La Basílica del Salvador de Borriana (LEVANTE-CASTELLÓ, 16/06/2016)

Hui 16 de juny els cristians borrianencs celebren el tercer aniversari de la concessió de Basílica Menor a l’església del Salvador de Borriana.

Un mes abans d’aquesta data, el 17 de maig de 2013, festa de Sant Pasqual, patró del bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Casimiro López va donar a conèixer el document de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, pel qual s’atorgava el títol de Basílica Menor a l’església del Salvador de Borriana. Aquest document, que va ser firmat pel papa Benet XVI el 26 de febrer de 2013, va ser entregat al bisbe Casimiro López uns dies després de la signatura, el 26 de març. D’aquesta manera, a partir d’aquell dia, la Basílica del Salvador de Borriana, s’uní en la lloança i en l’acció de gràcies a les altres tres Basíliques ja existents al bisbat de Sogorb-Castelló: Sant Pasqual, a Vila-real, el Lledó, a Castelló de la Plana i la catedral de Sogorb.

I va ser hui fa tres anys, el diumenge 16 de juny de 2013, quan en l’Eucaristia, a les 7 de la vesprada, l’església del Salvador de Borriana celebrà amb goig la concessió del títol de Basílica Menor per a aquest temple. Per a una comunitat cristiana que a partir d’aquell dia passà a tindre un vincle especial amb l’Església de Roma i amb el seu bisbe, el papa Francesc.

L’església del Salvador de Borriana, com va dir el qui aleshores era l’alcalde de la ciutat, José Ramón Calpe, és “la primera parròquia del nou Regne cristià, i la primera que el rei Jaume I va ordenar construir”. Restaurada amb motiu de l’exposició La Llum de les Imatges, presenta una bellesa extraordinària, amb un absis gòtic dels més bonics que he vist!

La concessió del títol de Basílica a l’església del Salvador, comportà per a la comunitat cristiana un aprofundiment en la vida de fe, en la formació litúrgica, en l’estudi i divulgació dels documents de la Santa Seu, així com també en la celebració dels temps litúrgics anomenats forts, d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua. Així mateix, i per la comunió existent a partir d’aquell dia amb la Seu de Pere, prenen més relleu la celebració de les festes de la Càtedra de Sant Pere, el 22 de febrer, la festa dels Apòstols Pere i Pau, el 29 de juny i l’aniversari de l’elecció del successor de Pere o de l’inici del seu ministeri Petrí, actualment el 13 i el 19 de març respectivament.

La comunitat cristiana del Salvador, com a Basílica, ha de redescobrir que en l’Església, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Jesús es troba amb els hòmens i les dones i els deixa sentir la seua Paraula, els crida a la conversió, els convida a la taula de l’Eucaristia, els infon l’alegria de la seua presència i els ensenya a estimar sense límits”.

Quan el 22 de novembre de 2012 vaig concelebrar l’Eucaristia a l’església del Salvador, amb el rector Pedro Cid, el prevere Antonio Losas, el salesià Pasqual Lluch i el poble de Déu, vaig poder compartir la fe d’una comunitat cristiana (enriquida amb la pregària i el testimoni del cardenal Tarancon) que és molt més que unes pedres venerables.

La nova Basílica del Salvador, nascuda al segle XIII com a comunitat cristiana, ha de fer present Jesús enmig del nostre món, i com ell, ha de continuar perdonant, curant les ferides i portant la pau i l’alegria al cor, per construir així una comunitat de pedres vives, una llar acollidora i oberta a tots.     

No cal ferir els sentiments dels cristians (VILAWEB/ONTINYENT, 15/06/2016)

El cartell de l’organització “Endavant Osan”, amb el qual els membres d’aquest col·lectiu han convocat una concentració per al dia de l’Orgull LGTB, ha estat, al meu entendre, una manera innecessària, gratuïta i absurda de ferir la sensibilitat de molts valencians. I no només dels valencians que són cristians. El que pretenia “Endavant Osan” ho ha aconseguit: eixir a la primera pàgina dels mitjans de comunicació. Perquè amb una altra presentació, no hauria estat notícia.

Però ferir la sensibilitat dels cristians en un tema tan estimat per nosaltres com és la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats o la de Montserrat, és faltar al respecte a milers i milers de creients que estimem i venerem Santa Maria, la mare de Jesús. Però no és només no respectar els sentiments religiosos dels qui som seguidors de Jesús. Sé que hi ha molts valencians que, sense ser creients, estimen i respecten la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Són milers de valencians (creients i no creients) que cada 17 i 18 de març, en l’ofrena a la Mare de Déu, s’acosten a la seua imatge, a qui confien els seus sentiments, les seues angoixes, les dificultats i els neguits que porten al cor. Milers i milers de valencians i de valencianes que s’esperen hores per poder arribar a la plaça de la Mare de Déu i portar els seus rams de flors. O milers i milers de valencians que aclamen la Mare de Déu dels Desemparats en el dia de la seua festa o que al llarg de l’any s’acosten a la seua basílica per pregar o per restar un moment en silenci. Per això em dol que es banalitze d’aquesta manera, dues imatges que són tan estimades.

Encara hui són milers els cristians que a Síria, a d’Iraq o a Egipte pateixen persecució per raó de la seua fe, sense que Occident (desgraciadament) s’immute, ni faça res per evitar-ho. Sense cap protesta del món “civilitzat”! Sense cap acció a favor d’aquests cristians desposseïts dels seus béns, de les esglésies destruïdes i dels qui, fins i tot són assassinats. 

Si l’1 d’abril de 1933 els nazis van pintar l’estrela de David i la paraula “Jueu”, als comerços dels jueus d’Alemanya, el juliol de 2014, els jihadistes de l’Iraq van pintar en roig, l’equivalent a la lletra “N”, de natzaré o cristià, a les casses dels cristians de Mosul, davant la indiferència i el silenci vergonyós d’Occident. D’aquesta manera s’han eliminat, en ple segle XXI, els cristians d’Iraq, presents en aquest país des dels inicis del cristianisme, molt abans que s’hi establiren els musulmans. Més de 100000 cristians han estat desposseïts dels seus béns i expulsats del Califat Islàmic. Cristians que han estat crucificats o decapitats. Cristians que són abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de set i de fam. mentre Europa calla!! I és que del milió i mig de cristians que hi havia a l’Iraq el 2003, quan el Sr. Aznar i els seus “col·legues” van atacar aquest país amb la mentida de l’existència d’armes de destrucció massives, els deixebles de Jesús han quedat reduïts a menys de 400000. Per això és una vergonya que estiguem assistint a un genocidi davant el silenci del món civilitzat i que només el papa Francesc haja apel·lat a la raó i al diàleg per acabar amb aquest extermini dels cristians.

El professor Joan Francesc Mira el 12 d’agost de 2014 va escriure un article valent a la revista El Temps, (La destrucció dels cristians) sobre la tragèdia  dels cristians d’Iraq i el genocidi que viu aquest poble.

Iraq, Síria, Palestina, i tot el Pròxim Orient viu aquest drama d’uns germans en la fe, perseguits i assassinats o que han hagut de fugir del propi país.

I malgrat que la Declaració Universal dels Drets Humans defensa el dret a la llibertat (art 1) a la vida (3) i a la llibertat de pensament, de  consciència i de religió, així com a manifestar públicament aquests drets (18) desgraciadament, al segle XXI aquests drets són conculcats, i les minories cristianes dels països de majoria musulmana es veuen perseguides o expulsades. Per això, un informe de la revista Der Spiegel afirma que els cristians són el grup religiós més perseguit, des de Corea del Nord a Iran i des d’Aràbia Saudita, Afganistan o Somàlia.

És per tot això que em dol i m’entristeix que, amb tot el que estan patint molts cristians, s’utilitzen dues imatges de la Mare de Déu per convocar una manifestació i per ridiculitzar el fet religiós. Una realitat, la del cristianisme (amb les seues ombres també) sense la qual no es podria entendre Europa.   

Com va dir el papa Francesc de retorn del seu viatge al Brasil, el juliol de 2013, qui som nosaltres per jutjar els homosexuals? Per això el meu respecte a tots ells i la meua condemna per les agressions que sofreixen i d’una manera particular, pel recent atemptat que ha tingut lloc a Orlando.

Si som molts els qui ens sorprenem d’un món “civilitzat” que calla davant dels assassinats dels cristians, també som molts els qui ens sorprenem de la utilització de les imatges de la Mare de Déu dels Desemparats i de Montserrat per ridiculitzar la fe dels deixebles de Jesús de Natzaret, que malgrat que no sempre hem estat prou fidels a l’Evangeli, no per això s’han de banalitzar unes imatges tan estimades i tan respectades. I no em serveix de res que s’apel·le a la llibertat d’expressió, ja que l’ofensa als sentiments de les persones (de totes!) no justifica la ridiculització d’unes creences o d’uns sentiments. Demanar respecte a la diversitat, a qualsevol diversitat, vol dir també demanar respecte per als cristians, per als nostres símbols i creences i per a les imatges que venerem.

"Evangelitzar la cultura en Valencia" (SAÓ, ABRIL'16)

Aquest és el títol de la Carta Pastoral que el desembre passat va escriure l’arquebisbe Antonio Cañizares i on exposà una qüestió de gran actualitat: “que la fe es faça cultura”.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens recordava l’arquebisbe Cañizares) “la ruptura entre l’Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època” (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta Carta Pastoral defensa que “una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida”.

Si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen la nostra llengua a l’Església?

L’arquebisbe Cañizares destaca en el seu text “les arrels cristianes de la identitat valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centre de diàleg i de convivència”, i “cruïlla de cultures”. Per això l’arquebisbe presentà la necessitat de “crear, des de la immensa riquesa cultural d’aquesta diòcesi de València, una autèntica cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la civilització universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà) no fa cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parla de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià? 

Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan diu que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’haurà també d’inculturitzar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?   

La Tomatina (VILAWEB/ONTINYENT, 12/06/2016)

Segurament n’hi ha qui qualificarà aquest article com d’inapropiat, per incòmode o antipopular; i fins i tot n’hi hi qui dirà que és un textdemagògic. Però cal recordar que l’anomenada Tomatina de Bunyol, que cada any llança a perdre milers de tomaques, s’ha convertit en una tradició i atracció turística, que té com a base fer malbé milers de quilos de menjar.

Trac ara el tema de la Tomatina pel fet que el dia 26 de maig passat, els mitjans de comunicació ens informaven de l’escàndol que ha suposat a Nigèria (el segon país productor de tomaques a Àfrica) aquest espectacle que cada agost té lloc a Bunyol. A  Nigèria, en només tres mesos, una cistella de tomaques ha passat de valdre un euro a valdre’n 35. Això vol dir que quatre tomaques costen pràcticament un euro, en un país on el salari mínim interprofessional és de 88 euros.

Que unatradició turística coneguda internacionalment tinga com a atractiu llançar menjar, quan tanta gent (i no cal anar al Tercer Món) passa fam, vol dir que la nostra societat està malalta. Un espectacle no pot consistir a llançar a perdre aliments, com passa també a Ibi amb els Enfarinats, a Borriana amb l’anomenat Esclafit –consistent a llançar-se (i perdre) aigua els uns als altres– o com passava fa uns anys amb la ‘Raïmà’ a la Pobla del Duc. Quan hi ha gent que no solament passa gana sinó que es mor de fam (i de set), tirar els aliments és una indecència.

Un informe de Caritas ens ha fet saber que una tercera part de les persones que atén aquesta organització són menors. Aquest informe assenyalava un fet esfereïdor: ‘moltes famílies valencianes no aconsegueixen eixir de la situació de pobresa’. De fet, Caritas de la diòcesi de València va atendre 71.869 persones en 2015, de les quals el 74% ja havien rebut ajudes els anys anteriors. I mentrestant anem fent malbé un aliment per divertir-nos.   

Diuen que la Tomatina porta a Bunyol cada any milers de turistes i uns bons guanys econòmics, i que això mateix ja justifica aquesta festa. Però els diners ho són tot? No és un escàndol que enmig de tanta gent com passa fam, ens hàgem de divertir llançant a perdre milers de quilos de menjar?  O matant bous en corridas o en el toro de la Vega?

Segurament que aquest article no és políticament correcte. Però jo tampoc no ho sóc. Jo no faré mai com els diputats del grup de Ciudadanos a les Corts Valencianes, que dimarts 24 de maig van decidir de votar en contra de la proposta d’adopció per part de parelles de fet, però tres dies després van canviar el seu vot negatiu per una abstenció, pel fet que la decisió d’oposar-se a l’adopció ‘podria perjudicar la imatge del partit’.

Quan els partits polítics (o les persones) actuen en funció dels beneficis d’imatge, vol dir que es comporten fraudulentament. Que no diuen o fan allò que creuen! Jo no em deixe portar per la imatge, que em pot perjudicar, per denunciar el balafiament que suposa la Tomatina, els Enfarinats d’Ibi o l’Esclafit de Borriana. I és que una injustícia com és llançar a perdre els aliments no es pot justificar, maquillar o dissimular per una qüestió d’imatge. Llançar menjar sempre ha estat un escàndol, ja que milions de persones s’han mort (i es continuen morint encara hui) per no poder alimentar-se. Les pràcticament tres tones de menjar que es llancen a la brossa cada any, segons els mitjans de comunicació, són un insult per als qui passen gana. Com ho són la Tomatina, l’Esclafit o els Enfarinats, malgrat el benefici econòmic d’aquestes tradicions.       

Caldria que aquells que es diverteixen llançant a perdre aliments, recordaren les paraules que el papa Francesc va dir el 5 de juny de 2013, Dia Mundial del Medi Ambient, on denunciava els qui són ‘insensibles al balafiament d’aliments’ davant tantes famílies que ‘pateixen fam i malnutrició’. El papa deia també: ‘L’aliment que es llança és com si el robaren de la taula del pobre, del qui té fam’.  

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El Corredor Mediterrani que no arriba (VILAWEB/ONTINYENT, 07/06/2016)

El periodista Juan Lagardera publicà el 29 de maig passat al diari Levante l’article ’El colapso de Barcelona’. En aquest text, el Sr. Lagardera denunciava un fet lamentable més propi d’un Estat bananer que d’un Estat europeu: l’Euromed continua ‘tardando 3 horas y pico’ per fer el trajecte entre la capital del País Valencià i la capital de Catalunya. I ho sé de primera mà, ja que el 14 d’abril, amb el P. Massot,vaig fer aquest trajecte: eixíem de Barcelona a les dues de la vesprada i arribàvem a València a vora les cinc i mitja.

Som molts els qui hem denunciat l’infrafinançament que pateix el País Valencià. Un mal finançament d’anys i més anys, reconegut fins i tot pel PP i també pel PSOE, tot i que cap d’aquests dos partits polítics, quan han governat l’Estat, no han fet res per tal de millorar l’economia dels valencians.

Només amb unes dades recents del greuge comparatiu que patim els valencians en relació als espanyols es demostra aquest mal finançament, que provoca l’asfíxia de les finances valencianes. En infraestructures, els valencians rebem 412 milions d’euros menys que la mitjana de l’Estat. En finançament, 1.938 milions menys que la mitjana de les comunitats autònomes. En protecció social, 1.926 milions menys que la mitjana espanyola. En ensenyament, 8 milions menys que la despesa en relació a la mitjana espanyola. En sanitat, 81 milions menys també que la mitjana espanyola, així com en habitatge i urbanisme (17 milions menys) i en cultura i esport (23 milions menys).  

Amb tot això no és gens estrany que el Corredor Mediterrani vaja tan lentament, malgrat les promeses dels dos grans partits. I també ‘gràcies’ a les incoherències d’aquests dos grans partits. Del PP, ja se sap, perquè per a aquest partit el Corredor Mediterrani no és prioritari. Però també el PSOE té part de culpa, ja que els mateixos diputats del PSOE valencià (i cal recordar-ho) van votar donar suport en el Congrés a una moció a favor del Corredor Central (El País 19 de juliol de 2012).

És per això que molt encertadament el Sr. Josep Vicent Boira, el passat dia 3, deia que ‘els retards en el Corredor Mediterrani estan creant un humà nou, entre el flâneur resignat i el viatger emprenyat’, realitat que he comprovat en els meus viatges de Barcelona a València. Per la seua banda, el Sr. Álvaro Nadal, cap de l’oficina econòmica del Sr. Rajoy, contraposava d’una manera demagògica el Corredor Mediterrani a les pensions. I sense cap mena de pudor, deia: ‘No bajaremos pensiones para hacer el Corredor Mediterraneo’.

Algú entén que entre Vandellòs i Tarragona, en ple segle XXI, només hi haja una via única? O que de les sis ciutats principals de l’Estat, totes amb Alta Velocitat, només no n’hi haja Alta Velocitat entre València i Saragossa i entre València i Barcelona?

Algú pot entendre que de Barcelona a Múrcia, passant per Madrid, es tarde només 43 minuts més que de Barcelona a Múrcia passant per València? De Barcelona ix un tren a les 9 del matí i després de fer transbordament a Madrid, arriba a Múrcia a les 16,43. Mentre que un Talgo que ix de Barcelona a les 12 del migdia, arriba a Múrcia, passant per València, a les 18,59, amb molts menys quilòmetres que el trajecte Barcelona-Madrid-Múrcia. L’Espanya radial!

Són diversos els fronts econòmics i socials, tant a Catalunya com al País Valencià, que reclamen el Corredor Mediterrani, a causa de la lentitud (i desinterès) del Govern Central a posar-lo i en marxa i a les deficiències connexions ferroviàries entre Alacant i Barcelona. I mentrestant, des del Ministeri de Foment s’adverteix que el Corredor Mediterrani ‘no és per demà’. Així s’expressava fa uns dies el Sr. Julio Gómez-Pomar, Secretari d’Estat d’Infraestructures del Ministeri de Foment, quan digué que ‘aquesta estructura és estratègica, però no és per demà’. El Sr. Gómez-Pomar va justificar la falta d’urgència del Corredor Mediterrani, explicant que el parc ferroviari espanyol no està preparat per circular per vies d’ample europeu, cosa que ja sabem i patim. I per això per fer el trajecte València-Barcelona, cal armar-se de paciència i de valor. I pel contrari, tenim AVE amb pocs viatgers i per això mateix, totalment deficitaris. O trajectes de Barcelona a Múrcia, que proporcionalment tarden molt més passant per València que passant per Madrid. Algú entén aquest desficaci?  

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

I el valencià a la Delegació del govern espanyol, Sr. Moragues? (VILAWEB/ONTINYENT, 05/06/2016)

Sr. Moragues: fa uns dies vostè va protestar pel fet que a València hi ha nous senyals de trànsit exclusivament en valencià. Vostè, Sr. Moragues, va recordar a l’Ajuntament de València les disposicions legals, per tal que els senyals de trànsit estiguen també en castellà.

                                    Els senyals de circulació que preocupen tant el Delegado

Sempre m’ha admirat el ‘zel’, per no dir la hipocresia dels partidaris del bilingüisme, per només defendre el castellà. No en el cas contrari! I és que hi ha un decret de bilingüisme aprovat pel PP en 2005, que evidentment no es posa en pràctica pel que fa al valencià. Com tampoc la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià no es compleix.

Només uns exemples: els ajuntaments de Bolbaite i de Sogorb, entre molts altres, només tenen la pàgina web en castellà. No en valencià. La pàgina web del Partit Popular de la Comunitat Valenciana té una versió en valencià. Però, oh miracle: quan cliquem, per exemple, la pestanya del Parlament Europeu, ens ix la biografia de l’eurodiputat Esteban González Pons només en castellà. I en la resta de pestanyes passa el mateix. On és el bilingüisme? On la versió valenciana?

Però el cas més escandalós és la web de la Delegación del Gobierno en la Comunidad Valenciana. Aquesta pàgina, a més de reproduir el ridícul que fa Renfe de posar a la seua web una versió en valencià i una en català (però no una en andalús ni en extremeny), trobem també la versió en basc, en gallec i en anglès, a més, evidentment de la castellana, que és la que ix només buscar aquesta pàgina. En cercar la versió valenciana o la ‘catalana’, trobem diverses pestanyes en valenciào en català sobre diversos temes, entre d’altres, el Delegat del Govern. Però, oh miracle, quan volem saber, en valencià o en català, la seua biografia, no la trobem en valencià, com esperaríem, sinó íntegramen i exclusiva en castellà, tot i haver clicat la pestanya Benvinguts i no la de Bienvenidos. Sí Sr. Moragues: no trobem la seua biografia en valencià o en català. I tampoc si cliquem en la pestanya Ongi etorrio Benvidos no apareix la seua biografia en basc ni en gallec. Sempre apareix la seua vida i miracles en castellà.

Igualment passa amb la pestanyaActualitat. Quan pensem trobar en valencià l’actualitat de la Delegación, ens apareixen únicament les notes de premsa en castellà. O quan cliquem la pestanya Estratègia, també la trobem només en castellà. O les pestanyes Ministeri, Delegacions, Àrees o Servicis. I també en les entradesPremsa, Publicacions o Enllaços.

Vostè Sr. Moragues ha demanat a l’Ajuntament de València que els senyals de trànsit del Cap i Casal estiguen també en castellà, no siga cosa que es discrimine aquesta llengua. I és que només el castellà es troba discriminat! El valencià no. I la prova d’això la tenim en la Delegación del Gobierno en Valencia, que ens vol donar gat per llebre, fent-nos creure que té la pàgina web en valencià, quan en realitat, i a excepció de les pestanyes en valencià, català, gallec, basc i anglès, tot està en castellà. No ho sabia això vostè, Sr. Moragues? No sabia que vostè està discriminat el valencià a sa casa mateix? Però allò important és no discriminar el castellà! I per això la seua ordre, tan zelosa, per tal que els senyals de tràfic estiguen també en castellà. Discriminar el valencià té igual, i per això vostè no protesta pels ajuntaments que tenen la web només en castellà, ni protesta tampoc per la web de la seua Delegación, malgrat l’engany de les versions en ‘lenguas regionales’, que, després apareixen únicament i exclusiva en castellà. Això és la llei de l’embut: l’ample per a mi i l’estret per a tu. I ja sabem, en qüestió de llengües, quina és la predominant i quina la marginada. També per a la Delegación, Sr. Moragues. El que em sorprèn és que vostè vaja donant lliçons de bilingüisme, quan la pàgina web de sa casa no fa el que predica.

Ja sé, Sr. Moragues que en temps de la btlessa Rita Barberà vostè no era Delegado del Gobierno. Però en cas d’haver-ho estat, hauria amonestat la Sra. Barberà pels senyals de trànsit només en castellà? Ho dubte molt! Per què no va protestar mai pels discursos de la Sra. Barberà, sempre en castellà, a excepció d’aquell empastredelcaloret?

Vostè va donant lliçons de bilingüisme quan no segueix el bilingüisme a casa. La prova està en la seua pàgina web que no respecta la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per això, Sr. Moragues, li convindria de repassar aquesta Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià pel que fa a la protecció i defensa de la nostra llengua, marginada des de fa segles i molt més dèbil i desprotegida que el castellà. Per això encara hui, i al nostre propi País, els valencianoparlants ens trobem discriminats. No com els castellanoparlants que frueixen de tots els drets lingüístics, cosa que no em sap gens greu.   

Josep Lluís Bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

'Escolteu el crit de les víctimes i dels qui sofreixen' (La Veu del País Valencià, 29/05/2016)

Aquest és el nucli del missatge que el papa Francesc va enviar al Secretari General de l’ONU, Ban Ki-moon i a la resta de participants de la Cimera Humanitària que es va celebrar a Istanbul el 23 i 24 d’aquest mes.

En aquesta cimera va ser el cardenal Pietro Parolin, Secretari d’Estat del Vaticà, qui encapçalà la delegació de la Santa Seu a aquesta trobada, i qui llegí el missatge del Sant Pare Francesc, adreçat als dirigents internacionals.

El discurs del papa, que començà amb una salutació al president de Turquia i als organitzadors de la trobada, i en concret al Secretari General de l’ONU, expressava el seu desig perquè la cimera posara les basses per poder “alleujar els sofriments de milions de persones” que continuen patint encara hui. El papa Francesc, enmig de la indiferència i de l’egoisme de la nostra societat, va fer una crida per tal que la cimera mostrara “els seus fruits per mitjà d’una sincera solidaritat i un respecte pels drets i per la dignitat de les persones que pateixen, degut als conflictes, la violència, la persecució i els desastres naturals”.
 

_{El bisbe Santiago Agrelo}  

El papa denuncià, una vegada més, amb noms i cognoms, els “interessos que impedeixen trobar solucions als conflictes”, com són “el déu del diner” i també “el déu del poder”. I per això demanà un “compromís renovat per protegir cada persona, la seua dignitat i els seus drets”.

Davant la indiferència, el pessimisme i el desànim generalitzats, el papa animà els dirigents polítics a no donar-se per vençuts i a “coordinar les nostres forces i iniciatives”, tot respectant “les diferències, no discriminant sinó acollint”. Per això el clam del papa en aquesta trobada va ser molt concret: “Cap família sense llar, cap refugiat sense acolliment, cap persona sense dignitat”.

En el seu discurs, el papa va voler reconèixer “la tasca dels qui serveixen i contribueixen a consolar els sofriments de les víctimes de la guerra, dels desplaçats, dels refugiats”. Francesc demanà al Primer Món humilitat, per tal de no instal·lar-se en l’autosuficiència, i així deixar que els qui més pateixen “ens ensenyen una lliçó d’humanitat”, ja que “aprenent de les víctimes i dels qui sofreixen, serem capaços de construir un món més humà”. Per a fer possible això, el papa demanà als dirigents polítics altres mesures concretes, com canviar “el nostre estil de vida, la política, les opcions econòmiques, les conductes i les actituds de superioritat cultural”.
 

_{Camps i Barberà en la processó del Corpus}

Aquest discurs del papa Francesc no ha pogut ser més adient, ja que hui diumenge celebrem la festa del Corpus Christi. I és que per als cristians, honorar el Cos de Crist és indissociable a honorar els germans, pel fet que el Senyor s’hi fa present en tots els qui pateixen. Ho deia també el papa Francesc el passat dia 18 al Vaticà, en l’audiència als pelegrins: “Ignorar el pobre és menysprear Déu”.

Per la fe, els deixebles de Jesús veiem el Cos de Crist a la custòdia, al sagrari, a la patena. Però també a les pasteres, als camps de refugiats, en els pobres que pateixen fam i en tots els qui sofreixen. ¿Per això, de què ens servirà adorar el Cos de Crist present en el Sagrament de l’altar, si menyspreem, oblidem o maltractem el seu cos, present en els més dèbils de la nostra societat? ¿De què ens servia que les autoritats del Govern Valencià i de l’Ajuntament de València anaren a la processó del Corpus, si després menyspreaven les víctimes de l’accident del metro, deixaven desemparats els malalts dependents, marginaven els immigrants o intentaven acabar amb la nostra llengua?
 

_{La cimera d'Istanbul}

Els qui s’han enriquit a costa de la gent més vulnerable (apropiant-se els diners que havien d’anar al Tercer Món) o fent negocis tèrbols amb la visita del papa Benet XVI a València, hauran de sentir les paraules de la carta de Sant Jaume: “Les vostres riqueses s’han podrit, s’ha rovellat el vostre or i la vostra plata”. I també: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres” (Jm 5:2-4).

Per això en la festa del Corpus és tan important la processó com viure la caritat, entesa aquesta paraula en el seu sentit original: l’amor a l’altre, la sol·licitud pels qui pateixen, la fraternitat i la solidaritat amb els més dèbils de la nostra societat.