dimecres, 14 de juny del 2017

Pentecostès (VILAWEB/ONTINYENT, 04/06/2017)

Hui, cinquanta dies després de la solemnitat de la Pasqua, els cristians celebrem la gran festa de Pentecostès, amb la qual acaba la cinquantena pasqual. Pentecostès és la festa de la universalitat de l’Església, que, fa dos mil anys i gràcies a l’Esperit Sant, es va obrir a tots els pobles i a totes les cultures. L’Església, que fins aquell moment es trobava tancada en el judaisme, es va expandir per acollir al seu si totes les llengües. Totes, a excepció del valencià que l’Església Valenciana (?) continua marginant i excloent del seu si.


Els monjos sempre ens hem sentit arrelats a la terra i a la cultura del país que ens acull i per això hem estimat la llengua del poble on vivim. I no ara, sinó des de sempre. Una prova d’això està en una carta que el bisbe Atanasi escriví al bisbe Draconisi, de la zona del Nil, on Atanasi li retreia la fugida davant les persecucions, i el comminava a retornar a la seua diòcesi. La importància del papir on hi ha aquest text del bisbe Atanasi (que ha descobert la professora Sofia Torallas en el fons de papirs de Montserrat) es troba en el fet que és l’única traducció del grec al copte, pensada per permetre que els monjos coptes pogueren entendre la carta d’Atanasi, escrita en grec. Segons la professora Torallas, el contingut d’aquesta carta (en el papir més gran de la col·lecció de papirs de Montserrat) és pràcticament íntegre i la traducció del grec al copte és gairebé coetània a l’escrit original d’Atanasi. Aquest fet fa pensar, segons aquesta investigadora, en una ràpida difusió de la carta entre els monestirs d’Egipte que, gràcies a aquesta traducció, van poder conèixer el text d’Atanasi.

La sensibilitat dels monjos per la llengua i per la cultura dels pobles on vivim, fidels a l’esperit de Pentecostès, contrasta amb la indiferència de la jerarquia valenciana pel valencià. El Pla Pastoral Diocesà d’Evangelització del bisbat de València va aprovar fa uns mesos la proposta d’introduir la nostra llengua a l’Església, però no hi ha cap indici que això s’estiga fent, amb honroses excepcions.
Fa uns mesos, l’arquebisbe Antonio Cañizares va publicar la carta pastoral ‘Evangelizar la cultura en Valencia’. Però,és possible evangelitzar la cultura d’un poble sense utilitzar aquesta mateixa cultura? És possible que un Pla Pastoral no tinga en compte la llengua dels cristians que hi han de participar?
Si els monjos antics (i també els actuals) tenien aquella sensibilitat per assumir la llengua del poble on vivien, no hauria de fer el mateix l’Església Valenciana per tal de ser autènticament valenciana? No és un contrasentit, en ple segle XXI, voler evangelitzar la cultura dels valencians sense utilitzar la llengua d’aquests cristians? No és un contrasentit que els cristians d’Alcoi, Borriana, Alberic, Petrer o Xàtiva hagen de continuar deixant la nostra llengua a la porta dels temples perquè l’Església no assumeix, sinó que rebutja, el valencià? A quin altre país del món passa això? Per això, quan arribarà Pentecostès a l’Església Valenciana?

Només fa uns dies, el bisbe de la diòcesi gallega de Mondoñedo-Ferrol, afirmava: ‘El gallego es un idioma muy hermoso que, como todos, expresa la mente y el corazón de un pueblo de sus gentes. Lo respeto, lo admiro, me gusta escucharlo y leerlo. Me ayuda a comprender algunas cosas, más allá de las palabras. Entiendo mucho y tengo que estudiar, aprender y practicar más. Lo utilizo en la liturgia todos los días’.

I els bisbes i els capellans valencians? Per què no utilitzen la nostra llengua en la litúrgia i en la relació amb els cristians valencianoparlants? Quan arribarà Pentecostès al País Valencià?
Els bisbes i els preveres valencians haurien de llegir amb deteniment l’exhortació del papa Francesc ‘El goig de l’Evangeli’, ja que és un text que pot orientar i molt el clergat valencià pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre Poble.

En aquesta exhortació, el papa parla de l’Església com el lloc on trobar ‘la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta’ (num. 24). El papa somia ‘amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual’ (num. 27). Per al papa és evident que les comunitats cristianes han d’assumir la llengua i la cultura de tots els pobles, com queda plasmat en dir ‘Aquest Poble de Déu s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia’. I també: ‘Cada poble, en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia’ (num. 115).

El bisbe de San Cristóbla de las Casas, Samuel Ruiz, va entendre el món indígena, quan no s’adonà que no es tractava d’assimilar la gent a la cultura espanyola, sinó de respectar i valorar la dignitat de les cultures indígenes. En un primer moment el bisbe Samuel veia ‘les llengües indígenes com un obstacle per l’evangelització’. Però després va comprendre que ‘quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües del lloc on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola’. Per això els bisbes valencians haurien de treballar per incorporar la nostra llengua a l’Església. D’ací que seria molt convenient que bisbat d’Oriola-Alacant, que el pròxim 10 de juny celebrarà a Alacant l’Encontre Diocesà de Pastoral, posara sobre la taula l’ús, o millor dit, el no ús de la nostra llengua a l’Església i que començara a introduir el valencià a la litúrgia. Seria aquest un bon signe que Pentecostès també ha arribar a aquesta Església diocesana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT