"Que tots siguen u" (LEVANTE-EMV, 18/01/2017)

Són aquestes les paraules que expressen el desig de Jesús, d´una Església indivisa i unida. I és per això que cada any, del 18 al 25 de gener, els cristians celebrem l´Octavari de pregària per la unió de les Esglésies. Enguany a més, en la commemoració del V centenari de la Reforma de Luter, i tal i com ens demana el document signat pel Consell Pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Mundial de les Esglésies, estem cridats a ser "ambaixadors de reconciliació, que trenquen barreres, que siguen capaços de construir ponts i d´obrir portes a noves formes de vida en el nom d´aquell que ens reconcilia amb Déu, Jesucrist".

Aquest desig d´unitat entre les Esglésies cristianes, va ser una de les principals finalitats del Vaticà II, per tal de retrobar la unió de les diverses comunitats eclesials, ja que Jesús va voler una sola Església!
Al llarg del temps, la història i la mala traça dels cristians, han fet que l´Església indivisa sofrira nombroses divisions. Per això l´Ecumenisme s´esforça, des de la pregària i el diàleg (i per la força de l´Esperit) a retrobar la plena unió dels cristians, per així, poder compartir una mateixa fe.

El Moviment Ecumènic va començar el 1910, amb el Congrés de Missions d´Edimburg. Però va ser sobretot amb el Vaticà II, que l´ecumenisme va prendre més força.

Amb l´Ecumenisme, no es tracta de procurar el retorn a l´Església Catòlica dels germans separats, sinó de retrobar-nos tots units en Crist, en una única comunitat eclesial, encara que amb ritus, tradicions i organitzacions diverses.

Després del Concili, el papa Pau VI va obrir un camí d´esperança en la recerca de la unió dels cristians. De fet, en acabar el Vatica II, el Secretariat per la unitat no desaparegué, com ho feren altres comissions conciliars, sinó que va ser confirmat com a organisme permanent de la Santa Seu, en el motu proprio de Pau VI, Finis Concilio, del 3 de gener de 1966. Posteriorment aquest estament va passar a anomenar-se Pontifici Consell per a la Promoció de la Unió dels Cristians, per la Constitució Apostòlica Pastor bonus, de Joan Pau II de 28 de juny de 1988.

La trobada de Pau VI amb Atenàgores II a Jerusalem, el 1964, va propiciar l´alçament dels mutus anatemes de 1054. Altres trobades de Pau VI i el Patriarca Atanàgores, el 1967, van ajudar l´ecumenisme. Pel que fa a l´Anglicanisme, el Dr. Fischer, arquebisbe de Canterbury, visità Joan XXIII el 1960, i el 1966, el Dr. Ramsey, successor de Fischer, anà a vore Pau VI, que en un gest de comunió, li imposà el seu propi anell pastoral.

També al si del Consell Mundial de les Esglésies, el 1965, es creà un Grup Mixt de Treball, entre el Consell i l´Església Catòlica, "a fi de determinar els principis que haurien de guiar la col·laboració".

És veritat que són encara moltes les diferències per arribar a la plena unió de les Esglésies cristianes. Però cal la pregària i el diàleg per superar les dificultats existents. El papa Francesc, quan era arquebisbe de Buenos Aires, fou acusat d´apostasia per pregar amb altres cristians. Bergoglio deia: "Fins i tot amb un agnòstic, des del seu dubte, podem mirar junts cap amunt i buscar la transcendència".

L´Octavari per la unió dels cristians, que comença hui dia 18 (que començarà demà dia 18), amb el lema "L´amor del Crist ens urgeix" (2C 5:14), és un bona ocasió per pregar perquè l´Església Catòlica, l´Ortodoxa i les de la Reforma, arriben a la plena unió, per tal de complir la voluntat de Jesús, "Que tots siguen u" (Jo 17:21).

Com deia el canonge Josep Espasa, nascut a Dénia el 1914 i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional, "la nostra tasca és convèncer a tots, que la unió és possible. I la unió no vol dir, ni inclou la desaparició de cap Església".