Sant Bernat, monjo i màrtir de la fe (VILAWEB/ONTINYENT, 03/08/2016)

El cartell de Sant Bernat, monjo de Poblet i màrtir de la fe, fet pel Casal Popular d’Alzira, ha creat una polèmica del tot innecessària. I és que banalitzar la figura d’un màrtir que va donar la vida per Jesucrist (maquillant-lo o travestint-lo), és un fet del tot inapropiat en una societat democràtica (i en un grup que es diu cultural) que ha de respectar els sentiments religiosos d’una bona part de la societat. No es pot ni ridiculitzar ni utilitzar d’una manera frívola una persona com Sant Bernat, qui es va prendre seriosament la seua vida i que per la fe va donar la vida per Jesucrist. I no s’hi val a emparar-se en una pretesa llibertat d’expressió per ofendre els sentiments dels cristians que, amb estimació, venerem el patronatge de Sant Bernat.

El maig del 2005, a Israel, el President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va fer una broma sense to ni so, amb el vice-president, Josep Lluís Carod Rovira, a qui va fotografiar amb una corona d’espines entre riures. Uns dies més tard, el mateix Maragall es va disculpar –cosa que l’honorà– i qualificà aquella broma d’estúpida, ja que no es pot ridiculitzar un instrument de tortura com la corona d’espines amb que Jesús fou portat a la mort.        

Algú faria broma amb algun dels condemnats a mort pel franquisme? O amb els assassinats a Auswitch pels nazis? Algú s’atreviria a fer una broma de mal gust, com la que s’ha fet a Alzira, maquillant o travestint els assassinats pel GAL? O amb el capellà Jacques Hamel mort la setmana passada a Normandia mentre celebrava l’Eucaristia? Algú amb un dit de front faria aquesta broma amb els malaguanyats Guillem Agulló o Miquel Grau, assassinats pel feixisme?

No tot s’hi val per entretenir o fer brometes. O per eixir als mitjans de comunicació fent un cartell que no té altra finalitat que ridiculitzar els sentiments religiosos de bona part de la societat d’Alzira. Els màrtirs, com Sant Bernat, van ser hòmens i dones que es jugaren la vida per Jesucrist. I quan algú dóna la vida per uns ideals mereix un respecte, tant si es comparteixen les seus idees com si no.

El Casal Popular d’Alzira, creador d’aquest estúpid cartell (per utilitzar el terme de Maragall), i que diu que té com a objectiu ‘donar als ciutadans una alternativa de model de vida, consum, relacions humanes i de cultura’, hauria de saber que els màrtirs com Sant Bernat van viure contracorrent, com a hòmens de vida alternativa, ja que no es van deixar dur per una societat alienadora, frívola i conformista. Al contrari: amb la seua fe van ser testimonis d’una manera diferent de viure, amb un estil de vida arrelat en els valors de l’Evangeli com són la fraternitat, el perdó, la pau i la confiança en Déu. El Casal Popular d’Alzira que diu que té com a objectiu ‘l’associacionisme per fugir de l’individualisme’, i que diu també que vol oferir ‘una gestió transparent que aporte solucions’, només ha fet que provocar un conflicte del tot innecessari que podia haver-se estalviat. I és que amb el seu cartell, en compte d’aportar ‘solucions’, ha triat el camí més superficial i fàcil amb l’únic objectiu d’eixir als mitjans de comunicació. Això sí, ofenent els sentiments dels cristians que venerem Sant Bernat.

Sant Bernat, monjo de Poblet i màrtir de la fe, mereix la consideració i el respecte d’aquest grup que amb la seua acció del tot infantil, i sense trellat ni forrellat, ben bé s’ha retratat amb l’estúpid cartell. Només espere que els membres d’aquest Casal, que diuen voler aportar solucions, tinguen l’honradesa i la valentia, com va fer Maragall, de disculpar-se per haver ofès els devots de Sant Bernat i de reconèixer la banalització i l’estupidesa de la seua acció.

Per cert que estupidesa, segons el Diccionari Normatiu Valencià, ve d’estúpid, o siga, qui és ‘molt poc intel·ligent o neci’. I neci és aquell qui és ‘ignorant, que no sap allò que hauria de saber’. I també qui té una ‘falta de prudència o de trellat’. I encara: qui ‘fa una cosa amb ignorància, amb imprudència’. I és així com han actuat els responsables d’aquest cartell estúpid: amb ignorància i falta de prudència. A més de falta d’educació.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El Papa i els joves (Catalunya Religió.cat, 02/08/2016)

 Conviure en la diversitat, en el diàleg, en el compartir la multiculturalitat». Aquesta va ser la crida que va fer dissabte el papa Francesc en laVigília de pregària amb els joves. En un món amb tants conflictes i amb tantes violències, el Papa va exhortar els joves a viure d'una altra manera, per així, arrelats en l'Evangeli, fer possible un món més fratern. Per això va encoratjar els joves a construir ponts en compte d'alçar murs, que no fan sinó separar i dividir pobles i persones.
Enmig d'un ambient festiu, amarat de pregària i de fraternitat, el Papa va saludar els joves vinguts de «diferents parts del món, de continents, països, llengües, cultures i pobles diferents», tots ells units en una mateixa fe i en una mateixa esperança, joves aplegats a Cracòvia com a artesans de comunió i de pau. El Papa lamentà «el dolor i la guerra que viuen molts joves» i per això animà a pregar «pel sofriment de tantes víctimes». I és que com va dir, «res no justifica la sang d'un germà». Quan la violència es fa present en la nostra vida, com ha passat recentment amb els atemptats terroristes a Niça, a Munic o amb l'assassinat del capellà de Normandia Jacques Hamel, hi ha la temptació a respondre a la violència amb més violència. Per això el Papa va fer una crida a no vèncer l'odi amb més odi ni al terror amb més terror, sinó que «la nostra resposta a aquest món en guerra té un nom: s'anomena fraternitat».

També va exhortar els joves a deixar la comoditat del sofà, que adorm i narcotitza, ja que així són molts els nois i les noies que es troben «tancats», sense fatigar-se ni preocupar-se dels problemes del nostre món. El Papa lamentà el fet de molts joves que viuen instal·lats còmodament, com vegetant, i que confonen la «felicitar amb consumir», sense prendre un compromís a favor de la pau i de la justícia. Per això, en compte d'aquesta actitud indiferent i egoista, demanà als joves que siguin «desperts i inquiets», per així poder respondre amb valentia i generositat «al somni de Déu». També els demanà que siguin capaços de deixar una empremta, per alliberar-se de tantes paràlisis que dificulten fer un món millor. Per això els animà a comprometre's, ja que «Jesús no és el Senyor del confort, de la seguretat, de la comoditat». I és que per seguir Jesús «hem de canviar el sofà per un parell de sabates que ens ajudin a caminar per camins mai no somiats, camins amb nous horitzons, capaços de contagiar alegria, eixa alegria que neix de l'amor de Déu. No necessitem joves-sofà, sinó joves amb sabates, millor, amb botes», per obrir horitzons i esdevenir sembradors de pau.
A més de demanar-los que treballin per fer «una economia solidària», el Papa també els encoratjà a confiar en Déu, que «ve a obrir les portes de les nostres vides, de les nostres mirades», per així escoltar Jesús que ens està «convidant a somiar» i a «deixar la teua empremta en la vida». El Papa va pregar als joves que ens ensenyin els adults «a conviure en la diversitat, en el diàleg, en el compartir la multiculturalitat, no com una amenaça sinó com una oportunitat», per tal d'esdevenir germans els uns dels altres. I és que només si construïm ponts i tirem a terra els murs que ens separen, farem possible un món més just, més humà, més fratern.

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

Sant Feliu de Xàtiva o de Girona (Diari de Girona, 01/08/2016)

Cada 1 d'agost Girona celebra la festa del màrtir Sant Feliu, com també la celebra Xàtiva, al País Valencià. Però a la capital de la Costera hi trobem una curiositat, ja que si visitem l'ermita dedicada a aquest sant, a l'altar major hi ha dos Sants Felius! Per què? Quin dels dos és l'autèntic patró de Xàtiva?

Segons el llibre L'Església de Sant Feliu, del professor Agustí Ventura, als segles de la nostra decadència literària i cultural, falsos cronicons engendraren una llegenda que fou recollida per Escolano: uns suposats sants, Feliu, Arquileu i Fortunat, haurien portat el cristianisme a Xàtiva, enviats pel bisbe de Lió, Sant Ireneu, com canten uns Goigs antics: "El Beneyt Sent Ireneu,/ que era Bisbe de Lleó,/ com à gran servent de Deu/ os ordena esta misiò:/ y ab la predicacio/ tots los infels convertiu". 
Durant la persecució, aquests cristians s'haurien amagat dins d'una cova, sota el castell, i haurien estat martiritzats a València el 23 d'abril de 204, dia que posteriorment se celebraria la festa d'aquest Sant Feliu de Lió.

Però segons Villanueva, "cap al 1643, per a complir un motu proprio del papa Urbà VIII, que volia que es reduïren les festes locals solament al patró de la ciutat, es va trobar al llibre del capítol una anotació de l'any 1410 que deia: Jo, Garcés, diguí missa el primer dia d'agost a Sant Feliu de Girona". Per tant, si tradicionalment se celebrava la festa del patró l'1 d'agost i no el 23 d'abril, és que, com és natural, Xàtiva celebrava com a patró Sant Feliu de Girona i no Sant Feliu de Lió.

Com recull Agustí Ventura, "los senyors capitulars explicaren lo acort que habien tingut en nomenar per patró S. Feliu diaca en lo dia del primer d'agost, atento que per temps de 200 anys se havia celebrat en dit dia y en honra de dit sant y los antichs lo celebraven dient: fem festa a S. Feliu de Girona". Els capitulars de 1643 trobaren aquestes dades a l'arxiu eclesiàstic de 1410 i passaren la informació als jurats i consell general de la ciutat. 

Amb els dos sants Felius en dansa, el 17 d'octubre de 1643 es va arribar a una solució mixta, per satisfer la demanda dels partidaris de Sant Feliu de Lió: "Nomenam patró de la present ciutat al gloriós S. Feliu, i així mateix ques faça altre S. Feliu prevere, y ques pose al costat del altre que està en lo altar major de la hermita de dit sant". 

D'ací que a l'ermita de Sant Feliu de Xàtiva al País Valencià trobem dos sants Felius: Un, el diaca i màrtir de Girona i patró de la ciutat, i l'altre per acontentar els partidaris del sant de Lió!
Amb aquesta decisió, Xàtiva, igual que Girona, celebra cada any, l'1 d'agost, el seu patró: Sant Feliu de Girona: "A les faldes del Castell/ aquella Iglesia fundareu,/ y fon lo efecte tan bell,/ que el Poble tot bateigareu;/ Y el exemple que donareu/ fonc pera tots tan efectiu". 

Segons l'obra de Narcís M. Amich, El culte a Sant Feliu de Girona en els llibres Litúrgics Hispànics d'època visigòtica (segles VI-VII), el text de la Passio de Sant Feliu de Girona, del segle VII, va ser escrita per un "humillimus levita Christi", com ell mateix s'anomenava. 

L'autor de la Passio Sancti Felicis, que s'inspirà en altres textos hagiogràfics coneguts, explica com Feliu, nascut a la ciutat africana de Scil·li, a la costa de Cesarea de Mauritània, en saber que els cristians d'Hispània eren perseguits, es traslladà per mar a la ciutat de Barcelona i d'allí a la regió d'Empúries, des d'on arribà a la ciutat de Girona. Va ser en aquesta ciutat on predicà l'Evangeli, fins que Rufí, el lloctinent de Dacià el va matar. 

Per tot això, Xàtiva canta amb devoció al seu patró: "Puix à Francia aveu deixat,/ y à Xativa os ne veniu/ restauraunos per Advocat,/ Vos gran Martyr Sent Feliu".

I per això Xàtiva aclama el seu patró: "Pues la Iglesia que au fúdat/ en vostre nom posseiu:/ restaunos per Advocat,/ Vos gran Martyr Sent Feliu".

Que Sant Feliu de Girona enforteixi la nostra fe, per tal que els cristians siguem testimonis de l'Evangeli, com ho van ser els màrtirs, els d'ahir i també els d'avui.

El bisber Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme (VILAWEB/ONTINYENT, 31/07/2016)

El 1973 va morir Fidel García Martínez, un dels pocs bisbes (amb el cardenal Tarancon i el bisbe Añoveros) que es va enfrontar al franquisme.

Fidel García va nàixer en un poblet de Lleó, el 1880. El 1927 va ser nomenat bisbe de Calahorra i La Calzada. Acceptà la legalitat de la República, tot i que el 1936 firmà (amb reticència) la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, que beneïa el Règim franquista.

Quan el 1937 el papa Pius XIè va condemnar el nazisme, amb l’encíclica “Amb gran preocupació”, Franco va prohibir que aquest text es divulgara a l’Estat espanyol. Però el bisbe Fidel (l’únic bisbe que va desobeir l’orde de Franco) la va publicar al butlletí diocesà. Va ser el primer conflicte que el bisbe tingué amb el franquisme.

El 1942, el bisbe Fidel escrigué la “Instrucció pastoral sobre alguns errors moderns”, on condemnava el nazisme i el comunisme, per defendre “la llibertat i la dignitat de l’home davant l’Estat”. La pastoral del bisbe Fidel, com no podia ser d’altra manera, va ser mal rebuda pel govern de Franco, que desitjava el triomf de Hitler en la Segona Guerra Mundial.

Una nova disconformitat amb el Règim es va produir quan el bisbe García no va votar en el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la successió de Franco. Per altra banda, i mogut per les seues preocupacions socials, el bisbe de Calahorra va escriure el llibre, “Observaciones Econòmicas” (adreçat als obrers de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica) que tampoc va agradar gens als jerarques del franquisme.

Des de la pastoral de 1942, la Falange va començar una campanya de difamació, amb rumors sobre la presència del bisbe Fidel en prostíbuls. I va ser el 1952, quan el Règim va fer caure aquest pastor íntegre i bo, que aleshores tenia 72 anys. El “Patronato de Protección de la Mujer de Barcelona” i la “Hermandad de la Sagrada Familia de Nazaret” (que formaven  part de la trama benèfica del franquisme) afirmaren que en una inspecció en un pis de Barcelona on s’exercia la prostitució clandestina, van trobar al bisbe, que va ser detingut, cosa que era totalment falsa. La campanya de calúmnies va ser tan forta que el bisbe va haver de dimitir, ja que la “mala fama” del bisbe Fidel era “vox populi”.

Segons Antonio Arizmendi, magistrat emèrit del Tribunal Superior de Madrid, la difamació del bisbe de Calahorra i la Calzada va ser una trama en la que apareixien Franco i la Gestapo i els ministres Fraga i Iturmendi.

El 1962, Franco va ordenar al seu ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, que oferira al bisbe Fidel una reparació per la difamació que havia rebut, però a condició que no es fera públic aquesta infame maniobra. El bisbe de Calahorra, ja ancià, va rebutjar la proposta vergonyant del dictador, i preferí continuar “amb el martiri fins a la mort”.

El bisbe Fidel García, que morí el 1973, va ser un exemple de lluita per la defensa de l’home i de la seua dignitat i de la seua llibertat, que són l’essència del cristianisme.

I és que el Règim franquista, que es proclamava catòlic, no va tindre cap escrúpol en difamar (bisbes inclosos) aquells que se li van oposar. Només cal recordar que el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, pel fet de no haver signat la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de Franco, no se li va permetre el seu retorn a Tarragona després de la guerra civil. El Règim de Franco també va empresonar capellans a la presó de Samora, durant els anys 60 i 70, pel fet que en les seues homilies defensaven els Drets Humans i criticaven les injustícies del franquisme.

Quan el 2013 s’acompliren 40 anys de la mort del bisbe Fidel, la Conferència Episcopal Espanyola va tindre una bona ocasió per demanar al Govern de l’Estat que rehabilitara, públicament, la memòria d’aquest bisbe difamat pel Règim de la dictadura, pel fet de no haver recolzat el totalitarisme franquista. Llàstima de l’ocasió perduda. L’any que ve farà 90 anys del nomenament del bisbe Fidel com a pastor de l’Església de Calahorra i la Calzada. Tant de bo que els bisbes espanyols, aprofitant aquesta avinentesa, demanen al Govern de l’Estat la rehabilitació d’aquest bisbe, fidel de nom i de fets. 

     

La recerca del rostre de Déu (LEVANTE-EMV; 30/07/2016)

Aquest és el títol de la Constitució Apostòlica del papa Francesc sobre la vida contemplativa femenina, un text signat el 29 de juny, solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Aquesta Constitució Apostòlica que va ser presentada a Roma el passat 22 de juliol, consta de dotze temes de reflexió i de discerniment: formació i pregària, la Paraula de Déu, l´Eucaristia i la Reconciliació, la vida fraterna i l´autonomia dels monestirs, les Federacions i la clausura, el treball, el silenci i els mitjans de comunicació i l´ascesi. El papa Francesc ha volgut en aquest text expressar la seua acció de gràcies per la vida consagrada i d´una manera particular per la vida contemplativa monàstica.

El papa presenta la recerca del rostre de Déu com un "diàleg d´amor amb el Creador" (nº 1), ja que la vida contemplativa és sempre un camí de comunió i d´experiència amb Déu. Per això el papa presenta les persones consagrades com aquelles que "segueixen el Senyor d´una manera profètica". Són els hòmens i les dones cridades a "descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana" (nº 2). D´ací que les persones contemplatives esdevenen "raigs de la única llum de Crist que resplendeix en el rostre de l´Església" i que per això se situen "en el mateix cor de l´Església i del món" (nº 3).

Com en altres documents, aquesta Constitució Apostòlica sobre la vida contemplativa, presenta la vocació monàstica com a "profecia i signe" (nº 4), per ser així un camí arrelat en "el silenci del claustre" (nº 5).

El papa Francesc, que es pregunta "què seria l´Església sense les contemplatives" (nº 6), exhorta les monges a ser "torxes que acompanyen els camins dels hòmens i de les dones en la nit fosca" (nº 6) del nostre món. Per això el papa també demana que les contemplatives "siguen sentinelles de l´aurora que anuncia l´eixida del sol" (nº 6).

És cinquanta anys després del Vaticà II, que el papa Francesc ha considerat necessari oferir a l´Església aquest text, per mostrar "la meua estima" per la vida contemplativa (nº 8).

El papa presenta la vida contemplativa com "una història d´amor apassionat pel Senyor i per la humanitat" (nº 9), ja que les monges, amb una vocació de comunió, no només no obliden el món, sinó que viuen, per mitjà de la pregària, la solidaritat amb ell. Les monges són unes dones que amb "la pregària personal i comunitària" descobreixen "el Senyor com a tresor" de les seues vides. D´ací que la contemplativa esdevé una "persona centrada en Déu" (nº 10).

El número 13 d´aquest text està centrat en la formació, tan important en les comunitats, i el número 15 fa referència al discerniment vocacional i espiritual, que no s´ha de deixar portar "per la temptació del nombre" de membres de cada comunitat.

La pregària, "que alimenta la vostra contemplació" (nº 16), ha de ser el nucli de la vida personal i comunitària, una pregària fonamentada en "la centralitat de la Paraula de Déu", que ens faça "escoltar amb gust les lectures santes" (nº 19), com demanava Sant Benet als monjos. Per altra part, la Lectio Divina o lectura orant de la Paraula de Déu, ha de nodrir la vida de les comunitats contemplatives, i sobretot l´Eucaristia, "sagrament de l´encontre amb la persona de Jesús" (nº 22), que esdevé el cimal de la vida comunitària.

Pel que fa a la vida fraterna, el papa la presenta com l´element "essencial de la vida religiosa i en particular, de la vida monàstica" (nº 24), i per això exhorta les comunitats a "viure una autèntica comunió fraterna" (nº 25).

Els números 28 i 29 estan dedicats a l´autonomia dels monestirs i el 30 a les federacions entre monestirs. El número 31 tracta de la clausura, que és "signe de la unió exclusiva de l´Església amb el seu Senyor" i el 32, del treball de les comunitats, vist com "participació en l´obra de Déu". També és important en la vida monàstica el silenci, que no s´ha de confondre amb el mutisme, ja que el silenci esdevé el mitjà més apropiat per "a poder escoltar Déu i la humanitat" (nº 33).

Pel que fa als mitjans de comunicació, el papa els presenta com a "útils per a la formació", però sense caure en una possible "evasió de la vida fraterna en comunitat" (nº 34).

El papa presenta també l´ascesi, que ens ajuda a alliberar-nos de "tot allò que és típic de la mundanitat" (nº 35), i presenta les monges com a "fars que il·luminen el camí" (nº 36) de la humanitat.

Entre les conclusions finals, el papa insisteix en la importància de la formació permanent de les monges i demana que s´evite "reclutar candidates d´altres països" per "omplir" els monestirs envellits i amb poques vocacions.
Aquest text, com el dedicat a les famílies, és un regal que el papa Francesc fa a l´Església, per posar en relleu la vocació contemplativa, present en les Dominiques d´Oriola i de Paterna, les Caputxines d´Alacant i de València, les Clarisses d´Elx i de Vila-real, les Carmelites Descalces d´Altea, Godelleta i Puçol, les Cartoixanes de Benifassà, les Cistercenques de Benaguasil o les Agustines d´Oriola.

Aquesta és l’afirmació i la petició que fa uns dies, amb motiu d’un curs d’estiu celebrat a Salamanca, va fer José Fernando Almazán, president de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC). I és que com va afirmar el president de la GOAC, ‘el model de precarietat laboral que s’ofereix als treballadors és profundament injust i anticristià’.

Algunes vegades, amb bona part de raó, s’ha identificat l’Església amb l’immobilisme, la fossilització i el conservadurisme més dur, amb actituds que anestesien les persones i amb crides a la resignació i a aguantar les injustícies. Però això no és així. O no ho és en bona part de l’Església. Ja en Jesús de Natzaret veiem que el missatge és de denúncia de les injustícies, i per això va acollir i defensar les dones, els marginats i tothom qui la societat rebutjava. I per això mateix, per enfrontar-se al poder establert (polític i religiós), va ser condemnat a mort.

El missatge d’alliberament de Jesús és present hui en la GOAC, i en altres moviments d’Església, que, una vegada i una altra alcen la veu a favor de la dignitat dels treballadors i dels qui més pateixen. Per això José Fernando Almazán fa uns dies, deia: ‘No és possible tindre una vida digna, ni construir una societat justa, igualitària i decent’ amb ‘condicions de treball precari i en la precarització contínua dels drets laborals’.

Una política com la que ofereix el PP, porta, ni més ni menys, que a la precarietat del treball, de l’habiatatge i de la vida en parella, amb la consegüent dificultat per tindre fills. Per això, com a fruit de la política del Sr. Rajoy, ‘cada vegada tenim més problemes per arribar a final de mes’.

El diari Levante ens informava el dia 15 de juliol del creixent índex de pobresa en la Ribera, que fa que ‘el 48% de les famílies no arriben a final de mes’. I l’endemà també ens informava de ‘l’augment del risc d’indigència i exclusió social’ que creix més ‘entre els menors de 16 anys que entre els adults’. I és que fins i tot els bancs d’aliments noten aquest augment de la pobresa.

Amb valentia, el president de la GOAC denunciava un fet preocupant: ‘els treballadors i treballadores tenen més dificultats per viure una vida digna’, mentre ‘una minoria de persones cada vegada és més rica’. Aquest procés que José Fernando Almazán considera ‘escandalós’ porta a un nou escàndol: ‘la desigualtat i la pobresa creixent de la majoria’, enfront de la ‘riquesa creixent d’una minoria’.

Per això som molts els cristians que apostem per una fe que allibere i que treballe per la justícia. No per una fe que ens porte a la resignació i a la paciència, ni al ‘no hi ha res a fer’. Si tenim en compte que ‘el treball és un dret de les persones’, cal que estiga repartit, perquè d’aquesta manera siga ‘un espai de realització personal’. Per això cal recordar que, amb valentia, la GOAC, un moviment d’Església, aposta per ‘canviar la lògica d’un model precari’.

Juntament amb la GOAC, altres organitzacions eclesials, com Caritas, Justícia i Pau, la CONFER i la JOC, continuen treballant i defensant el dret de l’Església a canviar un model econòmic imperant, un model que, com ha dit el papa Francesc, ‘mata’, per tal d’aconseguir un sistema laboral diferent, més humà i més just, amb ‘treball decent’ per a tothom.    

Hui, de nou, com fa tants segles, com en temps del profeta Miquees, són els més desvalguts els qui són xafats i explotats pels poderosos de torn, com ho denunciava Miquees: ‘Ai d’aquells que des del llit, planegen fer mal, i ho acompleixen així que es fa clar, perquè el seu Déu són les seues mans. Si volen camps, se n’apoderen, si volen cases, se les queden. Ataquen amb violència les cases i els seus amos, les terres i els seus propietaris’ (Mi 2:1-2).

Per això les declaracions valentes del president de la GOAC ens encoratgen a continuar lluitant a favor de la justícia i a denunciar les opressions i la prepotència dels poderosos que esclavitzen els més dèbils de la nostra societat.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El bisbe Deig i la conferència de Prada (JULIOL-AGOST, SAÓ 2016)

El títol de la conferència pronunciada pel bisbe Antoni Deig en un dels seminaris de la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, el 22 d’agost de 1991, ara fa 25 anys, era: “Reestructuració de les Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns”.

El bisbe Deig va preparar una intervenció on, partint de la realitat històrica de les diòcesis catalanes, proposà una nova reestructuració d’aquests bisbats: els ja existents de Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Tortosa, Solsona i Barcelona, i la creació de dos bisbats nous: Terrassa-Sabadell i Vilafranca del Penedès. La proposta de Deig també contemplava que les diòcesis de Mallorca, Menorca i Eivissa, sufragànies de l’arquebisbat de València, formaren una Província Eclesiàsticament pròpia, com seria més lògic i no que depengueren de l’arxidiòcesi de València.

Després d’una primera part sobre les notes històriques en la formació i evolució de les diòcesis catalanes, el bisbe Deig proposà la conveniència d’una Conferència Episcopal Catalana, ja que “a una realitat nacional catalana li correspondria una Església amb personalitat pròpia, dotada de recursos propis, d’institucions adequades, de personal necessari, de centres de reflexió per estudiar la realitat, planificar l’actuació”. Deig pensava en una CEC no només de nom, sinó de dret i de fet, ja que el Cànon 448/2 deixa oberta la possibilitat d’una conferència episcopal per a un territori menor que l’estatal. De fet, el Dret Canònic preveu que les conferències episcopals no s’hagen de circumscriure necessàriament a una estat, com podem vore al Regne Unit, amb tres conferències episcopals: Irlanda del Nord, Gal·les i la resta de la Gran Bretanya.

Deig demanà iniciatives i formes de cooperació, que portaren a “un desmarcament progressiu de Madrid i a un enfortiment de la identitat i de la personalitat de l’Església Catalana”.

La proposta del bisbe Deig es va polititzar, tot i que la decisió del bisbe Antoni estava en consonància amb el document dels bisbes catalans: “Arrels Cristianes de Catalunya”.

La reacció a la conferència de Deig, com ha escrit Josep Pont, va ser “tan gran (fins i tot va rebre violentes amenaces), que Deig, acompanyat de l’arquebisbe Pont i Gol, mossèn Josep Mª Pairot i mossèn Jordi Orobig, es va refugiar en un xalet que un oncle de la meua esposa Lluïsa, tenia al Grau de Castelló”.  

En aquella conferència, amb un fort ressò mediàtic, Deig només proposava que s’estudiara la possibilitat de crear una Conferència Episcopal Catalana, i que si calia, algú la demanara, atès que era possible.

Però mig any després de la conferència del bisbe Deig a Prada, concretament el febrer de 1992, els bisbes catalans varen descartar la proposta del bisbe Antoni. I així estem encara.