El grup de seglars i de rectors del dissabte (LEVANTE-EMV, 03/03/2015)

Amb una actitud de denúncia profètica, i davant de les eleccions que s´acosten al País Valencià, el Grup de seglars i de rectors del dissabte ha donat a conèixer un manifest clar i valent, on els integrants d´aquest Grup aposten per una política amb rostre més humà, i sempre al servei dels ciutadans.

El text que ha presentat aquest Grup ha estat motivat pel compromís que els seus membres tenen amb el nostre Poble. I per això, plens d´il·lusió, i "des de la fe en Jesús", desitgen que les eleccions del pròxim mes de maig facen possible "una nova manera de fer política".
El manifest ha nascut al si d´aquesta associació, pel fet que els seus membres, seglars i de rectors, no volen resignar-se "a l´augment de la pobresa i a la desigualtat social, la precarietat i l´explotació laboral" que estem vivint, així com tampoc a "les retallades i els desnonaments" que fan patir tanta gent. És per això que, davant les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, aquest document dona suport a aquells partits que "lluiten contra la pobresa i l´exclusió social", i fa una aposta per aquells polítics que defenen una "sanitat, educació i justícia per a totes les persones, també les immigrades". Aquest Grup defèn també una política que faça possible, pel que fa al treball, a arribar a una "ocupació en condicions dignes, que acabe amb l´especulació".

El Grup de seglars i de rectors dels dissabtes també sent la necessitat i la urgència de defendre la nostra identitat com a Poble, "mitjançant la promoció de la nostra llengua i de la nostra cultura", tan maltractades pel Govern Valencià.

Aquest Grup, que aposta per una política que esdevinga servei, rebutja els partits que "han consentit la corrupció o l´emparen", i per això mai no recolzarà aquelles formacions que presenten a les seues llistes candidats imputats. No cal dir que els integrants d´aquest del Grup de seglars i de rectors dels dissabtes, denuncien amb valentia les "actituds xenòfobes i discriminatòries" que denigren la persona humana.

El document d´aquest Grup està en la línia de la denúncia que el papa Francesc està fent de la corrupció i també de l´actitud dels profetes de l´Antic Testament. Només cal recordar que Isaïes exhortava a no perjudicar els altres, sinó a fer-los el bé: "Sigueu justos, defenseu els oprimits, sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes" (Is 1:16-17). I també: "Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, comparteix el teu pa amb els qui passen fam, si algú no té roba, vesteix-lo" (Is 58:6-7). I Jeremies deia: "Practiqueu el dret i la justícia i allibereu l´espoliat de les mans de l´opressor, no useu la violència amb l´estranger" (Jr 22:3)

Certament que aquest, que és un bon document de cara a unes eleccions que poden canviar el futur del País Valencià, serà criticat per alguns "benpensants" o per gent "d´ordre", que acusarà els seglars i els rectors dels dissabtes de fer política. Però aquests haurien de sentir les paraules del papa Francesc, quan ens exhorta als cristians a no utilitzar "un llenguatge socialment educat, a prop de la hipocresia", ja que per al papa "els qui van amb falsedats, no estimen la veritat, només s´estimen ells mateixos". I la hipocresia com ha dit el papa, "és el llenguatge de la corrupció". D´ací que el papa ens demana no tindre por "per a canviar les coses segons l´Evangeli". Com ens animen a fer els seglars i rectors dels dissabtes.

PD: Ací podreu trobar el document del Grup de seglars i rectors del dissabte: http://www.levante-emv.com/media/documentos/2015-03-05_DOC_2015-03-03_16_21_52_seglars-rectors.pdf

3 de març: Santa Caterina Ma Drexel (LEVANTE-EMV, 03/03/2015)

El dia 3 de març celebrem la festa de Santa Caterina Mª Drexel, una religiosa de Filadelfia que, en ple segle XIX, va ser una abanderada en la integració dels negres i dels indis, i per tant una lluitadora contra l´apartheit.

Caterina, que va nàixer a Filadèlfia el 26 de novembre de 1858, era filla d´un ric banquer, Francesc Drexel. No va poder conèixer sa mare, ja que va morir quan la xiqueta tenia només un mes de vida. Son pare es va casar amb Emma Bouvier, que va ser una autèntica mare per a Caterina. Malgrat la classe acomodada de la família Drexel, l´autèntica riquesa d´aquella llar no eren els diners sinó la religió catòlica i l´amor als altres, que es traduïa en una caritat pels més pobres. El mateix Sr. Drexel presidia diverses institucions dedicades a socórrer els més desvalguts de la societat. Per la seua part, la Sra. Emma Bouvier, anomenada pels seus veïns "matrona de bondat", era una dona del tot donada als altres. Per això la Sra. Bouvier deixava l´alta societat per anar en auxili dels marginats que vivien a les zones més pobres de Filadèlfia. Com que Caterina (amb les seues germanes) acompanyava sa mare en l´ajuda assistencial que la Sra. Bouvier feia als més desvalguts, la xiqueta conegué de primera mà el món de la marginació. I entengué a la perfecció les paraules de Jesús en relació als pobres: "Tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més menuts, a mi m´ho feieu" (Mt 25:40)

La seua vida de pietat, la missa i les obres de caritat, van anar modelant la vida de la menuda i després jove Caterina. Per això un dia, Caterina li va comunicar al seu confessor, que volia consagrar-se a Déu en la vida religiosa. Però el P. O´Connor li ho va desaconsellar, preveient les dificultats que trobaria en un convent, una jove de classe acomodada. I li digué que enmig del món també podia fer molt de bé, sense necessitat de ser religiosa. Caterina li va fer cas al P. O´Connor i creà dotzenes d´escoles, perquè creia que els pobres, a més d´aliments, també necessiten formar-se intel·lectualment.

Caterina estava contenta de l´obra educativa que havia iniciat i com que necessitava mestres i educadors en la fe catòlica, se n´anà a Roma vore el papa Lleó XIII, un home tan preocupat per les qüestions socials, i li va demanar que enviara missioners als EEUU. Lleó XIII, el papa de l´encíclica Rerum novarum, escoltà Caterina i l´animà a fer-se missionera.

De retorn a Filadèlfia, Caterina va entrar a la congregació de les Germanes de la Misericòrdia de Pittsburgh i en 1889 començà el noviciat. Però el 12 de febrer de 1891, juntament amb altres germanes de la congregació que compartien els seus mateixos anhels, Caterina començà una nova aventura, el que amb el temps serien les Germanes del Santíssim Sagrament per als Indis i per als Negres, una nova família religiosa on les monges compaginaven la dimensió contemplativa d´adoració del Santíssim Sagrament, amb la vida activa a favor dels indis i dels negres dels EEUU, una població marginada per qüestions racials.

El Vaticà va acceptar aquesta nova família religiosa, aprovant, em 1907 les seues Constitucions, fins que el 25 de maig de 1913 quedava aprovada definitivament la Congregació de les Germanes del Santíssim Sagrament per als Indis i per als Negres. La Mare Caterina va fundar 60 escoles, 3 cases d´assistència i un centre missioner, ja que creia en la importància d´una formació integral per als negres i els indis, que per l´apartheit estaven marginats per la societat nord-americana. També va fundar la Universitat Xavier de Nova Orleans, destinada a la formació superior dels negres i dels indis, segregats de les altres universitats degut al color de la seua pell.

Durant 40 anys la Mare Caterina estigué al davant de la congregació, fins que el 1937 renuncià als seus càrrecs per dedicar-se per complet a la pregària contemplativa en l´adoració del Santíssim Sagrament. Caterina Drexel va morir el 3 de març de 1955 i va ser canonitzada pel papa Joan Pau II el dia 1 d´octubre de 2000. Com va dir el papa Joan Pau II en la canonització de Santa Caterina Mª Drexel, aquesta jove "aprengué que els béns familiars no eren només per a ells, sinó que els havien de compartir amb els menys afavorits per la fortuna". I és que si Caterina "va quedar impressionada per la pobresa i per la condició desesperada de molts natius americans i afroamericans", com quedem impressionats també hui de vore la misèria de tanta gent, ella va saber posar remei a tantes desgràcies. I per això "va decidir no només donar els seus béns als pobres, sinó també la seua vida". Per això Santa Caterina Mª Drexel "és un exemple d´eixa caritat i d´eixa solidaritat generosa pels menys afortunats".

Vespres Ecumèniques (LEVANTE-EMV, 03/03/2015)

 Hui 3 de març, a les 7 de la vesprada i a la basílica de Sant Vicent Ferrer de València, se celebraran unes Vespres Ecumèniques per pregar per la unitat dels cristians. Aquestes Vespres, que presidirà el cardenal Kurt Koch, President del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, començaran a les 7 de la vesprada, i estaran preparades pel Centre Ecumènic Interconfessional de València, el Centre de Documentació Ecumènica "P. Congar" i la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. A més col·laboren també l´Amistat Ecumènica Internacional, l´Associació Ecumènica de Cristians pel Valencianisme i l´Oratori de Sant Felip Neri de València. I també participaran en les Vespres diversos membres de l´Església Anglicana Tradicional, l´Església Catòlica Llatina, l´Església Espanyola Reformada Episcopal, l´Església Evangèlica Alemanya, l´Església Evangèlica Baptista, Església Evangèlica "Jesús és el Senyor", Església Evangèlica Luterana Espanyola, Església Grecocatòlica Ucraïnesa, Església Orodoxa Romanesa i Església Ortodoxa Russa.

El desig d´unitat entre les Esglésies cristianes, va ser una de les principals finalitats del Vaticà II, per tal de retrobar la unió de les diverses comunitats eclesials, ja que Jesús va voler una sola Església!

Al llarg del temps, la història i la mala traça dels cristians, han fet que l´Església indivisa sofrira nombroses divisions. Per això l´Ecumenisme s´esforça, des de la pregària i el diàleg (i per la força de l´Esperit) a retrobar la plena unió dels cristians, per així, poder compartir una mateixa fe.
El Moviment Ecumènic va començar el 1910, amb el Congrés de Missions d´Edimburg. Però va ser sobretot amb el Vaticà II, que l´ecumenisme va prendre més força.

Amb l´Ecumenisme, no es tracta de procurar el retorn a l´Església Catòlica dels germans separats, sinó de retrobar-nos tots units en Crist, en una única comunitat eclesial, encara que amb ritus, tradicions i organitzacions diverses.

Després del Concili, el papa Pau VI va obrir un camí d´esperança en la recerca de la unió dels cristians. De fet, el Secretariat per la unitat no desaparegué, com ho feren altres comissions conciliars, sinó que va ser confirmat com a organisme permanent de la Santa Seu, en el motu proprio de Pau VI, Finis Concilio del 3 de gener de 1966. Posteriorment, aquest estament va passar a anomenar-se Pontifici Consell per a la Promoció de la Unió dels Cristians, per la Constitució Apostòlica Pastor bonus, de Joan Pau II de 28 de juny de 1988.

La trobada de Pau VI amb Atenàgores II a Jerusalem, el 1964, va propiciar l´alçament dels mutus anatemes de 1054. Altres trobades de Pau VI i el Patriarca Atanàgores, el 1967, van ajudar l´ecumenisme. Pel que fa a l´Anglicanisme, el Dr. Fischer, arquebisbe de Canterbury, visità Joan XXIII el 1960, i el 1966, el Dr. Ramsey, successor de Fischer, anà a vore Pau VI, que en un gest de comunió, li imposà el seu propi anell pastoral.

També al si del Consell Mundial de les Esglésies, el 1965, es creà un Grup Mixt de Treball, entre el Consell i l´Església Catòlica, "a fi de determinar els principis que haurien de guiar la col·laboració".

És veritat que encara són moltes les diferències per arribar a la plena unió de les Esglésies cristianes. Però com deia el canonge Espasa, nascut ara fa 100 anys i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional de València, "la nostra tasca és convèncer a tots que la unió és possible. I que la unió no vol dir ni inclou la desaparició de cap Església".

Les Vespres per la unió dels cristians que se celebraran hui a la basílica de Sant Vicent Ferrer de València, seran una bona ocasió per pregar perquè l´Església Catòlica, l´Ortodoxa i les de la Reforma, arriben a la plena unió, per tal de complir així la voluntat de Jesús, "Que tots siguen u" (Jo 17:21)

L'Església no pot ser neutral (LEVANTE-EMV, 02/03/2015)

En la situació actual de crisi econòmica i amb la corrupció política que existeix, l´Església, ha d´actuar sempre d´una manera apartidista, però no neutral, per tal d´estar sempre al costat dels pobres i dels marginats i alhora, profèticament, denunciar la injustícia i l´opressió dels poderosos.
Dic això per la resposta del qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, en la Tribuna Europa, quan li van preguntar el 28 de maig de l´any passat sobre la condemna de 8 anys a l´exconseller Rafael Blasco. L´arquebisbe Osoro afirmà que "La Iglesia no entra a juzgar". Amb el qui era President de les Corts Valencianes i d´altres dirigents populars a l´auditori, l´exarquebisbe de València no va voler molestar el PP. I és que molt sovint (massa sovint!) s´ha vist la connivència de la jerarquia valenciana amb el partit del Sr. Fabra i del Sr. Rajoy. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a tota l´Església.

El cardenal Tarancon afirmava amb un gran realisme: "Una Església aliada amb els poderosos, amb els rics, amb els opressors, no mantindria una actitud radicalment evangèlica, no seguiria el camí de Jesús".

Pel contrari, i davant l´abdicació del rei i la voluntat dels ciutadans de poder decidir entre monarquia i república, l´arquebisbe espanyol de Toledo, Braulio Rodríguez, amonestava els qui qüestionen el model d´Estat monàrquic, perquè això seria "descoser lo que hemos cosido durante tanto tiempo"!

L´Església no pot ser neutral, i amb valentia ha de denunciar tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans, com ho va fer l´arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio (l´actua papa Francesc) que a propòsit de la nova pobresa convidava a indignar-se, pel fet que "que el pa i el treball no arriben a tots". I encara, Jorge Mario Bergoglio deia també: "Des de fa uns quants anys, l´Argentina viu una situació de pecat, perquè no es fa càrrec de la gent que no té pa ni treball". El Govern Valencià es fa càrrec de la gent que "no té pa ni treball"?

Per la seua part, el bisbe de Donòstia, José Ignacio Munilla, denunciava els "governs que han gastat uns diners que no tenien, endeutant les administracions i comprometent el futur de les noves generacions". Per això el bisbe Munilla tornava a denunciar aquells "bancs que han sustentat els seus escandalosos beneficis sobre una economia irreal i fictícia, amb sous immorals, blindats per consells d´administració". El bisbe Munilla també s´escandalitzava del "xantatge especulador dels qui han fet fortuna, aprofitant-se de la crisi econòmica". I el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, denunciava una economia que funciona "com un interminable canibalisme d´egoismes i d´interessos", amb "l´especulació dels mercats financers" i les seues "repercussions sobre les famílies i les classes socials més dèbils".

Hui i sempre, l´Església, amb valentia, ha d´estar al costat dels indefensos i dels més dèbils, per defendre els seus drets i la seua dignitat, ja que els cristians hem d´ajudar "els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor" (Ps 71) L´Església no pot viure amb por, ni tampoc ha d´adular els opressors. Al contrari, ha de denunciar l´abús de poder d´aquells que xafen els pobres.

El cardenal Tarancon deia també: "L´Església ha de conrear les exigències de l´amor i de la justícia, encara que això siga incòmode"! Però dissortadament, els bisbes valencians, a diferència de Tarancon i de Bergoglio, continuen demanant una "neutralitat" que només afavoreix els interessos dels poderosos.

I és que, com ha dit Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, "Cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes". Per això el papa Francesc, amb valentia, deia el 5 de juliol de l´any passat: "Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades y oprimides". I l´Església Valenciana també ha d´estar al costat dels més pobres i dels més vulnerables de la nostra societat.

Los monjes de la Oliva (Reliigión Digital, 01/03/2015)

Maestros de la oración contemplativa

Los monjes de la Oliva

Saben amar sin condiciones: Dios es su único tesoro

Josep Miquel Bausset, 01 de marzo de 2015 a las 18:45

Monjes de la Oliva

• Abadia cisterciense Sta Maria de La Oliva
• MONASTERIO DE LA OLIVA (NAVARRA)

 Es un Instituto Monástico de vida íntegramente ordenado a la contemplación. Por eso los monjes se dedican al culto divino, según la Regla de San Benito dentro del recinto del monasterio

/>

El abad de La Oliva

• 
• 

(J. M. Bausset).- Del 22 al 28 de febrero he tenido la alegría de compartir los ejercicios espirituales con los monjes de La Oliva, maestros de oración contemplativa, hombres que hacen de sus vidas una oblación y una donación a Dios desde el amor fraterno y el servicio abnegado al Evangelio, a los hermanos y a los huéspedes.

Estos monjes, que son centinelas de esperanza, viven, un día y otro, el gozo de construir una comunidad basada en la comunión, y por eso, en la reconciliación y en la esperanza.

Los monjes de La Oliva nos enseñan, en pleno siglo XXI, a hacer realidad unas relaciones fraternas sanas, acogedoras y sinceras, alejadas de tensiones y de exclusiones, gracias a las cuales, estos hombres viven de una manera más humana y más sencilla, en armonía con la naturaleza, con serenidad, dulzura y amabilidad. Y también con sobriedad y frugalidad, compartiendo con los otros lo que tienen y lo que son, en comunión con el dolor y las esperanzas de nuestro mundo.

Estos días que he pasado con los monjes de La Oliva, he descubierto unos hombres apasionados de Dios, monjes que nos enseñan a valorar y a amar la belleza del Evangelio, en una comunidad orante, que trabaja para convertirse en una familia de hermanos, en unos discípulos de Jesús de Nazaret. Los monjes de La Oliva forman una comunidad que acoge con afecto a los que se acercan a este monasterio en busca de silencio y de paz. Los monjes de La Oliva nos ayudan, en un mundo con tantos recelos, a comprender al otro sin juzgarlo y sin condenarlo, aceptándolo tal como es. Por eso estos monjes saben descubrir a Cristo en toda persona que se acerca a La Oliva, sobretodo en los más pobres y sencillos.

Además, estos monjes, que son hombres de oración y de silencio, desde las Vigilias, a las 4,30 de la madrugada, cuando todavía es de noche, hasta las Completas, con la preciosa Salve Cisterciense, nos enseñan la primacía que ha de tener la Palabra de Dios en nuestras vidas, una Palabra leída y meditada, escuchada, acogida y orada, que, de esta manera germina y es fecunda en la vida de la Iglesia. Los monjes de La Oliva nos enseñan también a comprender y a valorar el celibato por el Reino como un abandono radical, desde la gratuidad y la confianza en el Dios que llena por completo el corazón de estos hombres.

Los monjes de La Oliva saben amar sin condiciones, sin poseer nada ni a nadie, ya que Dios es su único tesoro. En los monjes de La Oliva descubrimos unos hombres que hacen de sus vidas un camino de profecía, ya que en su día a día, nos enseñan que lo que parece imposible puede ser posible. De esta manera nos invitan a que nuestra vida, como la de ellos, esté marcada por una esperanza libre de miedos, una esperanza confiada y llena de sentido. Estos monjes nos ayudan, como decía San Bernardo, a "caminar en el Espíritu y a vivir de la fe", en un silencio fecundo, abierto a Dios y a los otros.

Los monjes de La Oliva, con su abad, Isaac Totorica al frente, nos enseñan no solo a dejar de lado aquel individualismo y aquella mezquindad que nos aísla y nos hace estériles, sino sobretodo a estar atentos a las necesidades del hermano, y más, del hermano que sufre. Los monjes de La Oliva nos enseñan a no pasar nunca de largo ante las fragilidades y el dolor de los más débiles, a no dejar nunca de curar las heridas de los que están al margen del camino, a enjugar las lágrimas de los que lloran y a acoger a los que tienen el corazón roto por tantos miedos.

Fue el 1150 cuando La Oliva recibió carta oficial de ciudadanía por parte del Capítulo General de Císter, que corroboraría enseguida el papa, también cisterciense, Eugenio I. La presencia orante de los monjes de La Oliva se interrumpió con la desamortización de Mendizábal en 1835. Y fue el23 de mayo de 1927 cuando los monjes pudieron volver de nuevo para restaurar la vida monástica en este monasterio.

Como determinan sus Constituciones y Estatutos, la Orden Cisterciense de la Estrecha Observancia "es un Instituto Monástico de vida íntegramente ordenado a la contemplación. Por eso los monjes se dedican al culto divino, según la Regla de San Benito dentro del recinto del monasterio". Es en la soledad y en el silencio, "en oración constante y gozosa penitencia", que estos hombres "ofrecen a la divina majestad un servicio humilde y digno a la vez, observando la vida monástica". Es por eso que el monasterio, que es "escuela del servicio divino", hace posible que Cristo se forme en los "corazones de los hermanos mediante la liturgia, la enseñanza del Abad y la vida fraterna".

El estilo de vida de los monjes de La Oliva, "sencillo y frugal", nos enseña a vivir enactitud de vigilia y a ser hombres y mujeres de oración, hombres y mujeres sin una doble cara, hombres y mujeres con un corazón limpio y confiado. Los monjes de La Oliva nos enseñan también a ser hombres y mujeres humildes en nuestras relaciones y sensibles a los que pasan a nuestro lado. Estos monjes nos enseñan que es posible en nuestro tiempo vivir el Evangelio con radicalidad, ya que alejados de toda superficialidad, los monjes de La Oliva hunden sus vidas en la Palabra de Dios y en el servicio a los hermanos.

Estos monjes saben hacer de la propia existencia un camino que no pasa por la intransigencia ni por el rigorismo, sino que fieles a la propia vocación, y con la "humanitas" característica de la Regla de San Benito, son testigos de misericordia para tanta gente que vive en el sufrimiento, maestros de compasión para los que viven desgarrados por el dolor, artesanos de consuelo para los desconsolados, centinelas de alegría y de esperanza para los tristes. 
Es por todo esto que los días que he pasado en La Oliva han sido para mí una experiencia de fraternidad, de comunión y de esperanza, ya que como dice el Abad Isaac, este monasterio trata "de hacer realidad en nuestra comunidad, "la escuela de caridad"".

FE I RAÓ (VILAWEB/ONTINYENT, 01/03/2015)

El mes de gener passat, amb motiu de la festa de Sant Tomàs d’Aquino, el cardenal Antonio Cañizares presidí un acte acadèmic al campus de Santa Úrsula de la Universitat Catòlica de València, en el qual pronuncià un discurs on defensà la Fe i la raó com els dos rails pels quals 'pot i ha de caminar' aquesta Universitat. En aquest acte, el cardenal Cañizares recordà l’encíclica del papa Joan Pau II Fides et ratio per donar a entendre la necessitat i la complementarietat de la fe i de la raó, en un diàleg necessari per tal d’ajudar-se mútuament.
 
És cert que la Fe i la raó no només no estan en contradicció, sinó que poden complementar-se. Per això trobe sorprenent que la fe, o si més no els bisbes i els capellans del País Valencià, estiguen en contra de la raó. I ho dic pel tema de la llengua a l’Església. Llevat del bisbat de Tortosa (una part del qual està en territori valencià) que té una certa normalitat pel que fa a la llengua dels valencians, els bisbats d’Oriola- Alacant, Sogorb-Castelló i València, menystenen i marginen la llengua de Sant Vicent Ferrer des de fa segles. Si abans del Concili Vaticà II la llengua litúrgica de l’Església era el llatí, en acabar el Concili vam passar del llatí al castellà. I no només a Utiel, Villena, Altura o Requena, sinó també a Ontinyent, Alcoi, Borriana, l’Alcúdia, Xàbia, Vila-real o Xàtiva.

Recorde que en acabar el Concili, com que la gent estava acostumada a dir en llatí les respostes de la missa, per tal que les aprenguérem en castellà es van fer uns fulletons perquè els cristians participaren de la missa. L’error va ser passar del llatí al castellà i no al valencià, com hauria estat normal.

Des de fa segles que la jerarquia catòlica del País Valencià ha arraconat la nostra llengua. De tal manera que la missa i els sagraments són sempre en castellà. Fins i tot, alguna vegada ha estat un miracle trobar un capellà que presidira, amb normalitat, una celebració litúrgica en valencià. I això que la majoria dels capellans són valencianoparlants! Però a l’hora de revestir-se i eixir al presbiteri, els preveres deixen la nostra llengua a la sagristia, i fan que els cristians que parlem valencià hàgem de deixar la nostra llengua a la porta del temple.

Durant molt de temps (i ja ho va denunciar el bon bisbe Rafael Sanus) la traducció del textos litúrgics han estat 'congelats' en algun calaix del palau arquebisbal de València, pel fet que, segons els bisbes valencians, no hi havia consens en la societat valenciana pel que feia a la llengua. Però jo em pregunte: per a una qüestió científica cal un consens? Cal un consens per acceptar la llei de la gravetat? Cal un consens per acceptar la unitat de la nostra llengua? O més aviat cal reconèixer la veritat? No recordem aquelles paraules de Jesús: 'la veritat vos farà lliures'?

En èpoques passades, l’Església ha fet el ridícul per anar contra la raó i per no acceptar els criteris científics. Per negar l’evidència, en una paraula. I això que era una qüestió absurda en segles passats, encara ho és més en ple segle XXI.
      
