divendres, 25 d’agost del 2017

El bisbe Rafael Lasala i Locela (VILAWEB/ONTINYENT, 22/08/2017

Aquest 2017 es compleixen 250 anys del nomenament de Rafael Lasala com a bisbe auxiliar de l’arquebisbe de València, Andrés Mayoral. Rafael Lasala, que posteriorment va ser bisbe de Solsona, i que va nàixer a Vinaròs el 7 d’agost de 1716, va fer els seus primers estudis amb fra Màxim Locela, germà de la mare del petit, al convent de Sant Agustí d’Alzira. El 23 d’agost de 1731 va vestir l’hàbit agustí al convent de Sant Agustí de València, va fer la professió el 24 d’agost de 1732 i vuit anys més tard, el 1740, va ser ordenat prevere.

L’historiador Vicente León Navarro, en el seu treball sobre el bisbe Lasala i el paper d’aquest fill de Vinaròs en l’extinció dels Jesuïtes, ens recorda l’opinió que en tenia Mollà, un dels seus apologistes, segons el qual el bisbe Lasala tenia un ‘enteniment clar i elevat i un enginy fecund i subtil, un judici sever, una memòria vasta i un saber com innat de la bellesa, el fi, l’original, el sublim, el sòlid i millor’. Per això Mollà predestinava a Lasala ‘pròspera navegació per l’oceà de l’enciclopèdia o ciència universal contra els esculls massa freqüents de la barbàrie. La inflor, el plagi, el pedantismo’.
Lasala va estudiar Filosofia en el convent de València, es va graduar en Arts en 1736 i va obtenir el Batxiller de Filosofia i Mestre d’Arts, aprovat nemine discrepante. Al juliol de 1739 va obtenir el doctorat en Teologia, també nemine discrepante.

En 1740 va fer oposicions a la càtedra de Filosofia de la Universitat, que va guanyar l’any següent i en 1745 va obtenir la càtedra de Matemàtiques. Per a Mollà, Rafael Lasala, que va ser un admirador de l’obra de l’il·lustre humanista valencià Lluís Vives, hauria pogut ser un Boyle, un Copèrnic, un Leibnitz, si s’hagués dedicat a la ciència en comptes de dedicar-se a la religió. Lasala va ser també acadèmic d’honor i de mèrit de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, i en el seu Orde va ser, a València, rector de Sant Fulgenci, prior del convent de la Mare de Déu Mare del Socors i de Sant Agustí, a més de Prefecte General d’Estudis del Regne i Vicari de la Província Agustina de València.

A finals de maig de 1761, l’arquebisbe de València Andrés Mayoral va nomenar Lasala examinador del Sínode i el 14 de desembre de 1767, el papa Climent XIII el va nomenar bisbe auxiliar de l’arquebisbe Mayoral, de trista memòria per als valencians per la seu furibund antivalencianisme, plasmat en la prohibició del valencià en els llibres parroquials. Lasala va ser consagrat bisbe el 20 de març de 1768 a l’església de San Felipe el Real de Madrid, per l’arquebisbe de Saragossa, Juan Sáenz de Buruaga, assistit pels bisbes Josep Tormo, d’Oriola i José La Plana, de Tarazona.

Posteriorment, Rafael Lasala va ser promogut al bisbat de Solsona el 30 d’octubre de 1772, sent preconitzat pel papa Clement XIV el 15 de març de 1773. Va prendre possessió de la diòcesi el 17 de juny d’aquell mateix any i va entrar a Solsona cinc dies després, el 22 de juny. Va ser el bisbe Lasala qui va construir el palau episcopal d’aquesta diòcesi.

A Solsona va celebrar un sínode el 1783 i, amb il·lusió i interès, va saber acollir i adaptar-se a la llengua dels seus diocesans, utilitzant el català en la conversa i també en la predicació. Fins i tot va recomanar als seus successors que utilitzaren la llengua del poble, consell que haurien de seguir els bisbes i els preveres valencians en servei pastoral, per d’aquesta manera encarnar l’Església Valenciana en la cultura dels cristians valencians, que són a qui els bisbes i els preveres han de servir.
El bisbe Rafael Lasala va fer quatre visites ad limina, els anys 1773, 1777, 1781 i el 1788.

Fra Josep Mollà, que en l’elogi fúnebre que va fer d’aquest bisbe de Solsona, va definir a Rafael Lasala com un ‘obispo eminente en grandes dotes’, va destacar en Lasala ‘su siempre risueño aspecto, la dignidad y dulzura de sus modales, la nobleza, claridad y sublimidad de su ingenio’.
El bisbe Rafael Lasala va promoure la instrucció del poble per mitjà de missions populars i també del clergat, amb exercicis espirituals i conferències morals. Lasala es va distingir pel seu esperit caritatiu, sobretot en l’epidèmia que va assotar Solsona el 1783.

Rafael Lasala va afavorir els escolapis i va ser un clar antijesuïta i per això va ser ell mateix qui va redactar el dictamen a favor de l’extinció de la Companyia de Jesús.

El bisbe Rafael Sala, pastor gelós i sol·lícit, va morir el 17 de juny de 1792. Fra Josep Mollà, en l’elogi fúnebre de Lasala, va qualificar el bisbe de Solsona com ‘ínclito Paysano, insigne Profesor, Hombre verdaderamente Religioso, Sumo Sacerdote sobre manera benemérito de la Patria, de la Escuela, de su Orden, de la Iglesia’.

Pel que fa a l’altre apologista de Lasala, Vicente Guerau, va definir el bisbe de Solsona com un gran predicador: ‘Es entre los filósofos un filósofo enterado de los sistemas antiguos y de los modernos. Y entre los teólogos es un moralista racional, escolástico sutil, místico exactísimo: a más se halla versado en Historia Sagrada, eclesiástica, profana y fabulosa’.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT