dijous, 23 de desembre del 2021

Déu somnia un món en pau (VILAWEB/ONTINYENT, 15/12/2021)

 “Déu somnia un món en pau”, va dir el papa Francesc el 3 de desembre passat als immigrants. El papa, que abraçà i escoltà aquestes persones que han hagut de fugir del seu país, digué: “Quants germans i germanes no han pogut arribar ací?” i s’han mort pel camí. I és que, com afirmà Francesc, “la Mediterrània s’ha convertit en un gran cementeri”, davant la insensibilitat de la vella Europa. Adreçant-se als immigrants, digué també: “Mirant-los a vostés, veig els sofriments del camí, els qui han estat venuts, explotats, els qui s’han quedat pel camí”. Aquest drama dels refugiats i dels migrants, com afirmà el papa, “és la història d’una esclavitud universal. I el que és pitjor, és que ens hi estem acostumant”.

Lamentablement, cada dia és notícia la mort dels migrants que fugen de la fam i de les guerres, i ja gairebé (sobretot als anomenats països civilitzats) ni fem cas del drama que suposa la mort de tants innocents. El papa deia també a Nicòsia: “Ens lamentem dels camps de concentració dels nazis i de Stalin”, però “això està succeint hui a les nostres costes”, amb camps de refugiats on la gent sobreviu i pateix enmig d’una societat que els ignora. I és que, com ens recorda el papa davant la nostra insolidaritat, “la migració forçada no és un costum turístic, és la guerra d’aquest moment”. I per això, malgrat que alguns voldrien que no els molestara, deia en veu alta davant els migrants: “No podem callar”.

Cal recordar que “un fenomen global”, com és el drama dels refugiats, “requereix una resposta global”. Per això no podem continuar amb pedaços, que no són una solució a la tragèdia dels qui han abandonat el seu país, cauen en mans de màfies que els exploten prometent-los un futur millor, i finalment acaben en camps de refugiats on són tractats d’una manera inhumana.

I a Lesbos, el dia 5, cinc anys després de la seua primera visita, el papa tornà a tocar les ferides dels refugiats. Francesc demanà als governants que no deixen “que el Mare Nostrum es convertisca en Mare Mortuum”. A més, el reclamà als estats que detinguen “aquest naufragi de civilització” que arracona les persones més fràgils i que tot mirant el rostre dels nois, “tinguem la valentia d’avergonyir-nos davant d’ells” per la manera com els tractem.

El papa ens recordà que “la fe ens demana compassió”, és a dir, capacitat de patir amb l’altre, i “misericòrdia” (que és mirar el germà desvalgut des del cor); i també ens “exhorta a l’hospitalitat”. I denuncià un fet horrorós i immoral, ja que “és trist que l’ús de fons comuns es propose com a solució per a construir murs”, quan en realitat el que fa falta al nostre món no són murs, sinó ponts.

Finalment, al Centre d’Acollida i Identificació de Mitilene, el papa va demanar al món que siga capaç “d’assumir la seua responsabilitat” davant la tragèdia dels refugiats i dels migrants. El papa va dir, amb raó, que “quan les vides humanes estan en perill, els límits nacionals són irrellevants”. Per això va exhortar els polítics i tothom a “ampliar la mirada” i a “submergir-se en els problemes de la humanitat”. El papa també denuncià “l’explotació dels pobres i les guerres oblidades”.

El crit del papa “Déu somnia un món en pau” és un desig que els estats haurien de fer possible. Els diners per a armament, que no serveix sinó per a matar, haurien d’anar destinats a rescatar aquestes persones que no ixen de la seua terra per gust, sinó per la fam i la guerra. El somni d’un món en pau és una utopia, sí. Però una utopia que podem fer realitat.

Als governants de la vella Europa els hauria de caure la cara de vergonya pel tracte que donen als immigrants i als refugiats, un tracte indigne i del tot inhumà.

Davant la gent que diu que no s’hi pot fer res, cal recordar que una utopia es pot fer realitat si posem de la nostra part generositat i si sabem mirar els altres amb amor fratern. No com a enemics sinó com a germans. Quatre jóvens del Grup Escolta de Patraix: Alejandro, Vanesa, Patricia i Nerea, ens demostren que les utopies no són somnis inabastables, sinó que es poden fer realitat. Aquests quatre jóvens de Patraix ajuden les persones que viuen al carrer i ho expliquen en el llibre que han publicat, La voz de la calle. Aquests jóvens que creuen que els somnis es poden fer realitat, diuen que “es poden fer moltes coses per a millorar el món”. Per això, en compte de borratxeres i drogues, als matins, abans d’eixir el sol, ixen a repartir café amb llet i dolços als rodamons. Alejandro, Vanesa, Patricia i Nerea diuen que s’ha d’ajudar en allò que puguem, i que, a més, “s’ha d’entendre les persones que viuen al carrer, sense jutjar-les”. El lema dels escoltes “Sempre a punt”, i també “Tant com puc” i “Fer servei”, són els que fan possible (com aquests jóvens) una nova humanitat. Abans de deixar Grècia, el papa es va trobar amb els jóvens grecs (i com si estiguera pensant en aquests quatre valencians de Patraix) els va dir: “La salvació es troba en el fet de seguir els somnis. Somnieu i somnieu junts”.

En la mateixa línia del papa Francesc, cridant a la solidaritat i a la fraternitat, hi ha també la crida de la sociòloga Marina Subirats, qui ha afirmat que “si no es reconstrueix un món més solidari, podem acabar veient uns feixismes terribles”.

L’Advent que celebrem ens crida a fer realitat el somni d’un món en pau, com ha demanat el papa. Un món més fratern i més solidari, per a així, com demanava també el profeta Isaïes, acabar amb les guerres i amb la fam: “Amb les seues espases forjaran relles, i corbelles amb les seues llances” (Is 2:4).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT