24 de març: L'Arquebisbe màrtir Òscar Romero (LEVANTE-EMV, 24/03/2015)

El dia 24 de març commemorem el 35è aniversari del martiri de l´arquebisbe Òscar Romero, assassinat per la dictadura d´El Salvador.
Òscar Romero va nàixer a Ciudad Barrios el 15 d´agost de 1917, al si d´una família senzilla i humil. De menut Òscar tenia un caràcter tímid i reservat, i va patir una malaltia greu. El seu desig de ser capellà per servir Déu i el poble es va fer realitat després dels estudis als seminari menor de Sant Miquel, amb els claretians i del major de Sant Josep de la Muntanya, amb els jesuïtes. Per la seua intel·ligència, el jove Romero va ser enviat a Roma per tal d´ampliar els estudis de Teologia. I va ser a Roma mateix on va ser ordenat prevere el 4 d´abril de 1942. Degut a la II guerra mundial, Romero va haver de deixar Itàlia i tornar al Salvador el 1943, tot i que estava a punt d´acabar la seua tesis doctoral.

Òscar Romero va ser un capellà ple de zel i d´amor a Déu, i un home senzill i abnegat en el seu servei pastoral, a més de sol·lícit pels més necessitats, als quals regalava allò que li oferien. Va ser elegit secretari de la Conferència Episcopal d´El Salvador i el 25 d´abril de 1970 va ser nomenat bisbe auxiliar de San Salvador, la capital del país. Aviat Romero se´n va adonar del difícil ambient que vivia la capital, degut a la violència generalitzada, propiciada pel govern. El 15 d´octubre de 1974 Romero va ser nomenat bisbe de Santiago de María, i un any després, concretament el juny de 1975, es va produir el cas anomenat dels "Tres Carrers", on un grup de llauradors que tornaven d´una celebració litúrgica van ser assassinats, amb l´excusa que eren elements subversius que anaven armats. Després es va saber que les seues úniques "armes" eren les Bíblies que els llauradors portaven sota el braç.

Romero, que en un primer moment, i degut al desconeixement que tenia de la realitat, creia en la bondat del govern, aviat se´n va adonar de la situació de terror provocada per les autoritats civils i militars d´El Salvador. També va anar descobrint com els rics negaven un jornal just als treballadors, provocant així una situació de misèria entre les classes populars. Enmig d´aquell ambient de violència i d´injustícia, el 3 de febrer de 1977, Òscar Romero va ser nomenat arquebisbe de San Salvador.

Un mes més tard del seu nomenament, el 12 de març següent, va ser assassinat el P. Rutilio Grande, un capellà compromès amb el poble que servia. Van ser els altres capellans que, units al seu arquebisbe, propiciaren que Romero se solidaritzara amb el seu poble i així es convertira en veu dels qui no tenien veu. Romero es va alçar com a defensor de la dignitat dels pobres i començà a denunciar la violència institucionalitzada i la injustícia imperant. Les seues homilies, valentes i compromeses amb el patiment del seu poble, eren, a la llum de l´Evangeli, una denúncia profètica de les atrocitats del govern d´El Salvador i de l´oligarquia econòmica. És per això que l´arquebisbe Romero va començar a rebre anònims i amenaces, convertint-se d´aquesta manera en signe de l´Església perseguida al Salvador.

Després de l´assassinat del P. Rutilo Grande, van ser massacrats altres capellans i nombrosos laics cristians. Va ser en 1977 quan Romero se´n va adonar del perill que corria, però no per això deixà de parlar amb llibertat i amb valentia. Així, en la seua quarta carta pastoral, del 6 d´agost de 1979, l´arquebisbe Romero denunciava l´extrema pobresa del poble, la injustícia que patien els llauradors que no tenien terra i les dificultats dels treballadors per organitzar-se i defendre els seus drets. En aquest mateix text, l´arquebisbe Romero denunciava també la crisi econòmica, condemnava el capitalisme i l´estat totalitari del govern d´El Salvador, així com la violència que els militars toleraven i propiciaven.

El 23 de març de 1908, la seua última homilia, valenta com totes les que feia Romero, va ser considerada com la seua sentència de mort, degut a la duresa i la claredat amb que va denunciar l´opressió i la violència de la dictadura militar. L´endemà, el 24 de març, hui fa 35 anys, l´arquebisbe Romero era assassinat mentre celebrava l´Eucaristia en la capella de l´Hospital de la Divina Providència.

El pensament i el compromís de l´arquebisbe Òscar Romero amb el seu poble, a favor de la justícia i de la llibertat, i de denúncia de la violència i del terror del govern d´El Salvador, els podem descobrir a través de les homilies que va fer, així com també de les Cartes Pastorals que escrigué i del seu Diari.

La seua denúncia profètica va fer de Romero un testimoni de la veritat i de la justícia, i un pastor, màrtir de l´Evangeli i del poble. Per això després del seu assassinat, de seguida va ser aclamat com a "Sant Romero d´Amèrica", malgrat que el Vaticà no va saber proclamar les seues virtuts heroiques com a exemple de santedat. Afortunadament, ara el papa Francesc ha estat el que ha afavorit el procés de beatificació de l´arquebisbe màrtir, Òscar Romero, que serà presentat com a testimoni de l´Evangeli el pròxim 23 de maig.

23 de març: Sant Josep Oriol (LEVANTE-EMV, 23/03/2015)

 El 23 de març celebrem la festa de Sant Josep Oriol i Bogunyà, nascut a Barcelona el 23 de novembre de 1650, i batejat a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les de la ciutat comtal.

Josep va ser fill del velluter Joan Oriol i de Gertrudis Bogunyà, l´únic fill del matrimoni que no va morir de menut. La família era molt pobra, situació que es va agreujar en morir el pare, quan Josep tenia només un any. Gertrudis, la mare, es va casar en segones núpcies amb el sabater Domènec Pujolar, un home que vivia al carrer del Joc de la Pilota, de Barcelona, i que ja tenia fills d´un matrimoni anterior. Domènec va estimar Josep com si fóra son pare, amb tot el seu afecte. Josep va aprendre a llegir i a escriure a la parròquia de Santa Maria del Mar, i quan tenia 12 anys començà a estudiar als Estudis Generals de la Rambla.

Però la sort estava en contra de la família de Josep, ja que el seu padrastre aviat també va morir, amb la qual cosa la mare i els germans del xiquet caigueren de nou en una pobresa extrema. Va ser Gertrudis qui, per alleujar la situació econòmica, deixà Josep en mans del menestral Antoni Bruguera i la seua dona, Caterina. El jove, que de menut havia estat escolà de la parròquia de Santa Maria del Mar, va començar la carrera eclesiàstica, estudiant humanitats, filosofia, moral, llengua hebrea i teologia. Bon estudiant, la seua vida era austera. Així va aconseguir el doctorat en teologia per la Universitat de Barcelona.

Va ser el bisbe de Girona qui proporcionà a Josep un benifet, és a dir una pensió per poder viure, i el 1676 va ser ordenat prevere. Josep acostumava a celebrar l´Eucaristia a l´Oratori de Sant Felip Neri, i una família rica va encomanar-li a Josep que fóra el preceptor dels seus fills. Malgrat l´ambient de luxe on es va moure per raó del seu treball, Josep mai va caure en la cobdícia ni en l´avarícia, allunyant-se d´aquests vicis tan detestables i tan freqüents en alguns polítics valencians i no valencians. En la seua austeritat de vida, Josep vivia a pa i aigua i per això els ciutadans de Barcelona, que ja en vida el veneraven com a sant, l´anomenaven el "Doctor Pa i Aigua".

Josep va fer un pelegrinatge a Roma, i en tornar a Barcelona, el 1687 passà a ser beneficiat de la parròquia de Santa Maria del Pi de la ciutat comtal, on va exercir el seu ministeri presbiteral durant 14 anys. Des del primer moment, cada final de mes quan cobrava el que li corresponia de benefici, els pobres ja l´esperaven a la porta de Santa Maria del Pi, on Josep ho repartia pràcticament tot. Per això Sant Josep Oriol fou un prevere molt pròxim als pobres i als malalts, als quals atenia amb tota sol·licitud, com també als presos. I és que en un temps on la sanitat només la podien pagar els rics, Josep es donava del tot als malalts i els atenia amb tota sol·licitud. També era fidel a la pregària de la parròquia del Pi i com a confessor.

El 2 d´abril de 1698 Josep va emprendre el camí de missions i començà un pelegrinatge a la Santa Seu, acompanyat de l´obrer Bonaventura Ballescà. Aquest, que tenia gana, en arribar a l´hostal menjà tot el que volgué, pensant-se que Josep pagaria l´àpat. Però el nostre sant, que no portava mai diners perquè sempre repartia tot el que tenia, prengué un rave, el tallà a rodanxes, que es van convertir en les monedes necessàries per pagar el menjar. Va ser en aquest camí de Josep cap a Roma, que se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que havia de tornar a Barcelona, on faria un gran bé a la gent.

Josep va morir el 23 de març de 1702 a la ciutat comtal, mentre escoltava l´Stabat Mater, com canten aquests Goigs antics: "A l´entrar en agonia/ un consol heu demanat:/ que aprop vostre chorejat/ fos el Stabat de Maria;/ del Palau l´Escolania/ vos fa dir: ¡Quina dolçor!".
A la seua mort, de seguida el poble va venerar Josep Oriol com a sant, ja que la gent recordava la bondat, l´austeritat i la penitència del "Doctor Pa i Aigua": "Des del Cel on pujàreu/ a regnar per sempre més,/ no oblideu, com heu promès,/ els qui ací en el món deixàreu;/ com en vida ens regalàreu/ aboqueu ara el tresor".

Sant Josep Oriol va ser canonitzat pel papa Pius X el 1909 i per això se l´aclama així: "Puix per nostre bé, el Senyor,/ d´honra i glòria vos corona,/ Miracler de Barcelona,/ aconseguiu-nos fe i amor".

"El xic de les taronges" (LEVANTE-EMV, 22/03/2015)

Fa dues setmanes, en passar per davant de l´estació de Sants de Barcelona, vaig vore una furgoneta de Carcaixent que anunciava la venda de taronges d´aquesta manera: "El Xic de les taronges. Te les portem del camp a casa". L´amo d´aquest negoci l´ha enfocat com una nova forma de comercialitzar aquesta fruita, sense intermediaris, i per tant, d´una manera més directa.

En ple barri de Sants de Barcelona, l´amo del "Xic de les taronges" no li va caldre fer cap traducció del "valencià" al "català", per tal de tindre èxit en la venda de les taronges. El llaurador de Carcaixent, ni tan sols no li va caldre traduir "xic" per "noi", per fer-se entendre. I és que la paraula "xic", no només és utilitzada a la Ribera o a la Vall d´Albaida, sinó també al Tarragonès. O no recordem una de les colles castelleres més famoses a Catalunya, com és la dels Xiquets de Valls?

Els qui des dels anys 70 (recolzats pel partit que actualment governa el País Valencià) s´han obstinat en negar la unitat de la nostra llengua, amb l´únic l´objectiu d´enfrontar i dividir els valencians, haurien de conèixer (i utilitzar) el valencià. D´aquesta manera s´adonarien del ridícul que fan, en voler negar una veritat científica admesa per totes les Universitats del món. I també, d´aquesta manera, utilitzant el valencià, s´esfumarien les manies secessionistes que ataquen la unitat de la nostra llengua. L´amo del "Xic de les taronges" així ho va entendre en utilitzar el valencià a la seua furgoneta, davant l´estació de Sants de Barcelona. Sense manies, ni traduccions inútils, ni fòbies anticatalanistes!
Per què s´intenta enfrontar i oposar el valencià al català? La raó és més que evident: es tracta de destruir la nostra llengua i de convertir-la en una mena de patois d´anar per casa, com va quedar ben patent en el discurs de l´alcaldessa de València i el seu "caloret". O en les vegades (poques) que el President Fabra utilitza la nostra llengua, sense cap interès per parlar-la correctament. És això, la marginació del valencià, el que pretén el partit que governa el País Valencià. I és per això que aquest partit tracta l´AVL amb el menyspreu al que ens té acostumat. Un menyspreu que cap formació política del món no fet mai a una entitat acadèmica. Com ha escrit recentment l´amic Vicent Sanchis en l´article "La fredor dels botxins", "el Partit Popular al llarg de dues dècades a la Generalitat i vint-i-quatre anys a l´Ajuntament de València, ha intentat destruir la llengua". i és que com ha dit Vicent Sanchis, "El "valencià" del PP és un recurs per reivindicar en aparença un fals valencianisme. És una morralla local sense futur". I una manera d´enfrontar els valencians, utilitzant les vísceres en compte de la raó!

