10 de maig: Sant Joan d'Àvila (LEVANTE-EMV, 10/05/2015)

 El 10 de maig és la festa de Sant Joan d´Àvila, un dels predicadors més grans del segle XVI. Joan va nàixer al si d´una família cristiana, a Almodóvar del Campo, el 6 de gener de 1499. El 1513 començà els estudis de Lleis a Salamanca, fins el 1517 que abandonà la ciutat del Tormes i tornà a la seua vila natal, on a casa dels pares, i fins el 1520, visqué una vida de pregària i de penitència. Aconsellat per un frare franciscà, Joan va estudiar Arts i Teologia a Alcalà d´Henares, del 1520 al 1526, on fou alumne del Mestre Soto i on conegué l´Erasmisme i també els diversos corrents teològics i filosòfics del seu temps. Durant aquesta etapa de la seua vida, descobrí la importància de conèixer la Sagrada Escriptura i els Pares de l´Església. En ser ordenat prevere el 1526, va vendre tots els seus béns, després de la mort dels seus pares, i donà tots els diners de la venda als pobres.

El 1527 s´oferí per anar a missions, concretament a les Índies, però l´arquebisbe de Sevilla convencé Joan d´Àvila, que les seues Índies estaven al sud de la Península, concretament a Andalusia.

Joan va conèixer Fernando de Contreras, antic capellà de Sant Ildefons d´Alcalà i confessor de l´arquebisbe Manrique, l´Inquisidor General. Aquest encontre va marcar favorablement Joan, que començà a predicar a Écija, una ciutat de gran influència comercial. També ensenyava catecisme als xiquets, i als més majors els va ajudar a entrar en l´art de la meditació. Durant els anys que Joan va viure a Sevilla, conegué els "Abecedarios de Osuna", que tanta influència tindrien en ell. Joan mateix va publicar alguns llibres, un d´ells sobre la manera de resar el Rosari, encara que sense posar el seu nom, degut a la Inquisició, que va arribar a acusar Joan i fins i tot el va empresonar, per la seua predicació a Écija i a Alcalá de Guadaira, per l´enveja d´alguns i també perquè algunes frases del nostre sant no van ser ben interpretades. Per això va ser portat a la jurisdicció del Sant Ofici, encara que al final del procés Joan no va ser condemnat. Així i tot, Joan va ser empresonat, aprofitant el seu captiveri per escriure la seua obra, "Audi filia". Durant el temps de presó, segons comentà ell mateix, va aprendre més que en els estudis de Teologia.

De Sevilla Joan passà a Còrdova i després a Granada, el 1536, per ajudar el bisbe Gaspar de Ávalos a fundar la Universitat. El P. D´Àvila va posar en obra el seu projecte d´organitzar una congregació de capellans, ja que al voltant d´ell, degut a la seua santedat de vida, s´havien anat reunint nombrosos preveres, als quals els exhortava a la santedat per mitjà de la confessió freqüent, la comunió, la pregària al matí i a la nit, l´estudi del Nou Testament i la lectura de les obres de Sant Agustí, Sant Bernat, Sant Joan Crisòstom i Erasme. Així anava formant els capellans en una espiritualitat ascètica, on el misteri de la Creu de Crist ocupava el centre de la vida d´aquests sacerdots. Per a Joan d´Àvila, Jesús crucificat era el seu llibre, i per això passava moltes nits als peus d´un crucifix pensant el sermó del dia següent. Els temes principals en la seua predicació, tant a les esglésies com al carrer, eren l´Eucaristia, l´Esperit Sant i la Passió del Senyor.

Dos centres importants de l´escola de Sant Joan d´Àvila van ser Baeza i Còrdova. Era des de Còrdova, com a nucli neuràlgic de la seua activitat pastoral, que Joan enviava els seus deixebles a predicar a diversos pobles i viles d´Andalusia i també a part d´Extremadura i de Castella La Manxa.

Joan d´Àvila va conèixer els gran reformadors del segle XVI, com Teresa de Jesús o Francesc de Borja i també fra Luis de Granada. I va ser un sermó del Mestre d´Àvila, que va provocar la conversió del qui seria Sant Joan de Déu.

