El 12 d’abril de 1931 van tindre lloc a l’Estat espanyol les
eleccions municipals (no era cap referèndum sobre monarquia o república), que
van donar la victòria a les grans ciutats als partits que propugnaven la
república. De fet, tot i que van ser unes eleccions locals, aquella victòria
republicana va ser com un plebiscit contra el rei Alfons XIII i la monarquia.
Per això Eibar i Barcelona s’afanyaren a proclamar la república i altres viles
i pobles també ho van fer, amb la qual cosa el trencament de la ciutadania amb
la dinastia monàrquica i el règim que li donava suport va ser evident. És
interessant recordar que cap dels dirigents polítics que van proclamar la
República, a Eibar, a Barcelona i a tantes i tantes viles i ciutats de l’Estat,
no van ser acusats de sedició ni de rebel·lió. De forma pacífica, la República
va ser assumida per la ciutadania de l’Estat i el rei Alfons XIII va deixar
Espanya.
Per contra, el
27 d’octubre de l’any passat les forces catalanes guanyadores de les últimes
eleccions al Parlament de Catalunya, i que en els programes electorals
propugnaven la independència del Principat, van proclamar la República Catalana
de forma democràtica i pacífica, després que el referèndum del primer d’octubre
assolira un resultat favorable a la independència de Catalunya, malgrat la
violència policíaca.
El que va passar
després ja ho sabem: presos i exiliats polítics a Europa en ple segle XXI
acusats de rebel·lió, sedició i malversació. Si bé una gran part del Govern de
la Generalitat i dos líders independentistes continuen a la presó a l’espera de
judici, a Europa els exiliats polítics no estan empresonats. Encara més: la
justícia alemanya, a diferència de l’espanyola, no ha considerat que el
president Puigdemont (ni cap altre polític sobiranista) haja comès cap delicte
de rebel·lió ni de sedició. Per això, mentre que el president Puigdemont es
troba en llibertat, paradoxalment, els presos i les preses polítiques que són a
l’Estat continuen a la presó.
La decisió de la
justícia alemanya que no ha considerat que el president Puigdemont haja comès
un delicte de rebel·lió ni de sedició, destrueix (com hem vist) la línia
argumental del jutge Pablo Llarena en contra dels líders independentistes. Uns
líders que en cap moment no van utilitzar la violència, ni el 20 de setembre,
ni tampoc el primer d’octubre, ni encara menys el 27 d’octubre, quan va ser
proclamada la República Catalana.
La justícia
alemanya ha considerat inadmissible el delicte de sedició i de rebel·lió en els
actes que el jutge Llarena imputa al president Puigdemont i als altres polítics
empresonats o exiliats, i per això nega que el referèndum del primer d’octubre
fóra una rebel·lió. Si la justícia alemanya no veu cap delicte de rebel·lió ni
de sedició en el president Puigdemont ni en els altres polítics
independentistes, la presó que el jutge Llarena ha imposat als líders
sobiranistes és un insult a la democràcia. La decisió de la justícia alemanya
ha tirat per terra la mentida del delicte de rebel·lió que el jutge Llarena
atribueix al president Puigdemont i als polítics i els líders sobiranistes. Per
això la justícia alemanya, en negar que el referèndum del primer d’octubre fóra
una rebel·lió, deixa en ridícul la justícia espanyola obstinada a veure un
delicte allà on no n’hi ha hagut cap.
I és que si no
hi va haver rebel·lió ni sedició el 14 d’abril de 1931, per la mateixa raó
tampoc no es poden imputar aquests delictes als qui van proclamar la República
Catalana el 27 d’octubre de 2017, ni tampoc als qui van convoca el referèndum
del primer d’octubre, on l’única violència que hi hagué la protagonitzà la
policia espanyola, no els qui vam anar a votar. Per això si el jutge Pablo
Llarena ha retirat totes les euroordres, no té cap sentit que les preses i els
presos polítics continuen a la presó. I tampoc té cap sentit que el judici
contra aquests líders independentistes s’haja de fer. Retirar les acusacions
contra els polítics exiliats, que (cal no oblidar-ho) poden desplaçar-se per
Europa lliurement, llevat de l’Estat espanyol, revela l’anomalia de la justícia
espanyola. I és que després del ridícul i l’esperpent de la justícia espanyola
davant Europa, l’única eixida que tornaria el sentit comú a l’Estat espanyol
seria l’alliberament d’unes persones empresonades per uns delictes que la
justícia europea no contempla. Però ja sabem que ‘Spain
is different’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada