Divendres, 20.11.2015 Reflexions al voltant dels atemptats a París (La Veu del PV)

Dissabte passat a Barcelona vaig assistir a una jornada organitzada pel Grup Sant Jordi de defensa i promoció dels drets humans, sobre “La religió com espai de sensatesa i de pau”, un tema que no podia ser més actual, després dels atemptats terroristes de divendres 13 a París.

Va ser el ponent Justo Lacunza, missioner navarrès i exrector del Pontifici Institut d’Estudis Islàmics, qui en una extraordinària conferència va presentar la situació actual de l’Islam. El professor Lacunza ens va animar a no tindre por “a continuar caminant”, malgrat l’horror dels atemptats de la nit anterior. Lacunza va defendre l’Islam com a religió de pau, alhora que va fer una crida perquè es deixe de manipular la religió.

A propòsit de la violència terrorista a París, el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, ha escrit l’article “Meditación sobre el 13 N”, on presenta una sèrie de reflexions que cal tindre en compte, i que trobareu en l’enllaç d’aquesta mateixa pàgina.

El primer punt que destaca González Faus és el salvatgisme d’aquests atemptats. Per això el jesuïta valencià es pregunta com podem arribar a aquesta inhumanitat. Si tenim en compte les paraules del profeta Isaïes, “la pau és fruit de la justícia”, què passa al nostre món?

Una altra reflexió que fa González Faus és que no hi ha morts de primera classe i de segona. I encara, presenta els “valors” que exalça la nostra societat: els diners, els beneficis, la reforma laboral, les jubilacions de tres milions per als banquers....    

Aquest article també fa referència al mercat d’esclaus i al repartiment d’Àfrica que van fer els europeus, o la forma com van nàixer els països de l’Orient Mitjà.

El problema de les fronteres, tan actuals, és tractat igualment per Gonzàlez Faus, que afirma que abans de tancar fronteres, “hauríem de posar fronteres a la nostra avarícia”. Per això ens recorda les paraules del jesuïta Ignacio Ellacuría, assassinat pels paramilitars del Salvador, quan defenia “una civilització de la sobrietat compartida (o de la pobresa), com a única eixida per al nostre món”.

González Faus recorda les paraules de Mounier sobre el “pecat estructural” del nostre món desenrotllat, del qual només uns se n’aprofiten, mentre que altres el pateixen.

L’article de González Faus, que acaba fent una crida a no reaccionar amb odi, per tal de no entrar en una espiral de violència, ens anima a viure amb esperança, ja que la humanitat ha eixit victoriosa d’altres catàstrofes.

Tant les reflexions del professor Lacunza com les de González Faus, ens poden ajudar per enfocar i intentar trobar solucions al problema del terrorisme.  

Juliet i Bausset (LA VEU del PV)

El dissabte passat, ja de nit, l’amic Àngel Velasco m’envià un missatge al mòbil, on em feia saber que Juliet, “gran amic de ton pare”, havia faltat.

Julio Palau, d’Alginet, un dels més grans pilotaris, va ser, efectivament, un gran amic de mon pare, amb una amistat, fidel i sincera, que es va allargar en el temps fins a la mort de mon pare.

Fruit d’aquella vella amistat, com em comentaven les meues germanes, cada dos o tres mesos, mon pare telefonava a Juliet, i una germana meua, amb mon pare, anava amb el cotxe a Alginet, per recollir Juliet i un altre amic, i se n’anaven a l’Alcúdia a esmorzar. Mon pare, Juliet i l’altre amic, seien al bar Casanova de l’Alcúdia i “atacaven” un bon allipebre per esmorzar, tot i que mon pare no el tastava. Els esmorzars eren l’excusa per trobar-se els tres vells amics, i parlar llargament de la Pilota, de les partides d’abans i les  d’ara, dels nous pilotaris que anaven eixint, de la “màgia” de l’irrepetible Genovés, dels triquets i de l’afició al nostre esport nacional. Després de l’esmorzar, pausat i tranquil, amb una conversa amena i cordial, una de les meues germanes, amb mon pare, acompanya Juliet i l’altre amic fins a Alginet. I així fins l’altra trobada.
 

_{Juliet d'Alginet, al Trinquet de Carlet amb aficionats}
Fotografia d'Ismael Latorre Mendoza
 

El passat 9 d’Octubre, la Generalitat Valenciàna va atorgar, ben merescudament, la Medalla al Mèrit Esportiu a Juliet, “per la seua dedicació a la Pilota Valenciana”, reconeixent així un dels pilotaris que han fet història. Va ser el fill de Juliet qui va recollir aquest guardó, que era un reconeixement públic dels governants valencians que ara estan ara al Palau de la Generalitat. Juliet, en vida, ha pogut vore el premi a una trajectòria impecable, en el Joc de la Pilota.
 

_Juliet

Juliet, que va començar a jugar a Pilota als quinze anys, en la modalitat d’escala i corda, va ser un “dels millors jugadors” de Pilota Valenciana.       

Enguany, el passat mes de setembre, durant les festes de la Mare de Déu de l’Oreto, en el Memorial Josep Lluís Bausset de Pilota Valenciana que organitza l’Ajuntament de l’Alcúdia en homenatge a mon pare, un nét de Juliet (seguint l’estela del seu iaio) amb Montesa, s’enfrontà a Pasqual i Dani, en una partida a l’Alcúdia.
 

_Bausset

Estic segur que Juliet i Bausset, com dos veritables cavallers de la Pilota, i retrobats ara al cel, continuaran, com dos entranyables amics, les seues tertúlies, amb allipebre o sense, comentant les partides dels dissabtes a Pelayo, els nous jugadors que van apareixent o la situació al nostre País.

Cavallers i hòmens de paraula, els rostres de Juliet i de Bausset ens mostren encara hui, la bondat a la cara i la importància del diàleg i de l’amistat.
 

_{Juliet i Bausset en la inauguració del Trinquet d'Alzira - 27 de març de 2011}

Segur que el bon Déu que els ha acollit als dos al seu Regne, també seurà a taula amb ells, per enraonar sobre Pilota Valenciana. I no m’estranyaria gens que en algun racó del cel, hi haguera ja un trinquet, on Juliet o Rovellet, acompanyats d’altres pilotaris, faran bones partides de Pilota!

El xinès, la fala i el valencià a l'Església(LEFVANTE-EMV)

De tots és sabut que l´Església, per mitjà de la Constitució "Sacrosanctum Concilium", recomanava la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia. I això s´ha anat fent progressivament al llarg dels 50 anys que van de la clausura del Vaticà II, el 1965, fins als nostres dies. S´ha fet així a totes les Esglésies i a tots els països llevat del nostre, on la nostra llengua continua absent dels nostres temples i dels Seminaris, i marginada per l´Església Valenciana, amb algunes excepcions, i degut a la bona predisposició d´alguns preveres. I això que passa al nostre País, no passa en cap altre país més del món.

El 7 d´aquest mes, la comunitat catòlica xinesa de la ciutat de València va fer la ruta del Sant Calze, des dels Jardins del Real fins a la catedral, on a la capella del Sant Calze celebraren una missa en xinès, cosa que m´alegra de veritat. I per això felicite els cristians d´origens xinès que viuen a València i el capellà que celebra la missa en xinès!

També fa uns mesos, el bisbe de Còria-Càceres, Francisco Cerro, presentà la traducció del Nou Testament en fala, la llengua que parlen 6000 extremenys , a la vall de Xàlima, al nord de Càceres. Després de deu anys de treball, el bisbe Cerro beneïa el "Nuevu Evangeliu", on per primera vegada es va proclamar la Paraula de Déu en "mañegu", que és el nom que rep la fala en San Martín de Trevejo. Per això el bisbe Francisco Cerro, en la celebració de l´Eucaristia, deia: "Si els veïns de San Martín, Eljas i Valverde s´adrecen als seus pares en fala, de manera familiar i afectuosa, ¿per què no fer el mateix amb Déu?". I el bisbe Cerro acabava així: "L´Església vol que ens acostem a Déu des de la nostra cultura, des dels nostres sentiments més íntims".

En una entrevista recent al teòleg africà Cyprien Melibi, aquest prevere camerunès deia: "Els bisbes africans són negres romanitzats. No defenen la seua cultura i les seues arrels". I per això, comentant la visita que va fer Benet XVI al Camerun, on es va proposar per part dels camerunesos la conveniència que el papa Ratzinger diguera algunes frases en les llengües natives (cosa que no va passar) Melibi deia: "Estem fora de lloc, si no som capaços d´entendre que al poble li va bé que un papa diga algunes frases en l´idioma del poble que visita".
El papa Francesc també ha defensat reiteradament la importància de la inculturació de l´Església, i més concretament, en el missatge que el papa ens adreçà amb motiu del diumenge de les Missions el passat 18 d´octubre, Francesc ens deia que s´han de "respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels", per així "salvaguardar els valors de les respectives cultures".

Sembla que això que recomana el papa Francesc val per a totes les llengües, des del fala al xinès, passant pel nàmbia, el castellà, el japonès o l´escocès, però no per al valencià, que encara hui, 50 anys després del Vaticà II, continua marginat a l´Església Valenciana. Per això mateix m´imagine que en les reunions dels responsables d´organitzar la Trobada de Taizé a València que tindrà lloc a finals d´any, ni hi hauran pensat en introduir la nostra llengua en aquesta celebració. Podrem pregar Déu en anglès, en francès i evidentment en castellà. Però la llengua pròpia del País Valencià, una vegada més, desgraciadament, quedarà exclosa de l´Església. Serà que Déu entén totes les llengües llevat del valencià?

El Pacte de les Catacumbes (LEVANTE-EMV)

El 16 de novembre de 1965, hui fa cinquanta anys, quan estava a punt de finalitzar el Concili Vaticà II, una quarantena de bisbes de diversos països, reunits a les catacumbes de Santa Domitila, firmaren un text conegut com el "Pacte de les Catacumbes". Amb aquell document d´ara fa cinquanta anys, bisbes llatinoamericans com Hélder Câmara, Enrique Angelelli, Leonidas Proaño, africans, asiàtics, d´Amèrica del Nord i d´Oceania i europeus, com el valencià Rafael González Moralejo es comprometien a caminar amb els pobres en una Església per als pobres. Aquest anhel, plasmat en aquell text d´ara fa cinquanta anys, la va recuperar el papa Francesc, quan el 16 de març de 2013, tres dies després d´haver estat elegit bisbe de Roma, en el discurs que va fer als representants dels mitjans de comunicació que havien assistit al conclave, digué: "Com voldria una Església pobra i per als pobres".

Va ser el 13 de març de 2013, com va explicar després el papa Francesc, quan en vore que al conclave el seu nom ja havia arribat a les dues terceres parts dels vots, que el cardenal Claudio Hummes, que estava al seu costat, abraçà el cardenal Bergoglio i li digué: "No t´oblides dels pobres". Com explicava després el papa Francesc, "Eixa paraula entrà ací: els pobres, els pobres. I vaig pensar en Francesc d´Assís. Francesc és l´home de la pau. I així va vindre el seu nom al meu cor. Francesc d´Assís és per a mi l´home de la pobresa, l´home de la pau, l´home que estima i custodia la creació". D´aquesta manera tan senzilla, i per recordar els pobres, el papa Bergoglio volgué, en ser elegit bisbe de Roma, prendre el nom de Francesc.

Hui fa cinquanta anys, aquella quarantena de bisbes de tot el món també volgueren apostar per una Església que fóra servidora dels pobres. Una Església allunyada del poder i de les riqueses, per així servir millor els més desvalguts de la nostra societat.

El "Pacte de les catacumbes" expressava el desig dels bisbes de viure d´una manera més senzilla, fent-se igual als pobres. El document firmant per aquells quaranta bisbes presentava tretze punts, l´últim dels quals era el compromís de fer públic aquest document quan aquests bisbes arribaren a les seues diòcesis. El text començava així: "Nosaltres, bisbes, reunits en el Concili Vaticà II, conscients de les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l´Evangeli; motivats els uns pels altres en una iniciativa en la qual cadascun de nosaltres ha evitat el sobreeixir i l´altivesa; units a tots els nostres germans, ens comprometem al que segueix".

I afirmaven: "Procurarem viure segons l´estil ordinari de la nostra població en el que respecta a casa, menjar, mitjans de locomoció.
Renunciem per sempre a l´aparença i la realitat de la riqueses, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni plata.
No posseirem bens mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc a nom propi; i, si és necessari posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.

Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor...). Ens estimem més que ens anomenen amb el nom evangèlic de Pare.
En el nostre comportament i relacions, evitarem tot el que puga semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple en banquets oferts o acceptats, en servei religiosos).
Igualment evitarem propiciar o adular la vanitat, pel fet de recompensar o sol·licitar ajuts. Convidarem els fidels al fet que consideren les seues donacions com una participació normal al culte, a l´apostolat i a l´acció social.

Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i en la justícia, que tinguen en compte a tots i a totes, com un humil servei als organismes públics competents.
Farem tot el possible perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics, possen en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenrotllament harmònic i total de tot home i de tots els hòmens.
Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre ministeri siga un autèntic servei.

Ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells; buscarem col·laboradors, per poder ser més animadors segons l´Esperit, que no caps segons el món; procurarem fer-nos el més humanament possible presents, ser acollidors; ens mostrarem oberts a tots, siga quina siga la seua religió".
Finalment els firmants del "Pacte de les Catacumbes" es comprometien, en tornar a les pròpies diòcesis, "a donar a conèixer aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajuden amb la seua comprensió, la seua col·laboració i les seues oracions". I el text acabava amb la súplica: "Que Déu ens ajude a ser-hi fidels".

Cinquanta anys després del "Pacte de les Catacumbes", cal rellançar i actualitzar aquest document tant important, per tal que els cristians siguem més fidels a l´Evangeli i més creïbles davant la nostra societat, i així ser servidors dels pobres, tal i com ens demana el papa Francesc.

19 de novembre: Santa Agnès d'Assís (LEVANTE-EMV)

El 19 de novembre celebrem la festa de Santa Agnès de Favarone, germana de Santa Clara d´Assís. Agnès (Caterina de nom de baptisme) va ser la segona filla de Favarone de Offerduccio i d´Ortolana, un matrimoni de classe acomodada que vivia a la ciutat d´Assís.

Caterina va nàixer a Assís sobre el 1197. La seua "Vita", inclosa a la Crònica dels XXIV Generals de l´Orde dels Germans Menors (un text de finals del segle XIV), afirma estrictament que en la data de la mort de Santa Agnès (poc temps després de la de la seua germana Santa Clara), aquesta tenia 56 anys.

Com he dit abans, el nom de baptisme d´Agnès era Caterina, segurament per la devoció de sa mare a aquesta màrtir. Ortolana va visitar Terra Santa i segurament per la devoció a la santa del monestir del Sinaí, li va posar Caterina a la seua filla segona.

Mentre que Clara va sentir de jove la crida del Senyor a consagrar-se al Senyor en les Germanes Pobres, Caterina desitjava casar-se i formar una família. Però la pregària de Clara perquè la seua germana Caterina abraçara també la vida de pobresa, com a deixebla de Sant Francesc, va donar fruit. Així, setze dies després que Clara fugira de la casa paterna, el 14 de maig de 1211, Caterina anà a vore Clara al monestir de monges benedictines del Sant Àngel de Panzo, i li manifestà la seua intenció de consagrar-se també a Déu. Va ser Sant Francesc mateix qui, com en el cas de Clara, tallà els cabells de Caterina i li imposà el nom de la màrtir romana del segle III, Agnès.

La vida de Santa Agnès d´Assís va ser de penitència i de pregària, de mortificació i de caritat. La seua dolcesa de caràcter, va fer que Agnès auxiliara tots els qui sofrien, mostrant-se sol·lícita pels més desvalguts.

En la seua pregària, Agnès, d´acord amb l´espiritualitat franciscana, veia en la mort de Jesús, el Déu fet home, l´acció salvífica de Déu, ja que amb la seua mort va redimir el món.

Entre el 1228 i el 1230, Sant Francesc d´Assís va enviar Agnès com a abadessa del monestir de clarisses de Florència, on va excel·lir en santedat, tant per la seua paraula, dolça i persuasiva, com també per la seua pobresa evangèlica, pròpia de les Germanes Pobres.

Quan la seua germana Clara va emmalaltir, Agnès acudí al seu costat, a Sant Damià, per assistir-la en el moment de la mort, que va tindre lloc la vesprada de l´11 d´agost de 1253. Amb el dolor de la separació, Clara li va prometre a la seua germana Agnès que aviat es trobarien al cel. I així va ser, ja que als pocs dies de la mort de Santa Clara, la seua germana Agnès deixava aquest món per entrar al Regne de Déu. Va ser una gran multitud la qui va anar a contemplar el seu cos, ja sense vida, al monestir de Sant Damià. Actualment les seues resten es troben a la basílica de Santa Clara d´Assís, on es venerada juntament amb les de la seua germana.

Santa Agnès d´Assís va ser canonitzada pel papa Benet XVI el 1753, i proposada com a exemple de santedat per la seua unió amb el Crist. Que la intercessió d´aquesta santa ens ajude a caminar amb senzillesa de vida i ens faça testimonis de simplicitat, de generositat i d´humilitat, enmig d´un món que exalça el poder, els diners i l´orgull.

18 de novembre: Dei Verbum (LEVANTE-EMV)

El 18 de novembre de 1965, hui fa 50 anys, el Concili Vaticà II va aprovar la Constitució Dei Verbum, el text que els pares conciliars van elaborar sobre la Revelació Divina.

Com ha dit el teòleg Xabier Pikaza, aquest document "marca un abans i un després en la consciència de l´Església, en la seua visió de Déu i en la manera d´entendre la seua presència en la història dels hòmens". Amb la Dei Verbum, segons Pikaza, "l´Església renunciava a una visió tradicional de la seua autoritat sobre l´Evangeli i sobre el conjunt dels hòmens, per convertir-se en "oient" d´una Paraula que la desborda, que ella acull per a compartir, no per a imposar".

La història del Concili Vaticà II, com ha dit el teòleg Armand Puig, va ser "un trenat de conflictes i consensos", a més de ser també "l´exemple més eloqüent de treball dificultós".

Aquest text, una de les quatre Constitucions del Vaticà II, va ser aprovat massivament en sessió pública i promulgat, hui fa 50 anys, amb 2344 vots afirmatius i només 6 vots negatius. Cal recordar que la Dei Verbum substituïa l´esquema aprovat per la Comissió Teològica Preparatòria (presidida pel cardenal Ottaviani, Prefecte de la Congregació del Sant Ofici), anomenat, De Fontibus Revelationis, rebutjat el 20 de setembre de 1962 per pràcticament dos terços dels Pares Conciliars. Per això el papa Joan XXIII nomenà una comissió Mixta, presidida pels cardenals Ottaviani i Bea, que elaborà un nou esquema, De Revelatione Divina. Posteriorment el papa Pau VIè suprimí la Comissió Mixta i nomenà el cardenal Florit, de Florència i el bisbe Charue, de Namur, perquè treballaren un nou esquema que explicitara, com diu mossèn Armand Puig, "una concepció diversa de revelació en línia cristocèntrica i històrica", per tal de superar així les tesis neoescolàstiques. El nou text va ser estudiat pels Pares Conciliars del 30 de setembre al 6 d´octubre de 1964, i del 20 al 22 de setembre de 1965.

Amb la Constitució Dei Verbum, es tancava la teologia posttridentina, i "s´obria un període nou, caracteritzat pel retorn a les fonts, és a dir, la Sagrada Escriptura, i per la percepció intensa d´un Déu personal, amic dels hòmens, que ha habitat entre nosaltres en la persona del Fill".
La Dei Verbum representà el triomf de la majoria renovadora sobre la minoria, "defensora de posicions teològiques neoescolàstiques", com ha dit mossèn Armand Puig. Per això la Dei Verbum és "un document necessariament obert, que des de la concisió i de les qüestions no resoltes, convida a la recerca i al desenvolupament de perspectives". D´ací que aquest document haja "transformat la Teologia catòlica contemporània".
La Constitució Dei Verbum comença amb un Proemi, seguit de sis capítols. El primer d´ells tracta sobre la naturalesa i l´objecte de la revelació, que Crist portà a la plenitud. El segon capítol se centra en la transmissió de la revelació divina per mitjà dels Apòstols i els seus successors, anunciadors de l´Evangeli. Del capítol tercer cal subratllar el fet de la inspiració divina de la Sagrada Escriptura i la seua interpretació. El quart capítol destaca la història de la salvació en els llibres de l´Antic Testament i la unitat d´ambdós Testaments. El capítol cinc tracta del Nou Testament, amb l´origen apostòlic dels Evangelis i el seu caràcter històric, i els altres escrits del Nou Testament. Finalment el capítol sis ens presenta la Sagrada Escriptura en la vida de l´Església i la tasca apostòlica dels teòlegs catòlics.

Com diu Xabier Pikaza al llibre "Un Concilio entre primaveras", de José Manuel Vidal i Jesús Bastante, la Constitució Dei Verbum va deixar "de ser un llibre de la jerarquia, per a tornar a ser el de tota l´Església". Per això la "Dei Verbum ha segut, no només un lloc d´arribada, sinó també un important punt de partida, tant en un pla magisterial com teològic".

16 de nivembre: Santa Gertrudis la Gran (LEVANTE-EMV)

Hui 16 de novembre celebrem la festa de Santa Gertrudis, anomenada la Gran. Però qui va ser aquesta santa? Qui va ser aquesta dona medieval que ha arribat a nosaltres amb uns trets tan vigorosos?
Sabem poques coses dels primers anys de vida de Santa Gertrudis. Fins i tot els seus escrits ens ofereixen dades limitades i incompletes. Santa Gertrudis va nàixer el dia de l´Epifania, el 6 de gener de 1256. No sabem qui eren els seus pares, ni tampoc de quina família provenia, així com tampoc el poble o ciutat del seu naixement. Als cinc anys entrà al monestir de Helfta, en l´escola de xiquetes que tenien les monges, i allí va viure tota la seua vida. Sembla que no va tindre cap càrrec rellevant a la comunitat, encara que sí que sabem que va ser ajudant de la monja cantora Matilde d´Hackeborn.

De jove va estar malalta, fins al punt que no podia participar dels actes de comunitat. Va morir als 45 anys, el 17 de novembre de 1301 o 1302.
Sembla ser que el monestir de Helfta estava format per les monges benedictines que no havien estat admeses a l´Orde del Cister, degut a les restriccions imposades per un estatut del Capítol General del Cister de 1228 que deia: "D´ara en avant, que cap monestir de monges es funde o s´incorpore nominal o jurídicament al nostre Orde. Però si algun monestir de monges no incorporat a l´Orde volguera imitar les nostres institucions, no ho prohibim; però no ens encarregarem de la seua cura d´ànimes, ni el servirem com a visitadors". Amb tot, el monestir de Helfta seguia l´espiritualitat dels primers monjos cistercencs, ja que Sant Bernat és citat freqüentment per les monges de Helfta. Tampoc sabem si Gertrudis era òrfena quan entrà al monestir, tot i que un text dels seus "Exercicis"fa creure que sí que ho era, encara que no sabem si Gertrudis, en escriure aquesta obra, descrivia la seua situació real, o bé era un text simbòlic que expressava la seua experiència interior: "Sóc una òrfena sense mare, sóc pobra i indigent. Fora de Jesús no trobe cap consol" (Exercici III).

Quan Gertrudis entrà a Helfta el 1261, hi havia en aquell monestir, la monja Gertrudis d´Hackeborn com a abadessa, i la seua germana Matilde com a mestra de juniores i encarregada de l´escola de xiquetes. L´abadessa Gertrudis d´Hackeborn va donar un gran impuls al monestir de Helfta, ja que era una dona intrèpida i intel·ligent, de gran cultura i de profunda vida espiritual. Per això propiciar en la comunitat una intensa activitat cultural, científica i espiritual. D´aquesta manera, el monestir de Helfa va ser com una xicoteta universitat monàstica femenina.
Gertrudis la Gran va ser descrita com una xiqueta "encantadora, amb el candor primaveral de totes les flors". Gertrudis posseïa una maduresa d´anciana i era "amable, eloqüent i tan disponible, que tots els qui l´escoltaven quedaven admirats". Gertrudis va viure els anys de la infància i de l´adolescència amb un cor net i joiós, i amb un desig per l´estudi i les arts liberals. Culta i ben preparada, coneixedora de la cultura del seu temps, de manera especial de la literatura anomenada de "l´Amor Cortès".

Als vint-i-cinc anys, en plena joventut, aparegué en el seu cor un sentiment agredolç d´insatisfacció. I és que quan el 27 de gener de 1281, Gertrudis se n´anà a dormir després de Completes, tingué una forta experiència de Jesús Ressuscitat: "Tu, veritat i Déu resplendent determinàreu alleujar suau i tendrament aquell torbament que un mes abans havies alçat en la meua ànima". Gertrudis explicava més tard que va vore un jove amable i delicat, com d´uns setze anys, amb el rostre atractiu i veu dolça, que "em digué: Aviat vindrà la teua salvació". El jove que va eixir a trobar Gertrudis, era el Senyor Ressuscitat. Per això aquesta experiència forta de Déu marcà un abans i un després en la vida de Santa Gertrudis, ja que va ser com una atracció irresistible pel Senyor i pel Regne de Déu. Ella escriurà: "Tu, Déu meu, em vas atraure a tu".
Gertrudis reconegué que havia viscut "lluny de Déu pel desig dels estudis liberals". Després de trobar-se amb Jesús, "li van semblar vanes totes les coses exteriors", pel fet que Déu la introduí "en la contemplació d´ell mateix" i així es va produir la conversió d´aquesta monja, de la mateixa manera que la imatge d´un Sant Crist, produí també la conversió de Santa Teresa de Jesús.

Gertrudis va escriure molt, ja que va ser copista a l´escriptori de Helfta d´obres exegètiques, teològiques i espirituals. Entre aquestes obres han arribat fins a nosaltres, "El Missatger de la tendresa divina" en cinc llibres, tot i que Gertrudis escriví personalment, només el llibre segon. A més, recopilà i escriví sentències dels sants i va compondre diverses pregàries i escrits espirituals. Tot això ho va fer Gertrudis, a partir de la font mateixa de la saviesa divina, gràcies a la qual, aquesta monja il·luminà el seu temps.

Pel que fa al "Llibre de la gràcia especial" sobre Matilde d´Hackeborn, els estudiosos atribueixen la seua redacció, o com a mínim l´organització final d´aquest text a Gertrudis la Gran, amb la col·laboració d´alguna monja copista anònima. L´únic motiu que va moure Santa Gertrudis a escriure, va ser el desig de Déu perquè comunicara als altres, les gràcies rebudes per ell. El gènere literari de les obres d´aquesta monja del segle XIII, s´assembla al de les "Confessions" de Sant Agustí, ja que fa una reflexió sobre el misteri de la fe, tal i com es manifesta en la litúrgia, la teologia i la mística. Totes les obres de Gertrudis són el fruit de la seua acció de gracies per l´obra de Déu en la seua vida.
Santa Gertrudis la Gran va morir el 1301.