L'Església i la Guerra Civil (12/10/2014)

Com cada any, a Montserrat s’inaugura el curs acadèmic del nostre Centre d’Estudis Filosòfics i Teològics amb una conferència que dóna el tret de sortida a les activitats lectives. 

L'1 d'octubre passat, la lliçó inaugural de curs va anar a càrrec del P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. El P. Hilari Raguer, qui va fer una exposició magistral sobre un dels temes que millor coneix (l’Església i la Guerra Civil) demostrà amb abundants dades com l’alçament dels militars feixistes no va ser per motius religiosos, tot i que es convertí 'en una Guerra de Religió'. De fet, com va dir el P. Hilari Raguer, els generals colpistes 'no es caracteritzaven per la seva religiositat'. El mateix general Franco, davant els rumors d’insurrecció al Marroc, recomanava 'fomentar el laicismo' dels moros, perquè la religió (l’islamisme) seria el millor estímul per a una insurrecció independentista al Marroc.

I és que als primers dies de la guerra, ni els pronunciaments de declaració d’estat de guerra ni la premsa, a excepció de Navarra, no esmentaven la religió. De fet, ni un sola de les proclames dels rebels deia que la sublevació era motivada per la defensa de la religió, ni cap diari parlava de la revolta 'com a defensa de la fe'. Les proclames sí que parlaven de 'la reconstrucción nacional', però no feien cap esment a la situació de la religió.

Segons exposava el P. Hilari Raguer en aquesta lliçó inaugural, si bé 'els bisbes no van prendre part en la conspiració colpista, sí que s’hi van adherir amb entusiasme', a excepció del cardenal Vidal i Barraquer. Segons el P. Hilari Raguer, els revoltats 'van adoptar la dimensió de defensa de la fe' només per una qüestió de propaganda, per a així tenir 'un suport exterior'.

De l’estudi de l’Arxiu del Vaticà que ha fet el P. Raguer es desprèn la postura de la Santa Seu, que va ser la d’acatar la legalitat republicana. I des de la Secretaria d’Estat així s’indicava als bisbes espanyols, malgrat la poca simpatia que la majoria dels prelats tenien per la República. D’ací que les relacions diplomàtiques del Vaticà amb la República 'no es van trencar formalment'. Com afirmava el P. Raguer, 'l’actitud de la Santa Seu envers els insurrectes va ser reticent. I per això el Vaticà va trigar gairebé dos anys a reconèixer plenament el govern de Franco'. La raó de la reticència del Vaticà respecte als revoltats, segons el P. Hilari Raguer, era que des de Roma no estaven segurs de qui guanyaria la guerra. Però sobretot, per la por que tenia la Santa Seu de l’ajut d’Alemanya i d’Itàlia als insurrectes, ja que l’Església temia que el govern de Franco estiguera controlat pels feixistes de Mussolini i pels nazis de Hitler, amb els quals el Vaticà havia tingut molts problemes.

El cardenal Vidal i Barraquer va tindre un paper decisiu en el discurs que el papa Pius XI va fer a un grup de pròfugs espanyols que van visitar el Sant Pare a Castelgandolfo. Aquests espanyols simpatitzants de Franco esperaven de Pius XI una condemna de la República i una defensa del Règim franquista. Però el papa, informat pel cardenal Vidal i Barraquer, a més de 'deplorar una guerra, que és sempre un mal i més quan és entre germans', denuncià 'els excessos dels qui deien defensar l’Església, lamentava la persecució religiosa i no declarava guerra santa la revolta dels sediciosos'. Això va fer que la propaganda franquista mutilara aquest discurs del papa, divulgant-ne el text, però sense la crítica final de Pius XI a la revolta feixista. I com que els bisbes només van conèixer el discurs censurat, van començar a publicar cartes pastorals a favor de la revolta, que qualificaren com a 'cruzada'.

En aquesta lliçó inaugural, el P. Hilari Raguer comentà també la Carta Colectiva del Episcopado Español que promogué el cardenal Gomà a petició de Franco i que no va signar el cardenal Vidal i Barraquer, ni tampoc el bisbe Mateo Múgika, de Vitòria. La 'Carta Colectiva', un text a favor dels insurrectes, denunciava davant l’opinió internacionals la persecució religiosa de la zona republicana, però no deia res de la persecució a la 'zona nacional'. Com va comentar el P. Hilari Raguer en aquesta conferència, ell mateix trobà a l’Arxiu del Vaticà una carta del cardenal Eugeni Pacelli (que era el Secretari d’Estat) adreçada al cardenal Gomà (i que Pacelli no va arribar a enviar) recomanant-li que no publicara la 'Carta Colectiva'. I és que, segons deia el P. Raguer, el papa Pius XI estava 'més d’acord amb Vidal i Barraquer que amb Gomà'. Cal recordar que a causa de la negativa del cardenal Vidal i Barraquer a firmar la 'Carta Colectiva', en acabar la guerra Franco no va permetre que el cardenal de la Pau tornara a la seua diòcesi de Tarragona i per això Vidal i Barraquer va morir a l’exili.

Aquesta lliçó del P. Hilari Raguer en la inauguració del curs acadèmic a Montserrat va ser una oportunitat per a conèixer millor la visió i l’actuació del Vaticà en la Guerra Civil, i la postura dels insurrectes, per una part, i la dels bisbes per l’altra.        

Obrir l´Església a noves realitats (LEVANTE-EMV, 10/10/2014)

Aquest és el desig del papa Francesc per al Sínode sobre la Família que començà el passat dia 5, i que acabarà el pròxim dia 19. Amb el títol Desafiaments pastorals de la família en el context de l´evangelització, els bisbes, a Roma, escoltaran i acolliran «les tristeses i les esperances dels hòmens del nostre temps». Aquest sínode és una ocasió providencial per «renovar l´Església i la societat», ja que pot fer possible una nova Pentecosta per acollir la situació i la problemàtica que viuen les famílies en el segle XXI. Per això el papa ha demanat «la llum per escoltar Déu i el clam del poble», i sobretot la «disponibilitat a confrontar-nos de forma sincera, oberta i fraterna». El papa també ha demanat als bisbes «disponibilitat a un diàleg sincer, obert i fratern, que porte amb responsabilitat pastoral, a donar respostes als interrogants d´aquest canvi d´època».

Com ha dit el papa, aquest Sínode sobre la Família ha de ser «com un somni essencial d´estabilitat, i una porta oberta» per descobrir què vol Déu de la nostra Església. Si bé el mateix cardenal Franc Rodé ha afirmat que «Francesc és excessivament d´esquerres», i d´ací l´oposició dels sectors més conservadors de l´Església, el Sínode pot ser una entrada d´aire fresc, semblant a allò que va suposar el Concili Vaticà II fa 50 anys. De fet, el cardenal Müller (prefecte per a la Doctrina de la Fe) amb quatre cardenals més, ha fet un llibre on, d´alguna manera, rebutja qualsevol obertura de l´Església en el tema dels divorciats tornats a casar. I és que si la ponència del cardenal Walter Kasper sobre el sínode va alçar controvèrsies entre els membres més immobilistes de l´Església (entre ells el mateix cardenal Müller) el papa ha elogiat públicament el text de Kasper. I és que com ha dit Andrea Ricardi, «la revolució de Francesc és una revolució de l´esperit, i per tant imparable».

El papa, conscient d´aquests sectors conservadors, està segur que és amb «el goig de l´Evangeli, que portarem el pas d´una Esgésia reconciliada i misericordiosa, pobra i amiga dels pobres, amb capacitat per a vèncer, amb paciència i amor, les afliccions i les dificultats que vinguin, tant de dins com de fora». Per això el papa pensa que «no hem de tancar-nos en suposades interpretacions del dogma», ja que «el món ha canviat».

El Sínode sobre la Família ha de ser una oportunitat «per desfer llaços que impedeixen a les persones trobar-se, i també ha de servir per curar les ferides que sagnen, i per animar l´esperança de tants hòmens i dones desesperançats» i per debatre, sense límits, temes fins ara considerats tabús, com l´avortament, el matrimoni homosexual, el divorci, els anticonceptius, la violència masclista o la pobresa. Per això aquest sínode ha de ser una oportunitat per «no frustrar el somni de Déu», i un camí nou, on es puga acollir el sofriment de tots els qui tenen el cor adolorit. I també per afrontar i donar resposta als interrogants del nostre temps, per tal que l´Església no quede encadenada al passat.

Benvolgut, bisbe Antonio (LEVANTE-EMV, 03/10/2014)

Demà dia 4, bisbe Antonio, vostè seurà per primera vegada a la càtedra de la Seu de València com a nou pastor d´aquesta Església. Li desitge un fecund ministeri pastoral en el seu servei als cristians d´aquest bisbat. Sap que pot comptar amb la meua pregària perquè, a imatge del Bon Pastor, encoratge la fe i l´esperança del Poble de Déu que peregrina en aquesta terra. 

Al llarg de l´Escriptura els profetes anunciaren la Bona Nova del Regne i també denunciaren amb valentia la mala política d´Israel i la corrupció dels seus governants. I no només els profetes de l´Antic Testament. També els profetes del segle XX, com els bisbes Casaldàliga, Romero, Angelelli o Hélder Câmara, alçaren la veu per denunciar la injustícia i la mentida dels poderosos. I per això, tant uns com altres van ser perseguits, i alguns fins i tot assassinats.

En la Regla Pastoral, Sant Gregori el Gran exhortava els pastors a «oposar-se als grans d´aquest món parlant amb tota llibertat». Per això demane a Déu que li faça el do de l´esperit de profecia, perquè en el seu servei episcopal que comença demà, siga sol·lícit amb els més necessitats. 

Per això m´agradaria que hui dia 3 anara a la Plaça de la Mare de Déu a recolzar les víctimes de l´accident del metro, desemparades pel Govern valencià. Què bonic seria que començara el seu ministeri estant a prop dels qui sofreixen. Perquè com Jesús, vostè ha estat enviat «a consolar tots els qui estan de dol» (Is 61).

M´agradaria també que es reunira amb els treballadors de RTVV, amb els veïns del Cabanyal i amb el col·lectiu de malalts dependents. 

Voldria que per defendre la cultura i la llengua dels valencians, presentara a Roma els textos litúrgics aprovats per l´AVL, «congelats» des de fa anys en algun calaix del palau arquebisbal. ¿No serà hora ja que l´Església valenciana promoga i utilitze la nostra llengua? Per això m´agradaria que vostè utilitzara el valencià assíduament (per així animar els capellans a fer el mateix) com va fer vostè el 8 de setembre presidint a Meritxell la missa en la llengua oficial d´Andorra. Em va alegrar que s´expressara en la llengua d´aquell país. Deixe´s aconsellar pels Rectors dels Dissabtes i per l´Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià. 

M´agradaria que com a arquebisbe de València, denunciara la política sanitària del Govern, així com el tracte que reben els immigrants als CIE. I també que encapçalara una manifestació contra la pobresa, contra els qui han destrossat el sistema financer valencià, i contra la política dels bancs i les preferents, que per l´egoisme d´alguns han deixat en la ruïna milers de ciutadans. I també per protestar pels jóvens que han hagut d´emigrar i pels xiquets que al nostre bisbat no poden menjar tres vegades al dia. 

Finalment m´agradaria que posara en evidència els qui s´aprofitaren del viatge de Benet XVI a València per fer negocis bruts. I els qui, amb el cas Cooperació, han espoliat els més pobres del Tercer Món. Per això pregaré al Senyor.

Una Església amb entranyes de misericòrdia (SAÓ, SETEMBRE 2014)

El 26 de juny, al Vaticà, es donava a conèixer el document Instrumentum laboris, que els Pares sinodals estudiaran en la pròxima Assemblea General Extraordinària de 2014. La presentació de la síntesi dels resultats de l’enquesta del papa.

Va ser el papa Francesc qui, el 8 d’octubre de l’any passat, va convocar la Tercera Assemblea General Extraordinària del Sínode de Bisbes, sobre el tema: Els desafiaments pastorals de la Família en el context de l’evangelització.

El text que ara hem conegut, Instrumentum laboris, naix de les respostes al qüestionari del Document Preparatori, que vam conèixer l’any passat i que està estructurat en 8 grups de preguntes relatives a la família i al matrimoni.

El document, amb una premissa i 3 parts, presenta els desafiaments als quals, hui l’Església s’ha d’enfrontar: el fenomen de la immigració i la família, el consumisme, les unions de fet, el cas de separats i divorciats tornats a casar, les mares solteres, altres formes de sexualitat fora del matrimoni, crisi hedonista, unions del mateix sexe, matrimonis de no batejats....

És important destacar que amb l’enquesta ha passat un fet gairebé inèdit: Francesc, el bisbe de Roma, ha convocat l’Església a exercir el sensus fidelium, és a dir, el sentit de la fe dels fidels, per tal que així el papa puga conèixer de primera mà quins són els reptes i les dificultats de les famílies.

I és que en l’actualitat hi ha una gran distància entre allò que els cristians  creuen que ha de ser la moral sexual catòlica i allò que ensenya l’Església. Així per exemple, hi ha una forta desconnexió entre el que diu l’encíclica Humanae vitae, de 1968 i la sexualitat que viuen molts cristians.

En la presentació d’aquesta síntesi de l’enquesta sobre la família, ja s’han deixat sentir algunes opinions sobre la importància de l’acompanyament guaridor de l’Església a les famílies ferides. I també, l’interès de fer vore a la nostra societat la maternitat de l’Església. D’una Església no autoreferencial, sinó d’una Església que ha de eixir d’ella mateixa.   

Per això caldrà una pastoral familiar més oberta, d’encoratjament i de guarició, ja que com va dir el cardenal Baldisseri, “urgeix permetre a les persones ferides, curar-se i trobar la misericòrdia que Déu concedeix a tothom”.

També el bisbe Bruno Forte afirmava en aquesta presentació el paper d’una Església “que està sempre destinada a ser la casa oberta del Pare, amb lloc per a tothom”.

Tant de bo els Pares sinodals actuen com una Església que és Mare, una Església que escolte abans de parlar, que aprenga a acollir sense condemnar, que cure sense jutjar. Una Església allunyada del rigorisme i de la intransigència, que transmeta el missatge d’amor de Jesús de Natzaret.   

La Mare de Déu del Roser (LEVANTE-EMV-07/10/2014)

A l’edat Mitjana s’acostumava saludar la Mare de Déu amb el títol de rosa. Així, un manual medieval francès diu: “Quan la bella rosa Maria comence a florir, l’hivern de les nostres tribulacions s’esvairà i l’estiu de l’eterna alegria, començarà a florir”. També les imatges de la Mare de Déu s’adornaven amb roses i se li dedicaven cants, en els quals s’anomenava Maria, jardí de roses, en llatí medieval, Rosarium.

Als convents i monestirs, els monjos i frares i també els laics que no sabien els 150 salms de la Bíblia, acostumaven a substituir-los per Parenostres o Avemaries, mentre meditaven la vida de Jesús i de Maria. Per això al segle IX, a Irlanda, hi havia el costum de fer en un cordell, els nugs per comptar les Avemaries, una pràctica que des d’Irlanda, passà a Europa. 

Segons la tradició, va ser el 1208, quan la Mare de Déu se li va aparèixer a Sant Domènec de Guzman, donant-li el rosari i demanant-li que propagara aquesta pregària. Així, el papa Benet XV, escrivia. “Domènec de Guzman va manar als seus fills que, en predicar la Paraula de Déu, es dedicaren a inculcar en els oients el rosari”. I els Goigs canten: “Manà vostra Senyoria/ als Frares Predicadors/ que de la vostra Confraria/ foren intituladors; i així ells l’han fundada/ obeint vostre voler/ dignament intitulada/ Verge i Mare del Roser”.

Al segle XIII, l’abat cistercenc anglès, Éttienne de Sallai, va escriure unes meditacions sobre els goigs de la Mare de Déu. I al segle XV, els dominics Alain de la Rochelle, a Flandes i Jacobus de Sprenger a Colònia, estructuraren la pregària del rosari tal i com hui la coneixem, estenent aquesta devoció, no només a Alemanya, sinó a diversos països centreeuropeus.

Però va ser el papa Pius Vè qui definí i difongué la pregària del rosari, per commemorar la batalla de Lepant, el 7 d’octubre de 1571, la victòria de la qual, sobre els musulmans, va ser atribuïda a l’ajuda de la Mare de Déu.

El papa Climent IX, el 1716, estengué la festa de la Mare de Déu del Roser a tota l’Església, fixant la seua data el primer diumenge d’octubre. El 1913, en una reforma litúrgica, i per tal de traure les festes de la Mare de Déu i dels sants dels diumenges, es fixà la data del 7 d’octubre com a festa del Roser.

Són moltes les ermites valencianes dedicades al Roser, com a la Vall d’Uixó, Emperador, Almassora, El Palomar, Aiora, Beneixida, Massamagrell, Requena o Ludiente. També la pedania de Castellar te el seu temple dedicat a la Mare de Déu del Roser. Altres viles que celebren aquesta festa (encara que no necessàriament a l’octubre) són Salem i la pedania de les Cases de Bàrcena i la Vilavella.

Que la Mare de Déu del Roser patrona de Llombai i de la Pobla de Vallbona, siga la protecció dels cristians d’aquest poble, i també de Salem, la Vilavella i de les Casses de Bàrcena. I també de tots els devots del rosari que s’aclamen a ella amb devoció, tal i com canten aquets Goigs: “Puix mostreu vostre poder/ fent miracles cada dia/ protegiu Verge Maria/ els Confrares del Roser”.

Sant Bru (LEVANTE-EMV, 06/10/2014)

Hui 6 d´octubre l´Església celebra Sant Bru, nascut a Colònia el 1030 i canonge de la col·legiata de Sant Cunibert, estudià a la catedral de Reims on el 1055 va ser nomenat rector de l´Escola Catedralícia.

El bisbe Manassès de Gournay, que havia obtingut la seu episcopal de forma simoníaca, nomenà Bru, canceller de l´arxidiòcesi, per tal d´allunyar-lo de l´ensenyament. Una comissió presidida per Bru i pel degà del Capítol, va recórrer davant del nunci del papa Gregori VII, el bisbe simoníac. En represàlia, el bisbe Manassès destituí Bru del càrrec de Canceller i li van ser confiscats tots els seus béns. El 1080, destituït el bisbe simoníac, Bru va ser rebut com el millor candidat a l´episcopat. Però Bru deixà Reims i se n´anà amb dos amics a Fontseca, a prop del monestir de Molesmes. Amb tot, la vida cenobítica del Císter, amb l´abat Robert, no satisfeia la crida a la soledat que sentia Bru. Finalment, el 24 de juny de 1084, amb sis companys, Bru se n´anà a un bosc de Chartreuse, on inicià la vida eremítica. Cridat a Roma pel papa Urbà II el 1089, Bru fou nomenat conseller. Però aquesta vida no l´omplia. Per això, després d´un temps retornà a la vida eremítica, fundant la cartoixa de Santa Maria de la Torre, on morí el 6 d´octubre de 1101. 

De rostre sempre alegre i senzill en el tracte, Bru, un home de cor profund, va ser un pastor sol·lícit i bo amb els germans.

La vida cartoixana gira al voltant de la pregària, el silenci i la soledat, el treball i la Lectio Divina, on el monjo s´alimenta de la Paraula de Déu.

A part de la pregària, sol a l´ermita, on cada cartoixà menja i treballa, els monjos s´apleguen a l´església tres vegades al dia: en la vetla de la nit, la missa i les vespres. 

Separats de tots i alhora en comunió amb tots per mitjà de la pregària, els cartoixans com a hòmens de Déu, esdevenen sentinelles d´esperança, mentre preguen al cor de la nit.

Els cartoixans es troben a la nostra terra, a Porta Coeli, cartoixa fundada el 1272, al Camp de Túria i també a Benifassà, on les monges cartoixanes arribaren el 1967. A més dels monjos de Porta Coeli, hi havia també les cartoixes valencianes d´Ara Christi, Vall de Crist, la Anunciata i Via Coeli.

La cartoixa de Porta Coeli, a la vall de Lullén, va ser fundada per Andreu d´Albalat, tercer bisbe de València, amb monjos provinents d´Escaladei. Els monjos va tornar a la cartoixa el 1943. Un dels priors més coneguts d´aquesta cartoixa va ser fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent. Ja Jaume Roig, al segle XV, en un dels versos del seu poema, l´Espill, fa referència a la cartoixa, de la qual diu: «amb raó es diu del Cel porta» o Porta Coeli.

Per la seua part, les monges de Benifassà, al parc natural de la Tinença de Benifassà, van aprofitar les runes d´un antic monestir cistercenc per començar la vida eremítica, en l´única cartoixa femenina que hi ha a Espanya.

És així com els cartoixans, des de fa nou segles, es mantenen fidels a la pregària i a la solitud, en el carisma confiat per Sant Bru.

Pastors amb olor d’ovella (EL PAÍS, 02/1'/2014)

Aquest és el desig del papa Francesc, benvolgut bisbe Antonio, per als pastors de l’Església. I a aquestes paraules del 28 de març de 2013, en la missa crismal celebrada a la basílica de Sant Pere del Vaticà, el papa encara afegia, en relació als bisbes i als capellans: “En revestir-nos amb la casulla, pot fer-nos bé sentir sobre els muscles i en el cor, el pes i el rostre del poble fidel”. És per això que li desitge en la seua entrada hui, com a nou arquebisbe de València, que porte sobre els seus muscles les alegries i les tristeses, les il·lusions i les esperances del poble que el papa li ha confiat.

Pregaré el Senyor perquè com a nou pastor de la diòcesi de València siga un pastor amb olor d’ovella. Un pastor que ha de ser el primer servidor de la comunitat diocesana, com també deia el papa en una entrevista: “Servir la gent m’ix de dins. Jo crec que Jesús vol que els bisbes no siguen prínceps sinó servidors” (La Vanguardia 12 de juny de 2014) 

Un pastor que siga acollidor, que no pense en “pujar” sinó en servir. El papa Francesc ha recalcat diverses vegades que desitja que “els bisbes i els capellans no acaben cedint a la temptació del diner, de la vanitat i l’afany de fer carrera”. Perquè d’aquesta manera els qui ho fan, “de pastors es converteixen en llops” (Homilia a Santa Marta 15 maig 2013)

Demane al Senyor que com a nou arquebisbe de València, siga un pastor que amb la senzillesa dels deixebles de Jesús, porte a la nostra Església diocesana l’oli del consol, el vi de l’alegria i el pa de la fraternitat.

A més, conscient que es trobarà a la terra de Sant Vicent Ferrer i d’Ausiàs Marc, li demane que com a nou bisbe normalitze (d’una vegada per totes) la nostra llengua al si de l’Església. Quan fa una miqueta més d’una any el bisbe Enrique Benavent va ser nomenat nou pastor del bisbat de Tortosa, deia, respecte al valencià: “És la llengua de ma casa, la llengua del meu poble, la llengua que jo estime com a meua. Si vaig a un lloc que té una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura , he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament al lloc on he estat enviat”.  Això voldria també per a vostè com a nou pastor de la diòcesi de València. I no el que està passant des de fa segles: la marginació de la nostra llengua a la litúrgia, als estudis al Seminari i a les publicacions digitals i en paper de l’arquebisbat.

És veritat que el bisbe Carlos Osoro va obrir una porta d’esperança en la seua entrada a la nostra diòcesi, quan abraçà fraternalment el bisbe Rafael Sanus i quan es dirigí al poble de Déu en valencià. Però després...

El bon bisbe Rafael Sanus, en un article en aquest mateix diari (El País 14 de març 2005) aconsellava els bisbes a viure “allunyats de l’arrogància, seguretats i autoritarismes”. I per això li sabia greu el to de certs documents episcopals (tan diferents dels del papa Francesc) que “semblen que parlen contra algú o contra alguna cosa”. Com aconsellava el bisbe Rafael Sanus, “no podem dirigir-nos als catòlics espanyols i als no catòlics, com si tots foren de l’Opus Dei”. I per això urgia als bisbes i als capellans a “fer un esforç sincer per canviar la mentalitat i per assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat”. El bisbe Sanus que vostè va conèixer, bisbe Antonio, també aconsellava als pastors de l’Església  a “fer més vida de carrer i menys enclaustrament”, i a “ser més senzills i menys exigents i formals”.

Ara, i a partir de hui, vostè és el nou arquebisbe de València. Siga acollidor amb tots. També amb els qui volem pregar Déu en valencià, perquè fins ara, desgraciadament, en entrar a l’església hem de deixar la nostra llengua a la porta del temple.

Que el Senyor el faça un pastor “segons el cor de Déu”, pare i germà per a tots els cristians del bisbat de València, per així, com desitjava el bisbe Sanus, fer possible a l’Església “un govern més sinodal que vertical”.

Li desitge bisbe Antonio  en el seu servei pastoral, allò que el bisbe Pere Casaldàliga, va escriure per a ell mateix en la seua ordenació episcopal: “La teua mitra serà un barret de palla, el sol  i el clar de la lluna i el cel seré, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança del teu poble en tu. El teu anell serà la fidelitat de la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d’aquesta terra. No tindràs altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu, ni faràs servir altres guants que el servei de l’Amor”.