Sobre el 1546, Joan i els seus deixebles van entrar en contacte amb la Companyia de Jesús, d´Ignasi de Loiola. El Mestre d´Àvila pensà en algun moment deixar a la Companyia la seua obra. Però aquest somni no es va fer realitat, i si bé una part dels seus seguidors ingressaren a la Companyia, l´altra, la més nombrosa, es quedà a Andalusia.

El 1551, caigué malalt i hagué de suportar aquesta situació de debilitat i de sofriment fins a la seua mort.

El 1559 la seua obra "Audi filia" quedà inclosa al "Cathalogus" inquisitorial, i a Sevilla i a Valladolid van ser processats alguns amics i deixebles de Sant Joan d´Àvila, que es reclogué a Montilla el 1554, on continuà predicant i on morí el 10 de maig de 1569, després d´una vida d´una humilitat exemplar. La seua obra i la seua figura han tingut una gran influència en l´espiritualitat cristiana i per això el 6 de juliol de 1946, el papa Pius XII va proclamar Sant Joan d´Àvila patró del clergat secular espanyol.

Joan d´Àvila va ser canonitzat el 31 de maig de 1970 pel papa Pau VI i el 7 d´octubre de 2012, fou proclamat Doctor de l´Església.

Mare de Déu dels Desemparats (VILAWEB/ONTINYENT, 10/05/2015)

La festa de la Mare de Déu dels Desemparats que celebrem hui, em porta el record del 7 de març de l’any passat, quan en finalitzar la concentració de protesta contra el govern d’Alberto Fabra, un grup de familiars de malalts dependents es va tancar a la basílica de la Mare de Déu. Va ser l’aleshores arquebisbe de València, Carlos Osoro, qui atengué aquestes persones, comprometent-se a portar les reclamacions dels familiars dels malalts dependents al govern del sr. Fabra.

Els familiars d’aquests malalts es van tancar a la basílica fa un any, perquè deien que eren catòlics i demanaven la protecció de l’Església davant l’actitud immoral del govern valencià, que deixa desemparats els més desvalguts de la societat.

Per això em va semblar indecent que els governants valencians, des del President Fabra al President de les Corts, passant per la batlessa de València, foren a la primera fila el 6 de març de l’any passat, quan a la basílica es va mostrar la restauració de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Estaven mirant la imatge de la Mare de Déu que empara aquells a qui els governants valencians deixen desemparats. Per a misses i processons, en primera fila, però després ofeguen els malats amb les retallades i amb el copagament.

El president del País Valencià i els seus consellers (sobretot la Consellera de Benestar Social) passant per la batlessa de València i pel qui era President de les Corts, haurien de sentir les paraules del papa Francesc, quan a l’exhortació 'El Goig de l’Evangeli', ens demana que tinguem una cura especial pels 'més fràgils de la terra' (209).

Però és ben cert que els governants del País Valencià deixen desemparats les persones més dèbils de la nostra societat. Per això no fan cap cas de les paraules del papa, que ben bé poden aplicar-se a les famílies dels malalts dependents valencians. Aquestes paraules podia haver-les escrites el papa Francesc pensant en els governants valencians: 'Els molesta que es parle d’ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia' (203).

Van a processons i a misses, però amb la seua política mesquina i indecent ofeguen els malalts dependents, a més de no recordar (o sí) que fra Gilabert Jofré, en el seu sermó el 1409 encoratjà els valencians a construir un centre per acollir els malalts mentals: 'Seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la que semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet'.

Anys després, concretament el 1413, va ser mossèn Joan de Rodella qui urgí a dotar l’hospital de mitjans materials per assistir aquests malalts. Així va nàixer la Confraria que havia de cuidar els malalts i que proposà de fer una imatge de Santa Maria, tal i com narra el professor Manuel Sanchis Guarner en la seua obra 'La ciutat de València'. La imatge de la Mare de Déu emparava a l’hora de la mort els desemparats de la ciutat, tots els ajusticiats, ja que anava 'sobre los cossos, amb un brot de llir e una creu de fust.

La devoció a la Mare de Déu dels Desemparats no consisteix a anar a processons, sinó que ens exigeix, abans que res, l’atenció i la sol·licitud per les persones més fràgils de la societat. Per això els nostres governants haurien de recordar les paraules de l’Eclesiàstic: 'No rebutges qui et demana perquè ho necessita' (Ecli 4:4).

I l’actual arquebisbe de València, amb els altres bisbes valencians haurien de denunciar públicament la política de balafiament de la Generalitat Valenciana, que deixa desemparades les persones que més necessitat tenen d’ajuda i de protecció. Els bisbes valencians haurien de denunciar també la política de Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de màsters de golf, de la Ciudad de las Lenguas, que ha deixat els calaixos del Palau de la Generalitat ben buits, i ara no hi ha diners per a aquells que realment ho necessiten.

La Mare de Déu dels Desemparats, hui (igual que en temps del P. Jofré) urgeix la nostra societat, i d’una manera especial el govern Valencià, a emparar tots aquells qui viuen amb dificultats per trobar-se en situació de precarietat. Perquè com ha dit Caritas de València, 'és en les polítiques socials on es veu la preocupació dels governs en el benestar dels ciutadans'.

Els governants del País Valencià haurien de recordar hui, dia de la Mare de Déu, que l’origen de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i de la seua Confraria, era emparar els dements i acompanyar els ajusticiats. I és que la patrona de València és la Mare de Déu dels Desemparats. No és la Mare de Déu dels opressors. La patrona de València és la Mare de Déu dels oprimits, dels qui no tenen ningú, dels desvalguts, dels malalts dependents i dels immigrants, dels qui no tenen un plat a taula i dels qui no compten per a res. És la Mare de Déu que enderroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Per això hui, a la missa d’Infants i la processó de la Mare de Déu, l’arquebisbe de València no hauria d’admetre els nostres polítics, mentre continuen desemparant els preferits de Déu: els malalts, els pobres i els aturats i els immigrants

9 de maig: Sant Gregori d'Òstia (LEVANTE-EMV, 09/05/2015)

El dia 9 de maig, La Torre de les Maçanes, a la comarca de l´Alacantí, celebra el seu patró, Sant Gregori bisbe d´Òstia. Així com dels altres sants que porten aquest nom, el papa Sant Gregori el Gran, i els bisbes Sant Gregori de Nissa i Sant Gregori Nazianzè tenim diverses dades biogràfiques, de Sant Gregori d´Òstia no sabem res dels seus orígens. Ni on va nàixer, ni quin any, ni tampoc els noms dels seus pares.

La narració de la vida de Sant Gregori d´Òstia, un dels sants més venerats a la Península Ibèrica durant molt segles, prové de dues vies ben diferenciades. La primera és el relat hagiogràfic, obra de diversos autors del segle XVI. I la segona, la llegenda popular, es la que es va formar a partir dels relats anteriorment citats.

Ja sabem que les hagiografies relaten les virtuts i els miracles dels sants, que d´aquesta manera esdevenen models de vida cristiana. Entre els diferents autors que configuraren la llegenda de Sant Gregori d´Òstia, hem de destacar l´abat benedictí Constantí Gaietà, que els 1616 va escriure el relat més complet del patró de La Torre de les Maçanes.

Si no sabem res de la infància de Sant Gregori, sí que se´ns diu que va ser monjo, ja que ingressà a l´Orde de Sant Benet, on degut a la seua santedat arribà a ser abat del monestir romà de Sant Cosme i Sant Damià. Posteriorment, el papa Joan XVIII, el 1004, va consagrar Gregori bisbe d´Òstia i el va crear cardenal, a més d´encarregat de la biblioteca apostòlica.

Durant aquells anys, a La Rioja i a Navarra, a vora del riu Ebre, es va propagar una plaga de llangostins que devoraven totes les collites. Ni la pregària de la gent afectada per aquest mal, ni cap pràctica religiosa no va poder alliberar-los d´aquests insectes. Els veïns d´aquell lloc assolat per la plaga, li ho van fer saber al papa Benet IX, que manà que la gent dejunara durant tres dies, després dels quals, un àngel s´aparegué al papa i a una cardenal, manant-li que enviara el bisbe Gregori d´Òstia a aquella regió castigada pels llangostins. El nostre sant, acompanyat per uns monjos i uns clergues, arribà a Calahorra com a llegat pontifici, i veié el núvol dels insectes que cobria els camps. Gregori, que demanà als habitants del lloc que feren penitència, va fer desaparèixer la plaga. De Calahorra, Gregori arribà a Logronyo, on fou rebut amb veneració pel miracle realitzat.

