15 de novembre: Beata Maria de la Passió (LEVANTE-EMV)

Hui 15 de novembre celebrem la festa de la Beata Maria de la Pasió. De nom de baptisme, Elena Mª de Chappotin de Neuville, aquesta dona, filla d´una família noble i molt cristiana, va nàixer el 21 de maig de 1839 a Nantes.

L´abril de 1856, Elena va viure una forta experiència de Déu, ja que en uns exercicis espirituals va comprendre que el Senyor la cridava a una vida de consagració. La mort prematura de sa mare va endarrerir aquest desig d´Elena. Però el desembre de 1860 va ingressar en les clarisses, atreta per l´ideal de senzillesa i de pobresa de Sant Francesc i Santa Clara d´Assís. Encara de postulant, el 23 de gener de l´any següent, Elena va tindre una altra experiència de l´amor de Déu, que va marcar tota la seua vida. Malalta greu, Elena va haver de deixar el convent de les clarisses. Quan va recuperar la salut, el seu confessor la va orientar perquè ingressara a la Societat de Maria Reparadora. Així, el maig de 1864, Elena ingressava en aquest Orde, i el 15 d´agost d´aquell mateix any va rebre l´hàbit, i passà a anomenar-se Maria de la Passió.
El març de 1865, quan Maria encara era novícia, va ser enviada a l´Índia i el 3 de maig de 1866 va fer els vots temporals. Per les seues virtuts, la jove va ser nomenada superiora del convent de Maduré, i el 1867, Provincial de tres convents de les Reparadores.

El 1874 va fundar una nova casa a Ootacamund. Però degut a les greus tensions que hi havia a Maduré, unes vint religioses, entre elles Maria de la Passió, el 1876 van abandonar la Societat de Maria Reparadora.

El novembre d´aquell mateix any, per regularitzar la situació d´aquella vintena de religioses, Maria va anar a Roma i el 6 de gener de 1877 va obtindre del papa Pius IXè l´autorització per fundar un nou Orde religiós, que s´anomenà Missioneres de Maria.

Maria de la Passió va obrir el noviciat a França i el 1882 fundà una casa de les Missioneres de Maria a Roma. A més, el 4 d´octubre d´aquell any va ser rebuda en el Tercer Orde de Sant Francesc.

Les dificultats no van desanimar Maria de la Passió, tot i que el març de 1883 va ser destituïda com a superiora, degut a diverses acusacions falses. Després d´una investigació ordenada pel papa Lleó XIII, es va reconèixer la innocència de la fundadora de les Missioneres de Maria, i va ser reelegida en el capítol que feren les religioses en 1884. El 12 d´agost de 1885, l´Orde de les Missioneres de Maria va rebre el Decretum laudis i d´afiliació a l´Orde dels Germans Menors. El 17 de juliol de 1890 s´aprovaren les Constitucions ad experimentum, i definitivament, l´1 de gener de 1896.

La Mare Maria de la Passió va excel·lir en la caritat, ajudant els pobres i els abandonats, i fou capdavantera en la missió de promoció de la dona. Maria de la Passió vivia l´experiència de l´amor del Déu Trinitat, que s´ha donat a nosaltres per mitjà del Misteri Pasqual de Jesucrist.
Amb una gran capacitat de treball i de sacrifici, el 1900 va viure el martiri a la Xina de set Franciscanes Missioneres de Maria. La Beata Maria de la Passió va morir a Sant Remo el 15 de novembre de 1904.

Actualment, i seguint el carisma de la Mare Maria de la Passió, les Missioneres Franciscanes de Maria treballen per la justícia en zones empobrides i són artífex de pau. La vida d´aquestes religioses és de conversió permanent, per així escampar la seua acció evangelitzadora. Cada comunitat de Missioneres Franciscanes de Maria és un signe de comunió, ja que amb la seua presència estableixen ponts de diàleg i d´entesa entre grups diferents i a vegades, enfrontats.

En l´actualitat les 7829 Missioneres Franciscanes de Maria, estan presents en 76 països dels cinc continents. A l´Àfrica n´hi ha vint-i-dues comunitats, a Amèrica Llatina dotze, a Amèrica del Nord dos, a Àsia dihuit, a Europa dèneu i a Oceania una. D´aquesta manera les religioses Missioneres Franciscanes de Maria continuen en els nostres dies el carisma de la seua fundadora, la beata Maria de la Passió.

14 de novembre: Sant Josep Pinatelli (LEVANTE-EMV)

El 14 de novembre celebrem la festa de Sant Josep Pignatelli, el restaurador dels jesuïtes. De la família italiana dels Pignatelli, un membre de la qual va assolir la seu de Sant Pere, el papa Innocenci XII, Josep va nàixer a Saragossa el 27 de desembre de 1737. Josep va ser el setè fill, dels nou que tingueren el matrimoni format per Antonio Pignatelli, de la família dels ducs de Monteleón, i Mª Francesca Moncayo Fernández de la Heredia y Blanes. Josep va passar la infància a Nàpols, i a l´edat de quatre anys, va quedar orfe de mare. Posteriorment es va formar entre Saragossa, Calataiud i Manresa, primer al col·legi dels jesuïtes, i després en la seua etapa de noviciat i estudis de filosofia.

Ordenat prevere, Josep va residir en Saragossa, on va exercir el ministeri presbiteral, l´ensenyament i la caritat amb els pobres i els presos, fins que els jesuïtes van ser expulsats d´Espanya el 1767, per un decret del rei Carles III.

Josep va passar a viure a Còrsega, Gènova i Bolonya. La Companyia de Jesús, abolida el 1774, per pressions dels governants de l´època, va fer que els seus membres es veieren condemnats a deixar aquest Orde, alhora que van ser confiscats els seus béns. L´últim Prepòsit General de la Companyia, el P. Llorenç Ricci, va consumir la seua vida empresonat al Castell de Sant Àngelo. Només quedaven jesuïtes reconeguts, a Prússia i a Rússia, ja que l´emperadriu russa Caterina, prohibí publicar el decret que abolia la Companyia. A Prússia, més tard, els jesuïtes van ser abolits també. Només quedava com a últim reducte de la Companyia, Rússia, amb un reconeixement verbal del papa Pius VIè i oficial, després, amb el papa Pius VIIè.

Josep de Pignatelli va comprendre que la restauració legal de la Companyia de Jesús, passava per l´adhesió a aquest Orde que encara era viu a Rússia. Josep va preparar el terreny perquè anys després de la seua mort, el papa Pius VIIè restaurara novament la Companyia a tota l´Església, el 7 d´agost de 1814. Anys abans, el 1804, Pignatelli va vore amb goig el renaixement de la Companyia a Nàpols. Ja estava a punt d´aconseguir el restabliment de la Companyia, quan Napoleó empresonà el papa Pius VIIè.

Durant aquesta etapa d´exili, Josep va preparar nous candidats, reorganitzà antics jesuïtes espanyols i italians, que es trobaven dispersos, i buscà noves vocacions, que necessariament havien d´adherir-se a la Companyia de Rússia. Tot aquest treball immens el va fer Josep de Pignatelli, mentre va ser conseller del duc de Parma, Fernando de Borbón, nét del rei Felip Vè, i provincial d´Itàlia, per nomenament del Vicari General de Rússia. Durant questa ingent campanya a favor de la Companyia, Josep de Pignatelli va morir a Roma el 15 de novembre de 1811. Tres anys després de la seua mort, en ser alliberat el papa Pius VIIè del seu desterrament, en tornar a Roma va restablir definitivament la Companyia de Jesús.

Sant Josep de Pignatelli estava convençut que si el restabliment de la Companyia era cosa de Déu, aquesta empresa havia de passar pel camí de la tribulació, del fracàs aparent i de la creu en la seua vida. Per això el mèrit de Sant Josep de Pignatelli va ser el de conservar el que quedava de la Companyia de Jesús, per així tractar que els jesuïtes pogueren sobreviure, malgrat la terrible persecució.

13 de novembre: Sant Leandre bisbe (LEVANTE-EMV)

Hui com cada 13 de novembre, l´Església celebra la festa del bisbe Sant Leandre, fill d´una família d´arrels greco-romanes. Nascut a Cartagena entre el 535 i el 540, Leandre va ser germà de tres sants més: Sant Isidor, el seu successor a l´arxidiòcesi de Sevilla, Sant Fulgenci, bisbe Ècija i Santa Florentina.

Leandre va ingressar de jove a la vida monàstica i pel fet de ser monjo va influir decisivament en la situació religiosa de la Península. Els seu pares es van traslladar de Cartagena a Sevilla, d´on va ser nomenat bisbe i on va crear una escola destinada a propagar la fe de l´Església, alhora que servira també d´estímul per a l´estudi de les arts i de les ciències conegudes en aquell moment. Entre els alumnes d´aquesta escola hi havia els dos fills del rei Leovigild, Hermegild i Recared. I va ser el bisbe Leandre qui, influint sobre el primogènit, va fer que aquest abandonara l´heretgia arriana i s´adherira al catolicisme.

El rei Leovigild va posar la capital del regne visigòtic a Toledo i associà el seu fill en el regne, assignant-li el territori de la Bètica, amb residència a Sevilla. La persecució arriana atacà el catolicisme i per això Leovigild va recolzar-se en l´arrianisme com a vincle d´unitat i de grandesa del seu regne, mentre que el seu fill, Hermenegild va resistir des de Sevilla l´heretgia arriana. És per això que Leandre va haver d´abandonar l´Església metropolitana i la península, i se n´anà a Constantinoble per implorar l´auxili de l´emperador bizantí.

A Bizanci, Leandre va conèixer el monjo Gregori, el futur papa Sant Gregori el Gran, amb qui va establir una gran amistat. De fet Gregori va escriure la seua obra més important, el seu comentari al llibre de Job, animat per Leandre.

Leandre va retornar a Sevilla quan la persecució de Leovigild ja s´estava acabant i quan pujà al tron el seu fill Recared, que és qui va convocar el III Concili de Toledo, el 589, l´ànima del qual va ser el mateix bisbe Leandre. En aquest Concili el rei abjurà de l´heretgia arriana i s´adherí a la professió de fe del Concili de Nicea. D´aquesta manera Recared, abraçant la fe de l´Església, propicià que el poble visigot també professara aquesta mateixa fe, deixant així l´arrianisme. És per això que la conversió del regne visigot va ser deguda a Sant Leandre. Poc després del III Concili de Toledo, concretament el 590, va ser elegit bisbe de Roma el monjo Gregori, gran amic de Leandre. I va ser el papa Sant Gregori el Gran qui envià a Leandre el pal·li arquebisbal, amb una nota on valorava l´amistat i la vàlua del bisbe de Sevilla.

El sant arquebisbe de Sevilla va consagrar la resta de la seua vida, amb el seu exemple i les seues virtuts, a ensenyar el poble la fe que havia defensat el Concili de Nicea. Entre les seues obres, perdudes totes elles amb la excepció d´alguns fragments del seu discurs al III Concili de Toledo, destaca la carta, que sí que s´ha conservat, adreçada a la seua germana Florentina, on el bisbe Leandre posa en relleu la importància de les verges consagrades. Aquest text, que va influir posteriorment en el monaquisme femení, es coneix com la Regla de Sant Leandre.

Els últims anys de la seua vida, Leandre els passà en la pregària, el dejuni i l´estudi de la Sagrada Escriptura. Possiblement Sant Leandre va morir el 601, el mateix any que moria també el rei Recared.

12 de novembre: Sant Josafat, bisbe i màrtir

Hui 12 de novembre és Sant Josafat, el bisbe que va treballar per la reconciliació entre els cristians. Cal recordar que el 1054, amb el Cisma d´Occident, l´Església indivisa i unida fins aleshores es va dividir en dues: l´Església Oriental i l´Occidental. El bisbe Josafat, màrtir de la restauració i de la reconciliació, treballà i morí per tal d´aconseguir la plena comunió entre les dues Esglésies. Josafat va ser alhora un bisbe patriota i catòlic oriental d´esperit romà, fins a vessar la seua sang.

Joan Kuncewicz, que va nàixer a Vlodimir el 1580, era fill de Gabriel Kuncewicz, cònsol de la ciutat i de religió ortodoxa, separada de Roma, com a fruit del Cisma d´Occident.

Aficionat a la lectura, Joan s´interessà sobretot pels llibres religiosos. Traslladat a Vilna, Joan deixà l´Ortodòxia i s´adherí a l´Església Catòlica, encara que entre els seus veïns, eren pocs els qui es mantenien units a Roma. Ell va vore la necessitat que el seu poble retornarà a la religió catòlica, sota el mestratge del bisbe de Roma. Cal recordar que l´octubre de 1595, el metropolita dels ortodoxos dissidents de Kiev i altres cinc bisbes, reunits a la ciutat lituana de Brest-Litovsk, varen decidir retornar a la comunió amb l´Església Catòlica i per tant, sotmetre´s a Roma.

Joan va renunciar a la vida de comerciant, malgrat que l´amo del negoci on treballava li proposà associar-se amb ell, a més d´oferir-li la seua filla perquè es casara amb ella, i quan tenia uns vints anys ingressà com a monjo al monestir de la Santíssima Trinitat de Vilna, on canvià el seu nom de baptisme pel de Josafat. Un company seu, Josep Velamín Rutsky, al qual el mateix Josafat animà a que també es fera monjo, anys més tard va elogiar la intel·ligència, la memòria i la voluntat de Josafat, virtuts que tant el van ajudar en el seu treball a favor de la comunió plena entre les dues Esglésies. La pregària i la vida austera, ornaren la seua vida. Ordenat prevere, Josafat va començar a escampar el seu zel apostòlic, tant al monestir on vivia com també a fora d´ell. Però la virtut de Josafat va suscitar l´odi dels seus enemics, al qual ell responia amb la caritat. Els seus superiors va destinar Josafat, primer a Zyrowiecz i després a Byten i Pinks, on va restaurar les cases de l´Orde.

Quan el 1614 va ser nomenat arximandrita del monestir de Vilna, Josafat, amb la seua vida, encarnava l´espiritualitat de Sant Basili, tant en el ministeri de la reconciliació, com en la predicació, així com també en el seu servei com a ecònom o com a visitador de religioses.
Zelós de l´Orde i de la Regla de Sant Basili, Josafat va fomentar entre els jóvens l´ideal de la vida monàstica, als quals encoratjava a treballar per la unió de les Esglésies. També era expert en patrística, litúrgia oriental i els llibres paleoeslaus. Déu va beneir el seu zel apostòlic i per això incorporà a l´Església Catòlica una gran multitud d´ortodoxes, tant monjos com laics.

El papa Pau Vè va obligar Josafat, el 1617, en contra de la seua voluntat, a acceptar el nomenament de bisbe coadjutor de Vitebsk, amb dret a successió de l´arquebisbe de Polotsk, Gedeó Brolnycky. Per això quan morí aquest, Josafat passà a ser el nou arquebisbe de Polotsk. Josafat va trobar la diòcesi sense pràcticament catòlics i amb el seu exemple, i amb l´ajuda dels monjos de Vilna, va afavorir la unió amb Roma, dels qui eren ortodoxos, convocà sínodes, publicà un catecisme i combaté la interferència del poderosos en els afers de l´Església. Josafat va reformar el clergat, restaurà la catedral, construí nous temples i monestirs, alhora que va escriure diverses obres, on ressaltava el Primat dels bisbes de Roma com a successors de Sant Pere.

Durant el temps que Sant Josafat va ser bisbe de Polotsk, patí les calúmnies dels seus enemics, que no podien vore com renaixia l´Església Catòlica, i que per això mateix volien la mort del "papista" o del "llatí", tal com, despectivament, era anomenat Josafat. El sant bisbe de Polotsk i incansable treballador per la unitat de les Esglésies, va ser assassinat en un complot. Després de la seua mort, van tirar el seu cos, lligat de peus i mans amb pedres, al riu Duna.

Les restes del bisbe Sant Josafat van ser trobades i tretes de l´aigua, gràcies a un llamp que assenyalà el lloc on hi havia el seu cadàver, que va ser portat a Polotsk. Paradoxalment, els primers en reconèixer el seu error en assassinar el bisbe Josafat, van ser els qui l´havien matat, que es van convertir.

Els funerals del bisbe màrtir es van celebrar un any després i durant tot aquell temps el seu sepulcre va ser signe de la comunió amb Roma. Degut als miracles del bisbe Josafat, les autoritats eclesiàstiques introduïren a Roma la causa de canonització d´aquest màrtir. Així, el papa Urbà VIII va beatificar el bisbe de Polotsk i Pius IXè el va canonitzar. El 27 de juny de 1867 el papa Lleó XIIIè va estendre el culte a Sant Josafat a tota l´Església. Pius XIè, el 1923, amb motiu del tercer centenari del martiri d´aquest bisbe màrtir, va escriure una encíclica exalçant les virtuts heroiques d´aquest sant.

El 25 de novembre de 1963, durant el Concili Vaticà II, i per desig exprés del papa Joan XXIII, les restes de Sant Josafat van ser traslladades a l´altar de Sant Basili, en la basílica de Sant Pere.

10 de novembre: Sant Andreu Avel·lí (Levante-EMV)

Hui dia 10 de novembre celebrem la festa de Sant Andreu Avel·lí, un sant que, amb la gràcia de Déu, va posar llum enmig de les foscors del seu temps. I és que sempre que hi ha hagut moments difícils en la història de l´Església, Déu ha suscitat hòmens i dones que amb la seua vida, el seu exemple i la seua paraula, han portat claror i força enmig de les adversitats.

El segle XVI presentava dificultats en la vida dels preveres, que no eren com haurien d´haver segut. Per això van nàixer diverses congregacions per reformar la vida religiosa. Una d´aquestes congregacions va ser la dels Clergues Regulars anomenats Teatins, fundada el 1524 per Sant Gaietà de Thiene i per Joan Pere Carafa, que amb el temps seria el papa Pau IV. I va ser en aquesta Congregació, on va sobreeixir amb santedat Sant Andreu Avel·lí que hui commemorem.

Andreu va nàixer a Castro-Novo, a Itàlia, el 1521, any on el papa Lleó Xè i l´emperador Carles Vè van conquerir Milà, en poder dels francesos. Va ser també aquest any quan Luter va ser excomunicat pel papa Lleó Xè, i quan la Dieta, formada per 400 prínceps alemanys va decidir empresonar Luter. Encara, en aquest 1521, la Universitat de la Sorbona va declarar heretge Luter. En aquest mateix any va nàixer Sant Pere Canisi i el 20 de maig, Ignasi de Loiola va caure ferit a Pamplona, lluitant contra els francesos.

Aquest segle XVI va ser un segle de grans sants, amb Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu, Sant Pere d´Alcàntara i Sant Felip Neri, Sant Ignasi de Loiola, Sant Carles Borromeo, Sant Vicent de Paül i Sant Gaietà de Thiene.

Durant aquest temps els capellans no vivien el ministeri de manera digna, i els xiquets i els presos es trobaven abandonats. Per altra part, la litúrgia estava en decadència. Per això convenia trobar un remei a aquestes deficiències eclesials. El menut Lanceloto, nom de baptisme del futur Sant Andreu Avel·lí, arribaria a ser un d´aquests instruments dels quals la Providència es va valdre per a reformar l´Església.

Els pares de Lanceloto Avel·lí (nom de baptisme del futur Sant Andreu Avel·lí) Joan Avel·lí i Margarita Apella, li van donar al seu fill una bona formació, que l´encaminà a fer sempre el bé. El 1537, quan Andreu tenia 16 anys, son pare ja li va encomanar l´administració de la casa. Lanceloto va saber mantindre´s en el bon camí i el 1545, any que va començar el Concili de Trento, el jove va ser ordenat prevere. Desitjant completar la seua formació, el 1547 se´n va anar a Nàpols on s´especialitzà ens els dos Drets, el Civil i el Canònic o Eclesiàstic. L´any següent Lanceloto va experimentar un gran canvi en la seua vida, ja que, encara que vivia amb fidelitat a Déu, no s´havia entregat per complet al Senyor, una actitud semblant a la de Santa Teresa de Jesús. Si per a la santa d´Àvila la seua conversió va ser trobar-se amb una imatge del Crist, per a Lanceloto Avel·lí, els exercicis espirituals que va fer a finals de 1547 amb el P. Laínez, van provocar un canvi total en la seua manera de viure.
D´ací que el 13 de març de 1597, en una carta adreçada a Dorotea Spinela, comtessa d´Altavilla, Lanceloto donava gràcies a Déu pel canvi de vida que va suposar per a ell aquells exercicis espirituals: "Fins a l´edat de vint-i-set anys he estat submergit en aquest error comú, desitjant i buscant les grandeses vanes, les riqueses, els honors i les dignitats. A mi em semblava que actuava bé, veient que els altres, tant clergues com seglars, buscaven aquestes coses. Però quan vaig conèixer els enganys del dimoni, que ens fa desitjar aquestes grandeses vanes, transitòries i inútils, vaig deixar el món traïdor, per conèixer la grandesa de les coses celestials".

A més del seu apostolat per mitjà de la paraula, Lanceloto Avel·lí fou també un bon escriptor. Així ho veiem en els seus tractats espirituals, "Directori del mestre de novicis" i "Tractat de l´obligació de servir Déu", publicats el 1617, quan ja feia nou anys que Sant Andreu havia mort.
En la seua entrega total al Senyor, Lanceloto va fer dos vots heroics: un, no fer mai la seua voluntat i l´altre, no passar ni un sol dia sense avançar més i més en el camí de perfecció. Graduat en Dret Civil i Canònic, Lanceloto Avel·lí va començar el seu apostolat per atraure els hòmens desencaminats i per portar a la perfecció els qui ja es trobaven en el bon camí. A més de predicar i confessar, a Lanceloto li van encomanar la reforma d´alguns monestirs masculins i femenins. Així acabà amb els abusos que es feien i imposà noves normes per al bon funcionament d´aquests cenobis. Alguns no van acceptar les reformes que propiciava Lanceloto, i per això va estar en perill la seua vida. En 1556 va rebre tres ganivetades que el portaren gairebé a la mort. Però Déu el va curar miraculosament, mentre estava convalescent a la residència de Sant Pau, que els Teatins tenien a Nàpols. Lanceloto va demanar que l´admeteren en aquesta Congregació, i el 30 de novembre de 1556 va vestir el sant hàbit com a religiós teatí, canviant el seu nom de Lanceloto pel d´Andreu, per fer la professió perpètua el 25 de gener de 1558. Va ser elegit diverses vegades mestre de novicis, visitador de les cases religioses de la Llombardia o director espiritual del Seminari. També va ser professor de filosofia i de teologia. Va viure amb una gran frugalitat i va rebutjar diverses vegades l´episcopat que li oferiren els papes. Durant la pesta de 1576, Andreu es va donar del tot en els necessitats.

El 10 de novembre de 1608, Andreu Avel·lí va morir, i l´endemà, dia de Sant Martí, una gran multitud s´aplegà al voltant del seu cos per venerar-lo. El 15 de desembre de 1609 s´inicià el procés canònic per reconèixer la seua santedat. Va ser beatificat el 4 de setembre se 1624 i canonitzat el 1712 pel papa Climent XIè.

12 de novembre: Sant Josafat, bisbe i màrtir (Levante-EMV)

 Hui 12 de novembre és Sant Josafat, el bisbe que va treballar per la reconciliació entre els cristians. Cal recordar que el 1054, amb el Cisma d´Occident, l´Església indivisa i unida fins aleshores es va dividir en dues: l´Església Oriental i l´Occidental. El bisbe Josafat, màrtir de la restauració i de la reconciliació, treballà i morí per tal d´aconseguir la plena comunió entre les dues Esglésies. Josafat va ser alhora un bisbe patriota i catòlic oriental d´esperit romà, fins a vessar la seua sang.

Joan Kuncewicz, que va nàixer a Vlodimir el 1580, era fill de Gabriel Kuncewicz, cònsol de la ciutat i de religió ortodoxa, separada de Roma, com a fruit del Cisma d´Occident.

Aficionat a la lectura, Joan s´interessà sobretot pels llibres religiosos. Traslladat a Vilna, Joan deixà l´Ortodòxia i s´adherí a l´Església Catòlica, encara que entre els seus veïns, eren pocs els qui es mantenien units a Roma. Ell va vore la necessitat que el seu poble retornarà a la religió catòlica, sota el mestratge del bisbe de Roma. Cal recordar que l´octubre de 1595, el metropolita dels ortodoxos dissidents de Kiev i altres cinc bisbes, reunits a la ciutat lituana de Brest-Litovsk, varen decidir retornar a la comunió amb l´Església Catòlica i per tant, sotmetre´s a Roma.

Joan va renunciar a la vida de comerciant, malgrat que l´amo del negoci on treballava li proposà associar-se amb ell, a més d´oferir-li la seua filla perquè es casara amb ella, i quan tenia uns vints anys ingressà com a monjo al monestir de la Santíssima Trinitat de Vilna, on canvià el seu nom de baptisme pel de Josafat. Un company seu, Josep Velamín Rutsky, al qual el mateix Josafat animà a que també es fera monjo, anys més tard va elogiar la intel·ligència, la memòria i la voluntat de Josafat, virtuts que tant el van ajudar en el seu treball a favor de la comunió plena entre les dues Esglésies. La pregària i la vida austera, ornaren la seua vida. Ordenat prevere, Josafat va començar a escampar el seu zel apostòlic, tant al monestir on vivia com també a fora d´ell. Però la virtut de Josafat va suscitar l´odi dels seus enemics, al qual ell responia amb la caritat. Els seus superiors va destinar Josafat, primer a Zyrowiecz i després a Byten i Pinks, on va restaurar les cases de l´Orde.

Quan el 1614 va ser nomenat arximandrita del monestir de Vilna, Josafat, amb la seua vida, encarnava l´espiritualitat de Sant Basili, tant en el ministeri de la reconciliació, com en la predicació, així com també en el seu servei com a ecònom o com a visitador de religioses.
Zelós de l´Orde i de la Regla de Sant Basili, Josafat va fomentar entre els jóvens l´ideal de la vida monàstica, als quals encoratjava a treballar per la unió de les Esglésies. També era expert en patrística, litúrgia oriental i els llibres paleoeslaus. Déu va beneir el seu zel apostòlic i per això incorporà a l´Església Catòlica una gran multitud d´ortodoxes, tant monjos com laics.

El papa Pau Vè va obligar Josafat, el 1617, en contra de la seua voluntat, a acceptar el nomenament de bisbe coadjutor de Vitebsk, amb dret a successió de l´arquebisbe de Polotsk, Gedeó Brolnycky. Per això quan morí aquest, Josafat passà a ser el nou arquebisbe de Polotsk. Josafat va trobar la diòcesi sense pràcticament catòlics i amb el seu exemple, i amb l´ajuda dels monjos de Vilna, va afavorir la unió amb Roma, dels qui eren ortodoxos, convocà sínodes, publicà un catecisme i combaté la interferència del poderosos en els afers de l´Església. Josafat va reformar el clergat, restaurà la catedral, construí nous temples i monestirs, alhora que va escriure diverses obres, on ressaltava el Primat dels bisbes de Roma com a successors de Sant Pere.

Durant el temps que Sant Josafat va ser bisbe de Polotsk, patí les calúmnies dels seus enemics, que no podien vore com renaixia l´Església Catòlica, i que per això mateix volien la mort del "papista" o del "llatí", tal com, despectivament, era anomenat Josafat. El sant bisbe de Polotsk i incansable treballador per la unitat de les Esglésies, va ser assassinat en un complot. Després de la seua mort, van tirar el seu cos, lligat de peus i mans amb pedres, al riu Duna.

Les restes del bisbe Sant Josafat van ser trobades i tretes de l´aigua, gràcies a un llamp que assenyalà el lloc on hi havia el seu cadàver, que va ser portat a Polotsk. Paradoxalment, els primers en reconèixer el seu error en assassinar el bisbe Josafat, van ser els qui l´havien matat, que es van convertir.

Els funerals del bisbe màrtir es van celebrar un any després i durant tot aquell temps el seu sepulcre va ser signe de la comunió amb Roma. Degut als miracles del bisbe Josafat, les autoritats eclesiàstiques introduïren a Roma la causa de canonització d´aquest màrtir. Així, el papa Urbà VIII va beatificar el bisbe de Polotsk i Pius IXè el va canonitzar. El 27 de juny de 1867 el papa Lleó XIIIè va estendre el culte a Sant Josafat a tota l´Església. Pius XIè, el 1923, amb motiu del tercer centenari del martiri d´aquest bisbe màrtir, va escriure una encíclica exalçant les virtuts heroiques d´aquest sant.

El 25 de novembre de 1963, durant el Concili Vaticà II, i per desig exprés del papa Joan XXIII, les restes de Sant Josafat van ser traslladades a l´altar de Sant Basili, en la basílica de Sant Pere.

8 de novembre: El Beat Joan Duns Escot (Levante-EMV)

El 8 de novembre celebrem la memòria del Beat Joan Duns Escot, un dels frares franciscans reconegut per la seua saviesa.

L´escocès Duns Escot va nàixer a Maxton pels voltants de 1265. La seua família estava molt vinculada als franciscans, que imitant els primers evangelitzadors van arribar a Escòcia en els inicis de la fundació de l´Orde. Va ser sobre el 1280, quan Joan Duns va ser acollit pel seu parent, fra Elies Duns, vicari de la Vicaria d´Escòcia (acabada de fundar) per ingressar a l´Orde fundat per Sant Francesc d´Assís. Joan Duns, que tenia una intel·ligència viva i aguda, va ser ordenat prevere el 17 de març de 1291 i va ser enviat a París perquè completara la seua formació. Va obtindre els màxims graus acadèmics a la Universitat d´aquesta ciutat, i després va ser professor universitari a Cambridge, a Òxford i a Colònia.

Per les seues virtuts sacerdotals, li va ser encomanat el ministeri de la reconciliació. Fidel als ensenyaments de Sant Francesc, que a la Regla prescriu que els frares han de ser plenament obedients al Vicari de Crist i a l´Església, Joan Duns no va voler firmar el text del rei de França, Felip IV, contra el papa Bonifaci VIII. Per aquest motiu, Duns Escot va ser expulsat de París, tot i que l´any següent va poder tornar a aquesta ciutat, i així continuar ensenyant Filosofia i Teologia.

Joan Duns Escot, que va morir sobtadament el 8 de novembre de 1038, centrava en Crist tots els seus pensaments i afectes, i per això va tindre un profund i sincer amor a l´Església. Duns Escot utilitzà sàviament tots els talents rebuts per Déu des del baptisme, per fixar els ulls de la ment i els batecs del cor, en les profunditats de les veritats divines. D´aquesta manera arribà al cim més alt de la contemplació i de l´amor a Déu.

Duns Escot va sobreeixir entre els grans mestres de la doctrina escolàstica per la seua excepcional intel·ligència, que aplicà a l´estudi i a l´ensenyament de la Filosofia i de la Teologia. Va sobreeixir a més, en la defensa de la Immaculada Concepció de Santa Maria, i en la suprema autoritat del papa. Amb la seua doctrina i els seus exemples de vida cristiana, que va posar sempre al servei de la glòria de Déu, Duns Escot va atraure molts fidels al seguiment del Crist, en el camí de la perfecció cristiana.

La seua vida va estar rodejada per la fama de la saviesa i per les virtuts, que encara van augmentar més després de la seua mort. Tot i que la seua santedat s´estengué ràpidament, el reconeixement públic de les virtuts de Duns Escot ha tingut lloc en el nostre temps, quan l´Església ens l´ha proposat com a exemple per la seua vida plena de virtuts. Per això el 20 de març de 1993, al Vaticà, el papa Joan Pau II concedí al Beat Joan Duns Escot, els honors litúrgics.

El seu saber i la seua intel·ligència, així com també la seua vida, digna d´elogi, han influït de manera decisiva en l´Orde dels frares franciscans i en tota l´Església, d´una manera particular, en la Teologia. I és que la Teologia alimentava la vida espiritual de Duns Escot, i alhora, la vida espiritual consolidava la Teologia d´aquest frare. Il·luminat per la fe, sostingut per l´esperança i inflamat per la caritat, Joan Duns Escot va viure en íntima comunió amb Déu, "veritat de veritats". En la història de la reflexió cristiana, Duns Escot es va imposar com el teòleg del Verb encarnat, crucificat i eucarístic.

En la Carta Apostòlica que el papa Pau VIè va escriure amb motiu del VIIè centenari del naixement de Duns Escot, el papa Montini traçava un perfil lúcid d´aquest pensador franciscà, que Pau VIè proposava com a Mestre del pensament cristià. El papa Motini convidava l´Església a "honorar la memòria del Doctor Sutil i Marià per la seua vida, tant especulativa com moral i pràctica". Per això, i també per als nostres dies, el Beat Joan Duns Escot continua sent un testimoni i un profeta.