Sant Romuald (Levante-EMV, 18/06/2014)

Cada 19 de juny, l´Església celebra la festa de Sant Romuald, abat i monjo, i fundador de l´Orde de la Camàldula. Romuald va ser un dels millors representants de la reforma de l´Església, a finals del segle X i principis de l´XI, degut al moment de decadència del cristianisme. Si la reforma de Cluny, entre els benedictins, va tindre lloc a principis del segle X, Sant Romuald va fer el mateix 100 anys després.

Romuald, de família dels Onesti, ducs de Ravena, va nàixer sobre el 950. Va passar la seua joventut d´una manera desordenada. Però un fet luctuós, va canviar Romuald. Son pare, Sergi, en un duel, al qual va assistir el seu fill, va matar el seu adversari. El jove, angoixat per aquella mort, es va retirar a fer penitència al monestir benedictí de Classe, a prop de Ravena. Després de 3 anys, Romuald va demanar que l´admeteren de monjo. La seua vida observant, era com una denúncia per als monjos relaxats, i per això, amb conformitat del seu abat, Romuald deixà el monestir i se n´anà a viure a un lloc solitari.

Juntament amb Pere Urseol, duc de Venècia, Romuald va arribar a Cuixà, on començà a viure en una ermita, a prop del monestir benedictí. Romuald va ser un prodigi d´ascetisme, amb dejunis rigorosos i pregàries, gràcies a les quals podia vèncer les temptacions.

Tornada a Itàlia

Cap al 999, Romuald va tornar a Itàlia, per residir, de nou al monestir de Classe, on en solitud, continuava fent vida de pregària i de penitència. Va haver de patir els ultratges dels monjos del seu propi monestir, que l´expulsaren. Romuald demanà a l´emperador Otó III, uns terrenys on construí un monestir de vida contemplativa, basat en la soledat i en l´obediència.

Romuald va ser un exemple de pregària, de soledat i de penitència. Fundà altres monestirs a prop de Roma, amb un règim de vida de silenci i austeritat. El 1012 va fundar el monestir de Camp Màldoli, nom que ha donat lloc a l´Orde de Sant Romuald: la Camàldula, un monestir amb cel·les independets i vida mig eremítica, mig cenobítica. Romuald va morir a Val de Castro, el 7 de febrer de 1027. L´Orde de la Camàldula va ser aprovada pel papa Alexandre II, en 1072.

Amb motiu del mil·lenari de la Camàldula, el 2012, el Prior General, Alessandro Barban deia que «el silenci i la pregària, no són un aïllament, ni una separació o una contradicció amb el diàleg i l´hospitalitat». I és que els monjos, tant els camaldulencs, com els benedictins o els cistercencs, no vivim aïllats del món. La vocació monàstica es viu en comunió amb els hòmens i les dones del nostre món. Per això els monjos i les monges ni fugim del món, ni el veiem com alguna realitat a condemnar!

Al monestir, els monjos i les monges, mentre compartim tot allò que som i tot allò que tenim, sense tindre res propi, fem possible una manera de viure fonamentada en la senzillesa i la frugalitat, el perdó i la pau. I és que com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, «La Regla ens ensenya com hem de conviure amb els altres», en un ambient fratern.

Santa Maria Miquela del Santíssim Sacrament (LEVANTE-EMV, 15/06/2014)

Miquela Desmaissières López de Dicastillo y Olmedo, futura Mare Sagrament, de família aristocràtica, va nàixer l'1 de gener de 1809. De cor noble i generós, Miquela va dedicar la seua vida a favor de les dones que havien caigut en la prostitució.

Miquela, que era vescomtessa de Jorbalán, de jove va alternar la vida caritativa a favor dels pobres i dels malalts, amb la vida cortesana a la cort de París i de Brussel·les. Va rebre un ensenyament excepcional, degut a la posició econòmica de la seua família. 

Va ser a Madrid, quan en companyia d'una amiga visità l'hospital de Sant Joan de Déu, que acollia les prostitutes malaltes. Això va impactar la vescomtessa de Jorbalàn, que es va fer càrrec d'aquestes jóvens, quedant-se a viure amb elles en una casa. La seua família i les seues amistats no van voler saber res d'ella, degut a l'escàndol que en aquella època suposava el seu compromís amb aquelles dones que la societat marginava.

La caritat de Miquela va fer que, malgrat les contrarietats que va sofrir, fins i tot per part del seu confessor i d'un bisbe, sobreeixira en la seua tasca a favor de les dones que havien exercit la prostitució.

D'aquesta manera, fundà la congregació religiosa de les Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat. Ella mateixa, amb les seues 7 primeres companyes va fer la professió simple el 6 de gener de 1859, i un any i mig després, el 15 de juny de 1860, va fer la professió perpètua.

La congregació es va estendre a Saragossa, València, Barcelona i Burgos. Enmig de l'epidèmia de còlera que es produí a València, el 1885, la Mare Sagrament, va morir en aquesta ciutat, el 24 d'agost d'aquell any. El seu cos va ser enterrat al cementeri de València i després, traslladat a la casa de la congregació, al carrer Hernás Cortés. El 1934 va ser canonitzada com a model de generositat i d'amor.

Actualment les Adoratrius, amb més de 1000 religioses, viuen a 23 països d'Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica, treballant per tornar la dignitat a aquelles dones explotades per la prostitució i l'exclusió social. 

Les Adoratrius continuen en ple segle XXI, el carisma de la Mare Sagrament en la tasca de l'alliberament integral i la reinserció social de les dones víctimes de la prostitució o d'altres tipus d'esclavitud. Per això han creat diversos projectes, com Font de vida, Emaús, Betània, Sicar o Amaranta, entre molts d'altres, per promoure els drets de les dones, enmig d'un món que continua discriminant-les. 

Al nostre País, Alpuente li ha dedicat una ermita a la Mare Sagrament. La construcció, de planta rectangular, és del 1936, i es troba al costat de la carretera que travessa l'aldea de la Carrasca. 

Hui les Adoratrius, fidels al carisma de la seua fundadora, continuen l'obra d'alliberament de la dona, responent amb fidelitat a la tasca d'evangelització que els va encomanar Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament.

L'Església i el procés sobiranista a Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 15/06/2014)

En ple procés sobiranista, Catalunya viu immersa en un debat sobre el dret a decidir el seu futur en llibertat. Els polítics, la societat civil i la ciutadania en general, han fet seu aquest debat, plenament democràtic.

També l’Església Catalana i l’Espanyola, han opinat sobre aquest procés. De tots és coneguda la postura del cardenal valencià Antonio Cañizares, que va declarar la unitat d’Espanya “como bien moral”.

Per la seua part, l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodíguez, amb motiu de la mort de l’expresident Adolfo Suárez, i amb el pensament posat en la consulta del 9 de novembre, deia el passat 24 de març: “Hemos de vivir con intensidad el tiempo que nos toca y hacer todo lo posible para que no vayamos  a rupturas, sinó a convergencias que es lo que en estos momentos necesita nuestro país”. I afegia encara: “Hemos de vivir el espíritu de la Transición, sumar y no restar porque cuando nos ponemos a restar, las cosas no funcionan bien. Es mucho más importante ver lo que nos une, aunque tengamos diferencias, porque las diferencias no tienen que hacernos enemigos”. I per acabar de rematar-ho, l’arquebisbe Braulio Rodríguez deia també: “Hay que desechar el demonio de la ruptura y de no tener a la Consttución como ley principal que rige nuestra convivencia”. Ni més ni menys que l’arquebisbe parla del “demonio de la ruptura”!! Una miqueta més i posa la Constitució a la mateixa alçada que el Credo!!!

Afortunadament, tant l’Abat de Montserrat, com els bisbes de Catalunya han destacat la legitimitat del dret a decidir. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives deia fa unes setmanes: “El procés sobiranista és una qüestió política, no moral i cal respectar totes les opcions, que totes són molt respectables” també el bisbe de Girona, Francesc Pardo, afirmava el passat 23 d’abril: “És del tot necessari conèixer l’opinió real de tots o de la majoria de ciutadans de Catalunya, que tenim el deure i el dret de manifestar la pròpia opinió i decisió en qüestions importants i decisives”.

També el cardenal Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, destacava en el seu temps com a arquebisbe de Buenos Aires, la importància de l’Església argentina, fa dos segles, en la independència d’aquell país. 

I més recentment, l’arquebisbe Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau deia, referint-se al Dret a Decidir i al procés sobiranista: “Les persones sensates discutirien per comprovar com és de fort el suport a la independència. Negar a quest sentiment, no el farà desaparèixer sinó que l’intensificarà”. Aquestes declaracions de l’arquebisbe Tutu, les va fer en rebre, el passat dia 3, el Premi Internacional Catalunya, un guardó atorgat a Desmond Tutu, per la seua vigorosa i constant lluita per la justícia social. L’arquebisbe afirmava la importància de respectar la voluntat de la majoria. No és això la de demaocràcia?

Però el que ha estat encara més clar davant les afirmacions dels bisbes espanyols, ha estat el Dr. Joan Costa, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i rector de la parròquia de Betlem, a Barcelona. El Dr. Costa deia el passat 6 de maig a Girona: “Ningú no  té dret a negar una consulta”!! El professor Costa afirmava que és “injusta l’actitud de l’Estat que rebutja una consulta perquè els ciutadans puguen escollir el seu futur”. I això ho argumentava a partir del principi de participació defensat en la Droctrina Social de l’Església. el Dr. Costa deia: “Hi ha dret a la consulta”, i és que l’Estat ha de respectar l’opinió legítima dels ciutadans, ja que són ells i els polítics, els qui han de buscar la resposta més adient .  

En el procés que viu Catalunya, el més democràtic és respectar la voluntat del poble. I per tant, des de la Doctrina Social de l’Església i del dret internacional, ningú no pot negar una consulta! I només cal recordar alguns documents:

La Carta de les Nacions Unides parla de “Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret a l’autodeterminació”.  26 de juny de 1945

El Conveni internacional sobre Drets econòmics, socials i culturals diu: “Tots els pobles tenen la lliure determinació” 1967

El Tribunal Internacional de Justícia declaren que “No existeix en Dret Internacional, cap norma que prohibisca les declaracions unilaterals d’independència”. A més diu que “quan hi ha la contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta última”. 22 de juliol de 2010   

A més i en contra del que ha dit el Presidente Rajoy, el dret a l’autodeterminació està reconegut internacionalment a diverses constitucions. 

La vida contemplativa (DIARI DE GIRONA, 14/06/2014)

Cada any, el diumenge de la Santíssima Trinitat, l'Església celebra la jornada Pro Orantibus, un dia de pregària per als monjos i les monges de vida contemplativa. 

El monaquisme va néixer a l'Egipte entre els segles III i IV, des d'on s'estengué a Palestina, Síria i el Nord d'Àfrica. Però va ser amb Sant Benet, al segle VI, quan la vida monàstica s'expandí per tot Europa. 

Els monjos som homes dedicats a la pregària, al treball i l'acolliment. És amb aquests tres elements, que fem de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, que afavoreixi la trobada amb Déu, amb els altres i amb un mateix. I això ho hem de saber compartir amb tots aquells que truquen al monestir en recerca de pau, ja que com ha dit el P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat, "L'hora present de l'Església i de la societat té necessitat de testimonis, d'homes i de dones que visquin el bon zel evangèlic".

Al monestir, els monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l'alegria en el camí de la fe. I també l'amor gratuït dels uns als altres. Un amor sense fronteres, sense barreres! L'abat Cassià Just escrivia: "No hi ha res tan bonic com una comunitat en què les persones comencen a tindre's confiança i a estimar-se. Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que acollim els altres, siguin qui siguin, som acollits per Déu". 

És amb l'amor fratern i el servei mutu, que el monestir esdevé manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. I és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll!) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida. 

Conten d'un pelegrí que preguntà a un monjo que estava traient aigua del pou: Què aprens en la teua vida de silenci? El monjo li respongué: Mira al fons del pou. Què hi veus? El caminant mirà a dins del pou, i contestà: Només veig una mica d'aigua. El monjo tornà a dir-li al pelegrí: Contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir. Després d'això, el monjo li digué: Ara torna a mirar a dins del pou i di?gues què hi veus. Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l'aigua, respongué l'home. I el monjo digué: Això és, germà meu, el que jo aprenc en la meva vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou sempre que venia a treure aigua. Després, de mica en mica, vaig anar descobrint allò que hi ha més a sota de la superfície de l'aigua, fins a veure les algues que creixen al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l'aigua és especialment cristal·lina, arribo a veure també les pedretes del fons i fins les restes d'un càntir trencat i oblidat, que va caure fa molts anys. Em preguntaves, continuà el monjo, què aprenc del silenci? Aquesta és la meva resposta: vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més profund del meu cor i de la meva pròpia vida. Vaig venir al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m'envoltava amb la seva presència. I cada dia veig amb més claredat, que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dóna sentit, llum i vida a tots els qui miren l'interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo. 

Com ha dit mossèn Teodor Suau, "Per a nosaltres, cristians i creients en la Trinitat, la contemplació no sols és recuperar el silenci de les coses; és a l'interior d'aquest silenci, copsar la petjada del Déu Amor. I deixar-nos captivar pel seu encís".

En un món caracteritzat per les presses, el silenci ens acosta a Déu, als altres i a un mateix. Un silenci que no és ni mutisme ni absència de soroll, sinó aquella actitud que ens mostra allò que hi ha al nostre interior i que ens ajuda a descobrir Déu en els altres. És així com els monjos, en el silenci, la pregària i el servei, en l'acolliment dels hostes i en el treball, fem del monestir una família, "una escola de comunió fraterna", com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, on l'amor i l'Evangeli són el centre de les nostres relacions. Per això, els monjos i les monges tenim la missió "d'ensenyar l'art de la felicitat que no enganya, que és la de l'Evangeli".

És això el que intentem viure a Montserrat, com ho viuen també els monjos de Solius, les Benedictines de Sant Daniel, les Clarisses de Fortià, les Carmelites Descalces de Girona o les Clarisses Caputxines de Girona. Homes i dones que fem del silenci i de la pregària, un espai d'acolliment i d'agraïment.

Sant Antoni de Pàdua (LEVANTE-EMV, 13/o6/2014)

Va ser el papa Lleó XIII qui anomenà Sant Antoni de Pàdua, «el sant de tot el món», per la seua popularitat, ja que és un sant invocat i estimat pel poble cristià.Ferran de Bulloes i Taveira de Azevedo va nàixer entre e 1188 i el 1191, a Lisboa, a prop de la catedral, segons el primer biògraf del sant. Va ser batejat als 8 dies de nàixer i li posaren el nom de Ferran. Ja des de menut era devot de la Mare de Déu i sol·lícit pels pobres. Amb els clergues de la catedral, Antoni estudià gramàtica, retòrica, música, aritmètica, geografia i astronomia, que eren les matèries que s´estudiaven a les escoles catedralícies.

Ferran ingressà al convent dels Canonges Regulars de Sant Agustí de Sant Vicent de Fora, situat als afores de Lisboa, traslladant-se després al de Coimbra, on el sant vivia dedicat a la pregària i a l´estudi. Ferran conegué als franciscans protomàrtirs del Marroc, quan passaren per Coimbra de camí cap a l´Àfrica. Els cossos dels màrtirs, portats a Coimbra, van fer que Ferran decidira entrar als franciscans i consagrar-se a la predicació dels infidels. Així, Ferran deixà els Canonges de Sant Agustí i ingressà a l´Orde de Sant Francesc, on es canvià el nom pel d´Antoni.

Amb ganes d´evangelitzar els pagans, Antoni desembarcà al Marroc el novembre de 1220. Però una malaltia va fer que haguera de tornar a Europa. Un fort vent portà Antoni a Itàlia i així participà al Capítol General convocat per Sant Francesc a Assís. Retirat en una ermita la soledat i a la pregària, el sermó que va fer a Forlí, la saviesa d´Antoni va entusiasmar als franciscans i dominics, al davant dels quals predicà. Antoni, que començà a predicar contra els càtars, a Rímini trobà tanta oposició dels heretges que impossibilitat d´adreçar-se al poble, predicà a la vora de l´Adriàtic, als peixos, que en gran nombre treien el cap de l´aigua per escoltar les paraules del sant. Aquell miracle despertà l´entusiasme de la ciutat.

Antoni va ser nomenat professor de Teologia i Sant Francesc mateix, es va convèncer de la necessitat dels estudis dels seus frares, amb la benedicció del sant d´Assís, Antoni, a Bolonya, va ser el primer Lector de Teologia que va tindre l´Orde dels Franciscans.

Sant Antoni era reclamat per a predicar contra els albigesos, primer a Montpeller i a Tolosa i després a d´altres llocs, ja que amb la seua saviesa refutava les doctrines dels heretges i expressava amb valentia el dogma catòlic.

Cansat i malalt, Antoni es retirà a l´ermitori de Camposampiero, on va viure en una ermita, fins que va morir el 13 de juny de 1231. Els nombrosos miracles que es van produir al seu sepulcre, van fer que el papa Gregori IX el canonitzara, quan encara no feia un any de la seua mort. El 1946 el papa Pius XII va proclamar Antoni, Doctor de l´Església. 

La nostra terra ha dedicat a Sant Antoni de Pàdua els temples de Xelva, Xeresa i Rafelcofer. I també hi ha l´ermita de Sot de Ferrer, d´on és patró.

La revista Cresol (La Veu del País Valencià, 11/06/2014)

                                                         Jesús Belda, l'ànima de Cresol

En la lenta (o més aviat, lentíssima) recuperació que l’Església Valenciana va fent de la nostra llengua, la revista Cresol (com també Saó i Pentecosta!) té un paper molt important, ja que amb el seu director, Jesús Belda, aquesta publicació ha fet 120 números!! Que una publicació en valencià majoritàriament haja publicat 120 números, és un miracle!!

Enmig del desert de Hojas parroquiales i altres revistes eclesials, totes en castellà, Cresol (òrgan de la Unió Apostòlica del Clergat) va eixir per primera vegada el novembre de 1999, com una aposta clara i decidida per la inculturació de l’Església en la cultura del nostre País. Com fa també Saó!

En una societat que es mira amb indiferència tot allò que ve dels capellans, Cresol porta a la nostra Església un aire fresc, gràcies al qual ajuda a renovar i a fer més creïble la tasca missionera que hem de fer tots els cristians: preveres, religiosos i laics!

Allò que no hauria de ser notícia pel fet de ser una cosa normal al nostre País i a la nostra Església (una revista eclesial amb articles en valencià) encara és un fet extraordinari i excepcional! I per això és notícia el fet que Cresol arribe al número 120. Una molt bona notícia!

Certament que la realitat de Cresol, la seua defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura, és el que els cristians valencians voldríem per a totes les publicacions eclesials que apareixen a la Plana i a l’Alcoià, al Maestrat i a la Ribera, a la Costera, al Comtat i a totes les comarques que tenen els valencià com a llengua pròpia. Una llengua que la gran majoria de rectors (conscientment o inconscient) continuen marginant en les celebracions litúrgiques!! Desgraciadament, els Fulls parroquials i revistes d’Església que naixen a les nostres parròquies (encara al segle XXI) neguen el valencià com a llengua de culte i de difusió de la Paraula de Déu! És molt trist que la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, continue fora de l’Església!!

Per això mateix, Cresol mereix el meu reconeixement pel seu coratge i per la seua valentia, en fer arribar a les nostres parròquies una publicació digna i a més, escrita en la llengua que parlem la gran majoria de cristians i de preveres valencians. Si més no al carrer amb els veïns i a la sagristia! Tot i que no al presbiteri, desgraciadament!!


Algú s’imagina que a Burgos o a Màlaga, els rectors no utilitzaren la llengua dels seus feligresos? I és tan difícil que, això que és tan normal a Burgos o a Màlaga, no ho siga també a Ontinyent, Castelló de la Plana, Torrent, Alcoi, Xàtiva o Vila-real?

Cresol, amb un equip de col·laboradors molt competent, dirigit per Jesús Belda, és per a les publicacions eclesials, un exemple de fidelitat a la nostra cultura i un testimoni clar d’aquells que volem ser cristians, sense deixar de ser valencians!! Perquè amb els capellans que tenim, dóna la impressió que per a ser cristians, hàgem de parlar en castellà!! Per això, Cresol és un exemple per a aquells que volem pregar Déu en la mateixa llengua que parlem amb els nostres pares o els nostres fills. Per a aquells que no volem deixar la nostra llengua al carrer, en entrar al temple!

Quan serà capaç l’Església d’utilitzar i de defensar la llengua i la cultura dels valencians? És per això que els cristians valencians enyorem els bons bisbes Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases, que van ajudar a introduir el valencià a l’Església. Com també a mossèn Vicent Sorribes, autor de l’Eucologi Valencià, el P.Vicent Faus o el G. Francesc de Borja Banyuls! I encara als grans mestres, Manuel Sanchis Guarner i Francesc Ferrer Pastor.

Que el treball que ha fet Cresol en aquests primers 120 números i el que està fent, ajude a fer possible una Església més valenciana i més pròxima a la nostra realitat cultural.

                                                                           
   

PENTECOSTÈS (INFORMACION.ES, 07/06/2014

Demà diumenge, cinquanta dies després de la Pasqua, els cristians celebrem la solemnitat de Pentecostès, la Pasqua granada, festa de la universalitat de l'Església i anunci de la salvació a tots els pobles i a totes les cultures. Els Fets dels Apòstols ens parlen de la vinguda del Paràclit sobre els deixebles de Jesús, on «tots foren plens de l'Esperit Sant», i començaren a parlar en altres llengües, segons que l'Esperit els donava d'expressar-se (Ac 2:4).

Els apòstols anunciaren el Regne en altres llengües. I al llarg dels segles, també s'ha continuat predicant l'Evangeli als pobles, en totes les llengües. Però realment en totes? Encara al País Valencià, l'església valenciana (?) continua menyspreant la llengua de Sant Vicent Ferrer i de sor Isabel de Villena, d'Ausiàs March i de Joanot Martorell! És a tots els països (llevat del nostre) que l'església s'ha inculturitzat, assumint la llengua i la cultura dels xinesos, dels nicaragüencs, dels nàmbyes, dels japonesos o dels alemanys. I és que com ha dit el papa Francesc en l'exhortació El goig de l'Evangeli, l'Església «troba la manera que la Paraula s'encarne en una situació concreta» (E. G. 24). El papa, en aquest text, somia «amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l'evangelització del món actual» (E.G. 27). I no és la llengua del poble el millor mitjà pastoral per fer arribar l'Evangeli? Per què els valencians no podem celebrar la nostra fe amb normalitat? Per què, encara ara, la nostra llengua és marginada per l'Església?

Les comunitats cristianes han d'assumir la llengua i la cultura del poble. El papa, en El goig de l'Evangeli, ho expressa d'una manera molt clara, en dir: «Aquest poble de Déu s'encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia». I també: «Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia» (E.G.115). Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l'Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples?

El papa Francesc, amb una actitud valentia, ens convida «a abandonar el còmode criteri pastoral del "sempre s'ha fet així"», i ens anima a «ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats» (E.G. 33). I encara, el papa recomana a cadascun dels bisbes, que «escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes» (E.G. 31).

Per això, ¿no és hora que, entre els cristians valencians, l'Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿Fins quan ens impediran que Pentecostès arribe al País Valencià? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià? ¿No és hora que les diòcesis valencianes publiquen els fulls parroquials en valencià? ¿No és hora, en ple segle XXI, que els seminaristes estudien la nostra llengua? ¿No és hora que els valencians puguem celebrar la nostra fe en valencià? ¿O tindrem, en ple segle XXI, una Església colonitzadora i enemiga de la llengua i de la cultura dels valencians? ¿No és hora que la llengua de Sant Vicent Ferrer, patró del bisbat d'Oriola-Alacant, siga reconeguda per l'Església diocesana?

A vore si els bisbes valencians fan possible que Pentecostès, finalment, arribe a l'església valenciana!