El consistori de
creació de nous cardenals, el dia 27 d’agost i la trobada del papa al Vaticà,
el 29 i 30 següents, amb vora dos-cents cardenals, marcarà un abans i un
després a l’Església. De fet, aquest encontre, que alguns, maliciosament, han
volgut vore com un preconclave (per les ganes que tenen que el papa deixe la
seu de Pere), serà històric.
Ha estat
particularment important, l’homilia del papa en
la missa de clausura d’aquesta reunió, el 30 d’agost per la vesprada. El papa
Bergoglio, comentant l’himne de la Carta als Efesis (Ef 1:3-14), va subratllar
l’estupor que hem de tindre, davant “la
contemplació del projecte salvífic de Déu en la història”. El papa va
remarcar que en aquest himne, “l’eix, “en
Crist”, és el que regeix totes les etapes de la història de la salvació”. I
és per això mateix, que “Déu ens
involucra en el pla de salvació”. I d’ací, com a deixebles de Jesús, la
importància d’anunciar la Bona Nova del Regne, que “és la missió dels apòstols”, tant els d’ahir com els de hui.
A la seua homilia,
el papa utilitzà diverses vagades l’expressió, “estupor”, que el Diccionari Normatiu Valencià defineix com la “immobilitat causada per una sorpresa
extremada per una emoció intensa”. I és així com, davant la crida que hem
rebut a anunciar l’Evangeli, nosaltres entrem en un estat d’estupor, de la
mateixa manera que el profeta Jeremies en ser cridat per Déu: “Ah, Senyor, si no sé parlar...Però Déu
respongué: Aniràs a tots els qui t’enviaré i diràs tot allò que t’ordenaré. No
tingues por d’ells, perquè jo estic amb tu” (Jr 1:6-8).
Amb una certa ironia
i bon humor, el papa digué a l’homilia que “l’estupor
ens allibera de la temptació de sentir-nos “a l’alçada”, de sentir-nos
eminentíssims”, (com són anomenats els cardenals), i “d’alimentar la falsa seguretat, que la situació actual és diferent a la
dels inicis” de les comunitats cristianes, pensant “que hui l’Església és gran, sòlida i que nosaltres estem col·locats en
els graus eminents de la jerarquia” i per això “ens anomenen eminències”.
El papa subratllà
que “el Mentider”, és a dir, el mal,
el dimoni, “busca mundanitzar els
seguidors de Crist” i per això mateix hauríem de ser molt conscients que “la temptació de la mundanitat ens roba
l’esperança”.
El papa acabà la
seua homilia destacant un fet importantíssim i és que “la Paraula de Déu desperta en nosaltres l’estupor d’estar en l’Església
i de ser Església”. El papa també remarcà la importància de tornar a
aquella Galilea (Mt 28:19-20), on vam sentir la primera crida a seguir Jesús.
És molt
significatiu que en l’homilia de la missa de clausura de la trobada del papa
amb els cardenals, Francesc (a part d’alguns textos i autors bíblics), citara
només un nom propi: el papa Sant Pau VI i un únic document pontifici, l’encíclica
“Ecclesiam suam” del papa Montini,
que va ser qui va portar a bon port el Concili Vaticà II, després de la primera
etapa conciliar, conduïda per Joan XXIII.
Tant de bo que els
cardenals immobilistes que no volen que canvie res a la Cúria i a l’Església,
en comptes d’oposar-se a les reformes que està duent el papa, li facen costat.
Només així s’obrirà un nou horitzó a l’Església, que, oblidant les condemnes,
es convertirà en una llar de misericòrdia i de fraternitat oberta a tothom.
Tant de bo que els
cardenals i tot el Poble de Déu, mantinguem ben viva la primavera de les
reformes del papa Francesc, amb un canvi real de les estructures eclesials, per
tornar a l’esperit de renovació i d’“aggiornamento”
del Concili Vaticà II, amb una Església, (com li agrada dir al papa) més “polièdrica” i menys monolítica.
Com deia el papa Bergoglio
en l’homilia de la missa de clausura d’aquest encontre amb els cardenals,
citant el papa Montini, “hem d’estar molt
agraïts al papa Sant Pau VI, que ha sabut transmetre’ns l’amor a l’Església (per
mitjà de l’encíclica “Ecclesiam suam”), un amor que és, abans que res, gratitud,
meravella agraïda pel seu misteri”.
Aquest consistori
hauria de ser una bona ocasió per impulsar una Església més sinodal i més
humil, lluny de l’arrogància d’alguns membres de la Cúria. Una Església que
aprenga a escoltar abans de parlar, que perdone sense condemnar, que siga
acollidora sense jutjar. Aquest consistori hauria d’ajudar el Poble de Déu, com
deia el papa en la seua homilia, a retornar a “Galilea”, a la nostra Galilea, a la Galilea de l’Església, on Jesús
ens va cridar a seguir-lo, per així esdevindre deixebles del Mestre, com ho van
ser els primers amics que van seguir Jesús. Una Església allunyada de la pompa
i de l’oripell, de la sumptuositat i dels honors que tant agraden a alguns
cardenals.
Amb aquesta
constitució apostòlica, el papa (de la mateixa manera que va fer Jesús), ens
convida a “calar les xarxes” (Lc
5:4), a remar mar endins. No a quedar-nos a la vora del llac, amb les nostres
seguretats i les nostres pors, sinó a eixir dels nostres temors i de les
nostres defallences, amb audàcia i amb valentia, per proclamar a tots els
pobles la Bona Nova del Regne. El papa, com va fer Jesús, ens vol als camins i
a les cruïlles del nostre món. No tancats ni centrats en nosaltres mateixos, en
les sagristies i en els temples, perquè una Església tancada en ella mateixa és
una Església estèril, sense fruits. El papa, com va fer Jesús, ens crida a
viure a la intempèrie, a esdevenir nòmades i pelegrins, a anar a les
perifèries, a recórrer els camins del nostre món per anunciar l’Evangeli.
Quan fa deu anys de
la mort del cardenal Martini, el papa Francesc està portant a terme l’anhel del
qui va ser arquebisbe de Milà, quan deia que “ser pelegrí significa experimentar la novetat” (no la rutina), “de tindre el desig de noves aventures i sentir-se capaç
d’afrontar les dificultats” que trobem en el camí a recórrer.
Com ens ha recordat
mossèn Norbert Miracle, el papa Joan Pau I, “volia treballar per una aplicació del Concili, sense fugides cap al
passat, subratllant la necessitat d’una canvi en les estructures de l’Església”
(El Bon Pastor, nº 148, setembre 2020). Així
mateix, seguint el camí del papa Luciani, també Francesc vol treballar per un
canvi de les estructures de l’Església.
Amb la constitució
apostòlica, “Praedicate evangelium”, el
papa Francesc ens convida a viure la comunió, l’evangelització i la missió, perquè
amb aquest text seu, puguem obrir-nos al futur i caminar en l’esperança. El
papa Francesc, que és un home audaç i valent, somia amb horitzons nous i amb
noves utopies, per fer realitat una Església més sinodal, una Església oberta a
les noves realitats de la nostra societat. I això, el papa ho està portant a
terme malgrat les reticències que troba en aquells que més l’haurien de
recolzar. I és que el papa Bergoglio, profeta del nostre món, com ho van ser
els bisbes Pere Casaldàliga, Òscar Romero o Hèlder Càmara, és el màxim exponent
d’una Església lliure i audaç, oberta i esperançada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada