Fa
segles que la nostra llengua és considerada pel poder polític, financer,
religiós, militar i judicial, com a llengua de segona. El nou atac que el
valencià ha rebut recentment ha estat ara per part del Tribunal Superior de
Justícia (TSJ) valencià, que impedeix que la
nostra siga una llengua normal a la Generalitat. Els magistrats del TSJ diuen,
en relació al valencià, que per als funcionaris ‘no existe el deber de
conocer’ la nostra llengua. Però els magistrats, que neguen
l’obligatorietat de conèixer el valencià als funcionaris de la Generalitat, sí
que estan tots d’acord, més encara: defensen aferrissadament i amb ardor la
necessitat que els mateixos funcionaris coneguen el castellà.
De
res els val als membres de TSJ l’Estatut d’Autonomia, que proclama el valencià
com a llengua pròpia del País Valencià. Ni tampoc la Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià, que en el punt 1 del Preàmbul diu pel que fa als dos idiomes dels
valencians, que ‘Tothom té el dret de conèixer-los i d’usar-los’. Per
tant, si jo vaig a la Generalitat i no poden atendre’m en valencià, de què em
serveix la Llei d’Ús i Ensenyament?
La
mateixa llei diu al punt 3 del Preàmbul que ‘ningú no podrà ser discriminat
per raó de la seua llengua’. Però si no hi ha l’obligatorietat que els
funcionaris coneguen al valencià, jo seré discriminat ja que potser no
m’atendran en la meua llengua.
Encara
en la mateixa llei, el número 4 del Preàmbul diu que ‘hom atorgarà protecció
i respecte especials a la recuperació del valencià’. Com? Impedint que el
valencià siga un requisit lingüístic i siga emprat pel funcionaris que atenen
els ciutadans?
La
mateixa llei, en l’article primer, apartat b, diu, en relació al valencià, que
s’ha de ‘protegir la seua recuperació i garantir l’ús normal i oficial’.
Impedint, com fa el TSJ la normalització de la nostra llengua, que queda
reduïda, com fa l’Església, a un gueto?
I
l’article segon, a més de proclamar que ‘el valencià és la llengua pròpia de
la Comunitat Valenciana’, afirma que ‘tots els ciutadans tenen el dret
de conèixer-la i d’usar-la’. Però si un funcionari de la Generalitat no
està obligat a conèixer-la (com sí que està obligat a conèixer el castellà),
com podré jo usar el valencià si no m’entén el funcionari?
I
l’article quart ens recorda que ‘en cap cas ningú no podrà ser discriminat
pel fet d’usar qualsevol de les dues llengües oficials’. Però si el senyor
de la finestreta no sap valencià, no seré discriminat (com em sent discriminat
quan vaig a una església) quan m’obligue a ‘hablar en cristiano’?
I
encara, per acabar, l’article set d’aquesta llei diu que ‘el valencià com a
llengua pròpia de la CV, ho és també de la Generalitat i de la seua
administració’. Com? Impedint, com fa el TSJ, que el valencià siga
utilitzat a l’Administració igual com és utilitzat el castellà?
El PP, que diu que defensa
l’obligatorietat de complir la llei, està (com fa sempre que no li agrada)
incomplint una llei aprovada per unanimitat el 1983.
Què hauria passat si la Generalitat
haguera posat un recurs perquè el castellà no fóra obligatori a
l’Administració? Però amb el valencià, tot s’hi val.
I és que ja sabem que l’objectiu del PP
és l’anorreament de la nostra llengua i per això aquest partit (i no només)
lluita per exterminar el valencià (amb l’ajuda ben eficient dels magistrats i
de l’Església) o com a mínim, per tancar la nostra llengua en un gueto.
Una
vegada, més veiem quina és la política lingüística del PP: impedir la
normalització del valencià. Això sí: són molt bilingües i molt ‘valencianos’.
Però pels seus fets els coneixereu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada