El diumenge 31 de juliol, a 79, ens va deixar mossén Joan Llidó, un capellà valencià d’una gran bondat, un intel·lectual al si de l’Església, un home sensible i apassionat per ajudar els més necessitats de la societat.
Nascut el 1943 a Artana, a la Plana Baixa, Joan Llidó, que entrà al Seminari de Tortosa el 1954, va ser ordenat capellà el 4 de maig de 1966 a la cocatedral de Santa Maria de Castelló de la Plana. Mossén Llidó era doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i llicenciat en Filosofia por la Universitat Literària de València. La seua tesi doctoral té com a títol Les manifestacions del diví en les cultures prehistòriques castellonenques. Professor jubilat de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i sensible al món de la cultura, promogué (durant deu anys) els encontres de diàleg Fe-Cultura.
En una entrevista al diari Mediterráneo el 2006, afirmava que “la fe desmitifica, allibera, agermana i dóna sentit i horitzó de plenitud a l’existència humana”. A una pregunta sobre què creu hui la gent, responia que “tothom, per a viure, necessita creure en alguna cosa. Uns ho anomenen natura, altres, Déu, uns altres, Jahvé, altres, diners o hedonisme. El que hi pot haver hui és una crisi de formulació o d’expressió religiosa que va canviant amb el temps, però ningú no està deixat de la mà de Déu”. Mossén Llidó deia també que “a Occident, la cultura liberal agnòstica engendra hòmens portadors de valuosos valors, però també pot fer que algun sector confonga la no confessionalitat de l’estat amb la bel·ligerància antireligiosa”.
Joan Llidó va ser vicari general de la diòcesi (1979-1983) amb l’enyorat i estimat bisbe Josep M. Cases, vicari episcopal de Pastoral (1987-1992), delegat diocesà de Pastoral Universitària (1996-2005) i professor, formador, director espiritual i rector del Seminari de Sogorb-Castelló. El seu últim destí com a sacerdot va ser la parròquia del Salvador de Castelló de la Plana, de 2005 al 2019 quan es va jubilar. Abans va estar servint les comunitats cristianes de la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, Pla de l’Arc, Cabanes i les Alqueries entre més parròquies. Va ser també consiliari dels Grups d’Oració i Amistat, fundats pel bisbe Josep M. Cases.
A més de la seua missió pastoral a la diòcesi de Sogorb-Castelló, era sol·licitat en altres diòcesis com quan el 2018 predicà els exercicis espirituals als seminaristes del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya o el recés, el 2012, als sacerdots de la diòcesi de Girona a la casa d’espiritualitat de Santa Elena, a Solius. De fet, va impartir exercicis espirituals pràcticament a totes les diòcesis espanyoles. Va ser professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’Institut de Ciències Religioses de Tarragona.
El seu treball intel·lectual i pastoral no l’allunyava de la realitat social i del món de la pobresa i de la marginació, ja que mossén Joan Llidó era molt sensible a la situació de dolor i de precarietat de moltes persones. Per això va crear menjadors socials per a ajudar els més necessitats.
També era molt sensible a la llengua i a la cultura del País Valencià (totalment marginada per l’Església institucional), i per això vaig coincidir diversos anys amb ell a Barcelona, en les jornades organitzades pel Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans. De fet, el 2008, a la jornada del Grup Sant Jordi, va fer la ponència “Per una Església que escolte i siga fidel a l’Esperit de Jesús”.
L’amic Marcel Joan m’ha contat una anècdota de mossén Joan Llidó, en relació amb la seua destitució com a rector del seminari pel bisbe Juan Antonio Reig Pla. Mossén
Julio Silvestre va anar a parlar amb el bisbe Reig i li va preguntar per què havia destituït mossén Llidó de rector del seminari, quan tots els seminaristes l’estimaven tant i ho feia tan bé. El bisbe li va contestar: “Porque ahora mandamos nosotros”. Julio Silvestre no va callar i li respongué: “D. Juan Antonio, algun dia tornarem a manar nosaltres”. I el bisbe li digué: “Yo siempre estaré en la cresta de la ola”.
El funeral, celebrat el 2 d’agost a la parròquia de Sant Joan Baptista d’Artana, va estar presidit pel bisbe Casimiro López, de Sogorb-Castelló. I tenint en compte la nul·la sensibilitat del bisbe d’aquesta diòcesi per la llengua que mossén Llidó tant estimà i defensà al llarg de la seua vida (un amic de Borriana m’ha dit que el bisbe Casimiro és incapaç de dir “Bon dia”), l’Eucaristia en sufragi de Joan Llidó ha estat totalment en castellà, menyspreant el valencià, la llengua pròpia del País Valencià, tot i que el cor Pentecosta, de Castelló de la Plana, va fer els cants en valencià. Ha passat el mateix que quan es va morir mossén Francesc Gil Gandia, canonge de la catedral de València, que, quan van demanar a l’arquebisbe Cañizares que fera la missa en valencià, contestà: “Ya veremos”. I la missa va ser en castellà!
Home savi i alhora senzill, mossén Joan Llidó, un capellà amb olor d’ovella i un referent de diàleg al si de l’Església, ens deixa la seua gran bondat, el seu compromís en la defensa de la llengua pròpia del País Valencià i la passió per servir l’Evangeli i per a acostar la fe a la cultura.
En pocs dies de diferència ens han deixat dos bons capellans valencians i valencianistes: Joan Llidó, el dia 31 de juliol i Josep Antoni Comes, el 3 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada