El bisbat d´Oriola- Alacant i les eleccions europees (INFORMACION.ES, 21/05/2014)

El bisbat d´Oriola-Alacant s´ha afegit a les reflexions que sobre les eleccions europees han fet els bisbes europeus de la COMECE (Comissió dels Episcopats de la Comissió Europea) i també del Comitè Executiu de la Conferència Episcopal Espanyola. En aquest document, els bisbes europeus animen a la participació dels ciutadans en aquestes eleccions, ja que el vot és sempre un dret i també un deure. Amb valentia evangèlica, els bisbes de la COMECE animen els candidats a ser conscients dels danys col·laterals de la crisi econòmica i bancària, que està afectant a Europa des del 2008. I per això, com demanava el papa Francesc, els candidats han d´estar atents a la «situació dels pobres i vulnerables, dels jóvens i persones discapacitades, sense oblidar aquells que han estat portats a la pobresa per la crisi».

Malgrat la situació difícil que viu Europa, o precisament per això mateix, els bisbes de la COMECE i també el bisbe Jesús, d´Oriola-Alacant, fan una crida a l´esperança, per tal de fer possible «una cultura de moderació», i així «aprenent a viure amb menys», «els qui viuen en la pobresa, puguen accedir a un repartiment més just dels béns». Els bisbes ens criden també a fer realitat una més gran fraternitat, per així «construir un món diferent, presidit per la solidaritat». Aquest document de la COMECE, també demana «el respecte a la dignitat humana», i un «tracte més humà dels immigrants». Finalment, els bisbes europeus acaben apostant per «custodiar la creació» i «la sostenibilitat», així com defensant «la llibertat religiosa».

Si els candidats que es presenten a les eleccions europees feren cas d´aquest document, de segur que naixeria una nova Europa, més solidària, més lliure i més justa! Allunyada de xenofòbies i de racisme.

Segurament algú pensarà que tot això és una utopia i que mai podrem arribar a allò que demanen els bisbes de la COMECE. Però això no és veritat! És possible aconseguir un món més just, si tots posem de la nostra part allò que hi ha de bo en el nostre cor. Com Oreto i Dani, dos jóvens cristians, de l´Alcúdia, que es casaran el dissabte 7 de juny. Els dos han decidit que tot allò que els regalaran pel seu casament, anirà destinat a Càritas! En un món amb tantes dificultats econòmiques, on tanta gent ho està passant malament, Oreto i Dani ens són un exemple de generositat, de fraternitat, de solidaritat. Ells no volen que la festa del seu casament siga una festa només per a ells i les seus famílies. Volen compartir l´alegria del seu casament amb els qui no tenen res, amb els qui passen fam, amb els qui no poden arribar a finals de mes. I per això donaran a Càritas allò que els regalen!

Si tots fórem capaços d´un gest de generositat com faran Oreto i Dani, el nostre món canviaria. I així faríem realitat una utopia: una societat més solidària, més fraterna, més justa.

"Mestra, conta'ns coses!" (La Veu del País Valencià, 22/05/2014)

Ja fa uns dies, la bona amiga Mª Rosa Diranzo m’envià la invitació de la presentació del seu llibre, “Mestra, conta’ns coses!”, una obra editada per Germania.

Mª Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet. I va ser molt de temps després que ella acabara els estudis, quan un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia un cafè amb una amiga, va vore passar mon pare, i sense pensar-s’ho dues vegades, eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article “Un bon professor”, de la miscel·lània, “D’’un País que ja anem fent”, en homenatge a mon pare:

“No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar:  “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir. 

Es girà, amb el mateix aire de sepre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:

- I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?

- A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde del que hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.

Ell es girà de sobte cara la meua amiga i li digué: 

-Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.

^{Mª ROSA I MON PARE EL 7 DE MAIG DE 2012}

Des d’aquell dia ens férem amics, i tinc el privilegi de rebre cada any la seua tarja nadalenca amb la poesia, oferint-se nostre i de la Pàtria.....Jo no sabia que ell era tan important per a la nostra consciència de Poble; tanmateix, per a mi sempre serà un exemple d’autenticitat i de bondat. Encara que només vaig ser alumna seua durant un curs, és com si haguera segut el meu professor tota la vida”.

Prova de la bona amistat entre els dos, és que el 7 de maig de 2012, ara fa dos anys, Mª Rosa va presentar el seu llibre, “La vella locomotora”, i mon pare, en l’últim acte públic al qual va assistir abans de la seua mort el 3 de juny, va voler fer-se present per acompanyar la seua exalumna.

Mª Rosa Diranzo va nàixer a Alfarb el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França, on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià, Mª Rosa va estudiar el batxillerat a l’institut de Carlet, i després, magisteri a València. abans d’exercir de mestra, la jove Diranzo va treballar unes temporades a la Cooperativa Agrícola de Catadau.

Ha exercit la docència a Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb i finalment a l’IES Ramon Esteve de Catadau, on imparteix les assignatures de valencià i francès als alumnes de primer cicle d’ESO.

^{Mª ROSA I MON PARE EN LA PRESENTACIÓ DE LA VELLA LOCOMOTORA.}

Ha escrit dues novel·les juvenils: El secret de l’olivera i La pantalla màgica; un altre relat de memòries sobre la seua infantesa a França: La vella locomotora; una novel·la per a adults: El marge i el camí, i ara Mestra, conta’ns coses!, que presentarà el divendres 23 de maig a les 19..30 a l’Institut de Catadau.

L’obra, Mestra, conta’ns coses!, que he llegit ja, pel fet que Mª Rosa em va enviar les proves, és una narració àgil i divertida, ben escrita i que enganxa al lector per la gràcia i les ocurrències de les situacions viscudes per Mª Rosa, en tots aquells llocs on ha estat de mestra. Una bona mestra!!

En la invitació de la presentació del llibre que Mª Rosa ens enviava a les meues germanes i a mi, ens deia: “Trobaré molt a faltar el vostre pare, una de les llums que més brillen en el camí que he contat”.

Mª Dolores Amorós, que, com Mª Rosa, jo també vaig tindre de professora de francès a institut de Carlet, escriu al pròleg del llibre, tot recordant l’alumna Diranzo: “Vaig descobrint en aquella joveneta tímida d’abans, una persona singular i de notable intel·ligència”.

La professora Mª Dolores Amorós descriu a la perfecció en el pròleg, aquesta obra de Mª Rosa Diranzo: “És una narració linia, tot i que, de tant en tant, el flah-bak apareix per a intercanviar algun succés o persona que han impactat de manera especial en la vida de Mª Rosa”. Aquest llibre de la professora Diranzo, “és una obra on la narració i la descripció s’entremesclen molt hàbilment”, com diu Mª Dolores Amorós.

Un llibre que cal llegir. Un molt bon llibre!!!

Enhorabona, Mª Rosa!!!  

Els mercats i el món obrer (Diari de Girona, 03/05/2014)

El passat 1 de maig, la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i la Germandat Obrera d'Acció Catòlica (GOAC), oferiren, amb motiu del Dia Internacional del Treball, el document La tirania dels mercats davant la vida del món obrer. El document de la JOC i de la GOAC, molt poc divulgat pels mitjans de comunicació, en primer lloc fa memòria dels "treballadors que han sofert i continuen sofrint condicions precàries i insegures de treball", la qual cosa "els ha portat a perdre la salut i fins i tot la vida". Aquest text també recorda els "treballadors explotats per la usura dels empresaris o de grups multinacionals o financers, que especulen i no dubten en posar com a centre de l'activitat econòmica, el benefici i els diners. Així, la persona i les seves famílies és mercaderia que es compra a canvi d'un salari cada dia més baix".

Aquest escrit també fa memòria dels qui en el passat han estat "un exemple de resistència i de lluita", que ha permès "que el col·lectiu obrer i la societat avancin cap a un món de justícia, igualtat i pau".

El text de la JOC i de la GOAC denunciava igualment el sofriment del món obrer, degut a les desigualtats "cada vegada més grans, entre països i dins mateix de cada país". Els obrers cristians critiquen el fet que el treball, "al servei del capital, està deixant de ser un element essencial per a que les persones i les famílies puguin viure amb dignitat". El document recorda a més, que "a Espanya hi ha una gran tassa d'atur del 26%", i del 56% si parlem dels joves. A més, aquells que troben treball ho fan en unes condicions precàries i inestables, "amb jornals que no permeten eixir de la pobresa".

La JOC i la GOAC denuncien l'atac "planificat i dirigit a redistribuir la riquesa, des de la majoria humil obrera i treballadora, cap a un grup dominant, aplicant la despietada ideologia neoliberal, en un món amb fronteres per a les persones, però no per als diners". També es denuncia la fractura social que hi ha a l'Estat espanyol entre els més pobres i els més rics, una fractura "que s'ha eixamplat un 45%", per la qual cosa hi ha "un 82,6% més d'exclusió severa que en 2007"! Per això, davant la situació d'insolidaritat estructural en relació al món obrer, "observem que les condicions de vida que ofereix la nostra societat no són decents, perquè humilien gran quantitat de persones que aboquen a l'atur o al treball precari i mal remunerat".

El text de la GOAC i de la JOC acaba fent una crida a "repensar l'economia i la política des del caràcter humanitzador que té el treball", a "treballar per garantir una renda bàsica per a que totes les persones puguin viure amb dignitat" i a "lluitar per la defensa dels drets socials".

Davant d'aquest document dels treballadors cristians, per què el Govern de l'Estat no afavoreix les polítiques socials i econòmiques que proposa la JOC i la GOAC? I per què el poder polític i econòmic continuen defensant una economia suïcida, que com ha dit el papa Francesc, "mata", ja que no té en compte les persones i les seves necessitats?

Bisbes i cultura (DIARI DE GIRONA, 18/05/2014)

No tothom ho entén, però és de sentit comú que els bisbes (i els preveres i les religioses) que són destinats a una Església local entenguin i parlin la llengua del poble que els acull. La cosa més normal del món hauria de ser que els pastors de l'Església que van a servir una comunitat s'integressin en ella! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. No passà això amb el bisbe Ramon Buxarrais, que va ser destinat a Zamora i més tard a Màlaga? El bisbe Buxarrais es va fer castellà amb els ciutadans de Zamora i andalús amb els de Màlaga.

També un capellà del meu poble, Alexandre Alapont, es va incardinar d'una manera plena en l'Església local quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l'antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d'aquell país, el primer que va fer va ser aprendre la llengua del poble que l'acollia. Alexandre Alapont no va imposar a la gent la seva llengua, sinó que va aprendre la dels seus conveïns. I com a fruit de la seva inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya la Bíblia i el Missal Romà.

Dic tot això a causa dels rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer "olor d'ovella". I quina millor olor d'ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s'imagina que el bisbe de París no parlés francès? O que el bisbe de Lisboa fos incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s'expressés en castellà?

Quan el 1966, el bisbe Marcelo González fou nomenat coadjutor de l'arquebisbe Gregorio Modrego, de Barcelona, amb dret a successió, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai. Va ser el P. Abat Gabriel Brasó, qui a causa de l'amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entenguessin la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del Papa a l'Abat Gabriel, i fruit de l'amistat que tenien, Pau VI se'n va queixar per les protestes que hi havia hagut a Barcelona pel nomenament de D. Marcelo González. El Papa li digué a l'Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L'Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols. "Santedat -li digué l'Abat Gabriel Brasó-, és comprensible que un bisbe napolità sigui nomenat bisbe de Milà?". El Papa respongué amb èmfasi que de cap manera. I el P. Gabriel li digué: "Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua". A partir d'aquell moment, no s'ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes que no parli la nostra llengua. 

Quan l'any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes fossin originaris de Catalunya, com que assumissen la realitat cultural i la llengua del nostre poble. Perquè no és el poble el qui s'ha d'adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer seva la llengua del poble, incardinant-se en la cultura del país, i esdevenint català amb els catalans o basc amb els bascos.

Només cal recordar les paraules del papa Francesc a l'exhortació El goig de l'Evangeli, quan diu: "Aquest Poble de Déu s'encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seva cultura pròpia" (EG 115). Per tant, si el nostre Poble té una cultura i una llengua mil·lenàries, els bisbes que són destinats no haurien de fer seva la llengua i la cultura de la nostra nació? No seria això el més normal del món?

Sant Pere Celestí (LEVANTE-EMV, 19/05/2014)

Cada 19 de maig, l'Església celebra la festa de Sant Pere Celestí, nascut el 1215, en un poble dels Abruzzos, al Regne de Dos Sicílies. Pere va ser l'onzè fill dels dotze que van tindre Angelo Angeleri de Murrone i Maria Leone. El menut va viure la seua infància en un ambient familiar cristià senzill. De camí a Roma, Pere va saber que en la muntanya a la vora de Castelsangro vivia un home solitari. El jove es va encaminar al lloc on trobà buida la cel·la de l'ermità. Però ell es va quedar allí per començar una vida de pregària i de gran austeritat. Amb fama de santedat, van ser molts els qui anaren a Pere per demanar-li consell. 

Ordenat prevere a Roma, passà a viure en una cova a la muntanya de Maiella. El seu exemple de vida austera, amb dejunis i pregàries, va fer que buscara un lloc més solitari, amb els seus primers deixebles. D'aquesta manera van nàixer els «Celestins»: «Les soledats es poblaren,/ el desert es tornà viu./ Les branques que l'enyoraven/ tenien de nou son niu./ Més, bons fruits i belles flors/ no poden sempre tenir».

Quan ja estava a la vora dels 80 anys, l'arquebisbe de Lió li va fer saber que havia estat elegit bisbe de Roma. El nomenament omplí d'alegria amplis sectors de l'Església, que veien en Pere de Murrone un bon pescador per tal de conduir la nau de l'Església. Traslladat a Aquila, Pere va ser consagrat bisbe i coronat papa el 29 d'agost de 1294, davant vora 200.000 persones.

La seua senzillesa i el desconeixement dels afers humans li van portar moltes dificultats. En contra del consell dels cardenals Pere Celestí es traslladà al Palau Reial de Nàpols. Finalment, en vore que no podia servir l'Església com a papa, en un gest d'humilitat, va fer una Butla en la qual declarava que el papa podia abdicar dels seus poders. El 13 de desembre de 1294, revestit de pontifical davant dels cardenals, Pere Celestí va abdicar, després d'haver estat al cap de l'Església uns cinc mesos. Pere es despullà dels ornaments pontificals, es posà l'hàbit de monjo i tornà a la vida eremítica: «Tornàreu a vostra ermita,/ deixàreu soli i palaus./ Només qui mor ressuscita/ i reté del cel les claus./ El servent de pecadors/ així pot a tots servi». 

Deu dies després de l'abdicació de Pere Celestí, era elegit el seu successor, Bonifaci VIII, que amb por que el poble continuara reconeguent papa Pere Celestí, el reclogué al castell de Murone, on Pere va viure dedicat a la pregària, en la soledat i la penitència, fins el maig de 1296 que va morir. Va ser canonitzat per Climent V el 5 de maig de 1313.

Pere Celestí va ser el primer papa de la història que va abdicar, cosa que no hauria de ser excepcional, tenint en compte que els bisbes de tot el món presenten la renúncia en fer 75 anys.

Que Sant Pere Celestí faça dels pastors de l'Església, hòmens de servei, pròxims al poble, i que sol·lícits en el seu ministeri, mai s'aferren als càrrecs: «Amb celestial amor/ cor ardent de serafí,/ inflameu els nostre cors,/ O ho Sant Pere Celestí».

'Mestra, conta'ns coses!' (VILAWEB/ONTINYENT, 18/05/2014)

Ja fa uns dies, la bona amiga M. Rosa Diranzo m’envià la invitació a la presentació del seu llibre 'Mestra, conta’ns coses!', una obra editada per Germania. 

M. Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet. I va ser molt de temps després d’acabar els estudis, quan un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia un cafè amb una amiga, va vore passar mon pare, i sense pensar-s’ho dues vegades, eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article 'Un bon professor', de la miscel·lània 'D'un País que ja anem fent', en homenatge a mon pare:

'No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar:  “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir. 

Es girà, amb el mateix aire de sepre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:

- I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?

- A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde del que hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.

Ell es girà de sobte cara a la meua amiga i li digué: 

-Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.

Des d’aquell dia ens férem amics, i tinc el privilegi de rebre cada any la seua tarja nadalenca amb la poesia, oferint-se nostre i de la Pàtria... Jo no sabia que ell era tan important per a la nostra consciència de Poble; tanmateix, per a mi sempre serà un exemple d’autenticitat i de bondat. Encara que només vaig ser alumna seua durant un curs, és com si haguera sigut el meu professor tota la vida'.

Prova de la bona amistat entre els dos, és que el 7 de maig de 2012, ara fa dos anys, M. Rosa va presentar el seu llibre 'La vella locomotora', i mon pare, en l’últim acte públic al qual va assistir abans de la seua mort el 3 de juny, hi va voler ser present per acompanyar la seua ex-alumna.

 

M. Rosa Diranzo va nàixer a Alfarb el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França, on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià, M. Rosa va estudiar el batxillerat a l’institut de Carlet, i després Magisteri a València. Abans d’exercir de mestra, la jove Diranzo va treballar unes temporades a la Cooperativa Agrícola de Catadau.

Ha exercit la docència a Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb i finalment a l’IES Ramon Esteve de Catadau, on ha impartit les assignatures de valencià i francès als alumnes de primer cicle d’ESO. 

A Ontinyent, M. Rosa va treballar al col·legi Bonavista, al barri de Sant Rafel, on va fer classe als alumnes de 6è, 7è i 8è, i on va viure diverses peripècies amb personatges tan peculiars com el 'Mandarina'. Com conta al llibre, al col·legi Bonavista hi havia 'gent treballadora i compromesa amb la nostra llengua i la nostra cultura'. En aquest col·legi, a més del 'Mandarina', M. Rosa recorda un alumne homosexual a qui ella va ajudar molt, així com Sílvia, una xiqueta discapacitada. Van ser els alumnes del Bonavista a qui M. Rosa acompanyà de viatge a Granada.

M. Rosa Diranzo ha escrit dues novel·les juvenils: 'El secret de l’olivera' i 'La pantalla màgica'; un altre relat de memòries sobre la seua infantesa a França: 'La vella locomotora'; una novel·la per a adults: 'El marge i el camí', i ara 'Mestra, conta’ns coses!', que presentarà el divendres 23 de maig a les 19..30 a l’Institut de Catadau.

L’obra 'Mestra, conta’ns coses!', que he llegit ja pel fet que M. Rosa me'n va enviar les proves, és una narració àgil i divertida, ben escrita i que enganxa al lector per la gràcia i les ocurrències de les situacions viscudes per M. Rosa, en tots aquells llocs on ha estat de mestra. Una bona mestra!! 

En la invitació a la presentació del llibre, que M. Rosa ens enviava a les meues germanes i a mi, ens deia: 'Trobaré molt a faltar el vostre pare, una de les llums que més brillen en el camí que he contat'.

M. Dolores Amorós, a qui jo també vaig tindre de professora de francés a institut de Carlet, escriu al pròleg del llibre recordant l’alumna M. Rosa: 'vaig descobrint en aquella joveneta tímida d’abans, una persona singular i de notable intel·ligència'. 

La professora M. Dolores Amorós descriu a la perfecció en el pròleg aquesta obra de M. Rosa Diranzo: 'És una narració lineal, tot i que, de tant en tant, el flah-bak apareix per a intercanviar algun succés o persona que han impactat de manera especial en la vida de M. Rosa'. Aquest llibre de la professora Diranzo 'és una obra on la narració i la descripció s’entremesclen molt hàbilment', com diu M. Dolores Amorós.

Un llibre que cal llegir. Un molt bon llibre del qual cal fer una presentació. Per què no al col·legi Bonavista? 

Enhorabona, M. Rosa!

"M'he fet a tots" (EL PAÍS, 13/05/2014)

És així com s’expressava Sant Pau en la primera carta als Corintis, per significar l’arrelament de l’Apòstol, en la gent i en el poble que anava a evangelitzar. El text complet és: “M’he fet com un jueu amb els jueus....m’he fet feble amb els febles....m’he fet tot a tots” (1C 9:22)

I és que el més normal del món hauria de ser que els bisbes i els preveres que van a servir una comunitat, es feren tot a tots! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. És així com el capellà de l’Alcúdia, Alexandre Alapont, es va fer “tot a tots”, quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l’antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d’aquell país, el primer que va fer, va ser aprendre la llengua del poble que l’acollia. Alexandre Alapont no va imposar la seua, sinó que va aprendre la de la gent. I com a fruit de la seua inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya, la Bíblia i el Missal Romà.

Dic tot això, degut als rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer “olor d’ovella”. I quina millor olor d’ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s’imagina que el bisbe de París no parlara francès? O que el bisbe de Lisboa fóra incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s’expressara en castellà?

Quan el 1966, el bisbe González Martí fou nomenat bisbe coadjutor de Barcelona, amb dret a successió de l’arquebisbe Modrego, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai.

Va ser el l’Abat Gabriel Brasó, qui degut a l’amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entengueren la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del papa a l’Abat Gabriel, i fruit de l’amistat que tenien, Pau VI se’n va queixar per les protestes que hi havien hagut a Barcelona, pel nomenament de D. Marcelo González. El papa li digué a l’Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L’Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols: “Santedat, li digé l’Abat Gabriel Brasó, és comprensible que un bisbe napolità siga nomenat bisbe de Milà? El papa respongué amb èmfasi, que de ninguna manera!! I el P. Gabriel li digué: “Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua”. A partir d’aquell moment, no s’ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes, que no parle la nostra llengua.

Quan l’any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes foren originaris de Catalunya, com que assumiren la realitat cultural i la llengua del poble. Perquè no és el poble el qui s’ha d’adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer-se “tot a tots”, incardinant-se en la cultura del país, per així ser valencià amb els valencians.

Per què els valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua a l’Església? Per què l’arquebisbe no promou i recolza el valencià a la litúrgia, als pobles valencianoparlants? Per què a les esglésies del País, el valencià continua arraconat? Quin cas fan els bisbes valencians de la Llei d’Ús i d’Ensenyament del valencià?

I és que el Pentecostès encara no ha arribat a l’Església del País Valencià. Millor dit: no el deixen arribar.