Així era el franquisme: un règim que censurava, prohibia i perseguia la llibertat d’expressió i la cultura i la llengua dels valencians. Un règim que ara alguns, no només no condemnen sinó que reivindiquen i defensen. Per això cal recordar que enguany fa 50 anys que la dictadura va clausurar la revista Gorg, l’ànima de la qual va ser el patriota valencià Joan Senent Anaya.
He recordat la data i la infame persecució que patí Gorg per part del franquisme, i finalment la clausura de la revista, gràcies a l’entrevista a Joan Senent Moreno (fill de Joan Senet Anaya), a qui vaig conéixer (i també al seu germà Eugeni) i amb qui vaig treballar, braç a braç, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle passat. L’entrevista, magnífica, de Joan Borja i Víctor Labrado a La Veu dels Llibres ens endinsa en la fundació, la difusió i finalment el tancament de Gorg.
El nostre país hui és el que és gràcies a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc de P. Burguera, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor. I també gràcies a patriotes com el mecenes Joan Senent Anaya.
Com ens recorda el seu fill, “va ser de la mà del meu avi, Joan Josep Senent Ibàñez, que Nicolau Primitiu va ingressar a Lo Rat Penat”. I va ser l’avi de Senent Moreno qui “va crear una gestoria especialitzada en el món de l’automòbil, la primera gestoria de tot València, al carrer de Colom. I annexa a la gestoria, la primera autoescola del País Valencià”. És important de remarcar la gestoria, perquè allí naixeria la revista Gorg.
Com diu Joan Senent Moreno, Joan Senet Anaya continuà el negoci de son pare. I gràcies al treball a la gestoria es convertí en l’ànima de la revista Gorg, ja que, generosament, molts dels diners que hi guanyava els utilitzava per a promoure la nostra cultura. Com diu Senent Moreno de son pare, “a finals dels cinquanta i primers dels seixanta, es radicalitzà en l’enamorament del valencià i pel valencianisme cultural”, entrant “a la junta directiva de Lo Rat Penat”, on va conéixer “tota la gent del valencianisme cultural del moment”.
Gran amic d’Enric Valor, Joan Senent Anaya explicava al seu fill que l’empresonament de Valor “va ser tota una persecució política”. I va ser amb Valor que Senent fundà la revista: “Gorg va nàixer de les converses de Joan Senent Anaya i Enric Valor a la presó” (quan l’escriptor de Castalla es trobava empresonat i era visitat per Senent), a causa de “les inquietuds culturals valencianistes de tots dos”.
Com diu en aquesta entrevista que convide a llegir, “mon pare era un activista, un valencianista de cap a peus, com li agradava dir a Valor, un demòcrata, un gran partidari de la democràcia, de la llibertat, de la cultura”. Per això, Joan Senent Anaya va cedir un espai seu, “sense cobrar un duro”, per a crear la llibreria Can Boïls, “al cantó entre el carrer de Joan d’Àustria i la plaça de Pinazo”. També el local per a la llibreria 3i4, al carrer de Pérez Bàyer, com diu Senent Moreno, “li’l deixà mon pare” a Eliseu Climent.
Joan Senent Anaya, aquest gran patriota valencià, va decidir el 1969 de “publicar la revista Gorg com a butlletí bibliogràfic”. Així, el juny d’aquell any eixí el primer número de la revista. I era a la gestoria, com recorda el seu fill, que “mon pare i Enric Valor feien Gorg”.
Però la dictadura no podia permetre aquest projecte cultural i valencianista alhora, i per això un dia cridaren el patriota Senent Anaya a Govern Civil. Com diu en aquesta entrevista el seu fill, “mon pare va tornar a casa lívid”. I és que “en aquell moment, Franco havia encarregat al governador civil d’acabar el valencianisme, que incomodava el règim”. I ho va pagar Gorg. “El governador civil, Antonio Rueda Sánchez-Malo, li va tirar una esbroncada monumental a mon pare” i va tancar Gorg per dues raons com explica Senet Moreno: “La primera era una portada que havia fet l’Equip Crònica per al Gorg número 11, de setembre de 1970, amb un torner. Les figures anaven en negre i el fons era roig. El governador va retraure a mon pare el que no era: que subliminarment s’havia estat fent propaganda comunista. L’altra cosa era que en el número 9, de juny de 1970, en una ressenya es reproduïa un fragment del llibre Informe sobre la llengua catalana, de Josep Melià, on apareixia aquella cita de Tàcit: ‘La marca dels esclaus és parlar la llengua dels seus amos’. I va ser així com el governador civil va tancar la revista Gorg ‘per aquelles dues coses, com a mostra de desafecció al règim'”. El governador civil va dir a Joan Senent Anaya, “que allò que estaven publicant no era un butlletí bibliogràfic, sinó una revista. Mon pare va intentar tramitar els permisos com a publicació genèrica” i evidentment “li van denegar el permís. I no solament això: li van tancar la publicació”. Davant d’aquest despotisme i abús de poder per part del franquisme, el Sr. Senent Anaya no va plegar els braços, sinó que “va recórrer a l’Audiència Provincial i després al Suprem. Però la justícia estava supeditada al poder. Igual com ara, per cert”, conclou el fill d’aquell patriota i gran mecenes. “I es va acabar l’aventura de Gorg”, amb el número 29 de la revista, l’abril de 1972, ara ha fet cinquanta anys.
El tancament de Gorg, com diu en aquesta entrevista el fill de Joan Senent Anaya, “va ser un dels últims colps de la censura franquista”. I és que Gorg (i això el règim no ho podia consentir) “va ser un pal de paller: l’eix que aglutinava el valencianisme cultural”.
Fa uns dies, en un viatge que vaig fer a casa, vaig estar mirant uns exemplars de la revista que mon pare rebia i distribuïa a l’Alcúdia entre els amics, i que les meues germanes i jo guardem com un tresor.
El gran patriota que va ser Joan Senent Anaya, i que es va morir el 1975, hauria de ser distingit enguany amb l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià, ja que amb el seu treball (i amb els seus diners) va finançar nombrosos projectes valencianistes i va fer possible, enmig d’una dictadura cruel i repressora, un espai de llibertat i de valencianisme: la revista Gorg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada