Sant Domènec de Guzman (LEVANTE-EMV, 08/082013)

Hui dia 8 d’agost, l’Església celebra la festa de Sant Domènec de Guzman, nascut a Caleruega el 1170 i mort a Bolonya el 1221. Fundador de l’Orde dels Predicadors, dels 14 als 21 anys, Domènec, va estudiar a l’Estudi General de Palència, Humanitats, Filosofia i Teologia. Canonge de la catedral d’Osma, va vendre els seus llibres de pergamí (amb anotacions i resums que feia) davant la pobresa de la població: “Com podré estudiar en pells mortes, quan en carn viva, els meus germans moren de fam?”. El 1194 va ser ordenat prevere i el 1205, passant pel Llenguadoc, va conèixer l’heretgia dels càtars. Un any després s’instal·là en aquesta terra per predicar l’Evangeli. Per combatre l’heretgia, Domènec, que rebutjava la violència, només utilitzava les armes del bon exemple i la predicació. El 1215 a Tolosa, establí la primera casa de l’Orde dels Predicadors i a finals del mateix any, anà a Roma per demanar l’aprovació de l’Orde. Finalment, el 22 de desembre de 1216, el papa Honori III, amb la butla “Religiosam vitam”, confirmà l’Orde de Frares Predicadors.

El 1219, Domènec encarregà al beat Miquel de Fabra la fundació de convents a la Corona d’Aragó. El mateix Miquel de Fabra “mantingué contactes amb el rei Jaume I, que el va nomenar el seu predicador i confessor”, com ha dit el P. Alfonso Esponera, historiador dominic.

El 1239, el beat Miquel de Fabra, fundà el convent de predicadors de València, per evangelitzar la nostra terra. La primera pedra del convent, fou col·locada pel mateix rei Jaume I, el 14 d’abril de 1239. En aquest convent, que l’exèrcit (i l’Estat) faria bé de tornar als dominics, visqueren, anys més tard Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís Bertran.

Amb molt d’encert, els convents dels predicadors de València i de Xàtiva, a finals del XIII i principi del XIV, van tindre escoles de llengües orientals,  Studia linguarum, degut a la preocupació per preparar els missioners dominics en la llengua, la cultura i les tradicions dels països orientals on eren enviats.

Aquestes escoles van ser impulsades, en bona part, per Sant Ramon de Penyafort, durant els anys que estigué al front dels dominics. Com és de sentit comú, els predicadors que anaven a l’Orient aprenien àrab i hebreu i la cultura, sobretot filosòfica, dels països on eren enviats a predicar.

Pense que si els bisbes i els preveres del País Valencià, i també les religioses dels col·legis, seguiren l’exemple de les escoles de llengües orientals, aprenent i predicant en valencià, farien possible la inculturació de l’Església en la nostra llengua.  

Els frares de l’Orde dels Predicadors són presents a la nostra terra, a València (al carrer Ciril Amorós i al Pouet de Sant Vicent) i a Torrent. També les monges dominiques tenen una llarga història al nostre País, amb convents a Paterna (1491), Xàtiva (1520), Oriola (1602) i a Borriana i Torrent.

Que Sant Domènec de Guzman ens ajude a portar l’Evangeli a la nostra societat, per tal de ser missatgers del Regne.

PD: La imatge és de la Sala Capitular del Convent de Sant Domènec (València)

EL SALVADOR (LEVANTE-EMV, 06/08/2013)

Cada 6 d’agost, l’Església celebra la Transfiguració del Senyor, festa coneguda popularment com el Salvador. En la Transfiguració (Mt 17:1-6), davant els apòstols Pere, Jaume i Joan, Jesús, el Diví Salvador, es mostrà resplendent de glòria, com el Fill enviat pel Pare.

A l’Església, aquesta festa se celebrava des d’antic, però va ser el papa valencià Calixte III, que va voler solemnitzar aquest dia, pel fet que el 6 d’agost de 1456, va arribar a Roma la notícia que els cristians havien derrotat als turcs de Mohamed II, en la batalla de Belgrad.  I va ser el mateix Calixte III, qui va encarregar l’ofici del dia a un dominic xativí, Jaume Gil.

La festa del Salvador se celebra en nombrosos pobles valencians, com El Palmar. Cada 4 d’agost, a poqueta nit, la imatge del Sant Crist, dalt d’una barca, es traslladada per l’Albufera, fins al lluent. Són molts els devots del Palmar, de Sollana, Silla, Catarroja o El Perellonet, que acompanyen la imatge del Crist, a qui invoquen com a protector de les aigües de l’Albufera, de les collites, la salut i la pesca. Segons conta la tradició, va ser a finals del segle XIX, quan hi hagué al Palmar una epidèmia de còlera, que va anar desapareixent, quan els veïns aclamaren la imatge del Crist. I és per això, que el 6 d’agost El Palmar fa festa grossa al Crist de la Salut. 

També Corbera celebra el 6 d’agost la festa del Salvador, en agraïment a la fi de la pesta de còlera, que assotava la vila el segle XVIII.

Per la seua part, Set Aigües, la Font de la Figuera i el Canyamelar, també celebren el Crist, anomenat en aquestes viles, dels Afligits, Benicolet i el Crist de la fe, i Onda, amb el Santíssim Crist Salvador. D’una manera semblant, fan festa al Salvador a Gata de Gorgos, Murla i Els Poblets, a més a més de Silla, amb la tradicional carxofa i la dansa dels Porrots. 

Per altra part, la catedral d’Oriola està dedicada al Salvador, com també esglésies de Requena, Sucaina, Cocentaina, Les Useres, Sagunt, Benafer, Mutxamel, Borriana o la parròquia del carrer Trinitaris de València. I també el monestir de les germanetes de l’Anyell, a Navalon.  

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “la creu marca l’hora de Jesús, perquè és l’instrument de la seua donació total”. I per això, “la creu esdevé per al creient, un arbre de vida en l’Esperit”, amb una dimensió pasqual, perquè “l’instrument de patíbul es transforma en estendard  victoriós i en font de vida i d’alegria”.

Celebrar la festa del Salvador, és acollir Jesús en els qui més sofreixen. És encendre la llum de l’esperança, per descobrir el rostre de Déu en els més necessitats. És també denunciar les injustícies i els egoismes, com van fer els profetes, per tal de ser testimonis que l’amor pot canviar el món. És cremar allò que és caduc i que denigra la dignitat humana. I és il·luminar totes les situacions de foscor i de solitud, que encadenen tantes i tantes persones. Perquè el Salvador, que és el gran regal del Pare, ens ajuda a fer una vida més humana.     

PD: La imatge és del Santíssim Crist de la Fe, de Benicolet (la Vall d'Albaida) 

Fidel García, un bisbe difamat pel franquisme (LEVANTE-EMV, 06/08/2013

El bisbe Fidel García Martínez, un dels pocs bisbes que es va enfrontar al franquisme, va nàixer en un poblet de Lleó el 1880. El 1927 va ser nomenat bisbe de Calahorra i La Calzada. Acceptà la legalitat de la República, tot i que el 1936 firmà (amb reticència) la Carta Col·lectiva de l´episcopat espanyol, que beneïa el Règim franquista.

Quan el papa Piux XI va condemnar el nazisme, amb l´encíclica Amb gran preocupació, el 1937, Franco va prohibir que aquest text es divulgara. Però el bisbe Fidel (l´únic bisbe que va desobeir l´orde de Franco) la va publicar al butlletí diocesà. Va ser el primer conflicte que el bisbe tingué amb el franquisme. El 1942, el bisbe Fidel escrigué la Instrucció pastoral sobre alguns errors moderns, on condemnava el nazisme i el comunisme, defenent «la llibertat i la dignitat de l´home davant l´Estat». La pastoral del bisbe Fidel va ser mal rebuda pel govern de Franco, que desitjava el triomf de Hitler en la Segona Guerra Mundial. Una nova disconformitat amb el règim es va produir, quan el bisbe García no va votar en el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la successió de Franco. Per altra banda i mogut per les seues preocupacions socials, el bisbe de Calahorra va escriure el llibre, Observacions Econòmiques (adreçat als obrers de l´HOAC) que tampoc va agradar gens als jerarques del franquisme. Des de la pastoral de 1942, la Falange va començar una campanya de difamació, amb rumors sobre la presència del bisbe Fidel en prostíbuls. I va ser el 1952, quan el Règim va fer caure aquest pastor íntegre, que aleshores tenia 72 anys. El Patronato de Protección de la Mujer de Barcelona i la Hermandad de la Sagrada Familia de Nazaret (que formaven part de la trama benèfica del franquisme) afirmaren que en una inspecció en un pis de Barcelona on s´exercia la prostitució clandestina, van trobar al bisbe, que va ser detingut, cosa totalment falsa. La campanya de calúmnies va ser tan forta, que el bisbe va haver de dimitir, ja que la mala fama del bisbe Fidel era vox populi.