I no és també això, enfrontar i dividir els valencians, el que es pretén amb les dificultats que posa el Govern de Madrid pel que fa al Corredor Mediterrani? Com és possible que les taronges, per arribar a Europa des del País Valencià, hagen de passar per Madrid? I com és possible que el trajecte València-Madrid (amb una distància en quilòmetres més gran) es faça en menys temps que el viatge València-Barcelona? Com és possible que en més de 15 anys, l´euromed València-Barcelona no haja reduït gens el temps del seu trajecte. Si el 1998 viatjar de València a Barcelona costava tres hores, el 2015 costa 180 minuts.

L´amo del "Xic de les taronges" sí que o té clar. I sense traduccions ni cap mena de falsos subterfugis.

GREGORI M. ESTRADA, MONJO, ORGANISTA I COMPOSITOR (VILAWEB/ONTINYENT, 22/03/2015)

Home d’una gran calidesa i d’una extraordinària humanitat, i amb un fi sentit de l’humor, el P. Gregori M. Estrada, monjo de Montserrat, ens va deixar el passat dia 18, per trobar-se amb el Déu que tant havia estimat.

Com digué el P. Abat Josep M. Soler en l’enterrament del P. Gregori, va ser 'la fidelitat introntollable de Jesucrist' que va amarar la vida d’aquest monjo bo i servicial, atent i senzill. Al llarg dels seus gairebé vuitanta-dos anys vida a Montserrat, el P. Gregori va anar descobrint l’amor amb què Déu l’estimava, fins al punt que, com ens recordava el P. Abat Josep M., feia anys que el P. Gregori 'anava repetint sovint les paraules del salmista: el vostre amor val més que la vida; tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor' (Ps 62:2-4).

Francesc Xavier Estrada i Gamissans, qui va nàixer a Manresa el 1918, va ser un monjo estudiós de la música, i d’aquesta manera va contribuir a refermar el prestigi musical de Montserrat. A través de la docència i de les seues composicions (d’una gran qualitat) va mantenir i impulsar la tradició participativa de l’assemblea dels fidels en els cants de les celebracions a Montserrat mateix, i a les parròquies.

  
El P. Gregori es va formar a l’Escolania de Montserrat durant els sis anys que passà d’escolà (1926-1932), on va aprendre, sobretot, orgue, violí i violoncel, amb els monjos Anselm Ferrer, Àngel Rodamilans i Ildefons Civil. Va ingressar a Montserrat per a ser monjo el 30 de juliol de 1933. En la seua llarga vida de monjo, la vida del P. Gregori es va anar forjant en la litúrgia, la pregària dels salms i la lectura de la Sagrada Escriptura, tot deixant-se treballar pel Déu que va fer d’ell un 'monjo fidel, disciplinat, discret, senzill, constant, treballador, profund espiritualment'.
  
El 1935 començà els estudis d’orgue al Conservatori del Liceu de Barcelona, que continuà després de la guerra civil a París. Així esdevingué organista, compositor, professor, concertista, musicòleg i director del cor dels monjos, de 1968 al 2002. 

A causa de la guerra civil espanyola, el P. Gregori va estudiar filosofia i teologia als monestirs alemanys de Maria Laach i de Beuron, que completà a Sant Anselm. Va fer la professió solemne al Sacro Speco de Subiaco el 1939 i va rebre l’ordenació presbiteral el 1941.

De retorn a Montserrat, en la dècada del 1940 va estudiar harmonia i contrapunt amb Josep Barberà i Cristòfol Taltabull, i el 1950 va perfeccionar l’orgue amb André Marchal, i fuga, amb Charles Kocchlin, a París.

A Montserrat va tindre una dedicació destacada com a organista i en els treballs de musicologia sobre el Llibre Vermell de Montserrat i els Mestres de l’Escolania. El P. Gregori era membre de la Societat Catalana de Musicologia --de la qual en va ser president (1979-1991)--, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i des de 1992 era membre emèrit de la Secció Historicoarqueològica d’aquesta institució.
  
Amb la reforma litúrgica del Vaticà II, el P. Gregori compongué les melodies de la missa i de la Litúrgia de les Hores per als textos litúrgics en català, i el 1970 va iniciar les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, amb l’objectiu de facilitar a l’assemblea parroquial la participació en melodies de textos litúrgics en la nostra llengua. A més, va fer la planificació de les campanes de Montserrat i va intervenir en la construcció de tres orgues del nostre monestir.

El seu caràcter amable, atent i sol·lícit, fa que tots els qui l’hem conegut recordem el P. Gregori com un exemple de monjo. A més, la seua dimensió cívica i catalanista ha fet d’ell un monjo compromès amb els drets nacionals del nostre Poble.  

21 de març: El Trànsit de Sant Benet (LEVANTE-EMV, 21/03/2015)

L´Església celebra cada 11 de juliol la festa de Sant Benet, abat i patró d´Europa. Però a més d´aquesta data, els monestirs benedictins celebrem el 21 de març la festa del Trànsit o mort de Sant Benet.

Sant Gregori ens presenta en els quatre llibres dels Diàlegs un recull de gestes i d´exemples edificants de diversos sants, en unes narracions populars que tant agradaven a la gent senzilla del segle VI. I és per això que el llibre dels Diàlegs, una obra escrita segons la mentalitat medieval, forma part de l´anomenada "literatura exemplar".

Dels quatre llibres dels Diàlegs, Sant Gregori dedicà el llibre segon a la vida i als miracles de Sant Benet, per tal de presentar aquest pare de monjos com a exemple de vida virtuosa i moral. A la Península Ibèrica, els Diàlegs es van propagar gràcies a l´amistat de Sant Gregori amb els germans Isidor i Leandre, que van ser bisbes de Sevilla.

És el capítol 37 del segon llibre dels Diàlegs, on Sant Gregori narrà la mort de Sant Benet. Preveient profèticament el Pare de monjos el seu pas o trànsit d´aquest món al Pare, "Sis dies abans de la seua mort manà que li obriren la sepultura". Ja malalt, els monjos van portar Benet a l´oratori, on va combregar, i "recolzant els seus membres dèbils en les mans dels deixebles, dret, amb les mans alçades cap al cel, exhalà el seu últim sospir, entre paraules de pregària". Així ho canten uns Goigs dedicats a Sant Benet: "Per voler de Déu sabíeu,/ quan seria vostra mort;/ i quan a tal hora atenyíeu,/ no mostràreu desconhor./ L´ànima al Cel és portada,/ pel camí glorificat".

Pare de monjos i mestre de vida espiritual, en la seua Regla Sant Benet sintetitzà el seu camí espiritual i el seu carisma en l´Església. I és per això que Sant Benet "continua oferint la seua saviesa, no sols als monjos, sinó a tots els hòmens i dones de hui", com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler. I és que malgrat que Sant Benet va deixar aquest món fa més de 1500 anys, el seu ensenyament continua viu a través de la seua Regla, que "sintetitza tot el seu esperit d´home de Déu, de deixeble de Jesús i de servidor de l´Església".

Sant Benet continua ensenyant-nos encara hui, "la necessitat espiritual de la persona humana", ja que "la causa de la majoria de situacions que han portat la crisi actual, econòmica, i encara més fonamentalment ètica, és la decadència de la vida interior i el pensar en el bé material com a font de felicitat", com ha dit el P. Abat de Montserrat. Per això la Regla Benedictina, que és un compendi de saviesa espiritual, encara hui és un mitjà que ens ajuda als monjos a viure l´Evangeli i a fer possible unes relacions més humanes.

