SANT NICOLAU (INFORMACION.ES, 06/12/2013)

Patró d’Alacant, va ser el rei Alfons el Savi qui, el 1224, en conquerir la ciutat, transformà la mesquita en una església dedicada a Sant Nicolau. Posteriorment, el bon rei Jaume I, el 1264 la convertí en parròquia i ja molt més tard, el 1959, el papa Joan XXIII erigí aquest temple en cocatedral.

De Sant Nicolau (de Mira, ciutat on va ser bisbe o de Bari, on es conserven les seues despulles) no tenim massa dades biogràfiques. Els documents que ens parlen d’aquest sant bisbe són molt més posteriors a la seua vida i pertanyen al segle VI. Es tracta de  la Història tripartida, de Teodor el Lector (que esmenta a Nicolau entre els bisbes que participaren al Concili de Nicea, el 325) la Vida de Nicolau, arximandrita de Sió i bisbe de Pinara, d’un autor anònim i finalment una obra d’Eustraci de Constantinoble, que al·ludeix a la intervenció de Nicolau, per impedir l’execució injusta de tres soldats.

Nicolau va nàixer sobre el 270 a Pàtara (a l’actual Turquia) va ser elegit bisbe de Mira i va morir el 6 de desembre d’un any comprès entre el 345 i el 352. Les seues restes van ser traslladades, el 1087 des de Mira a Bari, al sud d’Itàlia.

Són molts els miracles atribuïts a Sant Nicolau, però el més conegut i que ha influït en la iconografia habitual d’aquest sant, és el de la resurrecció dels tres xiquets que un hostaler havia assassinat. És per això que és aclamat com a patró dels infants. Un altre miracle cèlebre d’aquest bisbe, va ser la seua intervenció per la situació de pobresa d’un veí seu, que havent-se arruïnat, volia prostituir les seues tres filles jóvens. Nicolau, de nit i d’amagat, va llançar a la finestra de la casa del veí unes bosses plenes de monedes d’or, amb la qual cosa aquell home no hagué d’exposar les seues filles a la prostitució.

Per la seua santedat (segons conta la tradició) Nicolau va ser elegit bisbe per aclamació dels bisbes.

És a La Divina Comèdia (Purgatori, cant XX, versets 31-33) que Dante Alighieri fa un elogi de la generositat de Sant Nicolau. Quan Dante i Virgili visiten el cinquè cercle del Purgatori destinat als avars, senten l’esperit d’Hug Capet, rei de França, que esmenta uns quants exemples de pobresa, un dels quals és Nicolau i la seua generositat per les tres donzelles. Diuen així els versos del gran poeta florentí, en la excel·lent traducció del professor Joan Francesc Mira: “I ell parlava encara dels regals que va fer Nicolau a les donzelles, per mantenir l’honor d’aquelles joves”.

Sant Nicolau té una gran popularitat a l’Orient cristià i també a l’Occident, amb esglésies, santuaris i ermites, dedicades a aquest sant, com la de Biar. Al nord d’Europa, la figura d’aquest sant bisbe es va emparentar amb un personatge conegut com el Pare Noël o Santa Klaus.

Pel que fa a la seua iconografia, a l’Orient, les icones russes representen a Sant Nicolau vestit amb els ornaments episcopals del ritu bizantí. Pel que fa a l’Occident, se’l representa amb mitra i bàcul, com un bisbe llatí.

Vull destacar els Capítols de la Confraria de Sant Nicolau d’Alacant, atorgats pel rei Martí l’Humà, el 10 d’abril de 1402. Aquest text del rei Martí, es el reglament pel qual es regien els confrares de Sant Nicolau. Així, el rei manava que “quant algun confrare mora, la campanella vaja tornant per la vila”. I si “algun confrare per vellea o debilitat cau o ve a pobresa que li sia feta ajuda per los mayordoms”. També establia que la vespra de Sant Nicolau, “tots los confrares sien a les vespres e que cremen tots los siris a les vespres e a la misa del dit dia”. I ordenava que “lo dia de San Nicolau sien elegits dos bons homens per Administradors i Mayordoms que en aquell any registren los actes de la dita confraria per tot aquell any”.

Que aquest sant bisbe, a qui en Biar té dedicada una ermita, ens ensenye a viure amb generositat, per fer així un món més solidari i més fratern.

                                              

L'Advent (LEVANTE-EMV, 01/12/2013)

Hui l’Església, plena de goig celebra l’inici de l’Advent, una paraula que ve del llatí Adventus i que significa, “arribada” o també “vinguda”. I és que els cristians preparem el Nadal, la vinguda de Jesús al nostre món en aquest temps d’espera i d’esperança, des de quatre diumenges abans del Nadal.

Durant l’Advent, l’Església, com el poble d’Israel, el poble de l’Aliança, espera amb fe, com els profetes, la vinguda del Messies, l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. 

L’Advent, temps amb el qual comença l’Any Litúrgic, va ser en un primer moment el temps d’espera per a la segona vinguda de Crist. Ja el 381, un cànon del Concili de Saragossa, feia referència a un període de tres setmanes de preparació a l’Epifania.

A Roma, a finals del segle V, ja hi havia un temps de preparació al Nadal. Però va ser el papa Gelasi, a la segona meitat del segle V, qui organitzà les Tèmpores de desembre. Finalment, al segle VI, ja quedà fixa’t el temps d’Advent en les quatre setmanes abans del Nadal.

L’Advent expressa el desig fervent dels profetes i de l’Església per la vinguda de Crist, tal com digué al monjo i cardenal, Schuster en el seu Liber Sacramentorum, quan definia el caràcter d’aquest temps, com “d’un sant entusiasme, d’un temps de reconeixement i de gratitud i d’un intens desig de la vinguda del Redemptor”.

L’Església prega i anhela la vinguda del Messies, ja que com ha dit el P. Josep Mª Soler, “L’espera del retorn del Senyor és part constitutiu de la identitat cristiana”. Sabem que Crist “ha vingut en la humilitat de la naturalesa humana, ve cada dia amagat darrere de tants vels i vindrà gloriós a la fi dels temps”. Això és el que celebrem a l’Advent!

Una de les tradicions del nord d’Europa que ja ha arribat al nostre País, a les famílies i a les parròquies, és la corona d’Advent amb quatre ciris, els quals s’encenen un cada diumenge d’aquest temps litúrgic. Una altra tradició és la del calendari d’Advent, amb les finestres corresponents, una per a cada dia, que van obrint-se a mida que passa l’Advent.

La litúrgia de l’Advent ens convida a esperar la vinguda de Crist, perquè quan arribe, “ens trobe vetlant en l’oració i cantant la seua lloança”, com diu la col·lecta del dilluns de la primera setmana d’Advent.

Per altra part, esperar el Senyor i acollir-lo, com ha dit el P. Josep Mª Soler, “no és una cosa que puguem fer en solitari. Ho hem de fer amb els germans que Déu mateix ens ha donat. Perquè junts, som paràbola de l’Església”.

El temps d’Advent ens urgeix a viure amb alegria i esperança, la vinguda de l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. L’Advent ens convida a somiar el millor somni, i a fer realitat: que s’acabe la violència, que cap poble no passe fam, que cap nació no siga oprimida, que s’acabe el sistema econòmic actual, que com ha dit el papa Francesc, és “injust de soca-rel”, i que el nostre món camine cap a la pau.  

Comencem hui un nou Advent, temps de renovació en l’espera d’aquell que ve a nosaltres  per transformar-ho tot!!    

Els bisbes valencians i Canal 9 (VILAWEB/ONTINYENT, 30/11/2013)

El 17 de febrer de l’any 2011, Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors de TV3 davant les amenaces de multes desorbitades per part de la Generalitat. Aquella decisió prepotent de Camps era un atac flagrant atac a la llibertat d’expressió, com ha reconegut després la justícia.

Davant la decisió de la Generalitat per acabar amb les emissions de TV3 al País Valencià, van ser molts els ciutadans i els partits polítics, així com els sindicats, el món de la cultura i la societat civil, que van denunciar la censura del govern Camps.

El 27 de febrer passat, el President Fabra i els diputats del PP a les Corts Valencianes, sense tindre en compte la voluntat del poble valencià, tancaven RTVV. Desgraciadament, els bisbes valencians ni van protestar pel tancament de TV3, una mesura del tot immoral de la Generalitat, ni han protestat pel tancament de RTVV. Els nostres bisbes haurien d’aprendre el que van fer diversos bisbes llatinoamericans que, amb declaracions públiques, defensaven la llibertat d’informació a Veneçuela, Nicaragua o Mèxic. 

M’hauria agradat dels bisbes valencians, una resposta evangèlica, lliure i valenta en defensa de la llibertat, en defensa de TV3 i de RTVV, tal com varen fer diversos bisbes llatinoamericans, davant la prepotència d’alguns governs de l’Amèrica llatina.

La raó que va moure els bisbes llatinoamericans a formular aquella denúncia profètica, naixia de la instrucció de la Comissió Pontifícia per als Mitjans de Comunicació Social 'Communio et Progressio', de 18 de maig de 1971, per la qual els ciutadans tenim el dret i l’obligació a una informació lliure, un dret refermat en el Magisteri Social de l’Església.

Així, Silvio José Baez, bisbe auxiliar de Managua deia en referència als atacs del govern nicaragüenc: 'Jo com a pastor denuncie aquest fet, perquè és un atemptat a la democràcia'. Per això, amb valentia i llibertat evangèlica, el bisbe Silvio animava als nicaragüencs a 'llegir diaris, a escoltar la ràdio, a vore TV i internet i a informar-se, com un deure cristià, ja que el periodisme ha de formar consciència i la investigació compleix una funció social de denúncia de la corrupció i de la immoralitat que atempta contra la societat. No es pot fer callar els mitjans de comunicació --continuava el bisbe Silvio-- quan realitzen aquesta funció social'. Igualment, els bisbes veneçolans denunciaven 'les institucions que abusen del poder, coarten la llibertat d’expressió i violen el dret a la informació'.

Per la seua part, el 2009, el bisbe mexicà de Tampico, José Luis Dibildox, recordava a l’Estat Mexicà el deure de protegir la llibertat d’expressió, un dret fonamental per al desenvolupament democràtic. El bisbe Dibildox deia: 'Davant l’hegemonia dels grans mitjans de comunicació i dels principals grups de poder a Mèxic, calen altres mitjans que representen una mirada crítica i alternativa a la nostra realitat política, cultural i econòmica'.

Han passat més de dos anys d’aquella mesura antidemocràtica de Camps per a acabar amb TV3 (i de retruc amb la nostra llengua) i el 27 de febrer Fabra ha acabat amb la nostra televisió, i desgraciadament, cap dels bisbes valencians (ni tampoc cap bisbe català o de les Illes) ha obert la boca per denunciar l’arbitrarietat i la prepotència de Camps, de Fabra i dels diputats del PP.

Evidentment, no m’imagine un silenci tan eloqüent dels bisbes valencians (i espanyols) si en compte dels repetidors de TV3 i de RTVV, s’hagueren tancat les emissores de la Cope o de 13 TV. De segur que els nostres pastors s’haurien pronunciat amb contundència, denunciant un atac a la llibertat d’expressió.

Per què aquest silenci? Per què aquesta por a enfrontar-se amb la Generalitat Valenciana i el PP? Més d’una vegada i més de dues, l’episcopat espanyol (fins i tot encapçalant manifestacions) ha atacat el govern del PSOE amb enfrontaments carregats d’una gran duresa. Per què eixa diferència de tracte en relació a un partit i a un altre? 

Els cristians hem de ser valents per denunciar la manca de llibertat, vinga d’on vinga. I siga qui siga qui ataque els Drets Humans. Algú recorda allò de 'la veritat vos farà lliures'?

Al segle VI, el papa Sant Gregori el Gran, en la seua Regla Pastoral, escrivia: 'El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop'.

I Sant Gregori continua així: 'per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat'. La Regla pastoral afirma encara: 'tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, que potser no serà semblant a un pregoner mut?'. 

Davant l’agressió que va sofrir ACPV amb la clausura dels repetidors de TV3 i ara amb el tancament de RTVV, i davant l’atemptat del PP a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la llibertat d’expressió, quan sentirem dels nostres bisbes unes paraules semblants a les de Sant Gregori el Gran? Per què els bisbes valencians no són capaços d’oposar-se 'als grans d’aquest món, parlant amb total llibertat'?

Santa Caterina (Levante/EMV, La Ribera, 28/11/2013)

Del llatí Catharina, aquesta santa verge i màrtir va nàixer a Alexandria, ciutat fundada per Alexandre Magne, i capital del país, centre de cultures, comerç i de religions.

Entre els savis més importants del temps, hi havia Aristòbul i Filó, representants de la filosofia grecojudàica.

Alexandria era una ciutat rica, d’una gran bellesa i far del Mediterrani. L’any 30 abans de Crist, Egipte va passar a formar part de l’imperi romà. Segons la tradició, va ser l’evangelista Sant Marc qui va portar el cristianisme a Alexandria, una terra que comptà amb grans cristians, com Orígenes, que harmonitzà la fe amb la filosofia clàssica, donant a la doctrina de l’Església una base sòlida. També el bisbe Atanasi d’Alexandria va tindre un paper molt important en la lluita contra l’heretgia arriana. Atanasi va ser l’autor de la Vida d’Antoni, el primer dels monjos conegut.   

La biografia de Santa Caterina, que va nàixer sobre el 283, ve d’una llegenda oriental, que arribà a Occident el segle IX, recollida per Jaume de Varazze en la “Llegenda Dorada”, del XIII.

                                           Santa Caterina

Caterina, de família noble i culta, influenciada per les idees de Plató, es dedicà a la filosofia i a les arts liberals i  assistí a l’escola dels catecúmens. Els ensenyaments del bisbe Pere el Patriarca captivà la jove, que quedà enamorada del sermó de la muntanya i les paràboles de Jesús ompliren de goig el seu cor. Batejada, Caterina renuncià a la frivolitat i a la fastuositat del la societat i consagrà la seua virginitat a Déu.

L’Imperi romà acusà els cristians d’atemptar contra la unitat del poder i els exigí l’entrega dels llibres sagrats i els negà drets civils, començant la persecució contra els deixebles de Jesús. Caterina confortava els germans en la fe i defensava en públic i en privat el cristianisme. Era temps de persecució, amb els martiris de Santa Agnès i del papa Marcel·lí, del diaca Sant Vicent i de Santa Eulàlia de Mèrida.

La crueltat de Maximini Daia, governador de Síria i d’Egipte, portava els cristians al martiri, per mitjà dels turments del foc o de les feres.

Caterina, en la diputa amb 50 savis pagans, amb els versos d’Homer, les paraules de Plató i dels profetes, va desfer els arguments dels adversaris imperials, molts dels quals es van convertir a la fe. La jove davant el jutge, defensà amb valentia la unitat i la trinitat de Déu i va ser condemnada al martiri de quatre rodes dentades de molí que no la van matar, sinó que matà els botxins. Finalment va ser decapitada i el seu cos va ser traslladat pels àngels al monestir que porta el seu nom, al peu del Sinaí.

Alexandre VI la va fer pintar als apartaments Borja i és possible que pel papa xativí, la seua devoció arribara a la nostra terra. A ledat mitjana va ser declarada patrona de la Universitat de París.   

Santa Caterina és patrona de Jarafuel i troben una ermita dedicada a aquesta màrtir a Aras de los Olmos. També les ciutats d’ Alzira, Vilamarxant  i València, han dedicat una església a aquesta santa verge i màrtir. 

Homilia del divendres XXXIVdurant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 21,29-33): En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».

                                    Ermita de Sant Iscle a Montserrat, 1887

En un clima de persecució, l’Evangeli de Sant Lluc que acabem de proclamar, ens presenta Jesús encoratjant i fent costat als deixebles, en el moment que siguin conduits a les sinagogues o a les presons, acusats de ser seguidors del Mestre.

La persecució, ahir i avui, ha estat sempre un tret característic de l’Església. Donar testimoni, més encara, ser testimoni de Jesús, ha portat els cristians al martiri. Des de Sant Iscle, patró secundari del nostre monestir, que avui recordem, fins al P. Joaquim Vallmajor, mossèn Joan Alsina, el P. Ellacuria i els seus companys de martiri, mossèn Antoni Llidó o el bisbe Òscar Romero, tots ells testimonis de Crist. I també els monjos màrtirs de Montserrat, beatificats el passat 13 d’octubre a Tarragona.

Davant la persecució, d’ahir i d’avui, amb germans nostres perseguits a Síria, Nigèria o Egipte, avui ressonen amb força en tots nosaltres les paraules de Jesús: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida” (Lc 21:12-19)

I és que la proclamació de l’Evangeli, amb la seva radicalitat, sempre incomoda la nostra societat, basada en l’èxit, el poder i la riquesa.

La fe proclamada amb valentia, porta els cristians a denunciar la injustícia i l’opressió. I és per això que els cristians resultem incòmodes per al poder. La fidelitat que Jesús ens demana, ens condueix per camins que no sempre són fàcils. Però malgrat les dificultats, sabem que “invocant el nom del Senyor”, com ens recorda Sant Agustí, els màrtirs i tots els cristians rebem la força de Jesús en el combat i en la lluita.

En moments de prova, de tribulacions, de sofriment i de persecució, cal, que ens mantinguem, pacientment, ferms en la perseverança. I esperar contra tota esperança, sabent que Jesús, el Déu-amb-nosaltres, és sempre present, fent-nos costat en el combat.

Que l’exemple del màrtir Sant Iscle ens encoratgi a viure la fe amb fidelitat a Jesús i a perseverar en l’anunci de Regne.

El Goig de l’Evangeli, (LEVANTE-EMV, 27/11/2013

El dia 26 es va fer pública l’exhortació apostòlica, Evangelii Gaudium, El Goig de l’Evangeli. Aquest text és el primer document apostòlic del papa Francesc, ja que l’encíclica Lumen Fidei, del passat juliol, va ser elaborada conjuntament pel papa Bergoglio i pel papa Benet.

El goig és un tema molt recurrent en l’Evangeli i per això mateix està molt present en el papa Francesc, que ja el 10 de maig, deia: “El cristià és un home, una dona de joia. Ens ho ensenya Jesús, ens ho ensenya l’Església. El goig és un do del Senyor que ens ompli des de dins”.

                                      El goig de l'Evangeli

I és que la mateixa paraula, Evangeli, vol dir “Bona Notícia” i també, “Notícia joiosa”, per la qual cosa els cristians hem de ser ben conscients que el goig ha de impregnar la nostra fe. El papa amb aquest text, ha volgut recuperar la joia de creure, ja que els deixebles de Jesús no podem viure tristos, desanimats o decebuts! La fe ha de fer dels creients, persones plenes de goig, d’un goig que és un dels dons de l’Esperit.

És des del goig de l’Evangeli, que el papa somia una Església que s’allibere “de les pors que paralitzen”, per formar una Església oberta, i no “que es tanca en el passat”.

A l’exhortació El Goig de l’Evangeli, el papa Francesc ens convida a viure fonamentats en la fe, ja que “és hora d’il·luminar i transformar, d’eixir i transmetre el goig de creure”. D’aquesta manera, podrem fer “créixer la dolça alegria d’evangelitzar”.

L’exhortació El Goig de l’Evangeli està en la línia del papa Pau VI i de l’Assemblea d’Aparecida de maig de 2007, on el cardenal Bergoglio va tindre un paper destacat. De fet, gràcies al cardenal argentí, Aparecida, més que un text, va ser una realitat. És per això que en aquest nou aggiornamento que ha iniciat el papa Francesc, ens assenyala les línies bàsiques per a una nova primavera de l’Església.

Amb un llenguatge seré, cordial i directe, el papa somia amb una estructura col·legial del primat de Pere, amb una conversió del papat i amb unes conferències episcopals que siguen expressió de la col·legialitat d’una Església més sinodal i més descentralitzada.

El papa Francesc presenta l’Església, no com una duana, sinó com una llar familiar que ha d’acollir a tots, i on han de tindre més responsabilitat els laics. El papa també denuncia el sistema econòmic actual, que ell qualifica d’injust de soca-rel, ja que està basat en la llei del més fort i en l’especulació financera. 

Amb aquesta exhortació, el papa Francesc ens convida a “una nova etapa evangelitzadora, marcada per l’alegria”, per tal d’obrir nous camins per a l’Església. En aquest segle XXI, el papa Francesc, ens demana que siguem missioners convençuts, hòmens i dones que “han rebut l’alegria de Crist”. una alegria que ens ha de fer testimonis del Regne.

El Goig de l’Evangeli és per als cristians un no impuls en la nostra vida de fe i una nova primavera en l’Església. El Goig de l’Evangeli és també una crida a sembrar llavors d’esperança, d’alegria i de pau, en un món marcat per l’egoisme.

Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde (SAÓ, NOVEMBRE, 2013)

Aquest mes de novembre commemorem el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Aureli Mª Escarré a Le Monde.

Va ser el 14 de novembre de 1963, quan el diari Le Monde publicava l’entrevista que el periodista José Antonio Novais va fer a l’abat Escarré. Amb aquestes declaracions en defensa de Catalunya i per una reconciliació entre les dues parts enfrontades per la guerra, l’abat Escarré es feia ressò de les aspiracions de molts catalans, a favor d’un futur democràtic.

                                       L'abat Aureli M. Ecarré

Set mesos després de la publicació de l’encíclica Pacem in terris, del papa Joan XXIII, que recolzava la defensa dels Drets Humans i els governs democràtics, a Catalunya començà una campanya que demanava a l’Estat la normalització del català (prohibit pel franquisme) a l’ensenyament i als mitjans de comunicació.

En aquest context de reivindicació catalanista i per la democràcia, s’emmarquen les declaracions de l’abat Escarré, obertament antifranquistes, que considerava que, malgrat el caràcter oficialment catòlic de l’Estat, aquest “no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Per a Escarré, com no podia ser d’una altra manera, “on no hi ha autèntica llibertat, no hi ha justícia”.

L’abat Escarré, a més de demanar que el poble tinguera l’oportunitat de triar lliurement el seu govern, volia també llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil i la defensa del català, no com “un deure, sinó ben bé com una necessitat”. I és que després de 24 anys de finalitzada la guerra, no hi havia hagut per part del Règim cap intent de reconciliació entre els dos bàndols: “No tenim 25 anys de pau sinó 25 anys de victòria”, deia en aquella entrevista l’abat Aureli. Per això, l’abat Escarré animava a treballar profundament a favor dels valors que alliberen els hòmens, per tal de construir així, un futur que supere el passat.

L’abat Escarré també feia menció dels presos polítics i de Catalunya, “una nació entre les nacionalitats” que viuen a l’Estat espanyol, denunciant el fet que “el Règim posa  dificultats a la cultura catalana”.

                           L'abat Escarré amb el cardenal Roncalli

El número de Le Monde del 14 de novembre que portava l’entrevista, no va arribar als quioscos de l’Estat, ja que va ser segrestat pel Règim, del qual, Manuel Fraga n’era el ministre de Información y Turismo . A més, en un clima de repressió contra Catalunya, uns dies després de les declaracions de l’abat Escarré, va ser clausurada la seu d’Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

Home d’una gran complexitat, l’abat Escarré, malgrat les seues llums i ombres, va tindre, com ha dit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, “un paper de primer ordre en la vida de la Catalunya de la postguerra i va contribuir decididament a la reconstrucció de Montserrat i a la seua inserció en les inquietuds i els desigs del seu poble”. I és que, si al començament del seu abadiat el P. Escarré podia sentir alguna afinitat amb el qui veia com a vencedor del comunisme ateu, “alliberador” de la persecució religiosa i “protector” de l’Església, aviat hagué de lluitar contra les ingerències del Règim en la vida de la mateixa Església. De fet, no era el Règim qui servia l’Església, con volien fer creure, sinó que era el franquisme qui se servia de l’Església.

L’abat Escarré, com ha dit el P. Massot, “per un cantó jugava amb la convicció, la carta de l’adhesió a Franco i per l’altre, afavoria posicions que a la llarga soscavaven l’autoritat del Caudillo”.

                                L'abat Escarré amb Pau Casals

De tota manera, les declaracions a Le Monde de l’abat Escarré ara fa 50 anys, van significar la denúncia d’una veu d’Església contrària al Règim i a la seua política anticalana.

I és que com va escriure el professor Vicens Vives, “Montserrat ha expressat la força de la recuperació del sentiment català”.