Dimecres de Cendra (Diari de Girona, 18/02/2015)

Avui, dimecres de cendra, tornem a començar aquell temps que la litúrgia qualifica de "temps favorable" i que és la Quaresma. Un any més, la Quaresma ens crida a recuperar el seu sentit més genuí, com un temps de conversió, una paraula, o més aviat, una actitud, que resumeix tota la predicació de Jesús. Amb el dimecres de cendra encetem un temps que ens ha de portar al coneixement (o al descobriment) d'un Déu que és Pare de misericòrdia, d'un Déu que ens estima entranyablement, sense retrets, sense condemnes! Per això aquest temps és una invitació al canvi, a l'alegria de la conversió, pel fet que Déu renova el nostre cor, per tal que així s'ajusti als criteris de l'Evangeli.

Com el seu propi nom indica, la Quaresma, que el papa Sant Lleó anomenava Paschale Sacramentum, són els 40 dies abans de Pasqua, un temps que és signe dels 40 dies que Jesús passà al desert. Però si comptem els dies que hi ha des del dimecres de Cendra a Pasqua, veiem que són més de 40. I és que la Quaresma no compta els diumenges, perquè el dia del Senyor no és dia de penitència. D'aquesta manera, sense els diumenges, sí que surten els 40 dies de la Quaresma.

La imposició de la cendra, el dimecres, és un signe penitencial que ja trobem a l'Antic Testament, com podem veure al profeta Jonàs (3:1-10) i també al llibre d'Ester (4:3). L'Església primitiva utilitzava la cendra només per als pecadors públics que eren reconciliats. Sembla que va ser el papa Urbà VI, el 1091, qui va prescriure la imposició de la cendra a tots els fidels com a inici del temps quaresmal.

La Quaresma és un temps de conversió per buscar Déu en els germans, és temps de justícia, de veritat, d'alliberament. És també temps de silenci atent, de mirar la vida, d'escoltar la veu del desert. La Quaresma és temps de tornar a començar i de buscar l'autèntic Déu. Temps de solitud i de revisió, temps de deixar allò que és vell i caduc per buscar la novetat del Regne, temps de donar nous fruits que tinguin vida en abundància, temps de fer una lectura orant de la Paraula de Déu, una Paraula que com ha dit el papa Francesc, és "la que suscita la fe, l'alimenta, i la regenera". I és que durant la Quaresma, la Paraula de Déu ha de tocar els cors més intensament, per convertir-los a Déu, renovant així "contínuament les nostres comunitats".

La Quaresma és aigua, com a signe de vida, com l'aigua del poble de Déu a través del desert. És també alliberament de les proves i dificultats. És Creu, no com a signe de derrota i de fracàs, sinó com a signe de vida i de resurrecció. És esforç i canvi per deixar el llevat vell i substituir-lo pel nou de Pasqua, ple de l'alegria i de la pau del Senyor Ressuscitat.

Els nostres avantpassats càtars i albigesos, de l'Edat Mitjana, ens van deixar una Quaresma com a temps de penitències extremes. Ara, al segle XXI, la Quaresma ha de ser solidaritat i generositat amb els més desvalguts. I també atenció i disponibilitat per trencar cadenes i alliberar els qui estan esclavitzats. I encara, la Quaresma ha de ser temps per descobrir la misericòrdia de Déu, una paraula que ve de "miser", que vol dir pobre, i "cordis", és a dir, cor, per així aprendre a estimar els altres des del cor de Déu!

Que com a deixebles de Jesús, la Quaresma ens ajudi a trobar-nos com a comunitat, de manera senzilla i joiosa a l'entorn del pa, en la taula de l'amor. Tant de bo aquest temps de gràcia ens faci viure el goig de l'Evangeli. Perquè com deia el bisbe Jaume fa dos anys, "la Quaresma és la conversió a Jesucrist i per això a la veritable alegria". Tant de bo que, com ens ha demanat el papa Francesc en el seu missatge d'enguany, la Quaresma sigui "un temps de renovació per a l'Església, per a les comunitats i per a cada creient".

Joan XXIII i Francesc, dos papes per la pau (La Veu del País Valencià, 18/02/2015)

El restabliment de les relacions diplomàtiques entre els EEUU i Cuba ha estat possible, en bona part, per les gestions discretes i alhora eficaces, del papa Francesc, herald i missatger de la pau.

Aquesta missió del papa Francesc a favor de la pau, m’ha fet recordar la gestió de Joan XXIII durant la crisi dels míssils de Cuba, l’octubre de 1962, amb l’enfrontament de la Unió Soviètica i dels Estats Units, i que va significar l’episodi més greu de la Guerra Freda.

L’origen d’aquella tensió entre aquestes dues potències nuclears va estar ocasionat per la instal·lació, per part de la URSS, d’unes plataformes de llançament de míssils soviètics en territori cubà.

El papa Joan, que havia inaugurat el Concili uns dies abans que esclatara aquest conflicte, i que seguia els esdeveniments preocupat pels perills d’una tercera guerra mundial, va saber aprofitar la crisi dels míssils cubans per iniciar un diàleg entre la Unió Soviètica i els Estats Units.

Ja al començament del seu pontificat, Joan XXIII havia tingut una gran preocupació per la pau i havia obert una relació epistolar amb Kennedy i amb Khruixov. El setembre de 1961, un mes després de la construcció del mur de Berlín, Joan XXIII ja va fer una crida a la pau i al desarmament, i per això Khruixov va lloar públicament les paraules del papa Roncalli, agraint-li la seva contribució a favor de la pau. També Kennedy, a l’inici del Concili, havia enviat una carta al papa Joan, valorant positivament el Vaticà II, pel fet que promouria “la causa de la pau i la comprensió internacional”.

Durant aquells dies de tensió, un grup pacifista de periodistes i acadèmics soviètics i americans, es trobaven reunits a Massachussets en unes jornades de treball. El 22 d’octubre van escoltar el missatge televisat de Kennedy, on mostrava les fotos de les basses cubanes i on anunciava el bloqueig a Cuba.

En aquest grup hi havia com a observador el P. Fèlix Morlion, rector de la universitat romana Pro Deo, que va proposar la conveniència de la intervenció del papa Roncalli per trobar una eixida a la crisi dels míssils. Morlion mateix va contactar amb el Vaticà, i així començà el paper decisiu de Joan XXIII per solucionar aquest moment de tensió entre les dues superpotències.

Kennedy, que valorava molt la mediació del papa en aquest conflicte, exigia no només el desmantellament de les rampes de llançament de míssils, sinó també el cessament del subministrament militar soviètic a Cuba. Per la seva part Khrusxov va fer saber al Vaticà que cessaria l’enviament de material bèl·lic a Cuba, si els americans posaven fi al bloqueig naval de l’illa. 

Els contactes de la Santa Seu van ser decisius, pel fet que el Vaticà no tenia relacions diplomàtiques ni amb la URSS, ni amb els EEUU. Confiat que la seua intervenció no seria mal vista pels dos presidents, el 25 d’octubre de 1962, Joan XXIII dirigí un missatge “a tots els homes de bona voluntat”, text que prèviament havia enviat a les ambaixades soviètica i americana a Roma, i on demanava l’inici de les negociacions per a posar fi al conflicte. El 26, Khruixov va enviar una carta a Kennedy, on proposava un debat sobre desarmament, i on demanava que Cuba no fóra envaïda per les tropes americanes. Kennedy per la seua part responia prometent que cessaria el bloqueig a l’illa, si la URSS treia les rampes de míssils soviètics. Finalment, el 28 d’octubre, Khruixov acceptava la proposta de Kennedy.  

Segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, “sembla que la intervenció del papa va influir més en Khruixov”, i per això el president soviètic va arribar a dir que “la crida del papa va ser un autèntic raig de llum”. D’ací que Khruixov va enviar a Joan XXIII una felicitació de Nadal, on remarcava el paper del papa, “per tal que puga seguir esforçant-se a favor de la pau”.

I és que el papa Joan era un artesà de la pau i per això sabia establir contactes per afavorir un món més pacífic. Si el març de 1962 havia rebut Jaqueline Kennedy, esposa del president americà, l’abril de 1963 rebia Alexis Adjubei, gendre de Khruixov (i corresponsal d’Izvestia a Itàlia) i la seva esposa Rada.

Amb goig per la seua contribució en el diàleg entre la URSS i els EEUU, i pensant què podia fer a favor de la pau al món, Joan XXIII va decidir escriure l’encíclica Pacem in terris, que apareixeria el 1963.

L’octubre de 1962 el papa bo va evitar un enfrontament bèl·lic de conseqüències imprevisibles. I ara el papa Francesc ha contribuït al diàleg entre els EEUU i Cuba, per tal d’acabar amb una situació d’enemistat entre dos pobles veïns, i per obrir un camí de pau.

L'antídot contra la violència és la cultura (LEVANTE-EMV, 15/02/2015)

Són diversos els columnistes que han defensat, amb motiu dels assassinats dels periodistes de la revista "Charlie hebdo", que l´antídot contra la violència és la democràcia. No cal dir que estic plenament d´acord amb aquesta anàlisi. La democràcia, certament, ens ajuda a alliberar-nos de la violència i del terrorisme i per tant a acabar amb eixos flagells. Gràcies a la democràcia, que és més forta com més consolidades i àmplies siguen les llibertats, podem arribar a una convivència pacífica.

Però jo voldria afegir un punt, que d´alguna manera completa l´opinió que he mencionat abans. Crec que la cultura és realment la "vacuna" que ens ajuda a vèncer la violència, ja que ens "inocula" el sentit comú, la racionalitat i el respecte a la diversitat, factors que sempre ens allunyen de la violència. Crec que la cultura és allò que ens ajuda a ser hòmens i dones lliures. I quan dic la cultura, vull dir l´ensenyament, la informació, l´educació.

La cultura, com diu la cantautora Mercedes Sosa, "és l´única cosa que pot salvar un poble", ja que ens "permet distingir allò que hem de canviar i allò que hem de deixar". Per això la cultura, i d´una manera especial la cultura de la pau, ens pot ajudar a previndre actituds violentes. Educar i formar els jóvens en la cultura de la pau, ha de fer possible una societat més pacífica.

Ja des de l´escola, la formació humanística, que inclou també actituds i valors com el respecte a les opinions de l´altre, ha de fer nàixer una nova civilització, que porte a una convivència pacífica. El respecte a la diversitat i al pluralisme entre pobles, cultures, civilitzacions i religions, ens ajuda a avançar més i més en el camí de la pau. I ens ajuda també a ser més humans. Certament que la democràcia ha de ser una meta que hem de defendre i construir cada dia amb l´exercici de la llibertat i de la cultura.

Si "la cultura és el despertar de l´home", com digué l´escriptora María Zambrano, la violència porta la mort d´aquells que cauen abatuts per l´odi i per la intolerància dels assassins. Però a més, la violència, i d´una manera particular el terrorisme, també és la pròpia mort dels assassins, perquè provocant l´assassinat dels altres, ells mateixos, víctimes de la incultura, cauen en el seu propi parany.

L´escolarització, l´alfabetització, la cultura fa avançar la humanitat. Per això la constitució pastoral Gaudium et spes, del Concili Vaticà II, defensava l´alliberament dels hòmens "de la misèria de la ignorància" (60) i exhortava els cristians a "fer realitat el dret de tots, a la cultura" (60), sense distinció de races, sexe, nacionalitat, religió o condició social.

