SANT CRISTÒFOL (LEVANTE-EMV)

Cada 10 de juliol, són molts els pobles que celebren la festa de Sant Cristòfol, patró d’Alboraia i de Castelló de la Plana. També són diverses les ermites dedicades a aquest sant, com a Camporrobles, Alboraia, Benassal, l’Olleria, Culla, Énguera, Sant Mateu, Tuejar, Sagunt, Castellnovo o Buñol i les parròquies que el veneren com la de Benipeixcar, Picassent i Ribesalbes.

El nom de Cristòfor (del grec Khristóforos) vol dir portador de Crist i el text més conegut on es narra el seu martiri és del segle VIII. Amb tot, una inscripció del 452 trobada a Nicomèdia, ja fa menció d’una basílica de Bitínia dedicada a aquest sant de l’Orient Cristià. Per la seua part, el papa Sant Gregori el Gran, el 598  esmenta un monestir de Sicília dedicat a aquest màrtir.

Cristòfor, originari de Lícia, era venerat per l’església visigòtica a la península Ibèrica abans de la invasió dels àrabs, amb una basílica i un monestir a Córdova i a l’edat mitjana s’edificaren en el seu honor, diverses esglésies i monestirs.

A l’Occident, l’anomenada Llegenda Daurada va popularitzar molt la història de Cristòfol. Segons aquest text, el nostre sant era un gegant de proporcions enormes i amb un gran desig de buscar Déu. Va ser un ermità qui li digué que per vore Déu, ajudara els caminants a passar un riu fondo i així Déu li manifestaria el seu agraïment. Cristòfol, instal·lat a la vora de l’aigua i amb un tronc d’un arbre que li feia de gaiato, ajudava els hòmens a travessar el riu. Una nit, mentre dormia sentí una veu d’un xiquet que volia passar d’un costat a l’altre. Cristòfol se’l carregà al be i notà que aquell infant pesava molt més del que hauria de pesar per a la seua edat. Segons la llegenda, el xiquet era Jesucrist, que agraïa el servei que Cristòfol feia transportant els viatgers d’una part a l’altra del riu. El Crist encara li digué:  planta eixe tronc i demà el trobaràs convertit en un gran arbre carregat de fruits, cosa que succeí, apareixent una gran palmera plena de dàtils. Una versió d’aquesta llegenda diu que va ser Jesús mateix qui batejà Cristòfol. Però una altra versió ens diu que va ser l’ermità qui el batejà. Siga com siga, una volta ja fou cristià, Cristòfol anà a Lícia a predicar l’Evangeli i on va ser martiritzat.

La festa de Sant Cristòfol a València té una especial significació al monestir de monges canongesses, amb l’ofrena de les canyes per part dels xiquets, una tradició que ve del segle XIV. El 1391, uns jueus trobaren baix del paviment de la sinagoga que existia al carrer de la Mar, una imatge de Sant Cristòfol, i van ser els xiquets, amb canyes, que van exigir als jueus la imatge. Aquest fet prodigiós va fer que aquells jueus es convertiren al cristianisme. Posteriorment, a principis del segle XV, les monges fundaren el monestir al carrer de la Mar, al mateix lloc on va ser trobada la imatge de Sant Cristòfol.

Que com Cristòfol, siguem tots portadors de Crist.

PD: La imatge és de l'Ermita de Sant Cristòfol de Sant Mateu 

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Fa%C3%A7ana_sant_Crist%C3%B2fol_de_Sant_Mateu.JPG)

                                                                            

LA LLUM DE LA FE (LEVANTE-EMV)

El passat divendres, el Vaticà va donar a conèixer la primera encíclica del papa Frances (començada per Benet XVI): La llum de la fe.

Amb una introducció i quatre capítols, l'encíclica desenrotlla un text centrat en la fe. El mateix títol de l'encíclica, La llum de la fe, expressa el do portat per Jesús i donat a l'Església: la fe com a llum, una llum que cal descobrir en el nostre camí com a creients. Una fe que il·lumina tota l'existència humana.

El papa Francesc, en l'any de la fe i en el 50 aniversari del Vaticà II, ha volgut destacar el do de la fe com un encontre amb el Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor. És per això, que per als cristians, «la fe orienta el nostre camí». 

En el primer capítol, el papa destaca el paper d'Abraham com a pare en la fe i com a prototipus dels israelites creients. Però és en Jesús de Natzaret, on els cristians centrem la nostra fe. Per això mateix, el Crist és salvació, pel fet que «en ell, la vida s'obri a un amor que ens transforma». L'encíclica parla també de la forma eclesial de la fe, com una experiència comunitària.

En el segon capítol, centrat en la relació de la fe amb la veritat, l'amor, la ciència i la societat, el papa subratlla la importància del diàleg entre fe i raó i també el lligam entre veritat i amor: «Si l'amor necessita la veritat, la veritat també necessita l'amor». 

Per això el papa Francesc indica, com «la llum de l'amor, pròpia de la fe, pot il·luminar els interrogants del nostre temps». En aquest mateix capítol, el papa parla també de fe i recerca de Déu i de la fe i la teologia.

El tercer capítol està centrat en l'Església, «mare de la nostra fe». Ací el papa destaca la importància d'una «cadena ininterrompuda de testimonis», gràcies a la qual ha arribat a nosaltres el rostre de Jesús. És per eixos testimonis, des de Pere i Pau, a Benet, Isabel de Villena, Teresa d'Àvila, Francesc de Borja, Joan XXIII o Tarancón, que ha arribat fins a nosaltres la fe. El papa remarca que la fe naix sempre «d'un trobament que es produeix en la història i il·lumina el camí». Per al papa, la fe és sempre «una resposta a una invitació, a una paraula». 

Finalment, al quart capítol, el papa presenta la llum de la fe al servei «de la justícia, del dret, de la pau». La fe es presentada pel papa, com «una força que conforta en el sofriment» i com una eina per «respectar la natura».

L'encíclica del papa Francesc m'ha fet recordat el llibre Noves paràboles, on el capellà Pere Ynaraja presenta la fe com una llanterna que il·lumina la senda dels qui fan camí durant la nit. És cert que la fe, com la llanterna, no ens estalvia el sofriment, ni el cansament i les dificultats del camí. Però sí que ens ajuda a caminar, sobretot quan tot és fosc, ja que eixa llum ens dóna una dimensió nova, que dóna sentit a la nostra vida de creients.

Amb notes de l'Evangeli de Sant Joan, dels Pares de l'Església i d'autors moderns, el papa Francesc ens encoratja a viure la fe en ple segle XXI. 

PD: La imatge és de: http://www.catalunyareligio.cat/articles/43269

ELS BISBES VALENCIANS I TV3 (VILAWEB/ONTINYENT)

El 17 de febrer de l’any 2011, Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors de TV3 davant les amenaces de multes desorbitades per part de la Generalitat. La decisió prepotent de Camps era un flagrant atac a la llibertat d’expressió, com ara ha reconegut la justícia. 

Davant d’aquella decisió de la Generalitat per acabar amb les emissions de TV3 al País Valencià, van ser molts els ciutadans i els partits polítics, així com els sindicats, el món de la cultura i la societat civil, que van denunciar la censura del govern Camps. Desgraciadament, els bisbes valencians no van protestar per aquesta mesura immoral de la Generalitat, a diferència del que van fer diversos bisbes llatinoamericans que, amb declaracions públiques, defensaven la llibertat d’informació a Veneçuela, Nicaragua o Mèxic. 

M’hauria agradat, dels bisbes valencians, una resposta evangèlica en defensa de la llibertat, tal com varen fer diversos bisbes llatinoamericans, davant la prepotència d’alguns governs de l’Amèrica llatina. 

La raó que va moure els bisbes llatinoamericans a formular aquella denúncia profètica naixia de la instrucció de la Comissió Pontifícia per als Mitjans de Comunicació Social 'Communio et Progressio', de 18 de maig de 1971, per la qual els ciutadans tenim el deure i l’obligació a una informació lliure, un dret que té el suport del Magisteri Social de l’Església.

Així, Silvio José Baez, bisbe auxiliar de Managua deia en referència als atacs del govern nicaragüenc: 'Jo com a pastor denuncie aquest fet, perquè és un atemptat a la democràcia'. Per això amb valentia i llibertat evangèlica, el bisbe Silvio animava els nicaragüencs a 'llegir diaris, a escoltar la ràdio, a veure TV i internet i a informar-se, com un deure cristià, ja que el periodisme ha de formar consciència  i la investigació compleix una funció social de denúncia de la corrupció i de la immoralitat que atempta contra la societat. No es pot fer callar els mitjans de comunicació (continuava el bisbe Silvio) quan realitzen aquesta funció social'. Igualment, els bisbes veneçolans denunciaven 'les institucions que abusen del poder, coarten la llibertat d’expressió i violen el dret a la informació'.

 

Per la seua part, el 2009, el bisbe mexicà de Tampico, José Luis Dibildox, recordava a l’Estat Mexicà, el deure de protegir la llibertat d’expressió, un dret fonamental per al desenvolupament democràtic. El bisbe Dibildox deia: 'Davant l’hegemonia dels grans mitjans de comunicació i dels principals grups de poder a Mèxic, cal altres mitjans que representen una mirada crítica i alternativa a la nostra realitat política, cultural i econòmica'.

Han passat més de dos anys d’aquella mesura antidemocràtica de Camps per a acabar amb TV3 i de retruc amb la nostra llengua, i desgraciadament, cap dels bisbes valencians (ni tampoc cap bisbe català o de les Illes) no ha obert la boca per a denunciar l’arbitrarietat i la prepotència de qui va ser president del País Valencià!! Evidentment, no m’imagine un silenci tan eloqüent dels bisbes valencians (i espanyols!!) si en compte dels repetidors de TV3, s’hagueren clausurat les emissores de la COPE o de 13 TV!!! De segur que els nostres pastors s’haurien pronunciat amb contundència, denunciant un atac a la llibertat d’expressió!!! Per què aquest silenci? Per què aquesta por a enfrontar-se amb la Generalitat Valenciana i el PP? Més d’una vegada i més de dues, l’episcopat espanyol (fins i tot encapçalant manifestacions!) ha atacat el govern del PSOE, amb enfrontaments carregats d’una gran duresa. Per què eixa diferència de tracte en relació a un partit i a un altre? 

Els cristians hem de ser valents per a denunciar la manca de llibertat, vinga d’on vinga! I siga qui siga qui ataque els Drets Humans!! Algú recorda allò de 'la veritat us farà lliures'?

Al segle VI, el papa Sant Gregori en la seua Regla pastoral escrivia: 'El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop'.

I Sant Gregori continua així: 'per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat'. La Regla pastoral afirma encara: 'tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, que potser no serà semblant a un pregoner mut?'.

 

Davant l’agressió que va sofrir ACPV, la nostra llengua, la nostra cultura i la llibertat d’expressió (una agressió reconeguda per la Justícia), quan sentirem dels nostres bisbes unes paraules semblants a les de Sant Gregori el Gran? Per què els nostres bisbes no són capaços d’oposar-se 'als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat'?

SANT BENET I ALCALÀ DE XIVERT (LEVANTE-EMV-CASTELLÓ)

Sant Benet i Alcalà de Xivert

El 29 de juny, Alcalà de Xivert celebra la festa a Sant Benet, a l'ermita situada a l'extrem més meridional de la Serra d'Irta, una construcció de finals del segle XVII, tot i que restaurada. D'estil barroc valencià, l'ermita de Sant Benet ha estat declarada Bé d'Interés Cultural.

Va ser el papa Sant Gregori I, anomenat el Gran (540-604) qui, en el llibre segon dels seus Diàlegs, ens va fer conèixer la vida de l’abat Sant Benet, un home que ens és model de virtuts i de santedat. El nom de Benet ve del llatí Bendictus, que vol dir beneït. De fet, Sant Benet, amb la seua vida santa, va ser un home beneït de Déu i alhora va ser també benedicció per a l’Església i per al món.

Benet, que estava “ple de l’esperit de tots els justos”, va nàixer a Núrsia el 480. Sant Gregori ens conta que els pares de Benet el van enviar a Roma a estudiar, però veient el jove l’ambient nefast de la ciutat, l’abandonà i es va retirar a una cova, a Subiaco, on li va ser imposat l’hàbit de monjo, com a senyal de la nova vida que començava.

La manera de viure de Benet va ser coneguda pels seus veïns i per això, aviat se li van ajuntar jóvens que volien seguir el seu estil de vida. És així com Benet va esdevenir pare de monjos, fundant dotze monestirs, cada un d’ells amb dotze monjos. Un temps després se n’anà a Montecassino on escrigué la seua Regla, que esdevingué una norma de vida per a tots els monestirs d’Europa.

La santedat i el sentit comú de Benet, un home “de vida venerable”, va fer dels monestirs, lloc plens d’humanitat, cases on l’abat rebia tothom de la mateixa manera, tant si eren nobles com si eren esclaus, italians o bàrbars, sense preferència dels uns sobre els altres.

Per la seua part, la Regla Benedictina compagina sàviament l’ora i el labora, és adir la pregària i el treball, en una síntesi que fa possible una vida monàstica molt humana. El ritme de les hores estableix que els monjos treballem en tasques manuals i intel·lectuals, alternant, d’una manera molt equilibrada, el treball, la pregària i el descans. D’aquesta manera, el monestir esdevé un espai de trobament i d’acolliment de Déu, dels altres i d’un mateix. I un lloc de pau que, des del silenci interior, fa créixer la vida fraterna.  

Els monestirs van ser també a l’edat mitjana (i encara ho són avui) centres de cultura, gràcies als monjos copistes, dels escriptoris monàstics. És així com han arribat fins a nosaltres moltes obres de l’antiguitat clàssica, gràcies el treball, pacient i constant dels monjos.

L’any 1964, el papa Pau VIè va proclamar Sant Benet patró d’Europa, degut a la seua contribució i a la dels monestirs benedictins, en la formació de la nova civilització, que va nàixer després de la caiguda de l’imperi romà.

Amb la romeria d'Alcalà de Xivert, i el crit de "visca Sant Benet", són molts els xivertencs que veneren i celebren aquest sant abat, home de Déu i pare i guia de monjos. Sant Benet, que va ser beneït de Déu i benedicció per al nostre món, ens ensenya, encara hui, que també nosaltres, com a cristians, hem de ser com aquest sant monjo,  benedicció per a la nostra societat. Però només ho serem, com deia el P. Abat Josep Mª Soler, “si avancem pel camí de la humilitat, que és el camí de l’amor sense límits”, un camí que porta a Déu.

                                                                              

UN MIRACLE A MONTSERRAT! (LEVANTE-EMV)

Del 22 al 24 de juny va vindre a Montserrat un grup d´una trentena de valencians, en un viatge que va organitzar l´amic Alfons Llorens. Eren matrimonis, gent jove, gent major i també les meues germanes, 

Alfons Llorens tenia interès perquè les persones que venien a Montserrat, moltes d´elles per primera vegada, no es quedaren només en una visió superficial. Ell volia que conegueren la vida monàstica, i per això em va demanar que els explicara què és Montserrat: els orígens del monestir, la muntanya, el santuari, la vida benedictina... Tenint en compte que els valencians que venien a Montserrat parlaven iber i que jo volia fer la xarrada en català (tot i que també parle iber, pel fet d´haver nascut a l´Alcúdia) el problema era si ens entendríem.

Vaig pensar que si el català i l´iber són dues llengües distintes i que no tenen res a vore entre elles (com ens han dit les grans eminències que ens governen des del Palau de la Generalitat), podríem entendre´ns? I ací és on es va produir el miracle: jo, quan vaig començar a parlar en català, els vaig preguntar si m´entenen I tots em van respondre afirmativament. Parlant jo en català, i després ells, fent-me preguntes en iber, el grup de valencians m´entenia. Jo també els entenia a ells, però això no va ser cap miracle, ja que, des de menut sempre he parlat en iber, a l´Alcúdia. 

Davant d´aquest fet, o bé el català i l´iber són la mateixa llengua, o bé es va produir un miracle. Si els grans literats, escriptors i erudits Alberto Fabra, Rafael Maluenda, Jorge Bellver, Rita Barberà i José Císcar (als qual propose per a doctors Honoris Causa) neguen la unitat lingüística entre el català i l´iber, per què ens vam entendre, sense necessitat de diccionari iber-català, ni de traduccions simultànies? 

Vaig quedar meravellat, pel fet que parlant dues llengües diferents, els valencians m´entengueren a la perfecció. I en cap moment em van fer traduir del català a l´iber, les meues paraules. Ens enteníem a la perfecció.

Per tant, si Alberto Fabra, Jorge Bellver, Rita Barberà, Rafael Maluenda (als quals propose també per al Premi Nobel de Literatura) ens han dit que allò que parlem al País Valencià i a Catalunya són dos idiomes diferents, no tinc cap més remei que acceptar i reconèixer, que a Montserrat s´ha produït un miracle. Dues llengües diferents, iber i català, que, malgrat tot, ens permeten dialogar i entendre´ns sense dificultats ni problemes.

PD: La imatge és de: http://turismruralbarcelona.blogspot.com.es/

Enemics de la justícia que accepteu suborn (SAÓ, JUNY 2013)

“Enemics de la justícia que accepteu suborn”

És així com el profeta Amós defineix els qui s’aprofiten dels pobres amb trampes i mentides. Amós escriu: “vendrem el gra amb mesures més menudes i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tindre un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre” (Am 8:4-6)

Aquest text del profeta Amós, és ben actual. Enmig de la crisi econòmica que patim, a cada cantó trobem els pobres, els desvalguts i la gent necessitada. I al costat dels dèbils del nostre món (com al temps d’Amós) trobem els qui fan trampes i els qui s’aprofiten dels qui viuen en dificultats. Per això trobem també nombrosos Llatzers (Lc 16:19-30) xafats pels nous “fariseus amants del diner”, que ara, com fa dos mil anys, també sentiran de Jesús: “Vosaltres sou els qui vos feu passar per justos davant de la gent, però Déu coneix els vostres cors” (Lc16:15)

Per explicar la crisis actual, s’ha dit que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats reals (no tots, evidentment!) i que aquesta crisi (provocada, no cal oblidar-ho per l’afany desmesurat de riquesa!) ha de ser una lliçó que ens ha d’ensenyar a  viure d’una altra manera!

És veritat també que l’efecte devastador per aconseguir més diners i al preu que siga, ha provocat l’enduriment del cor i la insensibilitat davant els problemes de la gent més necessitada. Hem vist abusos que ningú no ha denunciat, persones amb pagues escandaloses, contractació en diner negre, fiscalitats falses, sobresous que es negaven i que ara, els propis “ensobrats” han reconegut que eren autèntics.

La crisi econòmica que patim, ¿no és també una crisi ètica, com ho era al temps del profeta Amós? I com sempre, la crisi la paguen els més dèbils, els qui no tenen faena, les dones, els jóvens, els pensionistes, els immigrants.

El luxe ¿no és un abús intolerable com en el cas que ens presenta el llibre d’Amós o com en Llàtzer, malalt i sense protecció, que només podia menjar les engrunes que queien de la taula del ric? (Lc 16:19) 

Els pobres de la nostra societat ho són, certament, per una crisi que és fruit d’una economia sense principis. I per això, també avui cal que l’Església continue denunciant profèticament, els qui oprimeixen els desvalguts o els qui fan trampes financeres. I els qui per enriquir-se, aixafen els pobres. Per això el 16 de maig, el papa Francesc criticava el “fetitxisme dels diners” i “la tirania invisible dels mercats”, exigint “una reforma financera ètica, per fer possible una reforma econòmica saludable per a tothom”.

En prendre decisions, cal que no xafem els més dèbils de la nostra societat, sinó tot al contrari: cal una protecció i una ajuda a aquells que més ho necessiten. O ¿no ressonen en el nostre cor aquelles paraules de Jesús: “Quan jo tenia fam em donàreu menjar,  quan era foraster em vau acollir, quan em veiéreu despullat em vau vestir”?  (Mt 25:35) ¿No ressonen també en els nostres cors aquelles paraules del bisbe Hélder Câmara, “els crits dels oprimits és la veu de Déu”?

L’escriptora Susanna Tamaro escrivia recentment: “En la nostra societat hi ha una falta de valors i d’espiritualitat. Perquè la crisi que vivim, no és només una crisi econòmica. És també una crisi ètica. Per això, és més important l’educació d’un jove, que comprar l’últim model de mòbil”.

Amb tot, la nostra societat prefereix els diners (i els diners fàcils!) als valors. I ara, com a solució de tots els mals, els poders fàctics, l’anomenada dictadura financera, parla de rescatar bancs. Per què per solucionar aquesta situació de pobresa, en compte de rescatar bancs,  no rescatem persones, com han proposat alguns polítics valencians? Per què els diners públics no van a fomentar l’ocupació i a pal·liar els sofriment de tanta gent que viu al llindar de la pobresa, per manca de feina?

Els cristians hem de tindre ben present en la nostra manera de viure, aquelles paraules de Jesús: “estima els altres com a tu mateix” (Mt 22:39) 

És aquesta experiència de l’amor, que ha d’ajudar-nos a vore en l’altre el rostre de Déu. I a reproduir en l’altre el manament de l’amor. Així rescatarem persones. Així ajudarem aquells persones que es troben abatudes per la crisis econòmica. Per  una crisi de valors i de solidaritat! 

A propòsit d’Eurovegas (és un valor i un model les ludopaties?) el P. Abat Josep Mª Soler reivindicava “una nova cultura fonamentada en un humanisme, que torne a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica”.

Com deia el P. Abat Josep Mª, la crisi de valors, és el resultat d’haver prescindit dels principis ètics “que han sustentat el pensament Occidental, nodrit per la tradició cristiana”. D’ací naix la desconfiança en els polítics i en els mercats financers, “pels abusos d’uns i la gestió molt qüestionada d’altres”. Per això mateix, la crisi de valors propicia una economia gestionada com “un canibalisme d’egoismes i d’interessos”. Com en el temps d’Amós!!

UN VINCLE ESPECIAL AMB ROMA (LEVANTE-EMV, CASTELLÓ)

El passat 17 de maig, festa de Sant Pasqual, patró del bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Casimiro López donava a conèixer el document de la congregació per al culte diví i la disciplina dels Sagraments, pel qual s’atorgava el títol de Basílica menor a l’església del Salvador de Borriana.

Aquest document, que va ser firmat pel papa Benet XVI el  26 de febrer, va ser entregat al bisbe Casimiro el 26 de març. D’aquesta manera, a partir de demà, la Basílica del Salvador de Borriana, s’ajunta en la lloança i l’acció de gràcies a les altres tres Basíliques del bisbat de Sogorb-Castelló: Sant Pasqual,a Vila-real, el Lledó i la catedral de Sogorb. Serà hui diumenge, quan en l’eucaristia, a les 19.00 hores de la vesprada, l’església del Salvador de Borriana celebrarà amb goig la concessió del títol de Basílica menor, per a aquest temple.

Per a una comunitat cristiana que a partir de demà, passarà a tindre un vincle especial amb l’església de Roma i amb el seu bisbe, el papa Francesc, l’església del Salvador de Borriana, com ha dit en diferents ocasions l’alcalde de la ciutat, José Ramón Calpe, és «la primera parròquia del nou regne cristià, i la primera que el rei Jaume I va ordenar construir».

Restaurada amb motiu de l’exposició La Llum de les Imatges, la parròquia presenta en aquests moments una bellesa extraordinària, amb un absis gòtic dels més bonics que he vist! La concessió del títol de Basílica a l’església del Salvador, de Borriana comporta per a tota la comunitat cristiana un aprofundiment en la vida de fe, en la formació litúrgica, en l’estudi i divulgació dels documents de la Santa Seu, així com també en la celebració dels temps litúrgics d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua.

Així mateix, i per la comunió existent a partir de demà amb la Seu de Pere, prenen més relleu la celebració de les festes de la cátedra de Sant Pere,el 22 de febrer, la festa dels apòstols Pere i Pau, el 29 de juny i l’aniversari de l’elecció del successor de Pere o de l’inici del seu ministeri Petrí, actualment el 13 i el 19 de març respectivament.

La comunitat cristiana del Salvador, com a Basílica, ha de redescobrir que en l’església, com ha dit l’abat Josep M. Soler, «Jesús es troba amb els hòmens i les dones i els deixa sentir la seua Paraula, els crida a la conversió, els convida a la taula de l’eucaristia, els infon l’alegria de la seua presència i els ensenya a estimar sense límits».

Quan el passat 22 de novembre vaig concelebrar l’eucaristia a l’església del Salvador, amb el rector Pedro Cid, els preveres Antonio Losas, Pasqual Lluch i el poble de Déu, vaig poder compartir la fe d’una comunitat cristiana (enriquida amb la pregària i el testimoni del Cardenal Tarancon) que és  molt més que unes pedres venerables.

La nova Basílica del Salvador, nascuda al segle XII com a església-comunitat, ha de continuar fent present Jesús i com ell, ha de continuar perdonant, curant les ferides i portant la pau i l’alegria al cor, per construir així una comunitat de pedres vives, una llar acollidora i oberta a tots.