9 de març: sant Domènec Savio (LEVANTE-EMV, 09/03/2015)

El 9 de març celebrem la festa de Sant Domènec Savio, un jove que va no arribar a viure ni 15 anys, però que en aquest poc temps de vida arribà a la santedat.

Domènec va nàixer el 2 d´abril de 1842 a Sant Joan de Riva, a prop de Torí, en una família que li va transmetre els valors del cristianisme. Ja des de menut, Domènec va sobreeixir per la seua maduresa humana i cristiana. Va ser escolà i amb el seu caràcter, sempre alegre, es va prendre la vida com un camí per conèixer Jesucrist més i més. Per això, quan va ser admès per prendre la primera comunió, quan tenia només 7 anys, va traçar el seu programa de vida en una llibreta, on va escriure: "Em confessaré amb freqüència i combregaré sempre que m´ho recomane el meu confessor". I és que en aquell temps, era el confessor qui deia amb quina freqüència s´havia de combregar. Domènec escrivia també: "Vull santificar els diumenges i les festes de guardar. Els meus amics seran Jesús i Maria. Abans morir que caure en el pecat".

Quan tenia 12 anys va conèixer D. Bosco, a qui li demanà poder ser admès a l´Oratori de Torí, ja que desitjava estudiar per tal d´arribar a ser capellà. D. Bosco, admirat, li va dir: "Em sembla que hi ha bona roba". I Domènec li contestà: "Jo seré la roba i vostè el sastre". Així D. Bosco va admetre Domènec a l´Oratori, per ajudar-lo a ser sant.

De caràcter pacífic i alegre, seré i confiat, Domènec s´esforçava per acomplir els seus deures com a estudiant, alhora que ajudava els seus companys ensenyant-los el catecisme, atenent els malalts i posant pau quan alguns renyien.

Als nous companys que s´incorporaven a l´Oratori, Domènec els exhortava a viure la fe amb sinceritat: "Heu de saber que la santedat és viure amb alegria. Només tractem d´evitar el pecat, que és el gran enemic que ens furta la gràcia de Déu i la pau del cor".

Fidel al seu programa de vida, i participant assíduament en la vida sagramental, Domènec era un gran devot de la Mare de Déu. Per això quan el 8 de desembre de 1854 el papa Pius IX proclamà el dogma de la Immaculada Concepció, Domènec es va consagrar a Maria, avançant així, encara més, en el seu camí de santedat. El 1856, amb altres jóvens de l´Oratori, Domènec va fundar la "Companyia de Maria", per una acció apostòlica del grup.

Era tanta la seua santedat de Domènec, que la mare de D. Bosco (que havia anat a viure amb ell per ajudar-lo en la seua tasca pastoral) un dia li va dir al seu fill: "Tens molts jóvens bons, però cap ni un supera el bon cor i la bellesa de l´ànima de Domènec Savio. El veig sempre pregant i s´està a l´església com un àngel al paradís".

Domènec Savio va morir el 9 de març de 1857, quan estava a punt de complir 15 anys. Va ser el mateix D. Bosco qui va escriure la biografia d´aquest jove exemplar. Les seues restes es troben a la basílica de Maria Auxiliadora de Torí. El papa Pis IX el va definir com un "Gegant de l´esperit". Domènec Savi és el patró dels infants cantors.

Va ser el papa Pius XII qui, el 5 de març de 1950 va beatificar Domènec i ell mateix el va canonitzar el 12 de juny de 1954.

Actualment els salesians, que són uns 16400, estan en 128 països, escampats pels cinc continents. Al nostre País es troben a València, a la parròquia de Sant Antoni Abat i al col·legi, i també a Borriana, a la parròquia de Maria Auxiliadora i a Alacant.

La missió dels salesians és l´educació i l´evangelització dels jóvens, per mitjà de col·legir, escoles de formació professional, parròquies, centres d´acollida per a marginats, universitats, residències o missions.

Que l´exemple de Sant Domènec Savio encoratge els nostre jóvens a viure la fe, amb sinceritat i valentia, com la va viure aquest jove del segle XIX.

L'Abat Cassià: paràbola de Déu (VILAWEB/ONTINYENT, 08/03/2015)

Dijous vinent, dia 12, farà set anys de la mort de l’Abat Cassià M. Just, qui va ser al llarg de la seua vida un reflex de la bondat i de la misericòrdia de Déu. Un home amb un cor bo. Un monjo acollidor i ple de tendresa. Una paràbola que ens anunciava un Déu amic de l’home.

Nascut a Barcelona el 1926, ingressà a Montserrat, primer com a escolà, el 1939, i després com a monjo, el 1942. L’any 1955, a més d’estudiar música a París, va conèixer les pastorals del cardenal Suhard, així com els escrits de Teilhard de Chardin i de Congar, que tant positivament van influir en ell. El 1964 va ser nomenat prior i el 1966, va ser escollit Abat de Montserrat.

El P. Abat Cassià sempre parlava d’aquell aire fresc que va ser el Concili, i que a Montserrat va ser viscut amb una esperança joiosa: 'S’ha millorat molt des del Vaticà II, però no hem aplicat com seria de desitjar les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, com és la corresponsabilitat dels laics i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l’opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria romana.'

 

Amb veu lliure i profètica, el P. Cassià desitjava una 'Església plural que no té resposta per a tot, però que busca amb confiança, oberta al diàleg amb tothom qui no es tanca al bé, a la veritat, a l’amor'. Per això el P. Cassià recordava amb afecte i amb enyor els cardenals Tarancon i Jubany, així com el bisbe Pont i Gol i el nunci Dadaglio, que van fer possible la renovació de la nostra Església amb el Vaticà II. L’Abat Cassià, que em va acollir al monestir, i amb el qual vaig fer la meua professió l’any 1986, era un home del nostre temps, que somiava una Església més senzilla i amb un rostre més amable, allunyada de la crispació i de les condemnes.

El P. Cassià era una persona amable i propera, que patia per la situació de l’Església dels últims anys de la seua vida: 'Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el Magisteri de l’Església' afirmava en una entrevista. I continuava: 'Hi ha una falta de coratge per sintonitzar amb la nostra gent.'

Durant el seu servei abacial, Montserrat es convertí en un lloc de llibertat on tothom, fóra qui fóra era ben acollit. Després de la tancada dels tres-cents intel·lectuals al monestir,  pel Procés de Burgos, el desembre de 1970, l’Abat Cassià va haver d’anar a Roma, on havia estat acusat de rebre comunistes a Montserrat. Pau VI lluny de condemnar-lo, l’encoratjà: 'Ricevete tutti. Rebeu tothom, em digué el papa.'

 

Defensor del País, va viure ben arrelat a la terra, i Montserrat va saber mantindre encesa la flama de la llengua durant la dictadura. El P. Cassià deia: 'Montserrat és una comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. És una comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions.'

Els seus últims mesos de vida, com que jo era l’infermer de la comunitat, vaig tindre la sort d’haver acompanyat el P. Cassià en la seua malaltia. Van ser molts els viatges a l’Hospital de Manresa, i moltes les hores que vam passar junts, compartint la conversa, el silenci i l’esperança. Quan li van diagnosticar el càncer, els doctors Montse Domènech, Andreu Garcia i Hèctor López (tres metges excel·lents) van quedar gratament impressionats per la serenor amb que va reaccionar. Una serenor que li venia de la pau del cor i de la confiança total i absoluta en Déu. Al llarg de la seua malaltia ens va acompanyar en les visites a l’Hospital el llibre, 'Jesús', de Joseba Andoni Pagola, un autor que el P. Cassià estimava particularment. Quan més d’una vegada havíem d’anar de pressa a urgències, sempre em deia: 'Josep Miquel, no et deixes el llibre de Pagola'. I en les hores d’espera em demanava que li'n llegira algun capítol. Li dolia com alguns bisbes havien tractat Pagola: 'Ja veus Josep Miquel, dir que Pagola és arrià!!', em deia. Recorde d’una manera especial el seu rostre ple de pau, quan li vaig llegir: 'Els malalts experimenten en la seua carn la força guaridora d’un Déu amic de la vida'. I amb bon humor em deia: 'Si amb les bestieses que ha fet l’Església encara continua existint, vol dir que és l’Esperit de Jesús qui la guia'. El mateix Pagola li havia dedicat el seu llibre amb aquestes paraules plenes d’afecte: 'A Cassià M. Just, con un abrazo grande. Que encuentres siempre en Jesús, luz, gozo interior y paz'.

 El P. Cassià desitjava una Església més preocupada per comunicar l’Evangeli de Jesús, que per tindre-ho tot definit i legislat. Tenia detalls amb tothom, i mai no li vaig sentir una queixa. Ni tan sols quan havíem d’esperar llargues hores a Manresa. A una religiosa que li estava fent un jersei de llana li digué: 'Aquest jersei, després que jo me’n vaja, ha de ser per a Josep Miquel'.

 

El P. Abat Cassià, amb discreció i senzillesa, ens mostrava el rostre més amable i més evangèlic de l’Església. Amb el papa Joan XXIII, el bisbe Óscar Romero i Pere Casaldàliga, el P. Cassià era una persona oberta i d’esperit integrador, acollidora i amable, que va ajudar a retrobar el sentit de la vida a tantes i tantes persones a les quals acollia amb afecte, i a qui amb un acompanyament espiritual feia descobrir el gran amor que Déu tenia per elles. Van ser moltes les persones anònimes que, amb llàgrimes als ulls, van passar per la capella ardent del P. Cassià, per agrair-li el do que havia estat en les seues vides.

Com no podia ser d’una altra manera en un home d’un cor bo, recordava els amics valencians de Saó, revista en la qual va col·laborar un temps. I els amics de València, d’Albalat de la Ribera, de Cortitxelles, de Xàbia... Unes setmanes abans de morir, encara va enviar un article sobre el cardenal Tarancon, que li havia demanat Jordi Bort, director de la revista Buris-ana, per a una miscel·lània d’homenatge al cardenal de Borriana.

El P. Abat Cassià va presentar la renúncia d’una manera lliure i voluntària, l’any 1989. Home guiat per l’Esperit, el P. Cassià va ser una persona amb una gran senzillesa, llibertat i valentia. La seua vida va ser un do de Déu, i ell que somiava amb una 'Església de braços oberts, que no refusa ni condemna, sinó que acull i troba un lloc per a cadascun dels seus fills i filles', es deu haver alegrat amb l’elecció del papa Francesc.

El P. Cassià va ser un home de País, arriscat i valent, amb un esperit crític i alhora profundament evangèlic. 'No estem fets per al repòs, sinó per a la llibertat difícil que ens ensenya el camí', escrivia el poeta. Amb la seua vida, el P. Cassià ens va ensenyar a viure com a homes lliures, a exemple de Jesús de Natzaret. De segur que amb el seu esguard de pau i de bonesa,  vetlarà per tots nosaltres, per la nostra Església i pel nostre Poble.

8 de març: Magdalena, Festa plena! (LEVANTE-EMV, 08/03/2015)

Este 8 de març, tercer diumenge de Quaresma, la ciutat de Castelló es vesteix de festa en la romeria a l´ermita de la Magdalena. I és que el record del trasllat de la ciutat de Castelló, del Castell Vell a la plana, ens mou cada any a viure amb goig les festes de la Magdalena. És la cavalcada del Pregó, la romeria a la Magdalena i les Giaates, que cada any ens fan vibrar d´emoció.

Va ser l´any 1451, quan un monjo del monestir de Santes Creus començà la construcció de l´ermita de la Magdalena, aprofitant l´aljub del castell: "Lo bon hom de frare Anthoni començà una ecclesia la qual es sots invocació de sancta Maria Magdalena, en la qual tota aquesta universitat ha gran devoció". La presència dels ermitans com Bernat Esteller, de Càlig, el 1493 i Jaume Atzuara, el 1510, o d´un metge de Les Coves, el 1538, a qui el municipi li oferí una habitació a la Magdalena per fer vida de penitent, ens parlen de la vitalitat, ja de temps antics, d´aquesta llar pairal que tots els valencians de la Plana estimen amb passió.

Quan a finals de l´hivern, en la romeria de les canyes, cada tercer diumenge de Quaresma els valencians tornem al Castell Vell, bressol i origen de Castelló, renaix la força d´un poble que, fidel al seu passat, llaura amb il·lusió el seu futur. És el temps de recordar el privilegi de 1252, del bon rei Jaume I, pel qual es permetia als ciutadans baixar del castell a la plana. Per això mateix la romeria de les canyes, verdes d´esperança, que comença al toc de la campana "Vicent", ens recorda cada any el nostre compromís per renovar i actualitzar les nostres tradicions i per ser fidels a la història i als nostres avantpassats, que ens han transmès la cultura i la llengua del nostre País.

És el camí cap a la Magdalena, amb la tradicional figa albardà i el doset d´aiguardent a l´ermita de Sant Roc de Canet, en una romeria que des del segle XV acompleix el vot del poble. Així ho demostren aquests Goigs de Santa Maria Magdalena: "Castelló sempre ha estat/ abraçat a vostra ermita/ i enguany vos sol·licita/ el que sempre ha demanat,/ la humana prosperitat/ i la divina compassió".

Les festes de la Magdalena són, per als valencians de la Plana, les festes majors, ja que en aquest tercer diumenge de Quaresma la romeria a la Magdalena ens recorda els nostres orígens com a Poble: "Allí on la Plana es fa/ muntanya per veure el Cel,/ teniu vostra llum d´estel/ portant-nos cap al demà/ d´un nou món molt més cristià./ I per la nostra oració/ ajudeu-nos, Vós, Senyora/ a una ferma conversió ".

Que la celebració de les festes de la fundació de Castelló ens ajude a obrir nous camins d´entesa, de diàleg i de pau, per construir, tal com diu l´oració a Santa Maria Magdalena, "lligams de fraternitat i de germanor, per fer una ciutat més humana i més fidel al missatge d´amor"

8 de març: Sant Joan de Déu (Levante-EMV, 08/03/2015)

El 8 de març celebrem la festa de Sant Joan de Déu, Joan Ciudad, fundador de l´Orde Hospitalari, present a la nostra terra des de fa molt de temps. Concretament, el 2013 s´acompliren 100 anys de la inauguració l´antic hospital a la Malva-rosa, a València.

Hui, en ple segle XXI, els Germans de Sant Joan de Déu continuen l´obra apostòlica de Joan Ciudad, un portuguès que va ser pastor, soldat, venedor de llibres i viatger pels camins d´Europa, fins que a Granada, va descobrir la missió que Déu li confiava: atendre els malalts.
Joan Ciudad va nàixer el 1495. Amb 8 anys fugí de casa amb un capellà, que l´abandonà a Oropesa, a prop de Toledo, on va ser acollit per un honrat llaurador. Amb ganes d´aventures, als 28 anys s´enrolà en la milícia, als 35 anys s´uní als qui feien la guerra contra el turc Solimà el Magnífic i després s´allistà en una expedició a Tunísia, en contra dels pirates. Finalment va ser venedor de llibres de cavalleries i de vides de sants, en una llibreria a Granada. Ací va tindre lloc la seua conversió: el 20 de gener de 1539. En sentir la predicació de Sant Joan d´Avila a l´ermita dels Màrtirs, Joan Ciudad eixí com trastornat, cridant: "Misericòrdia, Déu meu, misericòrdia!". Com que donà tot el que tenia i trobant-se al carrer sense res, uns veïns el portaren a la sala dels dements de l´hospital, on descobrí la crueltat amb que tractaven als malalts. Per això Joan Ciudad decidí crear un hospital, basat en l´estimació i en normes higièniques i sanitàries.

El 1539 va ser acollit per la família Venegas, on Joan començà a portar malalts i pobres i més tard llogà una vivenda, on, ple de sol·licitud, feia d´infermer, cuiner i altres faenes. Com diuen uns Goigs a Sant Joan de Déu: "Cureu mals infecciosos/ els invàlids acolliu/ doneu pa als miseriosos/ qui no té roba el vestiu/ Aquest do que el Senyor vos feu/ generós heu escampat". És per això que Sant Joan de Déu és el patró de les infermeres i dels infermers.

Sebastià Ramírez, president de la Reial Cancelleria de Granada, admirat per la gran obra de caritat de Joan, el "batejà" com a Joan de Déu, ja que "és més de Déu que dels hòmens". Amb el temps, altres hòmens van voler viure l´esperit de caritat de Joan de Déu: "L´infermer, amable, actiu/ el mateix que el practicant/ l´Obra vostra i amb fe, viu/ van amb ordre executant./ El malalt és l´amor seu/ i amb dolcesa es veu tractat".
El 3 de juliol de 1549 es produí un incendi a l´hospital i Joan, ple de sol·licitud, sense pensar-ho dues vegades, entrà enmig de les flames per salvar els malalts. I per això mateix, Sant Joan de Déu també és el patró dels bombers.

Finalment, el 8 de març de 1550 va ser trobat mort. Una gran multitud assistí al funeral del "sant de Granada", un home que des de l´amor, imprimí humanitat en el món de la sanitat. Per això el papa Pius XI, el va declarar patró dels infermers.

Hòmens com els germans Pascual Piles, Joan Manel Quilabert o Josep Farrés, continuen hui el carisma de Sant Joan de Déu. Com han seguit també la generositat de Sant Joan de Déu, i fins a la mort, els Germans Miguel Pajares i Manuel García, que van donar la seua vida per atendre els malalts d´Ebola. Per això el G. Pascual Piles, nascut a Benifaió deia, referint-se a aquests Germans missioners: "Tenim grans figures en ells per la generositat en el lliurament de la seua vida. L´han donat fins a la mort". I per això Miguel Ángel Varomo, president de la Fundació Joan Ciudad, en la presentació del llibre per a xiquets, "Missió en Riu Ebola", ha qualificat els GG. Miguel Pajares i Manuel García com a "sants no oficials", ja que han arribat a la plenitud de l´amor, que és donar la vida pels amics, com ens demana Jesús.

A València, el 2012 celebràrem els 125 anys de l´arribada de l´Orde Hospitalari dels Germans de Sant Joan de Déu, que sol·lícits pels desvalguts, des dels Serveis Socials, en l´alberg que porten els Germans, continuen mostrant-nos el carisma de Joan Ciudad: "En la nostra vida breu/ consolem el dissortat!/ Fem com Sant Joan de Déu./ Practiquem la caritat".

Que l´exemple de generositat i de servei dels Germans de Sant Joan de Déu a favor dels malalts i dels més pobres, ens encoratge a tots a fer realitat un món més just, més fratern i més solidari.

7 de març: Les Santes Perpètua i Felicitat (LEVANTE-EMV, 07/03/2015)

El 7 de març celebrem la festa de les santes Perpètua i Felicitat. el noms de les quals, com a testimonis de Crist, figuren des d´antic al Cànon Romà o Pregària Eucarística I de la missa.

Ja el calendari filocalià de Roma, del temps del papa Sant Damas, ens assenyala la celebració de la festa d´aquestes dues màrtirs el 7 de març. Però amb el temps es va perdre la festa de Santa Perpètua i Santa Felicitat, fins que a principis del segle XX la va restaurar el papa Sant Pius X, coincidint amb les excavacions que es van fer a prop de Tunísia, a la vella Cartago. En aquestes excavacions van aparèixer les restes d´una basílica paleocristiana, amb un epitafi d´aquestes cèlebres màrtirs.

Les Actes del martiri de Perpètua i Felicitat consten de tres parts, dues autobiogràfiques i una narrativa, i és un document que impressiona per la valentia d´aquelles dues dones i per la fortalesa de la fe i també pel seu realisme. Així ho canten els Goigs: "Per adornar lo jardí/ de l´Església del Senyor,/ amb flors de més gran valor/ que aromàtic gessamí/ en Turba de Mauritània/ dos belles flors han brotat".

La primera part de les Actes és de caràcter biogràfic, escrita per Santa Perpètua. La segona part es deu al diaca Sàtur i la resta (el preàmbul i l´epíleg) correspon al qui va harmonitzar l´escrit, possiblement Tertul·lià.

El 202, Luci Septimi Sever, emperador romà del 193 al 211, publicà un edicte contra els cristians, que portà a la detenció de Perpètua i Felicitat, mares jóvens, juntament amb altres cristians. Perpètua era una dona de la noblesa, que tenia un fill menut i Felicitat, que, quan va ser detinguda estava embarassada, pertanyia a una classe humil. Amb elles hi havia també el diaca Sàtur, que les havia acompanyat en el procés del catecumenat, i altres cristians que també van ser martiritzats.

Ja a la presó, Perpètua va tindre una visió en la que comprengué que estava cridada al martiri. Amb els altres cristians detinguts, Perpètua va ser condemnada a mort, com també Felicitat, després que va tindre el fill, que va donar a la seua germana perquè el cuidara: "Per sa fe en trista presó/ Felicitat fou tancada/ sent de huit mesos prenyada;/ ella fou lo ric botó/ que el jardiner de la glòria/ havia pel cel triat".

Va ser a l´amfiteatre, on els màrtirs van donar testimoni de la fe en Jesús, en ser atacats per les dents de les feres, mentre que Perpètua i Felicitat van ser atacades per una vaca. Malferits, van ser rematats posteriorment: "Condemnades a la mort/ foren al fi pels pagans/ i junt amb altres cristians/ gosaren tan feliç sort/ les feres les destrossaren".

Aquesta és la passió dels "fortíssims i benaurats màrtirs", que amb la seua mort van ajudar a construir l´Església.
Sant Agustí, amb els seus sermons dedicats a les Santes Perpètua i Felicitat, en mostra la importància que tingué en l´Església el martiri de les dues mares jóvens, com a testimonis de la fe en Crist.

En un món on no es dóna cap importància al compromís i a la fidelitat, les Santes Perpètua i Felicitat ens recorden els màrtirs del nostre temps a Síria, a Iraq, a Nigèria o a Egipte. Hòmens i dones que, com als primers segles del cristianisme, s´ho juguen tot per Jesucrist, sense por a perdre la vida. I és que els màrtirs d´ahir i de sempre saben que només donant la vida, la recuperem. Com va fer Jesús, com van fer les Santes Perpètua i Felicitat. Com fan també els màrtirs de hui, en ple segle XXI.

El perdó, camí de pau (LEVANTE-EMV, 06/03/2015)

Quan ja portem dues setmanes del camí quaresmal, un any més la Quaresma obri en nosaltres un itinerari de conversió i de pau. Una pau que és un sentiment i un desig que tots portem al cor i que només podem aconseguir per mitjà del perdó. Per això la Quaresma ha de ser un temps per esborrar ressentiments i odis, per refer l´esperança i per començar de nou.

A finals del 2012 em van sorprendre les paraules de la Sra. Sonia Castedo, anterior alcaldessa d´Alacant, quan es dirigia al portantveu d´Esquerra Unida a l´Ajuntament, en aquests termes: "No le deseo una úlcera, pero sí que tenga que passar por lo mismo que he pasado yo durante 4 años. Se lo deseo a usted y a toda su familia". I uns dies després encara afegia: "Hoy recibo piedras, pero mañana seré yo quien las tirará".

El ressentiment, com deia el filòsof Francesc Torralba, "és una emoció tòxica, summament perjudicial, que quan rossega l´ànima ennegreix la vida de la persona que el pateix i totes les seues activitats". I només el perdó és capaç de curar el ressentiment! Tot i que el perdó sempre és difícil! Però és l´únic camí per aconseguir la pau! De fet, la Unió Europea no hauria existit mai sense la reconciliació entre França i Alemanya després de la II Guerra Mundial. Així ho van entendre el 1970 el canceller Williy Brant, de l´Alemanya Federal i el primer ministre de l´Alemanya Oriental, Willi Stoph.

També Yitzhak Rabin, el 1993 es va trobar amb Iassir Arafat, de Palestina, per parlar de reconciliació i de pau. I encara, un any abans, a Davos, Nelson Mandela es trobava amb Frederik De Klerk, president de Sud-Àfrica, per iniciar un nou camí que, fonamentat en el perdó, superara l´apartheid. Per això, quan Mandela va arribar al poder a Sud-Àfrica, en compte de la imposició i la venjança, va optar per la reconciliació.
Un altre cas significatiu va tindre lloc quan la reina d´Anglaterra saludava Martin McGuinness, excomandant de l´IRA, amb un gest necessari i útil, que facilitarà el procés de reconciliació entre la Gran Bretanya i Irlanda, després de tres dècades de conflictes i de lluita.

El perdó és sempre un do lliure. Un acte de voluntat que permet curar la memòria de la ferida i que ajuda a superar el dolor. També fa temps, Pernardo Barrena es trobava amb Rosa Lluch, filla del polític Ernest Lluch, assassinat per ETA el novembre de 2000. En aquest trobament, el dirigent de l´esquerra abertzale lamentava el dany causat a les víctimes. I deia: "Tragèdies com les seues, no s´han de tornar a repetir mai més". I Arnaldo Otegui uns dies després, afirmava: "Tenim pendent el diàleg amb les víctimes que seria altament satisfactori". I Rosa Lluch declarava també: "Parlar, parlar i parlar. És el moment de les paraules".

Perquè, si no donem una oportunitat al diàleg i al perdó per tal d´aconseguir la pau, quina és l´arternativa? El ressentiment infinit? La insaciable rancúnia? Només el perdó, com explica Kim Puhc, obri camins de pau. Kim era aquella xiqueta vietnamita cremada pel napalm en la guerra del Viet-Nam, el 1972. Dos dels seus cosins de 6 mesos i de 3 anys van morir cremats. En una entrevista, Kim Puch deia: "Jo sofria i odiava. Però llegir les paraules de Jesús m´han canviat la vida". I afegia encara: "quan em fan mal les ferides, rese. I quan més estime i més perdone, més pau trobe".

La Quaresma ens convida a la reconciliació. I el perdó de veritat és el que perdona allò que és imperdonable, és a dir, els actes que violen els Drets Humans. I ja ho sabem: perdonar així no és fàcil!! Però per altra part, només el perdó esborra el ressentiment i afavoreix que agressors i víctimes, aprenguen a mirar-se d´una altra manera. Amb uns ulls diferents!! Només amb el perdó és possible una convivència entre els qui han posat les bombes i els qui han rebut la metralla. Tot i que aquest procés necessita temps i molta generositat!! Perquè no és amb la llei del Talió que s´aconsegueix la pau, sinó amb el manament de l´amor i del perdó, que ens ha deixat Jesús.

Per això no crec que les declaracions de qui va ser l´alcaldessa d´Alacant siguen les que afavoreixen el diàleg. Les pedres mai no han estat un llenguatge de pau, sinó de guerra!

Tant de bo la Quaresma ens ensenye a perdonar i a perdonar-nos, per tal d´obrir nous camins de pau, que facen possible una nova humanitat!

El ratolí, la gallina, el porc i la vaca (LEVANTE-EMV, 04/03/2015)

Conten que un dia, un ratolí descobrí a l´estable l´ama de la casa posant una ratera a l´estable. El ratolí, alarmat, avisà la gallina, el porc i la vaca que vivien amb ell, sobre el perill d´aquella "arma" mortífera. Però la gallina li digué que per a ella, aquell artefacte no era cap perill. El mateix li digué el porc, i també la vaca, que afirmà que una ratera no li podia fer cap mal a ella. El ratolí, dessolat i ple de por, s´amagà al seu cau.

Una nit se sentí el soroll de la ratera que havia atrapat una serp verinosa. L´ama de la casa, a les fosques, s´acostà a la ratera, i creient que era un ratolí, tocà l´animal, sentint al moment la mossegada de la serp mig ferida. El marit portà la dona a l´hospital, i després d´atendre-la com cal, com que ella estava molt dèbil, els metges li recomanaren que el millor que podia fer per la seva muller era un bon caldo. L´home en arribar a casa matà la gallina i feu un caldo suculent per alimentar la seua dona. Com que la malaltia s´allargava, vingueren uns familiars d´aquella dona que vivien fora del poble, per vore-la. Com que es van quedar uns dies a casa, el marit matà el porc per alimentar els seus parents. Finalment la dona va morir, i el dia de l´enterrament l´home matà la vaca, ja que volia fer un bon dinar als qui havien vingut a sa casa a donar-li el condol per la mort de la seva muller. El ratolí mentrestant, des del seu amagatall, va vore com morien, primer la gallina, després el porc i finalment la vaca.
No és això el que ens ha passat amb el virus de l´Ebola? Des del 20 d´agost de 1976 que va ser detectat el primer cas al nord del Zaire, cap país "civilitzat" ha fet res per trobar una solució a aquesta malaltia. Àfrica queda molt lluny! És només un continent espoliat i empobrit pels països europeus que van colonitzar aquesta terra. I és també un continent que es visita només per fer turisme. Però llevat d´això, Àfrica queda molt lluny. A ningú no l´importa el que passe després de l´estret de Gibraltar.

Només quan el virus ha arribat al Primer Món, s´ha disparat l´alarma. I ara tot són protocols, presses, hospitals i vacunes. Abans: la despreocupació i l´abandonament. Només els missioners, religiosos i religioses que han estat sempre al costat dels més pobres, dels desvalguts, dels més abandonats, són els únics que han estat (i encara continuen) treballant a favor d´aquesta gent. Per això em va semblar poc oportú que algú possara en qüestió la repatriació dels missioners infectats per l´Ebola. Aquests que no han considerat encertada aquesta mesura, ¿deixarien els seus fills, infectats a l´Àfrica en un safari, o demanarien que els portaren a Europa?

Els homes, les dones, i els xiquets que a l´Àfrica han anat morint d´Ebola des del 1976, no eren persones? No mereixien l´atenció sanitària que ara estan tenint els infectats d´Ebola a Europa i els EEUU? Els malalts africans només rebien la indiferència i l´oblit d´un món que ha maltractat aquest continent durant segles, amb l´esclavitud i l´espoli dels seus recursos naturals, empobrint-lo amb una actitud despòtica.

Quan el ratolí va vore la ratera, només ell es va prendre seriosament el perill que comportava aquell artefacte. La gallina, el porc i la vaca, amb una actitud insolidària i egoista, es van desentendre d´un arma mortal, que, aparentment no els podia fer cap mal, però que finalment va acabar amb ells. Per insolidaritat. Per falta de responsabilitat.

Si l´Ebola no haguera arribat a Europa i als EEUU, els malalts africans infectats d´aquest virus continuarien morint en l´anonimat. De la mateixa manera com han estat morint des del 1976, sense que ningú sabera què era l´Ebola, ni es preocupara per aquesta gent. Ignorats i oblidats pel Primer Món. Un Primer Món que com Caín, es desentén del seus germans.