SANTA ANNA (LEVANTE-EMV)

Uns dels sants més venerats pel cristianisme, encara que sense dades històriques conegudes, són Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. Així com l’evangelista Sant Mateu, en la genealogia, ens diu que el pare de Sant Josep li deien Jacob (Mt 1:16), dels pares de la Mare de Déu no tenim cap dada. Si que és veritat que el Protoevangeli de Jaume, cap a l’any 200, ens parla dels pares Maria, que aviat els cristians van venerar, i que la tradició els ha donat els noms de Joaquim i Anna.

Sobre Santa Anna hi ha diverses llegendes i tradicions. Si el seu home, Sant Joaquim, segurament treballava de llaurador, Anna, com totes les dones d’aquella època, estaria a casa teixint la roba, molent el blat, coent el pa, llavant la roba....El que és segur, és que Anna deuria viure en el seu cor, la fe en el Déu d’Israel.

El nom d’Anna vol dir “gràcia” i també “misericòrdia”. Segons la tradició, Anna estava casada amb Joaquim. Poc després del naixement de Maria, Joaquim va morir i Anna es va casar amb un home anomenat Cleofàs, amb el qual Anna tingué una segona filla, anomenada també Maria, que va ser la mare del “germans de Jesús” (els cosins segons la interpretació habitual) que apareixen a l’Evangeli de Marc (6:3) i de Mateu (13:55): Jaume, Josep, Judes i Simó.

Tot i que no tenim cap referència històrica de Santa Anna, la religiositat popular ha teixit diverses tradicions, com les que recull Sor Isabel de Villena, en la seua Vita Christi, on l’abadessa del convent de la Trinitat narra la vida de Crist, amb un estil contemplatiu i ingenu. Pel que fa referència a Santa Anna, Sor Isabel de Villena escrivia: “E com (Maria) començà a parlar Anna fon recomplida de singular goig, e volent fer part al seu marit Joaquim, cridà ab gran alegria, dient: Veniu, senyor Joaquim, e oireu les raonetes de la vostra amada filla, e viurà la vostra ànima ab la consolació inestimable que pendreu oint la paraula sua”.

Santa Anna és patrona d’Albal, Senyera, Quartell, Borbotó, Gandia, Palma de Gandia i Zarra. A més, les viles d’Albaida, Albal, Carcaixent, Gandia i Moixent, tenen ermites dedicades a Santa Anna, com també l’església de Zarra i de Senyera estan dedicades a aquesta santa.

Pel que fa a l’ermita de Santa Anna de Gandia, vull recordar amb especial afecte els escolapis Vicent Faus, Francesc Mulet i Enric Ferrer, que han restaurat i han donat vida a aquesta ermita de la patrona de Gandia.

Com canten uns goigs d’aquesta santa, “venerada en l’ermita de la muntanya de Santa Anna” de Gandia, que ella siga la protectora de tots els qui l’invoquen: “Qui a Anna resa submís/ en penes troba alegria,/ la nit del món es fa dia,/ i alba d’un nou paradís”. I és que Santa Anna “és claror en la penombra,/ arbre frondós que ens fa ombra,/ i ens lliura de malvestat”.

Que Santa Anna siga la benedicció de la ciutat ducal i de tots els qui l’aclamen, ja que “De Gandia sou, Senyora,/ el camí en la nostra fe,/ del cel nostra guiadora,/ claror d’un viure seré”.

PD: La imatge és de l'ermita de Santa Anna de Gandia.

'Todos los catalanes son una mierda' (INFORMACION.ES)

Aquestes paraules insultants de Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, desencadenà el 1959, un moviment de protesta contra el director del diari, i de pas, contra la dictadura que el sostenia. He recordat ara el «cas Galinsoga», pels exabruptes del senyor Juan Carlos Gafo, exnúmero dos de la Marca España, que escriví al seu Twitter: «Catalanes de mierda». I també per la frase del senyor F. J. Pérez Trigueros (ni més ni menys que alcalde de Callosa de Segura!) que al seu facebook escrivia: «Que les den la puñetera independencia a estos mierdas ya, y que nos dejen en paz».

El cas Galinsoga començà el diumenge 21 de juny de 1959, quan Luis Martínez de Galinsoga, procurador en Corts, anà a missa de 9 a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. En començar el rector Narcís Sagués l´homilia, Galinsoga se n´anà a la sagristia i digué: «Vengo a protestar, porque es intolerable que se predique en catalán». ­­Un altre capellà i el sagristà li digueren que podia anar a altres misses, que tenien el sermó en castellà, però que en eixa missa, per ser la missa parroquial, el sermó es feia en català, ja que ho havien demanat així els qui assistien a la missa. Galinsoga eixí de la sagristia deixant damunt d´una taula una targeta seua, mentre anava repetint: «catalanes de mierda».

Una dona quan el sentí li digué: «però què diu, maleducat!». I Galinsoga respongué: «Que todos los catalanes son una mierda».

Cal dir que en la campanya contra Galinsoga, que acabà amb la seua destitució, participà activament mon pare (que en aquell temps era professor a l´institut de Tortosa) repartint clandestinament a Tortosa mateix i al País Valencià, els fulls que denunciaven el menyspreu de Galinsoga per la nostra llengua.

54 anys després del cas Galinsoga, encara es reprodueixen casos i frases com la del director de La Vanguardia. Ara ha estat el número dos de la Marca España, i l´alcalde de Callosa de Segura! Però fa uns anys, en el Festival de Cinema de Màlaga, durant la projecció de la pel·lícula Tres dies amb la família de Mar Coll, emesa en català i subtitulada en castellà, un espectador, posant-se dret cridà: «Catalanes de mierda». Però ningú va protestar pel fet que una altra pel·lícula, The frost fos, fóra en noruec.

Em pregunte quin exemple ha donat l´alcalde de Callosa de Segura, als jóvens del seu poble! És així com podem demanar respecte i educació als més jóvens? Què hauran pensat el xics i xiques de Callosa, en vore la «perla» que el seu alcalde ha escrit a Facebook?

Crec que tots, però d´una manera especial els qui tenen una responsabilitat pública, han de ser un exemple pel que fa al respecte i a l´educació.

Perquè no és amb insults, que es construeix la convivència!

PD: Full sobre el cas Galinsoga, que mon pare escampava de nit, a Tortosa i a València.

ELS SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA (LEVANTE-EMV)

Ahmet Ibn al-Mansur, que amb el temps seria fra Bernat, va nàixer a l’alqueria de Pintarrafes, a prop  de Carlet, pel 1135. Son pare, Al-Mansur l’envià a la cort del rei Llop de València, que més tard l’envià com a delegat seu a la cort del seu poderós veí, el comte de Barcelona. El viatge, pel 1156, va capgirar la vida del jove Ahmet. Alguns diuen que va ser anant a Barcelona, i d’altres que va ser tornant d’allà, que Ahmet i els seus acompanyants, en passar pels boscos de Prades es van desorientar i sentint les campanes de Poblet, van anar a parar al monestir, on foren acollits amb afabilitat i senzillesa i atesos amb gran caritat, tal com demana Sant Benet que es faça amb tots els hostes i pelegrins. Ahmet, en la seua estada al monestir, s’interessà pel cristianisme i demanà parlar amb l’abat. L’ambient de pregària i de fraternitat dels monjos va captivar a Ahmet, que resolgué fer-se cristià i quedar-se al monestir. En ser batejat, l’abat l’imposà el nom de Bernat, el sant de Claravall impulsor i propagador del Císter. Però el jove, volent seguir a Crist com aquells hòmens, en una vida donada a Déu i als altres, demanà que l’admeteren  com a  monjo. Vista la seua humil i sincera petició, fou admès al noviciat, i al cap d’un any se l’imposà la cogulla monàstica, signe de la seua consagració a Déu.

Uns anys més tard, volent portar la fe als seus familiars, demanà a l’abat Hug, anar a Carlet. En arribar al poble, el seu germà Al-Mansur li va retraure que haguera abandonat l’Islam. Però les seues germanes, Saida i Soraida acceptaren la fe i en ser batejades prengueren el nom de Maria i Gràcia. Amb la dificultat de viure el cristianisme enmig de l’Islam, els tres germans decidiren fugir a terres de cristians. A prop d’Alzira, Bernat, Maria i Gràcia van ser detinguts i portats davant del seu germà, que els ordenà que abandonaren la fe del Crist. Bernat, en mantindre’s fidel a Jesucrist, fou lligat a la soca d’un arbre i  un guàrdia li clavà al front un clau d’amarrar barques. Maria i Gràcia, no volent tampoc renunciar a la fe, foren degollades. Els tres cossos quedaren abandonats a la intempèrie, fins que algunes persones compassives els cobriren de terra. Quan la ciutat va ser conquerida pel rei Jaume I, van ser trobades les tombes dels màrtirs i el Conqueridor va fer construir al lloc del trobament una capella, com ho conta Martí de Viciana: “el rei Jaume manà fundar una capella i posar en sepultura els tres cossos”.  Va ser el 23 de juliol de 1599, quan els trinitaris que custodiaven la capella dels sants, trobaren amb una fossa quadrada, els cossos dels tres sants màrtirs. Posteriorment, en un informe de 1604, el capellà d’Alzira Lluís Loguín, i els alzirencs Francesc Rodilla, Vicent Baesa i Miquel Florià, d’acord amb la tradició local, declararen que pel miracle d’unes llums que baixaven del cel, es trobaren els cossos dels màrtirs. Per això  el Comú de la Ciutat el  19 de juliol de 1643, per acord general acceptà el patronatge de sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia sobre la vila. També Carlet, quan al segle XVII obtingué unes relíquies dels seus màrtirs, expressà amb alegria la seua devoció, construint una ermita  en honor dels seus fills. Uns anys abans, el 2 de setembre de 1603, l’Abat Simó Trilla portà a Poblet des d’Alzira, unes relíquies dels sants màrtirs.

Que per ells aconseguim la gràcia i la glòria, tal com canta una de les estrofes dels Goigs del segle XV en honor dels tres germans màrtirs: “puix per a remey del món/ lo gran Déu vos ha enviat,/ alcançau-nos gràcia y glòria,/ Bernat benaventurat” . 

PD: La imatge és del monument als tres sants a l'eixample de Tulell a  Alzira (http://www.bing.com/images/search?q=Bernat+Maria+i+Gr%C3%A0cia&FORM=HDRSC2#view=detail&id=870696485CBBD3B2C98F851FC5913570B3A5B370&selectedIndex=0)

Benvingut, bisbe Enric! (VILAWEB-ONTINYENT)

Benvolgut bisbe Enric: dissabte 13 de juliol, a Tortosa, en la celebració de l’Eucaristia, en va prendre possessió de la diòcesi. M’agradaria que també la diòcesi prenguera possessió de vostè, perquè així, el seu ministeri episcopal siga realment un servei a les comunitats cristianes d’aquest bisbat que uneix, en la comunió eclesial, valencians i catalans!

 

El dia 17 de maig, dia que es va fer públic el seu nomenament com a nou pastor de l’Església de Tortosa, el papa Francesc, comentant l’Evangeli, deia: 'Pere es va deixar modelar per moltes trobades amb Jesús'. Li desitge bisbe Enric, que es deixe modelar per Jesús, Bon Pastor. Però també pels cristians i les cristianes de la diòcesi que li ha estat confiada, perquè així, siga realment un pare i un germà per als fidels d’aquest bisbat.

Em va alegrar sentir les seues paraules, que li eixien del cor, quan en l’entrevista del programa Signes dels Temps, de la Televisió de Catalunya, li van preguntar pel valencià: 'És la llengua de ma casa, la llengua del meu poble, la llengua que jo estime com a meua'. Com m’hauria agradat sentir-li dir també: És la llengua de l’Església que jo he servit com a prevere i com a bisbe! Desgraciadament no va poder dir això, perquè l’Església del País Valencià continua arraconant i marginant la nostra llengua!!

Però em va omplir de goig, bisbe Enric, sentir-li dir també en aquesta entrevista: 'Si vaig a un lloc que tenen una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura, he de fer meua aquesta cultura, he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat'. Ja sé que això que vostè va dir és de sentit comú i que no hauria de ser notícia. Perquè, no fa això un bisbe valencià quan és nomenat pastor de Huelva, de Mèrida o de Palència? I per què no passa el mateix amb els bisbes que són destinats als bisbats de València, de Castelló i d’Alacant? Per això bisbe Enric, en la pròxima reunió dels bisbes de la Província Valentina, faça entendre als seus germans en l’episcopat la importància pastoral (i cultural!) de normalitzar la nostra llengua a l’Església.

El papa Francesc deia el dia 2 de maig: 'Hem de construir una comunitat d’amor, una comunitat de portes obertes'. Li desitge bisbe Enric, que faça del bisbat de Tortosa una comunitat d’amor. No es quede tancat al palau episcopal. Vaja a l’encontre de la gent. També, com ens demana el papa Francesc, dels qui estan a la perifèria, per fer així una Església oberta i arrelada en les benaurances. Una Església que proclame l’alegria de l’Evangeli.

Bisbe Enric: sap que som molts els qui l’acompanyarem en la pregària i en l’afecte, per tal que el seu ministeri episcopal siga ben fructífer. I perquè el seu servei, fonamentat en l’amor, siga font de comunió i de fraternitat.

Que Santa Maria, venerada a Morella amb el títol de Vallivana, a Catí, com a Mare de Déu de l’Avellà o a Cinctorres, com a Mare de Déu de Gràcia, l’acompanye en el seu servei episcopal.

Des de Montserrat, bisbe Enric, benvingut!

El bisbe de Sogorb Lluís Amigó (LEVANTE-EMV)

El 18 de juliol de 1913, hui fa 100 anys, va ser nomenat bisbe de Sogorb el P. Lluís Amigó i Ferrer, frare caputxí i fundador de les Religiosos Amigonians i de les Terciaries Caputxines.

Amigó (de nom Josep Mª) va nàixer a Massamagrell el 17 d´octubre de 1854 i va estudiar com a alumne extern al Seminari Conciliar de València. Durant el seus estudis, va fer un voluntariat en hospitals i llars de famílies necessitades. Afiliat a associacions catòliques, va promoure l´ajuda als marginats i també als presos.

El 1874 se´n va anar al convent caputxí de Baiona i el 12 d´abril d´aquell mateix any va vestir l´hàbit franciscà. Tres anys més tard, fra Lluís va anar a Antequera, com un dels primers religiosos que arribaven a Espanya després de 40 anys d´exclaustració. D´Antequera passà al convent de Montehano, a Cantàbria. El 29 de març de 1879 va ser ordenat prevere, exercint el seu ministeri pastoral en la presó del Dueso, on s´escandalitzà de la situació en què vivien els presos jóvens. El 1881, el P. Lluís Amigó va promoure el Tercer Orde Franciscà Seglar, en terres valencianes. 

El 1885, al santuari de la Mare de Déu de Montiel, a Benaguasil, fundà la Congregació de Germanes Terciàries Caputxines de la Sagrada Família i el 1889, els Terciaris Caputxins de la Mare de Déu dels Dolors. 

Va ser frare guardià del convent de la Magdalena de Massamagrell i després passà al convent d´Oriola, fins que el 18 d´abril de 1907 va ser nomenat Administrador Apostòlic de la diòcesi de Solsona.

Finalment, hui fa 100 anys, va ser designat bisbe de Sogorb. Morí a Godella l´1 d´octubre de 1934.

Els religiosos Amigonians fundats pel Lluís Amigó, i que continuen hui en dia l´obra d´aquest bisbe de Sogorb, són testimonis de l´amor del Crist enmig del món dels jóvens amb problemes afectius, familiars i socials. Pel que fa a les Germanes Caputxines, presents a Altura, Sogorb i Nules, són religioses que viuen en comunitats menudes, a l´estil de Jesús de Natzaret.

El ministeri episcopal del bisbe Lluís Amigó a Sogorb, es va caracteritzar per la seua acció social a favor dels desvalguts, així com per l´organització i l´atenció a les parròquies del bisbat i al santuari de la Mare de Déu de la Cova Santa. Va recuperar l´església dels dominics de Sogorb i traslladà les restes de fra Bonifaci Ferrer, prior de la cartoixa de Vall de Crist a la Cova Santa. Es va preocupar també dels béns culturals de la diòcesi, restablint la plaça de canonge arxiver i creant el Museu Diocesà. Igualment impulsà diversos moviment juvenils.

Hui que fa 100 anys que va ser nomenat bisbe de Sogorb el P. Lluís Amigó, és un dia d´acció de gràcies a Déu, pel do del bisbe Amigó per a la diòcesi de Sogorb. I també pel seu testimoniatge, per la seua sol·licitud pastoral i per la seua santedat de vida.

PD: La imatge és de: http://www.bing.com/images/search?q=Llu%C3%ADs+Amig%C3%B3&FORM=HDRSC2#view=detail&id=804D75E21D371C9DE00D3B32892D664374CCDAA2&selectedIndex=19

Com que no hi ha diners? (LEVANTE-EMV)

Clar que hi ha diners! O és que el president del Gobierno no cobra (i sense retards) més de 78.000 euros a l´any? En 2007, Rajoy deia en un programa de televisió que al mes cobrava 8000 euros: 3000 com a diputat i 5000 que li pagava el PP. I Sáenz de Santamaria, no cobra més de 73.000 euros anuals? I el president Fabra, amb 63.000 euros i els consellers, amb 57.000? Com són capaços de dir que no hi ha diners? 

Segons les dades del «Régimen económico y ayudas a los señores diputados» tots els diputats cobren 2813 euros al mes. Però el president del Congrés té a més, un complement com a membre del Mesa, de 3064 euros; i 3327 per representació i encara, 2728 de lliure disposició. No cal dir que les xifres són immorals i escandaloses en una situació de crisi i de pobresa. Tots els diputats tenen 14 pagues de 2813 euros. I sense retards. I no hi ha diners? A més, els diputats que no són de Madrid tenen un complement anomenat «indemnización» de 1823 euros al mes i els elegits per Madrid, 870.

González Pons (entre d´altres) rep, a més del seu sou de 2813 euros mensuals, 1823 més. Ell ha dit que «es una indemnización , no para vivienda, sino para el gasto propio del ejercicio de cargo de diputado». I és que el PP li paga el lloguer de la vivenda. Per tant, què signifiquen els 1823 euros «para gasto propio del ejercicio de cargo de diputado»? Quin treballador té una «indemnización» de 1823 euros, a més d´un sou mensual de 2813 euros? Com és possible que se´ns burlen d´aquesta manera i que després només facen que retallar als qui menys tenen? 

No hi ha diners? Clar que n´hi ha!! Però sempre cobren els mateixos! No hi ha diners per als pensionistes, per als malalts dependents, per a beques, per a menjadors...

Davant d´aquesta infàmia, Democracia Real Ya va denunciar l´escàndol de 63 diputats (entre ells el president del Gobierno) que cobren la «indeminzación» i tenen vivenda a Madrid. Els ministres Montoro, Báñez, o diputats valencians com Andrea Fabra, cobren tot i que tenen casa a Madrid. No és això un insult a la gent que passa dificultats? Amb un sou de 2813 euros mensuals, els 1823 euros de més per als diputats que no són elegits per Madrid, no és una burla a tota la gent que no pot arribar a final de mes? No és això una malversació de fons públics? 41 diputats del PP, 20 del PSOE, 1 de CiU i 1 de Coalición Canaria, cobren la «indemnización», malgrat tindre, com a mínim, una vivenda a Madrid. I després diuen que no hi ha diners! I és que com ha dit el papa Francesc, «la hipocresia és el llenguatge de la corrupció».

PD: La imatge és de: http://lonegredeterrassa.blogspot.com/2011/05/lhora-de-comptar-diners.html

Mare de Déu del Carme (LEVANTE-EMV)

L'advocació a la Mare de Déu del Carme, tan venerada als pobles de la costa, prové de la Bíblia. Concretament té el seu origen a una muntanya de Palestina: el Carmel. 

La Sagrada Escriptura ens parla dels profetes Elies i Eliseu, que adoraven Déu al Carmel. Amb el temps, el cristianisme va considerar aquests profetes, com els prototips dels ermitans i dels monjos. Per això, a partir del segle IV, molts cristians elegiren la muntanya del Carmel, com un lloc per fer vida eremítica.

El primer llibre dels Reis ens parla d'Elies que, en un temps de sequera, pujà al cim del Carmel, des d'on divisà un núvol menut, que portà una pluja abundant (1R18: 42-45). La tradició carmelitana va vore prefigurada la Mare de Déu en aquest núvol, del qual naixeria (plouria) el Salvador.

Va ser a finals del segle XII, en acabar la tercera croada, quan uns hòmens, croats o devots, pelegrins de Terra Santa, decidiren fer-se ermitans en el Mont Carmel, establint-se a una vall, a la vora de la «font d'Elies». Aquests ermitans, anomenats llatins (per diferenciar-los dels bizantins) escolliren la Mare de Déu com a patrona i construïren la primera església dedicada a Maria del Mont Carmel.

L'expressió Carmel significa jardí, en hebreu i en àrab, i en llatí, poesia. Per això la Bíblia recalca la bellesa de la muntanya del Carmel. Amb tot, per a la tradició carmelitana, la bellesa per excel·lència del Carmel, és Santa Maria.

L'element més significatiu de la devoció de la Mare de Déu del Carme és l'escapulari, que originàriament era una peça de roba per protegir l'hàbit dels monjos. Va ser al segle XIV, quan l'escapulari del Carme passà a tindre una connotació mariana, degut a una llegendària aparició i entrega de l'escapulari de la Mare de Déu, al carmelita anglès Simó Stock, el 16 de juliol de 1251. Aquest escapulari del Carme va ser acceptat ràpidament per la pietat popular, que veia en ell la protecció de Maria sobre els seus fills.

D'una manera particular, la Mare de Déu del Carme és venerada pels frares i per les monges carmelites, presents a Puçol, València, Borriana, Benicàssim, el Desert de les Palmes, les Alqueries, Villar del Arzobispo, Godelleta i Serra, que aclamen Santa Maria com a Patrona, Mare, Germana i Bellesa del Carmel.

La Mare de Déu del Carme també és la patrona de L'Eliana. I també a Vinaròs, Oliva, Gandia,Xeraco o Borriana, la gent de la mar venera amb devoció la Mare de Déu del Carme, degut a que en l'edat Mitjana es creia que «Maria», significava «estrela del mar» (stella maris) segons escrivia l'abat Sant Bernat.

En un temps de crisi, és bonic el gest de mossèn Antonio Losas, capellà del Port de Borriana, que ha demanat que l'ofrena que es fa al Carme, no siga amb flors, sinó amb aliments per a les persones necessitades.

Que la Mare de Déu del Carme siga la protecció dels hòmens i de les dones de la mar, dels ciutadans de L'Eliana i del barri del Carme de València i estrela brillant en les nostres nits.

PD: La imatge és presa de: http://flickeflu.com/groups/732624@N21