El Govern Madrileny contra el castellà (VILAWEB/ONTINYENT, 05/10/2014)

El Govern de la Comunitat de Madrid està perpetrant un autèntic genocidi cultural contra el castellà, consistent en tancar les línies en castellà a les escoles. A més, el novembre de 2013 va tancar RTVM i ha clausurat els repetidors de TVE i les emissions de Madrid Ràdio. Igualment el Govern de Madrid menysprea l’Institut Cervantes (fins i tot està estudiant la possibilitat de retirar la dotació pressupostària per a l’any que ve) i amb multes està asfixiant la Real Acadèmia de la Llengua.   

El despropòsit més recent s’ha produït a Pinto, on la Conselleria ha tancat una aula d’infantil de xiquets de 3 anys, de línia en castellà, negant als pares el dret a escollir a l’escola la llengua per als seus fills. Però alhora, la mateixa Conselleria d’Educació manté una aula en anglès per a un sol alumne, al CEIP Cervantes de Valdemoro.

Mentre el voluntariat per la llengua, impulsat per Escola Madrilenya, ha aconseguit durant el 2013 formar 10208 parelles lingüístiques entre un anglès que vol aprendre castellà i un madrileny que li’l l’ensenya, el Govern de la Comunitat de Madrid persegueix, amb una obsessió malaltissa la llengua castellana.

El mes d’agost el Consell Madrileny de Cultura (CMC) denunciava que “malgrat el creixement de la demanda, només hem aconseguit que el 29% de l’alumnat tinga ensenyament en castellà”. I és que dues generacions d’alumnes han passat pel sistema educatiu “sense que la Llei d’Ús i Ensenyament del Castellà s’haja aplicat en tota la seva extensió”. Per això el CMC creu que “Difícilment podrem trobar cap persona que s’hagi pogut escolaritzar en castellà, des dels 3 anys fins al final del cicle formatiu o carrera universitària”.

El Consell Madrileny de Cultura ha denunciat també la situació de la llengua, que “s’ha agreujat en els últims cursos amb la introducció del Decret de Plurilingüisme”. Per altra part, el CMC també assenyala que “la recent aprovació de la LOMCE, i la seua aplicació, no millorarà segons sembla l’accés del nostre alumnat a l’ensenyament en castellà”. A més, a la ciutat de Madrid, “en 13 anys, l’ús del castellà s’ha reduït en 10 punts”.

El CMC ha demanat al Govern de Madrid un “increment de l’ensenyament en castellà”, així com també que “s’atenga la demanda, sobretot en els tràmits inicials d’infantil, però també en ESO, batxillerat, cicles formatius o Universitat”.

El més escandalós de tot és que un Govern com el madrileny que hauria de complir la Llei d’Ús i Ensenyament del Castellà, aprovada pel Parlament de Madrid, la incompleix reiteradament. Com incompleix les sentències del TSJ i del TC sobre la unitat de la llengua castellana.

Només cal recordar que la Consellera d’Educació, la Sra. Mª José Katalá, és la qui en un míting amb els militants madrilenys del seu partit, va començar la seva intervenció en anglès, dient: “Pediros disculpas por si en algún momento me paso al castellano. Tengo ese defecto. Si lo hago me perdonáis”. I damunt la van aplaudir!!

D’aquesta manera margina el Govern de Madrid la llengua pròpia d’aquesta Comunitat, mentre el Govern de l’Estat no solament no protesta, sinó que recolza aquest genocidi i aquesta política immoral.

L’Església i la Guerra Civil (Diari de Girona, 04/10/2014)

Com cada any, a Montserrat s’inaugura el curs del nostre Centre d’Estudis Filosòfics i Teològics amb una conferència que dóna el tret de sortida a les activitats acadèmiques. El passat 1 d’octubre, la lliçó inaugural de curs va anar a càrrec del P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, i col·laborador del Diari de Girona.

El P. Hilari Raguer, que va fer una exposició magistral sobre un dels temes que millor coneix (l’Església i la Guerra Civil) demostrà com l’aixecament dels militars feixistes no va ser per motius religiosos, tot i que es convertí “en una Guerra de Religió”. De fet, els generals colpistes “no es caracteritzaven per la seva religiositat”, i el mateix general Franco parlava de “fomentar el laicismo”, perquè això podia ajudar la sublevació. I és que ni els pronunciaments de declaració d’estat de guerra ni la premsa, a excepció de Navarra (els primers dies de la contesa) no esmentaven la religió. De fet, ni un sola de les proclames dels rebels deia que la sublevació era motivada per la defensa de la religió, ni cap diari parlava de la revolta “com a defensa de la fe”. Les proclames sí que parlaven de “la reconstrucció nacional”, però no feien cap esment a la situació de la religió.

Segons exposava el P. Hilari Raguer en aquesta lliçó inaugural, si bé “els bisbes no van prendre part en la conspiració colpista, s’hi que van adherir amb entusiasme”, a excepció del cardenal Vidal i Barraquer. Segons el P. Hilari Raguer, els revoltats “van adoptar la dimensió de defensa de la fe”, només per una qüestió de propaganda, per així tenir “un recolzament exterior”.

De l’estudi de l’Arxiu del Vaticà que ha fet el P. Raguer, es desprèn la postura de la Santa Seu, que va ser acatar la legalitat republicana. I des de Secretaria d’Estat així s’indicava als bisbes espanyols, malgrat la poca simpatia que la majoria dels prelats tenien per la República. D’aquí que les relacions diplomàtiques del Vaticà amb la República “no es van trencar formalment”. Com afirmava el P. Raguer, “l’actitud de la Santa Seu envers els insurrectes va ser reticent. I per això el Vaticà va trigar gairebé dos anys a reconèixer plenament el govern de Franco”. La raó de la reticència del Vaticà respecte als revoltats, segons el P. Hilari Raguer, era que des de Roma no estaven segurs qui guanyaria la guerra. Però sobretot per la por que tenia la Santa Seu de l’ajut d’Alemanya i d’Itàlia als insurrectes, ja que l’Església temia que el govern de Franco estigués controlat pels feixistes de Mussolini i pels nazis de Hitler, amb els quals el Vaticà havia tingut molts problemes.

El cardenal Vidal i Barraquer va tenir un paper decisiu en el discurs del papa Pius XI a un grup de pròfugs espanyols que van visitar el Sant Pare a Castelgandolfo. Aquests esperaven de Pius XI una condemna de la República i una defensa del Règim franquista. Però el papa, informat pel cardenal Vidal i Barraquer, a més de “deplorar una guerra, que és sempre un mal i més quan és entre germans”, denuncià “els excessos dels qui deien defensar l’Església, lamentava la persecució religiosa i no declarava guerra santa la revolta dels sediciosos”. Això va fer que la propaganda franquista mutilés aquest discurs del papa, divulgant-ne el text, però sense la crítica final de Pius XI. I com que els bisbes només van conèixer el discurs censurat, van publicar cartes pastorals a favor de la revolta, que ells qualificaren com a “cruzada”.

En aquesta lliçó inaugural, el P. Hilari Raguer comentà també la “Carta Colectiva del Episcopado Español”, que promogué el cardenal Gomà a petició de Franco i que no va signar el cardenal Vidal i Barraquer ni tampoc el bisbe Mateo Múgika, de Vitòria. La “Carta Colectiva”, un text a favor dels insurrectes, denunciava la persecució religiosa de la zona republicana, però no deia res de la persecució a la “zona nacional”.  Com va comentar el P. Hilari Raguer en aquesta conferència, ell mateix trobà a l’Arxiu del Vaticà una carta del cardenal Eugeni Pacelli, Secretari d’Estat, adreçada al cardenal Gomà (i que Pacelli no va arribar a enviar) recomanant-li que no publiqués la “Carta Colectiva”. I és que, segons deia el P. Raguer, el papa Pius XI estava “més d’acord amb Vidal i Barraquer que amb Gomà”.

Aquesta lliçó del P. Hilari Raguer en la inauguració del curs acadèmic a Montserrat va ser una oportunitat per conèixer millor la visió i l’actuació del Vaticà en la Guerra Civil, i la postura dels insurrectes, per una part, i la dels bisbes per l’altra.         

Santa Teresa de l´Infant Jesús (LEVANTE-EMV, 01/10/2014)

Teresa Martín Guérin va nàixer a Aleçon el de 1873. Va ser l´última dels 9 fills que tingueren Lluís Martín i Cèlia Guérin. A la mort de la seua mare, quan la menuda Teresa tenia 4 anys, la família es traslladà a Lisieux. En entrar la seua germana Paulina al Carmel, Teresa va patir una segona orfandat materna, ja que Paulina li feia com de mare. Teresa va tindre una estranya malaltia, de la qual quedà curada mentre mirava una imatge de la Mare de Déu.

Durant el Nadal de 1886, 2 mesos després que la seua germana Maria entrà al Carmel, Teresa va viure el que ella anomenà la "gràcia de la seua conversió", gràcies a la qual començà a trobar la seua felicitat donant-se als altres.

El 1887, després que son pare li donara l´aprovació per entrar al Carmel, Teresa va peregrinar a Roma, on li demanà al papa Lleó XIII el permís per ingressar, com les seues germanes, a les carmelites descalces, malgrat la seua joventut.

Va ser el 9 d´abril de 1888, quan Teresa entrà al Carmel de Lisieux, on va prendre el nom de Teresa de l´Infant Jesús, al qual afegiria posteriorment, "i de la Santa Faç". Va ser en la Sagrada Escriptura, i d´una manera particular en els Evangelis, que Teresa va descobrir Jesús. La seua espiritualitat també s´alimentava de l´Antic Testament, sobretot del profeta Isaïes quan presenta l´amor maternal de Déu pel seu poble. Per la seua part, Sant Joan de la Creu va ser el seu mestre espiritual, ja que les obres d´aquest místic, ajudaren Teresa en el camí de l´amor. Amb els anys va anar aprofundint la seua experiència d´amor incondicional i gratuït de Déu, sentint-se cridada a viure l´abandonament confiat a les mans del Pare, com un xiquet s´abandona a sa mare. Això la va portar a descobrir el valor dels gestos i detalls menuts i aparentment insignificants, però fets sempre amb amor. D´aquesta manera arribà a descobrir que a l´Església, la seua vocació era l´amor.

Després de la formació passà a ser l´ajudanta de la mestra de novícies, que era la seua germana Celina. Teresa era una jove senzilla, que va viure sense cap notorietat, miracles o fets extraordinaris. Va conèixer l´aridesa en la pregària i les incomprensions, però sense perdre mai ni l´alegria interior ni la pau profunda, que cada vegada més omplien el seu cor.

Durant la Pasqua de 1896 va tindre una hemoptisi, símptoma de la tuberculosi que la portaria a la mort. Va viure la prova de fe més dura: la dificultat de creure en la vida eterna. Morí el 30 de setembre de 1897 als 24 anys, va ser canonitzada el 17 de maig de 1925, i proclamada Doctora de l´Església i Patrona Universal de les Missions.

Amb només 10 anys de carmelita descalça, Teresa va esdevenir mestra del camí anomenat de la infància espiritual, com queda reflectit en les cartes i en les pregàries que escriví i sobretot en la seua autobiografia, "La història d´una ànima". Aquests escrits són guia i llum per als cristians i la seua vida és com un eco d´un cant d´amor que ressona, encara hui, a l´Església.

Paraules pronunciades en la cloenda del VII Congrés d'Educació Josep Lluís Bausset, celebrat a l'Alcúdia

“Sr. Alcalde de l’Alcúdia, Regidors de l’Ajuntament, Sra. Xelo Valls, de CCOO, Sr. Josep Antoni Fluixà, de Bromera, participants en el VIIè Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset, amigues i amics: Tant per a les meues germanes com per a mi mateix, ens és un motiu de goig, de satisfacció i d’orgull, que aquest Congrés porte el nom del nostre pare, que va ser, per vocació, un mestre i un docent. I és que el nostre pare va viure l’ensenyament amb passió. De fet, van ser quatre grans passions les que van guiar la vida del nostre pare.

 

La primera passió va ser la família i els amics.

La segona va ser la cultura, plasmada en la música, la pilota valenciana, la literatura i el periodisme.

La tercera passió va ser la llengua i el País. La nostra llengua i el nostre País! Pel País Valencià i per la nostra llengua, el nostre pare ho va donar tot! D’una manera discreta i anònima (subterrània) però eficient.

I la quarta passió del nostre pare va ser l’ensenyament. De fet, el nostre pare, al llarg dels seus anys com a professor dels instituts de Tortosa, Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent, va ser un apassionat de la docència. Com ho sou vosaltres, n’estem segurs! El nostre pare va ser un mestre. Un home que explicava allò que sabia, allò que havia après. Però a més d’un bon mestre, va ser també un bon docent. Perquè si el mestre explica allò que sap (cosa molt important) el docent no es limita només a explicar uns coneixements, sinó que sap transmetre allò que ell és, amb el seu compromís amb la justícia, la cultura i la llibertat, i amb la seua vida. Com també n’estem segurs que és això el que vosaltres feu amb els vostres alumnes.

Quan el poder vol tindre súbdits (i anestesiats) vosaltres, a través de l’ensenyament, ajudeu  a formar ciutadans, hòmens i dones lliures. Quan el poder (amb lleis tant injustes com la Llei Wert o el Decret de trilingüisme) intenta destruir i marginar la nostra llengua, vosaltres la defenseu. Per això creiem que el nostre País està en bones mans: en les vostres, mestres i docents que ajudeu a formar persones lliures i cultes. Per això, tant les meues germanes com jo mateix, volem manifestar-vos el nostre reconeixement i la nostra gratitud per la vostra tasca, sempre apassionant, d’acompanyar els jóvens a ser crítics amb el poder i compromesos amb la justícia i amb la llibertat, amb la cultura i el nostre País! Per tot això, i per moltes coses més, moltes gràcies!”

El nunci Dadaglio (LEVANTE-EMV, 28/09/2014)

 Hui fa 100 anys naixia Luigi Dadaglio, el qui a Madrid i durant 13 anys, del 1967 al 1980, va ser nunci apostòlic del papa a l´Estat espanyol. 

Luigi Dadaglio, treballador, silenciós i bon diplomàtic, va ser l´home clau de la Santa Seu en la firma de l´acord entre el Govern espanyol i el Vaticà, pel qual Espanya renunciava al privilegi de presentació de bisbes.

Luigi Dadaglio, d´una manera discreta i alhora eficient, ajudà l´Església espanyola, juntament amb els cardenals Tarancon i Jubany, i els bisbes Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Alberto Iniesta, Victorio Oliver o Ramón Echarren, a alliberar-se del Règim franquista, i a aconseguir la independència Església-Estat. A més, Dadaglio va gestionar la llibertat de nombrosos presos polítics i el 1974, va saber afrontar amb valentia el cas Añoveros, no acceptant que el bisbe de Bilbao fóra expulsat de l´Estat.

Dadaglio va nàixer el 28 de setembre de 1914, hui fa 100 anys. Fou ordenat prevere el 1937 i el 1942 passà a ser secretari de la nunciatura en la República Dominicana. Posteriorment passà a Haití i a Puerto Rico, i el 1950 es feu càrrec de la Delegació Apostòlica de Washington. Després anà a Canadà, Austràlia i el 1961 a Veneçuela. I va ser el 1967 quan el papa Pau VI el nomenà nunci apostòlic a Espanya, on Dadaglio treballà per canviar el Concordat de 1953 entre la Santa Seu i l´Estat espanyol. Va ser el 1979, quan Dadaglio firmà els acords que regulen les actuals relacions Església-Estat.

Dadaglio un bisbe marcadament aperturista, visqué els anys tan difícils del final del Règim franquista i els inicis de la Transició democràtica, amb el cas dels preveres empresonats per la dictadura (amb motiu de les homilies i del compromís dels capellans) a la presó de Zamora. 

Com va dir el cardenal Tarancon (amb qui va formar un bon tàndem en la renovació de l´Església espanyola) en referència a Dadaglio, "no sempre va ser compresa la seua tasca"

Com s´ha dit, fins el Concili i l´arribada del nunci Dadaglio, a Espanya (amb escasses excepcions) dominava l´ultradreta episcopal, integrista i filofranquista. Per això el trio Montini-Bertelli-Dadaglio, va promoure un episcopat amb hòmens vinculats als sectors més oberts de l´Església. Així, durant el temps que Dadaglio va ser nunci a Espanya, van ser nomenats bisbes de la talla de Jaume Camprodon a Girona, Javier Osés a Huesca, Ramón Echarren, Victorio Oliver i Alberto Iniesta com a auxiliars de Tarancon a Madrid, Miquel Moncadas a Menorca, Joan Martí Alanis a Urgell, Ramon Torrella, Josep Campmany, Ramon Daumal i Josep Mª Guix com a auxiliars de Barcelona, Ramon Malla a Lleida, Josep Mª Cases a Sogorb-Castelló, Teodor Úbeda a Mallorca, Jose Mª Setién a Sant Sebastià i Ramon Buxarrais a Zamora. 

Dadaglio va morir el 22 d´agost de 1990. Per això en el centenari del naixement del nunci Dadaglio, cal reconèixer el seu treball, ja que amb Tarancon i Jubany, propicià una Església fidel al Vaticà II, compromesa amb la modernitat i oberta a la democràcia.

El bisbe Joan Piris amb els desnonats (VILAWEB/ONTINYENT, 28/09/2014)

Quan el 7 de desembre de 2012, el bisbe valencià Joan Piris (nascut a Cullera) es va reunir amb l’Assemblea de la Plataforma de Persones afectades per la hipoteca de Lleida (PAH) va conèixer de primera mà la situació i el sofriment de tantes famílies que viuen a la intempèrie.

Aquesta trobada del bisbe Piris amb la PAH, el portà a prendre una decisió plenament evangèlica. I és que el bisbe de Lleida quedà escandalitzat per la situació injusta de les famílies desnonades, sense entendre com es possible que el Govern de l’Estat rescate els bancs i no les persones. Per això va prendre la decisió de cedir una part de l’antic Seminari de Lleida, per tal de reconvertir-lo en habitatges socials per a famílies desnonades o en risc d’exclusió. El bisbe Joan afirmava que aquesta mesura “no té més pretensions que les que té. No soluciona gran cosa, però pot ser un signe públic que pot fer canviar una forma de viure, de pensar, de treballar, de donar-se suport els uns als altres i de fer front a les situacions problemàtiques que van apareixent a la nostra vida”.  

La part del Seminari de Lleida, actualment ja en obres, i cedit per acollir les persones que no tenen casa, crearà 19 habitatges que tindran entre 50 i 70 metres quadrats, amb 2 o 3 dormitoris, i que entraran en funcionament a finals d’aquest 2014.

Com ha dit Carles Sanmartí, Delegat de Pastoral Caritativa i Social del bisbat de Lleida, “la finalitat és que aquestes famílies que ho han perdut tot, puguen refer-se. Primer tindre una llar, i paral·lelament, l’assessorament d’un equip de tècnics que els ajudaran a vincular-se amb la societat”.

Amb aquest gest solidari del bisbe Joan, l’Església de Lleida  es posa al costat dels qui estan passant-ho malament, per fer-los costat i ajudar-los a eixir del sofriment on viuen. El bisbe Joan, seguint l’exemple de Jesús, que va vindre a humanitzar la vida dels qui més patien, presenta l’autèntica imatge d’una Església servidora, sempre atenta als goigs i a les esperances, al dolor i a les joies del nostre món.  

Com ha dit el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, “Si vivim d’esquena als qui ho passen malament, perdem la nostra identitat cristiana; no som fidels a Jesús”. Per això cal “deixar-nos afectar més pel patiment d’aquells que no saben el que és viure amb pa i dignitat. Després, comprometre’ns en xicotetes iniciatives, concretes, locals, que ens ensenyen a compartir i ens identifiquen més amb l’estil de Jesús”. Com ha fet el bisbe Joan i com fan tants i tants cristians, que des de Càritas (i cal recordar que la paraula Caritat vol dir amor) obrint camins nous d’esperança per a la gent que sofreix.      

   

És d’aquesta manera, més amb obres que amb paraules, i sempre al costat dels qui pateixen (no dels poderosos d’aquest món) que els cristians farem més creïble l’Església. Així i només així, anunciarem Jesús, que va vindre a “portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a vestir d’alegria els qui porten dol” (Is 61:1ss).

I és que la gent (que no s’entreté en llegir encícliques ni pastorals) sí que entén el llenguatge de la fraternitat, de la solidaritat, de la proximitat, de la justícia i de la compassió, és a dir, de fer nostra la passió de l’altre, del com-patir amb els altres.

Amb aquest gest, el bisbe valencià Joan Piris ha mostrat a la gent com l’Església està al costat dels pobres, dels qui sofreixen, dels qui no compten per a ningú. Com va fer Jesús. Com fan els capellans, les religioses i els laics que segueixen el manament del Senyor d’estimar-nos els uns als altres!    

Els Sants metges Cosme i Damià (LEVANTE-EMV, 26/09/2014)

Hui dia 26 de setembre l'Església celebra la festa dels sants Cosme i Damià, que segons la tradició van ser dos germans bessons i metges a Síria. Sant Gregori de Tours en el seu llibre De gloria martyrium, ens diu que «curaven per les seues virtuts i les seues pregàries». Per això «si algun malalt va amb fe al seu sepulcre, al moment obté la curació». Així ho canten uns Goigs antics dedicats a aquests dos metges: «Per la terra i per lo mar/ vostres devots socorréu,/ no tardant en ajudar/ als que son servents de Deu:/ tots dos hi posau la ma,/ y curáu ab diligencia».

Amb una gran veneració a l'Orient cristià, ja des de la primera meitat del segle V, a Constantinoble hi havien dues esglésies dedicades als dos germans màrtirs. I també n'existien d'altres a Capadòcia, a Jerusalem i a Mesopotàmia. Per la seua part, a Edessa Cosme i Damià eren els patrons d'un hospital construït el 457. 

Germans bessons

El culte als dos sants metges passà de l'Orient a l'Occident cristià, estenent-se a Sardenya gràcies aSant Fulgenci. També a Ravenna, ja als segles VI i VII, existien uns mosaics d'aquests sants. L'Oracional Visigòtic de Verona els incloïa en el calendari dels sants que celebrava l'Església d'Espanya. Però va ser a Roma on el culte als sants Cosme i Damià prengué una gran importància, fins al punt que hi havia més de 10 esglésies dedicades als dos germans.

La tradició ens diu que Cosme i Damià eren originaris d'Aràbia i que van estudiar a Síria, arribant a ser metges. Com que eren cristians, mai van acceptar res pel seu treball de curar els malalts. Per això a l'Orient cristià se'ls coneixia com «els sense diners» i eren molt estimats per tots els favors que feien: «Exercíreu en lo mòn / de metges la professió,/ curant gratis a tothom / malalts, parts, febres i dolors. / Vulgàunos continuar / tan noble solicitud». 

En desencadenar-se la persecució de Dioclecià contra els cristians, foren detinguts per Lísies, governador de Cilícia. Després de diversos turments van ser decapitats i les seues restes van ser portades a Síria: «En vá Lisias emplea/ lo ferro, l'aygua y lo foch. / Per probar si vos aterra/ o si vacileu un poch: / lo que no pogué lograr / tot son poder absolut». I així van ser turmentats: «Gran martiris ne patíreu / per ordre superior. / En lo potro os analtíreu / glorificant al Senyor. / Sofrint de Diocleciá / la cruel esclavitud».

El papa Fèlix (526-530) va erigir una bonica basílica dedicada a honor dels dos germans, a Roma, amb uns bonics mosaics. 

Que els Sants Cosme i Damià ajuden els metges a ser hòmens plens d'humanitat, de sol·licitud pels malalts, per així perpetuar en el seu treball l'esperit d'amor i de caritat d'aquests dos sants germans: «No heu de metges escollida / la carrera per negoci, / que talment com sacerdoci, / en tot temps heu exercida, / procurant, com es degut, / al proïsme aconhortar».

I per demanar la salut, així canten els Goigs als sants germans: «Puig és bén reconegut / que tornáu lo malalt sá: / Manteniunos ab salut / Sant Cosme i Sant Damià».