En últim terme, com ha dit el físic David Jou, 'un dels aspectes dels debats entre “raó i fe” al llarg de la història, ha estat una dimensió defensiva contra els poders absoluts'. Per això el professor Jou defèn que en últim terme, 'el debat entre “fe i raó” no tenia tant com a nom profund “raó”, sinó més aviat “llibertat”.' D’ací que l’Església Valenciana, rebutjant acollir (estimar i promoure) al seu si la nostra llengua, està contraposant la fe a la raó i també a la llibertat! Com en el cas de Galileu i de tants altres científics que l’Església al llarg de la història ha condemnat. La diferència és que ara som al segle XXI.

1 de març: Els Set Diumenges a Sant Josep (LEVANTE-EMV, 01/03/2015)

 Set diumenges abans de la festa de Sant Josep, l´església dedica aquests set dies a la pregària al sant patriarca, l´home just i bo de Natzaret. Enguany va ser l´1 de febrer quan començaren els Set Diumenges, durant els quals es mediten els set dolors i els set goigs de Sant Josep.
El primer dolor recorda el sofriment de Sant Josep quan estigué temptat d´abandonar Maria, pel fet que va vore que ella estava embarassada i ell no sabia res d´aquell embaràs. Però el dolor es va tornar en goig quan, per l´àngel, li fou revelat el misteri de l´Encarnació. Amb aquest primer dolor i goig, l´Església demana a Sant Josep que console "la nostra ànima amb l´alegria d´una bona vida i d´una santa mort".

El segon dolor és quan Josep va vore nàixer Jesús en la pobresa d´aquell estable. Però el goig va ser immens en sentir els àngels, i vore la glòria d´aquella nit resplendent. Per això en aquest dolor i goig, se li demana a Sant Josep que ens faça "la gràcia de que, acabat el viatge d´aquesta vida present, passem a oir les alabances angèliques i a gaudir les resplendors de la glòria celestial".

El tercer dolor recorda la sang de Jesús en ser circumcidat, que "va travessar el cor de Sant Josep". I el goig va ser sentir el nom de Jesús, un goig que revifà el cor de Josep, "omplint-lo d´alegria". Per aquest dolor i goig, demanem a Sant Josep que "nets de tot vici en aquesta vida, expirem amb el Nom Santíssim de Jesús en el cor i en la boca".

El quart dolor que es contempla és la profecia de Simeó sobre Jesús i el goig, les paraules de l´ancià Simeó en anunciar que, per Jesús, vindrà la salvació dels hòmens. Per això en aquest dolor i goig demanem "que siguem comptats entre aquells qui han de ressuscitar gloriosament".
El cinquè dolor és la fugida de la Sagrada Família a Egipte, i el goig, el fet que Sant Josep va tindre amb ell el mateix Déu, i el vore caure els ídols egipcis. D´ací que l´Església demane que "caiga del nostre cor tota mena d´ídol", perquè dedicats "al servei de Jesús i de Maria, per ells solament puguem viure i feliçment morir".

El sisè dolor és el perill que va suposar el rei Arquelau, una vegada mort Herodes, per a l´Infant Jesús. I el goig, el viure amb alegria a Natzaret. Per aquest dolor i goig demanem que "lliure el nostre cor de temors pertorbadors, puguem aconseguir la pau de consciència".
Finalment el setè dolor va ser quan Josep va perdre Jesús durant tres dies en la peregrinació que la Sagrada Família va fer al Temple de Jerusalem. I el goig, el fet de retrobar l´Infant que tenia 12 anys, al Temple. Per això li demanem a Sant Josep "que no perdem mai Jesús per culpa mortal, i si el perdérem, buscar-lo tant i amb tan intens dolor que el tornem a trobar propici, particularment en la nostra mort".

Els Goigs, com ha dit Domènec Valls, són "una autèntica obra poètica i una pregària adreçada a Déu, a la Mare de Déu i als sants", que es dediquen als altars venerats pel poble. I tota la poesia religiosa popular, ens ajuda a cantar les meravelles de Déu. una prova d´això és aquest bonic poema de mossèn Jacint Verdaguer: "Amb la florida vara/ Josep va caminant;/ bé n´és més florideta/ la que li va al davant;/ per veure´n la Poncella/ los cels s´abaixaran./ Quan són a l´Establia/ Josep està cansat:/ Dormiu ací a la vora,/ que bé que haveu vetlat./ Lo somni que somia/ que el bon Jesús és nat;/ al despertar del somni/ se´ls veu allí al costat;/ quan veu que juga amb àngels/ també s´hi és posat".

Que Sant Josep, que venerem en els Set Diumenges abans de la seua festa, ens siga intercessor en la nostra vida i en la nostra mort.