Fa uns mesos Didín em va enviar unes fotocòpies d’un text que havia escrit. No eren les seues memòries, però sí uns records que mostren el seu tarannà, tan humà i tan radicalment compromès amb el valencià. De tots aquells fulls, i ara que, de nou, vénen vents de ponent que atempten contra el valencià, vull transcriure una anècdota seua, de fa molts anys, on amb la sua ironia i amb la seua fermesa, va defendre la nostra llengua.
El text de Didín, una dona que per a tots els valencians és un exemple de dignitat, és aquest:
“Els meus cognoms són Puig i Grau. En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Domènech, Alborch, etc, es pronuncien Domènec, Alborc. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60, i encara més tard, del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven en escriure Puig amb –ch-. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més.
Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava
¿Usted es valenciana?
Sí.
Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….
Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig preguntar:
Vostè coneix el Puig de Santa Maria?
Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.
I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.
Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.
Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.
Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.
No senyor, ahí diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.
No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir a un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.
Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges.
Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.
Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots.
D’estos incidents n’he tingut molts, però jo no he cedit mai”.
La lluita per la llengua ha de fer passos més decidits. Per això és inversemblant que la Conselleria d’Ensenyament no haja derogat l’irracional certificat de capacitació (que introduí el PP) que fa que els docents de les Illes i de Catalunya no puguen fer classes al País Valencià si no tenen un certificat lingüístic.
Per això ens falten moltes Didín Puig al nostre País, per tal que, amb fermesa i dignitat, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que “defensen” el “bilingüismo” però marginen i arraconen el valencià.
Per això, per la seua valentia i la seua fermesa, Didín hauria de rebre un dels premis que atorga l’Escola Valenciana (si és que no l’ha rebut encara) i també l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Perquè Didín és un exemple per a tots nosaltres per la seua defensa de la llengua i pel seu compromís en la lluita pel redreçament nacional del País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada