Pere-Enric Barreda (La Veu del País Valencià, 08/05/2014)

Fa només unes setmanes moria el professor Pere-Enric Barreda. Va ser per mitjà una amiga, que el vaig conèixer virtualment. Els correus que ens intercanviàvem i els articles o llibres que m’enviava, van afermar la nostra amistat.

Pere-Enric Barreda, que va nàixer a Benassal el 1964, era professor titular de Filologia Llatina a la Universitat de Barcelona i patró de la Fundació Carles Salvador de Benassal, a més de cronista d’aquesta vila de l’Alt Maestrat. Va editar nombrosos textos medievals i contemporanis, especialment del primer terç del segle XX. Encara el 3 de gener passat, a Benassal, el professor Barreda va fer la conferència commemorativa del 775 aniversari de la Carta Pobla d’aquesta vila.

Com a mostra de la seua amistat em va enviar el llibre, “Vocabulari de Catí”, així com també, “El camini de Jaime I por La Iglesuela y las Bailías”, “El nacimiento de nuestros pueblos: las Cartas de Población de la Bailía de Cantavieja”, “Carles Salvador, una vida en imatges” i “Les Cartes de Població del Maestrat”.


Al llibre “Vocabulari de Catí. Festes i costums”, publicat per Ona edicions, el 2012, Pere-Enric Barreda (juntament amb Àngela Buj) feia un estudi d’aquesta obra de mossèn Joan Puig.
Al “Vocabulari de Catí”, Pere Enric Barreda i Àngela Buj, transcrivien “literalment els fulls manuscrits de mossèn Puig”, per així “arreplegar algunes paraules”, festes i tradicions d’aquest poble de l’Alt Maestrat.

El llibre conté les festes i costums des de Nadal, amb l’arguilando, Cap d’Any, Reis, a Sant Antoni, la Candelera, el Dijous Llarder, Carnistoltes, la Quaresma ila Cendra, Sant Josep, el Septenari de la Mare de Déu dels Dolors, el Diumenge de Rams, Dijous Divendres i Dissabte Sant, la Pasqua Florida, amb la processó de l’encuentro, la Processó de l’Avellà i Sant Vicent, Sant Pere de Castellfort, la Santa Creu i la processó de la Mare de Déu deVallivana , la Pasqua Granada i el Corpus, les festes de Sant Joan i de Santa Anna, la Mare de Déu de setembre a l’ermita de l’Avellà, la festa de les Doloroses i del Pilar, Tots Sants i dia de les Ànimes, Sant Martí i Santa Caterina, Sant Nicolau i la Puríssima.

El llibre també comenta els bureos, els casaments i les primeres comunions, les esquellades i els soterrars, la mort del porc i el rosari de l’Aurora. Així mateix se’ns narren multituds de topònims, des de carrers a portals, passant per peirons, fonts, barrancs camins i masos. Finalment aquesta obra parla també d’institucions, la fauna i la flora, les paraules rares i unes notes lingüístiques.   

Pere-Enric Barreda va ser un home compromès amb la llengua i la cultura del País Valencià. I un erudit del qual n’estem ben orgullosos. Per això el millor homenatge al professor Barreda, serà llegir els seus llibres i també continuar la seua tasca a favor del retrobament nacional del País Valencià.

El bisbe Juan María Uriarte (SAÓ, abril, 2014)

El passat 27 de gener, el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan María Uriarte rebia el premi Sabino Arana, per “la seua contribució a la pau i a la reconciliació i per la seu defensa dels Drets Humans”.

En l’acte de concessió del premi, el bisbe Uriarte exigia la dissolució d’ETA i l’entrega de les armes per part de l’organització terrorista. Però també demanava al Govern de l’Estat, la “dulcificació, l’ adaptació i l’actualització de la política penitenciària”, per tal de arribar a una convivència pacífica a Euskadi. El bisbe Uriarte demanava també a les víctimes d’ETA, “el gest difícil i dolorós de la generositat del perdó”.

Juan María Uriarte, que va ser bisbe de Donòstia del 2000 al 2009, ha dedicat tota la seua vida a treballar per la pau, la reconciliació i els Drets Humans, individuals i col·lectius.

Nascut a Frúniz el 1933, Uriarte va ser bisbe auxiliar de Bilbao amb el bisbe Añoveros, posteriorment va ser bisbe de Samora i finalment de Sant Sebastià, fins que li va ser acceptada la renúncia.

Atacat constantment per la dreta més extrema, pel seu nacionalisme (com si els cardenals Rouco i Cañizares no foren també nacionalistes!) Uriarte és un bisbe que sempre ha buscat l’entesa i el diàleg entre les parts enfrontades. Com Tarancon, Uriarte ha estat un autèntic pontífex, és a dir un home constructor de ponts, que ha apostat pel diàleg per tal d’acabar amb les enemistats i la violència.

Uriarte sempre ha estat un bisbe que ha cregut en el valor de la paraula, ja que és l’únic camí per a superar un conflicte bèl·lic com el que ha viscut Eskadi durant més de 50 anys. I això no ha estat entès mai per la dreta, que l’ha acusat de posar-se de part del món abertzale, oblidant les víctimes d’ETA, una cosa falsa, ja que Uriarte sempre ha estat contrari a la violència, vinguera d’on vinguera, reclamant, com ara, la fi d’ETA i també la violència de l’Estat.  

Uriarte, hui i sempre, ha estat un home de pau, obstinat en aconseguir un clima d’entesa per a un poble castigar per la violència etarra i també per la guerra bruta dels GAL. De fet, quan el 1998 el govern d’Aznar (i ara cal recordar-ho!) començà unes converses amb ETA, el bisbe Uriarte va estar sempre afavorint aquest procés de pau que, desgraciadament, no va arribar a bon port.

El bisbe Uriarte creu que la pau no s’aconsegueix mai amb la violència, com defensa l’expresident del Tribunal Constitucional, Pascual Sala. Com recollia la premsa el passat dia 16, el Sr. Sala defensava a València, en l’homenatge a Manuel Broseta, la violència legítima de l’Estat de Dret, com “uno de los pilares necesarios para defender nuestras libertades”.

És evident que la pau que proposa el bisbe Uriarte, és una pau basada en la justícia, el perdó i el diàleg. Mai en més violència!! Per això el guardó atorgat al bisbe Uriarte, és un premi a la seua tasca conciliadora.

   

Les Creus de Maig (LEVANTE-EMV, 03/05/2014)

Cada 3 de maig, amb la benedicció dels termes i l’ornamentació de les creus amb flors, celebrem la festa de les Creus de Maig, tan populars a València, amb les comissions falleres encarregades de l’ornamentació de les creus. Però aquesta festa tan bonica també la trobem a l’Alfàs del Pi, Alboraia, Mutxamel, el barri de la Santa Creu d’Alacant, Paterna, Xàbia, Borriana, Sagunt, o Callosa de Segura entre molts altres pobles. I així canten uns Goigs de 1846, dedicats a la Santa Creu: “Puix lo cel, /mogut de amor,/ nos fa la grácia peregrina; /adorém la Creu Divina /del Divino Redemptor”. 

La festa de la Invenció o Trobament de la Santa Creu, recorda la tradició segons la qual, el 326, Santa Elena, la mare de l’emperador Constantí, va trobar la creu de Jesús. L’origen d’aquesta festa en el 3 de maig ve de la Gàl·lia, amb el nom de “De Inventione Sanctae Crucis”. Tot i que després de Concili aquesta festa va ser suprimida, encara continua present, en la seua dimensió popular, a molts pobles del nostre País, tal i com recordava el poeta Carles Salvador, amb aquest poema tan bonic: “Maig florit, mes de roselles entre el blat daurat pel sol. Els clavells són esclatats, sensuals, blancs i vermells. Maig florit, per les flors ets beneït”.

Els primers documents que ens parlen de la celebració popular de la Santa Creu són del segle XVIII, on se’ns descriu l’ornamentació de les creus, amb flors, que es posaven als carrers i places dels pobles. Però ja abans, al segle XVI, els Jurats de València van decidir construir creus gòtiques de pedra per assenyalar els límits del terme o a dalt d’una muntanya. Així en trobem moltes, com la Creu del Cardenal a Alzira o la del Bartolo a Benicàssim. Va ser posteriorment, quan aquestes creus s’adornaven amb flors. I és que la Creu de Jesús ha estat sempre venerada i adorada: “Oh Creu santa/ i redemptora/ de Jesús Crucificat,/ la més gran benefactora/ que ha tingut la humanitat;/ amb els vostres raigs hermosos/ tots els pobles llumineu”.

La part litúrgica i popular de la festa del Trobament de la Santa Creu, consisteix en la benedicció del terme, que es fa amb la Vera Creu, o Lignum Crucis, és a dir, amb un menut fragment de la Creu de Jesús, posada en un reliquiari. I és així com en aquest dia, els capellans fan la benedicció del terme, amb una especial invocació a Déu per la protecció dels camps i de les collites, amenaçades sovint pel mal temps, i sobretot per les pedregades: “Vas morir per culpa nostra/ en l’alt arbre de la Creu/ i has deixat al món la mostra/ del que sempre ja sereu:/ eternal consol del trist/ i conhort dels desterrats”.  

Uns altres Goigs dedicats a la Santa Creu, destaquen la presència de Jesús, com a fruit sagrat de la creu: “Sagrat Arbre de la vida,/ quina fruita ens heu donat!/ es la fruita beneïda/ de Jesús Crucificat”. 

Que en plena primavera, quan les creus s’omplin de flors, els cristians intentem escampar la bona olor del Crist, mostrant el seu amor i la seua misericòrdia.  

Sant Atanasi d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 01/05/2014)

Bisbe d'Alexandria, Atanasi, nascut en aquesta ciutat sobre el 296, va ser un pastor de l'Església i prototipus de fortalesa en la lluita contra l'heretgia arriana.

Degut a l'edicte de Constantí, el 313, el cristianisme va perdre la radicalitat del temps de les persecucions i per això es va relaxar la vida de fe. Amb l'heretgia d'Arri, Crist era desposseït de la naturalesa divina igualant-lo a un altre home, que només era fill de Déu per adopció, però no Déu igual al Pare i a l'Esperit Sant. D'aquest manera quedava alterada la doctrina sobre la Trinitat i sobre Jesús. 

En aquest context de l'arrianisme, el bisbe Alexandre d'Alexandria, dirigí la formació intel·lectual d'Atanasi, a qui ordenà diaca, participant com a tal, en el 320, en el Concili Provincial d'Alexandria, on els bisbe d'Egipte i del Líban van condemnar per primera vegada, Arri i la seua heretgia.

Atanasi va conèixer el sant Abat Antoni de qui va escriure la seua vida per les llargues temporades que passà al desert. 

Als 25 anys escrigué el seu Discurs contra el paganisme, on Atanasi combatia el paganisme i el neoplatonisme de l'Escola d'Alexandria. Altres obres seues són l'Apologia contra els arrians i les Cartes Pasquals.

Davant el progrés de l'heretgia d'Arri, el papa Silvestre i l'emperador Constantí enviaren a Alexandria el gran bisbe de Còrdova, Ossi, que suggerí la conveniència de convocar un Concili, davant la gravetat dels fets. És així com va tindre lloc el Concili de Nicea, el 325, el primer Concili Ecumènic, que condemnà Arri i on Atanasi va participar d'una manera decisiva.

A la mort del bisbe Alexandre, el va succeir com a nou pastor, Atanasi, que hagué d'acceptar el ministeri obligat pel poble que l'aclamava i que veia en ell un sant. Així esdevingué Patriarca d'Alexandria i Primat d'Egipte. 

Però amb el seu nomenament, els heretges arrians començaren una lluita contra Atanasi, que el portà a ser desterrat del bisbat cinc vegades! Calumniat i perseguit per l'arrianisme i per alguns emperadors, el papa Juli I, el 342, aprovà la doctrina i la vida d'Atanasi. Però el sant bisbe no pogué residir definitivament a Alexandria. Va ser finalment el 365, quan Atanasi tornà al bisbat, que serví huit anys, fins a la seua mort el 2 de maig de 373. De fet, dels 46 anys que Atanasi fou bisbe, en passà 17 a l'exili!!

Atanasi, degut a la seua saviesa i a la seua fortalesa davant les adversitats, va ser declarat confessor i doctor de la fe, el primer que l'Església va proclamar. A més com a Pare de l'Església, és conegut amb el sobrenom de Gran, com els papes Sant Gregori i Sant Lleó o el monjo i bisbe Sant Basili. 

Sant Atanasi és venerat per les Església catòlica, Anglicana, Ortodoxa i Copta, ja que és un sant d'abans de la divisió de l'Església.

Els miracles de Sant Vicent (LEVANTE-EMV, 28/04/2014)

Hui dia de Sant Vicent Ferrer, els altars instal·lats a València i també a alguns pobles, representaran diversos miracles atribuïts al patró del País Valencià. Seran els miracles tradicionals que es representen cada any. Però estic segur que Sant Vicent, enguany, farà altres miracles que els valencians necessitem amb urgència!! 

Un miracle que hui farà Sant Vicent, és que inspirarà a l'arquebisbe de València perquè a la catedral del Cap i Casal, no totes, però sí la meitat de les misses que es fan en aquest temple, siguen en valencià! El mateix passarà a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i a totes les esglésies de les comarques valencianoparlants.

Un altre miracle, per tal de fer possible l'anterior, és que el nostre sant farà que l'arquebisbe de València, juntament amb els bisbes d'Oriola-Alacant, Sogorb-Castelló i Tortosa, finalment aproven els textos litúrgics en valencià, que ha preparat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per mitjà de la intercessió de Sant Vicent, els bisbes del País Valencià també recomanaran als rectors valencians, que utilitzen el Llibre del Poble de Déu, que amb tanta sol·licitud preparà el P. Pere Riutort.

L'altre miracle que hui farà Sant Vicent, serà inspirar al Govern Valencià perquè els treballadors de RTVV siguen readmesos per posar en funcionament Canal 9 i Ràdio 9. El president Fabra, gràcies a la protecció de Sant Vicent, també defensarà la llibertat d'expressió, i autoritzarà la reobertura dels repetidors de TV3 i de Catalunya Ràdio.

Sant Vicent farà que tots els diputats a les Corts Valencianes que estan imputats, dimitiran per honestedat, per començar així la regeneració de la vida pública, bassada en l'honradesa, el treball, la llibertat i la veritat. 

L'altre miracle que farà hui Sant Vicent, serà augmentar la sol·licitud del Govern de la Generalitat pels malalts dependents, els immigrants, els aturats i els pensionistes, que, finalment rebran l'ajuda que necessiten per poder viure dignament.

Sant Vicent també ajudarà els ajuntaments valencians, per tal que no es vegen asfixiats pel Govern de l'Estat, que haurà de respectar l'autonomia local.

L'altre miracle de Sant Vicent, serà inspirar al Govern Valencià perquè defense la llengua i la cultura del nostre País i afavorir l'ensenyament en valencià. Evidentment el Govern Valencià no tancarà cap línia en la nostra llengua.

Sant Vicent il·luminarà els nostres polítics per acabar amb la xenofòbia i el racisme, i perquè els governs d'Europa comencen a invertir econòmicament en els països del Tercer Món, per així retornar-los l'espoli que en èpoques colonials va fer el Primer Món. D'aquesta manera s'acabarà l'emigració dels qui fugen del seu país, no per gust, sinó per necessitat! 

Sant Vicent també farà hui que el Govern Valencià es preocupe pels xiquets i xiquetes que passen fam. I farà que la Generalitat torne als ancians que viuen sols, el servei de teleassistència que els va llevar, diuen, que per falta de diners.

Pregària a Sant Vicent Ferrer (VILAWEB/ONTINYENT, 27/04/2014)

Pare Sant Vicent: Malgrat l’alegria del temps pasqual (on la llosa del sepulcre no ha pogut empresonar Jesús) l’Església valenciana continua arraconant la nostra llengua de la litúrgia i del Seminari, de la Facultat de Teologia i dels llibres de baptisme.

Malgrat que el nou bisbe de Roma, Francesc, ha obert una nova primavera en l’Església, la jerarquia valenciana, Pare Sant Vicent, continua hivernant la nostra, i la teua llengua, excloent-la dels temples i de la formació dels seminaristes.

De fet, l’Església i l’Exèrcit, són les dues úniques institucions, pare Sant Vicent, que continuen marginant la llengua dels valencians! Malgrat la bona llavor que van sembrar els benemèrits mossens Vicent Sorribes i Antoni Sanchis i el P. Vicent Faus, el G. Francesc de B. Banyuls, o Sanchis Guarner i Ferrer Pastor, l’Església Valenciana, Pare Sant Vicent, encara continua excloent el valencià de la vida de les comunitats cristianes. Amb notables excepcions, com els mossens Alexandre Alapont, Vicent Sarrió, Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, August Monzon, Jesús Corbí, Tiburci Peiró, Maneul Martín Nebot, Jesús Belda, els germans Ruix o Vicent Micó, els escolapis Francesc Mulet i Enric Ferrer, el P. Pere Riutort o els amics de les revistes Saó i Cresol i l’Associació Bisbe Climent de Castelló.

En ple segle XXI, quan la nostra llengua ha entrat (tímidament això sí) a l’escola i a l’administració, als mitjans de comunicació i a la Universitat, l’Església Valenciana, Pare Sant Vicent, continua ignorant la llengua amb la qual vas predicar a Catí, Xixona, Llíria i Agullent i a gran part d’Europa Occidental.

La teua predicació va atraure multituds i la teua saviesa i la teua fama de taumaturg, va fer que te foren reconeguts “873 miracles com a autèntics per la Cúria romana”, com ens recordava el professor Joan. Francesc Mira.

En el dia que els valencians celebrem la teua festa, et demane la teua intercessió sobre el nostre País i la nostra Església. Gose demanar-te, Pare Sant Vicent, un últim miracle. Segurament el més gran de tots els que has fet! Si vas curar tants i tants malalts, jo te demane que cures la nostra Església de la seua animadversió a la nostra llengua. Et demane la teua intercessió, perquè l’Església Valenciana siga sensible a la nostra llengua i a la nostra cultura. Que els bisbes  i els capellans del nostre País, Pare Sant Vicent, normalitzen el valencià a la litúrgia i a la catequesi, als seminaristes i als llibres eclesiàstics i als cantorals. Et demane, Pare Sant Vicent, que la traducció dels llibres litúrgics que ha fet l’AVL siguen, finalment, reconeguts i aprovats, per tal de fer possible una litúrgia fidel a les nostres arrels i a la nostra cultura. I també que El Llibre del Poble de Déu que el bon capellà Pere Riutort va preparar, siga utilitzat a les nostres parròquies.

Cada dilluns de la segona setmana de Pasqua, en la teua festa, són molts els miracles que es representen als altars dels nostres pobles. Jo et demane, Pare Sant Vicent el miracle de la llengua a l’Església. Perquè certament serà un miracle!! Però no per al dia de la teua festa només, sinó per a tot l’any litúrgic. Amén.         

El papa Joan XXIII (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 26/04/2014)

Aquest diumenge el papa Francesc canonitzarà el papa Joan XXIII, el papa de la bondat, mort el 3 de juny de 1963. Però qui era el papa Roncalli?

A la mort de papa Pius XII, el conclau, reunit a Roma, elegí com a successor el cardenal Roncalli, que prengué el nom de Joan XXIII. En un món difícil i que veia amb suspicàcia tot allò que era religiós, Joan XXIII va ser un aire fresc i nou, que va renovar i donar nova vitalitat a l’Església.

El món havia nascut, en el millor dels casos, d’esquena a l’Església, quan no enfrontada amb ella. Per això l’Església durant el segle XIX havia optat per estar a la defensiva, llançant tot un cúmul d’anatemes contra la modernitat. A més l’Església, arrelada en estructures medievals, amb una sensibilitat de contrareforma, utilitzava un llenguatge inintel·ligible. Els papes i els bisbes no volien vore la transformació ideològica que la revolució industrial dels segles XVIII i XIX havien produït en la societat. Per altra banda, en l’Església hi havia una psicosi de por davant la ciència o davant qualsevol pensament renovador o avançat. Les condicions objectives per a un pensament liberal cristià, eren absents al si de l’Església, sobretot per la vigilància inquisitorial de la Congregació del Sant Ofici. Per això era impensable un acostament de l’Església al món obrer i a la ciència.   

Enmig d’aquesta situació realment conflictiva, Joan XXIII va ser un home obert i lliure, lector de Bernanos, Mauriac, Mallarmé i Malraux, va arribar a dir del Sant Ofici: “és la meua corona d’espines”.  I és que el papa Roncalli, que  va ser un home ple de la bondat de Déu, portava en el seu cor la senzillesa i l’alegria de les benaurances.

Angelo Giuseppe Roncalli va nàixer el 25 de novembre de 1881 a Sotto il Monte, molt a prop de  Bèrgam. Va entrar al seminari quan tenia 11 anys, i va ser ordenat capellà el 1904 i professor d’Apologètica i d’Història Eclesiàstica al Seminari de Bèrgam en plena crisi antimodernista. Un amic seu, Giuseppe Moioli va haver d’abandonar la seua càtedra de Sagrada Escriptura, acusat de modernista i alguns fanàtics van arribar a sospitar també de Roncalli.

Fou secretari del bisbe Radini-Tedeschi i posteriorment, el 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, primer i després de Turquia i de Grècia. Allí, enmig de dificultats, va ser sempre un home de pau i de diàleg i va fer seu el lema de sant Gregori el Gran: “vore-ho tot, dissimular moltes coses i corregir-ne poques”. En la seua missió pastoral, no va ser mai un enemic, ni un diplomàtic astut, ni un imperialista espiritual com havien pensat d’ell al principi. És d’aquesta manera que va saber ser un home que construïa ponts de diàleg i d’entesa i tirava per terra els murs de divisió i d’enfrontaments. Va salvar durant la II Guerra mundial, milers de jueus que estaven perseguits pels nazis. Roncalli , home d’una gran humanitat, en el seu temps de nunci a Turquia, va ser un clar defensor dels Drets Humans i en particular dels jueus perseguits pel nazisme. Per mitjà del correu vaticà, Roncalli envià a l’arquebisbe de Budapest, Ángelo Rotta, milers de “certificats d’immigració” a Palestina, a favor dels jueus hongaresos. Una segona iniciativa de Roncalli, va ser la dels “baptismes de conveniència”, un audaç invent seu que vorejava la il·legalitat respecte el Dret Canònic. Però en aquell moment no hi havia límits davant la urgència per salvar multituds condemnades a les cambres de gas. Així, 80000 jueus obtingueren certificats baptismals que no els comprometies definitivament, però que els nazis, en les seues arbitràries construccions teòriques, reconeixien com una credencial que els permetia eixir del país.

El 1944 va ser nomenat Nunci del Vaticà a París, enmig d’un ambient complicat entre el govern de De Gaulle i els bisbes francesos, col·laboracionistes del Règim de Petain.  Roncalli, de seguida va establir amistat amb persones “políticament no correctes” i amb polítics d’esquerra, com el socialista Auriol o l’anticlerical Edouard Herriot. Roncalli havia dit més d’una vegada: “em trobe millor entre ateus i comunistes, que entre alguns catòlics fanàtics i fonamentalistes”. El seu caràcter afable, ple de simpatia i de simplicitat, afavoria el contacte amb tothom. Finalment el 1953, en deixar la nunciatura a París fou nomenat cardenal i Patriarca de Venècia.

Però va ser el 1958, quan el conclau que buscava un papa de transició, va escollir al cardenal Roncalli, amb 77 anys, per succeir a Pius XII. La seua presència al Vaticà, de seguida es va fer notar: no li agradava menjar sol com manava el protocol, eixia a visitar presons, hospitals i parròquies i amb el seu caràcter obert i simpàtic va conquerir no solament l’Església, sinó també el món. Fins i tot els allunyats de la fe, veien al papa Roncalli amb simpatia, perquè era un papa diferent dels altres, amb una gran humanitat, més senzill,  allunyat de condemnes, acollidor de tots, creients i no creients.

El papa Joan, en un primer moment, va entusiasmar els monsenyors de la Cúria, que esperaven un home piadós, sense massa conviccions teològiques, gris, conformista i i bon pastor. semblava que era com una estampa popular , entre sentimental i edificant, un home de família humil, simpàtic i amable. Però en els cinc anys del seu pontificat, Joan XXIII va tirar per terra eixa “bella” imatge, tan ingènua com falsa, apareixent l’autèntica i desbordant personalitat del papa Roncalli: un home de frontera i de renovació!!
 

_{Joan XXIII, el papa de la bondat}

Però el que va marcar la vida del papa Joan XXIII, va ser la convocatòria del Concili Ecumènic Vaticà II, només tres mesos després de ser elegit. El 25 de gener de 1959, a la Basílica de Sant Pau Extramurs, el papa Roncalli, davant la sorpresa i la por de la Cúria, va anunciar  la seua decisió de  convocar un sínode diocesà a Roma, un Concili i posar al dia el Codi de Dret Canònic. L’originalitat de Joan XXIII va ser que, així com Pius XII i els cardenals Ottaviani i Ruffini volien un Concili que davant els errors dogmàtics i morals condemnara amb anatema aquells que pensaren diferent, el papa Roncalli volia un Concili obert a la inspiració de l’Esperit Sant, sense condemnes, ni exclusions.

Amb penes i treballs, finalment arribà el dia de la inauguració, l’11 d’octubre de 1962. Prop de 2500 bisbes, teòlegs (Rahner, Congar, De Lubac, Danielou) i convidats de les altres Església cristianes, van assistir a la magna celebració. El papa escrivia uns dies abans de la inauguració: “Després de tres anys de preparació, laboriosa certament, però també feliç i tranquil·la, ja estem al peu de la muntanya. Que el Senyor ens guie per portar-ho tot a bon terme”. Aquella mateixa nit, encara que cansat per la llarga celebració del matí, el papa va saludar a la gran quantitat de gent que omplia la plaça de Sant Pere, amb un discurs improvisat, però amb paraules que li eixien del cor: “La lluna ha eixit a vore aquest espectacle tan bonic. És que hui hem acabat una gran jornada de pau. Sí de pau...continuem estimant-nos.  Quan torneu a casa, vos trobareu als xiquets. Feu-los una carícia i digueu-los : aquesta és la carícia del Papa. Tingueu per a qui sofreix una paraula de consol. El Papa està amb els seus fills especialment en les hores de tristesa i d’amargor”.

El 1961 Joan XXIII va publicar l’encíclica Mater et magistra, i el 1963 la Pacem in terris, un document que per primera vegada en la història s’adreçava a “ tots els hòmens de bona voluntat”.

Fruit del seu esperit obert i dialogant, i del seu compromís per la pau, Joan XXIII va rebre al Vaticà la filla de Nikita Kruschev i al seu marit, que era el director del diari soviètic “Izvestia”. El papa sempre va tindre el seu cor obert a tots. I perquè volia que l’Església no fóra  “un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert”, va afavorir l’aggiornamento i la vitalitat de les comunitats cristianes. El papa Joan XXIII que es lamentava d’aquells “profetes de la desgràcia que només veuen calamitats” i que preferia utilitzar “el remei de la misericòrdia abans que el de la severitat”, amb el seu optimisme i la seua senzillesa, va representar per a l’Església un aire fresc i nou.

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Joan XXIII ha deixat un gran record en l’Església perquè amb la seua manera de fer, transparentava la bondat de Déu”.

Joan XXIII, el papa de la bondat i del somriure, el papa senzill i bo, que serà canonitzat aquest diumenge, va buscar camins d’unitat i de llibertat, i va ser una primavera per a l’Esglesia, ja que  amb el seu pontificat va fer nàixer un nou Pentecostès.