Els dies 4 i 5 d’aquest mes de juliol es van reunir a Menorca els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que comprèn les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i els tres bisbats de les Illes Balears, Mallorca, Menorca i Eivissa. També alguna vegada ha participat en aquestes reunions el bisbe de Tortosa, el valencià Enric Benavent.
En les diverses trobades que han tingut els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, mai (que s’hagi sabut), han tractat sobre la discriminació (o millor dit, la prohibició) de la nostra llengua per part dels bisbes valencians. En aquesta trobada del 4 i 5 de juliol, els bisbes van fer una reflexió sobre la defensa de la vida i l’ensenyament de la religió a l’escola.
Però una vegada més, els bisbes ignoraren la situació marginal del valencià a les diòcesis del País Valencià, perquè a les Illes, la nostra llengua s’utilitza amb normalitat en la pastoral de l’Església balear. Per cert, ¿quin sentit té que les diòcesis de les Balears pertanyin a la Província Eclesiàstica Valentina?
El bisbe de València (i els seus auxiliars), el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló, que manifesten una animadversió irracional pel valencià, haurien d’imitar la “conversió” del bisbe Samuel Ruiz, a Chiapas.
Quan el 1959 Samuel Ruiz arribà a Chiapas com a nou bisbe, es trobà que la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tenia un milió i mig d’habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat “conqueridora” i per això pensà ensenyar l’espanyol als habitants d’aquesta zona, per evangelitzar Chiapas, que tenia, com a mínim, cinc llengües derivades de l’antiga llengua maia. Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l’episcopat, també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l’espanyol a aquella gent. I és que sovint, l’acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat esclafades, fins i tot des del punt de vista eclesial. El bisbe Samuel reconegué que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: “Jo veia les llengües indígenes com un obstacle per a l’evangelització”. Després va comprendre que “quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parli la teva llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües dels llocs on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprengués la llengua espanyola”.
El Concili Vaticà II, amb el Decret “Ad Gentes”, va fer que el bisbe Samuel entengués el món indígena d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat d’aquestes cultures. En comptes d’imposar la cultura Occidental com a únic mitjà d’expressió de la fe, el bisbe Samuel va vore que calia respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que encara no han comprès ni respectat els bisbes del País Valencià. El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe, no calia renegar de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme al si d’una cultura estrangera, ja que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això el bisbe Samuel va canviar d’actitud, i de dominador, va passar a tindre una gran sensibilitat per la condició indígena, defensant la presència de les seues llengües.
El canvi que va experimentar el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes, es veu en una anècdota que contava ell mateix: “Un dia vaig anar a una comunitat de Bachajon i em vaig esforçar a parlar amb dues germanes indígenes. En vore l’enorme dificultat que tenia per dir algunes paraules senzilles en el seu idioma, les dues dones es deien l’una a l’altra: Aquest pobre bisbe no sap parlar”. Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: “Benvolgut bisbe, ¿no he fet jo un gran esforç per vindre a tu i aprendre a parlar en la teua llengua? ¿Per què no fas tu un esforç per vindre cap a mi, i aprens una miqueta de la meua llengua?”. Així, els missioners van començar a aprendre les llegües indígenes, per tal de practicar una evangelització adaptada a la cultura i per això la diòcesi de San Cristóbal va fer un catecisme en tzeltal i afavorí la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes.
En el número 129 de la revista Cresol, el cardenal Cañizares manifestava que se sentia “comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia”. Per això el cardenal Cañizares afegia: “En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezco en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial”. Però el cardenal feia notar que “tenemos entre nosotros un hándicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana”. Curiosament, cap bisbe hispanoparlant no es pregunta pel que fa a les traduccions litúrgiques ¿qué castellano? I això que hi ha moltes més diferències entre el castellà de Santiago de Xile i el de Buenos Aires, amb el castellà de Màlaga i el de Valladolid. ¿Per què en el cas del valencià, els bisbes veuen problemes per no introduir la nostra llengua a l’Església i no tenen cap problema pel que fa al castellà?
El passat 20 de juny, el papa adreçà unes paraules als membres del Sínode de l’Església Greco-Melquita. El papa els deia: “No es pot ser bisbe d’un poble, parlant una altra llengua” ¿Ho entenen això els bisbes valencians, que només utilitzen a la litúrgia el castellà i que continuen ignorant la llengua de Sant Vicent Ferrer? Els bisbes del País Valencià també haurien de fer cas del bisbe de Solsona, l’il·licità Francesc Conesa quan, amb molt de seny, deia: “Un bon bisbe s’encarnarà en la terra on va”. I també: “És bo que l’Església i els bisbes coneguin la cultura del poble on està. L’Església ha d’encarnar-se en un territori, en la cultura d’un poble. Ha d’assumir aquesta cultura per anunciar l’Evangeli”.
Els bisbes valencians de la Província Eclesiàstica Valentina estan molt preocupats per la defensa de la vida i per la religió a l’ensenyament. Però no aposten de la mateixa manera per la defensa del valencià. Al contrari: el menyspreen i l’exclouen de la vida de l’Església.
Pense que l’actitud del bisbe Samuel Ruiz pel que fa a la llengua i a la cultura del poble (com també la posició del papa en relació a les llengües i les declaracions tan assenyades del bisbe de Solsona), pot ser un exemple que anime els bisbes valencians a no continuar donant l’esquena al valencià, ni a marginar-lo per més temps. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada