dimecres, 10 d’agost del 2016

"La guerra és un negoci" (VILAWEB/ONTINYENT, 06/08/2016)

D’aquesta manera tan clara i valenta parla, dia sí i dia també, el bisbe Santiago Agrelo, un cristià de cap a peus que va vindre el febrer passat a València per participar en el Fòrum ‘Cristianisme i món d’avui’.

Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia i sense por una de les injustícies més greus del nostre món com és la indústria armamentística, que és un bon negoci: sobretot per a alguns. I és que l’Estat espanyol i el Gobierno del Sr. Rajoy han autoritzat recentment una venda rècord d’armes per valor de 10.000 milions d’euros. Com informava el diari El País el diumenge 31 de juliol ‘les exportacions espanyoles de material de Defensa augmentaren l’any 2015 d’un 16%’.
En 2007, les despeses en Defensa van ser de 932,9 milions; en 2008, de 934,5; en 2011, de 2.431,2; en 2013, de 3.907,9; en 2014, de 3.203,2 i en 2015, de 3.720 milions d’euros.
Curiosament, Aràbia Saudita va ser el millor client dels països de fora d’Europa. Però a més d’Arabia Saudita, el Gobierno espanyol tenia clients tan democràtics com Oman, Bahrein, els Emirats, Qatar i Kuwait. Paradoxalment, el Gobierno de Madrid que acusa Veneçuela de ser una dictadura, li va vendre canons per a patrulleres, i a Cuba equips per a la policia. Curiosament també, Espanya va vendre a Turquia material bèl·lic per valor de 168 milions. Altres destinacions de les vendes d’indústria bèl·lica espanyola van ser els països de la UE i de la OTAN, per valor de 1.575,1 milions d’euros i els països de la UE però que no formen part de l’OTAN, amb una venda de 10,4 milions.
Com deia el bisbe Agrelo, la guerra és un negoci (un molt bon negoci) per a alguns, que són els qui s’enriqueixen a base d’embutxacant-se uns diners tacats de sang. Per això també el bisbe Sebastià Taltavull, amb valentia, es preguntava en un article al diari Ara l’1 d’agost passat: ‘Com es pot aturar el comerç d’armes, que està afavorint que el mal encara s’estenga més i hi haja qui sempre ix guanyant amb la desgràcia dels altres?’.  
Segurament que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa podrien contestar aquesta pregunta del bisbe Taltavull i també la denúncia del bisbe Santiago Agrelo sobre la venda d’armes. Però no ho faran. I és que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa (o el d’Interior) podrien deixar de costat la demagògia i acabar amb una indústria que mata i que obté uns beneficis ben sucosos per a alguns, sí, però tacats de sang.
L’arquebisbe Agrelo també defensa una Església comunitat de seguidors de Jesús de Natzaret, que no té per missió ‘portar bones raons, sinó bones notícies’, és a dir l’Evangeli, la Bona Nova, que és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, no d’opressió. Per això l’arquebisbe Agrelo defensa també la necessitat d’una Església que, només des de la fragilitat, quan és dèbil, pot ser forta, mentre que no vol una Església forta, ja que quan més forta, més temptació hi ha de caure en la corrupció.
En la seua denúncia profètica, l’arquebisbe Santiago Agrelo assenyala, una vegada i una altra, el problema, i alhora l’escàndol de la fam, quan acusa els governs del Primer Món de ser els responsables d’aquest flagell, ja que ‘si no són criminals per condemnar a fam a una multitud de pobres, són culpables per ignorar-los’. I per això l’arquebisbe es pregunta, i ens pregunta a tots nosaltres: ‘Els qui maten de fam milions de persones, si no són terroristes, què són?’.
L’arquebisbe Agrelo també denuncia la corrupció en la política i en l’economia, una pràctica basada en la mediocritat d’alguns polítics, que quan és ‘acceptada per una majoria de ciutadans, és la mare de la corrupció escandalosa d’una minoria de mediocres’.  I d’això alguns polítics valencians ens són exemple, desgraciadament!
A partir de l’Evangeli, i en sintonia amb el papa Francesc, l’arquebisbe Santiago Agrelo proclama que ‘una legalitat injusta és una injustícia legal’. D’ací que també alça la veu per denunciar la indiferència d’Europa envers els refugiats, quan la impermeabilització de les fronteres ‘ha impermeabilitzat el cor’ dels hòmens. Si a través de les fronteres passen els diners, però moren els pobres, vol dir que ‘les fronteres són l’evidència de la nostra iniquitat’. Per a l’arquebisbe Agrelo, ‘els morts en les nostres fronteres són l’evidència que la política migratòria és criminal’. I això hauria de fer reflexionar els governs i els ministres que condecoren imatges de la Mare de Déu, i alhora menyspreen les persones més vulnerables del nostre món. Amb aquesta actitud, el bisbe Agrelo proclama que per humanitzar el nostre món cal mirar els altres com a germans: ‘Només coneixeràs l’altre si t’acostes a ell’. L’arquebisbe Agrelo sempre ha defensat que abans del dret de les fronteres, hi ha el dret de les persones.
En el Fòrum ‘Cristianisme i Món d’avui’ del febrer passat, l’arquebisbe Agrelo també va defensar el dret de celebrar la fe en la llengua del poble, com passa a París, a Londres o a Madrid, però no al País Valencià, on la nostra llengua continua prohibida.  
L’arquebisbe Santiago Agrelo parla com parlava Jesús, sense ser políticament correcte, sense adular el poder, sense tancar els ulls o mirar cap a una altra banda, davant la dramàtica situació que viu una multitud de persones. Per això les paraules del bisbe Santiago Agrelo, com les del papa Francesc i les del bisbe Sebastià Taltavull, fan creïble la nostra Església, ja que parlen, no des de l’aliança amb el poder, sinó des de la denúncia profètica d’uns hòmens que, d’una manera radical (és a dir, des de l’arrel de l’Evangeli) esdevenen testimonis del Regne.
L’arquebisbe Agrelo, com el papa o el bisbe Sebastià, no viuen tancats (i aïllats) en un palau d’ivori, sinó que, com Jesús de Natzaret, van pels carrers i per les places i s’acosten a la gent. És així com Agrelo es va desplaçar a les reixes de Ceuta i de Melilla per denunciar una política migratòria antihumana i, evidentment, anticristiana. O com el papa va anar a Lampedusa.
Com enyorem al País Valencià pastors com l’arquebisbe Santiago Agrelo o el bisbe Sebastià, que amb una veu profètica denuncien les injustícies i les opressions dels poderosos, i obrin camins d’alliberament i de llibertat per als pobres. És d’aquesta manera, amb humilitat i senzillesa, i alhora amb valentia i coratge, que l’arquebisbe Agrelo i el bisbe Sebastià, amb els peus enfangats (i no sobre la moqueta) mostren el Déu dels cristians, que no és el Déu dels poderosos o dels opressors, sinó el Déu dels oprimits, el Déu que ‘dispersa els hòmens de cor altiu’, el Déu que ‘derroca els poderosos del soli i exalça els humils’ (Lc 1:51-52).  
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT