Els Germans de Sant Joan de Déu (VILAWEB/ONTINYENT, 14/12/2014)

El 9 de desembre passat es va fer públic el veredicte del Premi Convivència, que atorga la Fundació Broseta. En aquesta vint-i-tresena edició, el premi ha estat atorgat a l’Orde Hospitalari dels Germans de Sant Joan de Déu, presents al País Valencià des de fa més de cent anys. Aquest premi subratlla la tasca solidària dels Germans de Sant Joan de Déu en la lluita contra l’Ebola i en l’atenció als malalts infectats per aquest virus. El premi destaca també l’heroïcitat d’aquests religiosos que romanen al costat de la gent que sofreix aquesta malaltia, sense abandonar-los. Com els Germans Miguel Pajares i Manuel García, que van morir per atendre els malalts d’Ebola.

El G. Pascual Piles, nascut a Benifaió (i que va ser superior general de l’Orde) és qui, amb altres germans, continua l’obra apostòlica de Joan Ciudad: Sant Joan de Déu.

En una entrevista del mes de febrer passat, el G. Pascual Piles explicitava la vocació dels Germans de Sant Joan de Déu: l’atenció als pobres, als malalts mentals, als qui viuen al carrer, als presos o als immigrants. Com deia el G. Pascual Piles, totes aquestes persones 'esperen de nosaltres que els sostinguem, que els acompanyem, que els ajudem'. I és per mitjà dels hospitals, els pisos per a immigrants, els albergs o les cases d’acollida, que els Germans de Sant Joan de Déu fan present l’esperit de Joan Ciudad, acollint sol·lícitament les persones més necessitades perquè puguen viure de nou d’una manera autònoma.

El G. Pascual Piles i els altres germans hospitalaris escolten, donen suport i acullen amb sol·licitud els més fràgils de la societat. Com deia ell, 'Se’ns acosta gent que no té res'. I és que com deia també en una entrevista de l‘agost passat, 'L’Església té una gran consciència social'.

L’Orde dels Germans de Sant Joan de Déu ha acollit amb alegria la nova primavera de l’Església, que ha portat el papa Bergoglio. El G. Piles deia en aquella entrevista del febrer: 'Estem contents amb l’esperit del papa Francesc, que ens obri portes'. I afegia encara: 'Jo crec que ens feia falta. Vam viure amb il·lusió Joan XXIII i el Concili, i després Pau VI. Després d’això l’Església va fer passos arrere a la recerca d’un ordre i d’unes seguretats que ens han allunyat de la gent'. I és que 'a l’Església, en un moment determinat, es van crear unes prescripcions que semblaven inamovibles, però que són fruit d’èpoques anteriors'. Però ara, com diu el G. Piles, 'no podem estar vivint en el context del passat. Hem d’acollir la novetat'.

En la seua missió d’acolliment i de servei als més pobres per part dels Germans de Sant Joan de Déu, el G. Pascual Piles afirmava 'que un cor dolent no el té ningú', i que al nostre món li 'cal molta paciència, confiança i esperança'. A més, subratllava, cal atendre tothom amb respecte.

El G. Piles afirmava en aquesta entrevista que 'en el camp de l’atenció de Sant Joan de Déu, hi entren persones que no són cristianes o que tenen un comportament poc convencional: prostitutes, gent que viu al carrer'. A aquestes persones, deia el G. Pascual Piles, 'no els pots aplicar una moral sexual rígida i allunyada d’allò que viuen'. Per això 'cal ser molt respectuós amb les persones'.

Els Germans de Sant Joan de Déu també estan implicats en el camp de la bioètica, que com diu el G. Pascual Piles 'és difícil d’abordar, però hem de fer-ho'. És per això que 'hem estat criticats d’una manera obsessiva i se’ns han atribuït conductes que mai no han tingut lloc'. Com reconeix el G. Piles, 'els qui critiquen són persones insistents i que moltes vegades desconeixen la realitat'.

El G. Piles, que destaca el paper important dels laics en la missió hospitalària, acabava l’entrevista afirmant: 'Vull viure com un creient, com un cristià fervorós, com un Germà de Sant Joan de Déu'.

El G. Pascual Piles, o els Germans Joan Manel, Javier i Santi, o el P. Josep (a qui conec bé) amb els altres Germans que es troben en primera línia, a l’Àfrica i als països més pobres, amb el seu testimoni ens encoratgen a viure la fe radicalment. I a descobrir en cada persona, sobretot en els més necessitats, un germà a qui acollir i a qui ajudar. Per això el Premi de la Fundació Broseta als Germans de Sant Joan de Déu, és un guardó ben merescut.

13 de desembre: Santa Llúcia (LEVANTE-EMV, 13/12/2014)

Als nostres pobles hi ha una gran devoció a Santa Llúcia, màrtir de principis del segle IV. Prova d´això, són les ermites que la nostra terra ha dedicat a aquesta santa. D´entre totes elles cal destacar les d´Aiora, València, Dénia,Tuéjar, Alcalà de Xivert i Alcubles. Santa Llúcia també se celebra a la Pobla del Duc, amb la seua tradicional foguera i a Alzira cal mencionar l´antic convent i hospital de Santa Llúcia.

Una de les ermites més conegudes és la del carrer de l´Hospital de València. Va ser el rei Martí l´Humà, qui en 1399 va concedir a la Confraria de Santa Llúcia del Cap i Casal, construir l´edifici de l´ermita i la casa de la Confraria. Segons Rafael Company (en la seua magnífica tesi de llicenciatura) la Confraria es va fundar poc temps després de la conquesta de la ciutat, a la Seu de València, en la capella de la santa, amb el nom d´Almoina de Santa Llúcia.

Santa Llúcia va ser una jove nascuda a Siracusa, al sud-est de Sicília, que va morir màrtir en la persecució de Dioclecià, el 13 de desembre de l´any 304. I així ho canten els Goigs que li han estat dedicats: "A Siracusa nasquéreu/ de pares rics i amb noblesa/ i, en ells, ja des de l´infantesa/ mestres en la fe tinguéreu;/ vostra vida fervorosa/ de virtuts fou bell esclat./ Puix per vostra santedat/ sou al Cel tan poderosa/ Santa Llúcia gloriosa/ deu-nos vista i claredat".

El sepulcre d´aquesta màrtir insigne va ser venerat pels cristians ben aviat i la seua devoció passà de Siracusa a Roma i d´allí a tota la cristiandat. El nom de Llúcia recorda la llum, i per això la seua virginitat i el seu martiri esdevenen un signe lluminós de l´esplendor de la fe i del seguiment de Jesucrist: "O Llúcia! De la llum santa/ sou resplendor lluminós./ Vostre nom al cel es canta/ i és en la terra gloriós,/ aclamant-vos advocada/ del sentit més excel·lent".

Segons la tradició, Llúcia era d´una bona família. Quan morí son pare, sa mare la va prometre amb un conciutadà seu, també classe distingida, tot i que Llúcia ja tenia decidit consagrar-se a Déu. En caure malalta sa mare, Llúcia la va acompanyar a Catània, per demanar la seua curació davant el sepulcre de Santa Àgueda.

En tornar a casa, i amb la mare ja curada, Llúcia va renunciar al matrimoni i va distribuir els seus béns als pobres: "Heu estat sempre admirada/ per la vostra caritat,/ perquè als pobres heu donat/ vostra herència preuada./ En canvi gran santedat/ vos donà l´Omnipotent".

Però quan el seu promès ho va saber, la va denunciar com a cristiana al governador Pascasi, que intentà fer-la renunciar a la fe, primer amb bones paraules i després amb amenaces. En vore que no aconseguia els seus plans, el governador la va pujar a un carro de bous perquè la passejaren per tota la ciutat, fins a conduir-la a una casa de prostitució. Però Llúcia (i ací el miracle) pesava tant, que els bous no podien avançar. El governador, exasperat per eixa situació, decidí torturar a Llúcia amb foc i oli bullint, que no li van fer res. Finalment la va decapitar, morint així màrtir de la fe.

El seu cos va ser enterrat a Siracusa. Segles després, davant la invasió dels musulmans, les seues restes van ser dutes a Constantinoble i d´allí a Venècia on actualment es veneren.

Una tradició més tardana ens diu que ella mateixa es va arrancar els ulls, per deixar clar al seu promès que la seua única llum era Jesucrist. Eixa és la iconografia més popular de Santa Llúcia, tot i que també hi ha altres representacions, en les quals la màrtir porta a la mà una llàntia o una flama, símbol de la llum del Crist, que ella va seguir fins al martiri. 

La seua festa, el 13 de desembre, ja molt a prop de l´inici de l´hivern (i per tant amb els dies més curts de l´any) és com un preludi dels dies que tornaran a allargar-se i de la llum que sempre guanya la foscor.

Santa Llúcia ens parla del triomf del Crist Ressuscitat, llum que fa claror en les tenebres de la nostra vida i que il·lumina la nostra fe. Per això Santa Llúcia, una jove aparentment dèbil i fràgil, és per als cristians del segle XXI, símbol de fidelitat de fortalesa. I per això els qui la veneren, canten: "Puix que mireu cara a cara/ Llúcia, a Déu Omnipontent:/ Guardeu-nos la vista clara/ dels ulls i de l´enteniment".

Que es faça realitat en tots nosaltres allò que escriví el poeta Joan Maragall: "Vós que veniu pel desembre,/ portant els ulls en un plat,/ Santa Llúcia, conserveu-nos/ la vista i la claredat".

El Nadal dels qui sofreixen (Diarioinformacion.com, 10/12/2014)

La situació de crisi econòmica que patim, es fa més escandalosa encara quan s'acosta Nadal. Segons l'enquesta de Població Activa de juliol passat, una de cada deu famílies espanyoles té tots els seus membres a l'atur! I al nostre món hi ha més de 115 milions de persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia!

Tots hem vist amb dolor la pobresa, l'atur, la marginació en algun dels nostres veïns i amics. Hòmens i dones que busquen menjar als contenidors, a Càritas o a la Creu Roja. Per això, també ara, l'Església ha d'alçar la seua veu, com ho va fer el cardenal Tarancon, per denunciar una situació d'injustícia, i alhora, per recolzar tots els qui sofreixen. 

Tarancon escrivia el 1950: «No puc callar. No dec callar per més temps. Em trenquen el cor les angoixes i els sofriments dels meus fills». Amb una veu profètica, Tarancon denunciava la falta d'aliments en temps d'estraperlo: «Hi ha moltes famílies que no tenen els aliments indispensables». I és que Tarancon escrigué la seua pastoral, «per defendre el dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana». Tarancon s'escandalitzava, pel fet que «no són pocs els qui en aquests últims anys s'han enriquit desaforadament» a costa dels pobres. Però el benestar dels rics (deia la pastoral) no pot «apagar el clamor de la multitud que sofreix fam i viu en la misèria». 

Ja el 1946, un mes després de la seua entrada al bisbat de Solsona, Tarancon havia escrit una altra pastoral «explosiva», un text valent i atrevit per als temps que corrien. El bisbe valencià desaprovava «les injustícies del règim capitalista», denunciava públicament els qui feien «grans negocis, sense reparar en la justícia» i els qui aprofitant-se de la situació de penúria, aconseguien «uns guanys il·lícits». Com no podia ser d'altra manera, el govern franquista va qualificar Tarancon de «obispo rojo». 

També ara són moltes les famílies, a la Marina, el Baix Vinalopó o a l'Alcoià, que viuen situacions greus de pobresa. I també ara, l'Església no pot callar, no deu callar! Els últims casos coneguts, recollits en aquest mateix diari el passat dia 9, és el d'un matrimoni de jubilats d'Elx (l'home amb un càncer amb metàstasi) que, desnonat, viu des de fa pràcticament un any en una caravana. O un xiquet de 12 anys, David, també d'Elx, amb tetraparèsia amb paràlisi cerebral, i amb un tractament de 2000 euros al mes que no cobreix l'Administració. Per això demà dijous hi haurà un concert benèfic al Gran Teatre d'Elx, per recaptar diners per a un xiquet que, per la insensibilitat i la immoralitat dels nostres governants, s'ha vist obligat a retallar hores de fisioteràpia. 

El bisbe Nicolás Castellanos deia: «És el moment oportú de la denúncia per part de l'Església, com van fer els profetes. És el moment de dir una paraula a favor de la justícia social». I el P. Josep Mª Soler ha denunciat també «la situació dels més vulnerables» que pateixen la crisi, degut «a les mentides i falsos diagnòstics (potser interessats) tant d'alguns representants dels governs, com de certs gestors de l'economia». Per això ha presentat l'Evangeli com un mitjà que «ens ensenya el camí de l'ètica en la política i de la humanitat en l'economia». 

Tarancon demanava (i cal reivindicar-ho ara) «una autèntica justícia social i «el compromís cristià davant les situacions doloroses». I Benet XVI deia: «els cristians tenen el deure de denunciar els mals i mantindre vius els valors en què es fonamenta la dignitat de la persona». I el papa Francesc ens convida a vore «en la cara del germà, especialment el més fràgil, indefens i necessitat, la mateixa imatge de Déu».

En els nostres polítics hauria de ressonar la veu clara i ferma del llibre de l'Eclesiàstic: «No prives al pobre del que necessita per a viure, no faces sofrir l'home que té fam, ni exasperes el qui viu en la misèria» (Ecli 4:1-2 ). I també: «No apartes la mirada del necessitat» (Ecli 4:5).

Si el FROP va ser capaç d'injectar 4500 milions a Bankia, ¿com és que el govern valencià i el de l'Estat no tenen la més mínima sensibilitat pels qui pateixen? ¿Com és possible que en ple segle XXI hi haja tantes famílies, a Alacant, Elx o Alcoi que passen necessitat? Per això hui l'Església ha de ser la veu dels qui no tenen veu, per reivindicar el fet que, primer són les persones i després els bancs! ¿No és una vergonya els diners que, gent sense escrúpols s'ha gastat en les targetes opaques, i no hi haja diners per a un matrimoni desnonat i per a un xiquet que necessita un tractament? 

Des de l'Evangeli, que és sempre un camí de fraternitat, hi ha futur per als més necessitats si sabem compartir. Si estem al costat dels qui sofreixen. Per què això és Nadal. O és que no ens diuen res les paraules de Jesús: «vaig tindre fam i no em donàreu menjar» (Mt 25:42).

10 de desembre: La Fontsanta (LEVANTE-EMV, 09/12/2014

Per als ciutadans de València, el nom de la Fontsanta, en castellà, "Fuensanta", evoca el barri del Cap i Casal situat a l´Oest de la ciutat. Allò que molt poca gent sap és que aquest barri porta el nom de Fontsanta, degut a la patrona de Múrcia, i per la relació que aquesta ciutat establí amb València per la campanya de solidaritat per les inundacions que el 1957 assolaren el Cap i Casal.

He recordat aquest barri i el drama de tantes famílies que es van quedar sense res el 1957, pel fet que (igual que l´any passat) la primera setmana de desembre he estat al monestir de la Fuensanta, al costat de Múrcia, acompanyant la comunitat de monges benedictines (que tenen cura d´aquest santuari) en els exercicis espirituals que els he fet.

Durant uns dies hem compartit la pregària i el diàleg, el silenci i la reflexió, en un ambient de fraternitat i d´alegria. 

Les monges de la Fuensanta, que fan del seu monestir un espai de comprensió i de comunió, saben que per damunt de fracassos i de dificultats, Déu sempre cura els cors afligits i adolorits.

Les monges d´aquest monestir saben descobrir que darrere de cada persona sempre hi ha, mig amagat, l´anhel de novetat i el desig de fer el bé. Per això són conscients que la frustració no és mai més forta que l´esperança i que la mort no és mai més forta que la vida. Aquetes onze monges consagrades a Déu, són artesanes de perdó i d´esperança i per això cada dia sembren llavors de comunió, d´alegria i de pau. Les benedictines de la Fuensanta, des de la pregària contemplativa, obrin camins de trobament fratern amb tots els hòmens i dones, ja que formen una comunitat oberta, fonamentada en el goig i en el servei.

Aquestes dones són com fars lluminosos que il·luminen la societat, alhora que fan que els hòmens puguen descobrir el Regne que ja ha començat. Elles són dones que, acollint hostes i pelegrins, fan possible una societat més fraterna, més justa i més pacífica. Són dones fortes en la debilitat, generoses en la pobresa i acollidores de la llum de Pasqua. Són dones que saben compartir la tendresa del cor, l´alegria de la fraternitat i el goig del perdó, un perdó que ens renova i ens fa més lúcids. Són dones que en la senzillesa de cada dia saben que, quan les llàgrimes són el nostre pa i el dolor amarg el nostre vi, el Déu de l´amor ens ompli de consol i de pau. I saben també que quan la soledat ens envolta i l´aridesa del camí es fa més forta, el Déu de l´amor ens il·lumina.

Aquestes monges, amb les qual he conviscut sis dies, han tastat, com hem fet alguna vegada tots nosaltres, la desesperança i la negra nit, i malgrat tot creuen, i ens ajuden a creure en el Déu que pacifica els nostres cors.

El diumenge passat dia 7, el papa Francesc ens deia que falten "testimonis de la misericòrdia i de la tendresa de Déu". Puc assegurar que aquestes benedictines són, en el silenci del monestir, testimonis de tendresa i de misericòrdia, de consol i de pau, d´esperança i d´alegria. 

Les monges de la Fuensanta saben també que, malgrat que sovint la nit ens envolta i la mort ens rodeja, el Déu de la llibertat ens allibera. Per això ara que ja ens acostem al Nadal, aquestes monges (i moltes altres i en molts altres monestirs) ens ofereixen la seua comunitat com un far per a tots els qui viuen en la nit i en la foscor. Un far lluminós que guia i orienta els qui es troben cansats, desesperançats o desil·lusionats.

Si fa uns dies, en l´inici de l´Any de la Vida Consagrada, el papa Francesc ens demanava als consagrats i a les consagrades "viure el present amb passió", ser "valents" i contagiar "l´alegria", les monges de la Fuensanta, seguint les paraules del papa, són testimonis d´aquest entusiasme que és l´Evangeli, viscut amb fidelitat i amb senzillesa.

Las monjas de la Fuensanta (RELIGIÓN DIGITAL, 08/12/2014)

Por segundo año consecutivo he tenido la alegría de comenzar el Adviento acompañando, en los ejercicios espirituales, a las monjas benedictinas de la Fuensanta, una comunidad orante y alegre, que cuida con mimo el santuario de la patrona de Murcia.

La comunidad, una fundación de las benedictinas de Alba de Tormes, ha empezado una nueva etapa en su historia, ya que después de 20 años de abadiato de la Madre Abadesa Pilar Gómez de Liaño, hace unas semanas la Abadesa Federal nombró como nueva superiora, a Sor Mª del Carmen Reales, que será la Priora Administradora de este monasterio. Sor Mª del Carmen, una mujer joven nacida en Caravaca, monja sencilla y emprendedora, servicial y abnegada, será la que, con la ayuda de Dios y la colaboración de sus hermanas, conducirá esta comunidad que peregrina en la Iglesia de Cartagena-Murcia.

En medio de la Vega murciana, y sobre una pequeña colina, la Fuensanta es (con estas mujeres consagradas a Dios y solícitas por los huéspedes y los peregrinos) un lugar de acogida y de oración, de esperanza y de alegría, de comunión, de perdón y de paz.

Estas once benedictinas que forman la comunidad de la Fuensanta, son mujeres con ojos que saben mirar con dulzura, (con la misma dulzura que los dulces que elaboran) con comprensión y con compasión, a todos los que se acercan y acogen en el cenobio. 

Estas monjas tienen unos oídos atentos para escuchar las palabras, los gemidos y los anhelos de los que sufren.

Y sus pies, ligeros, solícitos y diligentes, hacen de ellas unas mujeres cercanas y acogedoras de todos los que tienen el corazón herido, ya que comparten con los necesitados que llaman a las puertas del monasterio, todo lo que tienen. De hecho, los alimentos que las benedictinas reciben de "Jesús abandonado", estas monjas los reparten con generosidad a los que más lo necesitan.

Las benedictinas de la Fuensanta saben acoger con simpatía, ternura y afabilidad, a todos los desvalidos, para sanar con un gesto o una palabra, a aquellos que sufren. Como también saber acoger con amor a los sacerdotes que suben a la Fuensanta a hacer sus reuniones.

Las manos de estas monjas, siempre abiertas, son expresión de un corazón grande y entrañable, que sabe compartir los problemas y el dolor de sus vecinos, de sus amigos e incluso de los extraños. Y la fe de estas mujeres, una fe sencilla y a la vez profunda, hace de sus vidas un servicio a la Buena Nueva. Por eso la vida de estas consagradas es una vida alegre, como pide el papa Francisco a todos los que seguimos a Jesús en la vida religiosa. Y es por eso también, que todos los que se acercan a ellas, pueden descubrir en este monasterio las huellas del Dios de la misericordia y de la bondad.

En las benedictinas de la Fuensanta descubrimos una Iglesia fraterna, humilde i servicial, ejemplo de la familia de Dios, e icono de la ternura y de la comunión de la Trinidad.

Cuando en estos días que he compartido con ellas cantábamos el canto de Maitines: "Mirad las estrellas fulgentes brillar, sus luces anuncian que Dios ahí está", pensaba que, sin tergiversar el sentido litúrgico de este himno, podríamos cambiar la palabra "estrellas" por "monjas", ya que estas consagradas, con su vida, también brillan desde la Fuensanta. Y con su oración y su testimonio, son luces que anuncian a todos los que viven en la noche de nuestro mundo, que "Dios ahí está".

Las benedictinas, que, desde el amanecer al anochecer sirven "al Señor con alegría"(Ps 99:4), con su oración y su trabajo, "preparan caminos por donde vendrá" el Niño Dios que todos esperamos.

Y si el himno de Maitines nos invitaba a abrir "los corazones, hermanos, cantad, que vuestra esperanza cumplida será", estas monjas, con su vida, nos hacen descubrir la belleza y la bondad de la comunión fraterna, que nos lleva a esa esperanza del Dios-con-nosotros.

Subir a la Fuensanta es encontrarse con unas monjas amables y afables, que siembran semillas de esperanza y de paz y que en su oración llevan nuestro mundo a Dios.

Els mons de Laia (La Veu del País Valencià, 09/12/2014)

El pròxim dijous dia 11, tindrà lloc a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, la presentació del llibre, “Els mons de Laia”, obra de l’amic Miquel Àngel Puig Cuadau, nascut a l’Alcúdia el 1969.

Mestre amant de la nostra cultura i de la nostra llengua, i també de la nostra música, el 2006 Miquel Puig va obtindre el segon premi en el concurs de narrativa curta d’àmbit nacional organitzat per l’Ajuntament d’Ontinyent, amb l’obra “En memòria de Carme”.

Miquel Puig desenvolupa la seua tasca creativa de la mà del també alcudià Dani Miquel, un excel·lent músic, col·laborant en el projecte de Musiqueries, Els barrets de Valor, la Galàxia de les lletres i, sent coautor del conte “El Nadal de Tica i Andreu”, que forma part del material que engloba el treball “A Nadal, un pas de pardal”.

Aquesta col·laboració entre Miquel i Dani l’encetaren al voltant del 2009, amb l’edició del suplement infantil Xinximiricàcules, al periòdic “L’Alcúdia 752”, i que després continuaren desenvolupant també al diari local de Carlet, amb el suplement Carlicúnies.

“Els mons de Laia ” és un relat ple de vitalitat i d’energia. Les criatures fantàstiques de l’imaginari col·lectiu del poble valencià, ixen de la cambra de l’oblit, i ens plantegen una sèrie d’entrebancs, que Laia es veurà obligada a superar, per tal d’ajudar la seua germana. Però no tot són obstacles. També hi farà nous amics en aquesta trepidant aventura. I no sols això: Descobrirà la força que duu al seu interior.       
 
A Laia, Laura i Lorena, les tres germanes bessones, els encisa jugar juntes. La seua imaginació no troba barreres per a gaudir jugant a princeses, cavallers o dracs, que viuen mil aventures. Però una malaltia impedeix que Lorena  puga continuar jugant com ho feia fins aleshores. Les altres germanes, preocupades, investiguen si la malaltia de Lorena és obra  d’algun encanteri, arribant a la conclusió que  tal volta els nyítols han envaït el seu cos.

Malgrat que Laia va en cadira de rodes, demostrarà ser la més valenta, en trobar-se en un món on els éssers fantàstics prenen vida, i tornen a ser protagonistes d’un relat per a infants. Ogres, bubotes, serps, gambosins, encantades, dimonis i dimoniets, bruixes i bruixots prenen la iniciativa en una aventura que posa de manifest les nostres arrels, mentre fan presents aquelles Rondalles, magníficament recopilades per Enric Valor i per Joaquim Gonzàlez Caturla. O també les llegendes enregistrades per Víctor Labrado i Joan Borja.

Amb el poder de la il·lusió, el seu coratge i l’aposta decidida per trobar un remei per a la malaltia de la seua germana, Laia coneixerà també altres personatges que l’ajudaran a superar les dificultats que apareixeran al llarg del seu viatge. A més, demostrarà estar disposada a jugar-se les claus de Sant Pere, per tal d’aconseguir el seu projecte. Allò que cal tindre en compte és si se’n sortirà.   

8 de desembre: La Immaculada (LEVANTE-EMV, 08/12/2014)

Durant l´Advent, la Mare de Déu se´ns fa present d´una manera particular, en la celebració de la Immaculada Concepció de Maria, la popular festa de la Puríssima. Déu va escollir Maria ja des de la seua concepció, per tal que fóra la mare de Jesús, ja que en les seues entranyes es va encarnar el Fill Unigènit del Pare, aquell que "es va fer home i visqué entre nosaltres" (Jo 1:14)

Maria, la dona que Déu va fer "santa i immaculada" i que ens acompanya cada any en el camí cap al Nadal, ens és model i exemple de generositat i de confiança a la voluntat de Déu. Ella, la nova Eva i la nova Judit, ens encoratja a viure la fe, dòcils i disponibles a les promeses i a l´Aliança de Déu, per així, ser testimonis de l´Evangeli enmig de la nostra societat. Com Maria, els cristians hem de trobar en la Paraula de Déu, la força per fer conèixer l´alegria de les Benaurances, a les dones i als hòmens del nostre món.

Al nostre país, la Immaculada Concepció es venerada d´una manera especial a Tuejar, Montfort, Alcàntera de Xúquer, Cocentaina, Castelló de Rugat, el barri del Raval d´Elx, Gestalgar, Ontinyent o Montortal, que la tenen per patrona. També Benissa celebra la Immaculada amb el nom tan entranyable de la Puríssima Xiqueta. A més, la Puríssima és la titular de les esglésies d´Anna, Segart, Antella, Calles, Paiporta, Albalat dels Tarongers, Benimuslem, Pavias o Otos. A Catí, segons recull mossèn Joan Puig en el se "Vocabulari de Catí", la notícia més antiga de la festa de la Puríssima "é de l´any 1598, per la qual sabem que el beneficiat de Catí mossèn Francesc Verdú li va dedicar una capella", i "li feren l´imatge l´any 1654".

La Immaculada Mare de Déu, concebuda sense pecat, és "l´honor del nostre poble" (Jdt 15:9) i la "beneïda entre totes les dones" (Lc 1:42) i per això és signe d´esperança per a l´Església i per al nostre món.

La devoció dels valencians per la Puríssima és molt antiga. El Regne de València, des dels seus orígens, amb els reis de la Corona d´Aragó i el poble, va defendre amb claredat i fermesa la Concepció Immaculada de Maria. Així, abans que Duns Escot, el mercedari Sant Pere Pasqual (conegut com el primer doctor de la Immaculada) ja havia defensat la tesi de la concepció sense pecat de la Mare Verge. 

Francesc Eiximenis, en el capítol VII de la seua Vita Christi, defenia que la Mare de Déu va ser concebuda sense la culpa original: "ella stech santamen concebuda e formada". També Sant Vicent Ferrer, com a teòleg, predicador i conseller de reis i de papes, va ser un dels més grans defensors de la Immaculada, juntament amb Sor Isabel de Villena i Joan Roiç de Corella. I Jaume Roig, defenia també la puresa original de Santa Maria, en el seu Libre de concells.

Fins i tot la Universitat de València, va ser la primera en posar als seus estatuts, de 1530, l´obligació dels seus graduats de jurar la defensa de la Concepció Immaculada de Maria. Era tan gran la devoció a la Puríssima en terres valencianes, que l´Arxiduc Carles d´Austria, el 8 de desembre de 1706, va proclamar la Immaculada Concepció, patrona del Regne de València

També el Misteri d´Elx defèn la Immaculada, quan posa en boca dels Apòstols aquest text: "Vós, molt pura e defessa, reatus Patrum nostrorum". És a dir: Maria és la dona puríssima, alliberada del pecat dels pares.

És així com Santa Maria, concebuda sense pecat original i recoberta de la gràcia de Déu, va ser embellida amb vestits de victòria i de felicitat (Is 61:10)

Que la Verge de l´Advent ens ajude a estar oberts al Messies que ve a salvar-nos, per tal de poder-lo acollir amb alegria.

I que Maria, que és imatge de l´Església, tal i com va proclamar el Concili Vaticà II, ens ajude amb la seua pregària, a ser com ella: dòcils a la voluntat de Déu, sembradors d´esperança i artesans de pau.

La pietat popular aclama Maria així: "Vós sens dubte sou Aquella/ que ens porta lo gran consol,/ Verge pura més que el sol,/ i brillant com clara estrella./ Vós sou l´alta meravella/ que és cantada sens igual./ Concebuda sou Maria/ sens pecat original".