Una bandera a Almenara i a l'Olleria (VILAWEB/ONTINYENT, 30/07/2017

El 22 de setembre de 2012, els mitjans de comunicació ens informaven de les protestes del PP d’Almenara perquè al castell d’aquesta vila de la Plana Baixa el Bloc havia penjat una bandera, que anomenavacatalanista. La regidora del PP, Alícia Bañuls, afirmava que la bandera catalanista penjada al castell d’Almenara, era ‘una agresión sin precedentes a nuestra historia’ i també un ‘ataque’. De la mateixa manera, però ara a l’Olleria, el PP d’aquesta vila de la Vall d’Albaida ha qualificat ‘d’atac procatalanista’ el desplegament d’una senyera en el Ball dels Locos, com informa VilaWeb Ontinyent aquest divendres 28 de juliol.

Bandera oficial d’Ontinyent

Els membres del PP d’Almenara i de l’Olleria (i de molts altres pobles del País Valencià) tindrien una ‘desagradable’ sorpresa pel fet que aquesta bandera que, segons els membres del PP de l’Olleria és un atac ‘procatalanista’ i per a la regidora del PP d’Almenara ‘una agresión a nuestra historia’, és la bandera que apareix en les pintures de Joan de Sarinyena al Palau de la Generalitat. De la Generalitat Valenciana, és clar. I és també la bandera d’Alcoi, Bunyol, Ontinyent, Benicàssim, Pedreguer, Macastre, Altea, Puçol, Santa Pola, la Vila Joiosa, Xèrica o el Campello entre més.
A més, la bandera que el Bloc va penjar al castell d’Almenara el 2012 i la que els membres del Ball dels Locos van desplegar en les festes de la Magdalena a l’Olleria és la mateixa bandera que hi ha a l’Ajuntament de València i que és el Penó de la Conquesta, amb les quatre barres.
La bandera que provoca l’escàndol del PP d’Almenara i del de l’Olleria és la mateixa que apareix a la façana de l’estació del Nord de València o la que hi ha a tants i tants racons del nostre País. I és també la que hi havia al retaule de l’altar major de la catedral de València, abans que els canonges la canviaren. I és també eixa bandera ‘catalanista’ la que apareix (en grans dimensions) darrere la imatge de Sant Vicent Ferrer, al Pouet, al carrer de la Mar del Cap i Casal.
El PP d’Almenara i el de l’Olleria s’haurien d’informar abans de dir que la bandera de les quatre barres és una bandera ‘catalanista’. A més, si els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria pretenen traure les banderes ‘catalanistes’ del nostre País, tindran faena, començant pel Penó de la Conquesta de la cavalcada del Pregó de les festes de la Magdalena o de les pintures de Sarinyena del Palau de la Generalitat. Per no parlar dels pobles que tenen eixa bandera com a oficial, o de les múltiples banderes ‘catalanistes’ de l’estació del Nord de València.

Partida de pilota a llargues a Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí)

Tinc la impressió que el PP d’Almenara i el de l’Olleria no coneixen la història del País Valencià, ni el seu art, ni les seus tradicions. Possiblement si els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria anaren al Palau de la Generalitat, podrien descobrir quantes banderes ‘catalanistes’ hi ha en aquell lloc. Eixes banderes ‘catalanistes’ de Sarinyena, són ‘una agresión a nuestra historia’ o un atac ‘procatalanista’? També s’han de traure?
I per què, en compte de dir que és una bandera ‘catalanista’, no diuen que és una bandera ‘aragonesista’, si és també l’oficial d’Aragó? I si a Almenara o a l’Olleria hagueren penjat o desplegat una bandera d’Astúries o de Castella, també l’haurien considerada un ‘ataque’ i ‘una agresión sin precedentes a nuestra historia’? Per què  eixe odi i eixa animadversió a Catalunya?
El PP d’Almenara i el de l’Olleria creuen que pel fet que la bandera de les quatre barres siga oficial a Catalunya, ja no pot ser-ho també d’altres territoris de l’Antiga Corona d’Aragó. No saben els membres del PP d’Almenara i els de l’Olleria que la bandera d’Itàlia i la de Mèxic són idèntiques? O la d’Andorra i la de Romania?
Per què renunciar a uns colors que són patrimoni de tots els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó? O és que ara hem de traure les banderes ‘catalanistes’ del Palau de la Generalitat, les de l’estació del Nord o la de l’Ajuntament de València?
Com és que el PP torna a traure de nou el fantasma del catalanisme? Tanta por tenen a la història i a la llibertat? O és que són tan indocumentats que desconeixen que la Senyera de les quatre barres està present, no només al castell d’Almenara i al Ball dels Locos de l’Olleria, sinó a tants i tants llocs del nostre País?
Fa unes setmanes el conseller Vicent Marzà també va ser acusat de catalanista per un treballador de Renfe. I mon pare també va ser acusat de catalanista, un terme que ell mai no va considerar despectiu ni insultant. Va ser quan mon pare tenia vora 100 anys, que un veí de l’Alcúdia, molt més jove que mon pare i d’extrema dreta li digué, amb ànim d’insultar-lo: ‘Tinc ganes que se muiga Carod Rovira i tots els catalanistes’. Mon pare, sense immutar-se li contestà: ‘Escolta, que jo sóc catalanista’. I l’energumen aquell li digué: ‘Ja ho sé. I tinc ganes que se muiguen tots els catalanistes, i vostè també’. Mon pare, sense perdre la calma ni el sentit de l’humor li respongué: ‘Mira, això és qüestió de paciència. Com que jo sóc molt més major que tu, si tens paciència, i no et mors tu abans que jo, ja em voràs mort’. I continuà caminant, deixant aquell energumen palplantat.

josep miquel bausset

'El valencià i el català són la mateixa llengua' (VILAWEB/ONTINYENT, 28/07/2017)

Aquesta afirmació no és de cap membre de l’Institut d’Estudis Catalans, ni de cap acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni tampoc de cap polític de Compromís. Aquestes paraules són de l’eurodiputat del PP Santi Fisas, que en el seu compte twitter (@SantiagoFisas), el 2 de febrer d’enguany, adreçava el seu missatge a la Sra. Isabel Bonig, per la postura irracional de la presidenta del PP valencià en relació a la llengua. I el Sr. Fisas, per si no havia quedat clara la seua piulada, encara deia a la Sra. Bonig: “En política no s’hi val tot”.

I és que de nou, el PP valencià amb la connivència del PP de l’Estat, continua negant l’evidència, ja que han recorregut el decret de la Generalitat Valenciana que regula l’ús de les llengües a l’Administració. El PP valencià i l’estatal afirmen, esperpènticament, que el valencià només és oficial al País Valencià, i per tant diferencien la llengua que parlem els valencians de la que parlen els catalans, els illenc, els andorrans o els aragonesos de la Franja.

També un diputat valencià del PP afirmava al parlament de Catalunya la unitat de la nostra llengua. Només que posen a internet la frase: ‘Un diputat valencià del PP reconeix la unitat de la llengua’ trobaran un vídeo del diputat valencià Juan Milián Querol, nascut a Morella el 27 d’agost de 1981, on el polític del PP defensa la unitat de la nostra llengua. El diputat morellà, vice-secretari d’Estudis i Programes del PP de Catalunya, i parlamentari al Parlament de Catalunya, portaveu del PP de les comissions de Cultura, Exteriors i Ensenyament (entre més) deia al Parlament de Catalunya el juny de 2014: ‘Sóc catalanoparlant: el català és la meua llengua materna, és la llengua del meus pares, la llengua dels meus avis, la llengua dels meus amics’.

Per altra part, els diputats valencians del PP, tan posats a fer el ridícul, no deuen recordar que el seu partit, en el XVIII congrés, celebrat els dies 10, 11 i 12 de febrer d’enguany, consagra també la unitat de la nostra llengua. I és que la ponència Educación, innovación y cultura, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol El español una lengua de oportunidades el següent: ‘El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador’.

I el valencià? La ponència del PP no reconeix el valencià com a llengua distinta del català, i per això parla només del català, del basc i del gallec, reconeixent per tant, implícitament i explícita, que a l’Estat espanyol no hi ha sinó tres grans llengües més (i no quatre) a part del castellà: el basc, el català i el gallec. I els diputats valencians i el govern de Madrid, obstinats a negar allò que els seus mateixos militants aprovaren al congrés del PP. I obstinats a fer el ridícul.

Segons els diputats valencians del PP, les universitats no tenen raó quan afirmen la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament tampoc, els socialistes tampoc. I ara, la ponència del PP també deu estar equivocada. Encara que va ser aprovada. Només els diputats del PP valencià neguen l’evidència!

I és que per molt que els diputats del PP valencià (no els catalans ni els mallorquins), s’obstinen a negar la unitat de la nostra llengua, no podran destruir aquesta unitat, reconeguda per tot el món acadèmic i també per la ponència del congrés del PP. I pel diputat morellà Juan Milián. I per l’eurodiputat del PP Santi Fisas.

El PP valencià continua defensant una cosa tan absurda (i tan ridícula) com que els valencians, els andorrans, els catalans i els mallorquins, així com els aragonesos de la Franja, no parlem la mateixa llengua.

També, posats a fer el ridícul, els diputats del PP valencià poden afirmar que la terra no és redona sinó plana. I que la llei de la gravetat no existeix. I que el sol gira al voltant de la terra. “Eppur si muove”, Sra. Bonig!

josep miquel bausset

La llei de l'embut (VILAWEB/ONTINYENT, 26/07/2017)

El ministre de Justícia espanyol Rafael Català ha suggerit que el president Puigdemont pregunte als catalans si estan disposats a pagar els cinc milions (més interessos) que els podrien caure a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs per haver convocat la consulta del 9 de novembre de 2014. I és que jutjats aquests polítics per la seua responsabilitat en el 9N, haurien de tornar amb el seu patrimoni les despeses que es feren en aquella consulta.

Resulta del tot patètic que el ministre de Justícia amenace amb aquesta mesura, quan no va dir res (ni el ministre de Justícia en aquell moment ni cap altre ministre) pels diners que el conseller valencià d’Educació Alejandro Font de Mora va dilapidar inútilment amb recursos contra la decisió del TSJ a favor de la unitat de la nostra llengua.

El gener de 2010, el Tribunal Suprem va desestimar un recurs de la Generalitat Valenciana contra una sentència del TSJ del 27 de desembre de 2005, que condemnava la Conselleria d’Ensenyament per no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per a accedir al cos docent. La decisió del Suprem, comunicada l’11 de gener de 2010, obligava la Generalitat a pagar les despeses del recurs que havia interposat Font de Mora.

Com deien els mitjans de comunicació amb relació amb aquest afer, la insubmissió del conseller Font de Mora i del president Francisco Camps des del 2003, en aplicar la bateria de sentències sobre el mateix tema del Suprem, va costar als valencians uns 60.000 euros, que evidentment no van pagar ni el Sr. Font de Mora ni el Sr. Camps.

Les sentències del Suprem no van ser les úniques que va haver de pagar la Conselleria, ja que el conseller va presentar diversos recursos, que va perdre sempre, en no reconèixer la titulació de Filologia Catalana en les oposicions al cos docent.

El jutge Rafael Manzana Laguarda imputà al conseller Font de Mora una conducta de ‘manifesta temeritat’ i desobediència sistemàtica a l’Administració valenciana, ja que el conseller en qüestió va desobeir reiteradament 21 sentències del TSJ valencià, 4 del Suprem i 1 del Constitucional.

Per això si els polítics catalans que van organitzar la consulta del 9 de novembre de 2004 han de pagar les despeses d’aquell acte, per què cap ministre del govern espanyol no va demanar que el conseller Font de Mora i el president Camps pagaren els recursos (irracionals) que van presentar i que van perdre una vegada i una altra? I que vam pagar els valencians!

Això mateix podríem dir dels projectes faraònics de la Genralitat, com la Fórmula 1, que van ser un fracàs absolut i que també anem pagant els valencians. O el cas del Banc de València i les altres entitats financeres, que el govern Camps va desmantellar i que ningú del govern de Madrid ha demanat responsabilitats.

Per altra part, el decret de plurilingüisme de la Generalitat Valenciana, suspès pel TSJ, ha de ser acatat pel govern valencià, cosa que no va fer el govern de Francisco Camps, que no acatava, sinó que desobeïa i atacava les sentències del TSJ sobre la titulació de Filologia Catalana.

Això és la llei de l’embut, l’ample per a mi i l’estret per a tu. I l’ample sempre és per als de Madrid, que sempre tenen la raó de la força. No la força de la raó. I mentrestant els valencians anem entonant ‘para ofrendar nuevas glorias a España’.

josep miquel bausset

El Certificat de Capacitació en Valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 23/07/2017)

Amb molt bon criteri i amb un gran sentit comú, com informaven els mitjans de comunicació l’11 de juliol passat, el STEPV va demanar a la Conselleria d’Educació que els llicenciats en Filologia Catalana que vulguen impartir classes de valencià no hagen de presentar el Certificat de Capacitació en valencià. Seria més que absurd que un llicenciat en Filologia Catalana, tant si ha fet la llicenciatura a Palma o a Barcelona, haguera de presentar un certificat que el capacite per fer classes de valencià, aquella assignatura en la qual ell ja n’és llicenciat. Algú s’imagina que un llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Cambridge necessitara un certificat per fer classes d’anglès a Ontinyent, a Elx o a Almassora? Però al País Valencià tot s’hi val. Encara que siga fent aquest ridícul.

Dic això perquè tampoc ningú no es pot imaginar que a un llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Madrid i que fera classes a un institut de l’Alcoià o del Baix Maestrat, li pogueren exigir un certificat de Capacitació de castellà.

Aquest absurd del requisit lingüístic ve del govern de la Generalitat, en mans del PP, que una vegada i una altra posava (i el partit continua fent-ho) dificultats a l’ensenyament de la nostra llengua, tot negant la unitat de l’idioma que parlem al País Valencià, a Catalunya, a la Franja d’Aragó a Andorra i a les Illes Balears. Per això el PP es va inventar una ordre en 2013 (que ara la Conselleria d’Educació hauria de fulminar d’immediat) que exigia als mestres i al professorat de Secundària i FP la possessió d’algun títol que acreditara el requisit lingüístic de valencià.

Aquesta mesura del requisit lingüístic que va propiciar el PP, com l’atac ara al plurilingüisme, no fa sinó mostrar l’autèntica cara d’un partit que vol acabar amb la nostra llengua i amb el redreçament nacional del País Valencià, per tal que el nostre Poble continue ofrenant noves glòries a Espanya. L’ofensiva del PP i del TSJ contra el decret de plurilingüisme no va només contra la llengua, sinó contra la vertebració del País Valencià. I és que com ha dit el bon amic Francesc Viadel, al partit que va governar la Generalitat durant vint anys ‘no li interessa per a res el valencià’. La seua única obsessió és destruir-lo. Una altra mostra de l’animadversió del PP per la nostra llengua està en la petició que ha fet aquest partit de suspendre cautelarment el decret que prioritza el valencià a l’Administració perquè, segons el PP, margina el castellà.

Espere que el conseller Vicent Marzà, malgrat les pressions que puga rebre dels intolerants de sempre, anul·le eixa llei, i els llicenciats en Filologia Catalana per les Universitats de Catalunya o de les Illes Balears deixen de necessitar un requisit lingüístic per fer classes de valencià al País Valencià. En cas contrari, la situació seria d’esperpent. Com si la Junta d’Andalusia exigira un certificat de Capacitació de castellà als llicenciats en Filologia Hispànica de Castella que volgueren fer classes de castellà a Cadis o a Almeria.

L’objectiu de tots aquells que estan contra el valencià (malgrat que diuen que defenen la Constitución) és aniquilar la nostra llengua i fer realitat, de nou, l’eslògan del franquisme: ‘Si eres español, habla español’, com hem vist en el estiuejants que han protestat a l’Ajuntament de Bellreguard per un pecat tan gran com parlar valencià al País Valencià.

josep miquel bausset

Posar les urnes no és delicte. I encara menys, pecat (VILAWEB/ONTINYENT, 18/07/2017

Quan hui falten 75 dies per a l’1 d’octubre, som molts els valencians que vivim a Catalunya i que podrem votar, pacíficament i lliureme, en el referèndum sobre el futur d’aquest país. Des de Vicent Sanchis, director de TV3, a Vicent Partal, director de Vilaweb, i des de l’escriptora Isabel-Clara Simó a Brauli Duart, ex-president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També els bisbes valencians de Sant Feliu de Llobregat, de Lleida i de Tortosa, o Raimon i tants i tants mestres, infermers i altres valencians que des de fa més o menys anys vivim a Catalunya. El diari Levante-EMV del 23 de setembre de 2015 donava una xifra de més de 61.000 valencians que residim al Principat de Catalunya.

Per això, davant la convocatòria de l’1 d’octubre, pense que posar les urnes no només no és cap delicte, sinó que és l’expressió més fefaent de la democràcia. Així s’ha fet a Escòcia o al Quebec amb la voluntat que aquests pobles expressaren lliurement el seu futur i on només van votar els escocesos i els quebequesos, i no tots els ciutadans dels Regne Unit o del Canadà. Pensar que posar les urnes a disposició dels ciutadans i que votar puga ser un delicte és un indici clar d’una democràcia malalta.
Però no ha estat només Escòcia i el Quebec, sinó que aquest procés que està vivint Catalunya s’ha donat en una vintena de països en els últims 43 anys (Els Punt-Avui, 10 de juny de 2017).

Només com a exemples, cal recordar que Irlanda del Nord, amb un referèndum acordat, va votar el 8 de març de 1973 si volia continuar formant part del Regne Unit o si volia unir-se a la República d’Irlanda, fora del Regne Unit. Amb una participació del 58,66% de la població, va guanyar la primera opció amb un 98,9% dels vots.

També Eslovènia va votar en un referèndum unilateral el de 23 de desembre de 1990 si volia ser un estat independent i sobirà. Amb una participació del 93,5%, aquesta opció d’independència va guanyar amb un 88,5% de vots a favor.

Lituània, també amb un referèndum unilateral, i amb una participació del 84,74%, va votar la seua independència amb un 76,5% a favor el 9 de febrer de 1991.

Geòrgia amb un referèndum unilateral i amb una participació del 90,6%, votà a favor de la independència amb un 99,5%, el 31 de març de 1991.

Estònia amb un referèndum unilateral, i amb una participació del 78,4%, va votar el 3 de març de 1991 la seua independència amb un 82,9% de vots a favor.

Letònia, el 3 de març de 1991, votà també per la independència amb un referèndum unilateral, amb una participació del 87,56% i amb un 73,68% de vots a favor.

Altres referèndums, convocats unilateralment o acordats amb els estats, també s’han fet a Croàcia (9 de maig de 1991), Macedònia (8 de setembre de 1991), Ucraïna (1 de desembre de 1991), Eritrea (23-25 d’abril de 1993), Puerto Rico (23 de juliol de 1967 i 4 de novembre de 1993) o Crimea (16 de març de 2014).

Fa uns dies, el teòleg brasiler Leonardo Boff deia: ‘És important recuperar el caràcter político-transformador de l’esperança’, que té ‘dues filles: la indignació i la valentia. La indignació ens ensenya a rebutjar les coses tal com són i la valentia a canviar-les’.

Com diu el títol d’un llibre escrit pel P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, ‘L’independentisme no és cap pecat’. Ni tampoc, evidentment, l’unionisme. I és que com diuen els bisbes catalans en la nota del passat mes de maig sobre el moment que viu Catalunya, ‘totes les opcions polítiques són legítimes’.  Per això la millor manera de solucionar un conflicte i de decidir el futur d’un Poble és posar les urnes i poder votar. Així de fàcil i de senzill.

Si el rei espanyol Felip VI ha demanat al Parlament de Westminster, davant la reina Isabel de la Gran Bretanya, ‘solucions acceptables’ per a Gibraltar, per què aquest rei no propicia solucions acceptables per a Catalunya, com ara la celebració d’un referèndum?

Per altra part, l’amenaça de multes de fins a 600.000 euros als batles que donen el cens per al referèndum de l’1 d’octubre demostra, una vegada més, que quan no hi ha raons s’utilitza la força. El que cal són urnes, que enforteixen la democràcia, i no armes ni multes que són les ‘raons’ dels qui no tenen arguments ni raó.

Participar en un referèndum és poder votar. Cadascú el que vulga. I és que la diferència entre els qui defensem el referèndum i els qui el prohibeixen és que els primers demanem que es puga votar lliurement i els segons prohibeixen que es puga expressar l’opinió de cadascú.

‘No beure fins a la sacietat, sinó amb moderació’ (ONTINYENT/VILAWEB.CAT, 16/07/2017)

Així és com Sant Benet, al capítol 40 de la Regla Benedictina, exhorta els monjos pel que fa al consum de vi. Aquest text que regula la vida dels monestirs (escrit fa quinze segles) té una gran actualitat quant a la saviesa i la humanitat que Sant Benet hi va saber transmetre. Tot i que el sant abat és conscient que ‘el vi no és gens propi de monjos’, i com que sap ‘que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre’, Benet els demana que beguen amb moderació. Per això, encara que al sant abat li ‘fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres’, Sant Benet creu que ‘és suficient per a cadascú una hemina de vi al dia’, que ve a ser un quart de litre llarg.

He pensat en aquest bon consell que Sant Benet dóna als monjos en aquest capítol 40 pel fet que cada any als Sanfermines (però no només) hi ha tota mena d’excessos provocats per l’embriaguesa, que fins i tot provoca agressions sexuals. I també baralles o accidents de circulació en bona part a causa de l’excés de vi. I és que la beguda descontrolada, beure sense dominar el propi instint, ens porta a l’evasió, al descontrol, a la relaxació i a la buidor interior, a més d’afavorir tota mena d’abusos i agressions contra els altres.

Si bé, com diu el llibre de l’Eclesiàstic ‘el vi és vida per als hòmens’, immediatament l’autor d’aquest text adverteix que això és així ‘si el beus amb mesura’ (Ecli 31:27). I és que ja des de l’Antic Testament el vi és considerat ‘per fer la joia dels hòmens’ (Ecli 31:27), ja que és ‘alegria del cor i joia de l’ànima’ (Ecli 31:28), sempre que siga ‘begut quan convé i amb mesura’ (Ecli 31:28). En cas contrari, ‘el vi begut en excés’ és ‘amarguesa de l’ànima’ (Ecli 31:29), ja que ‘l’embriaguesa enfurisma l’insensat fins que el fa caure’ (Ecli 31:30). També Sant Pau mana que els diaques no beguen molt de vi (1Tm 3:8) i que els bisbes siguen sobris i no propensos al vi (1Tm 3:2-3). I encara, l’Apòstol recomana als efesis que no s’embriaguen de vi (Ef 5:18).

Com he dit abans, tot i que la Regla Benedictina té 1.500 anys, la saviesa i la humanitat que hi trobem fa que aquest text siga ben actual. La moderació i el sentit comú que ameren aquesta Regla que Sant Benet va escriure fan dels monestirs uns llocs plenament humans.

I és que les coses fetes amb mesura porten sempre el bé a les persones. Per això quan algú s’excedeix en el consum de les begudes alcohòliques, trobem tota mena d’excessos i d’abusos, com passa cada any en els Sanfermines o en altres festes populars. D’ací que pel que fa al vi, Sant Benet anteposa la moderació a la satisfacció, en vistes que els monjos visquem amb sobrietat, amb austeritat i amb frugalitat, sense ser esclaus de la beguda.

Si Sant Benet va saber inculcar als monjos aquesta discreció i aquesta moderació en la beguda, i també en el menjar (al capítol 39 de la Regla), és perquè volia que els monestirs foren espais saludables, equilibrats i plenament humans. Per això el consell que dóna Sant Benet sobre el vi és d’una gran maduresa, ja que vol que els monjos aprenguen a usar la beguda, no a abusar-ne.

Encara recorde una campanya del govern d’Espanya a propòsit de beure amb moderació per tal d’evitar accidents de trànsit, i l’eixida de to d’un ex-president que demanava, d’una manera que ratllava la insolència i la mala educació, que no li digueren a ell quantes copes havia de beure. Segurament que si aquest ex-president, un del tres de les Açores, haguera llegit la Regla de Sant Benet, hauria pogut comprendre que els consells sempre s’han de rebre amb agraïment i no amb la supèrbia amb la que va reaccionar aquell personatge.

Com ens recordava l’abat Josep M. Soler comentant aquest capítol 40 de la Regla, ‘davant el dilema de ser fidel a la praxi més antiga de no beure vi o d’adaptar-se al costum de beure’n que s’anava estenent en els àmbits monàstics dels seu temps’, Sant Benet, un home equilibrat i comprensiu, va optar ‘per un criteri ample dins la moderació necessària’. Aquesta moderació és la que hauria de regular l’ús de la beguda, per evitar mals majors com els que passen als Sanfermines i a d’altres festes, on l’alcohol es consumeix de manera descontrolada.

josep miquel bausset

Sant Bonaventura (INFORMACIÓN.ES, 13/07/2017)

El pròxim dia 15 de juliol celebrarem la festa de Sant Bonaventura, frare franciscà, cardenal i doctor de l'Església.

Amb el nom civil de Joan de Fidanza, aquest sant va nàixer el 1227 a prop de Viterbo, a la Toscana italiana. Greument malalt de menut, sa mare el va consagrar a Sant Francesc d'Assís, per la intercessió del qual, Joan va recobrar la salut. I aií ho canten aquests goigs: «Florencia el ser vos doná/ Llinatge noble y antich,/ Fervoros sant Deu procurà/ Dels menors essent vos xich;/ Quant en faxa heus va enviar,/ una mortal calentura».

Joan va ingressar als franciscans, per viure en la senzillesa evangèlica del sant d'Assís i alhora, en la i la ciència i en la saviesa de l'Orde. Va estudiar a la Universitat de París i després, durant 10 anys, va ser professor en aquesta mateixa ciutat, bressol de la cultura. Quan tenia 36 anys, l'Orde, reunida a Roma en capítol general, el 2 de febrer de 1257, va elegir Bonaventura ministre general. Durant el seu ministeri, va visitar les comunitats franciscanes de França, Alemanya, Itàlia i Espanya, celebrà capítols generals i provincials i va encoratjar els frares a ser fidels a la Regla. Per tot això, Sant Bonaventura és considerat el segon fundador de l'Orde de Sant Francesc d'Assís, del qual va escriure una biografia.

Amb la seua saviesa, Bonaventura predicava davant de papes i reis, així com també davant l'estament clerical i les comunitats religioses: «Ja profés en brevedat,/ Fonch vostra sabiduría/ Tal, pues Sant Tomás pasmat/ Buscant vostra llibrería:/ Per llibres vareu mostrar/ De Cristo en creu la figura».
El papa Gregori IX el va crear cardenal i amb l'ajuda de Bonaventura, el papa preparà el segon concili ecumènic de Lió, on el sant franciscà va dirigir els debats.

Durant els anys de docència a la Universitat de París, Sant Bonaventura va escriure els comentaris a la Bíblia i a les Sentències de Pere Llombard. També escrigué obres de Teologia, apologies, sermons i opuscles místics: «París Càtedra heus va dar,/ la orde el generalat,/ Gregori heus maná aceptar/ Capello, junt al bisbat:/ Y el Papat per vos va estar/ A vostra judicatura». En la seua obra trobem la síntesi de l'agustinianisme medieval i la idea del Crist, centre de la creació.

En Sant Bonaventura no trobem un fred exercici de la intel·ligència, sinó la saviesa de la ciència sagrada viscuda i practicada. Per això en ell s'ajunten ciència i experiència. Bonaventura va ser un frare humil, amb un gran amor a la pobresa, la pregària i la paciència. Una antiga llegenda ens mostra Bonaventura fregant els plats del convent, quan arriben els enviats del papa amb les insígnies cardenalícies. Si bé no està provat aquest fet, sí que resumeix l'esperit del frare en el servei humil als altres, com canten els goigs: «Vos que glòries desdenyàreu/ sent humil exemple bell,/ de cardenal lo capell/ a viva forsa acceptareu/ y rentant plats us trobareu/ al rebrer tant alt honor».

Sant Bonaventura, que va morir el 15 de juliol de 1274, va ser aquell home prudent, que va organitzar l'Orde dels Franciscans i que tenia un amor de pare amb els seus i una pietat cristocèntrica i mariana.
El papa Sixte IV el va canonitzar el 1482, dos-cents huit anys després de morir Bonaventura. I Sixte V, el 1588, el va declarar Doctor de l'Església, amb el qualificatiu de Seràfic. I és per això que l'aclamem amb aquests goigs antics: «Doctor y Sant singular/ Seráfich Bpnaventura;/ Vullau a Jesús pregar/ Nos don del cel la ventura».

Al nostre país els franciscans i les franciscanes es troben a Pego, Cocentaina, València, Vila-real, Ontinyent i Gilet i els caputxins, als convents (molts d'ells fundats per Sant Joan de Ribera) d'Alacant, Massamagrell, Orito, L'Olleria i València, al carrer Ciril Amorós, on tots ells continuen vivint la senzillesa evangèlica de Sant Bonaventura i del sant d'Assís: «Ja que de vostre esplendor/ la flama es gentil y pura/ Lliuraunos Bonaventura,/ de lo dupte y del error».

Sant Bonaventura és el patró de Pedreguer per l'influx dels pares franciscans que van predicar a la nostra terra després del 1609, data de l'expulsió dels moriscos des del port de Dénia, per ordre del Duc de Lerma, com recordava l'any 2014 l'amic escolapi P. Francesc Mulet, en l'homilia que va predicar a Pedreguer. La tradició ens diu que la devoció d'aquesta vila de la Marina a aquest sant franciscà s'inicià en una data incerta, a finals del segle XVI o a principis del XVII. Però sí que s'admet que Sant Bonaventura es patró de Pedreguer des d'abans de 1661. També a Onil hi ha el convent de Sant Bonaventura i encara, trobem l'anomenat Racó de Sant Bonaventura, que és un preciós paratge natural a Alcoi.