També els acusaran de sedició? (02/02/2020)

Només per manifestar-se el 20 de setembre de 2017 davant el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, els líders independentistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó des de fa més de dos anys. Acusats (i empresonats), perquè segons la ‘justícia’ de l’estat espanyol havien comès un delicte de sedició, continuen, encara, privats de llibertat. I això que Amnistia Internacional denuncià la vulneració dels drets dels dos Jordis. I és que quan un estat criminalitza la protesta i la dissidència, té un problema de falta de cultura democràtica.

Per altra part, molts dels qui van anar a votar el primer d’octubre de 2017 van rebre els colps de porra de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, per un fet tan ‘greu’ com ficar una papereta en una urna. Aquells que van ser colpejats per les forces i cossos de seguretat de l’estat, van patir els colps de porra d’uns agents que havien arribat a Catalunya -amb la intenció d’impedir el referèndum- animats per una consigna indecent, perversa i sinistra: ‘A por ellos’. Però van ser molts els catalans que van predir que la violència soferta pels qui vam votar el primer d’octubre, es podia repetir a altres bandes de l’estat espanyol, en alguna altra protesta, ni que siga pacífica (com ho va ser el 20-S i l’1-O), que no agrade el govern espanyol.

I així ha passat. El dimecres 29 de gener, a la ciutat extremenya de Don Benito, les forces i cossos de seguretat van apallissar els llauradors que es manifestaven (com ho van fer els catalans el 20-S) per protestar per la situació de marginació que viu el camp extremeny. La policia va carregar (com l’1-O a Catalunya) contra milers de llauradors que denunciaven, a Don Benito, la discriminació que viuen els treballadors del camp, que defensen tindre un treball i un futur digne. Dirigents i llauradors de COAG, UPA-UCE i Asaja-Càceres van rebre, a les portes de la Institución Ferial d’Extremadura, la mateixa ‘medicina’ que havien tastat molts catalans. El ministre espanyol Luís Planas i el president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que visitaven el recinte ferial, van veure com els llauradors eren apallissats, quan només demanaven solucions a la crisi que viu l’agricultura extremenya, amb preus de misèria.

No sé si els cinc mil llauradors concentrats a la porta del recinte firal seran acusats de sedició, ja que també formaven un tumult o una reunió tumultuària, com va qualificar la justícia espanyola la concentració del 20 de setembre de 2017, i que va ser la causa per la qual Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser acusats i empresonats pel delicte de sedició.

El més sorprenent de tot, és que el PP d’Extremadura ha demanat la dimissió de la delegada del govern espanyol en aquella autonomia ‘per ordenar càrregues policials’ contra els llauradors extremenys, quan a Catalunya el PP (i Ciutadans) va aplaudir l’actuació de la policia que va tractar els ciutadans que votàrem l’1-O a colp de porra. Però el més significatiu serà veure si els dirigents de les organitzacions agràries seran acusats per la justícia espanyola de sedició, ja que el paral·lelisme que hi ha entre aquests llauradors extremenys ‘revoltats’ i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20-S és molt gran. L’única diferència, i això em fa pensar que als representants agraris extremenys no els acusaran de sedició, és que aquests no qüestionaven la unitat d’Espanya. Amb tot, l’aspecte ‘tumultuari’ era el mateix a Don Benito, el dimecres dia 29, que a Catalunya el 20-S i l’1-O.

Els qui es pensaven que els colps de porra, amb els quals els ‘Tercios de Flandes’ ens van obsequiar l’-O, s’acabarien a Catalunya, estaven ben equivocats. Per això els demòcrates de l’estat no haurien d’haver mirat cap a una altra banda, ni tampoc haurien d’haver callat, sinó que haurien d’haver denunciat la violència de les forces de seguretat, una violència que no s’acabava a Catalunya, com hem vist ara. Els colps de porra contra els qui vam votar l’1-O hauria d’haver fet que els ciutadans espanyols protestaren per aquella violència policíaca a Catalunya. Però no ho varen fer, sinó que es van inhibir del problema, com si algun dia no els haguera d’afectar a ells (com ara s’ha vist). Per això en aquests moments va molt bé de recordar el poema del pastor luterà i premi Nobel de la Pau, Martin Niemöller (1892-1984), un text atribuït indegudament a Bertolt Brecht, i que diu:

‘Primer van anar contra els jueus,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no era jueu;
després van anar contra els comunistes,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no n’era;
van anar contra els intel·lectuals,
i jo em vaig quedar tranquil perquè jo tampoc n’era;
després van anar contra els periodistes,
i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc n’era;
fins que un dia van anar contra mi,
però aleshores ja era massa tard’.

Primer vam ser els votants de l’1-O i ara ho han estat els llauradors d’Extremadura i els d’Andalusia. I demà? Callar no és la solució. I la pretesa ‘neutralitat’, políticament correcta, d’aquells que miren cap a una altra banda, no ajuda tampoc en res (sinó tot el contrari) a cercar un camí per a trobar solucions als problemes nacionals o socials que patim els ciutadans. Els catalans, els valencians i illencs, des de fa segles, i els de tot l’estat espanyol.