5 de novembre: Santa Àngela de la Creu

Hui 5 de novembre celebrem la festa de Santa Àngela de la Creu, fundadora de la Companya de les Germanes de la Creu.

Àngela va nàixer a Sevilla el 30 de gener de 1846. Son pare, Francisco, era el cuiner del convent dels Trinitaris de Sevilla, i sa mare, Josefa, era la modista d´aquell mateix convent. Aquest matrimoni van tindre catorze fills, dels quals només sis van arribar a la majoria d´edat. Com la major part de les xiquetes pobres, Àngela va anar molt poc a l´escola, ja que als dotze anys es posà a treballar en una sabateria, per així ajudar econòmicament la seua família. Ja de menuda, Àngela sabia compartir allò que tenia, amb els més necessitats, i a sa casa, en un ambient religiós, va aprendre a resar i amb son pare anava al rosari de l´aurora.

El capellà amb el qual es confessava Àngela, el P. Torres, la va ajudar a trobar la seua vocació com a consagrada, tot i que no li va ser fàcil arribar on Déu la cridava. El 1865, acompanyada de la seua germana Joaquima, Àngela va voler ingressar al Carmel de Sevilla que havia fundat Santa Teresa, però no va ser admesa degut a que la seua mala salut li impedia viure l´estretor i la duresa de les carmelites. El 1868 va entrar com a postulant a les Filles de la Caritat de l´hospital de Sevilla, però dos anys més tard, el 1870, hagué de deixar aquesta congregació, també per la seua mala salut, malgrat la fidelitat generosa d´Àngela en la seua entrega als malalts.

Resignada a viure com a "monja sense convent", Àngela va tornar al seu treball i a la direcció espiritual del P. Torres. I va ser en 1875, mentre pregava, que Àngela veié el calvari, amb una creu al davant de la del Senyor. Àngela va comprendre que en aquella creu, ella havia de crucificar-se, en el servei als més pobres. Així va redactar un projecte de Companyia, basat en la caritat i en l´ajuda als altres, sobretot als més necessitats. "Fer-se pobre amb els pobres", va ser el seu ideal.

El 2 d´agost de 1875, el P. Torres va celebrar l´Eucaristia en presència d´Àngela i de tres dones més, Joana, Josefa i una altra Joana, que van ser el primer nucli de la congregació que anava a formar-se i a posar en pràctica l´ideal d´abraçar el misteri de la Creu en la pregària i en el servei als més pobres. Les quatre dones, després de la missa, es van traslladar a una casa senzilla, per començar així la congregació de les Germanes de la Creu.

Àngela, la fundadora d´aquesta nova família religiosa, va donar a aquesta obra un ambient de saludable alegria, de bellesa i de netedat i higiene. L´estil de les Germanes de la Creu havia de ser, com les dones pobres, de senzillesa, dolcesa i pobresa. Aquests van ser els trets que Àngela va imprimir a la nova congregació. Així, Àngela i les seues companyes van començar a recollir infants orfes, alhora que atenien les persones que vivien soles i els malalts. Tot això ho feien a base de captar diners pels carrers de Sevilla, uns diners que recollien amb una mà, i els repartien amb l´altra.

El 1879 fra Joaquim Lluch aprovà les primeres Constitucions de la Companyia de les Germanes de la Creu, que sintetitzaven el carisma de Sor Àngela: la pregària i l´austeritat de vida, la contemplació i l´alegria en el servei als més pobres de la societat. Poquet a poquet aquesta nova família religiosa s´anà estenent per Andalusia i després per Extremadura, la Manxa, Castella, Galícia, el País Valencià, Canàries, Itàlia i Amèrica.

El 1894 sor Àngela anà al Vaticà, on s´entrevistà amb el papa Lleó XIII, que anys més tard concedí el decret inicial per l´aprovació de la Companyia, que firmaria el 1904 el papa Sant Pius Xè. El 1907, sor Àngela va assumir el govern i la responsabilitat d´aquest nou institut religiós com a primera Mare General, càrrec per al qual va ser reelegida quatre vegades. De caràcter bondadós i d´una gran senzillesa, sor Àngela, en deixar el govern de la Companyia de les Germanes de la Creu, es va posar a disposició de la nova superiora, fins que el 7 de juliol de 1931 va tindre una trombosi cerebral que la va deixar amb el cos mig paralitzat, però sense perdre el seu somriure i la seua caritat envers les seues germanes. Com a conseqüència d´aquest atac, sor Àngela va morir el 2 de març de 1932. Va ser beatificada a Sevilla pel papa Joan Pau II, el 5 de novembre de 1982, i canonitzada també pel mateix papa, a Madrid, el 4 de maig de 2003.

9 de novembrer: La Dedicació de la Basílica del Laterà (LEVANTE-EMV)

Hui 9 de novembre celebrem la festa de la Dedicació de la basílica del Laterà, la catedral de Roma, que és "cap i mare de totes les Esglésies, i on té la seu o càtedra el bisbe de Roma, el papa Francesc.

La basílica anomenada del Laterà va ser construïda en uns terrenys on els "Laterani" tenien el seu palau i una caserna. Va ser l´emperador Constantí qui tirà a terra la caserna i en el seu lloc va construir la primera basílica romana, que va ser dedicada o consagrada a Déu el 9 de novembre de l´any 324. A més, l´emperador va oferir al papa, pel fet d´haver-se curat de la lepra, el seu palau, que fou la residència dels bisbes de Roma fins els segle XIV. Per això aquesta basílica del Laterà, s´anomena també basílica Constantiniana. La basílica va ser dedicada en un princip a Crist Salvador i en l´actual edifici, hi ha escrit: "Cap i Mare de totes les Esglésies", ja que en ser la catedral de Roma, és com el principi de comunió de totes les comunitats cristianes esteses per tot el món.

Entre els segles IV i XVI, aquesta església va reunir més de vint-i-cinc Concilis. Després de la seua destrucció per un terratrèmol el 896, fou reedificada pel papa Sergi III (904-911) i dedicada a Sant Joan Baptista. Destruïda posteriorment per dos incendis el 1308 i el 1360, l´edifici actual fou construït per diversos papes, des d´Urbà Vè.

A prop de la basílica hi ha el Baptisteri, dedicat a Sant Joan Baptista, un lloc on van ser batejats tots els romans convertits al cristianisme durant els segles IV i V. La tradició ens diu que en aquest baptisteri, el papa Silvestre va batejar l´emperador Constantí. Pel nom del baptisteri, dedicat al Precursor del Senyor, la catedral de Roma és coneguda també com a Sant Joan del Laterà.

Cada temple és imatge del poble de Déu i imatge dels cristians que som els autèntics temples de Déu, ja que ungits des del baptisme amb el sant crisma, com s´ungeixen els temples, esdevenim membres de l´Esglesia i estada de l´Esperit Sant. Per això l´escriptor Péguy exhortava a que quan entrem al temple, "no tingues més ulls que per mirar l´Altar on Crist s´ofereix". És mossèn Pere Ribot que té diversos poemes, que ben bé poden aplicar-se als temples, construccions materials, i als cristians com a temples de Déu. En un d´ells, mossèn Pere Ribot diu: "I tots som pedres/ vivents amb Crist,/ la pedra cantonera/ del bloc de l´Esperit/ la clau de volta de la caritat". I continua així: "I som carreus del temple/ de carn, de sang i d´ànima/ i entallats, per la fe,/ en la pedra de la llum de la ciutat interior,/ l´Església carregada d´amor i d dolor/ en les entranyes de la terra".

I què trobem als temples, com la catedral de Roma? El bisbe Sant Eusebi d´Alexandria, en el seu sermó 6, en parlar del manament d´observar el dia del Senyor, ens explica què contemplem els qui anem al temple: "Jo t´ho diré: Crist, el Senyor, damunt la taula sagrada, l´himne sant dels serafins cantat tres vegades, la vinguda i la presència de l´Esperit Sant, el profeta i el rei David entonant salms, l´Apòstol beneït que inculca la seua doctrina en l´ànim de tothom, l´himne dels àngels, l´al·leluia perenne, les veus evangèliques, les admonicions del Senyor, l´ensenyament i l´exhortació de bisbes i preveres....Aquestes coses són les que escolta i contempla tothom qui va a l´església".

També Sant Ciril d´Alexandria, en les seues Homilies pasquals, ens parla de Jesús, que amb la seua resurrecció reconstruí el temple que era el seu cos: "Ell mateix ressuscità el seu temple reconstruït en tres dies". (Homilia 2,8).

Per altra part. als temples materials se celebra la litúrgia, en la seua bellesa, com a expressió de l´encontre de Déu amb el seu poble. Per això mossèn Pere Ribot diu en un altre poema seu: "I sóc temple de Déu./ La Trinitat és hoste del meu jo/ i més encara per la Forma,/ el pa de vida que té gust d´eternitat./ Visc el misteri de la caritat".

Que aquesta festa de la Dedicació de la catedral de Roma, faça créixer més encara en tots els cristians la nostra estimació pel papa Francesc, bisbe d´aquesta església romana, ja que ell és signe d´unitat i de comunió entre totes les Esglésies, esteses d´Orient a Occident.

7 de novembre: 800 anys predicant l'Evangeli (LEVANTE-EMV)

 Hui 7 de novembre comença el Jubileu de l´Orde dels Predicadors, per celebrar els 800 anys que els frares dominics han estat predicant l´Evangeli. Com ha dit el P. Javier Carballo, Provincial de l´Orde a Espanya, "Hem de continuar contagiant la il·lusió per la veritat que no s´imposa, sinó que es viu".

L´Orde dels Predicadors, que va ser fundat el 1216 per Sant Domènec de Guzman, al llarg de huit segles ha portat el missatge de l´Evangeli "amb alegria i renovació", com ha dit el P. Carballo. Aquest Any Jubilar que comença hui, durarà fins el 21 de gener de 2017, i en aquest mesos, els frares dominics (com els de la casa natalícia de Sant Vicent Ferrer), les monges contemplatives (presents a Paterna i a Borriana) i les fraternitats laïcals dominicanes, donaran gràcies a Déu pel carisma de Sant Domènec de Guzman, que fa huit segles es va rodejar d´un grup d´hòmens per predicar l´Evangeli.

Fa uns dies, el P. Xabier Gómez va presentar el programa jubilar que "facilitarà els encontres i la renovació de la predicació, dels llenguatges i diàlegs, en aquells àmbits que són la nostra prioritat". El P. Carballo, per la seua part, ha presentat aquest Jubileu com un moment de gràcia, on els frares, les monges i les fraternitats laïcals dominicanes han d´apostar per "la necessitat d´anar més enllà, de creuar fronteres, de buscar l´autenticitat de l´Evangeli sense trencar amb l´Església i mostrant la veritat".

Aquest Jubileu commemora la publicació de les Butles Pontifícies promulgades pel papa Honori III, fa huit segles, el 1216, confirmant la fundació de l´Orde dels Predicadors. Amb l´aprovació d´aquestes Butles es complí el somni de fra Domènec de Guzman, que preocupat pels problemes del món i de l´Església d´aquell temps, va sentir la necessitat de fundar un Orde, els membres del qual es dedicaren a la predicació, la contemplació, l´estudi i la compassió, per així ajudar els hòmens i les dones de cada moment. D´aquesta manera va nàixer l´Orde dels Predicadors, format pels frares, les monges contemplatives i els laics. Més tard s´hi van afegir les germanes de vida apostòlica, per formar tots la Família Dominicana, que en l´actualitat consta de més de 100000 membres.

El Jubileu de la Família Dominicana vol ser un temps per reconèixer la tradició, amb les seues llums i les seues ombres, un temps també per a superar els errors comesos en el passat, i alhora, una memòria amb sentit bíblic i evangèlic per tal que els membres de l´Orde dels Predicadors siguen capaços d´esdevenir més autèntics i així poder acostar-se més a l´Evangeli, i anunciar-lo al nostre món.

Com ha dit el dominic fra Emilio Barcelón Maicas, "L´autenticitat evangèlica no es deixa envair per altres "valors". L´autenticitat és el primer requisit que el nostre món secularitzat espera de nosaltres". Per això els 800 anys de predicació dels dominics, com diu fra Emilio Barcelón, són fruit de "la fidelitat a la nostra tradició espiritual, que ve d´un Tomàs d´Aquino, d´una Caterina de Siena, d´un Eckart o d´un Bartolomé de las Casas". Per això fra Emilio Barcelón creu que "la tradició espiritual de l´Orde de Predicadors ens ajuda i ens compromet a guardar un honest equilibri: ser teològicament reflexius, místicament realistes i socialment conscients, sense emfatitzar un aspecte a costa de l´altre".

Aquest VIIIè centenari de la fundació de l´Orde de Predicadors, i de l´evangelització de la societat, s´ha fet (i és fa) des de la utopia evangèlica del Regne, que il·lumina, dinamitza i jutja la nostra realitat. Per això els 800 anys de la presència dels dominic i de les dominiques, és un motiu d´acció de gràcies pel testimoniatge d´aquests frares i d´aquestes monges, que amb els laics, hui fan present el carisma de Sant Domènec de Guzman.

6 de novembre: Sant Sever bisbe i màrtir (LEVANTE-EMV))

 El 6 de novembre celebrem la festa del màrtir Sant Sever, que va ser bisbe de Barcelona. Tenim poques dades d´aquest màrtir del segle IV. No tenim cap notícia respecte al seu naixement, ni tampoc de la seua infància ni joventut. De fet, les Actes que conservem de Sant Sever són del segle VI, amb alguns afegits, un període molt posterior al seu martiri.

Segons la tradició, Sever era fill de Barcelona i de família distingida, per la qual cosa va rebre una educació esmerada. En l´himne que es canta a l´ofici litúrgic d´aquest sant, s´expressa clarament la seua condició de ciutadà barceloní. No sabem res de la seua vida abans de la seua ordenació episcopal, però se suposa que rebé una educació cristiana i que entrà a l´estament clerical. Sever va esdevenir bisbe de Barcelona al voltant de l´any 300, un període de persecucions, concretament entre el 303 i el 305, impulsades per l´emperador Dioclecià. Ja abans, la zona de Tarragona havia estat terra de màrtirs insignes, com el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, el 256 durant la persecució de Valerià. També durant aquesta època van sobreeixir en el martiri, els màrtirs Emeteri i Celedoni, a Calahorra, Marcel a Lleó o Justa i Rufina a Sevilla. Altres màrtirs van ser, Feliu a Girona i Cugat a Castrum Octavianum. Això ens fa suposar que en aquell temps ja deuria haver una comunitat cristiana important a Barcelona.

La persecució de Dioclecià va esclatar durant l´hivern del 303 i es va anar agreujant amb el temps. Sever va ser detingut però aconseguí escapar i amagar-se. Però després es va presentar voluntàriament amb quatre preveres que estaven amb ell. Van intentar que renegara de la seua fe, ja que si el bisbe Sever apostatava, era més fàcil que també ho feren els cristians. Obligat a oferir sacrificis als déus, Sever no ho va fer i, enmig dels turments, li van clavar un clau de ferro al cap i el seu cos va ser abandonat a Castrum Octavianum. Mentre que alguns diuen que va morir a l´acte, altres diuen que encara estava en vida i que els cristians el van recollir, tot i que morí al cap d´uns dies. La tradició diu que va ser enterrat a Castrum Octavianum, que amb el temps seria la vila de Sant Cugat, i al costat del seu sepulcre, més tard, es construí una església que va portar el nom d´aquest bisbe màrtir.

Sant Sever va ser un model de bisbe, per la seua sol·licitud pastoral i pel seu amor envers les seves ovelles.
El 3 d´agost de 1401, el rei Martí l´Humà va demanar a Sant Cugat, on els monjos veneraven les restes de Sant Sever, que traslladaren algunes relíquies d´aquest bisbe màrtir, a Barcelona.

5 de novembre: Santa Àngela de la Creu (LEVANTE-EMV)

Hui 5 de novembre celebrem la festa de Santa Àngela de la Creu, fundadora de la Companya de les Germanes de la Creu.

Àngela va nàixer a Sevilla el 30 de gener de 1846. Son pare, Francisco, era el cuiner del convent dels Trinitaris de Sevilla, i sa mare, Josefa, era la modista d´aquell mateix convent. Aquest matrimoni van tindre catorze fills, dels quals només sis van arribar a la majoria d´edat. Com la major part de les xiquetes pobres, Àngela va anar molt poc a l´escola, ja que als dotze anys es posà a treballar en una sabateria, per així ajudar econòmicament la seua família. Ja de menuda, Àngela sabia compartir allò que tenia, amb els més necessitats, i a sa casa, en un ambient religiós, va aprendre a resar i amb son pare anava al rosari de l´aurora.

El capellà amb el qual es confessava Àngela, el P. Torres, la va ajudar a trobar la seua vocació com a consagrada, tot i que no li va ser fàcil arribar on Déu la cridava. El 1865, acompanyada de la seua germana Joaquima, Àngela va voler ingressar al Carmel de Sevilla que havia fundat Santa Teresa, però no va ser admesa degut a que la seua mala salut li impedia viure l´estretor i la duresa de les carmelites. El 1868 va entrar com a postulant a les Filles de la Caritat de l´hospital de Sevilla, però dos anys més tard, el 1870, hagué de deixar aquesta congregació, també per la seua mala salut, malgrat la fidelitat generosa d´Àngela en la seua entrega als malalts.

Resignada a viure com a "monja sense convent", Àngela va tornar al seu treball i a la direcció espiritual del P. Torres. I va ser en 1875, mentre pregava, que Àngela veié el calvari, amb una creu al davant de la del Senyor. Àngela va comprendre que en aquella creu, ella havia de crucificar-se, en el servei als més pobres. Així va redactar un projecte de Companyia, basat en la caritat i en l´ajuda als altres, sobretot als més necessitats. "Fer-se pobre amb els pobres", va ser el seu ideal.

El 2 d´agost de 1875, el P. Torres va celebrar l´Eucaristia en presència d´Àngela i de tres dones més, Joana, Josefa i una altra Joana, que van ser el primer nucli de la congregació que anava a formar-se i a posar en pràctica l´ideal d´abraçar el misteri de la Creu en la pregària i en el servei als més pobres. Les quatre dones, després de la missa, es van traslladar a una casa senzilla, per començar així la congregació de les Germanes de la Creu.

Àngela, la fundadora d´aquesta nova família religiosa, va donar a aquesta obra un ambient de saludable alegria, de bellesa i de netedat i higiene. L´estil de les Germanes de la Creu havia de ser, com les dones pobres, de senzillesa, dolcesa i pobresa. Aquests van ser els trets que Àngela va imprimir a la nova congregació. Així, Àngela i les seues companyes van començar a recollir infants orfes, alhora que atenien les persones que vivien soles i els malalts. Tot això ho feien a base de captar diners pels carrers de Sevilla, uns diners que recollien amb una mà, i els repartien amb l´altra.

El 1879 fra Joaquim Lluch aprovà les primeres Constitucions de la Companyia de les Germanes de la Creu, que sintetitzaven el carisma de Sor Àngela: la pregària i l´austeritat de vida, la contemplació i l´alegria en el servei als més pobres de la societat. Poquet a poquet aquesta nova família religiosa s´anà estenent per Andalusia i després per Extremadura, la Manxa, Castella, Galícia, el País Valencià, Canàries, Itàlia i Amèrica.

El 1894 sor Àngela anà al Vaticà, on s´entrevistà amb el papa Lleó XIII, que anys més tard concedí el decret inicial per l´aprovació de la Companyia, que firmaria el 1904 el papa Sant Pius Xè. El 1907, sor Àngela va assumir el govern i la responsabilitat d´aquest nou institut religiós com a primera Mare General, càrrec per al qual va ser reelegida quatre vegades. De caràcter bondadós i d´una gran senzillesa, sor Àngela, en deixar el govern de la Companyia de les Germanes de la Creu, es va posar a disposició de la nova superiora, fins que el 7 de juliol de 1931 va tindre una trombosi cerebral que la va deixar amb el cos mig paralitzat, però sense perdre el seu somriure i la seua caritat envers les seues germanes. Com a conseqüència d´aquest atac, sor Àngela va morir el 2 de març de 1932. Va ser beatificada a Sevilla pel papa Joan Pau II, el 5 de novembre de 1982, i canonitzada també pel mateix papa, a Madrid, el 4 de maig de 2003.

1 de novembre: la festa de Tots Sants (Levante-EMV)

 Hui 1 de novembre, la festa de Tots els Sants, un any més, ens convida a alçar la nostra mirada a Déu, amb els ulls i amb el cor, per lloar-lo amb tots els sants.

Aquesta festa ens obri al Déu de les benaurances, que, paradoxalment, anomena feliços els pobres i no els rics, els qui ploren i no els qui riuen, els qui tenen fam i set de justícia i no els qui oprimeixen els desvalguts, els nets de cor i no els qui manipulen els altres, els humils i no els poderosos, els compassius i no els indiferents davant els sofriments dels altres, els pacificadors i no els qui tenen les mans tacades de sang, els qui estan de dol i no els qui estan de festa, els perseguits i no els perseguidors. És aquesta la lògica de l´Evangeli. I són només els qui fan de les benaurances el seu camí, aquells que deixen entrar Déu en la seua vida. I aquells que arriben a la felicitat que naix de l´Evangeli.

Per això, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "els sants, els homes i les dones que hui venerem, són els qui han portat a bon terme aquesta vocació d´esdevenir semblants a Jesucrist. Per això han viscut les benaurances, que a més de ser el retrat espiritual del Crist, són el camí de la plena realització humana".

Mossèn Josep Mª Totosaus deia, molt encertadament, que la festa de Tots Sants "és una típica festa cristiana", una festa que és "expressió de l´esperança que ens habita". Això ho podem comprovar en les lectures que la litúrgia ens proposa per a aquesta celebració, unes lectures que anuncien la felicitat per a aquells que segueixen Jesús pel camí de les benaurances.

En aquests dies que commemorem el cinquantenari de la clausura del Concili Vaticà II, cal recordar que són diversos els documents, sobretot la Constitució "Lumen gentium" i també la "Sacrosanctum Concilium", que ens posen al davant els sants. Així, aquests textos conciliars ens remarquen que els sants estan "units als Apòstols i als màrtirs" (LG 50), i "ens encoratgen cap a l´eternitat" (LG 50). També ens són "exemples i llum per a la nostra vida" (LG 50), ja que "Déu es manifesta en ells" (LG 50). El Vaticà II ens recorda que els sants "són hòmens com nosaltres" (LG 50), al mateix temps que són també "imatges del Crist" (LG 50), "signes del Regne" (LG 50) i "testimonis de la veritat de l´Evangeli" (LG 50). Per això els "venerem per la seua exemplaritat" (LG 50), ja que "el seu culte ens uneix al Crist" (LG 50). I és "l´Esperit que ens posa en comunió amb els sants" (LG 50), que "canten i lloen Déu", alhora que "intercedeixen per nosaltres" (SC 104).

La festa de Tots Sants ens presenta aquells hòmens i dones que, segons la Sacrosanctum Concilium, "han arribat a la perfecció" (SC 104) i "han estat glorificats amb Crist" (SC 104), i així "proclamen les meravelles del Senyor" (SC 111). Són hòmens i dones que amb la seues vides "manifesten la varietat dels dons de l´Esperit en l´Església" (UR 2).

La litúrgia de la festa de Tots Sants ha de ser per a tots els cristians una oportunitat per percebre millor (i per descobrir encara més) la naturalesa profunda de la santedat que ja hem rebut, com una llavor, en el baptisme i que ha de créixer en nosaltres al llarg de la vida. I és que en ser batejats, en entrar a formar part de l´Església, el neòfit és santificat "en el nom del Senyor Jesucrist i per l´Esperit del nostre Déu" (1C 6:11).

També la postcomunió de l´Eucaristia d´aquesta festa, ens fa entendre més el significat d´aquesta celebració, ja que ens fa descobrir Déu com "l´únic sant", "admirable en els sants". Per això implorem la gràcia de Déu, "perquè els qui caminem cap a la santedat", que és la plenitud de l´amor de Déu, "puguem passar d´aquesta taula de pelegrins, al convit de la pàtria celestial".

Sant Bernat, en un sermó sobre aquesta festa, ens encoratja "al desig, perquè també en nosaltres se´ns manifeste Crist, que és la nostra vida", i així "ens manifestem nosaltres en ell, revestits de glòria".

La lectura de les benaurances en l´Evangeli de hui, és una crida a manifestar la nostra voluntat inconformista i decididament transformadora, davant la realitat que ens rodeja. I és que a l´Evangeli de les benaurances, Jesús ens crida a ser hòmens i dones actius, que davant situacions injustes, adopten actituds justes.

Hui celebrem la festa dels patriarques de l´Antic Testament, que van ser com la llavor de l´arbre de la fe.

Dels profetes, que amb la seua paraula valenta, anunciaren la llum enmig de les tenebres.

Dels innocents, que lloen Déu.

Dels apòstols, testimonis de la veritat, sembradors de l´Evangeli, heralds de la Bona Nova del Regne.

Dels màrtirs d´ahir i de hui, que, enmig dels turments i amb la seua mort, varen ser fidels a Crist i d´aquesta manera arribaren a la vida.

De les verges consagrades a Déu, que amb un cor net s´han donat del tot a la causa del Regne.

Dels monjos que, en el combat quotidià, han sembrat la pau i han compartit la pregària en el silenci dels monestirs.

Dels doctors, que ensenyaren la virtut, la ciència i la saviesa.

Mossèn Pere Ribot té alguns poemes que ben bé poden aplicar-se a la festa de Tots Sants. Un d´ells diu: "La fe –ho diré sempre-/ és el pern de la vida./ Contra l´home ferotge i dur/ i esclau de la tenebra,/ veig una altra eixida:/ ànimes transparents que no veu ningú/ i estimen amb el cor obert de bat a bat./ I Crist, l´aspre de llum de caritat". Així són els sants, "ànimes transparents" que fan de l´amor el sentit de la vida.
Un altre poema de mossèn Pere Ribot diu: "El sant és un autèntic testimoni/ de Crist vivent./ Perd el cos però té per patrimoni/ l´Esperit, fet paraula i sagrament./ Com més feble i més breu/ respira la presència de Déu".

Com diu el teòleg Xabier Pikaza a propòsit de les benaurances, "Jesús no va voler crucificar els hòmens, sinó baixar-los de la creu". Per això "l´Església ha de ser una escola de felicitat". Eixe ha de ser el missatge de la festa de Tots Sants. És així com podem dir feliços els qui estimen servint els altres. Els qui descobreixen en l´Eucaristia, un misteri de fraternitat, de comunió i de vida. Els qui saben compartir el pa de l´altar i el pa de cada dia. Els qui saben estar al costat dels qui ploren, dels qui estan de dol i dels qui no troben consol, per infondre´ls esperança. Els qui descobreixen que allò important en la vida, és acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. Els qui fan de la pròpia existència un servei, i els qui celebren la vida i l´amistat de Jesús com a font d´amor.

És per això que hui celebrem la festa de tants i tants hòmens i dones anònims, que sense estar als altars, van viure amb generositat i alegria, amb esperança i amb pau, i que van saber transmetre l´amor i la misericòrdia de Déu a tots aquells amb qui van conviure. Hòmens i dones que ja han arribat a la plenitud de Déu, i que intercedeixen pels qui encara caminem per aquest món.

Dues vergonyes (La Veu del País Valencià)

No una sinó dues vergonyes he sentit aquests últims dies! La primera, en vore com un President de Catalunya és imputat pel fet, tan natural en una democràcia, de posar les urnes el passat 9 de novembre, i així permetre votar, és a dir, donar la veu a un poble que volia expressar-se lliurement! La segona, en escoltar, no un, sinó dos “himnos” en l’acte del 9 d’Octubre al Palau de la Generalitat del País Valencià. 

Que en allò que anomenem una democràcia, el President de la Generalitat de Catalunya puga ser imputat per permetre el vot dels ciutadans, a més de ser kafkià, indica ben a les clares qui és el grau democràtic de les institucions de l’Estat. És el que aquests dies hem sentit en persones amb trellat. I és que és indecent que en un estat de dretes processe una persona per haver posat les urnes. Aquesta imputació al President de la Generalitat de Catalunya, a més de la que s’ha fet també a la Consellera d’Ensenyament i a l’exvicepresidenta del Govern, és molt greu, a més de ser inaudita i inèdita en les democràcies europees. I és que en Europa, les urnes no passen mai per un jutjat, ja que votar no pot ser mai un delicte. Sí que ho és impedir una votació. Però no, donar l’oportunitat que els ciutadans puguen expressar-se lliurement.

La segona vergonya que vaig sentir, va ser quan el 9 d’Octubre, en l’acte del Palau de la Generalitat, i quan, per mitjà d’internet, ja estava resignat a escoltar un “himno” (que fins i tot el President Ximo Puig ha desqualificat, com a mínim en la seua primera estrofa) vaig haver de sentir-ne dos! El del mestre Serrano i el de l’Estat espanyol. M’imagine el tràngol que passaria Raimon en sentir les dues marxes, degut a la poca sensibilitat dels organitzadors! La incongruència de la situació que es va viure (certament que alguns ho trobarien perfecte) demostra que, pel que fa als símbols, res no ha canviat del 9 d’Octubre de 2014 al del 2015. Alguns pensaran que d’aquesta manera, cedint en els “himnos”, tal i com es va cedir en el nom del nostre País o en el de la llengua, convenceran els qui, des de sempre han estat en contra de la vertebració del País Valencià. Un immens error. Cedint i consensuant (es consensua el nom de la llengua castellana?), els qui estan en contra del redreçament nacional del País Valencià, continuaran estant en contra sempre!     
   
Les paraules de Raimon, tan sensates, mereixien anar acompanyades, no dels dos “himnos”, sinó del cant, “Al vent”, o del, “Jo vinc d’un silenci”. Però va prevaldre el consens i la cessió. Total per a res!

Raimon- Jo vinc d'un silenci

Laveudexativa