Uns altres Goigs antics, canten els miracles i la santedat del sant Patriarca d´Occident i Pare de monjos, d´aquesta manera: "Puix per vostra santedat/ de Jesús sóu molt tan volgut:/ Sant Benet, de Déu amat,/ alcanséunos la salut/ a qui´us és constant devot".

Al segon llibre dels Diàlegs, Sant Gregori presenta el pare de monjos com un home de vida venerable, Benet de nom i beneït o benedicció de Déu, per a tots els qui l´invoquen: "Sant Benet tot beneït/ per gràcia de nom i fets,/ y amb tals dons heu enriquit/ regnes, ciutat i poblets:/ tingueu ja d´aquest veïnat,/ paternal sol·licitud".

Que Sant Benet siga benedicció per a tots els monestirs de monjos i de monges, i que la seua intercessió porte la pau als nostres cors i a la vella Europa. I que cada monestir, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, continue en ple segle XXI, la missió de ser "un taller espiritual on cada monjo es treballa per reproduir en ell la imatge de Jesucrist". I que la Regla de Sant Benet siga per al nostre temps "un camí espiritual" que ens porte "a viure i a actuar en nom de Jesús, el Crist".

PD: En aquest enllaç trobareu l'homilia del P. Abat Josep M. Soler en la Festa del Trànsit de Sant Benet.

20 de març: El Crist de la Mar (LEVANTE-EMV, 20/03/2015)

Nou dies abans que comence la Setmana Santa, milers de persones participen a Benicarló en la processó de pujada del Crist de la Mar. En silenci, al ritme dels tambors, els ciutadans de Benicarló acompanyen la imatge del Sant Crist, col·locat en una barca, des de la parròquia de Sant Pere Apòstol (coneguda com a capella del Crist de la Mar) fins al temple de Sant Bartomeu.

La processó del Sant Crist de la Mar commemora l´arribada a Benicarló de la Santa Imatge, en 1650. Però la història començà dos anys abans, quan el 1648, l´italià Cèsar Cataldo estava a la presó a Tunis. Al lloc on Cataldo estava tancat hi havia una imatge del Sant Crist, a qui aquell bon home demanava la llibertat, prometent-li que si quedava lliure, passaria la resta de la seua vida ajudant als malalts afectats de pesta. Una nit, mentre dormia, Cataldo sentí una veu que li digué que a la platja trobaria una barqueta per poder fugir del captiveri. Cataldo, en pujar a la barqueta, trobà la imatge del Sant Crist que hi havia al lloc on havia estat tancat. I així arribà a una nau que el va recollir. Després de dies de travessia i quan estaven a l´alçada de Benicarló, sense cap explicació racional, la nau quedà immòbil. Per això els tripulants decidiren desembarcar en Benicarló, on es trobaren l´alcalde i el rector que els explicaren l´epidèmia de pesta que assotava la vila. Cèsar Cataldo, recordant que la imatge del Crist s´havia quedat a la nau, va anar a per ella. I en arribar el Sant Crist al port de Benicarló, la pesta començà a desaparèixer miraculosament.

Així va nàixer la primera processó, que ara, cada any es repeteix com a mostra de gratitud al Sant Crist, que va acabar amb l´epidèmia de la pesta a Benicarló.

Des de la seua arribada a Benicarló, el Crist de la Mar va ser venerat a l´ermita de Santa Maria del Mar, fins que el 1921 s´acordà construir una nova capella. El 8 de desembre de 1922 va ser beneïda la primera pedra de la capella, que s´acabà de construir el maig de 1924. La capella (amb una nau central amb capelles laterals) és d´estil historicista, d´arquitectura pseudoromànica i amb elements bizantins i altres mudèjars. El sostre és de volta de canó i a l´absis hi ha unes pintures de Joan Massagué, que il·lustren diversos passatges de la vida de Cèsar Cataldo.
Durant la guerra de 1936, la capella va sofrir molts desperfectes i la imatge del Crist de la Mar, tot i que va ser amagada, va ser destruïda. El 1940 es decidí fer una nova imatge del Sant Crist, que arribà per mar a Benicarló, el 7 de març d´aquell mateix any.

Per als cristians, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "la creu esdevé el centre de la humanitat, ja que Crist ens allibera, ens salva, ens acull des de la seua condició de crucificat". Per això, "a qui vol vore Jesús, li hem de mostrar el seu amor sense límits, manifestat en el do total dalt de la creu".

El Sant Crist de la Mar ens mostra la salvació que ve de Déu, ja que la seua creu, com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola, "ens revela que l´amor redimeix de la crueltat i de la mentida". Per això la creu és el lloc on el Senyor ens mostra fins a quin punt ens estima, com diu Sant Joan Crisòstom: "La Creu prengué damunt seu el pecat, va ser expiació i reconciliació, obrí les portes del cel, retornà a l´amistat els qui eren enemics".
Solidari del sofriment dels hòmens i de les dones, hui el Crist assumeix totes les creus del nostre món, per salvar, per consolar, per donar esperança a tants i tants crucificats: els qui no tenen treball, els malalts, els ancians, les famílies que viuen en la marginació i tots els qui sofreixen. Per això la creu és arbre de vida i de consol. I de la mateixa manera que Jesús va ser crucificat i va ressuscitar, també, amb l´ajuda i la generositat de tots, hem de fer possible que els crucificats del nostre món també ressusciten, per així ser testimonis de la veritat i de la vida.

19 de març: Sant Josep (LEVANTE-EMV, 19/03/2015)

Hui dia 19 de març celebrem la festa de Sant Josep, l´home fidel i senzill, bo i prudent, i del qual als Evangelis no trobem ni una sola paraula en boca de l´espòs de Maria.
La vida de Sant Josep es caracteritzà pel seu silenci i per la seua fidelitat. Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, davant l´Encarnació del Fill de Déu, Sant Josep "tenia consciència de trobar-se davant un misteri inefable, que s´escapava a la seua comprensió".
Però va ser per Sant Josep que es compliren les Escriptures en referència al Messies. Per això Sant Mateu ens parla de la genealogia del Messies (Mt 1:11-16) que va ser descendent del rei David gràcies a Sant Josep. Així ho anuncià el profeta Jeremies: "Vénen dies que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David" (Jer 23:5) I és així com ho canten també uns Goigs, "en alabansa del Gloriós Patriarca Sant Joseph, Espòs de la Verge Maria": "De antichs Reys grans Monarcas/ del Cel foreu alegit,/ de la casa de David/ sou la flor dels patriarcas;/ tal marcé y tal favor/ de Justicia seus davía."
Per Josep, Jesús nasqué allà on indicaven els profetes que havia de nàixer el Messies: "I tu Betlem, terra de Judà, no eres la més menuda entre les famílies de Judà, perquè de tu eixirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble" (Mt 1:5)
A Sant Josep el trobem només als Evangelis de Sant Mateu i de Sant Lluc, en relació a la infantesa de Jesús (Mt 1-2 i Lc 1-2) i sempre en silenci, com contemplant el misteri del Déu fet home.
Més prolixa és Sor Isabel de Villena, quan, amb un llenguatge naïf, descriu en els capítols 91 i 92 de la seua Vita Christi, els passatges de la vida quotidiana de la Sagrada Família: com la Mare de Déu "crida lo seu Spos Joseph que hoys lo seu Fill, qui ja havia començat a parlar", o com "la Senyora e Joseph treballaven de ses mans per guanyar la vida". O quan al capítol 104, "lo Senyor conforta lo gloriós Joseph, stant propinch a la mort", o el 105, que descriu "com la Senyora resta sola en sa caseta apres la mort del seu Spos Joseph".
Després dels Evangelis de la infància a Sant Mateu i a Sant Lluc, ja no trobem cap més referència a Sant Josep, sinó és en un to despectiu, quan els fariseus intenten desqualificar Jesús, en referència a la seua ascendència: "D´on li vénen aquesta saviesa i el poder de fer miracles? ¿No és el fill del fuster?" (Mt 13:54)
Els valencians, bons devots de Sant Josep, li hem dedicat una bona quantitat d´ermites: Xàtiva, Quatretonda, Alpuente, Albaida, Ayora, Ontinyent, Alginet, o Torrebaja.
Com canten uns Goigs a Sant Josep: "En lo Cel molt gloriós/ estáu dels Angels honrat/ ab la Esposa al costat,/ y Jesús mirant als dos;/ tots confessan ab llahor/ que sou Sant de gran valía/ Joseph Espós de Maria/ y amparo del Redemptor".
En un article deliciós a la revista Sicània, de juny de 1959, l´escriptor Jordi Valor i Serra descrivia la festa de Sant Josep a Benissa. Valor destacava "la dolçor inefable dels més sants costums de la nostra terra", i d´entre tots ells, defenia "la diada del patriarca Sant Josep a la vila de Benissa". A prop del 19 de març, malgrat "la neu a l´ombra de Bèrnia o de la més llunyana Serrella, la tebior primaverenca comença a envair l´àmbit dels lluminosos carrers benissencs". D´aquesta vila de la Marna Alta, Jordi Valor descrivia "la magnífica església parroquial de la Puríssima Xiqueta", i "la pietosa tradició dels Set Diumenges de Sant Josep".
En la festa de Sant Josep, després de la missa, la gent feia un solemne esmorzar, "generalment de bunyols amb cafè". I després, com escrivia Jordi Valor, "ve lo millor. Les visites als Peps i Pepes que són a muntó en la vila". Per això els amics "formen colles de sis o set per banda i au, a casa de Pep de Tal; i després a tal Pepeta, i a la senyora Pepa; i a Pepiqueta de Tal; i a Mari Pepa". I vinga entrar i eixir de les cases i dolços i més dolços: "pastisset per ací, bunyolet per allà, que si polvoró, que si sospirs de monja, que si mantecat cassolà, que si rotllet d´ou".
Amb el pap ple, com escrivia Jordi Valor en aquell article, "qui nina després"!! Per això "la dona o la mare de cadascú es queixen de que tan bon putxero siga rebutjat per l´espòs o fill, ignorant que vénen atapeïts de pastes i copetes, farcides de bunyols o pastissos". I és que com escrivia Jordi Valor, "el dia de Sant Josep a l´esmentada vila de Benissa, té la importància vital d´ésser el dia del Sant del trenta per cent, i crec que em quede curt, del seu cens de població". De fet, els dos únics amics de Benissa que coneixia jo, es deien Josep: el bon amic Josep Enric Sala, que va viure a l´Alcúdia i el bon professor meu de francès, Josep Iborra.
Jordi Valor definia el dia de Sant Josep, "com lo més gran de l´any a Benissa, després del de la Patrona, la Puríssima Xiqueta". I per això acabava el seu article de 1959, demanant a Déu que "vullga molts anys conservar en aquesta vila la santa tradició de la festa josefina, curumull i corona de les nodrides Comunions dels Set Diumenges de Sant Josep".
Cinquanta-sis anys després d´aquest article de Jordi Valor, segurament que els costums a Benissa ja hauran canviat. No sé si hi haurà encara el "trenta per cent" de la vila que porte el nom de Pep, Josep, Pepa o Pepica. O predominaran els Jonathan, Ivan, Leyla o Aran. En qualsevol cas, a tots els ciutadans de Benissa i de tot el País Valencià, els desitge una bona festa de Sant Josep, amb "bunyols, polvorons i sospirs de monja"!
Que l´home bo i fidel que fou Sant Josep, siga per a tots els valencians model de rectitud i d´honestedat. I ell que, com ha dit el P. Abat Josep Mª, "li fou confiada la persona de Jesús i els inicis del pla de salvació de la humanitat, que començava amb l´encarnació del Fill de Déu", siga la protecció dels Joseps, Pepes, Pepiques i Josefines.