Tant
en la primera com en la segona lectura, germanes i germans, hi trobem avui un
ressò baptismal. L’aigua del diluvi, la saliva i la imposició de les mans per
part de Jesús al cec de Bet-Saida, la sortida de l’arca per part de Noè al
final del diluvi i el compromís del Déu de la dolcesa que no tornarà a fer
morir els vivents, ens parlen d’aquell Déu que acull els nou nats a la fe i els
obre la mirada interior.
És
per mitjà dels signes, també l’arc en els núvols que demà trobarem a la primera
lectura, que Déu parla al seu poble. Un Déu que, en Jesús, sempre és a prop de
la fragilitat humana, com en el cas del cec de l’Evangeli d’avui.
Noè
veié la fi del diluvi i comprovà per mitjà d’un colom que l’aigua ja havia
minvat. A més, va veure el compromís de Déu amb la humanitat de no fer morir
mai més els éssers vius. I és que és per mitjà de gestos que Déu s’apropa al
seu poble. No són gestos màgics els que utilitzà Jesús, sinó el llenguatge
tàctil que el cec podia comprendre. Donant-li la mà, escopint als seus ulls,
imposant-li les mans, Jesús guarí aquell home privat de la vista i el va fer
passar, amb aquests gestos gairebé litúrgics, de la increença a la il·luminació
de la fe.
És
Déu qui, també en nosaltres, fa germinar i néixer la vida, com al final del
diluvi. I és Déu qui, en la seva sol·licitud amorosa, il·lumina les nostres
tenebres, tot obrint a la veritat, els ulls del nostre cor.
Només
els senzills, els desvalguts, els qui ho esperen tot de Déu, com Noè, com el
cec de Bet-Saida, poden veure’l. Poden fer l’experiència del do de Déu. I
alhora que el veuen, o abans i tot de veure Déu, també es deixen veure per ell.
La guarició del cec, produïda en dues etapes, i la sortida de Noè de l’arca
després d’un temps reclòs en ella, ens remeten al nostre camí de fe que ha de
ser un itinerari, de vegades lent i feixuc, per descobrir, per veure la llum de
l’Evangeli. És el camí de conversió que comença després del baptisme i que dura
tota la vida, que ens fa anar descobrint el Déu compassiu i benigne.
Per
això la guarició per etapes de totes les nostres cegueses, és el camí pel qual
Déu entra a la nostra vida. Pas a pas, des de la pedagogia pacient del Déu que
guareix i salva allò que era perdut. És així com Déu ens dóna aquella mirada
neta que ens permet de descobrir el Senyor en la seva Paraula, en els germans,
en la pa i en el vi de l’Eucaristia que ara compartirem.
Obrint
els ulls del cec i fent sortir Noè de l’arca després del diluvi, com en el
baptisme, Déu està alliberant de l’opressió de la foscor i de la ceguesa
interior, tots aquells que cerquem de veure’l amb el cor, per tal de poder fer
l’experiència del seu amor.
15.02.17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada