Toni Cassany: 30 anys de pintura (VILAWEB/ONTINYENT, 21/05/2017)

Aquest és el títol del llibre de David Pagès i Cassú, amb fotografies de Toni Forns, sobre l’obra pictòrica de Toni Cassany.

David Pagès, col·laborador del Diari de Girona, presenta en aquesta obra de 134 pàgines i amb excel·lents fotografies un recull dels quadres de Cassany, acompanyades de textos de Montserrat Vayreda, Núria Esponellà, Jacint Verdaguer, Lluís Llach, Antoni Rovira i Virgili, Mª Àngels Anglada o Antoni Puigverd entre més.

Toni Cassany

Com diu Carles Duarte, col·laborador també del Diari de Girona, ‘Toni Cassany és un veritable virtuós de la llum, però les seues pintures mai no cauen en la temptació d’una mera exhibició dels seus formidables recursos tècnics en la captació de la forma, del color i del moviment. Sempre hi percebem nítidament l’emoció radical, tant si emergeix de l’exaltació arravatada davant la meravella que ens extasia, com si respira la placidesa d’una contemplació on s’entrellacen el traç de l’art i la veu misteriosa del paisatge’.

Així mateix el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, veu la pintura de Toni Cassany com ‘entroncada amb el paisatge empordanès’ i, per això mateix, ‘ens aporta una càlida estima per la terra’.

Una altra col·laboració en aquest llibre és la del conseller de Cultura Santi Vila, que ressalta en els paisatges ‘la llum i els colors de la natura que es reflecteixen’.

Aquest volum també conté textos sobre l’obra del pintor gironí de diferents personalitats: M. Rosa Ferrer, Lluís Ferrés, Marta Madrenas, Miquel Mascort, Joaquim Nadal i Jaume Sobrequés.

David Pagès, l’autor d’aquest llibre, llicenciat en filologia catalana, escriptor i docent, ens presenta la figura de Cassany com ‘una persona inquieta’, una qualitat que ‘és fruit de tenir una visió per la globalitat i per les coses ben fetes’. D’aquí que el defineixi com ‘un home amb mirada renaixentista’.
El llibre, a més del pròleg de Carles Duarte i de les salutacions de diverses personalitats, està dividit en dues parts i un annex. A la primera part, Pagès ens presenta l’artista i el paisatge, amb unes lletres de justificació del propi pintor i amb una introducció sobre l’Empordà, que qualifica de ‘comarca fascinant’. També, la trajectòria biogràfica i artística de Cassany i, finalment, el capítol ‘L’Empordà i els colors de l’ànima’, on es detallen els trets distintius de la pintura d’aquest paisatgista gironí.
La segona part presenta l’obra recent de Toni Cassany. Finalment, l’annex conté un estudi grafològic de la signatura de l’artista, un qüestionari, la cronologia biogràfica i el recull de les exposicions individuals i col·lectives d’aquest pintor ‘empordanès d’adopció’, com el defineix el conseller de Cultura, Santi Vila.

El llibre, de gran interès, conté finalment una bibliografia i una traducció al castellà i a l’anglès dels textos de Carles Duarte i de David Pagès.

josep miquel bausset

Sisè centenari de la mort del P. Jofré (VILAWEB/ONTINYENT, 18/05/2017)

Hui 18 de maig celebrem el sisè centenari de la mort de Fra Gilabert Jofré, frare mercedari del convent de la Mercè de València, qui encoratjà amb un sermó els valencians a protegir els malalts mentals. Va ser així com va nàixer, a partir de l’exhortació de fra Jofré, l’Hospital d’Ignoscens, Folls e Orats.

Joan Gilabert Jofré, nascut al carrer dels Jofrens de València el 1350, després d’estudiar Dret a Lleida ingressà com a frare de la Mercè al convent del Puig, a pocs quilòmetres del Cap i Casal del País Valencià. Sensible amb els més desvalguts, ja el 1391, Jofré, qui aleshores era frare del convent de Lleida, va intercedir davant el rei Joan I a favor dels captius. Després del seu pas per la Terra Ferma, el 1408 Jofré va ser nomenat comanador del convent de la Mercè de València.

Va ser el 24 de febrer de 1409, primer diumenge de Quaresma, quan fra Jofré, mentre anava del convent de la Mercè a la catedral per predicar el sermó, a prop del portal de la Valldigna veié un grup de gent que tirava pedres a un malalt mental. Fra Jofré, mogut per la compassió vers aquell pobre dement agredit, es posà al mig, entre els agressors i el malalt, per defensar aquell pobre home de la turba. Després fra Jofré se’n va fer càrrec i el portà al seu convent.

Quan fra Jofré arribà a la Seu per predicar el sermó, impressionat i dolgut per l’agressió que havia presenciat, denuncià públicament, davant la gent que l’escoltava a la catedral, aquell afer i la situació d’abandonament que patien aquells que ‘dormen per els carrers é pereixen de fam y fret, é malvades persones, no habents Deu daban senyalada llá hon les troben adormits é maten alguns é algunes fembres ignoscens’. Fra Jofré demanà als valencians que per tal d’acollir aquells malalts que, abandonats pels seus vivien al carrer, ‘seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e ignoscens estiguessen, en tal manera que no anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet’.

Les paraules de fra Jofré en el seu sermó a la Seu arribaren als cors dels qui l’escoltaven i així, Bernat Andreu, Llorenç Salom i altres hòmens de València, amb els Jurats del Cap i Casal van adquirir unes cases a prop de la porta anomenada de Torrent, per tal de construir un centre, l’Hospital dels Ignoscens, Folls e Orats, que cuidara aquelles persones.

Va ser amb l’ajuda del rei Martí l’Humà que es va crear aquest hospital com un lloc ‘hon los pobres ignoscens fossen acollits’, esdevenint així el primer centre europeu que es construïa per acollir els malalts mentals. Fra Jofré, a imitació de Jesús, sol·lícit amb els malalts, va saber acollir amb els braços oberts aquells que, a la València de principis del segle XV, estaven totalment desemparats i marginats. I va ser d’aquesta manera com l’hospital es va fundar per mitjà d’una Butlla Pontifícia del papa Benet XIII, amb data 26 de febrer de 1410.



Fra Jofré, que va morir el 18 de maig de 1417 al monestir mercedari del Puig, hui fa 600 anys, va ser declarat, per la seua sol·licitud vers malalts mentals, advocat i redemptor dels folls, i ‘son nom  quedà escrit en el llibre dels immortals, i sa glòria és tanta qui n’hi hagué i n’hi ha per a tots’, segons digué el metge valencià Faustí Barberà, a les sessions del II Congrés de Metges en Llengua Catalana celebrat a Barcelona el juny de 1917.

Amb les llavors que havia plantat Fra Jofré, quatre anys després de la crida del nostre frare mercedari, en la festa de Sant Maties de 1413, mossèn Joan de Rodella encoratjà els valencians a dotar l’hospital de més assistència moral i de mitjans materials per tal d’assistir aquelles persones. D’aquesta manera va nàixer la Confraria de la Mare de Déu, per assistir els ingressats a l’hospital, tant en l’àmbit religiós com en el caritatiu i en el cultural. Un any llarg després, l’1 d’agost de 1414, pel Reial Privilegi de Ferran d’Antequera s’aprovaren les Constitucions d’aquesta Confraria amb el nom de Real Confraria de Nostra Sancta Maria dels Ignoscens, entitat que tenia com a objectiu emparar, servir i protegir els malalts de l’hospital, alhora que promoure el culte a la santa Imatge, i atendre l’assistència i les exèquies als condemnats a mort, donant-los cristiana sepultura.

Després d’obtenir el permís d’Alfons el Magnànim, aquest rei, amb data de 5 d’octubre de 1416, concedí als confrares de la Mare de Déu que pogueren fer la talla jacent de la santa imatge que anava sobre els fèretres dels acollits a l’hospital dels Ignoscens, folls e orats i dels confrares, ajusticiats i fembres de partit. D’aquesta manera es va esculpir la imatge, que el 1426 ja apareixia en lloc preferent en l’Inventari General dels béns de la Confraria.

Que la commemoració del sisè centenari de la mort de Fra Jofré ens encoratge a ser sol·lícits amb els més desvalguts de la nostra societat. I que com va dir el papa als bisbes del CELAM fa uns dies, el govern del País Valencià i tots els valencians ‘no tinguem por d’embrutar-nos per la nostra gent. No tinguem por del fang de la història per tal de rescatar i de renovar l’esperança’. Fra Jofré ho va fer així per ajudar els malalts mentals, els més desemparats del seu temps.

josep miquel bausset

Tarancón, el cardenal de l'aggiornamento (INFORMACION.ES, 11/05/2017)

Gràcies al cardenal Vicente Enrique i Tarancón, l'Església espanyola va saber despullar-se de totes les impureses que la lligaven a un Règim dictatorial, de la qual, sense saber-ho, la mateixa Església era esclava

El próxim 14 de maig fa 110 anys del naixement del cardenal Tarancón, el cardenal de l' aggiornamento. L'expressió aggiornamento (actualització o posar-se al dia) que va popularitzar el papa Joan XXIII, defineix a la perfecció la vida i l'obra del cardenal Tarancón, que conduí l'Església espanyola del nacionalcatolicisme a la renovació conciliar.

Tarancón va ser un bisbe que ajudà a tancar ferides i a mirar el futur amb esperança. Home de reconciliació i de pau, de diàleg i de concòrdia, va saber guiar l'Església espanyola a les tesis conciliars, amb la renovació de l'episcopat espanyol en la línia volguda pel papa Pau VIè.

Si bé el bisbe Ramón Echarren (auxiliar de Tarancón a Madrid) denunciava fa uns anys l'afinitat de la majoria dels bisbes amb la dreta espanyola, el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, un home que no va recolzar mai un partit polític concret, sempre va ser profundament respectuós amb la independència de l'Església i de l'Estat. En l'acte en que fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, el 1994, Tarancón deia: «L'Església, que havia segut bel·ligerant en la guerra civil, recolzant el Règim dels vencedors, havia d'ajudar el poble en la seua evolució i proclamar la reconciliació dels espanyols». Per això mateix l'Assemblea Conjunta bisbes-capellans de 1971, presidida per Tarancón, proclamava: «reconeixem humilment i demanem perdó, perquè no sempre vam ser veritables ministres de reconciliació en el sí del nostre poble, dividit per una guerra civil». La seua preocupació per curar les ferides del passat i el seu interès per obrir una nova etapa en les relacions amb l'Estat, expliquen la seua homilia en l'entronització del rei, l'any 1975: «L'Església no patrocina cap ideologia política, ni determinarà quines autoritats han de governar-nos», en la línia evangèlica de «doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu» (Mt 22:21). Per això gràcies a Tarancón, l'Església espanyola va saber despullar-se de totes les impureses que la lligaven a un Règim dictatorial, de la qual, sense saber-ho, la mateixa Església era esclava.

Tarancón era un bisbe lliure i profundament evangèlic que, ja en el seu temps a Solsona, denunciava amb valentia «els qui fan grans negocis sense tindre en compte la justícia» i els qui s'aprofiten «amb uns guanys il·lícits». Per aquest motiu als anys quaranta, ja va ser conegut com el «obispo rojo». Fidel a l'Evangeli, Tarancón defensava l'honradesa i la justícia social com a valors fonamentals, pel fet que «algunes societats estan sofrint escàndols, per un buit ètic».

Sense pors al futur, Tarancón assumia «amb esperit obert i generós nous camins, per acceptar amb il·lusió noves situacions», tant pel que feia referència a la societat, com a la pròpia Església. Home optimista afirmava: «el perill que té la nostra Església seria la de mantindre en ple segle XX, les expressions històriques que la lligaren als interessos del poder temporal». Tarancón, que no era gens dogmàtic, sabia descobrir la bondat dels nous temps: «En el cristianisme hi ha d'haver un pluralisme, que no només és legítim, sinó inevitable».

Diàleg, llibertat, tolerància, respecte, generositat, obertura. Aquests són els valors que definiren la vida d'un home providencial en l'Església i en la Transició política espanyola. Proper, humà, senzill, home de comunió, de reconciliació i de pau, Tarancón obria horitzons i animava, sense por, a remar mar endins. I és que el cardenal Tarancón va exercir el seu ministeri de servei a l'Evangeli i al poble, sense crispacions ni radicalismes, sense confrontacions estèrils ni colps de bàcul. La seua tasca pastoral va ser sempre un servei, des de la confiança i el respecte a l'altre, des de l'amabilitat, l'afabilitat i el bon humor, acceptant la pluralitat com una riquesa i no com un perill. Tarancón, que va propiciar el pas de l'Església espanyola del nacionalcatolicisme a l' aggiornamento conciliar, va portar l'aire fresc i renovador del Concili. Per això l'Església necessita retrobar l'esperit «taranconià» de fidelitat al Vaticà II i d'independència respecte al poder i als partits polítics.

L'ensenyament i l'exemple de Tarancón, el cardenal del Concili i de la Transició, és plenament vigent en els nostres dies, per a tots els qui ens diguem seguidors de Jesús de Natzaret.

Diumenge Tercer de Pasqua (30/04/2017)

En aquest tercer diumenge de Pasqua la litúrgia ens presenta el trobament de Jesús amb els deixebles d´Emaús (Lc 24:13-35), als quals va animar la fe i l´esperança, ja que aquells dos hòmens caminaven abatuts per la mort del mestre. D´aquesta manera Sant Lluc ens fa vore que és en la comunitat cristiana que Jesús s´hi fa present, per enfortir el nostre camí de fe.

Va ser de camí a Emaús on Jesús, sense que fóra reconegut, es va trobar amb dos hòmens cansats i desanimats que ja ho donaven tot per perdut. Per això en preguntar-los el Senyor de què parlaven durant el camí, ells, amb un posat trist, s´estranyaren que Jesús (a qui no van reconèixer) ignorara què havia passat aquell divendres amb la mort del profeta de Natzaret. I va ser Jesús mateix qui "els va interpretar el que es referia a ell en totes les Escriptures". D´aquesta manera Jesús va fer renéixer en el cor d´aquells dos hòmens la fe que havia minvat en ells i per això passaren del cansament a l´esperança, de l´abatiment a la joia, dels dubtes a la fe, de la incertesa a la confiança. Entusiasmats per la paraula de Jesús, els dos deixebles en arribar a Emaús van demanar a aquell desconegut que no continuara el seu camí sinó que es quedara amb ells a sopar. Jesús, que acceptà la invitació, "es posà amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà". Va ser en el moment de la fracció del pa, que els dos hòmens van reconèixer el Mestre. I és que el trobament amb el Senyor és sempre una experiència única, que transforma la vida d´aquells que es deixen trobar per Jesús.

Per tal de ser testimonis de la resurrecció del Senyor els cristians hem de deixar-nos acompanyar per Jesús, perquè la seua paraula faça més forta la nostra fe i amb el pa de l´Eucaristia augmente la nostra esperança i la nostra caritat. Per això els cristians hem de fer de l´Església un nou camí d´Emaús, que siga trobament i experiència amb el Senyor Ressuscitat i amb els germans. Tots hem d´afavorir en l´Església un diàleg fratern per fer una experiència de fe, en la qual puguem reconèixer en l´Eucaristia i en l´Escriptura (com els deixebles d´Emaús) la força i el camí que ens porten a la comunió fraterna.

Els cristians hem de proclamar que la nostra fe es manifesta en el testimoniatge de la resurrecció del Senyor. I com els deixebles d´Emaús, que van fer aquesta experiència de fe, no llegint un text sinó amb el contacte amb Jesús, també nosaltres hem de deixar que el Senyor transforme i renove la nostra vida de creients.

Jesús Ressuscitat, amb la seua Paraula i amb el pa i el vi de l´Eucaristia, ens allibera de totes les opressions que ens esclavitzen. I per això ens demana que, una vegada alliberats, lluitem units a la seua resurrecció, per tal de ser així cristians autèntics, testimonis de fe, per tal d´anunciar la bona nova de Pasqua.

Com ens va dir el papa Francesc el diumenge de resurrecció: "Crist viu" i "l´heu d´anunciar amb el cor". I és que després de fer l´experiència del trobament amb el Ressuscitat, com ho van fer els deixebles d´Emaús, cal que anunciem la Bona Nova del Regne al nostre món. És Jesús mateix que seu amb nosaltres a taula i ens parteix el pa que alimenta i nodreix la nostra fe. I és amb el pa partit, repartit i compartit, que hem de fer de l´Església una llar que, amb les portes obertes a tothom, esdevinga signe de fraternitat, de comunió, d´esperança.

Diumenge Quart de Pasqua (LEVANTE-EMV, 07/05/2017)

En aquest quart diumenge de Pasqua la litúrgia ens presenta Jesús, enmig de la comunitat cristiana, com el Bon Pastor. Com l´únic pastor que amb sol·licitud i audàcia guia les ovelles i les defensa del mal.

La imatge del pastor és ben estimada pel poble d´Israel i d´una manera especial per la comunitat de l´Evangelista Joan. Ja a l´Antic Testament trobem aquesta figura en diversos psalms, com el 22, el 79 o el 94. Aquesta mateixa imatge de Déu com a pastor del seu poble apareix també al segon llibre de Samuel (7:8) o als profetes, com Jeremies (3:15 i 13:17), Isaïes (40:11), Ezequiel (34:31) o Miquees (7:14). Però és al Nou Testament, on el capítol 10 de l´Evangeli de Sant Joan ens mostra Jesús com el pastor que dóna la vida per les ovelles. I l´Evangeli de Sant Mateu (18:12) ens mostra la paràbola de l´ovella perduda i el pastor que, amb sol·licitud, va a buscar-la.

La primera lectura d´aquest diumenge ressalta Jesús, constituït per Déu com a Senyor i Messies (Ac 2:14, 36-41). Per això l´assemblea respon a aquest text cantant el psalm 22, on veiem profèticament Jesús com el pastor que condueix amorosament el seu poble. També la segona lectura, de la primera carta de Sant Pere (1Pe 2:20-25) ens presenta Jesús com aquell que ens redimeix a la creu, ja que per les seues ferides, és a dir, per la seua mort, hem estat salvats.

Per tot això, la nostra experiència pasqual com a creients ha de tindre com a fonament, com a únic fonament, el Crist Ressuscitat. El nucli de la nostra fe és el trobament amb el Senyor que ens convida a viure d´una manera nova. I és la imatge de Jesús Bon Pastor, que amb generositat dóna la vida per les ovelles, la que marca el ritme d´aquest quart diumenge de Pasqua.

Seguint el mestratge de Jesús Bon Pastor, les nostres comunitats eclesials han de ser testimonis del Senyor Ressuscitat, tal com ho han estat tants i tants pastors màrtirs de la caritat, des de Pere i Pau, fins al P. Maximilià Mª Kolbe o els bisbes llatinoamericans Òscar Romero o Juan Gerardi.

Jesús com a Bon Pastor coneix i reuneix el ramat, cridat a una universalitat sense exclusions ni exclusivismes. Ell que és portador de vida i que és "la porta de les ovelles" (Jo 10:7) obri nous horitzons de confiança i de llibertat al si de les comunitats cristianes. Unes comunitats que han de manifestar les mateixes actituds que tenia Jesús: la comprensió i no la condemna, el consol en la proximitat, la confiança en la paternitat d´un Déu que és Pare, la sol·licitud pels pobres i pels marginats, la pau que fa desaparèixer totes les pors.

Amb Jesús Bon Pastor, l´Església no camina sense nord, sinó que fa un camí en el qual el poble de Déu, lluny de tancar-se en ell mateix, s´ha d´acostar als qui es troben lluny del ramat: el món de la cultura i de la ciència, els jóvens i el món del treball. I això amb senzillesa i esperit de servei, sense imposicions ni prepotència. Així, plens de l´amor del Crist, podrem obrir un diàleg amb el món de la increença i establir llaços de comunió i de fraternitat amb tots els qui es miren amb recel o suspicàcia l´Església.

                                                                     El Bon Pastor


És l´amor el que fonamenta la missió dels pastors de guiar i de conduir el ramat. I és en l´amor fet servei (sol·lícit, generós i abnegat) que Jesús esdevé pastor de les ovelles. Per això el servei al poble de Déu, com ho va fer Jesús, s´ha de fer amb tendresa i paciència, des de l´amor, no des del poder, per així mostrar la faç serena, afable i comprensiva de l´Església, que és mare i mestra, com ens va ensenyar el papa Joan XXIII.

La vida del pastor ha de ser sempre a favor de les comunitats cristianes, acompanyant-les, defensant-les i encoratjant-les en un servei de guiatge, d´acolliment, de proximitat, per tal de eixir a l´encontre dels altres i de buscar els millors camins i els millors pasturatges per al poble de Déu.
En el Bon Pastor és on podem descobrir l´amor d´un Déu que ve a salvar-nos, a infondre esperança i a curar les ferides que tots portem al cor. Un Déu que enforteix la nostra fe i asserena tots els qui estan atribolats. Un Déu que consola els desanimats i eixuga les llàgrimes dels qui ploren.

A exemple del Bon Pastor, sol·lícit pel ramat, també nosaltres hem de fer de l´Església, com deia el papa Joan XXIII, no un museu arqueològic fet d´objectes morts i sense vida, sinó una plaça amb una font on tothom puga beure i saciar la set que tots portem al cor. Així construirem unes comunitats cristianes vives, llars on tothom puga trobar la compassió i el consol de Déu, la pau del cor i la joia i la fraternitat que tant anhelem.

L´11 d´octubre de 1962, unes hores després de la inauguració del Vaticà II, el papa Joan XXIII va adreçar unes paraules improvisades a la multitud que omplia la plaça de Sant Pere. A exemple de Jesús Bon Pastor i amb una actitud senzilla i plena de tendresa, el papa bo deia a la gent congregada aquella nit: "Quan torneu a casa, trobareu els vostres infants. Feu-los una carícia en nom del papa. També trobareu algunes llàgrimes per eixugar. Digueu-los: el papa és amb vosaltres, especialment en les hores de tristesa i d´amarguesa". Com Joan XXIII, també nosaltres hem de portar als nostres contemporanis la persona de Jesús i la bona Nova del Regne com una carícia de Déu. Com un regal per a tots aquells que passen tribulació i moments de dificultats. Així serem testimonis de Jesús, Bon Pastor, que ens encoratja a ser enmig de la societat, testimonis de la Pasqua i servidors de l´amor.

Llampuga, llampega (VILAWEB/ONTINYENT, 02/05/2017)

Aquest és el títol d’un llibre deliciós escrit per Miquel Puig, amb il·lustracions de Xulia Vicente, on aquest mestre i escriptor de l’Alcúdia descriu de manera màgica el món de la menuda Dolça, una xiqueta de cinquè de primària ‘més bonica que el sol’. Dolça, amb uns cabells amb ‘caragols de color roig’, està acompanyada al llarg d’aquest relat per sa mare, Empar, i pel seu germà Arnau, per la seua padrina, Diana, germana de la mare de Dolça, qui viu amb el seu gat, Morfeu, i per uns personatges ben singulars: Brinel Peri Gian i Grumpí Peri Ben, a més de Raül, un company de classe.

Aquesta obra de Miquel Puig, de l’editorial Andana, dedicada ‘a totes les dones que estime, sempre agraït per tot allò que d’elles he aprés, i especialment a ma mare’, és de lectura àgil i amena, i per això mateix és un llibre que ‘enganxa’, de tal manera que et veus ‘obligat’ a llegir-la de dalt a baix.

Com diu Dani Miquel, ‘Llampuga, llampega’ és un conte ‘ple d’aromes, sabors i sensacions que no s’haurien de perdre mai’. I és veritat, ja que aquesta obra de Miquel Puig ens porta a un món ple de màgia i de sorpreses.

L’amic Miquel Puig, autor també del llibre ‘Els mons de Laia’, nascut a l’Alcúdia el 1969, és un mestre amant de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra música. Jove inquiet i compromès, Miquel Puig desenvolupa la seua tasca creativa col·laborant en els projectes de ‘Musiqueries’, ‘A Nadal, un pas de pardal’ i ‘Per molts anys’, de Dani Miquel.

Va ser el 2014 quan va publicar la seua primera obra per a infants: ‘Els mons de Laia’, amb il·lustracions de Marc Bou, un relat de superació personal amb l’imaginari terrorífic valencià com a teló de fons.

La passió de Miquel Puig per la cultura tradicional el porta a endinsar-se en diversos projectes, per tal de recuperar l’oralitat en la literatura, explicant rondalles i contes. També és un actiu docent que treballa en diversos àmbits del món de la docència, amb importants aportacions didàctiques i pedagògiques.

El llibre conté diverses cançons (‘La meua xiqueta és l’ama’, ‘La balanguera’, ‘Xacarracatxac’, ‘Mira que hi havia’ i ‘Cançó de les fades’) que es poden escoltar escanejant els codis QR en la pàgina on apareix la cançó o visitant la fitxa del llibre al web d’Andana Editorial.

Com diu en la contraportada del llibre Almudena Francés, aquesta obra de Miquel Puig ‘és un llibre ràpid com una partida de bàsquet, dolç com una cullerada de mel, suau com un pèl d’un gat, però també punxant com l’espina d’un roser’. I és que la lectura d’aquest llibre, com diu Almudena, ens deixa ‘un gust dolç a la boca i l’ànima en pau’.

En aquesta obra de Miquel Puig, que recomane, descobrim ‘dones que estan en pau amb la natura, que donen bons consells i que saben escoltar’, com diu Immaculada Cerdà, cap de la Unitat Lingüística de la Diputació de València i acadèmica de l’AVL.

Després de llegir aquest llibre de Miquel Puig, no puc sinó animar a conéixer-lo i a llegir-lo per tal d’endinsar-nos en aquest món de Dolça, una ‘xiqueta més bonica que el sol’, amb uns cabells amb ‘caragols de color roig’.

josep miquel bausset

Els Pelegrins de les Useres (VILAWEB/ONTINYENT, 27/04/2017)

Cada any, quan s’acosta l’últim divendres d’abril, el meu pensament s’uneix als pelegrins de les Useres en la seua ascensió fins a l’ermita de Sant Joan. Tot i que de xiquet passava una part de l’estiu entre Benassal i Altura, mai no vaig tindre l’oportunitat de pujar el Penyagolosa. I em dol de veritat no haver-ho pogut fer.

Aquest pelegrinatge, que data del segle XIV, respon a un vot de poble, en ‘forma de processó de rogatives en la seua intenció més aparent i de processó litànica en el ritual’, tal i com descriu magistralment el professor Àlvar Monferrer en el seu llibre: ‘Els Pelegrins de les Useres’. Per això ‘la figura del Crist ocupa el centre, amb el Pare i la Trinitat’. Així queda palès en els versets de les sis estacions del camí dels pelegrins, que ‘fan referència contínua i exclusiva al Verus Deus, Trinus et Unus, al Kyrie, Christus, Rex Inmortalis’ com destaca el professor Monferrer.

La música dels cants del pelegrinatge, segons l’opinió del monjo de Montserrat P. Gregori Estrada, sembla medieval, amb una influència bizantina, com creia també la compositora castellonenca Matilde Salvador.

Un detall curiós és el dels vestits dels pelegrins (semblant als que trobem al Llibre Vermell de Montserrat), integrat per una vesta blavenca amb esclavina i un bordó de fusta. Els pelegrins també porten un capell negre, un cinturó i grossos rosaris al voltant del coll.

El pelegrinatge, de prop de 35 quilòmetres des de les Useres, a l’Alcalatén, fins a Sant Joan, està integrat per 13 hòmens (el guia i 12 pelegrins), acompanyats pel capellà, tres cantors, els clavaris i 19 muntures (càrregues) que porten els aliments per a les dues jornades.

En aquest pelegrinatge també està rigorosament reglat el menjar que prenen els pelegrins, ‘un menjar d’abstinència però dietèticament complet’, tal com ho descriu el professor i antropòleg Àlvar Monferrer i que serà preparat els dies anteriors: ‘quinze quilos d’arròs, deu de fesols, quinze de bacallà, sis dotzenes d’encisams, deu quilos d’olives, seixanta dotzenes d’ous, un quilo d’ametles, un quilo de tomata, un quilo de pebres, un quilo de sal, deu litres d’oli, dos de vinagre, noranta de vi, set-centes fogassetes de pa, unes quantes ampolles d’aiguardent, de moscatell i de conyac, entre deu i dotze quilos de figues seques, de quinze a vint pastilles de xocolate, canyella i safrà’ .

És l’últim divendres d’abril, quan a les 6 del matí amb la missa de les càrregues, seguida a les 7 de la missa dels pelegrins, comença oficialment el pelegrinatge fins a l’ermita de Sant Joan: les càrregues al davant, seguides dels pelegrins amb el capellà, amb estola i capa pluvial morada que porta el reliquiari, i els cantors, que no deixen de cantar mai la salmòdia. El seguici esmorza al Corral Blanc, passa pel Mas de la Vall, fins arribar a l’ermita de Sant Miquel on se celebra la missa i es fa el dinar. Després els pelegrins passen pel Mas d’Aicart, la Lloma, la Font dels Possos, on berenen, la pujada del Marinet, fins que arriben a Sant Joan sobre les 9 de la nit. Ací es fa la processó del sant al voltant de l’ermita, les Completes, el rosari, i el sopar. Els pelegrins passen tota la nit a la Cova, per tornar a l’ermita, almenys tres vegades, per resar ‘el Via Crucis, una part del rosari o les oracions que el guia considere escaients’, com destaca el professor Monferrer.

El dissabte se celebra la missa de les càrregues seguida de la dels pelegrins, després de la qual té lloc la cerimònia del perdó, acte central del pelegrinatge. Els pelegrins se situen en rogle amb el guia al mig, que renta i besa els peus de cadascun d’ells. Posteriorment són els pelegrins els qui fan això mateix amb el guia.

Després del dinar, els pelegrins ixen de Sant Joan passant pel Pi dels tres troncs, la Font de l’Arxivello, Xodos, la Lloma de Bernat, el Mas d’Aicart, la Font dels Xops, on berenen, i el Corral Blanc. Les Useres reben els pelegrins, ja de nit, amb una catifa d’heura, que ells amb els peus descalços trepitgen. A l’ermita de Loreto es canta l’Omnes Sancti i el Regina Coeli mentre el poble coreja l’Alleluia.

Quan els pelegrins arriben a l’església, el guia besa el terra i el capellà deixa el reliquiari, es resa l’estació al Santíssim i s’entonen els goigs de Sant Joan de Penyagolosa, amb la qual cosa s’acaba el pelegrinatge.

Els pelegrins de les Useres és un dels tresors més entranyables de la nostra terra, tot i que desgraciadament encara massa desconegut. I és que cada últim divendres d’abril, aquesta tradició torna a refer el camí més que centenari fins a Sant Joan, per recordar-nos les nostres arrels de Poble des de l’espiritualitat i la cultura, des de les tradicions i la fe.

josep miquel bausse