El qui més tard seria Sant Domènec de la Calçada, era un ermità de Villoria, que portava una vida solitària a Bureba, ja que no havia estat admès ni en el monestir de monjos de Valvanera, ni tampoc a San Millán de la Cogolla. Per inspiració divina, Domènec anà a trobar Sant Gregori, que el va rebre entre els seus deixebles.

Domènec i Gregori arribaren a Bureba, i com que no tenien res per a menjar, ni tampoc els en van donar els veïns del poble, van agarrar algunes fruites del camp d´un militar, que en saber-ho, va enviar un criat seu per prendre´ls els aliments. En aquell moment el militar va emmalaltir, tot i que després de demanar perdó a Sant Gregori, recuperà la salut. Davant del miracle produït, aquell home prometé servir el sant bisbe i visitar el seu sepulcre quan es morira.

Va ser més tard quan Domènec de la Calçada edificà un temple, que Gregori li aconsella fer-lo més gran, ja que serien molts els cristians que anirien allí per venerar el sant bisbe d´Òstia.

Sant Gregori d´Òstia va morir el 9 de maig de 1044. Abans havia manat que enterraren el seu cos allà on un cavall, carregat amb el fèretre, caiguera per tercera vegada i morira. El cavall, amb el cos de Sant Gregori eixí de Logronyo i s´encaminà al Camí Reial de Santiago, i a Los Arcos, el cavall caigué per primera vegada. En aquell lloc es construí l´ermita de Santa Maria. Alçaren el cavall, que començà a caminar de nou, i a Mués caigué per segona vegada, fins que després de fer camí, el cavall va caure per tercera vegada, on morí, a Pigna Alba, i allí enterraren Sant Gregori.

Una altra versió dels fets ens diu que els bisbes de Pamplona i de Nájera, en morir el sant, es van disputar quin dels dos tindria el seu cos. Però va ser el rei de Navarra, García Sánchez III, qui determinà que el cos de Sant Gregori fóra enterrat a Pigna Alba.

Amb el pas del temps la gent s´oblidà del lloc on hi havia el sepulcre de sant Gregori. Va ser segles més tard, concretament el 1250, quan els bisbes de Pamplona i de Baiona, que tornaven de Santiago de Compostel·la, van sentir curiositat per vore on es trobava el sepulcre de Sant Gregori. Sabent que el nostre sant havia mort a Logronyo, passaren Los Arcos i anaren a l´església de Sant Salvador de Pigna Alba, o Penya Blanca, on convocaren el clergat. Després de tres dies de dejuni, demanaren a Déu que els assenyalara on estava el sepulcre de Sant Gregori. I va ser al tercer dia quan van vore baixar del cel un raig lluminós, que marcava el lloc on havia estat enterrat Sant Gregori. Després d´excavar a terra, trobaren el cos del nostre sant.

Sant Gregori d´Òstia, que és el patró de La Torre de les Maçanes, és venerat en aquesta vila amb la tradició del Pa Beneït, un ritual que el Consell va declarar Bé d´Interès Cultural Immaterial, el setembre de 2014. I és cada 9 de maig, en la festa de Sant Gregori, que es repeteix aquest ritual del Pa Beneït, que la Torre de les Maçanes dedica en honor de Sant Gregori, patró d´aquesta vila de l´Alacantí des de 1658.

El ritual medieval d´ofrena dels pans i el seu trasllat processional fins a l´església, on són beneïts i repartits, constitueix el senyal d´identitat d´aquesta vila, en la seua devoció a Sant Gregori. La tradició ens diu que el 1658 hi hagué una plaga de llangostins, com en el cas de Navarra i La Rioja, que assolà les collites de La Torre de les Maçanes. El poble es va aclamar a Sant Gregori i després de ruixar els camps amb l´aigua beneïda (passada pel reliquiari del cap de Sant Gregori que es troba a Sorlada), la plaga desaparegué. El poble, en senyal d´agraïment, va proclamar Sant Gregori d´Òstia patró de la vila, i per això cada any els ciutadans de La Torre de les Maçanes li fan ofrena dels pans de cinc quilos, realitzats artesanalment i adornats amb flors i cintes de teles brodades, que les joves porten a l´església sobre el cap.

Per cert que algú va fer el ridícul en temps passats, quan sense cap criteri va traduir al castellà el nom d´aquesta vila, La Torre de les Maçanes, per "Torre Manzanas". Com van fer també el ridícul en traduir La Pobla del Duc, per "Puebla del Duc", o Castelló de la Plana per "Castellón de la Plana".

El bateig d'Aitana (LEVANTE-EMV, 08/05/2015)

El Santoral, al llarg de l´any, ens presenta aquells hòmens i dones, els sants i les santes, que han estat fidels al baptisme que van rebre de menuts o bé de majors. I és que és per mitjà del baptisme que comencem a formar part de l´Església, com Aitana, una xiqueta amb uns ulls blaus preciosos, filla d´uns bons amics, Javier i Margarita, que vaig batejar hui fa 6 anys.

El baptisme d´un infant sempre és un motiu de festa i d´alegria, tant per als seus pares, que durant 9 mesos han estat esperant aquest regal del cel, com també per als seus familiars i la comunitat cristiana, que, amb la incorporació d´una nova batejada, veu créixer la família dels fills de Déu.

El sagrament del baptisme d´Aitana el vam celebrar a l´ermita de Santa Bàrbara de Borriana, un edifici majestuós i senzill alhora, important en quant a la seua grandària, i molt estimat per la gent que viu a les alqueries que l´envolten.

L´ermita de Santa Bàrbara, envoltada d´horts de tarongers, va començar a construir-se l´any 1886, encara que les obres no es van acabar tal i com s´havien previst, degut (com sol passar sempre) a les dificultats econòmiques. Així, només es va edificar el presbiteri i la sagristia i quatre capelles laterals, dues a cada banda. La particularitat d´aquesta ermita inacabada, és que té els fonaments i part dels murs de quatre capelles més, fora del temple, amb la façana que tanca l´ermita i que separa les quatre capelles interiors de les quatre exteriors. Segons els investigadors J. E. Gumbau i Hèctor Carda, autors del magnífic llibre "El Camí de les Ermites de Borriana", l´ermita de Santa Bàrbara té un estil típic dels "clàssics historicismes de finals del segle XIX i inicis del XX"

Pel baptisme, anomenat sagrament de la iniciació cristiana, Aitana va començar a formar part de l´Església, pel fet que naixia a la nova vida dels fills de Déu. El ritual del baptisme, amb una participació molt destacada dels pares i dels padrins, conté una gran riquesa de símbols i d´imatges, que fan més entenedora la celebració: la unció amb l´oli dels catecúmens i la del sant crisma (pel qual el nou batejat queda consagrat a Déu) la flama del ciri com a signe de la fe (per això el baptisme s´anomena també il·luminació) la caputxeta blanca (com a símbol de la vida nova del neòfit) i l´aigua, per la qual l´infant o l´adult batejat queda incorporat a Crist, i comença a formar part de la comunitat cristiana com a membre de l´Església. De la mateixa manera que les sèquies que envolten Santa Bàrbara porten l´aigua que vivifica els horts, també el baptisme porta l´aigua que dóna nova vida als batejats. I el baptisme comunica també l´Esperit Sant. Com diu Sant Basili en el seu llibre sobre l´Esperit Sant, "El baptisme té una finalitat doble: la destrucció del cos del pecat i la vida en l´Esperit, que té per fruit la santificació". I és que "l´Esperit ens infon una força vital i renova les nostres ànimes, fent-les passar de la mort a la vida original. Això és el que significa renàixer de l´aigua i de l´Esperit". I Sant Basili continua així: "Per mitjà de l´Esperit Sant som de nou admesos al paradís, per ell podem pujar al regne del cel, per ell obtenim l´adopció filial, per ell podem anomenar Déu confiadament amb el nom de Pare, per ell tenim el dret de ser anomenats fills de la llum, per ell obtenim la plenitud de tota benedicció".
Cal dir que l´ermita de Santa Bàrbara, que acollí el baptisme d´Aitana en ple temps pasqual, situada a uns quatre quilòmetres de Borriana, sobreïx bellament entre els camps de tarongers degut a les seues grans dimensions. Santa Bàrbara, que estava des de finals de la guerra civil en un estat molt precari, va ser restaurada fa huit anys gràcies a l´entusiasme de mossèn Antonio Losas, que va contagiar la seua il·lusió als habitants de les Alqueries de Santa Bàrbara i a l´Ajuntament de la ciutat. Així després de la restauració, l´ermita ha recuperat el seu esplendor d´abans, i constitueix un motiu d´orgull per a tots els "alcrieros", per aquesta joia del segle XIX, patrimoni cultural de la Plana Baixa .

Gràcies a l´esforç i a la tenacitat de mossèn Antonio, dels veïns de les Alqueries i de l´Ajuntament borrianenc (disposat sempre a recuperar els edificis emblemàtics de Borriana) l´ermita de Santa Bàrbara és ara un temple digne per acollir els batejos, com el d´Aitana, i els casaments, a més de congregar setmanalment els seus habitants per a la missa dominical.

"Déu exigeix un compromís per la justícia" (LEVANTE-EMV, 08/05/2015)

Moltes vegades els cristians hem estat acusats de passivitat o d´indiferència davant els problemes del nostre món. I hem estat acusats perquè no hem comprès del tot l´exigència que comporta viure de veritat la fe i l´Evangeli, i per això hem utilitzat l´argument de la paciència o de la resignació davant situacions injustes. Sense protestar. Sense alçar la nostra veu. Moltes vegades (i algunes d´elles amb raó) s´ha acusat la religió i el cristianisme de ser l´opi del poble, ja que també algunes vegades hem actuat com anestesiats (anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords davant el crit de dolor de tots els qui són xafats pels poderosos, i davant la injustícia del nostre món. I fins i tot en algunes ocasions els cristians hem estat còmplices de injustícies, com el cas de la inquisició o d´altres aberracions. I és que per por o per falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en compte de denunciar les situacions d´injustícia, hem mirat cap a una altra banda, parlant de resignació o de paciència.

Però no és aquesta l´actitud que ens ensenya Jesús, que vingué a lluitar contra el mal i a denunciar la situació d´opressió dels més pobres i dels més fràgils de la nostra societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats, per així alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L´actitud de Jesús va ser sempre una actitud d´alliberament, i per això curà el sord, els leprosos, el cec o el paralític. Jesús va vindre per donar sentit a la vida, i precisament a la vida d´aquells que no trobaven cap motiu per a viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d´Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.

També el papa Francesc, en la seua exhortació "El goig de l´Evangeli", ens crida, una vegada més, al compromís, a la lluita per la justícia en la defensa dels oprimits. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el papa, quan ens exhorta a creure i a anunciar "un Déu que exigeix un compromís per la justícia" (E. G. 203). És aquest Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:52), Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D´ací que la nostra fe ha d´anar acompanyada d´un compromís per la justícia.

Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l´Església ha de ser el lloc on els qui ho passen malament, puguen sentir-se bé. ¿No és això el que ens ha ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz, Òscar Romero, Hélder Câmara, Enrique Angelelli, el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? ¿No és això, fer una Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb Càritas o en Mans Unides? ¿No és això el que viuen els missioners que es troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com els Germans de Sant Joan de Déu morts per l´Ebola? ¿I no és això el que hem de fer tots els deixebles de Jesús per tal de ser fidels a l´Evangeli?

El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l´home i sobretot per l´home que viu en el dolor o en l´opressió, per tal d´alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.

Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons, s´equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès en l´alliberament de l´home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l´opressió i que obri camins de llibertat i d´alliberament. Cristià, és a dir, deixeble de Jesús, és el qui, amb valentia i generositat, es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és el qui, amb l´alegria de Pasqua obri camins d´esperança i dóna nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la falta de sentit.

En l´exhortació "El goig de l´Evangeli", el papa Francesc ens recorda que "L´Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l´altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams".
Estar atens i socórrer els qui sofreixen és el repte que tenim, si de veritat volem ser deixebles de Jesús.

'Pregàries seguint l'any litúrgic' (LEVANTE-EMV, 04/05/2015)

L´Any Litúrgic (des de l´Advent a l´Advent de l´any següent) expressa al llarg de 365 dies, el misteri de Crist. I és que a través dels diversos temps litúrgics (Advent, Nadal, Temps de durant l´any, Quaresma i Pasqua, amb el Santoral), els cristians anem entrant en el misteri de Crist per mitjà de les celebracions litúrgiques i la pregària, comunitària i personal. Per això l´any litúrgic ens ajuda, en la pregària, a celebrar i a commemorar els misteris de la nostra salvació.

Per pregar, a més de la Bíblia, els cristians ens servim de la Litúrgia de les Hores i també d´altres obres. Ara, dins de la col·lecció, "Celebrar", el Centre de Pastoral Litúrgica (www.cpl.es) ha publicat el llibret, "Pregàries seguin l´any litúrgic", una obra on l´amiga Carme Gomà, ens proposa pregar seguint els diversos temps litúrgics.

Aquest llibret breu, amb només 104 pàgines, està estructurat en sis blocs, corresponents als temps d´Advent, Nadal, Quaresma, Tridu Pasqual, Pasqua i Temps de durant l´any.

Com diu Carme Gomà en la introducció d´aquesta obra, a vegades pot "semblar, amb una mirada superficial, que l´any litúrgic va per una banda i la nostra vida personal i la vida del món per una altra". Però per als cristians no pot ser així. "El seguiment del camí de Jesús que l´any litúrgic ens proposa, i la diversitat de sentiments i actituds que se´n deriven, ens ofereix tota una riquesa que pot amarar i enriquir en gran manera el que cadascú de nosaltres vivim i el que viu el nostre món", com diu Carme Gomà. I és que els temps litúrgics "ens ajuden a eixir del tancament en nosaltres mateixos i a posar tot allò que som, en contacte amb Jesús, aquell que dóna sentit a la nostra vida i a la nostra fe".

L´objectiu d´aquest llibret de Carme Gomà és "ajudar a aquesta vivència de l´any litúrgic al cor de la vida", ja que aquest recull de pregàries ens ajuda a viure´l "ben arrelat, alhora, en el camí de Jesús i en el camí que cadascú de nosaltres anem fent dia a dia", amb l´esperança que els dos camins, "el de Jesús i el nostre, es troben i arriben a ser un únic camí, sota la mirada amorosa de Déu".

El llibret, "Pregàries seguint l´any litúrgic" està escrit amb un llenguatge senzill i alhora profund, ja que naix de l´experiència orant de Carme Gomà. Entre les pregàries d´Advent, trobe preciosa l´anomenada, "L´oportunitat de l´Advent", on demanem que el Senyor ens faça viure aquest temps "com una oportunitat per refermar l´esperança activa", i també "Maria de l´Advent", mare de "la disponibilitat i del servei generós", a qui li demanem de ser "constant en la pregària, amb voluntat d´escoltar el que Déu em demana a cada moment".

També les pregàries de Nadal estan amarades de la tendresa i de la força interior de Carme Gomà, quan demana que "l´Església siga el veritable portaveu" del "missatge de salvació a tots els hòmens i les dones". Un missatge "a favor de la justícia i de la pau, que porte a un espai d´amor, de bondat i de convivència".

També el temps de Quaresma, en la pregària "La teua Creu i...", Carme Gomà ens ajuda a pregar i a pensar "en els qui es troben sols, en els qui estan malalts, en els qui s´han accidentat greument, en els qui tenen por de morir d´un moment a l´altre".

I és en el Tridu Pasqual que contemplem l´amor de Jesús, que a la Creu, ens ajuda a "pensar en tantes persones que també han de passar" a través "del sofriment fins arribar a la mort".

La Pasqua, la festa de les festes que s´allarga durant 50 dies, ens crida a l´alegria, ja que Jesús Ressuscitat ens ajuda "a créixer en l´esperança a dedicar més temps a pregar, a tindre sempre present la teua mirada bondadosa, a créixer en el camí de la fe i del compromís".

Finalment, en el recull de pregàries del temps anomenat "Durant l´any", Carme Gomà ens ofereix textos tan bells com, "Buscar-te en el silenci", "Davant la mar" o també "Un cor de pau".

En aquest temps de Pasqua i durant tot l´any, el llibret de Carme Gomà ens ajuda a endinsar-nos en la pregària, a través de textos bellament escrits, sentits i pregats.

"No useu la violència amb l'estranger" (LEVANTE-EMV, 05/05/2015)

És així com el profeta Jeremies (22:3) ens posa en guàrdia, per tal que no abusem ni maltractem els estrangers. Perquè, no és una violència el que estan patint els immigrants, quan, fugint de la fam i de la misèria, moren al Mediterrani? Com ha denunciat el papa Francesc, l´actitud d´indiferència d´Europa és del tot immoral, davant el drama i la mort d´aquells que, espoliats i empobrits pel Primer Món, volen viure amb dignitat.

Caldria recordar als europeus que si ara els immigrants d´Àfrica (i també de Llatinoamèrica) fugen dels seus països, és perquè allà es moren de fam, en bona part per l´egoisme del Primer Món que al llarg dels segles, els ha empobrit. No recordem el saqueig que Europa ha fet d´Àfrica i d´Amèrica, ofegant les cultures d´aquests continents i espoliant els seus recursos naturals i humans? No recordem els milers de persones d´Àfrica i d´Amèrica portats al Primer Món com a esclaus? No recorden els britànics les massacres de Kenya? I els francesos no recorden allò que van robar a Dakar i a Costa d´Ivori? I els alemanys, no se´n recorden dels camps de concentració de Namíbia? I les atrocitats dels belgues al Congo? O les excavacions dels portuguesos a Angola, per furtar l´or? O les caceres d´esclaus que van fer a Moçambic? O els espanyols a Amèrica, furtant els recursos naturals d´aquest continent i massacrant la llengua i la cultura dels seus habitants? L´or que els descobridors d´Amèrica van portar a Espanya, de qui era? No va ser la cobdícia dels europeus la que va tenyir de sang els diamants de Serra Lleona?
I ara ens quedem impassibles, mentre centenars i centenars de persones moren a la mar, o queden tancats als CIEs? Els europeus no hauríem de demanar perdó al Tercer Món per tot el que hem furtat, per tot el mal que hem fet al llarg dels segles? Els qui van furtar, matar i espoliar, ara han de donar lliçons de moral i drets humans? Hem d´esperar que els immigrants vagen morint sense fer res per la nostra part? Els immigrants que arriben a les costes d´Europa s´acontenten amb les engrunes que cauen de les taules dels poderosos. No demanen que els retornem allò que era seu i que els hem robat.Per això Europa, tancada en el benestar i insensible al sofriments i al crit de desesperació dels estrangers, viu en una actitud hipòcrita, després de saquejar les colònies que els països del Primer Món tenien a Àfrica i a Llatinoamèrica. Si Europa és rica, ho és en bona mesura gràcies a tot allò que s´emportà del Tercer Món. Com ha dit el papa Francesc, cal que descobrim en els immigrants que fugen de la mort als seus països, i la troben al Mediterrani, «homens i dones com nosaltres, germans nostres que busquen una vida millor, famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de la guerra».

I la solució quina és? Ja que Europa ha empobrit el Tercer Món, cal que ara promoga una política d´inversions a Àfrica i a Amèrica del Sud, per retornar-los (en part) tot el que els vam robar. Cal que els diners que es gasten en armament siguen invertits al Tercer Món, per tal que els seus habitants puguen viure amb dignitat i no tinguen la necessitat de fugir de la misèria. Cal una actitud per part dels governs europeus, no de paraules sinó d´obres, per restablir allò que vam furtar a Àfrica i a Amèrica, invertint en agricultura, en ensenyament, en sanitat. No com una almoina, sinó com un deure que tenim amb aquells continents. Així ho ha expressat el papa en demanar «una implicació d´Europa per acabar amb la contínua pèrdua de vides humanes al Mediterrani». I per ser sensibles a les paraules de Jesús quan digué: «Era foraster i no em vau acollir» (Mt 25:43)