El 19 de desembre de 1971, ara fa 50 anys, Antonio Añoveros (fins aquell moment bisbe de Cadis i Ceuta), va ser nomenat nou bisbe de Bilbao. Va ser el tercer pastor d’aquesta diòcesi, després dels bisbes Casimiro Morcillo i Pablo Gúrpide, tot i que abans d’ell la diòcesi va tindre el bisbe José M. Cirarda d’Administrador Apostòlic.
Antonio Añoveros, que va nàixer a Pamplona el 13 de juny de 1909, va ser ordenat prevere el 1933 i sempre va manifestar una especial preocupació pels més desvalguts de la societat. El 1950, el cardenal Herrera Oria el nomenà canonge de la catedral de Màlaga. També va ser rector del Seminari i vicari general d’aquesta diòcesi. El 6 d’octubre de 1952 va ser nomenat bisbe auxiliar de Màlaga, i el 1953 bisbe coadjutor de la diòcesi de Cadis i Ceuta, fins que el 1954 passà a ser el titular d’aquest bisbat. Durant la seua etapa a la diòcesi de Cadis i Ceuta, Añoveros va escriure diverses pastorals sobre la desigualtat social que hi havia a la diòcesi. La seua proximitat amb els més desafavorits de la societat el portà a rebutjar una subvenció per a restaurar la catedral de Cadis. Considerava que una ciutat que tenia tantes necessitats d’habitatges socials no podia dedicar tants diners a la restauració de la catedral. I va ser el 19 de desembre de 1971 quan va ser nomenat bisbe de Bilbao, una diòcesi amb una notable politització, amb capellans que signaven manifestos contra la dictadura i amb milers d’alumnes a les ikastoles dependents de l’Església.
El servei pastoral del bisbe Añoveros a Bilbao està unit a l’anomenat “cas Añoveros”, que va tindre lloc el 24 de febrer de 1974. Aquell diumenge, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia escrita per ell, un text on aquest pastor defensava el dret dels bascos a preservar la seua identitat.
Durant pràcticament 40 anys, l’Església i el Règim franquista s’havien sostingut mútuament, fent nàixer l’anomenat nacionalcatolicisme. La jerarquia catòlica després de la Guerra civil, qualificada pels bisbes com a “cruzada”, s’havia posat al costat dels revoltats contra la República. Però a partir del Concili Vaticà II (1962-1965), amb l’aggiornamento promogut pels papes Joan XXIII i Pau VI i amb el cardenal Tarancon com a home de confiança del papa Montini, l’Església espanyola va començar a separar-se del govern de Franco. El “cas Añoveros” va ser un dels exemples que millor va il·lustrar el trencament de l’Església i el règim franquista.
Així, el diumenge 24 de febrer de 1974, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí el text “El cristianisme, missatge de salvació per als pobles”, redactat per Añoveros, on el bisbe demanava el reconeixement de les particularitats nacionals d’Euskadi. En aquest text, el bisbe deia: “El poble basc, igual que els altres pobles de l’Estat espanyol, té dret de conservar la seua pròpia identitat, cultivant i desenvolupant el seu patrimoni espiritual, dins d’una organització sociopolítica que puga reconéixer la seua justa llibertat”.
S’ha de tindre en compte que la dictadura franquista havia perseguit, d’una manera total, les reivindicacions nacionals dels pobles, prohibint les llengües basca, catalana i gallega. En aquella homilia, Añoveros deia encara: “L’estat ha d’estar al servei de les persones i dels pobles i ha de respectar sincerament el pluralisme social i cultural. En les actuals circumstàncies, el poble basc té seriosos obstacles per a aquests drets. L’ús de la llengua basca, tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació, està sotmesa a notòries restriccions”.
Tot i que amb el discurs de l’anomenat Espiritu del 12 de Febrero del president Arias Navarro, el govern franquista volia donar una imatge d’obertura, el règim va respondre a l’homilia d’Añoveros ordenant el seu arrest domiciliari i la posterior expulsió de l’estat, argumentant que el bisbe havia atacat la unitat nacional, consagrada per les Leyes Fundamentales del Estado. Així el 27 de febrer, tres dies després de la lectura de l’homilia, el cap superior de la policia de Bilbao l’arrestava al seu domicili. A l’aeroport de Sondica hi havia un avió preparat per a expulsar el bisbe d’Espanya.
Añoveros es va negar a abandonar Bilbao, al·legant que només ho faria per una ordre directa del papa Pau VI -cosa que sabia que no es produiria- o bé si el govern utilitzava la força. Va ser el cardenal Tarancon, com a president de la CEE, qui va defensar el bisbe Añoveros, amenaçant amb l’excomunió fulminant tots aquells que participaren en l’expulsió. De fet, una expulsió forçada del bisbe hauria violat el Concordat de 1953. Per això, anys més tard, el mateix Tarancon va declarar que ell va portar a la butxaca la nota d’excomunió, en aplicació del Cànon 2334 del Concordat, contra aquells que actuaren contra el bisbe Añoveros.
La crisi, la més greu entre l’Església i el Règim, es va solucionar després de 14 dies de negociacions amb una intervenció directa de Franco que de cap de les maneres no volia trencar les relacions amb el Vaticà, cosa que Arias Navarro va arribar a sospesar.
Som molts els cristians valencians que esperem dels quatre bisbes del País Valencià, Antonio Cañizares, Casimiro López, Jesús Murgui i Enrique Benavent, que promoguen i recolzen la nostra llengua en tots i cadascun dels actes de l’Església. Som molts els qui esperem dels nostres bisbes que, a exemple dels mossens Llorenç Gimeno, Josep M. Ruix, Pere Riutort, Honori Pascual, Manuel Martín, August Monzon, Julio Ciges, Jesús Belda, Emili Marín, Vicent Cardona, Vicent Sarrió… també ells apliquen les directrius del Vaticà II pel que fa a l’ús de les llengües vernacles.
Ja l’any 1965, acabat el Vaticà II, s’organitzà una campanya en què més de 20.000 valencians (enre els quals Vicent Ventura, Joaquim Maldonado, Raimon, Martí Domínguez, Manuel Broseta, Francesc Burguera, Josep Lluís Bausset, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) demanaven, seguint les directrius del Concili, “l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació”.
Desgraciadament, els valencians després del Concili vam passar del llatí al castellà, com si aquesta fora la llengua d’Alfarrasí, Nules, Xàtiva, l’Alcúdia, Borriana, Piles, Altea, Morella, Elx, Gandia o Vila-real! I hui en dia, després de més de 50 anys de l’inici del Vaticà II, els cristians valencians, encara esperem poder adreçar-nos a Déu en la llengua en què Sant Vicent Ferrer va escriure els seus sermons, en la llengua que Francesc Eiximenis escrigué el Llibre dels Àngels, sor Isabel de Villena escrigué la Vita Christi, Ausiàs Marc creà el seu Càntic espiritual, o Roís de Corella escrigué Lo Cartoixà.
Quan durant el Concili hi hagué la controvèrsia entre llatí o llengua vernacla, els partidaris de fer la litúrgia en la llengua del poble argumentaven que una Església viva no podia tindre una llengua morta. És curiós, per altra part, que els nostres rectors facen la missa en castellà, però a l’hora de fer els avisos, ho facen en valencià. Això em recorda aquella anècdota d’un cristià dels EUA que deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglés. I a l’Església, no em demanen mai diners en llatí”.
Quan el 2009 va prendre possessió de la seu de Lleida el bisbe valencià Joan Piris, digué en l’homilia: “L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar prou oberta perquè tots hi tinguen el seu lloc”. Ja seria hora que els cristians valencians, que volem adreçar-nos a Déu en la nostra llengua, també tinguérem un lloc a l’Església. De fet, només demanem allò que és normal! De la mateixa manera que a Valladolid, Burgos o Salamanca tenen la missa, la litúrgia i la catequesi en la seua llengua, els valencians volem això mateix: Tindre la missa, la litúrgia i la catequesi en la nostra llengua. Res més que això.
En el 50 aniversari del nomenament d’Añoveros com a bisbe de Bilbao, val la pena recordar la seua defensa, valenta i decidida, de la llengua i de la cultura d’Euskadi. També els cristians valencians voldríem que els nostres pastors (tal com van fer els enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep M. Cases) feren el mateix que va fer el bisbe Añoveros pel que fa a la llengua, a la cultura i a la identitat del País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada