No n'eren deu? (LEVANTE-EMV, 09/10/2016)

Aquest és el títol d´una obra preciosa de Martí Domínguez, publicada a València el 1960 per Cosmos i reeditada posteriorment. Aquesta novel·la de Martí Domínguez, que convide a llegir, fa una relectura de l´Evangeli de hui, diumenge (Lc 17:11-19), on se´ns narra l´episodi on Jesús va curar deu leprosos, amb la particularitat que només un d´ells va tornar al Mestre per agrair-li la curació. Curiosament, aquest leprós era un samarità, un estranger, un no jueu.
Quan Jesús passava entre Samaria i Galilea, en entrar en un poblet, li eixiren al pas deu leprosos que un tros lluny cridaren: "Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres". Jesús, com ens relata Sant Lluc a l´Evangeli de hui, els envià a presentar-se als sacerdots, tal i com manava el Levític: "Aquesta serà la llei del leprós: el duran al sacerdot, i el sacerdot eixirà fora del campament i l´examinarà" (Lv 14:2-3). Cal tindre present que la lepra no només era una malaltia física, sinó que també excloïa el malalt de la vida de la comunitat, ja que era considerava impur.
D´aquests deu leprosos de l´Evangeli de hui, ja no en sabem res més després que foren curats per Jesús. Com tampoc sabem res d´ells abans de la curació.
Sant Lluc, en aquest fragment del seu Evangeli, ens fa notar que només un dels deu leprosos, l´únic que era samarità, va tornar a Jesús en vore´s lliure de la lepra, per donar glòria a Déu. L´Evangeli de Sant Lluc ens diu que aquell estranger, purificat de la lepra, "tornà enrere donant gràcies a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies".
Les paraules de Jesús en vore el samarità, i que Martí Domínguez utilitzà per donar títol a la seua novel·la, expliciten l´estranyesa del Mestre en vore que havien estat curats deu leprosos, i només un d´ells havia retornat a Jesús.
Va ser precisament el samarità, i no els altres nou, el qui es va adonar que la curació que Déu li havia atorgat, s´havia realitzat per mitjà de Jesús. I per això, a diferència dels altres que anaren als sacerdots, tornà al Mestre per donar glòria a Déu. El samarità, malgrat que no pertanyia al poble elegit, va ser l´únic dels deu que va saber descobrir en Jesús el profeta, el Messies que el poble d´Israel esperava.
Si els nou leprosos curats van anar a presentar-se als sacerdots, el samarità deixà de banda la Llei, i per destacar l´agraïment, ja que va vore en Jesús, l´ungit de Déu. Només va ser el samarità qui va saber descobrir que el Regne de Déu es feia present en Jesús, per damunt de la Llei, del Temple de Jerusalem i del ritual dels sacerdots.
Moltes vegades la nostra societat, i també els cristians, mirem els estrangers, els qui no són com nosaltres, amb recel i amb desconfiança. Això ho veiem en els nostres dies en els refugiats, a qui Europa tanca les portes, excloent-los d´una vida digna, i condemnant-los a viure en la guerra i en la fam o a morir a la mar Mediterrània.
En l´Evangeli de hui diumenge, Jesús posa de relleu la fe del samarità, molt més preciosa que el simple compliment de la Llei dels altres nou.
Com diu la introducció a l´Evangeli de hui del Missal de Montserrat, la fe del samarità el va fer tornar a Jesús (que és qui el va salvar) pel fet que va saber descobrir en el profeta de Natzaret, "el veritable sacerdot de l´Aliança nova en la qual Déu crida els pagans a la salvació".
I nosaltres, en la nostra vida, ¿som com el samarità, per saber agrair els dons que rebem de Jesús, o bé com els altres nou, esclaus de la Llei, de la norma i de les pràctiques, però insensibles a la gràcia que Déu ens atorga?

Josep Vallès, cooperativista, amic i home de bé (La Veu del País Valencià, 08(10/2016)

Hui dissabte, vespra de la Diada Nacional del País Valencià, l’amic Josep Vallès serà nomenat fill predilecte de l’Alcúdia. Ha estat l’Ajuntament del meu poble qui, ben merescudament, atorgarà hui aquest guardó a l’amic Vallès, amb el qual la meua família ha tingut, des de sempre, una gran amistat, amistat que ja hi havia amb els seus pares i que s’estén també a la seua dona Victòria i als seus fills, sobretot a Santi.

Cooperativista, llaurador, home compromès amb el bé i el progrés del poble i sobretot una persona d’una gran qualitat humana, Josep Vallès, com va informar La Veu el 19 de juliol passat, rebrà aquesta vesprada aquest títol que el Ple de l’Ajuntament de l’Alcúdia li concedí en la sessió plenària que tingué lloc el passat 28 de juny.

Amb motiu d’aquest guardó que hui es concedirà a Josep Vallès, se n’ha parlat molt (i bé) d’aquest homenot de l’Alcúdia, tant a La Veu com a d’altres mitjans de comunicació. Jo només voldria destacar dues dimensions d’aquest gran amic: la seua fidelitat i la seua bonhomia. Josep Vallès ha estat sempre un home fidel als seus ideals i lleial als seus amic. I sobretot, Josep Vallès ha estat, i és, una persona bona de veritat.
 

 

En una societat on la corrupció, la mentida, les trampes i la falsedat estan a l’ordre del dia, Josep Vallès, nascut a l’Alcúdia el 25 de maig de 1937, representa l’honradesa i l’honestedat en la quotidianitat, en la vida de cada dia, en el tracte amb els amics i amb els veïns, ja que és també un home de paraula.
 

Quan l’Evangeli de Sant Joan ens presenta la vocació de Natanael (Jo 1:45-49), Jesús, en veure’l definí aquell deixeble com “un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya”. Així és Josep Vallès: un home de paraula, un home que no enganya, un alcudià amic dels seus amics, que sempre ha fet el bé i que mai no s’ha aprofitat de res ni de ningú.

L’Ajuntament de l’Alcúdia amb el nomenament de Josep Vallès com a fill predilecte de la nostra vila, s’honora ell mateix, ja que la dignitat d’un poble i d’uns governants està en reconèixer la dignitat dels seus homenots.
 

 

El Sr. Ximo Puig també dimitirà? (La Veu del País Valencià, 05/10/2016 i VILAWEB/ONTINYENT, 04/10/2016))

Ho dic perquè el Sr. Pedro Sánchez, secretari general del PSOE fins el dissabte passat, va dimitir pel fet de quedar en minoria al Comitè Federal del seu partit. El Sr. Sánchez i els seus partidaris van perdre la votació per 107 a 132, segons ens informaren els mitjans de comunicació.

Però igual que el Sr. Sánchez, també el Sr. Puig va perdre la votació entre els membres del País Valencià presents al Comitè Federal. En concret, els partidaris del Sr. Puig, huit, entre ells el mateix President de la Generalitat, van ser derrotats pels 9 membres valencians que van votar a favor de les propostes Sr. Sánchez. Davant d’això, el secretari general del PSPV (no sé continuen creient en el País Valencià o haurem de posar només PSOE o PSCV) assumirà i reconeixerà també que ha perdut aquesta votació? I en aquest cas, dimitirà? Jo pense que no. Per això la dimissió del Sr. Sánchez com a secretari general del PSOE, ha estat un gest que, com a polític, l’honora. A diferència d’altres.

Per altra part, un secretari general elegit pels seus militants, no hauria de ser cessat també pels seus militants i no per una maniobra promoguda per la caverna mediàtica i alguns dirigents del seu partit? Per això no m’han sorprès gens les declaracions de l’exsecretari del PSOE valencià, Joan Ignasi Pla, quan ha manifestat que era necessari que Pedro Sánchez deixara de liderar el PSOE. Com diuen els analistes polítics, al PSOE s’ha produït un motí promogut per la part més rància i espanyolista d’aquest partit, que prefereix abans una Espanya “azul que rota”. I això que el Sr. Sánchez no era cap independentista! 

`Podem ser cristians en la nostra cultura' /La Veu del País Valencià, o6/10/2016)

A les portes del 9 d’Octubre, data de naixement de l’Església del País Valencià, els cristians valencians hem conegut unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb “olor d’ovella”, i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista recent a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensà la importància de la inculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també ha començat a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès.
 

_{El cardenal Hummes al centre de la imatge}

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: “No t’oblides dels pobres”) ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica “Sacrosanctum Concilium” del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l’Església.
 

És a tots els països (llevat del País Valencià) que l’Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació “El goig de l’Evangeli”, l’Església “troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta” (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa “una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual” (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia”. I també: “Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia” (E.G.115). I: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). I encara: “L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies” (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: “En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han fet florir en la seua vida quotidiana i l’han transmès segons els seus modes culturals”. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?
 

_{L'Eucologi Valencià de mossèn Vicent Sorribes}

El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida “a abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”, i ens demana “ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats” (E.G. 33). I el papa recomana a cadascun dels bisbes, que “escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes” (E.G. 31)

¿No és hora ja que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià, i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

Assumint la llengua del nostre País, l’Església Valenciana continuaria l’obra de valencianització iniciada per mossèn Vicent Sorribes, la Paraula Cristiana, el P. Pere Riutort, la revista Saó i Cresol, així com l’AVL, que ha traduït els textos litúrgics (oblidats al palau arquebisbal), l’Associació Ecumènica de Cristians pel valencià i altres preveres i laics que han lluitat per la introducció de la nostra llengua a l’Església.

La missió dels nuncis segons el papa Francesc (LEVANTE-EMV, 30/09/2016)

Els nuncis de la Santa Seu que hi ha a cada Estat representen el papa, tant davant les Esglésies particulars, com també davant les autoritats. Entre les seues missions hi ha la d´afavorir els vincles entre la Seu Apostòlica i les diòcesis, també la de col·laborar amb els bisbes per fomentar les relacions entre l´Església Catòlica i les altres Esglésies Cristianes, les comunitats eclesials i les religions no cristianes i finalment, la de promoure iniciatives de pau i de cooperació entre els pobles.

A aquestes tasques, a vegades molt burocràtiques, molt de despatx, el papa ha volgut afegir a la missió dels nuncis, un cor, i per això, el passat dia 17, en l´audiència als diplomàtics de la Santa Seu, Francesc els va donar com un perfil de com haurien de ser els nuncis.

Cal recordar que la missió dels nuncis està regulada per els disposicions del Motu Proprio "Sollicitudo Omnium Ecclesiarum" del papa Pau VIè, del 24 de juny de 1969, i també pels cànons 362 al 367 del Codi de Dret Canònic.

En l´exhortació que va fer als nuncis, Francesc els animà a que "ausculten" el cor del papa, per tal que arribe la seua "respiració" a les Esglésies de tot el món. El papa encomanà als nuncis la missió de dialogar, per tal de sostindre, i no limitar-se només a corregir. En els aires nous que vénen del Vaticà en aquesta primavera "bergogliana", el papa vol que els nuncis estiguen lluny de les conspiracions, que no promoguen "als amics dels amics", ni es "casen" amb les línies polítiques o batalles ideològiques. Així mateix, els nuncis, segons el papa, han d´evitar visions personalistes, han de superar lògiques burocràtiques i han de proposar noms de candidats a l´episcopat, perquè els elegits siguen realment testimonis del Ressuscitat, i no "portadors de currículums".

El papa vol també que la humilitat dels nuncis s´expresse "per mitjà de l´amor pel país i per l´Església, a la que han estat cridats a servir", i no "per l´espera del pròxim destí". El papa també ha demanat als nuncis que a més de "vore, analitzar i referir", siguen capaços de "trobar, escoltar, dialogar, compartir, proposar i treballar junts".

Els nuncis, com vol el papa, han d´afavorir la "proximitat, la disponibilitat i la fraternitat", a més d´evitar la xafarderia i "la burocràcia", que sovint els pot portar a ser "tancats, indiferents i impermeables". Per això les nunciatures no s´han de convertir "mai en refugi dels amics dels amics", com ha remarcat el papa.
Finalment, el papa va demanar als nuncis una actitud important en el ministeri que tenen encomanat: que la seua missió no es limite al "paper fred de les cartes i dels informes", sinó que siguen capaços de moure´s, anant a les diòcesis per tal de comprendre "què viu el poble de Déu, què en pensa i què demana". Per això el papa vol que els nuncis siguen l´expressió "d´una Església en eixida", que alhora siga també "hospital de campanya".

I és que el papa vol bisbes "pastors i no prínceps o funcionaris". El papa també ha demanat als nuncis que siguen capaços de fugir de les visions personalistes, i que la misericòrdia esdevinga com "la missió diplomàtica del nunci". Per això els ha encoratjat a "no donar cap persona, definitivament per perduda".
En el seu sentit pastoral d´home arrelat a la terra, (un tret que haurien de tindre en compte els bisbes i els preveres del País Valencià) el papa, en el seu discurs, va elogiar un nunci que, "abans de presentar les credencials, en dos mesos ja havia après una llengua difícil", fins al punt de "celebrar en aquesta llengua" la litúrgia. Un bon toc d´atenció que els pastors valencians farien bé de prendre nota, per utilitzar la nostra llengua, gens difícil, per altra part!

En aquesta nova primavera eclesial que ens ha portat el papa Francesc, ara toca revisar i enfortir pastoralment la missió dels nuncis, per tal que siguen servidors de la caritat, heralds de l´Evangeli i artesans de comunió i d´unitat entre l´Església de Roma i les altres Esglésies.

Llogar un amic? (VILAWEB/ONTINYENT, 02/10/1016)

Una informació recent (Levante-EMV, 27 de setembre) em va impactar fortament. Es tracta de la possibilitat de llogar un amic (durant unes hores) per mitjà d’internet. La notícia deia que a València hi ha 14 persones que ofereixen el seu temps i la seua companyia, a canvi de diners. I és que en la nostra societat hi ha molta gent que se sent sola. Per una part hi ha persones que tenen centenars d’amics a facebook, però que no tenen ningú per eixir un diumenge de vesprada a passejar.

Fa uns anys també em van impactar les declaracions d’Aubrey H. Fine, especialista en teràpia assistida amb animals. Segons el Dr. Fine, la presència dels animals (gossos, cavalls, gats o canaris) poden ‘donar vida’ a un pacient bloquejat per l’ansietat, la depressió o algun altre trastorn, pel fet que el contacte amb aquests animals accelera els beneficis dels tractaments.

Aubrey H. Fine afirmava que acaronar un gos feia baixar la pressió arterial, així com també les hormones que marquen l’estrès i l’ansietat. Per altra part, la relació amb els animals fa que augmenten els neurotransmissors del benestar. ‘Sentir un gos que t’estima, és un estímul poderós per a voler viure’, deia el Dr. Fine.  I posava un cas concret, dels molts que ell havia tractat: ‘Quan em van portar un xiquet que s’havia lesionat, i que havia estat en una clínica psiquiàtrica, el meu gos va començar a llepar-li les ferides que s’havia fet al braç. Aquell xiquet va abraçar al gos, i començà a plorar. Va ser l’inici de la seua curació.’

Aubrey H. Fine, psicòleg pediàtric, aplicava també la teràpia amb animals a ancians que viuen sols, observant que la companyia de gossos o gats a les persones majors fa que l’alzheimer no avance tan de pressa. El tractament amb animals l’utilitza també el Dr. Fine en casos d’hiperactivitat, autisme, síndrome obsessivo-compulsiva o mutisme.

Certament que la teràpia amb animals ‘dóna vida’ a algú que ho està passant malament. I per això la gran quantitat de mascotes que hi ha a moltes llars. Però podem trobar un amic a canvi de diners? És amistat això? Podem llogar un amic a 10 euros l’hora?

El llibre de l’Eclesiàstic dóna unes pautes pel que fa a l’autèntica amistat, i mai no menciona els diners. Al contrari: aquest llibre, ple de saviesa, arriba a dir que mai no podrem pagar l’amistat, com tampoc no podrem pagar mai l’amor. L’Eclesiàstic diu: ‘Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és inestimable el seu valor’ (Ecli 6:14-15).

En una societat consumista i tan mercantilitzada, creiem que ho podem comprar tot. I això és fals, ja que mai no podrem comprar realitats tan importants com l’amor, l’amistat, el perdó o la confiança, que sempre són un do, un regal, i per això mateix, gratuït. Però també és cert que hi ha moltes persones que se senten molt soles i que necessiten companyia.

Fa uns dies, en una entrevista a la premsa (La Vanguardia, 20 de setembre) la sra. M. Rosa Buxarrais, del Telèfon de l’Esperança, afirmava que ‘molta gent no té ningú amb qui parlar, ningú!’. I per això deia també: ‘La desesperació per no tindre ningú que t’escolte, és anguniosa.’

A causa de la soledat i també de l’angoixa, la depressió i la necessitat de parlar amb algú i de sentir-se acompanyat, els voluntaris del Telèfon de l’Esperança (fundat fa 47 anys) atenen aquest servei altruista (gratuït i anònim) els 365 dies a l’any i les 24 hores de cada dia. Aquests voluntaris tenen la generositat de donar (no de vendre) un temps propi als altres per escoltar-los sense pressió ni prejudicis. Per això la sra. M. Rosa Buxarrais deia que la missió dels voluntaris és ‘escoltar amb atenció i interès, amorosament, sense condemnes ni prejudicis, amb afecte i compassió.’

L’abat Elred de Rievaulx té un tractat sobre l’amistat espiritual on hi dóna les pautes de l’autèntic amic: ‘Aquesta és la veritable, la perfecta, l’estable i constant amistat la que no es deixa corrompre per l’enveja; la que no es refreda per les sospites; la que no es destrueix per l’ambició; la que, escomesa, no s’ensorra; la que batuda per tantes injúries, es mostra inflexible; la que provocada per tants ultratges, roman immòbil’. Aquest abat cistercenc del segle XII continua així el seu text: ‘Quin goig tindre algú amb qui pugues parlar com amb tu mateix; a qui no tingues por de confessar els teus eventuals errors, a qui pugues confiar tots els secrets del cor i comunicar els teus projectes’. I Elred acaba així: ‘No hi ha, certament, cap remei més vàlid, més eficaç o més qualificat per a les nostres ferides en qualsevol circumstància, que tindre algú que vinga a trobar-nos, sofrint amb nosaltres en tota desgràcia i alegrant-se amb nosaltres en tots els nostres èxits, de manera que, posant l’espatlla els dos, porten el pes l’un de l’altre.’

I és que si alguna característica té l’amistat, és la seua gratuïtat. I per això no es pot ni comprar ni vendre.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Jubileu de la Misericòrdia (EVANGELI.NET)

Benvolgut amic/amiga:

Ens trobem ja en la meitat de l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Et facilitem nous enllaços dels nostres serveis relacionats amb aquest tema:

. «Tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus (...), tu no m'has rebut amb un bes (...), tu no m'has ungit el cap amb oli» (Fr. Eusebio Martinez, Estats Units)

. «Això ho ha fet un enemic» (P. Ramón Loyola LC, Espanya)

. «Purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur» (Fr. Austin Norris, Índia)

. «Començà a enfonsar-se i cridà: ‘Senyor, salveu-me!’» (Mn. Joaquim Meseguer, Catalunya)

Des de l’Equip d’evangeli.net, agraïm la teva atenció.