El Misteri d'Elx (VILAWEB/ONTINYENT, 11/05/2014)

Una vegada més, el Misteri d’Elx torna a ser notícia, encara que amb una connotació negativa. Bé: no és el Misteri o Festa d’Elx el qui és notícia, sinó la degradació o “sacrilegi”, com deia Francisco Esquivel en un excel·lent article al diari Información, el passat dia 20. El Sr. Esquivel parlava de com el Misteri ha estat degradat, en llevar-li l’ajuda especial que rebia com a Patrimoni de la Humanitat. El Sr. Esquivel s’escandalitzava, amb tota la raó del món, per l’actitud del Govern de l’Estat, que ha actuat insultant la Festa, que cal recordar que és el primer Be Immaterial proclamat per la Unesco a l’Estat espanyol.

Tots hem sentit una i una altra vegada, com el Govern de la Generalitat i d’una manera especial els Srs. Alberto Fabra i Serafín Castellano, ha proclamat la defensa de les senyes d’identitat del País Valencià. Però una vegada més, com en el cas de RTVV, el Govern Valencià menysprea les senyes d’identitat dels valencians!! I en aquest cas, una de les senyes d’identitat més importants del nostre País: la Festa d’Elx, el drama assumpcionista que, en la nostra llengua, ompli la ciutat de les palmeres de la bellesa  dels cants de la Magrana, l’Araceli, el Ternari o el Gloria Patri.

He tingut el goig de vore diverses vegades la representació del Misteri, tant a Elx mateix, com també a Montserrat, l’any 2004. Però va ser l’11 de setembre de 2010, quan vaig tornar a sentir, en aquest cas a l’Alcúdia, els cants de la Capella del Misteri, en l’acte d’homenatge que l’Ajuntament del meu poble tributà a mon pare, pels 100 anys de vida. Mon pare, assidu a la Festa d’Elx i enamorat del Misteri, afirmava que “si al cel hi ha música, indubtablement serà la del Misteri”!! En aquell acte es palpava el silenci, el respecte i l’admiració dels 700 alcudians que omplíem la Casa de la Cultura de l’Alcúdia  i que escoltàvem amb emoció els cants, Salve Regina, princesa, el Ternari i el Gloria Patri.

Per això trobe immoral l’actitud del Govern espanyol, per l’eliminació de l’ajuda a la Festa d’Elx. Però encara trobe més immoral el silenci de la Generalitat, i d’una manera especial dels Srs. Fabra i Castellano, així com també de la Consellera de Cultura, que constantment s’omplin la boca parlant de defendre les senyes d’identitat dels valencians, però que després no fan res per mantindre eixes senyes d’identitat.

¿Serà per què el Misteri es canta en valencià, que la Generalitat no fa res per defendre’l? ¿Serà per l’obsessió del ministre Wert per espanyolitzar tot el que té entre mans, que ha suprimit l’ajuda al Misteri? ¿Per als Srs. Castellano i Fabra, és més important obeir allò que ve de Madrid, o protestar davant el ministre, per així defendre la Festa? Fins ara, només l’Ajuntament d’Elx ha demanat al ministeri que es retorne l’ajuda! Cap més polític del PP ha obert la boca!!!     

Fa uns dies els senyors del PP acusaven el que anomenen “tripartit”, de ser anticatòlics!! A vore si ells que són tan catòlics, defenen un drama assumpcionista catòlic, o bé el deixen sense l’ajuda que necessita!!

Els Srs. Fabra i Castellano diuen que defenen les nostres senyes d’identitat!! Però ja es veu com estan tractant el Misteri d’Elx!! De la mateixa manera que van tractar RTVV i de la mateixa manera com tracten els malalts, l’ensenyament en valencià, els immigrants i els ancians!!

«Ni han existit, ni existeixen, ni existiran» (LEVANTE-EMV, 09/05/2014)

Amb aquesta contundència s´expressava el Sr. Jorge Bellver (a la Cerdanya hi ha el poble de Bellver!), síndic del PP a les Corts Valencianes, en el debat del passat dia 7, per rebutjar l´imperialisme català i els Països Catalans. 

Jo creia que un Parlament discutia sobre realitats, és a dir, sobre allò que existeix. No crec que cap Parlament del món passe les hores discutint sobre el sexe dels àngels, sobre si la terra és plana o si la fórmula de la molècula d´aigua és H2O. Allò que no existeix, no cal donar-li més voltes!! Si el PP creu que els Països Catalans, «ni han existit, ni existeixen, ni existiran», ¿per què perden el temps (i el fan perdre als altres!!) amb temes irreals? Si els Països Catalans, segons el PP valencià, és una entelèquia, ¿com poden dedicar una sessió parlamentària a debatre alguna cosa que no existeix?

El PP valencià portarà a les Corts Valencianes una proposta per dir que no existeix el sexe dels àngels? 

El PP valencià farà un ple del Parlament per negar que el quadrat de 4, és 8? O que els mamífers no són rèptils? Passarà el temps el PP valencià negant alguna cosa que ni existeix ni és real?

El PP valencià, que diu que defèn les nostre senyes d´identitat, hauria de recordar la promesa del Conseller d´Hisenda, José Manuel Vela, que deia que «Hasta aquí hemos llegado», pel que feia referència al finançament per part de l´Estat i que «No aguantaremos ni un año más el actual modelo de financiación autonómico»!!! I ja ha passat més d´un any!!

El PP valencià, que diu que defèn les senyes d´identitat dels valencians, hauria de recordar què s´ha fet del Banc de València, de Bancaixa i de la CAM!! 

El PP valencià, que diu que defèn les nostres senyes d´identitat, hauria de recordar les paraules del Conseller Serafín Castellano sobre Canal 9, ja que «si no existira l´haurien d´inventar». 

El PP valencià que va a misses i processons, ¿com tracta després els més dèbils de la nostra societat?

La llengua. El PP valencià, que diu defendre les senyes d´identitat dels valencians hauria de recordar allò que diu l´Estatut d´Autonomia i la Llei d´Ús i d´Ensenyament del Valencià pel que fa a la protecció de la nostra llengua. El president de la Generalitat, l´alcaldessa de València o la d´Alacant, i molts altres polítics del PP, protegeixen tant la llengua, la tenen tan protegida, que la tenen tancada amb pany i clau!! I perquè tenen la nostra llengua tan tancada que l´asfixien, per això tanquen a les escoles les línies en valencià!!

El PP valencià i el Sr. Gonzàlez Pons que en una campanya de màrqueting volia «entender mejor a Cataluña», pot presentar les paraules «dialogants» del Sr. Bellver, quan en la sessió parlamentària denunciava «el pancatalanisme», que «porta molts anys intentant apropiar-se de les coses que no són seues, com la Dama d´Elx, les Illes Columbretes i autors com Ausiàs March»!! Per cert Sr. Bellver: la Dama d´Elx la tenen els catalans o Madrid? I les Columbretes es troben davant Salou? Falta trellat!!

Mare de Déu dels Desemparats (Levante-EMV, 08/05/2014)

El 7 de març, en finalitzar una concentració de protesta contra el Govern d'Alberto Fabra, un grup de familiars de malalts dependents es va tancar a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Va ser l'arquebisbe Carlos Osoro qui atengué aquestes persones, comprometent-se a portar les seues reclamacions al Govern del Sr. Fabra.

Els familiars dels malalts dependents que es van tancar a la basílica, deien que eren catòlics i que demanaven la protecció de l'Església, davant l'actitud immoral del Govern Valencià, que deixa desemparats els més desvalguts de la societat! 

Per això em va semblar indecent que els governants valencians, des del President Fabra al President de les Corts Valencianes, ocuparen el primer banc de la basílica de la Mare de Déu, el 6 de març, quan es va mostrar la restauració de la santa imatge!! Els governants valencians estaven mirant la imatge que empara els qui els la Generalitat Valenciana deixa desemparats, amb una política mesquina i indecent que ofega els malalts amb les retallades i el copagament!! 

El President del País Valencià i els seus Consellers sobretot la de Benestar Social!! l'alcaldessa de València i el President de les Corts Valencianes, haurien de sentir les paraules del papa Francesc, quan a l'exhortació, El Goig de l'Evangeli, demana «cuidar els més fràgils de la terra» (209). 

És evident que els governants del País Valencià deixen desemparats les persones més fràgils de la nostra societat, i no fan cap cas de les paraules del papa, que poden aplicar-se a les famílies dels dependents valencians!! Unes paraules que el papa ben bé podia haver-les escrit, pensant en els governants valencians: «Molesta que es parle d'ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d'un Déu que exigeix un compromís per la justícia» (E.G. 203). 

La devoció a la Mare de Déu dels Desemparats no consisteix a anar hui, ocupant un lloc d'honor, a la missa d'Infants i a la processó, sinó que exigeix, abans que res, l'atenció i la sol·licitud pels desemparats, per les persones més fràgils de la societat!! 

Els nostres governants haurien de recordar les paraules de l'Eclesiàstic: «No rebutges el qui et demana perquè ho necessita» (Ecli 4:4). 

I l'arquebisbe de València, amb els altres bisbes valencians haurien de denunciar públicament la política de balafiament de la Generalitat Valenciana, que deixa desemparades les persones que més necessitat tenen d'ajuda i de protecció!!

La patrona de València és la Mare de Déu dels Desemparats. No la Mare de Déu dels opressors!! Ni la Mare de Déu de les retallades!! És la Mare de Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils!!

Per això enguany, a la missa d'Infants i a la processó de la Mare de Déu, l'arquebisbat no hauria d'admetre els nostres polítics, mentre amb la seua política indecent continuen desemparant els preferits de Déu: els malalts, els pobres i els aturats i els immigrants!!!

Pere-Enric Barreda (La Veu del País Valencià, 08/05/2014)

Fa només unes setmanes moria el professor Pere-Enric Barreda. Va ser per mitjà una amiga, que el vaig conèixer virtualment. Els correus que ens intercanviàvem i els articles o llibres que m’enviava, van afermar la nostra amistat.

Pere-Enric Barreda, que va nàixer a Benassal el 1964, era professor titular de Filologia Llatina a la Universitat de Barcelona i patró de la Fundació Carles Salvador de Benassal, a més de cronista d’aquesta vila de l’Alt Maestrat. Va editar nombrosos textos medievals i contemporanis, especialment del primer terç del segle XX. Encara el 3 de gener passat, a Benassal, el professor Barreda va fer la conferència commemorativa del 775 aniversari de la Carta Pobla d’aquesta vila.

Com a mostra de la seua amistat em va enviar el llibre, “Vocabulari de Catí”, així com també, “El camini de Jaime I por La Iglesuela y las Bailías”, “El nacimiento de nuestros pueblos: las Cartas de Población de la Bailía de Cantavieja”, “Carles Salvador, una vida en imatges” i “Les Cartes de Població del Maestrat”.


Al llibre “Vocabulari de Catí. Festes i costums”, publicat per Ona edicions, el 2012, Pere-Enric Barreda (juntament amb Àngela Buj) feia un estudi d’aquesta obra de mossèn Joan Puig.
Al “Vocabulari de Catí”, Pere Enric Barreda i Àngela Buj, transcrivien “literalment els fulls manuscrits de mossèn Puig”, per així “arreplegar algunes paraules”, festes i tradicions d’aquest poble de l’Alt Maestrat.

El llibre conté les festes i costums des de Nadal, amb l’arguilando, Cap d’Any, Reis, a Sant Antoni, la Candelera, el Dijous Llarder, Carnistoltes, la Quaresma ila Cendra, Sant Josep, el Septenari de la Mare de Déu dels Dolors, el Diumenge de Rams, Dijous Divendres i Dissabte Sant, la Pasqua Florida, amb la processó de l’encuentro, la Processó de l’Avellà i Sant Vicent, Sant Pere de Castellfort, la Santa Creu i la processó de la Mare de Déu deVallivana , la Pasqua Granada i el Corpus, les festes de Sant Joan i de Santa Anna, la Mare de Déu de setembre a l’ermita de l’Avellà, la festa de les Doloroses i del Pilar, Tots Sants i dia de les Ànimes, Sant Martí i Santa Caterina, Sant Nicolau i la Puríssima.

El llibre també comenta els bureos, els casaments i les primeres comunions, les esquellades i els soterrars, la mort del porc i el rosari de l’Aurora. Així mateix se’ns narren multituds de topònims, des de carrers a portals, passant per peirons, fonts, barrancs camins i masos. Finalment aquesta obra parla també d’institucions, la fauna i la flora, les paraules rares i unes notes lingüístiques.   

Pere-Enric Barreda va ser un home compromès amb la llengua i la cultura del País Valencià. I un erudit del qual n’estem ben orgullosos. Per això el millor homenatge al professor Barreda, serà llegir els seus llibres i també continuar la seua tasca a favor del retrobament nacional del País Valencià.

El bisbe Juan María Uriarte (SAÓ, abril, 2014)

El passat 27 de gener, el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan María Uriarte rebia el premi Sabino Arana, per “la seua contribució a la pau i a la reconciliació i per la seu defensa dels Drets Humans”.

En l’acte de concessió del premi, el bisbe Uriarte exigia la dissolució d’ETA i l’entrega de les armes per part de l’organització terrorista. Però també demanava al Govern de l’Estat, la “dulcificació, l’ adaptació i l’actualització de la política penitenciària”, per tal de arribar a una convivència pacífica a Euskadi. El bisbe Uriarte demanava també a les víctimes d’ETA, “el gest difícil i dolorós de la generositat del perdó”.

Juan María Uriarte, que va ser bisbe de Donòstia del 2000 al 2009, ha dedicat tota la seua vida a treballar per la pau, la reconciliació i els Drets Humans, individuals i col·lectius.

Nascut a Frúniz el 1933, Uriarte va ser bisbe auxiliar de Bilbao amb el bisbe Añoveros, posteriorment va ser bisbe de Samora i finalment de Sant Sebastià, fins que li va ser acceptada la renúncia.

Atacat constantment per la dreta més extrema, pel seu nacionalisme (com si els cardenals Rouco i Cañizares no foren també nacionalistes!) Uriarte és un bisbe que sempre ha buscat l’entesa i el diàleg entre les parts enfrontades. Com Tarancon, Uriarte ha estat un autèntic pontífex, és a dir un home constructor de ponts, que ha apostat pel diàleg per tal d’acabar amb les enemistats i la violència.

Uriarte sempre ha estat un bisbe que ha cregut en el valor de la paraula, ja que és l’únic camí per a superar un conflicte bèl·lic com el que ha viscut Eskadi durant més de 50 anys. I això no ha estat entès mai per la dreta, que l’ha acusat de posar-se de part del món abertzale, oblidant les víctimes d’ETA, una cosa falsa, ja que Uriarte sempre ha estat contrari a la violència, vinguera d’on vinguera, reclamant, com ara, la fi d’ETA i també la violència de l’Estat.  

Uriarte, hui i sempre, ha estat un home de pau, obstinat en aconseguir un clima d’entesa per a un poble castigar per la violència etarra i també per la guerra bruta dels GAL. De fet, quan el 1998 el govern d’Aznar (i ara cal recordar-ho!) començà unes converses amb ETA, el bisbe Uriarte va estar sempre afavorint aquest procés de pau que, desgraciadament, no va arribar a bon port.

El bisbe Uriarte creu que la pau no s’aconsegueix mai amb la violència, com defensa l’expresident del Tribunal Constitucional, Pascual Sala. Com recollia la premsa el passat dia 16, el Sr. Sala defensava a València, en l’homenatge a Manuel Broseta, la violència legítima de l’Estat de Dret, com “uno de los pilares necesarios para defender nuestras libertades”.

És evident que la pau que proposa el bisbe Uriarte, és una pau basada en la justícia, el perdó i el diàleg. Mai en més violència!! Per això el guardó atorgat al bisbe Uriarte, és un premi a la seua tasca conciliadora.

   

Les Creus de Maig (LEVANTE-EMV, 03/05/2014)

Cada 3 de maig, amb la benedicció dels termes i l’ornamentació de les creus amb flors, celebrem la festa de les Creus de Maig, tan populars a València, amb les comissions falleres encarregades de l’ornamentació de les creus. Però aquesta festa tan bonica també la trobem a l’Alfàs del Pi, Alboraia, Mutxamel, el barri de la Santa Creu d’Alacant, Paterna, Xàbia, Borriana, Sagunt, o Callosa de Segura entre molts altres pobles. I així canten uns Goigs de 1846, dedicats a la Santa Creu: “Puix lo cel, /mogut de amor,/ nos fa la grácia peregrina; /adorém la Creu Divina /del Divino Redemptor”. 

La festa de la Invenció o Trobament de la Santa Creu, recorda la tradició segons la qual, el 326, Santa Elena, la mare de l’emperador Constantí, va trobar la creu de Jesús. L’origen d’aquesta festa en el 3 de maig ve de la Gàl·lia, amb el nom de “De Inventione Sanctae Crucis”. Tot i que després de Concili aquesta festa va ser suprimida, encara continua present, en la seua dimensió popular, a molts pobles del nostre País, tal i com recordava el poeta Carles Salvador, amb aquest poema tan bonic: “Maig florit, mes de roselles entre el blat daurat pel sol. Els clavells són esclatats, sensuals, blancs i vermells. Maig florit, per les flors ets beneït”.

Els primers documents que ens parlen de la celebració popular de la Santa Creu són del segle XVIII, on se’ns descriu l’ornamentació de les creus, amb flors, que es posaven als carrers i places dels pobles. Però ja abans, al segle XVI, els Jurats de València van decidir construir creus gòtiques de pedra per assenyalar els límits del terme o a dalt d’una muntanya. Així en trobem moltes, com la Creu del Cardenal a Alzira o la del Bartolo a Benicàssim. Va ser posteriorment, quan aquestes creus s’adornaven amb flors. I és que la Creu de Jesús ha estat sempre venerada i adorada: “Oh Creu santa/ i redemptora/ de Jesús Crucificat,/ la més gran benefactora/ que ha tingut la humanitat;/ amb els vostres raigs hermosos/ tots els pobles llumineu”.

La part litúrgica i popular de la festa del Trobament de la Santa Creu, consisteix en la benedicció del terme, que es fa amb la Vera Creu, o Lignum Crucis, és a dir, amb un menut fragment de la Creu de Jesús, posada en un reliquiari. I és així com en aquest dia, els capellans fan la benedicció del terme, amb una especial invocació a Déu per la protecció dels camps i de les collites, amenaçades sovint pel mal temps, i sobretot per les pedregades: “Vas morir per culpa nostra/ en l’alt arbre de la Creu/ i has deixat al món la mostra/ del que sempre ja sereu:/ eternal consol del trist/ i conhort dels desterrats”.  

Uns altres Goigs dedicats a la Santa Creu, destaquen la presència de Jesús, com a fruit sagrat de la creu: “Sagrat Arbre de la vida,/ quina fruita ens heu donat!/ es la fruita beneïda/ de Jesús Crucificat”. 

Que en plena primavera, quan les creus s’omplin de flors, els cristians intentem escampar la bona olor del Crist, mostrant el seu amor i la seua misericòrdia.  

Sant Atanasi d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 01/05/2014)

Bisbe d'Alexandria, Atanasi, nascut en aquesta ciutat sobre el 296, va ser un pastor de l'Església i prototipus de fortalesa en la lluita contra l'heretgia arriana.

Degut a l'edicte de Constantí, el 313, el cristianisme va perdre la radicalitat del temps de les persecucions i per això es va relaxar la vida de fe. Amb l'heretgia d'Arri, Crist era desposseït de la naturalesa divina igualant-lo a un altre home, que només era fill de Déu per adopció, però no Déu igual al Pare i a l'Esperit Sant. D'aquest manera quedava alterada la doctrina sobre la Trinitat i sobre Jesús. 

En aquest context de l'arrianisme, el bisbe Alexandre d'Alexandria, dirigí la formació intel·lectual d'Atanasi, a qui ordenà diaca, participant com a tal, en el 320, en el Concili Provincial d'Alexandria, on els bisbe d'Egipte i del Líban van condemnar per primera vegada, Arri i la seua heretgia.

Atanasi va conèixer el sant Abat Antoni de qui va escriure la seua vida per les llargues temporades que passà al desert. 

Als 25 anys escrigué el seu Discurs contra el paganisme, on Atanasi combatia el paganisme i el neoplatonisme de l'Escola d'Alexandria. Altres obres seues són l'Apologia contra els arrians i les Cartes Pasquals.

Davant el progrés de l'heretgia d'Arri, el papa Silvestre i l'emperador Constantí enviaren a Alexandria el gran bisbe de Còrdova, Ossi, que suggerí la conveniència de convocar un Concili, davant la gravetat dels fets. És així com va tindre lloc el Concili de Nicea, el 325, el primer Concili Ecumènic, que condemnà Arri i on Atanasi va participar d'una manera decisiva.

A la mort del bisbe Alexandre, el va succeir com a nou pastor, Atanasi, que hagué d'acceptar el ministeri obligat pel poble que l'aclamava i que veia en ell un sant. Així esdevingué Patriarca d'Alexandria i Primat d'Egipte. 

Però amb el seu nomenament, els heretges arrians començaren una lluita contra Atanasi, que el portà a ser desterrat del bisbat cinc vegades! Calumniat i perseguit per l'arrianisme i per alguns emperadors, el papa Juli I, el 342, aprovà la doctrina i la vida d'Atanasi. Però el sant bisbe no pogué residir definitivament a Alexandria. Va ser finalment el 365, quan Atanasi tornà al bisbat, que serví huit anys, fins a la seua mort el 2 de maig de 373. De fet, dels 46 anys que Atanasi fou bisbe, en passà 17 a l'exili!!

Atanasi, degut a la seua saviesa i a la seua fortalesa davant les adversitats, va ser declarat confessor i doctor de la fe, el primer que l'Església va proclamar. A més com a Pare de l'Església, és conegut amb el sobrenom de Gran, com els papes Sant Gregori i Sant Lleó o el monjo i bisbe Sant Basili. 

Sant Atanasi és venerat per les Església catòlica, Anglicana, Ortodoxa i Copta, ja que és un sant d'abans de la divisió de l'Església.