El papa Francesc deia en la seua exhortació apostòlica "El goig de l´Evangeli", que ha de ser possible la "construcció d´un poble en pau, justícia i fraternitat" (221), i per això apel·lava al "diàleg social com a contribució a la pau" (IV)

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, hem de fer possible una societat "més harmònica i més respectuosa amb la manera de pensar de cadascú".

Formar els nostres jóvens en la cultura de la pau i en el diàleg, que és en definitiva apostar per un món més humà, més solidari i més fratern, ens ajudarà a evitar altres episodis violents com el que hem viscut amb l´atemptat a la revista "Charlie hebdo".

Un papa marxista? (LEVANTE-EMV, 16/02/2015)

A punt d´acomplir-se el segon aniversari de l´elecció del cardenal Bergoglio com a nou bisbe de Roma, el papa Francesc ha estat qualificat de marxista per diversos sectors de l´ultraconservadurisme nord-americà. I pense que també alguns representants de la dreta més dura de l´Estat espanyol i del País Valencià, compartiran aquesta mateixa opinió. ¿Per què, sobretot (però no només!) a partir de l´exhortació Evangelii gaudium, la caverna política ha qualificat el papa Francesc com a marxista?

En una entrevista al diari italià, La Stampa, del 15 de desembre de 2013, el papa Francesc denunciava, per falsa, la teoria del "desbordament". Segons aquesta idea, tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provocaria per si mateix una major equitat i inclusió social en el món. Aquests teoria ens prometia que quan el got s´omplira i estiguera ben ple, es desbordaria, i d´aquesta manera els pobres se´n beneficiarien. Però en canvi, com ha dit el papa (denunciant aquesta fal·làcia i aquesta mentida), "quan el got està ple, per art de màgia creix, i així mai no ix res per als pobres"!!

I és per això que el papa Francesc, amb aquesta reflexió tan plena de sentit comú, ha escandalitzat els lobys ultraconservadors. Amb la idea recollida a l´exhortació Evangelii gaudium de que aquest sistema econòmic nostre "mata", el papa ha posat el dit a la nafra.
A l´acusació de marxista, el papa, amb bon humor, va respondre així en aquesta entrevista: "La ideologia marxista està equivocada. Però en la meua vida he conegut molts marxistes, bons com a persones, i per això no em sent ofès".

A l´exhortació Evangelii gaudium, el papa denunciava "el fetitxisme dels diners i la dictadura de l´economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà" (55). I també, en la mateixa exhortació, Francesc s´escandalitzava de "l´autonomia absoluta dels mercats i l´especulació financera" (56), i per això el papa proclamava un principi evident: que "els diners han de servir, no governar" (58)

Està més que comprovat que als representants de l´especulació, del frau i de la corrupció (pensaria Francesc en alguns membres de la Generalitat del País Valencià?) no els han agradat gens les paraules valentes del papa, que a més defensa l´actitud de servei que han de tindre els polítics! Perquè si no és amb aquesta dimensió de servei, els polítics "l´embruten quan la usen per als negocis"!! Estaria pensant (de nou) el papa en el País Valencià?. Perquè dia sí dia també, apareixen com a nous imputats membres que van tindre un càrrec important en el Govern del País Valencià.

Francesc fa una crida "als experts financers i als governants dels països, a considerar les paraules d´un savi de l´antiguitat: "No compartir amb els pobres els propis béns, és robar-los i prendre´ls la vida. No són nostres els béns que tenim, són d´ells", segons deia Sant Joan Crisòstom (57).

És per tot això, que el papa ens exhorta a retornar "l´economia i les finances a una ètica en favor de l´ésser humà" (58). Tenim un papa marxista? Tenim un profeta!! Un papa valent que denuncia la injustícia i ens crida a la sol·licitud pels més desvalguts!! Un papa que ha obert una nova primavera al si de l´Església. Un papa que denuncia "l´enduriment mental" d´una part de l´Església (i això també podria aplicar-se a alguns polítics), "la rivalitat per vanaglòria" (entre Conselleries?), "els qui volen escalar", i no precisament als Pirineus, "la indiferència per l´altre", "el lluïment personal per al profit mundà", o "una economia de l´exclusió".

Francesc és un papa marxista? El papa Francesc és un do de Déu per a l´Església i per al món per la seua valentia, la seua audàcia i el seu compromís amb els més pobres. Que prenguen nota del que diu el papa els governants que tenim al Palau de la Generalitat!! I a la Moncloa i a la Sarsuela!!

Alexis Tsipras i el papa Francesc (LEVANTE-EMV, 15/02/2015)

L´èxit electoral de Syriza i del seu líder, Alexis Tsipras en les eleccions del passat 25 de gener, ha omplert pàgines i més pàgines dels diaris. La novetat que ha aportat Tsipras a la nostra vella Europa, ha estat la seua proposta de govern, i sobretot la sèrie de mesures urgents per tal de frenar la "crisi humanitària" (en paraules del líder de Syriza), que viu el país hel·lènic.

Com ja sabem, el govern de Tsipras té com a prioritat oferir ajuda alimentària, electricitat gratuïta i el ple accés a la sanitat a les famílies que viuen en la pobresa. A més, Tsipras ha pres també una sèrie de mesures intel·ligents i raonables: retallar 7500 cotxes ministerials, vendre un dels tres avions del govern i revisar el dret a cotxe oficial per als diputats. Menjar, llum i assistència sanitària per als més pobres, són les prioritats del govern d´Alexis Tsipras, unes mesures amb les quals el líder de Syriza vol retornar la dignitat i l´esperança al poble grec.

El programa electoral de Syriza i la seua aplicació, amb aquest compromís (tan realista com necessari) a favor dels més necessitats, per intentar acabar amb el sofriment dels més vulnerables, ha estat, des de fa dos anys, l´iniciativa que també s´ha proposat el papa Francesc a favor, igualment, dels més pobres i dèbils de la nostra societat.

El passat 28 d´octubre, en l´Encontre Mundial de Moviments Populars, el papa Francesc deia: "Cap família sense vivenda! Cap llaurador sense terra! Cap treballador sense els seus drets!". I el 5 de juny de 2013, el papa denunciava l´escàndol que suposa que la gent estiga patint fam i desnutrició: "Quan l´aliment es comparteix de forma equitativa, amb solidaritat, a ningú no li falta allò que és necessari". Per això el 8 de desembre del mateix any, el papa parlava de "la vergonya de la fam", i dels "milions de persones que sofreixen i moren" degut a aquest flagell tan vergonyós. D´ací que el 17 de gener de 2014, el papa exhortava els polítics a la "responsabilitat amb els altres, especialment amb els més fràgils, dèbils i vulnerables".

Només uns dies després de ser elegit bisbe de Roma, concretament el 28 de març de 2013, Francesc recordava especialment als governants, que "el qui està més amunt ha d´estar al servei dels altres". I el papa afegia també: "No hem d´oblidar mai que l´autèntic poder és el servei". I encara: "L´autoritat és sempre sinònim de servei" (8 de maig de 2013). El papa, el 24 de maig de 2013, davant la discriminació dels més fràgils, demanava "que els drets arriben allà on no són reconeguts".

Si el papa ha defensat sempre la necessitat de "posar-se al costat del més dèbil" (10 de setembre de 2013), això ho concretava (com ha fet ara el president Tsipras) amb la prioritat d´aconseguir "l´aliment, l´aigua, la casa, l´atenció sanitària, l´educació" (3 d´octubre de 2013) per als més pobres.

L´atenció pels pobres, que el papa reclamava, anava acompanyada de la denuncia del "fetitxisme dels diners i la dictadura de l´economia sense un rostre i un objectiu humà" (16 de maig de 2013), ja que aquest és un sistema que permet que "mentre els guanys d´uns pocs van creixent, els de la majoria disminueixen" (16 de maig de 2013). Per això el papa Francesc, com ha fet també Alexis Tsipras, ha posat en la picota "una economia de l´exclusió", pel fet que aquesta "economia mata" (24 de novembre de 2013).

I en l´Encontre Mundial de Moviments Populars del passat mes d´octubre, el papa, amb valentia, insistia en que "Terra, sostre i treball són drets sagrats". Drets que permeten la dignitat de les persones i una vida més humana.

Alguns, malèvolament, ja han acusat el papa de comunista, com també han criticat Alexis Tsipras per les seues reformes tan urgents. Però en el nostre món ¿no fan falta persones que aposten pels més dèbils? ¿S´han de rescatar primer persones o entitats financeres?

Tant de bo que l´esperit profètic del papa Francesc, ajude els líders polítics a crear un món més just, més solidari i més humà, on siguen extirpats els flagells de la fam, de la pobresa i de l´exclusió social.

14 de febrer: els Sants Ciril i Metodi (LEVANTE/EMV, 14/02/2015)

Tots i que mig amagats, degut a l´interès comercial per vendre la festa de Sant Valentí, el dia 14 de febrer celebrem els sants Ciril i Metodi nascuts a Tessalònica el segle IX. Aquests dos germans, que van ser monjos, van sobreeixir per la seua missió evangelitzadora entre els pobles eslaus, i per això mateix, per la seua tasca d´inculturalització de la fe entre aquesta gent, com canten aquests Goigs antics: "De família distingida/ en Tessalònica nats/ á Constantinoble enviats,/ á una carrera lluída/ á la mes exemplar vida/ juntáreu los dos ansiósos".

Va ser el príncep de la Gran Moràvia, Ratislau, qui demanà a l´emperador bizantí Miquel III, que enviara un bisbe per explicar la fe en la llengua del poble. I van ser Ciril i Metodi els qui començaren a evangelitzar els països eslaus. Ells van comprendre que no podien predicar l´Evangeli si no ho feien en la llengua del poble eslau, per la qual cosa traduïren a aquesta llengua la Bíblia i els textos eucològics, per així celebrar la litúrgia: "Pobles y Reys convertíreu/ de Jesús á la fé pura,/ y en la Sagrada Escriptura/ que en slau los traduhíreu,/ als mes doctes instruhíreu/ apóstols forts y zelosos".

Va ser precisament pel zel pastoral dels Sants Ciril i Metodi, que el papa Joan Pau II, el 31 de desembre de 1980, els va proclamar patrons d´Europa, juntament amb Sant Benet.

Ja abans, el 2 de febrer de 1969, el papa Pau VI, en la carta apostòlica, "Antiquae nobilitatis" (que els bisbes i els capellans valencians haurien de llegir!!) posava de manifest la importància de la traducció dels textos bíblics i litúrgics a l´antiga llengua eslava, que van dur a terme els dos germans: "Un mèrit insigne de Sant Ciril i Sant Metodi fou el d´haver iniciat la litúrgia en llengua eslava, perquè volien la participació del poble en el culte. El Concili Vaticà II, en el seu aggiornamento litúrgic i pastoral, ha disposat que el culte diví siga celebrat en la llengua pròpia de cada un dels pobles". Llevat del País Valencià, li va faltar dir al papa Joan Pau II.

Va ser Ciril qui va construir un alfabet, adaptant els sons peculiars de la llengua eslava, d´ací el nom d´alfabet ciríl·lic. Però en aquesta bona tasca dels dos germans hi hagué problemes, ja que alguns dirigents eclesiàstics no van vore bé això (com passa al País Valencià amb la majoria dels rectors!) ja que creien que només hi havia tres llengües sagrades: l´hebreu, el grec i el llatí! Ciril i Metodi rebutjaren aquesta absurditat amb les paraules de Jesús de predicar l´Evangeli a totes les nacions. Convençut el papa Adrià II de la idoneïtat d´adoptar la llengua del poble, el papa aprovà les traduccions eslaves de la Bíblia que havien fet els dos germans.

A la mort de Ciril, Metodi, que ja era bisbe, va tindre problemes amb eclesiàstics germànics que no s´adaptaven als costums eslaus i que, absurdament, utilitzaven a l´Església el llatí, de la mateixa manera que ara els rectors valencians utilitzen el castellà!! Degut a aquest enfrontament, Metodi va ser empresonat i posteriorment perdonat pel papa Joan VIII. Però per "evitar" conflictes, el papa Joan VIII, inexplicablement, va reprovar l´ús de l´eslau en la litúrgia.

Més tard, Metodi va ser acusat d´heretgia, de la qual cosa es va defendre, i una vegada absolt, el papa Joan VIII el va exonerar de l´acusació i va aprovar de nou l´eslau a la litúrgia, a condició que l´Evangeli es proclamara, primer en llatí i després en eslau!!

A la mort de Metodi, el 885, de nou els seus enemics van acusar el successor d´aquest bisbe, i per això el papa Esteve V va tornar a prohibir l´ús de l´eslau a la litúrgia.

Els germans Ciril i Metodi, no solament van ser missioners i evangelitzadors. També van ser promotors de la cultura, a més de precursors de l´ecumenisme, ja que van treballar per conservar la unitat de la fe entre les Esglésies de les quals ells que procedien, i les Esglésies de les terres eslaves que ells van evangelitzar.

Ciril i Metodi van defensar les característiques pròpies pel que fa a la llengua i a la cultura de les noves Esglésies, a desgrat i amb l´oposició (com ara!) dels qui creien erròniament que aquestes particularitats eren un atemptat a la unitat de l´Església. Per això el papa Joan XXIII definí aquests dos germans com a "dues columnes de la unitat, dos missatgers de pau". I anys després, el papa Joan Pau II afirmà: "Ciril i Metodi són models per a tots els missioners que han treballat per traduir en les llengües vives dels diversos pobles, la Bíblia i els textos litúrgics", a fi que la paraula de Déu siga "accessible segons les formes expressives pròpies de cada civilització".

La missió evangelitzadora i d´inculturalització en la llengua dels eslaus que van portar a terme els sants Ciril i Metodi, ¿ho tindran en compte els nostres bisbes? ¿Per què la revista del bisbat d´Oriola-Alacant o la de València (tot i dir-se "Paraula") no publiquen cap article en valencià? ¿Quantes misses en la nostra llengua es fan les parròquies valencianes? ¿Per què les web dels bisbats de València, de Sogorb-Castelló i d´Oriola-Alacant continuen marginant el valencià? ¿Els valencians podrem tindre algun dia la nostra llengua a la litúrgia?

Si el Misteri d´Elx és íntegrament en valencià, ¿per què la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena continua marginada a les nostres parròquies? Per què hem de deixar el valencià a la porta de l´església quan anem a celebrar la nostra fe?

Que l´exemple d´inculturació que van fer els Sants Ciril i Metodi, ajude l´Església Valenciana a reconèixer, a valorar i a utilitzar la nostra llengua als Seminaris i a la litúrgia. O és que Déu només parla castellà i llatí?

'La falta de treball fereix la dignitat humana' (LEVANTE-EMV, 13/02/2015)

Sembla que poquet a poquet, i quan estem a punt de celebrar el segon aniversari de l´elecció del papa Francesc, "l´efecte Bergoglio" es va notant en alguns dels bisbes de l´Estat espanyol. No en tots! Perquè hi ha alguns d´ells que sembla (dic sembla!) que tinguen el carnet del PP, i que per això, no només no s´atreveixen a fer cap crítica a aquest partit, sinó que fins i tot sembla que participen en algunes reunions de la directiva dels conservadors espanyols.

Però fa uns dies la Comissió Episcopal d´Apostolat Seglar, per tal de commemorar el XX aniversari del text, "La Pastoral Obrera de tota l´Església", va donar a conèixer un valent document, on els bisbes denuncien les "successives reformes laborals" que han profunditzat la "precarietat" dels treballadors. En aquest document, els bisbes denuncien també "les condicions salarials" que regeixen el món del treball, ja que "impedeixen que treballar siga un mitjà per a eixir de la pobresa i de l´exclusió social". Els bisbes de la Comissió Episcopal d´Apostolat Seglar, (sense cap representant dels titulars de les quatre diòcesis valencianes) defensen el treball com "mitjà imprescindible de realització personal".
Aquest document està en la línia de les exhortacions del papa Francesc quan parla de "la dignitat i seguretat del treballador", ja que "el treball és un element fonamental per a la dignitat humana". I és que per al papa, i per a la Doctrina Social de l´Església, "no hi ha pitjor pobresa material, que la que no permet guanyar-se el pa".

La injustícia de l´atur és particularment greu entre els jóvens, com diu el papa: "Els mals més greus que afecten al món, són la desocupació dels jóvens i la soledat dels ancians". Per això el papa insistia: "Els jóvens necessiten treball i esperança i no tenen ni una cosa ni l´altra". I és que són tants els jóvens que han hagut de deixar el nostre país, que ens hauria d´avergonyir la política que està guiant la reforma laboral.
El 2014 i degut a la precarietat laboral, més 200000 valencians han estat treballant en l´economia submergida. I per degut a la precarietat, com informava el periodista Paco Cerdà a Levante-EMV el passat dia 28, "el 61,1 de famílies valencianes són incapaces d´estalviar", una dada que és 11 punts més elevada que la mitjana de l´Estat. I és que com deia el Sr. Eduardo Creagh, de l´Institut per a la Protecció Familiar, "la crisi ha destrossat els salaris i per tant la capacitat d´estalviar".

Fa uns dies, el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, en un article a la premsa, ens recordava els principis de la Doctrina Social de l´Església, que es basen "en un axioma bàsic: la finalitat de tota activitat política i econòmica és l´anomenat "bé comú", no uns béns particulars". Per això l´Església defensa una economia que estiga sotmesa a la política, i no al revés.

Ja el papa Pius XII demanava que l´Estat no tinguera "cap altra raó de ser, que garantir la defensa dels pobres". D´ací que calga evitar "l´error que l´autoritat civil estiga al servei de l´interès d´uns quants, ja que va ser establerta per procurar el bé de tots". A més, "oprimir, per a profit propi, als necessitats i desvalguts, buscant el guany en la pobresa aliena, no ho permeten les lleis divines ni les humanes".

Segons la Doctrina Social de l´Església, l´economia "és viciosa, si el capital abusa dels obrers". Per això s´ha d´evitar "un domini exercit de la manera més tirànica pels qui, tenint a les seues mans els diners i dominant sobre ells, s´apoderen de les finances". L´Església també exigeix evitar "una dictadura econòmica" que s´apropia "del mercat lliure".

Per altra part, "si l´obrer, obligat per la necessitat o assetjat per la por d´un mal major, accepta sense voler-la, una condició més dura perquè la imposa el patró, això és suportar una violència contra la qual reclama la justícia". D´ací que la Doctrina Social de l´Església demane que "els pares de família tinguen un sou prou ampli per atendre les necessitats domèstiques".

Segurament si les reformes laborals tinguera en compte el que diu la Doctrina Social de l´Església, sempre a favor dels treballadors, no hi haurien les injustícies que hi ha hui. Per això és bo que ara els bisbes hagen denunciat les reformes laborals i la precarietat dels treballadors.