El 'repret" de les campanes del MIcalet (VILAWEB/ONTINYENT, 17/08/2016)

Així s’anunciava, tant a la pàgina web de l’arquebisbat de València, com també al diari Levante. I és que seguint la tradició medieval, cada 10 d’agost, festa de Sant Llorenç, i aprofitant que és el dia que tradicionalment fa més calor i per això hi ha una major dilatació dels metalls, els campaners del Micalet revisen i apreten els perns de les campanes abans de voltejar-les.

Algunes vegades, des de l’episcopat valencià s’ha posat com a excusa per no introduir la nostra llengua a la litúrgia la ‘falta’ de consens lingüístic al País Valencià, com si la llengua s’haguera de consensuar. Es consensua la llei de la gravetat o el principi d’Arquímedes? Siga com siga, i des de fa massa temps, l’Església jeràrquica, que viu d’esquena a la cultura dels valencians, no utilitza la nostra llengua perquè creu que hi ha paraules que no s’han consensuat o que no s’utilitzen col·loquialment en el dia a dia i que per això no poden dir-se a les celebracions litúrgiques.

Però què passa amb la paraula ‘repret’ que utilitza la web de l’arquebisbat en aquesta notícia i que, no solament s’usa molt poc en la llengua col·loquial, sinó que fins i tot molta gent no sap què vol dir? I no per això, pel fet de no ser una paraula coneguda, la web de l’arquebisbat l’ha deixada d’utilitzar. Al contrari, cada any, uns dies abans de Sant Llorenç, aquesta web remarca la tasca dels campaners de la catedral de València en el ‘repret’, que com diu el Diccionari Normatiu Valencià consisteix a ‘revisar i apretar els perns de les campanes abans de voltejar-les’.

Si pel fet de no conèixer moltes paraules valencianes, aquestes s’hagueren de rebutjar en la litúrgia, el mateix hauria de passar amb la versió castellana dels textos litúrgics. I això no passa amb el castellà. Perquè, quanta gent sap què vol dir la paraula castellana ‘retama’, que apareix al Ps 119: 4? I no per això deixa d’utilitzar-se. O quanta gent que va a missa en castellà sap que és la ‘brea’ (Ex 2:3), un ‘holocausto’ (Lv 1:4), un ‘Efod’ (Ex 28:4), la ‘cornalina’ (Ex 28:9), les paraules ‘Urim’ i ‘Tumim’ (Ex 28:30) o ‘levita’ (Lc 10:32)? I s’eliminen eixos termes pel fet que la gent no en sap el significat? I aquestes expressions desconegudes, però que s’utilitzen als textos litúrgics en castellà, no són sinó un xicotet exemple, ja que si posara totes les paraules desconegudes que ixen a la Bíblia o als textos eucològics, necessitaria deu o onze articles com aquest. O més!

Hi ha una versió andaluza dels textos litúrgics o de la Bíblia, on la paraula ‘Jesús’ siga substituïda per ‘Jezú’ i ‘mi alma’ per ‘mi arma’, com es pronuncia a Sevilla o a Màlaga? Per què els textos litúrgics en castellà (i amb paraules desconegudes per a la gent del carrer) no fa cap diferència entre la llengua que es parla a Burgos i a Toledo i la que es parla a Huelva o a Almeria? Per què la dificultat (o més aviat la negativa) de l’Església jeràrquica a admetre la unitat de la nostra llengua, quan els bisbes valencians sí que admeten la unitat de l’espanyol i els textos litúrgics no fan cap diferència en els textos litúrgics proclamats a Écija o a Cadis i els proclamats a Calahorra o a Sòria?

La por a utilitzar paraules catalanes, que són també valencianes, i a qualsevol referència a allò que siga català, va arribar al súmmum del ridícul amb una anècdota que em contà un bon amic. Sa tia, una mestra molt catòlica, als anys seixanta va fer uns Goigs en castellà (com era costum en aquell temps) a un sant màrtir de Girona: ‘Desde tierras africanas/ y con ansias de martirio/ embarcas ¡Santo delirio!/ rumbo a costas catalanas’. Però el rector del poble, uns anys després, va canviar el terme ‘costas catalanas’ dels Goigs, per ‘costas mediterraneas’, tot i que amb l’afegit, amb dues síl·labes més, no hi ha manera de rimar.

Quan els bisbes valencians demanen als bisbes andalusos que promoguen una Bíblia en andalús, diferent de la que s’utilitza a Talavera de la Reina o a Astorga, estaran qualificats per demanar uns textos litúrgics valencians diferents als que s’utilitzen a Gironella a Maó o a Andorra la Vella.

El repret de les campanes del Micalet hauria de fer reflexionar els nostres pastors, per veure com, malgrat que hi ha paraules valencianes que no s’utilitzen, la web de l’arquebisbat, amb molt de sentit comú sí que ho fa. Com l’Església Valenciana hauria d’utilitzar les paraules valencianes en els textos litúrgics.     

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Llibre de la Festa d'Elx (VILAWEB/ONTINYENT, 14/08/2016)

Cada any, quan s’acosta la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, festa que els valencians anomenem col·loquialment, la Mare de Déu d’Agost, o la Mare de Déu del Llit, m’agrada escoltar el CD de la Festa d’Elx. La música i la lletra del Misteri em recorden les vegades que, amb els meus pares i les meues germanes, he estat en aquesta representació impressionant a la basílica de Santa Maria.

Però enguany, a més dels cants del Misteri, estic llegint el ‘Llibre de la Festa d’Elx’, una obra extraordinàriament interessant de l’amic Gaspar Jaén i Urban. Com diu l’autor obra, ‘La Festa era la nostra història millor, la fe en l’antiga cultura, l’antiga saviesa d’aquest País Valencià que els déus beneïsquen sempre’.

Aquest llibre, editat per la Universitat d’Alacant, és la versió definitiva, revisada i augmentada, de l’obra del mateix títol publicada a Elx el 1984.

En una mena de pròleg, el poeta Vicent Andrés Estellés escrivia el 1985: ‘El llibre de Gaspar Jaén i Urban és un excel·lent llibre. D’una prosa acurada, plena de sabor, evoca, enumera, descriu moltes coses d’aquest Misteri, que va tenir entre altres elogis, l’elogi puntual, fet en castellà, de don Eugenio d’Ors’.

El llibre de Gaspar Jaén i Urban fa un repàs exhaustiu dels elements constitutius de la Festa d’Elx, com, entre d’altres, l’idioma, les consuetes, l’origen, els cronistes, els símbols, l’espai de la Festa, els preparatius, la Mangrana, Joan i els Apòstols, els Jueus i el soterrar, Tomàs, la coronació o les salves.

Pel que fa a les representacions assumpcionistes al vell continent, Gaspar Jaén i Urban ens recorda que ‘drames com el nostre s’estenien per molts racons d’Europa’, des d’Itàlia a Occitània i a França, a més de les que es representaven a les catedrals de Girona, Solsona i Urgell, i a les esglésies del Rosselló, Lleida i Tortosa o a Castelló de la Plana, del segle XVI, text ‘conservat en castellà’.

El poeta de Burjassot escrivia el 1985 per a l’edició que es publicà un any abans: ‘El llibre, ni cal dir-ho, constitueix la millor de les guies per tal de seguir, puntualment, la representació de la que fou qualificada com a “única òpera que es representa a l’interior d’una església”.’ Per això mateix Vicent Andrés Estellés afirmava: ‘Jo m’estime molt aquest llibre… és excel·lent, ho torne a dir, i acompleix, amb escreix, la seua estricta finalitat’. Estellés, que qualificava el Misteri d’Elx de ‘viva meravella’, recordava en el seu pròleg ‘tants i tants moments espectaculars, bellíssims, com es viuen, devotament, mentre hom assisteix a la “dormició” de la Verge, la irrupció dels jueus o l’assumpció final de la Mare de Déu al cel’.

Aquesta representació assumpcionista, Patrimoni de la Humanitat i que tan bé retrata Gaspar Jaén i Urban al seu llibre, conté, com diu Estellés, ‘les músiques celestials de les guitarres que enramen l’aire de l’església, i que van davallant, entre l’estupefacció general i l’emoció particular, privadíssima, del creient’.

He de dir que aquest excel·lent llibre de Gaspar Jaén i Urban és una magnífica companyia per a viure, bé en directe o en la distància, aquest esplèndid drama assumpcionista, joia de la cultura i de l’art del País Valencià, que ens mostra el comiat dels Apòstols de Maria i la mort i la glorificació de la Mare de Déu.   

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El convent de les Caputxines d’Alacant en la tesi de Maica Cortés (VILAWEB/ONTINYENT, 11/08/2016)

Hui 11 d’agost l’Església celebra la festa de Santa Clara d’Assís, mare espiritual de les clarisses i de les caputxines, presents aquestes últimes a Alacant des del segle XVII.

Va ser precisament sobre el convent de les caputxines d’Alacant, que el passat 17 de juny, Maica Cortés Sempere, nascuda a Banyeres de Mariola, va defensar la seua tesi a la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant, amb un treball que el tribunal qualificà d’excel·lent.

Com ens recorda Maica Cortés, va ser a Nàpols, a mitjans del segle XVI, quan Maria Lorenza Longo, vídua d’un alt funcionari dels reis catòlics, fundà les Caputxines, que arribaren a Espanya a finals d’aquell mateix segle, per tal de fundar els convents de Granada i de Barcelona, i que s’instal·laren a Múrcia el 1645.

Alacant, com diu Maica Cortés, “impregnat de la religiositat barroca de l’època, que acollia ja set convents masculins i dos femenins”, va rebre aquelles sis monges caputxines que venien de Múrcia i que arribaren a Alacant el 27 de febrer de 1672.

En aquest nou convent a Alacant, va tindre un paper fonamental la Mare Úrsula Micaela Morata (1628-1703), una religiosa amb experiències sobrenaturals i que va ser “protagonista indiscutible” en aquesta nova fundació. La Mare Úrsula va ser una dona “d’una gran intel·ligència espiritual que es desplegava amb l’alegria, l’entusiasme, el coratge, la determinació i la capacitat de transcendir el dolor”, actituds que la van ajudar a superar les dificultats que hagué d’afrontar al llarg de la seua vida. El convent va ser una realitat gràcies a una cèdula reial que atorgà la reina Mariana d’Hausburg. No cal dir que aquesta fundació va rebre també el suport econòmic i social de nombroses persones, començant pel terreny per a construir el convent, que va donar Fernando Martínez de Fresneda.

Maica Cortés ha estudiat la correspondència de la Mare Úrsula, i gràcies a les 23 cartes conservades, podem saber que va ser “una persona afectiva, propera, pendent de les necessitats de l’impulsor de la nova fundació, el canonge de la catedral d’Oriola, José Sala”.

En aquesta tesi sobre el convent de les caputxines d’Alacant, Maica Cortés presenta la clausura de les monges com a “relativa”, ja que “no suposà l’allunyament del món” d’aquestes dones. De fet, com afirma Maica Cortés, el convent “no estava aïllat ni desconnectat de la societat”, sinó que estava “relacionat amb destacats membres de l’elit cultural i artístic de l’Alacant barroc”. Per això “la clausura no va impedir que les monges tingueren connexió amb els esdeveniment polítics i els corrents espirituals de l’època” amb un equilibri “entre el recolliment místico-espiritual intern de la clausura, amb l’activitat de marcat signe públic extern”.

L’estudi de Maica Cortés ha identificat la majoria de les caputxines, amb un “marcat caràcter multicultural, característic de les ciutats obertes al mar”, com Alacant. Per això el convent acollí, a més de monges de la província d’Alacant, altres religioses  provinents de “Saragossa, Cadis, Múrcia, Albacete, Girona, Navarra, València i fins i tot de Flandes”. 

El convent de les caputxines d’Alacant, com ens recorda la tesi de Maica Cortés, va patir les conseqüències de les guerres entre França i Espanya durant el segle XVII, i també les ocasionades per la guerra de Successió, el segle XVIII, on els anglesos van profanar el cos incorrupte de la Mare Morata. Cal recordar que el 24 de febrer de 2009 es va fer un estudi forense de les restes de la Mare Úrsula, amb unes conclusions recollides posteriorment en un llibre de Fernando Rodes que va publicar la Universitat d’Alacant.

Les dificultats per a les caputxines van continuar el segle XIX, quan es tiraren a terra les muralles i la vall on hi havia el convent, i es construí l’actual Rambla de Méndez Núñez. També el segle XX i degut a les reformes urbanes d’Alacant, el convent de les caputxines es va vore afectat, començant per les revoltes de 1931, quan va ser cremat, juntament amb altres 18 convents més de la ciutat. El consistori va expropiar el convent i finalment, el 9 de gener de 1934 l’edifici va ser enderrocat. Va ser després de la guerra civil quan les monges es van reunir en un pis del carrer Jorge Juan, fins que l’ajuntament d’Alacant els va oferir una terreny municipal on es va construir el nou convent.

Curiosament, al lloc del primitiu convent es construí la sucursal del Banc d’Espanya, en un clar contrast, “ja que l’espai de pobresa franciscana, la representació més clara de l’opció per la vida sense possessions, apareixia ara ocupat pel màxim símbol de riquesa”.

Com diu aquest excel·lent treball de Maica Cortés, “la Mare Morata continua representant per a les caputxines actuals i per a una bona part de la societat de l’època de les tecnologies, un model de santedat o d’espiritualitat que va viure l’Alacant de la Modernitat”.  

No cal dir que aquesta tesi de Maica Cortés, tan interessant, ens acosta al món d’aquelles monges caputxines d’Alacant del segle XVII, i a la figura preeminent de la Mare Úrsula Micaela Morata.

"Trenzar una historia de amor y de vida con Dios" (RELIGIÓN DIGITAL, 07/08/2016)

"El anhelo de los nuevos profesos benedictinos de Montserrat"

Josep M. Bausset: "Trenzar una historia de amor y de vida con Dios"

Hay una nueva manera de vivir, de hacer y de ser, no basada en el poder o el dominio

Este es el deseo del monje en darse a Dios. Este es el objetivo de los que en los monasterios se consagran a Dios. Esta es la actitud de aquel que, en el seguimiento de Jesús, en el silencio del claustro, quiere hacer de la propia vida, entrelazada con la del Maestro, una historia de amor. Es precisamente esta la actitud y el anhelo de los dos nuevos monjes profesos, que el 6 de agosto hicieron la profesión temporal en Montserrat.

El monje es aquel que, reconociendo la propia debilidad y su fragilidad, sabe confiar en el Dios que lo ha llamado a adentrarse en el camino de la vida monástica, para recibir de Cristo aquella alegría que llena su corazón, ya que se sabe amado por Dios. Y es que el amor, y solo el amor, está en el origen de la vida monástica, como un camino, como una aventura, como un éxodo que hace que el monje, saliendo de si mismo, camine, avance, corra, en la escuela del servicio del Señor, al lado de los hermanos que Dios le da, y a los cuales ha de saber acoger, amar y servir.

El monje, como los dos nuevos profesos temporales, Xavier y Jordi, es aquel que, con"un corazón y una mente abiertas a toda la humanidad", como remarcó el P. Abad Josep Mª Soler en la homilía del pasado día 6, intenta que su vida y su oración sean un servicio y un ministerio a favor de nuestro mundo. Es guiado por el Espíritu Santo, que el monje quiere ser testigo de fraternidad, artesano de comunión, sembrador de unidad, profeta de compasión, icono del amor Trinitario de Dios, servidor de la caridad y heraldo de esperanza. El monje, con su vida, que pone totalmente en manos de Dios, y a pesar de su propia pequeñez, es un hombre que sueña, porque se fía totalmente de aquel Dios que abre nuevos caminos allí donde aparentemente no había ninguna posibilidad de avanzar.

Bajo la acción del Espíritu Santo, y con el anhelo de buscar siempre el rostro de Dios, el monje se esfuerza por ser testigo del Reino en el silencio y en la oración, en la acogida y en el trabajo, en el estudio y en la lectio, rumiada y masticada, que va alimentando la propia vocación.

El monje es aquel que aprende cada día, a hacer suya, y a mostrar a los demás, la ternura de un Dios que es Padre. El monje es aquel que sabe mirar la creación con ojos confiados, como los de un niño, ya que sabe que nuestro mundo está como acunado por el amor de Dios. El monje también aprende a vivir, en la escuela del servicio del Señor, desde la libertad, que siempre es fruto de la misericordia. El monje sabe que la su vida, llena de la belleza de lo que es sencillo, ha de ser espejo de generosidad y de entrega.

Iluminado por la luz nueva de Pascua, el monje, como los dos jóvenes que profesaron el día 6, ha de aprender a ser humilde como las plantas del bosque, pequeñas y sencillas, y a la vez, llenas de fragancia y de belleza. El monje ha de saber ser un hombre acogedor como la sombra de un pinar o como el agua fresca que se ofrece generosamente a los caminantes cansados. El monje, configurándose a Cristo, ha de saber descubrir en la creación, en cada acontecimiento y en cada persona, el amor inmenso del Dios del consuelo y de la alegría, del Dios que no se cansa nunca de amar, del Dios que nos sostiene en nuestra debilidad y en nuestra tribulación, del Dios que abre nuevos horizontes y nuevas esperanzas.

                                                          Profesión en Montserrat

La profesión temporal de estos dos jóvenes, muestra a nuestro mundo que hay una nueva manera de vivir, una nueva manera de hacer y de ser, no basada en el poder o en el dominio de los otros, en el consumismo, en la mediocridad o en las mentiras. Por eso los dos jóvenes que se han consagrado a Dios como monjes de Montserrat, sensibles al sufrimiento y a la alegrías de los hermanos, con su opción de vida, nos ayudan a hacer de nuestra comunidad un espacio vivo, abierto y pasqual, confiado y pacífico, invadido por el gozo del Espíritu, para así trenzar una historia de amor y de vida.

Si como dijo el papa Francisco el pasado día 10, la puerta santa es la del encuentro entre el dolor de la humanidad y la compasión de Dios, los monjes hemos de hacer de los monasterios, signo de la misericordia de Dios y un encuentro de la ternura de Dios con la humanidad.

El xic de les taronges i el corredor mediterrani (10/08/2016)

Una de les opinions més llegides de Josep Miquel Bausset, publicada el 30 de març de 2015

El passat 11 de març, en passar per davant de l’estació de Sants de Barcelona, vaig vore una furgoneta de Carcaixent que anunciava la venda de taronges d’aquesta manera: “El Xic de les taronges. Te les portem del camp a casa”. L’amo d’aquest negoci (amb una magnífica web en valencià) l’ha enfocat com  una nova forma de comercialitzar aquesta fruita, sense intermediaris, i per tant, d’una manera més directa.

En ple barri de Sants de Barcelona, l’amo del “Xic de les taronges” no li va caldre fer cap traducció del “valencià” al “català”, per tal de tindre èxit en la venda de les taronges. El llaurador de Carcaixent, ni tan sols no li va caldre traduir “xic” per “noi”, per fer-se entendre. I és que la paraula “xic”, no només és utilitzada a la Ribera o a la Vall d’Albaida, sinó també al Tarragonès. O no recordem una de les colles castelleres més famoses a Catalunya, com és la dels Xiquets de Valls?

Els qui des dels anys 70 (recolzats pel partit que actualment governa el País Valencià) s’han obstinat en negar la unitat de la nostra llengua, amb l’únic l’objectiu d’enfrontar i dividir els valencians, haurien de conèixer (i d’utilitzar) el valencià. D’aquesta manera s’adonarien del ridícul que fan en voler negar una veritat científica admesa per totes les Universitats del món. I també, d’aquesta manera, utilitzant el valencià, s’oblidarien de les manies secessionistes que amb les quals ataquen la unitat de la nostra llengua. L’amo del “Xic de les taronges” així ho va entendre en utilitzar el valencià a la seua furgoneta, davant l’estació de Sants de Barcelona. Sense manies, ni traduccions inútils, ni fòbies anticatalanistes!

Per què el PP intenta enfrontar i oposar el valencià al català? La raó és més que evident: es tracta de destruir la nostra llengua i de convertir-la en una mena de patois d’anar per casa, com va quedar ben patent en el discurs de l’alcaldessa de València i el seu “caloret”. O en les vegades (poques) que el President Fabra utilitza la nostra llengua, sense cap interès per perfeccionar-la i parlar-la correctament. És això, la marginació (i la desaparició) del valencià, el que pretén el partit que governa el País Valencià. I és per això que aquest partit tracta l’AVL amb el menyspreu al qual ens té acostumat. Un menyspreu que cap formació política del món no ha fet mai a una entitat acadèmica. Com ha escrit recentment l’amic Vicent Sanchis en l’article al diari AVU, “La fredor dels botxins”, “el Partit Popular al llarg de dues dècades a la Generalitat i vint-i-quatre anys a l’Ajuntament de València, ha intentat destruir la llengua”. I és que com ha dit Vicent Sanchis, “El “valencià” del PP és un recurs per reivindicar en aparença un fals valencianisme. És una morralla local sense futur”. I una manera d’enfrontar els valencians, utilitzant les vísceres en compte de la raó!

I no és també això, enfrontar i dividir els valencians, així com arraconar-nos com a Poble, el que es pretén amb les dificultats que posa el Govern de Madrid pel que fa al Corredor Mediterrani? Com és possible que les taronges, per arribar a Europa des del País Valencià, hagen de passar per Madrid? I com és possible que el trajecte València-Madrid (amb una distància en quilòmetres més gran) es faça en menys temps que el viatge València-Barcelona? Com és possible que en més de 15 anys, l’euromed València-Barcelona no haja reduït gens, el temps del seu trajecte. Si el 1998 viatjar de València a Barcelona costava tres hores, el 2015 costa 180 minuts.

En un article a La Vanguardia, de 2013, del professor Josep Vicent Boira, titulat “200 vagons des de València”, l’autor recordava que ja el 1930, “el valencià Luis Lucia Lucia, un dels pocs polítics espanyols condemnat a la pena de mort dues vegades consecutives, una pels republicans, i una altra pels franquistes, va defensar la necessitat d’una línia d’ample internacional al corredor mediterrani”, que Lucia va anomenar “València-Port Bou”. I és que Luis Lucia, com recordava en aquest article el professor Josep Vicent Boira, “tenia clara la seua aposta: els problemes de l’exportació de fruites valencianes i dels taps a Cerbère podien ser evitats portant a València la xarxa d’ample internacional”. En el mateix article el professor Boira recordava també que, quan el març de 1930 es va parlar per primera vegada d’una línia internacional París-Barcelona, va ser “l’alcalde de València, el conservador José Mestre, nomenat pel general Miguel Primo de Rivera qui, amb gran agilitat, va despatxar una comissió a la capital catalana encapçalada pel seu tinent d’alcalde per mostrar les conveniències que aquesta obra tan beneficiosa es prolongue a València”.

Com diu el professor Boira, “en aquell temps, 190000 tones de mercaderies al mes (dos-cents vagons al dia) eixien des de la capital valenciana amb destinació a Europa”. A la vista dels resultats, l’article del professor Josep Vicent Boira acabava amb una pregunta a propòsit de la via d’ample internacional a València: “Arribarà, senyora Pastor?, arribarà, senyor Rajoy?”.

L’amo del “Xic de les taronges” i els llauradors valencians (i també els qui fem el trajecte València-Barcelona) apostem pel corredor mediterrani. El que ja no sé és si aquesta aposta per l’ample internacional la té també el partit que governa la Generalitat del País Valencià i el Govern de Madrid.

Lolita Sanchis (VILAWEB/ONTINYENT, 08/08/2016)

Dijous passat es va morir Lolita, la dona de l’amic Eliseu, d’Albalat de la Ribera. Era una dona menuda, xicoteta d’estatura, però humanament molt gran! Lolita va ser una dona entusiasta, d’un gran coratge, plena d’il·lusió i d’un gran amor al País i a la nostra llengua. Lolita i el seu marit, juntament amb els amics Adrià i Amparín, Eduard, Xavier, Carme, Pere-Joan o Josep i les seues dues germanes, formaven, ja des del franquisme, un grup actiu a Albalat, que, malgrat les dificultats i les incomprensions, van treballar (i continuen fent-ho) per la llibertat del País Valencià i per la nostra cultura. I per la normalització del valencià a la litúrgia. Tots ells són persones cristianes, fermes i convençudes, que a la parròquia d’Albalat van introduir la nostra llengua en les lectures de la missa i amb els cants que cantaven.

Una de les iniciatives més rellevants d’aquest grup entusiasta d’Albalat, juntament amb els amics d’Algemesí, com Eduard Sarrió, la seua muller Amparo i els seus fills, o els amics Vicent i Alícia, va ser l’excursió que cada any, i en ple franquisme, organitzaven a Montserrat amb motiu de la Festa de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, el cap de setmana més pròxim al 20 de febrer, aniversari del naixement del mestre Pompeu Fabra (20 de febrer de 1868).

L’encesa de la Flama es va fer per primera vegada a la tomba de Fabra, a Prada del Conflent, el 1968. Va ser l’any següent, amb motiu del primer aniversari d’aquell acte, que es va acordar que cada any, una entitat organitzaria la Festa de la Renovació de la Flama, que des de Prada era portada per un grup excursionista fins al monestir de Montserrat on era dipositada en una llàntia que hi ha a l’atri de la basílica, i on els monjos, que mantenim encès aquest foc tot l’any, la custodiaríem fins la renovació de l’any següent. La Flama de la Llengua era el símbol, en ple franquisme, de fidelitat a la llengua, com queda palès a la llàntia, que porta aquesta inscripció: ‘L’encengué la fe, la portà l’esforç, la manté la voluntat d’un poble’.

El 1981, tres Flames s’uniren a Montserrat per renovar, un any més, el foc de la llàntia. La Flama del País Valencià la va encendre el grup d’Albalat a la tomba d’Ausiàs March, a la catedral de València; la de les Illes, a la tomba de Ramon Llull; i la de Catalunya, a la tomba de Jaume I, al monestir de Poblet. En plena Batalla de València, l’encesa de la Flama del País Valencià s’hagué de fer uns dies abans dels previstos, ja que grups blavers havien donat la veu d’alarma per boicotejar aquest acte que ells consideraven un atac a la ‘Llengua Valenciana’. Com m’ha fet notar l’amic Vicent Niclòs, aquells anys, viscuts intensament per Lolita i pels amics d’Albalat i d’Algemesí, van ser una etapa ‘convulsa però farcida d’il·lusions i projectes personals i col·lectius’.

En el viatge a Montserrat, amb un o dos autocars ben plens, que eixia d’Albalat a les quatre del matí, per arribar a Montserrat cap al migdia, Lolita era com l’ànima d’aquell grup, amb la seua simpatia exuberant, amb un humor fi i sa, amb el seu entusiasme i el seu cor ple de tendresa i d’amor al País. Com m’ha dit l’amic Adrià, Lolita sempre tenia ‘el somriure als llavis, i era alegre i entusiasta’.

Lolita quedava ben definida pel llibre dels Proverbis quan diu: ‘Una dona forta qui la trobarà? És més preciosa que les perles’ (Pr 31:10). La seua vida podria resumir-se ben bé amb el lema del canonge Carles Cardó quan deia: ‘Hem d’utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees’.  

Dones com Lolita són les que fan possible un País Valencià més nostre, més lliure, més valencià. Sense fer-se notar, sense protagonismes, Lolita sempre estava allà on feia falta. Per això el seu record i el seu exemple ens seran estímul i coratge per continuar treballant per la llibertat del nostre País i pel valencià a l’Església.

Document: Quaranta anys de la Flama de la Llengua Catalana (pdf)

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

"La guerra és un negoci" (VILAWEB/ONTINYENT, 06/08/2016)

D’aquesta manera tan clara i valenta parla, dia sí i dia també, el bisbe Santiago Agrelo, un cristià de cap a peus que va vindre el febrer passat a València per participar en el Fòrum ‘Cristianisme i món d’avui’.

Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia i sense por una de les injustícies més greus del nostre món com és la indústria armamentística, que és un bon negoci: sobretot per a alguns. I és que l’Estat espanyol i el Gobierno del Sr. Rajoy han autoritzat recentment una venda rècord d’armes per valor de 10.000 milions d’euros. Com informava el diari El País el diumenge 31 de juliol ‘les exportacions espanyoles de material de Defensa augmentaren l’any 2015 d’un 16%’.

En 2007, les despeses en Defensa van ser de 932,9 milions; en 2008, de 934,5; en 2011, de 2.431,2; en 2013, de 3.907,9; en 2014, de 3.203,2 i en 2015, de 3.720 milions d’euros.

Curiosament, Aràbia Saudita va ser el millor client dels països de fora d’Europa. Però a més d’Arabia Saudita, el Gobierno espanyol tenia clients tan democràtics com Oman, Bahrein, els Emirats, Qatar i Kuwait. Paradoxalment, el Gobierno de Madrid que acusa Veneçuela de ser una dictadura, li va vendre canons per a patrulleres, i a Cuba equips per a la policia. Curiosament també, Espanya va vendre a Turquia material bèl·lic per valor de 168 milions. Altres destinacions de les vendes d’indústria bèl·lica espanyola van ser els països de la UE i de la OTAN, per valor de 1.575,1 milions d’euros i els països de la UE però que no formen part de l’OTAN, amb una venda de 10,4 milions.

Com deia el bisbe Agrelo, la guerra és un negoci (un molt bon negoci) per a alguns, que són els qui s’enriqueixen a base d’embutxacant-se uns diners tacats de sang. Per això també el bisbe Sebastià Taltavull, amb valentia, es preguntava en un article al diari Ara l’1 d’agost passat: ‘Com es pot aturar el comerç d’armes, que està afavorint que el mal encara s’estenga més i hi haja qui sempre ix guanyant amb la desgràcia dels altres?’.  

Segurament que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa podrien contestar aquesta pregunta del bisbe Taltavull i també la denúncia del bisbe Santiago Agrelo sobre la venda d’armes. Però no ho faran. I és que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa (o el d’Interior) podrien deixar de costat la demagògia i acabar amb una indústria que mata i que obté uns beneficis ben sucosos per a alguns, sí, però tacats de sang.

L’arquebisbe Agrelo també defensa una Església comunitat de seguidors de Jesús de Natzaret, que no té per missió ‘portar bones raons, sinó bones notícies’, és a dir l’Evangeli, la Bona Nova, que és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, no d’opressió. Per això l’arquebisbe Agrelo defensa també la necessitat d’una Església que, només des de la fragilitat, quan és dèbil, pot ser forta, mentre que no vol una Església forta, ja que quan més forta, més temptació hi ha de caure en la corrupció.

En la seua denúncia profètica, l’arquebisbe Santiago Agrelo assenyala, una vegada i una altra, el problema, i alhora l’escàndol de la fam, quan acusa els governs del Primer Món de ser els responsables d’aquest flagell, ja que ‘si no són criminals per condemnar a fam a una multitud de pobres, són culpables per ignorar-los’. I per això l’arquebisbe es pregunta, i ens pregunta a tots nosaltres: ‘Els qui maten de fam milions de persones, si no són terroristes, què són?’.

L’arquebisbe Agrelo també denuncia la corrupció en la política i en l’economia, una pràctica basada en la mediocritat d’alguns polítics, que quan és ‘acceptada per una majoria de ciutadans, és la mare de la corrupció escandalosa d’una minoria de mediocres’.  I d’això alguns polítics valencians ens són exemple, desgraciadament!

A partir de l’Evangeli, i en sintonia amb el papa Francesc, l’arquebisbe Santiago Agrelo proclama que ‘una legalitat injusta és una injustícia legal’. D’ací que també alça la veu per denunciar la indiferència d’Europa envers els refugiats, quan la impermeabilització de les fronteres ‘ha impermeabilitzat el cor’ dels hòmens. Si a través de les fronteres passen els diners, però moren els pobres, vol dir que ‘les fronteres són l’evidència de la nostra iniquitat’. Per a l’arquebisbe Agrelo, ‘els morts en les nostres fronteres són l’evidència que la política migratòria és criminal’. I això hauria de fer reflexionar els governs i els ministres que condecoren imatges de la Mare de Déu, i alhora menyspreen les persones més vulnerables del nostre món. Amb aquesta actitud, el bisbe Agrelo proclama que per humanitzar el nostre món cal mirar els altres com a germans: ‘Només coneixeràs l’altre si t’acostes a ell’. L’arquebisbe Agrelo sempre ha defensat que abans del dret de les fronteres, hi ha el dret de les persones.

En el Fòrum ‘Cristianisme i Món d’avui’ del febrer passat, l’arquebisbe Agrelo també va defensar el dret de celebrar la fe en la llengua del poble, com passa a París, a Londres o a Madrid, però no al País Valencià, on la nostra llengua continua prohibida.  

L’arquebisbe Santiago Agrelo parla com parlava Jesús, sense ser políticament correcte, sense adular el poder, sense tancar els ulls o mirar cap a una altra banda, davant la dramàtica situació que viu una multitud de persones. Per això les paraules del bisbe Santiago Agrelo, com les del papa Francesc i les del bisbe Sebastià Taltavull, fan creïble la nostra Església, ja que parlen, no des de l’aliança amb el poder, sinó des de la denúncia profètica d’uns hòmens que, d’una manera radical (és a dir, des de l’arrel de l’Evangeli) esdevenen testimonis del Regne.

L’arquebisbe Agrelo, com el papa o el bisbe Sebastià, no viuen tancats (i aïllats) en un palau d’ivori, sinó que, com Jesús de Natzaret, van pels carrers i per les places i s’acosten a la gent. És així com Agrelo es va desplaçar a les reixes de Ceuta i de Melilla per denunciar una política migratòria antihumana i, evidentment, anticristiana. O com el papa va anar a Lampedusa.

Com enyorem al País Valencià pastors com l’arquebisbe Santiago Agrelo o el bisbe Sebastià, que amb una veu profètica denuncien les injustícies i les opressions dels poderosos, i obrin camins d’alliberament i de llibertat per als pobres. És d’aquesta manera, amb humilitat i senzillesa, i alhora amb valentia i coratge, que l’arquebisbe Agrelo i el bisbe Sebastià, amb els peus enfangats (i no sobre la moqueta) mostren el Déu dels cristians, que no és el Déu dels poderosos o dels opressors, sinó el Déu dels oprimits, el Déu que ‘dispersa els hòmens de cor altiu’, el Déu que ‘derroca els poderosos del soli i exalça els humils’ (Lc 1:51-52).  

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)