divendres, 3 de juny de 2022

Josep Lluís Bausset (03/06/2022)

 Hui 3 de juny fa deu anys de la mort de mon pare. Uns dies abans, quan les meues germanes el portaren a l’hospital 9 d’Octubre de València, m’avisaren que havia estat ingressat. El 29 de maig vaig arribar a València i amb les meues germanes vam estar acompanyant-lo. Tenia 101 anys i deu mesos, però amb el cap ben clar, tot i que molt dèbil. El 5 de maig anterior, malgrat que estava molt afeblit, acompanyat de les meues germanes Teresa i Matilde, encara va anar a Alfarb a la presentació d’un llibre de Mª Rosa Diranzo, exalumna seua i que ell estimava molt. I és que la mort de ma mare, tres mesos abans, amb qui estava casat feia més de 60 anys, va deixar mon pare molt desanimat i sense ganes de viure.

Aquells dies a l’hospital, tot i que no semblava que hi hauria un desenllaç imminent, vèiem que mon pare se n’anava, i que aviat podia arribar el final de la seua vida.

El dissabte 2, com gairebé cada dia, van vindre a vore’l cosins meus i també l’amic Alexandre Alapont. I el diumenge 3, dia de la seua mort, el seu estat de salut va empitjorar, amb una pressió arterial molt alta. Les últimes persones que va vore en vida mon pare, encara conscient, van ser l’aleshores alcalde de l’Alcúdia, Robert Martínez i el regidor de cultura, Josep Millo, que el diumenge mateix dia 3 vingueren a l’hospital, aprofitant que anaven al Palau de la Música a vore l’actuació de la banda de l’Alcúdia. I una miqueta després de les dotze del migdia va tindre un vessament cerebral, del qual ja no es va refer. Aquella vesprada, ja inconscient, amb les meues germanes Teresa i Matilde, van vindre a veure’l ma tia Fina (germana de ma mare) i tots els meus cosins (Matilde, Mario i Mª José), unes cosines de Paiporta, poble on va nàixer mon pare i Santi Vallès, gran amic nostre. Preveient que el desenllaç podia ser imminent, li vaig donar a Santi el text que havia preparat per a l’esquela que volia que eixira publicada al diari Levante. I va ser Santi Vallès que va fer els tràmits, una vegada va morir mon pare, perquè l’esquela eixira l’endemà, dilluns.

Quan, sobre les huit de la nit se n’anaren tots, ens quedàrem amb ell les meues germanes i jo, i quinze minuts després de les nou, mon pare deixava aquest món.

L’endemà, l’Ajuntament de l’Alcúdia decretà un dia de dol per la mort del seu fill predilecte i Levante (i també La Vanguardia, Avui i VilaWeb) es va fer ressò de la mort de mon pare, amb un article molt bonic de Santi Vallès.

Al tanatori van ser centenars de persones les que hi passaren per donar-nos el condol. Vore l’alcalde de l’Alcúdia, Robert Martínez i Santi Vallès (entre d’altres), plorant desconsoladament i als balcons del meu poble la senyera del rei Jaume I, amb un llaç negre com a senyal de dol, era una mostra de l’estima que molts valencians sentien per mon pare, un home bo, professor, demòcrata, aficionat i cronista de la pilota, referent històric del valencianisme i de la lluita pels drets nacionals del País Valencià, un autèntic maulet, exemple de patriotisme i de virtuts cíviques.

L’únic punt desagradable va ser quan vingué al tanatori el capellà. Mon pare, quan venia a l’Alcúdia un nou capellà, ell i ma mare anaven a oferir-li casa. I mon pare sempre li deia: “Quan jo falte, rese’m un respons, però en valencià. Si no és en valencià, no cal que ho faça”. Quan el 4 de juny, el capellà que hi havia a l’Alcúdia en aquell moment hi vingué per resar un respons, ho va fer en castellà, davant l’estupor dels qui ens trobàvem acompanyant les despulles de mon pare. Unes despulles que estaven cobertes amb la senyera del rei Jaume I, i que va cosir Victòria Casanoves, la mare de Santi. Eren els colors oriflama que mon pare posava al balcó cada 9 d’Octubre i cada 25 d’abril.
El tabalet i la dolçaina de Miquel Puig i de Dani Miquel, acompanyaven les restes de mon pare cap a l’església. A l’entrada del fèretre al temple, van sonar la música de l’Araceli, del Misteri d’Elx i a la comunió, escoltarem un fragment de la cantata 147 de Bach. L’Eucaristia, en valencià, la va presidir el P. Ignasi Fossas, prior de Montserrat, amb Alexandre Alapont i una quinzena de capellans més, entre ells el P. Pere Riutort, Llorenç Gimeno, Enrique Masià, Vicent Micó, Vicent Estarlich, Honori Pascual, Josep Mª Ruix.

El temple de l’Alcúdia acollí una gernació d’hòmens i dones que volien retre l’últim homenatge a l’home “subterrani”. Així, si no recorde malament, del món de la cultura hi havia Joan Francesc Mira, Eliseu Climent, Francesc Pérez Moragon, Antoni Ferrando, Maite Simon, Vicent Josep Escartí, Rosa Serrano, Josep Lozano Lerma i la seua dona, Magda Anyon, la professora Mª Dolores Amorós, Verònica Cantó, Urbà Lozano, Àfrica Ramírez, Agustí Colomer, Rafa Roca, Maria Conca, Joan-Antoni Llinares, Rafael Armengol, Manolo Boix, Jesús Huguet, Alfons Cervera, Josep Chaqués, Paco Muñoz, Toni de l’Hostal; del món de la Pilota hi havia el Genovès i el seu fill, i també Benet Vijuescas, Josep Mª Catalunya, Fredi, Víctor Iñúrria i els amics de la Tertúlia del Micalet. I de la política, Josep Guia, Albert Taberner, Vicent Soler, Enric Morera, Fran Ferri, Joan Baldoví, Emèrit Bono, Ciprià Ciscar, Ana Noguera, els tres alcaldes de l’Alcúdia (Célio Crespo, Francesc Signes i Robert Martínez) i l’actual, Andreu Salom, els amics del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, i també Sal·lus Herrero, Enric Solà i Mª Josep Ortega, de Carlet, Tonetxo Pardiñas, del Micalet, Bernat Clari i Alberto Soldado del diari Levante, Vicent Malonda, amics de l’Alcúdia com Pepe Vallès i Victòria Casanoves, Paco Peñarrocha i Vicenta Casanoves, l’actual director de Saó, Vicent Boscà, amics de Borriana com Juanjo Enrique, nebot del cardenal Tarancon i Jordi Bort, amics d’Albalat, d’Algemesí….

A l’eixida del taüt, Miquel Puig i Dani Miquel, amb els altres membres de la colla, tocaren la Muixeranga, que també interpretaren quan el taüt va ser introduït al nínxol del cementeri.

Algú em va dir que havia trobat a faltar la presència del president de la Generalitat i d’algun altre càrrec del Consell, com el conseller de Cultura. Les meues germanes i jo, ni els vam trobar a faltar ni els esperàvem. Sí que es va fer notar el president Alberto Fabra i el diputat de cultura de la Diputació de València, quan ens van enviar uns telegrames de condol, en castellà. Les meues germanes i jo vam retornar aquells telegrames als qui ens els havien enviat, pel menyspreu que suposava a la llengua que mon pare tant va estimar i defensar. El periodista Francesc Marc Àlvaro va escriure un article a la premsa, en què destacava la insensibilitat del president Fabra i del diputat de cultura, en enviar-nos uns telegrames que no estaven escrits en la llengua dels valencians. No els vam tornar per estar escrits en castellà, sinó per no estar escrits en valencià, que és diferent.



En el moment d’introduir el taüt al nínxol del cementeri, Santi Vallès va dipositar sobre el fèretre un exemplar del llibre que ell va escriure sobre la vida de mon pare, “Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani”, a manera d’homenatge, mentre el P. Pere Riutort resava el parenostre.

Com diu Miquel Puig al final del llibre d’Edicions 96, “Bausset 101 anys compromès amb el poble”, mon pare va ser “un home modest, senzill, de sa casa, de la seua família. Un humanista de la tertúlia de Fuster, amic de Vicent Ventura, de Didín Puig i de Sanchis Guarner entre molts altres i moltes coses més. Però sobretot va ser un home del seu poble, que treballà amb humilitat pels seus principis i la seua pàtria, un cavaller de la pilota”. Com acaba Miquel Puig en aquest llibre tan entranyable, “sempre guardarem el seu exemple en la nostra memòria, per la seua contribució a la conformació de la nostra identitat com a poble i país”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

“Un bon bisbe s’encarna en la terra on va” (Vilaweb/Ontinyent, 25/06/2022)

Aquestes van ser les paraules del nou bisbe de Solsona, l’il·licità Francesc Conesa,  en una entrevista  tres mesos després de la seua entra...

MONTSERRAT