'Los miembros del Gobierno están mal pagados' (VILAWEB/ONTINYENT)

Així ho deia (Levante-EMV 20 de juny) el sr. Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés de Diputats! Només li faltava dir: i els preus dels nostres dinars i els dels gintònics al restaurant del Congrés, són massa cars! Però, com són capaços de burlar-se de la gent que està patint! 

Fani Roig, secretària general de Càritas-València, fa uns dies denunciava públicament  el 'desmantellament dels serveis socials'. I mentre milers d’estudiants abandonen la carrera per no poder pagar les taxes, el sr. Alonso creu que 'los miembros del Gobierno están mal pagados'. 

Com són capaços, tant el president de la Generalitat com els seus Consellers, de gastar-se 40 milions d’euros a l’any en la Fórmula 1 (El País, 14 de juny), mentre les ONG denuncien que al País Valencià es vulneren els drets bàsics dels més desfavorits?

Col·legis amb deficiències estructurals, persones que van a menjar a la Casa de Caritat, a la Creu Roja o als Bancs d’Aliments, aules prefabricades deteriorades, 800 centres de Salut que tancaran per les vesprades (com si a eixes hores no hi haguera urgències), problemes als conservatoris, impagament a les farmàcies, a les universitats, als dependents.... i ara resulta que 'los miembros del Gobierno están mal pagados'!!

 

Com poden riure’s impunement de la gent que pateix? Com poden insultar amb la seua prepotència, milers i milers de persones que no poden arribar a final de mes, no amb el sou de 'los miembros del Gobierno', sinó amb una pensió de misèria?

Cada vegada, el Govern de la Generalitat i el del Sr. Rajoy s’assemblen més al ric de l’Evangeli 'que vestia de porpra i lli finíssim i banquetejava cada dia esplèndidament' (Lc 16: 19-31), mentre menyspreava el pobre Llàtzer, cobert de nafres, que, al seu costat, només podia menjar 'del que queia de la taula del ric'!! I els membres del Gobierno (i els del Govern Valencià) insensibles al dolor dels qui no tenen pa a taula, només es preocupen del seu sou, ja que 'están mal pagados'!!!

 

Com m’agradaria que els ministres i els consellers del País Valencià passaren un mes amb el sou d’un jove que no té treball i que veu com se li acaba el subsidi d’atur! O que anaren a dinar a la Casa de Caritat en compte del restaurant del Congrés. O que passaren un mes amb la pensió d’un ancià, que, a més a més, s’ha de fer càrrec de mantindre els fills, pel fet que no tenen faena. O amb els diners (la misèria de diners!) d’un malalt dependent!

Antonio Casanova, president de la Casa de Caritat de València, deia fa uns dies que no veu cap 'llum al final del túnel, ni indicis de recuperació econòmica', i per això demanava 'un conclave a pa i aigua per als polítics', perquè puguen trobar solucions a l’atur. Però en compte de tancar-se a pa i aigua fins que no troben una eixida a la crisi, ells només estan preocupats pel seu sou. Com poden mantindre una actitud tan indecent?

Els membres del govern central i els de la Generalitat em recorden els fariseus 'que eren amants del diner', i que es mofaven de Jesús, qui amb llibertat i valentia els deia: 'Vosaltres sou qui vos feu passar per justos davant de la gent, però Déu coneix els vostres cors; perquè allò que és excel·lent entre els hòmens, és detestable als ulls de Déu' (Lc 16:14-15).

   

Amb tantes persones que estan vivint al llindar de la pobresa, i el sr. Alonso només es lamenta pel fet que 'los miembros del Gobierno están mal pagados'!! Quina actitud tan immoral i tan indecent per part d’aquells que haurien de preocupar-se del benestar de tots els qui passen necessitats !!

I és que, com deia el papa Francesc el passat dia 8 a l’illa de Lampedusa, 'la cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al clam dels altres'. I com que el gobierno de l’Estat i els consellers de la Generalitat del País Valencià viuen bé i no els falta res, com que cobren puntualment i tenen cotxe oficial, s’han fet insensibles 'al clam dels altres'. Sobretot dels pobres, dels dependents, dels pensionistes...         

'En aquest món globalitzat', deia el papa Francesc, 'hem caigut en la globalització de la indiferència'. Per això el gobierno i els consellers valencians, miren pels seus sous, i amb indiferència es mostren insensibles a la situació dels ciutadans que viuen amb dificultats!

Francesc Ferrer Pastor, defensor del valencià (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

Hui fa 13 anys que ens va deixar Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua!

Ferrer Pastor va nàixer a la Font d’En Carròs l’any 1918 i era el cinquè fill d’una família, on el pare (que va morir molt aviat) era vinater.

Entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets, per una jornada de treball de 7 del matí a 9 de la nit.

A la guerra, concretament al front de Castelló, i pel seu interès per la llengua, “observava i anotava les paraules i variants valencianes d’altres comarques, no conegudes per mi”, com declarava ell mateix el 4 de febrer de l’any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.

Quan va acabar la guerra, va començar a fer un fitxer “de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar”. 

El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i als diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra. Més tard passà Las Provincias, que en aquell moment dirigia l’excel·lent  periodista Martí Domínguez Barberà.

Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a LoRat Penat, Ferrer Pastor es va matricular com a alumne. Va tindre com a professors al mateix Carles Salvador i a Enric Valor i Josep Giner (que havia estat deixeble de Fabra i de Coromines) L’any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat per a correctors i periodistes. En les classes s’utilitzava com a material de text, el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.
 

Ferrer Pastor amb el professor Antoni Ferrando i l'alcaldessa de Gandia, Pepe Frau

Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima, entre 1953 i 1956, i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l’editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles, pel fet que podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà, que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, “l’obra lexicogràfica més important del segle XX”, tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.

Va ser membre fundador d’Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià, i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.

Vaig tindre la sort de conèixer a Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l’hotel Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Joan Garai, Josep Mª Ruix o Francesc Burguera entre d’altres. La seua paraula, el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l’escoltàvem una lliçó. Als estius sempre quedàvem un dia per dinar junts, bé a sa casa, a la Font d’En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.

El 4 de febrer de l’any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València, amb una gran senzillesa, Ferrer Pastor es va qualificar com “un humil treballador”. En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com “una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots, el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules”. I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà a Ferrer Pastor, com “un home inquiet, que des de la impremta, des de l’edició s’apropa a la lletra per tal d’acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua”.

El record de Ferrer Pastor als treze anys de la seua mort (i a 5 del centenari del seu naixement!!) ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra, el seu treball, és present a les escoles, on milers i milers de xiquets i de xiquetes, utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor, com una eina per aprendre valencià.

El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu “la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d’ús i cultura, així com fomentar el record i l’estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor”.

Com diu el seu nét Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, “el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua”.

CONTRA LA LLEI DE LA GRAVETAT (LEVANTE-EMV)

Després que el Grup Popular a les Corts Valencianes, haja presentat una proposició no de llei per exigir a la Real Academia Española el reconeixement del valencià com a llengua no catalana, ara presentarà una altra proposició de llei, per exigir la derogació de la llei de la gravetat. En els pròxims dies, el Grup del PP valencià s´adreçarà al Centre de Física Teòrica i Matemàtiques, del CSIC, per exigir la derogació de la llei de la gravetat formulada per Newton.

El PP valencià creu que Newton es va equivocar en resoldre qüestions relatives a la llum i a l´òptica i, per això també, quan va formular les lleis del moviment, a partir de les quals el físic anglès va deduir la llei de la gravetat! Per tot això, el PP valencià creu, i així ho defensarà davant el Centre de Física Teòrica i Matemàtiques, que Newton es va equivocar, quan afirmà que la llei de la força d´atracció que experimenten dos cossos dotats de massa, és directament proporcional al producte de les seues masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els dos cossos! El PP valencià també creu errònia la constant de proporcionalitat, que rep el nom de constant de la gravetat universal (G) i per això la canviarà!

Aprofitant aquesta proposició no de llei, el PP valencià també demanarà al Centre de Física Teòrica i Matemàtiques, que declare errònies la llei d´Ohm, la de Lavoisier i la de Hooke, ja que segons el Grup Popular a les Corts Valencianes, aquestes lleis no tenen cap fonament científic! 

D´aquesta manera, aquests nous continguts, formaran part del programa de física a tots els centres educatius. Concretament, la llei de la gravetat serà substituïda per la Llei Maluenda, ja que serà el diputat Rafael Maluenda qui la formularà. La llei d´Ohm serà substituïda per la Llei Bellver, pel fet que serà el diputat Jorge Bellver qui establirà la nova llei, i que per això portarà el seu nom. La llei de Lavoisier serà substituïda per la Llei Fabra, quan el Molt Honorable President Alberto Fabra la formule. Finalment, la llei de Hooke serà substituïda per la Llei Català, tot i que no es dirà Llei Català, sinó, Llei Mª José, per tal d´evitar suspicàcies.

També està estudiant també la derogació de la teoria heliocèntrica de Kepler, així com el teorema de Pitàgores i el principi d´Arquímedes, per tal d´aplicar les noves teories descobertes pels eminents científics del PP Valencià.

PD: La imatge és de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:NewtonsLawOfUniversalGravitation.svg

“Los miembros del Gobierno están mal pagados” (EL PAÍS)

Així ho deia recentment el Sr. Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés! Només li faltava dir: i el preu dels nostres dinars al restaurant del Congrés, són massa cars! Però com són capaços de burlar-se de tanta gent com està patint!

Fani Roig, secretària general de Càritas-València, fa uns dies denunciava el “desmantellament dels serveis socials”. I mentre milers d’estudiants abandonen la carrera per no poder pagar les tasses, el Sr. Alonso creu que “los miembros del Gobierno están mal pagados”.

Com són capaços (El País 14 de juny) el President de la Generalitat i els seus Consellers, de gastar-se 40 milions d’euros a l’any en la Fórmula 1, mentre les ONG denuncien que al País Valencià es vulneren els drets bàsics dels més desfavorits?

Col·legis amb deficiències estructurals, persones que van a menjar a la Casa de Caritat, a la Creu Roja o als Bancs d’Aliments, aules prefabricades deteriorades, 800 centres de Salut que tancaran per les vesprades, problemes als conservatoris, impagament a les farmàcies, a les Universitats, als dependents.... i ara resulta que “los miembros del Gobierno están mal pagados”. Com poden riure’s impunement de tanta gent que pateix? Com poden insultar amb la seua prepotència, milers i milers de persones que no poden arribar a final de mes, no amb el sou de “los miembros del Gobierno”, sinó amb una pensió de misèria?

Cada vegada, el Govern de la Generalitat i el del Sr. Rajoy s’assemblen més al ric de l’Evangeli “que vestia de porpra i lli finíssim i banquetejava cada dia esplèndidament” (Lc 16: 19-31), mentre menyspreava el pobre Llàtzer, cobert de nafres, que només podia “saciar-se del que queia de la taula del ric”. I ells, insensibles al dolor dels qui no tenen pa a taula, només es preocupen del seu sou, ja que “están mal pagados”.

Com m’agradaria que els ministres i els Consellers passaren un mes, amb el sou d’un jove que no té treball i que veu com s’acaba el subsidi d’atur. O que anaren a dinar a la Casa de Caritat, en compte del restaurant del Congrés. O que passaren un mes amb la pensió d’un ancià, que s’ha de fer càrrec de mantindre els fills que no tenen faena. O amb els diners (la misèria de diners!) d’un malalt dependent!

Antonio Casanova, president de la Casa de Caritat de València, deia fa uns dies que no veu cap “llum al final del túnel, ni indicis de recuperació econòmica” i per això demanava “un conclave a pa i aigua per als polítics”, perquè puguen trobar solucions a l’atur. Però ells estan preocupats pel seu sou. Com poden ser tan indecents?

Els membres del Govern Central i els de la Generalitat, em recorden els fariseus “que eren amants del diner”, i que es mofaven de Jesús quan els deia: “Vosaltres sou els qui vos feu passar per justos davant de la gent, però Déu coneix els vostres cors; perquè allò que és excel·lent entre els hòmens, és detestable als ulls de Déu” (Lc 16:14-15)  

Amb tantes persones que estan vivint al llindar de la pobresa, i el Sr. Alonso només es lamenta pel fet que “los miembros del Gobierno están mal pagados”. Quina immoralitat!!

                                                                           

SANT CRISTÒFOL (LEVANTE-EMV)

Cada 10 de juliol, són molts els pobles que celebren la festa de Sant Cristòfol, patró d’Alboraia i de Castelló de la Plana. També són diverses les ermites dedicades a aquest sant, com a Camporrobles, Alboraia, Benassal, l’Olleria, Culla, Énguera, Sant Mateu, Tuejar, Sagunt, Castellnovo o Buñol i les parròquies que el veneren com la de Benipeixcar, Picassent i Ribesalbes.

El nom de Cristòfor (del grec Khristóforos) vol dir portador de Crist i el text més conegut on es narra el seu martiri és del segle VIII. Amb tot, una inscripció del 452 trobada a Nicomèdia, ja fa menció d’una basílica de Bitínia dedicada a aquest sant de l’Orient Cristià. Per la seua part, el papa Sant Gregori el Gran, el 598  esmenta un monestir de Sicília dedicat a aquest màrtir.

Cristòfor, originari de Lícia, era venerat per l’església visigòtica a la península Ibèrica abans de la invasió dels àrabs, amb una basílica i un monestir a Córdova i a l’edat mitjana s’edificaren en el seu honor, diverses esglésies i monestirs.

A l’Occident, l’anomenada Llegenda Daurada va popularitzar molt la història de Cristòfol. Segons aquest text, el nostre sant era un gegant de proporcions enormes i amb un gran desig de buscar Déu. Va ser un ermità qui li digué que per vore Déu, ajudara els caminants a passar un riu fondo i així Déu li manifestaria el seu agraïment. Cristòfol, instal·lat a la vora de l’aigua i amb un tronc d’un arbre que li feia de gaiato, ajudava els hòmens a travessar el riu. Una nit, mentre dormia sentí una veu d’un xiquet que volia passar d’un costat a l’altre. Cristòfol se’l carregà al be i notà que aquell infant pesava molt més del que hauria de pesar per a la seua edat. Segons la llegenda, el xiquet era Jesucrist, que agraïa el servei que Cristòfol feia transportant els viatgers d’una part a l’altra del riu. El Crist encara li digué:  planta eixe tronc i demà el trobaràs convertit en un gran arbre carregat de fruits, cosa que succeí, apareixent una gran palmera plena de dàtils. Una versió d’aquesta llegenda diu que va ser Jesús mateix qui batejà Cristòfol. Però una altra versió ens diu que va ser l’ermità qui el batejà. Siga com siga, una volta ja fou cristià, Cristòfol anà a Lícia a predicar l’Evangeli i on va ser martiritzat.

La festa de Sant Cristòfol a València té una especial significació al monestir de monges canongesses, amb l’ofrena de les canyes per part dels xiquets, una tradició que ve del segle XIV. El 1391, uns jueus trobaren baix del paviment de la sinagoga que existia al carrer de la Mar, una imatge de Sant Cristòfol, i van ser els xiquets, amb canyes, que van exigir als jueus la imatge. Aquest fet prodigiós va fer que aquells jueus es convertiren al cristianisme. Posteriorment, a principis del segle XV, les monges fundaren el monestir al carrer de la Mar, al mateix lloc on va ser trobada la imatge de Sant Cristòfol.

Que com Cristòfol, siguem tots portadors de Crist.

PD: La imatge és de l'Ermita de Sant Cristòfol de Sant Mateu 

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Fa%C3%A7ana_sant_Crist%C3%B2fol_de_Sant_Mateu.JPG)

                                                                            

LA LLUM DE LA FE (LEVANTE-EMV)

El passat divendres, el Vaticà va donar a conèixer la primera encíclica del papa Frances (començada per Benet XVI): La llum de la fe.

Amb una introducció i quatre capítols, l'encíclica desenrotlla un text centrat en la fe. El mateix títol de l'encíclica, La llum de la fe, expressa el do portat per Jesús i donat a l'Església: la fe com a llum, una llum que cal descobrir en el nostre camí com a creients. Una fe que il·lumina tota l'existència humana.

El papa Francesc, en l'any de la fe i en el 50 aniversari del Vaticà II, ha volgut destacar el do de la fe com un encontre amb el Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor. És per això, que per als cristians, «la fe orienta el nostre camí». 

En el primer capítol, el papa destaca el paper d'Abraham com a pare en la fe i com a prototipus dels israelites creients. Però és en Jesús de Natzaret, on els cristians centrem la nostra fe. Per això mateix, el Crist és salvació, pel fet que «en ell, la vida s'obri a un amor que ens transforma». L'encíclica parla també de la forma eclesial de la fe, com una experiència comunitària.

En el segon capítol, centrat en la relació de la fe amb la veritat, l'amor, la ciència i la societat, el papa subratlla la importància del diàleg entre fe i raó i també el lligam entre veritat i amor: «Si l'amor necessita la veritat, la veritat també necessita l'amor». 

Per això el papa Francesc indica, com «la llum de l'amor, pròpia de la fe, pot il·luminar els interrogants del nostre temps». En aquest mateix capítol, el papa parla també de fe i recerca de Déu i de la fe i la teologia.

El tercer capítol està centrat en l'Església, «mare de la nostra fe». Ací el papa destaca la importància d'una «cadena ininterrompuda de testimonis», gràcies a la qual ha arribat a nosaltres el rostre de Jesús. És per eixos testimonis, des de Pere i Pau, a Benet, Isabel de Villena, Teresa d'Àvila, Francesc de Borja, Joan XXIII o Tarancón, que ha arribat fins a nosaltres la fe. El papa remarca que la fe naix sempre «d'un trobament que es produeix en la història i il·lumina el camí». Per al papa, la fe és sempre «una resposta a una invitació, a una paraula». 

Finalment, al quart capítol, el papa presenta la llum de la fe al servei «de la justícia, del dret, de la pau». La fe es presentada pel papa, com «una força que conforta en el sofriment» i com una eina per «respectar la natura».

L'encíclica del papa Francesc m'ha fet recordat el llibre Noves paràboles, on el capellà Pere Ynaraja presenta la fe com una llanterna que il·lumina la senda dels qui fan camí durant la nit. És cert que la fe, com la llanterna, no ens estalvia el sofriment, ni el cansament i les dificultats del camí. Però sí que ens ajuda a caminar, sobretot quan tot és fosc, ja que eixa llum ens dóna una dimensió nova, que dóna sentit a la nostra vida de creients.

Amb notes de l'Evangeli de Sant Joan, dels Pares de l'Església i d'autors moderns, el papa Francesc ens encoratja a viure la fe en ple segle XXI. 

PD: La imatge és de: http://www.catalunyareligio.cat/articles/43269

ELS BISBES VALENCIANS I TV3 (VILAWEB/ONTINYENT)

El 17 de febrer de l’any 2011, Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors de TV3 davant les amenaces de multes desorbitades per part de la Generalitat. La decisió prepotent de Camps era un flagrant atac a la llibertat d’expressió, com ara ha reconegut la justícia. 

Davant d’aquella decisió de la Generalitat per acabar amb les emissions de TV3 al País Valencià, van ser molts els ciutadans i els partits polítics, així com els sindicats, el món de la cultura i la societat civil, que van denunciar la censura del govern Camps. Desgraciadament, els bisbes valencians no van protestar per aquesta mesura immoral de la Generalitat, a diferència del que van fer diversos bisbes llatinoamericans que, amb declaracions públiques, defensaven la llibertat d’informació a Veneçuela, Nicaragua o Mèxic. 

M’hauria agradat, dels bisbes valencians, una resposta evangèlica en defensa de la llibertat, tal com varen fer diversos bisbes llatinoamericans, davant la prepotència d’alguns governs de l’Amèrica llatina. 

La raó que va moure els bisbes llatinoamericans a formular aquella denúncia profètica naixia de la instrucció de la Comissió Pontifícia per als Mitjans de Comunicació Social 'Communio et Progressio', de 18 de maig de 1971, per la qual els ciutadans tenim el deure i l’obligació a una informació lliure, un dret que té el suport del Magisteri Social de l’Església.

Així, Silvio José Baez, bisbe auxiliar de Managua deia en referència als atacs del govern nicaragüenc: 'Jo com a pastor denuncie aquest fet, perquè és un atemptat a la democràcia'. Per això amb valentia i llibertat evangèlica, el bisbe Silvio animava els nicaragüencs a 'llegir diaris, a escoltar la ràdio, a veure TV i internet i a informar-se, com un deure cristià, ja que el periodisme ha de formar consciència  i la investigació compleix una funció social de denúncia de la corrupció i de la immoralitat que atempta contra la societat. No es pot fer callar els mitjans de comunicació (continuava el bisbe Silvio) quan realitzen aquesta funció social'. Igualment, els bisbes veneçolans denunciaven 'les institucions que abusen del poder, coarten la llibertat d’expressió i violen el dret a la informació'.

 

Per la seua part, el 2009, el bisbe mexicà de Tampico, José Luis Dibildox, recordava a l’Estat Mexicà, el deure de protegir la llibertat d’expressió, un dret fonamental per al desenvolupament democràtic. El bisbe Dibildox deia: 'Davant l’hegemonia dels grans mitjans de comunicació i dels principals grups de poder a Mèxic, cal altres mitjans que representen una mirada crítica i alternativa a la nostra realitat política, cultural i econòmica'.

Han passat més de dos anys d’aquella mesura antidemocràtica de Camps per a acabar amb TV3 i de retruc amb la nostra llengua, i desgraciadament, cap dels bisbes valencians (ni tampoc cap bisbe català o de les Illes) no ha obert la boca per a denunciar l’arbitrarietat i la prepotència de qui va ser president del País Valencià!! Evidentment, no m’imagine un silenci tan eloqüent dels bisbes valencians (i espanyols!!) si en compte dels repetidors de TV3, s’hagueren clausurat les emissores de la COPE o de 13 TV!!! De segur que els nostres pastors s’haurien pronunciat amb contundència, denunciant un atac a la llibertat d’expressió!!! Per què aquest silenci? Per què aquesta por a enfrontar-se amb la Generalitat Valenciana i el PP? Més d’una vegada i més de dues, l’episcopat espanyol (fins i tot encapçalant manifestacions!) ha atacat el govern del PSOE, amb enfrontaments carregats d’una gran duresa. Per què eixa diferència de tracte en relació a un partit i a un altre? 

Els cristians hem de ser valents per a denunciar la manca de llibertat, vinga d’on vinga! I siga qui siga qui ataque els Drets Humans!! Algú recorda allò de 'la veritat us farà lliures'?

Al segle VI, el papa Sant Gregori en la seua Regla pastoral escrivia: 'El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop'.

I Sant Gregori continua així: 'per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat'. La Regla pastoral afirma encara: 'tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, que potser no serà semblant a un pregoner mut?'.

 

Davant l’agressió que va sofrir ACPV, la nostra llengua, la nostra cultura i la llibertat d’expressió (una agressió reconeguda per la Justícia), quan sentirem dels nostres bisbes unes paraules semblants a les de Sant Gregori el Gran? Per què els nostres bisbes no són capaços d’oposar-se 'als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat'?