Segons Antonio Arizmendi, magistrat emèrit del Tribunal Superior de Madrid, la difamació del bisbe de Calahorra i La Calzada va ser una trama en la que apareixen Franco i la Gestapo i els ministres Fraga i Iturmendi.

El 1962 Franco, va ordenar al seu ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, que oferira al bisbe Fidel una reparació per la difamació que havia rebut, però a condició que no es fera públic. El bisbe de Calahorra, ja ancià, va rebutjar la proposta del dictador i preferí continuar «amb el martiri fins a la mort». El bisbe Fidel García, que morí el 1973 va ser un exemple de lluita per la defensa de l´home i de la seua dignitat i llibertat, que és l´essència del cristianisme. Als 40 anys de la seua mort, la CEE té una bona ocasió per demanar al Govern de l´Estat que rehabilite públicament la memòria d´aquest bisbe difamat pel Règim, per no haver recolzat el totalitarisme franquista.

L'amor, font de vida (FESTES PATRONALS DE BENICOLET, 2013)

Fa uns dies em van impactar unes declaracions d’Aubrey H. Fine, especialista en teràpia assistida amb animals. Segons el Dr. Fine, la presència dels animals (gossos, cavalls, gats o canaris) poden “donar vida” a un pacient bloquejat per l’ansietat, la depressió o algun altre trastorn, pel fet que el contacte amb aquests animals accelera els beneficis dels tractaments.

Aubrey H. Fine contava, com el fet d’acaronar un gos fa baixar la pressió arterial, així com també les hormones que marquen l’estrés i l’ansietat. Per altra part, la relació amb els animals fa que augmenten els neurotransmissors del benestar. “Sentir un gos que t’estima, és un estímul poderós per a voler viure”, deia en aquesta entrevista el Dr. Fine.  I posava algun cas concret, dels molts que ell ha tractat: “quan em van portar un xiquet que s’havia lesionat, i que havia estat en una clínica psiquiàtrica, el meu gos va començar a llepar-li les ferides que s’havia fet al braç. Aquell xiquet va abraçar al gos,  i començà a plorar. Va ser l’inici de la seua curació” .

Aubrey H. Fine, psicòleg pediàtric, aplica també la teràpia amb animals a ancians que viuen sols, observant que la companyia de gossos o gats amb les persones majors, fa que l’alzheimer no avance tan de pressa. El tractament amb animals l’utilitza també el Dr. Fine en casos d’hiperactivitat, autisme, trastorn obsessivocompulsiu o mutisme.

De sempre, els animals de companyia han estat a casa: gats, coloms, canaris, peixos, gossos.... Fins i tot s’ha dit del gos, que és el millor amic de l’home. Però jo em pregunte: i nosaltres? Som capaços d’estimar els altres com ho fa un gat o un gos? No és trist que aquestes teràpies s’hagen de fer amb animals? No som capaços nosaltres de transmetre una estimació i un afecte que cure l’altre?

No negaré la importància del tractament terapèutic amb animals de companyia. Però crec que si al nostre món les relacions humanes estigueren guiades per l’estimació (i no per la mentida, l’egoisme o la violència) no necessitaríem tant, l’afecte que saben donar (i de veritat!!) els animals domèstics. Quantes vegades s’ha dit que un gos no abandona mai al seu amo!! I nosaltres, quantes vegades, desgraciadament, abandonem un ancià, un amic, un fill!! Dels gossos, s’ha elogiat sempre la fidelitat! I dels hòmens? Som fidels a l’amistat, al compromís, a la paraula donada? També s’ha destacat dels gossos l’afecte que saben donar als seus amos. I nosaltres, sabem estimar amb afecte sincer tots aquells amb els que tractem?

Si haguera de resumir tota la Bíblia en una sola frase, no dubtaria a assenyalar aquelles paraules de Jesús, que parlen de l’amor fratern: “Vos done un manament nou, que vos estimeu els uns altres, tal com jo vos he estimat” (Jo 15:12)

Tinc la sensació, que si la nostra vida estiguera guiada per l’amor, sabríem curar millor les ferides que el nostre món produeix: la soledat, la depressió, l’ansietat, l’estrés, el desànim.....Perquè només l’amor pot donar sentit a la vida. A la pròpia i a la dels altres!! Els animals de companyia, moltes vegades fan allò que nosaltres (per egoisme o per falta de temps) no som capaços de fer. I per això mateix, gossos, gats o coloms, ens donen una lliçó d’humanitat i d’afecte, que nosaltres, per diverses raons, desgraciadament, encara no hem après. Però podem aprendre a estimar de veritat, perquè així trobarem el sentit de la vida i sabrem curar les ferides que tots portem al cor.

Es conta d’un home que a l’hospital, esperant que el metge el visitara, li digué a la infermera que se li feia tard i que se n’anava, perquè a la una havia d’estar a la residència, on vivia amb la seua dona (que tenia alzheimer) per donar-li el dinar. La infermera sabia que aquella dona ja no recordava qui era el seu marit, i que ni tan sols el coneixia i per això li digué: “encara que no arribe a hora, com que ella no el coneix, no passarà res”. Però l’home li contestà: “ja sé que ella no em coneix, però jo sí que la conec, i sé que és la mateixa dona de la qual em vaig enamorar fa 54 anys i amb la qual em vaig casar!”  I se’n va anar de la consulta del metge, per donar el dinar a la seua dona.

I és que només l’amor, dóna sentit a la vida! Com ens ensenyen els animals domèstics, i tantes persones que estimen de veritat! Sense esperar res a canvi!

Jesús mateix, a l’Evangeli de Sant Joan ens demana que ens mantinguem en el seu amor. I ens ensenya que  no hi ha un amor més gran, “que aquest de donar la vida pels amics” (Jo 15:13)

La Bíblia, que defineix Déu com amor (1 Jo 4:8) ens és guia i norma en la nostra vida, per tal d’aprendre a estimar sempre i a tothom. És així com ens assemblarem més a Déu. I és així com arribarem, per mitjà de l’amor, a fer un món més fratern i més solidari!

Perquè l’amor és capaç de vèncer l’odi, les enemistat, les divisions, les discòrdies.

Les festes de Benicolet en honor a la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, a la Mare de Déu de l’Aurora i al Santíssim Crist de la Fe són una bona ocasió per revisar la manera que tenim d’estimar. O de no estimar! I de vore com podem millorar la forma com ens relacionem amb els veïns, els amics o la pròpia família. En alguns casos, aquesta relació amb els altres pot ser des de la indiferència o l’enemistat. Però les nostres relacions també poden canviar, fent nàixer l’amor i l’afecte, l’amabilitat i l’afabilitat entre pares i fills, entre amics, entre veïns.  

Que l’amor que Déu ens ha donat per mitjà del seu Esperit, faça de nosaltres hòmens nous, segons el manament de l’amor, oberts a l’esperança i constructors de pau.   

"Fotos con cuatribarradas" (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 03/08/2013)

Quan el PP no té arguments, ni idees per tal de solucionar la greu crisi econòmica que patim, i quan, a més, veu que les enquestes els són desfavorables, trauen el perill del catalanisme. Ja ho van fer l’any 1977, en perdre les primeres eleccions democràtiques. Aleshores va ser la UCD d’Emilio Attard i els seus camarades. Ara són els Srs. Castellano, Bellver i Maluenda, que de tant en tant ens “amenacen” amb el perill català!

L’últim episodi, més que grotesc, ha estat quan el Sr. Castellano, secretari general del PP valencià, ha acusat el Sr. Joaquim Puig, secretari dels socialistes valencians, de “querer que la Comunidad Valenciana sea un apéndice de Catalunya”. I això, perquè el Sr. Puig va participar en la XXXVena dició de l’Aplec dels Ports, celebrat el cap de setmana de 27 i 28 de juliol a Morella. El secretari general dels populars valencians, acusava el Sr. Puig de “flirtear con partidos independentistas” i, vade retro, “de fotografiarse con cuatribarradas”.

Si el Sr. Puig “flirtea” amb partits independentistes, crec que no és cap pecat! Ni tan sols és inconstitucional!! O és que el diàleg no forma part del joc polític?

Però el que en realitat els indigna, al Sr. Castellano i companyia, és la “cuatribarrada”!!! Ni que fóra el dimoni!!!!! I amb tot, el Palau de la Generalitat és ple de “cuatribarradas”. A no ser que les hagen amagat!! Què esperava el Sr. Castellano? Que a Morella, els jóvens, en compte de senyeres, hagueren eixit amb banderes delReal Madrid?

Si el Sr. Castellano anara al Pregó de la Magdalena, voria les “quatribarradas”. O si anara al Tractat d’Almisrà, també les voria!

Si el Sr. Castellanos anara a Vila-real, voria quina bandera té aquesta vila. O a Pedreguer. O a Bunyol!! O a Suera, a Alcoi, El Campello o Benissa. Tanta por que els fa la “cuatribarrada”, i el País n’està ple, començant per l’Ajuntament de València i el Penó de la Conquesta!

O a Gandia, en l’escultura sobre la batalla d’Almansa, d’Antoni Miró. I segurament és per això, que el meu paisà, l’alcalde Arturo Torró vol arraconar-la, perquè resulta que els madrilenys no l’entenen!!! Pràcticament la meitat de la ciutat de Gandia tampoc no entén el Sr. Alcalde, i no per això el trau de l’Ajuntament. Si els madrilenys no entenen l’escultura de Miró, l’alcalde Arturo Torró la canviarà per l’“Oso y el madroño”?

L’alcalde de Gandia, en unes declaracions “delirants”, acusa els defensors de l’escultura de Miró, de “hacer renacer el catalanismo” i demana als escultors “que no hagan política”. Jo demanaria a l’alcalde de Gandia que no faça demagògia!! I que els diners que costarà traure l’escultura de Miró i posar-la en un altre lloc, se’ls estalvie el Sr. Alcalde!! O és que l’Ajuntament de Gandia pot permetre’s el luxe de gastar-se tants diners, en un caprici del Sr. Alcalde?

I és que, quan no tenen arguments i quan veuen que poden perdre les pròximes eleccions, comencen a vore fantasmes!!

I mentre ens pretenen distraure amb les “cuatribarradas”, deixen de costat els investigadors valencians!! A més, continuen reduint en més d’un 70%, el fons destinat a la lluita contra la sida. I preocupats per les “cuatribarradas”, tampoc no tenen en compte les 50000 famílies que esperen, des del 2009, el xec habitatge. O continuen sense pagar els 5,7 milions que deuen a les escoles de música.

Quina llàstima que aquesta gent no tinga ni trellat, ni honestedat!! 

Sant Feliu de Xàtiva (LEVANTE-EMV, 01/08/2013)

Cada 1 d’agost, Xàtiva celebra la festa del seu patró, el màrtir Sant Feliu. Però, si visitem l’ermita d’aquest sant, a l’altar major hi han dos Sants Felius! Per què? Quin és l’autèntic patró de Xàtiva?

Segons el llibre “L’Església de Sant Feliu”, d’Agustí Ventura, als segles de la nostra decadència literària i cultural, falsos cronicons engendraren una llegenda que fou recollida per Escolano: uns suposats sants, Feliu, Arquileu i Fortunat haurien portat el cristianisme a Xàtiva, enviats pel bisbe de Lió, Sant Ireneu. Durant la persecució s’haurien amagat dins d’una cova, sota el castell i haurien estat martiritzats a València, el 23 d’abril de 204, dia que posteriorment seria la festa d’aquest Sant Feliu de Lió.

Però segons Villanueva, “cap al 1643, per a complir un motu proprio del papa Urbà VIII, que volia que es reduïren les festes locals solament al patró de la ciutat, es va trobar al llibre del capítol una anotació de l’any 1410 que deia: Jo, Garcés, diguí missa el primer dia d’agost a Sant Feliu de Girona”. Per tant, si tradicionalment se celebrava la festa del patró l’1 d’agost i no el 23 d’abril, és que Xàtiva celebrava com a patró, Sant Feliu de Girona i no Sant Feliu de Lió.

Com recull Agustí Ventura, “Los senyors capitulars explicaren lo acort que habien tingut en nomenar per patró S. Feliu diaca en lo dia del primer d’agost, atento que per temps de 200 anys se havia celebrat en dit dia y en honra de dit sant y los antichs lo celebraven dient: fem festa a S. Feliu de Girona”. Els capitulars de 1643 trobaren aquestes dades a l’arxiu eclesiàstic de 1410 i passaren la informació als jurats i consell general de la ciutat.

Amb els dos sants Felius en dansa, el 17 d’octubre de 1643 es va arribar a una solució mixta, per satisfer la demanda dels partidaris de Sant Feliu de Lió: “Nomenam patró de la present ciutat al gloriós S. Feliu, i així mateix ques faça altre S. Feliu prevere, y ques pose al costat del altre que està en lo altar major de la hermita de dit sant”. D’ací que a l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva, trobem dos sants Felius! Un, el diaca i màrtir de Girona, el patró. L’altre, per acontentar els partidaris del sant de Lió!

Amb aquesta decisió, Xàtiva celebra cada any, l’1 d’agost, el seu patró: Sant Feliu de Girona.

Segons l’obra de Narcís M. Amich, “El culte a Sant Feliu de Girona en els llibres Litúrgics Hispànics d’època visigòtica (segles VI-VII)”, el text de la “Passio” de Sant Feliu de Girona, del segle VII, va ser escrita per un “humillimus levita Christi”, com ell mateix s’anomenava. L’autor de la “Passio Sancti Felicis”, que s’inspirà en altres textos hagiogràfics coneguts, explica com Feliu, nascut a la ciutat africana de Scil·li, a la costa de Cesarea de Mauritània, en saber que els cristians d’Hispània eren perseguits, es traslladà per mar a Barcelona i d’allí a Empúries, des d’on arribà a Girona. Va ser en aquesta ciutat on predicà l’Evangeli, fins que Rufí, el lloctinent de Dacià el va matar.

PD: La imatge és de l'Església de Sant Feliu, a Xàtiva.

El cardenal Narcís Jubany (SAÓ, JULIOL-AGOST 2013)

Nascut el 12 d’agost de 1913, ara fa 100 anys, a Santa Coloma de Farners, al si d’una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Jóvens d’Acció Catòlica i consiliari de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.

Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seues que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seues paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.

A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir a D. Marcelo González, després de la campanya “Volem bisbes catalans”. Va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. El 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el bisbe Ricard Mª Carles.

Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tindre un paper clau durant la Transició. El cardenal Juabany, de línia clarament montiniana, va participar en la redacció del document de l’episcopat català, “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985. A més, va crear a Barcelona la Universitat Ramon Llull.

Bisbe plenament conciliar, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II”. Durant les sessions del Concili, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seua a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.   

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.

El cardenal Jubany va patir molt, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers des suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seua saviesa i la seua prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més, sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”.

El canonge Josep Mª Martí Bonet, recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el P. Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar unes línies d’actuació conjuntes.

Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”.

En els seus 18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981, l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església.

Va morir el 26 de desembre de 1996, després d’haver viscut els últims anys de la seua vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils de la ciutat Comtal.

PD: La fotografia que acompanya el text és del cardenal Jubany i jo mateix.