Centenari de Jubany, el cardenal Montinià (CATALUNYARELIGIÓ.CAT, 12/08/2013)

(Josep Miquel Bausset/CR) Aquest dilluns 12 d’agost fa 100 anys del naixement del cardenal Narcis Jubany, bisbe de Girona i arquebisbe de Barcelona entre 1972 i 1990.

Bisbe plenament conciliar i montinià, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II” i per això, durant les sessions del Concili en les que va participar, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seva a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.   

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.

El cardenal Jubany va patir, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers des suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”.

Home de diàleg, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la pau, el cardenal Jubany s’afegia a la petició d’una amnistia “un desig que jo comparteixo”.

El canonge Josep Maria Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el pare Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d’actuació conjuntes. Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”.

A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir a D. Marcelo, després de la campanya “Volem bisbes catalans” i va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tindre un paper clau durant la Transició. Jubany, de línia clarament montiniana, va ser un dels bisbes catalans que va participar en la redacció del document “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985.

En els seus 18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església. Una de les obres més destacades de Jubany va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Així en l’Eucaristia de la festa de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l’alcalde Maragall, “un llenguatge noble i sense ultratges”, i el 1989 exhortava a “una bona intel·ligència entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”.

Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la patrona de Catalunya. L’1 d’abril de 1989, el cardenal Jubany presidia la benedicció abacial del pare Abat Sebastià Bardolet. El cardenal deia: “Pare Abat: Recordeu que sou abat, no solament d’un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d’aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l’ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes”.

Nascut ara fa 100 anys a Santa Coloma de Farners el 12 d’agost de 1913, al si d’una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Joves d’Acció Catòlica i consiliari de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.

Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.

Després de 18 anys a Barcelona, el 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el llavors bisbe de Tortosa Ricard Maria Carles.

El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, després d’haver viscut els últims anys de la seva vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils al Guinardó de Barcelona.

Va ser mossèn Josep Maria Aragonès, en l’Eucaristia de l’enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia “per la senzillesa, l’austeritat i el seu caràcter pacificador”.  

El cardenal Narcís Jubany (Diari de Girona, 13/08/2013),

"El cardenal Jubany va patir pel fet que tenia un deal d'una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Donà suport als capellans obrers dels suburbis"

Nascut a Santa Coloma de Farners el 12 d'agost de 1913, ahir en va fer 100 anys, al si d'una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Joves d'Acció Catòlica i consiliari de l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.

Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l'arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.

A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir D. Marcelo, després de la campanya "Volem bisbes catalans" i va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. El 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el bisbe Ricard M. Carles.

Els seus contactes amb bisbes d'altres països li van donar una visió oberta i ecumènica de l'Església i amb Tarancón, va tenir un paper clau durant la Transició. El cardenal Juabany, de línia clarament montiniana, va participar en la redacció del document de l'episcopat català, Arrels cristianes de Catalunya, de 1985. Una de les obres més destacades de Jubany va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull.

Bisbe plenament conciliar, Jubany afirmava que "l'allunyament de l'Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II" i per això, durant les sessions del Concili, el bisbe Jubany va apostar clarament per l'aggiornamento. En una intervenció seva a l'aula conciliar el 15 d'octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l'Església: "L'estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic". Això va causar una gran indignació en la major part de l'episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l'aula conciliar, "els nostres germans en l'episcopat s'esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors".

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l'arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d'una gran humanitat. Per això es queixava del fet que "el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent".

El cardenal Jubany va patir pel fet que tenia un ideal d'una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers dels suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l'Església de Barcelona. A més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: "Jo no sé de tot".

Home de diàleg, l'1 de gener de 1977, en l'homilia de la Jornada Mundial per la pau, el cardenal Jubany s'afegia a la petició d'una amnistia "un desig que jo comparteixo". El canonge Josep M. Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el P. Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d'actuació conjuntes.

Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany "sabia mirar als ulls" i "amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics".

En els seus18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l'Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l'Església. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona. Així, en l'Eucaristia de la festa de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l'alcalde Maragall, "un llenguatge noble i sense ultratges", i el 1989 exhortava a "una bona intel·ligència entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona".

El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, després d'haver viscut els últims anys de la seva vida, d'una manera senzilla, a la residència dels germans Camils de la ciutat Comtal.

Va ser mossèn Josep M. Aragonès, en l'Eucaristia de l'enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia "per la senzillesa, l'austeritat i el seu caràcter pacificador".

Sol·lícit per Montserrat, que "sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans", el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d'abril, per presidir la missa conventual, el dia de la patrona de Catalunya.

L'1 d'abril de 1989, el cardenal Jubany presidia la benedicció abacial del P. Abat Sebastià Bardolet. El cardenal deia: "P. Abat: Recordeu que sou abat, no solament d'un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d'aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l'ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes".

¿Cómo es que habla en valenciano como los patanes? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 12/08/2013)

Això li preguntava un guàrdia civil a mon pare, en ple franquisme. Aquell home no podia entendre, “cómo es que un hombre con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”.

La resposta de mon pare va ser ràpida i molt intel·ligent. Sabent que aquell guàrdia civil era de Castella, li digué: “Y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?”. L’home es va quedar de pedra!! Mon pare em contava que el guàrdia civil aquell, en sentir la aquesta resposta, es va posar la mà al “tricornio”, i només pogué dir: “¡Coño, pues es verdad!”.

Des d’aquell intent d’humiliar mon pare pel fet de parlar la nostra llengua, els qui menyspreen el valencià, no han parat de fer-ho! Però ara estan més actius!!

A finals de l’any passat, Carles Mateu Blay, va ser retingut durant 3 hores per la guàrdia civil: “M’han retirat el carnet de conduir per parlar valencià”.

El 31 de desembre de 2012, una dona, a l’hospital Jaume I de Castelló, hagué de sentir que el metge d’urgències li deia: “Usted es una ma educada, esto es España y me ha de hablar en español”.

Un professor de la Universitat Jaume I, de Castelló, Francisco Javier González Darder, es vantava en demostrar “la inutilidad del valenciano”.

I fa només uns dies, a l’Arenal Sound de Borriana, un membre de seguretat li deia a una jove que volia entrar al recinte: “Si no me hablas en espanyol, aquí no entras”.

I l’últim cas que jo sé, és el d’un veí de Puçol, víctima d’una denúncia falsa, pel fet de parlar en valencià!

I encara estic esperant que des de la Generalitat, algú haja eixit en defensa dels valencians, ultratjats pel fet de parlar la “llengua pròpia”, com diu l’Estatut!! No vull ni imaginar-me, què haguera passat (i què hagueren publicat El Mundo, La Razón, ABC, Intereconomia, la Cope...) si a un jove que haguera parlat espanyol li hagueren dit: “Ací no entres si no parles valencià”!!! Però al contrari, no passa res!! On estan els defensor de la llibertat i del bilingüisme?

Després d’aquests insults contra la nostra llengua, el President de la Generalitat no té res a dir? I la Consellera d’Educació?

Els valencians de Morella i de Gandia, de Vinaròs i del Verger; de Borriana, de Llíria, d’Almenara i de Benicolet; de Sant Mateu, d’Ontinyent, d’Onda i de Piles, només volem una cosa: els mateixos drets que tenen els ciutadans de Burgos, de Sevilla i de Toledo. De la mateixa manera que els ciutadans de Toledo, de Sevilla i de Burgos poden anar a vore una pel·lícula en la seua llengua, també ho volem nosaltres. Igual que ells poden anar a l’escola i a la Universitat i estudiar en la seua llengua, també nosaltres volem eixe mateix dret. I així com ells poden comprar un diari o una revista en la seua llengua, també nosaltres volem això. I quan els ciutadans de Sevilla, de Toledo o de Burgos van a l’església a participar en l’Eucaristia en la seua llengua, nosaltres volem també això mateix. I........ No demanem la lluna!! Només exigim el que és normal als països normals!   

Deia Martin Luther King: “No ens xafaran, si no ens agenollem”!! Per això cal mantindre la dignitat de ser valencians  i d’utilitzar sempre el valencià (i mon pare em va ser sempre un exemple!!) per tal de no renunciar mai a la llengua dels nostres avantpassats.

Recorde que mon pare tornava als bancs, els calendaris que li enviaven per Nadal o les cartes, pel fet de no estar en valencià. O demanava als restaurants la carta en valencià!

Amb una actitud ferma, es va mantindre fidel a aquest poble fins la mort!! I quan anava a alguna botiga, educadament, demanava que l’atengueren en valencià.

Als anys 50, li van proposar a mon pare fer un programa de ràdio en una emissora comarcal, a Guadassuar. Mon pare només posà una condició per fer-lo: el programa, sobre agricultura, adreçat als llauradors, seria en valencià. I així va ser! Fins que el governador civil de València ho va saber. Ràpidament envià aquest text a l’emissora: “No podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones, que pudan poner en peligro la Unidad de la Patria ”. Evidentment, en rebre aquest text mon pare deixà el programa i no tornà més!

Cal denunciar les vexacions que sofreix la nostra llengua i mantindre’ns ferms per utilitzar-la sempre. I ja que els nostres governants no defenen, com haurien de fer, el valencià, és deure nostre transmetre a les noves generacions, la llengua que hem rebut dels nostres pares!! I si cal, fer pintades a favor de la llengua, com es van fer durant la dictadura franquista!!

De l'ombra del Micalet a Tortosa (LEVANTE-EMV, 13/08/2013)

Fa un mes prenia possessió de la Seu de Tortosa el bisbe Enric Benavent, fill de Quatretonda i fins ara, auxiliar de l'arquebisbe de València.

Amb més de 1700 anys d'història, la diòcesi de Tortosa s'estén des de l'Hospitalet de l'Infant a Alcossebre i des de La Palma d'Ebre a Sorita i Olocau del Rei, abraçant les terres germanes de Catalunya i de tres comarques del País Valencià: els Ports i l'Alt i Baix Maestrat. 

Com digué molt encertadament mossèn Josep Lluís Arín, administrador diocesà fins el nomenament del bisbe Enric, Tortosa és un «bisbat singular, testimoni convincent d'una unitat lingüística, cultural, de costums, i sobretot, de fe, que ultrapassa les barreres provincials i autonòmiques». De fet, el bisbat de Tortosa és un punt d'unió pel que fa a la nostra llengua i també de comunió, entre els cristians valencians i catalans.

La catedral de Tortosa, consagrada el 8 de juny de 1597 pel bisbe morellà, Gaspar Punter, i plena de gom a gom, va rebre amb goig el bisbe valencià, missatger de l'Evangeli i vincle de comunió i d'unitat. El bisbe Enric es presentà a l'assemblea litúrgica, com a sembrador d'esperança, en un món tan desesperançat! El nou bisbe de Tortosa, va defensar també la necessitat de construir una comunitat «que viu la comunió en la caritat». I és que només així, s'aconsegueix «una comunitat alegre, capaç d'irradiar la llum de l'Eangeli al nostre món».

Com a cosa curiosa, tal i com va recordar l'arquebisbe de Tarragona i Primat, Jaume Pujol, el bisbe Enric ha desenrotllat el ser servei episcopal com a bisbe auxiliar de València a l'ombra del Micalet, el campanar de la Seu valenciana, que va ser construït precisament per l'arquitecte tortosí Andreu Julià.

La presència a la catedral de Tortosa de l'Ajuntament de Quatretonda i del president de les Corts Valencianes (que estic segur) que no tindria cap problema lingüístic per participar en la celebració litúrgica, a més de representants del Govern de Catalunya, donaren a l'acte una normalitat institucional, que hauria de repetir-se a nivell dels Governs de Catalunya i del País Valencià.

El cant dels Goigs a la Mare de Déu de la Cinta, el Virolai de la Mare de Déu de Montserrat i l'Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, va unir en una mateixa fe i en un mateix goig, tots els qui participaren en la presa de possessió del nou bisbe de Tortosa, un home bo, que n'estic segur, ajudarà a fer créixer la comunió i la caritat dels cristians valencians i catalans. 

No cal dir que li desitge al bisbe Enric la gosadia dels profetes, per tal que acompanye la fe del poble de Déu que pelegrina a Tortosa. Demane a Déu, que el bisbe Enric siga un pare i un germà, per a tots els qui creiem en Jesús. Així, ens podrà ajudar a ser sembradors d'esperança i de pau. 

Pentecostès eclesial (LEVANTE-EMV, 12/08/2013)

El viatge del papa Francesc al Brasil en la Jornada Mundial de la Joventut, ens ha omplert d´esperança i d´alegria! Les seues paraules denunciant «estructures caduques» i demanant «una renovació de l´Església, amb diàleg amb el món», amb un treball «més pastoral que administratiu», obrin un camí, de renovació, d´aggiornamento.

Quan el papa demana als bisbes que siguen «pastors, propers a la gent, germans, pacients i misericordiosos», i quan denuncia aquells que volen una Església basada «només en la disciplina i la seguretat doctrinal», està exigint un retorn a les fonts del cristianisme: a l´Evangeli!

Quan el papa vol «bisbes que estimen la pobresa, que no siguen ambiciosos i que no tinguen psicologia de prínceps», està demanant que retornem tots a la senzillesa dels orígens, per tal de fer possible una Església pobra, humil, més servicial, més lliure i menys clerical, ja que «el clericalisme és també una temptació actual»!

Amb el papa Francesc Déu ens ha donat un profeta! Un papa amb vocació reformista, que parla amb naturalitat, que ix a trobar la gent, que trenca el protocol i que, sense cap complex, saluda amb un bes la presidenta argentina i la brasilera. 

Déu ens ha donat un pastor que, amb valentia denuncia les injustícies d´un món opulent i ens anima a anar a la perifèria! I per això ha defensat en la seua visita a les «faveles», una Església compromesa amb els pobres i marginats. Una Església que ha d´eixir al carrer i que «ha de canviar» i en la qual, no s´ha de reduir el compromís de les dones, sinó que l´hem de promoure, ja que sense elles, «l´Església s´exposa a l´esterilitat».

En reivindicar el papa el «sentit ètic» i el «diàleg constructiu» en la política, així com «la laïcitat de l´Estat», està demanant una nova manera de governar, que excloga «l´egoisme i la corrupció dels governants», per fer possible «la rehabilitació de la política». El papa també exigeix una «visió humanista de l´economia i una política que eradique la pobresa», per tal de construir un món més humà. Perquè, «ningú pot restar indiferent davant les desigualtats que hi ha al món».

L´Església en els últims anys s´ha mostrat massa allunyada de les necessitats dels hòmens, massa freda, massa autoreferencial, presonera del seu propi llenguatge rígid. 

Per això el papa ens demana que siguem «constructors del futur» i que no ens desanimem mai, ni deixem «que l´esperança s´apague», ja que «la realitat pot canviar».

En el seu servei episcopal com a bisbe de Roma, el papa ens demana anar a servir «sense por», per fer realitat una nova primavera en la nostra Església. Una Església que siga «esposa, mare, servidora, capaç d´ afavorir la fe, no de controlar-la»!! Una Església que no tinga por «a entrar en la nit dels qui se n´han anat» i d´escoltar-los i acollir-los amb amor, sense males cares, sense condemnes!

Tots som responsables de fer créixer aquesta primavera, aquest nou Pentecostès del papa Francesc, per construir una Església fidel a Jesús.

Santa Clara d'Assís (LEVANTE-EMV, 11/08/2013)

Quan a finals dels segle XII, Hortulana pregava per la seua filla que portava al seu si, sentí una veu interior que li deia: “Donaràs una llum que il·luminarà el món”. Per això en nàixer la xiqueta, la mare no va vacil·lar en triar el seu nom, i li posà Clara!

Va ser a Assís, on Santa Clara va vindre al món, el 13 de desembre de 1193. Ella va ser la que posà rostre femení a l’ideal franciscà de Francesc. Clara va ser la primera dona que va escriure una Regla per a les Germanes Pobres, que després de la seua mort, van rebre el nom d’Orde de Santa Clara.

Des del 12 anys, Clara, estava promesa amb el cavaller Raniero de Bernardo. Amb tot, la jove s’havia vist d’amagat amb Francesc d’Assís, que li havia parlat de la dolcesa de consagrar-se a Jesús. I per això, el 28 de març de 1211, diumenge de Rams, de nit, Clara va fugir de la casa paterna en busca “de l’Espòs de més noble nissaga”. A prop de la muralla l’esperaven Francesc i els seus germans, Bernat, Felip i Rufí, que la portaren a la Porciúncula, el lloc on s’havien agrupat aquells primers franciscans. Davant l’altar de Santa Maia dels Àngels, Francesc la va consagrar a Jesucrist. Clara canvià els seus vestits luxosos per una túnica pobra, naixent així la vida franciscana femenina. Abans de l’alba, els germans la van acompanyar al monestir de Sant Pau de les Abadesses, on les monges benedictines la van acollir.

Quan el pare va vore que la seua filla havia fugit, va enviar les seus tropes, però no van poder convèncer la jove, perquè tornara a casa. Un temps més tard, les germanes de Clara, Caterina i Beatriu i també sa mare, Hortulana, es van fer germanes pobres.

Clara amb les seus germanes d’Orde anà a viure a l’ermita de Sant Damià. Volent seguir el Crist, van donar totes les riqueses als pobres  i elles vivien justes, sense diferències entre les que havien segut nobles i les plebees, les burgeses i les serventes, com a filles d’un mateix Pare. Clara, en el seu ideal de pobresa, va demanar al papa Innocenci III, una carta de privilegi, perquè ningú no l’obligara a acceptar possessions, finalment, el papa Gregori IXè, el 1229, li va confirmar el Privilegi de la pobresa.

Van ser molts els papes, cardenals i bisbes, que van estimar amb predilecció Clara, per la seua vida evangèlica i pel seu testimoniatge de senzillesa i de simplicitat.

Tenia 59 anys, quan la germana mort l’ha anà a visitar. Rodejada per les seues germanes pobres i pels frares de Sant Francesc, Clara s’adormí en el Senyor l’11 d’agost de 1253.

A la nostra terra, són molts els convents de monges clarisses i caputxines que segueixen el carisma de Santa Clara. A València hi ha el convent de la Trinitat, d’on fou abadessa Sor Isabel de Villena i també el de la Puritat. També trobem altres convents de clarisses a Vila-real, Canals, Onda, Concentaina, la Vall d’Uixó, Oliva, Almassora i Gandia i també les caputxines del carrer Pérez Galdós de València.

Que Santa Clara ens ajude a viure la nostra fe, amb senzillesa i alegria.

PD: La primera imatge és de l'església de les clarisses de Gandia i la segona de Santa Clara d'Assís.

Sant Domènec de Guzman (VILAWEB/ONTINYENT, 11/08/2013)

El 4 d’agost passat, Llutxent celebrava la festa de Sant Domènec de Guzman, nascut a Caleruega el 1170 i mort a Bolonya el 1221.

 

Fundador de l’Orde dels Predicadors, dels 14 als 21 anys, Domènec va estudiar Humanitats,  Filosofia i Teologia a l’Estudi General de Palència. Canonge de la catedral d’Osma, va vendre els seus llibres de pergamí (amb les anotacions i els resums que anava fent) per la pobresa de la població: 'Com podré estudiar en pells mortes, quan en carn viva, els meus germans moren de fam?'. El 1194 va ser ordenat prevere i el 1205, en passar pel Llenguadoc, va conèixer l’heretgia dels càtars. Un any després s’instal·là en aquesta terra per a predicar l’Evangeli. Per a combatre l’heretgia, Domènec, que rebutjava la violència, només utilitzava les armes del bon exemple i la predicació. El 1215, a Tolosa, establí la primera casa de l’Orde dels Predicadors i a finals del mateix any anà a Roma, per a demanar l’aprovació de l’Orde. Finalment, el 22 de desembre de 1216 el Papa Honori III, amb la butla 'Religiosam vitam', confirmà l’Orde de Frares Predicadors. 

El 1219, Domènec encarregà al beat Miquel de Fabra la fundació de convents a la Corona d’Aragó. El mateix Miquel de Fabra 'mantingué contactes amb el rei Jaume I, que el va nomenar el seu predicador i confessor', com ha escrit el P. Alfonso Esponera, historiador dominic.

El 1239, el beat Miquel de Fabra fundà el convent de predicadors de València, per a evangelitzar la nostra terra. La primera pedra del convent fou col·locada pel mateix rei Jaume I, el 14 d’abril de 1239. En aquest convent, que l’exèrcit i l’Estat espanyol farien bé de tornar als dominics valencians, hi visqueren anys més tard Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís Bertran.

Amb molt d’encert, els convents dels predicadors de València i de Xàtiva, a finals del XIII i principi del XIV, van tindre escoles de llengües orientals, 'Studia linguarum', a causa de la preocupació per preparar els missioners dominics en la llengua, la cultura i les tradicions dels països orientals on eren enviats.

Aquestes escoles van ser impulsades, en bona part, per Sant Ramon de Penyafort, durant els anys que estigué al front dels dominics. Com és de sentit comú, els predicadors que anaven a l’Orient aprenien àrab i hebreu i la cultura, sobretot filosòfica, dels països on eren enviats a predicar. 

Pense que si els bisbes i els preveres del País Valencià, i també les religioses que tenen col·legis, seguiren l’exemple dels dominics de les escoles de llengües orientals, i aprengueren la nostra llengua per predicar en valencià, en comptte de fer-ho en castellà, farien possible la inculturació de l’Església en la nostra llengua.  

Els frares de l’Orde dels Predicadors són presents a la nostra terra, a València (al carrer de Ciril Amorós i al Pouet de Sant Vicent) i a Torrent. També les monges dominiques tenen una llarga història al nostre País, amb convents a Paterna (1491), Xàtiva (1520), Oriola (1602) i a Borriana i Torrent.

A Llutxent, el convent erigit pels dominics en 1422, fou la primera Universitat valenciana o Estudi General en Arts i Teologia. I és cada 4 d’agost, que els ciutadans de Llutxent, amb gent vinguda de la Safor, la Costera i d’altres comarques del País Valencià, pugen en romeria fins al Mont Sant, per a venerar Sant Domènec.

Que Sant Domènec de Guzman ens ajude a ser missatgers del Regne i a portar l’Evangeli a la nostra societat. I que Sant Domènec, siga la protecció de tots els veïns de Llutxent.