Sant Ciril d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 27/06/2015)

El 27 de juny, celebrem la festa de Sant Ciril d´Alexandria, un dels Pares de l´Església més important de l´Orient cristià. Durant 32 anys va ser Patriarca d´Alexandria, capital política i eclesiàstica d´Egipte, una ciutat on hi convivien les cultures jueva, cristiana i pagana. El nom de Ciril d´Alexabdria va unit al Concili d´Efes (el tercer concili ecumènic) com a defensor de la fe, davant la controvèrsia nestoriana. La seua doctrina cristològica fa que Ciril d´Alexandria siga venerat com un far del cristianisme.

Possiblement Ciril va nàixer a Alexandria. Nebot del patriarca Teòfil, Ciril era de família acomodada. Per això va rebre una bona formació intel·lectual. Els seus escrits ens revelen un home d´una gran activitat pastoral. A finals del segle IV, les principals seus eclesiàstiques estaven ocupades per grans teòlegs: Ambròs a Milà, Damas a Roma, Ciril de Jerusalem a aquesta ciutat, Gregori a Nissa i Joan Crisòstom a Constantinoble.

El 412, Ciril ocupava la càtedra alexandrina com a patriarca i cap de totes les Esglésies de l´Egipte romà. Del 428 al 431, és quan Ciril va mantindre la lluita contra Nestori, per defendre la fe davant les controvèrsies cristològiques. I del 431 al 444, va consolidar la pau eclesiàstica a l´Orient cristià.

Nestori (i el nestorianisme) afirmava que Maria era la mare de Jesús, però no la mare de Déu. Ciril va combatre aquesta heretgia nestoriana, afirmant en la Carta Pasqual del 429: "No un home corrent és engendrat per Maria; sinó el mateix Fill de Déu fet carn, i per això Maria és veritablement Mare del Senyor i Mare de Déu". així Maria era anomenada Theotokos, o Mare de Déu.

Va ser un sínode romà qui declarà heterodoxes les doctrines nestorianes i per manament del papa Celestí I, Ciril quedava comissionat per notificar a Nestori la decisió, donant-li 10 dies perquè es retractara dels seus errors si no volia ser excomunicat. Amb aquest motiu, Ciril redactà una carta sinodal que havia de subscriure Nestori, per tal de quedar eximit com a heretge. Va ser l´emperador Teodosi II qui, el 431 convocà un concili a Efes, on Ciril condemnà l´heretgia nestoriana. El concili, que començà el 22 de juny d´aquell any, estava presidit per Ciril, que ocupava "el lloc del santíssim i benaurat arquebisbe de l´Església Romana, Celestí". Així, el concili d´Efes aprovà la doctrina de Ciril sobre la unitat de la persona de Crist. Per la seua intervenció a Efes, Ciril d´Alexandria va ser considerat com el gran Pare d´aquest concili.

Ciril d´Alexandria va morir el 444 i de seguida va ser venerat com el gran defensor de la maternitat divina de Maria.

Entre les seues obres més importants cal destacar els 5 llibres dels Comentaris sobre Isaïes, els 10 llibres del Comentari sobre Joan, els 5 llibres Contra Nestori, i també 29 homilies pasquals i 80 cartes.

26 de juny: Sant Pelai (LEVANTE-EMV, 26/06/2015)

El 26 de juny, l´Església celebra la festa de Sant Pelai, un jove màrtir de Galícia que va morir a Còrdova com a testimoni de la fe, el 26 de juny del 925. Sant Pelai va ser màrtir per la defensa de la seua castedat i pel fet de no haver apostatat de la fe.

Pelai va nàixer a Albeos, a la vora del riu Minyo, al bisbat de Tui, el desembre del 911 o el gener del 912. Pelai, que era nebot del bisbe Hermogi, va estudiar gramàtica a l´escola catedralícia de Tui, on aprengué el Salteri o llibre dels Psalms. Acompanyant el bisbe Hermogi, els dos varen ser fets presoners a la batalla de Val de Jonquera, el 920 i traslladats a Còrdova, van ser tancats a la presó d´aquella ciutat, en temps de l´emir Abderramà III.

El califat de Còrdova, en aquest primer quart del segle X, presentava la magnificència de l´esplendor artístic i també una gran riquesa cultural, però estava dominat per un califa que imposava, amb despotisme, la seua llei. Pelai descobrí que enmig de l´important ambient cultural, hi havia també un clima de corrupció sexual, ja que era per mitjà dels favors sexuals que es compraven els càrrecs. El califa es fixà en la bellesa de Pelai, del qual volia abusar sexualment. Però en no accedir Pelai a la concupiscència d´aquell pederasta, el califa va afalagar el xiquet per tal que consentira als abusos sexuals, prometent-li or i plata. Però Pelai, ferm en la seua fe, s´oposà als desigs d´aquell impúdic: "Sóc cristià i ho seré. Les teues riqueses no valen res, no vaig a renegar de Crist el meu Senyor".

Com que el califa no va poder convèncer Pelai perquè accedira als seus desigs sexuals, el xiquet va ser llançat en una catapulta de guerra fins a l´altra banda del Guadalquivir, i com que encara estava viu, un soldat el va decapitar el 26 de juny de 925. Els cristians van recollir el cos d´aquest jove màrtir, per enterrar-lo. Posteriorment, l´any 967 les seues relíquies van ser traslladades a Lleó, i el 994 a Oviedo, on són venerades al monestir de les monges benedictines de Sant Pelai, d´aquesta ciutat.

El jove Sant Pelai, des de la confessió de la seua fe en Jesucrist, ens és un exemple de rectitud i d´honestedat, una virtut que ha estat ultratjada per alguns hòmens d´Església i que amb la pederàstia, han escandalitzat la nostra societat. Ha estat el papa Francesc qui, d´una manera rotunda i contundent (sense mirar cap a una altra banda) ha denunciat i condemnat la pederàstia al si de l´Església, fins al punt de dir que els responsables dels abusos sexuals als menors, no tenen cabuda en l´Església. Aquest actes, que són del tot condemnables, atempten contra els xiquets i xiquetes, els més indefensos de la societat, i per això s´han de perseguir amb la màxima duresa. I és que la pederàstia, que és un dels delictes més abominables que coneixem, ha de ser perseguida, i els responsables d´aquest crim, han de ser portats davant la justícia.
Que el jove Sant Pelai ens ajude a fer de l´Església una llar per acollir els més indefensos de la nostra societat, i que el seu exemple ens encoratge a lluitar contra tot allò que degrada la persona humana.

25 de juny: Sant Màxim de Torí (LEVANTE-EMV, 25/06/2015)

El dia 25 de juny celebrem la festa de Sant Màxim de Torí. Va ser l´escriptor Gennadi de Marsella, que va morir a principis del segle VI, que va escriure el llibre, "De viris illustribus" (Sobre els hòmens il·lustres) qui va incloure el nom de Sant Màxim de Torí com a un dels personatges més il·lustre i més venerat per l´Església. I és gràcies a aquest llibre, que podem saber la vida i les obres d´aquest Pare de l´Església que va morir durant el regnat d´Honori i de Teodor el Jove.

Sant Màxim de Torí va ser el primer dels bisbes d´aquesta seu, i el seu ministeri episcopal va tindre lloc entre el finals del segle IV i el 423. Gràcies a les dades de Gennadi, no confondrem el nostre sant amb un altre Màxim, també de Torí, que morí després de 465. Del nostre sant no sabem ni on va nàixer (uns diuen que a Vercelli i d´altres que a Volterre) ni quan. Amb tot, sembla que el 398 ja era bisbe de Torí.

La identitat de Sant Màxim i l´autenticitat dels seus escrits ha estat resolta aquests últims anys, gràcies als estudis de diversos especialistes en Patrística (la ciència que estudia els Pares de l´Església), com Savio, Pellegrino i Mutzenbecher, que han datat amb exactitud els sermons de Sant Màxim. Aquests sermons, uns 89, han passat a enriquir les lectures patrístiques.

Cal tindre en compte que els segle IV i V són, tant a l´Orient cristià com a l´Occident, els anomenats segles d´or de la literatura patrística que agrupa les catequesis baptismals i la dels misteris cristians. Era la predicació dels bisbes, com a part important de la litúrgia, on els pastors de l´Església instruïen el poble fidel, i d´una manera especial els catecúmens, és a dir, aquells que es preparaven per a rebre el baptisme. El bisbe feia la catequesi al poble per al que els cristians aprofundiren els misteris de la fe. Aquestes catequesis es feien sobretot durant la Quaresma, temps en el qual hi havia la preparació dels catecúmens per a rebre el baptisme la nit de Pasqua, temps també on els penitents es preparaven per a rebre la reconciliació.

Aquestes catequesis dels bisbes, és a dir, els seus sermons, no solien estar escrites, sinó que els pastors de l´Església els anaven improvisant, i hi havia alguns que recollien i redactaven les predicacions, que servien després per a difondre-les. Els sermons de Sant Màxim, com és lògic, són a partir dels textos de la Sagrada Escriptura, on s´exposen els misteris de la fe recollits al llarg de l´any litúrgic.

Per a Sant Màxim de Torí, igual que per als altres Pares de l´Església, l´anunci de la Paraula de Déu i la celebració dels sagraments, constituïen la font d´on brollava la vida dels cristians. Segons els entesos, el llenguatge de les predicacions de Sant Màxim de Torí era clar, fluid i persuasiu, per així combatre l´heretgia de l´arrianisme i per condemnar algunes supersticions que s´havien infiltrat en el cristianisme. Per això Sant Màxim va ser un testimoni viu de com se celebrava la litúrgia a finals del segle IV i a principis del segle V al nord d´Itàlia.

Sant Màxim va ser, juntament amb Sant Ambròs, un dels Pares de l´Església que millor va contribuir a la consolidació i a la difusió del cristianisme. D´aquests sermons podem deduir la profunda i vital unió de Sant Màxim amb Torí. Entre els sermons de Sant Màxim, cal destacar el 17 i el 18, per la seua sensibilitat amb els més necessitats, ja que en aquestes predicacions el sant bisbe va fer una reflexió profunda sobre la riquesa i la pobresa. Concretament, al sermó 17, el bisbe es lamentava sobre aquells que no pensen "en les necessitats dels altres". De fet, com deia Sant Màxim de Torí, "molts cristians no només no distribueixen allò que tenen, sinó que furten als altres". I el bisbe encara afegia: "En la nostra ciutat hi ha molts hostes i pelegrins". I per això exhortava els cristians a fer "allò que heu promès". I al sermó 18, Sant Màxim denunciava la usura i l´avarícia: "Per què has portat a ta casa un guany depravat i contaminat?. Comprar és una cosa bona, però en temps de pau, quan es ven amb llibertat i no quan es ven allò que s´ha furtat en un saqueig".

També el sermó 61, ens exhorta a viure la fe d´una manera radical, no amb aparences: "Revestim-nos amb vestidures nítides. Parle de vestidures de l´ànima, no del cos. Engalanem-nos, no amb vestits de seda, sinó amb obres santes. Els vestits sumptuosos poden cobrir els membres, però són incapaços d´engalanar la consciència". Per a Sant Màxim era més important l´interior de l´home, que la façana, i per això denunciava aquell que va "esplèndidament vestit, mentre ens comportem amb sentiments corromputs", ja que actuar així "és una vergonya odiosa". I Sant Màxim acabava així el seu sermó "No serveix de res anar vestits esplèndidament si el nostre interior és brut".

Que l´exemple i la sol·licitud de Sant Màxim en denunciar la mentida i la corrupció, ens ajude a fer de l´Església una llar on els més desvalguts puguen ser acollits i estimats.

24 de juny: Sant Joan Baptista (LEVANTE-EMV, 24/06/2015(

 Va ser Jesús mateix, qui va fer l´elogi més gran sobre Sant Joan Baptista i que recull l´Evangeli de Sant Mateu: "Entre els nascuts de dona, no n´hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista" (Mt 11:11)

De família sacerdotal, fill de Zacaries i d´Elisabet, i cosí de Jesús, va ser "profeta de l´Altíssim", pel fet que va anar "al davant del Senyor a preparar els seus camins" (Lc 1: 76). Així ho canten aquests Goigs antics: "Vostre pare Zacarias/ pregant està ab devoció/ quan del cel rep la visió/ que vos alegrareu sos dies./ Donada la seua edat/ duptà de tal profecia".

Zacaries, el pare de Joan, no acabà de creure l´anunci que li va fer l´àngel que seria pare: "Mut per càstich ne quedà/ per no haver cregut l´oracle,/ y admira lo gran miracle/ quan la Verge vos visità./ Devant lo Verb encarnat/ vos saltareu d´alegria".

El centre de la vida de Joan va ser la seua predicació a la vora del riu Jordà. Amb un "vestit de pèl de camell, i la cintura coberta amb una pell" (Mt 3:4), el Baptista, predicava al desert de la Judea un missatge de conversió, i així esdevenia una "veu d´un que crida en el desert: Prepareu la ruta del Senyor, aplaneu-li els camins" (Mt 3:3)

Joan es manifestava com un enviat de Déu, per reconstruir un poble sant, davant la imminència de la vinguda del Messies: "La flor de la joventut/ en plé desert vos passareu,/ y ab herbes alimentareu/ vostre cos, font de virtut./ Lo poble creia en veritat,/ que vos erau lo Messias".

Joan, l´últim profeta de l´Antic Testament, va ser un home que cridà el poble d´Israel a viure la justícia i la coherència entre la vida i la fe, la necessitat de conversió i la crida a viure radicalment el camí de Déu, manifestat en l´Aliança. Per això, el Baptista predicava allò que de més net i valuós hi havia en la tradició d´Israel: l´honestedat, la coherència, la justícia i la solidaritat: "Qui tinga dos vestits que en done un al qui no en té i qui tinga per menjar, que també ho compartisca. No exigiu més del que està establert. No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per traure diners de ningú". (Lc 3:7-17)

Per la seua radicalitat i la seu fidelitat a Déu, Joan va ser primer empresonat i després assassinat, amb una mort tràgica. Va ser Herodes qui el féu decapitar, degut a que el Baptista denunciava el matrimoni il·legítim del rei amb Herodies, la dona del seu germà (Mc 6:14-29): "Vostra testa es presentada/ en plé ball devant la druda,/ vostra llengua encara que muda,/ sembla acusar la malvada./ Ab lo martiri heu lograt/ fer als àngels companyia".

La mort del Baptista, de qui Jesús digué que era "més que un profeta" (Lc 7:26) va posar fi a una història d´un home, d´un profeta, ple honestedat i de fidelitat, de valentia i de coratge!

Elegit des del si de la mare (com tots els profetes) Joan ens dóna hui una sèrie de lliçons: la passió per la justícia (en un món ple d´injustícies i de falsedats) el rebuig de la violència, la denúncia valenta de la corrupció i de la mentida, la claredat del seu missatge, l´anunci del Regne i sobretot l´honestedat de la seua vida.

Si de tots els sants celebrem la festa el dia de la seua mort, de Sant Joan (com també de la Mare de Déu) celebrem també el dia del seu naixement: el 24 de juny, sis mesos abans del naixement de Jesús.

Pel que fa a la representació iconogràfica del Precursor del Senyor, Joan assenyala amb el dit, l´Anyell que lleva els pecats del món (Jo 1:29), tot i que en algunes pintures o escultures, desgraciadament, el dit de Joan no assenyala el Messies, amb la qual cosa, perd el seu significat teològic.

El 24 de juny és una festa universalment celebrada des del segle IV i aviat van començar a aparèixer per Palestina, esglésies que recordaven els llocs de l´activitat del Baptista, a qui li han estat dedicades esglésies a Alzira, Vila-real, Beniarjó, Alcalà de Xivert o Xiva. També són diverses les ermites dedicades al Precursor del Senyor, com a Calp, L´Alguenya, Atzeneta del Maestrat, Moraira, Beneixama o Callosa d´En Sarrià, així com el monestir de Sant Joan de Penyagolosa. Igualment de nord a sud del País Valencià, són nombroses les fogueres en honor de Sant Joan, però sobretot són més remarcables les d´Alacant.

Que la protecció del Baptista, patró de Set Aigües, Catral, Sant Joan de Moró, Vallés, Alcanalí, Benicolet i Sant Joanet, ens encoratge a ser missatgers del Regne. I que la passió de Sant Joan per l´honestedat, la rectitud i la veritat, faça dels nostres polítics, dones i hòmens honrats i honestos.

24 de juny: 'Seguiu el mocadoret' (LEVANTE-EMV, 24/06/2015)

El 24 de juny, fa 602 anys del miracle del mocadoret, quan Sant Vicent Ferrer, el 24 de juny de 1413, va mostrar a la gent que l´escoltava, la urgència per auxiliar una família que vivia en la pobresa.

Segons conta la tradició, aquell 24 de juny de fa 602 anys, quan Sant Vicent es trobava predicant a la plaça del Mercat de València, davant de la Llotja, la seua santedat de vida li va fer vore que una família (com tantes famílies hui en dia) vivia en la indigència. El P. Sant Vicent explicà al seu auditori les necessitats d´aquelles persones, i per tal que el poble poguera ajudar-les, tirà el seu mocador a l´aire, que anà volant fins a la casa número 5 del carrer de la Tapineria, amb la gent al darrere. Quan el mocadoret entrà per la finestra on vivia aquella família pobra, es va produir l´autèntic miracle: la solidaritat i la generositat dels qui havien seguit el mocadoret, es va materialitzar en l´ajuda a la família que passava dificultats.

El miracle del mocadoret continua repetint-se 602 anys després! Ara ja no és Sant Vicent el qui llança el mocadoret a l´aire per auxiliar la gent que passa gana, sinó que són els voluntaris de Càritas, de la Casa de Caritat, de Creu Roja, dels Bancs dels Aliments, de les Associacions de Veïns, els qui continuen ajudant les persones que tenen problemes de subsistència.

En ple segle XXI, és una vergonya que encara hi haja gent que passe fam!! Encara hui en dia, 602 anys després del miracle del mocadoret, hi ha la necessitat urgent d´atendre persones majors, ancians que viuen sols, discapacitats, malalts dependents, o xiquets de famílies amb risc d´exclusió social.

El miracle del mocadoret és tan actual hui, com fa 602 anys. I per això, cal també que la solidaritat faça visible una sol·licitud per tots els qui sofreixen. Perquè el miracle del mocadoret no va ser que anara volant fins a la casa d´aquella família, sinó que l´autèntic miracle va ser la solidaritat que va nàixer per socórrer els qui tenien fam.

Quan l´Administració no fa bé el seu treball, són els voluntaris a les parròquies o en diverses ONG, els qui ixen a l´encontre dels qui viuen en la pobresa, o fins i tot en la misèria. Desitge que en aquesta nova etapa que s´obri ara, amb el nou govern de la Generalitat, l´Administració faça el possible i l´impossible per eradicar la pobresa que flagel·la la nostra societat. La Generalitat ha de donar exemple en la sol·licitud pels més necessitats, de la mateixa manera que tants i tants ciutadans anònims ajuden els qui estan en problemes, ja que saben compartir allò que tenen i fan possible, un dia i un altre, tants i tants miracles del mocadoret!!

Per això el miracle del mocadoret continua present hui en els nostres pobles. Càritas, Creu Roja, Mans Unides i tantes persones anònimes, continuen fent miracles a favor d´aquelles persones que han estat víctimes de la cobdícia dels bancs i de les injustícies dels poderosos, insensibles al dolor del nostre món.

22 de juny: Sant Tomàs More (LEVANTE-EMV, 22/06/2015)

El dia 22 de juny celebrem la festa de Sant Tomàs More, que va nàixer el 1478 a Londres, on son pare era jutge. Després d´estudiar Lleis a Òxford, i quan només tenia 23 anys, començà a treballar als jutjats. Coneixedor del llatí i del grec, arribà a ser professor de Dret i prestigiós advocat. Va ser membre del Parlament, viceministre del Tresor i "speaker" a la Cambra dels Comuns, i també, Canceller del Ducat de Lancaster.

More va ser un humanista que posseïa amplis coneixements, tant en Lleis, com en Art i en Teologia. Escrivia en llatí i és un dels fundadors de la prosa anglesa. També escrigué estudis bíblics, patrístics, filosòfics i teològics. Apassionat per la música i la pintura, la seua obra més important és, Utopia, publicada en 1516.

Casat amb Joana Colt, va tindre 2 filles i 1 fill, i n´adoptà un altre. En morir la seua esposa es casà amb Alícia Middleton. La casa de More era una de les més acollidores i hospitalàries de Londres. Però quan es feia de nit, Tomàs recorria els barris més pobres per fer almoina. Arribà a llogar una gran mansió per acollir ancians i xiquets malalts. Les nits de Nadal i de Pasqua les passava en vetla, pregant amb la seua famíilia.
El 1529 va rebre el màxim càrrec de la magistratura britànica, Lord Canceller del Regne d´Enric VIII. Quan la seua carrera i la seua reputació havien arribat al seu punt més alt, el rei Enric VIII li va demanar que l´ajudara a aconseguir la seua nul·litat matrimonial amb Caterina d´Aragó. More sabia que el rei era capriciós i que el matrimoni era perfectament vàlid i que per tant no hi havia cap motiu per anul·lar-lo, pel fet que Enric VIII s´haguera enamorat d´Anna Bolena. Per això el 16 de maig de 1532 Tomàs More va renunciar al càrrec de Lord Canceller de la Corona i es retirà de la vida pública, ja que la seua consciència no li permetia aprovar allò que el rei exigia.

En perdre l´estipendi de la Cort i sense cap benefici professional, More quedà en la ruïna. Tomàs More no volgué assistir a la coronació d´Anna Bolena, cosa que li comportà l´odi de la nova reina.

El 1534 li van exigir jurar l´Acta de Supremacia, que rebutjava l´autoritat del papa sobre els cristians d´Anglaterra. Però More no va voler jurar aquest nou caprici del rei i va ser empresonat a la Torre de Londres. Durant els 15 mesos que va durar el seu captiveri, More escriví el Dialeg de la serenitat en temps de tribulació.

9 dies després de ser executat el seu amic Joan Fisher, More va ser jutjat al palau de Westminster, acusat d´alta traïció per haver negat l´autoritat suprema del rei dins del territori de l´Església d´Anglaterra. Condemnat a mort, Tomàs More va ser decapitat a la Torre de Londres el 6 de juliol de 1534.

More va ser un polític fidel a la seua consciència i un home ferm en la defensa de la veritat, per la qual va morir. Exemple per als nostres polítics, More escrivia: "Sóc incapaç de declarar amb la meua boca, allò que en consciència sé que no és veritat". I sense caure en l´adulació, More va donar la seua vida per la veritat!

Sant Tomas More és exemple per a aquells que tenen una responsabilitat política, degut a la seua dignitat, la seua honestedat i la seua valentia. És també això el que espere dels polítics valencians: hòmens i dones honrats i sol·lícits pels més necessitats.

Sant Tomàs More va escriure una pregària preciosa sobre el bon humor, que tots hauríem de tindre molt present: "Dóna´m Senyor, una bona digestió i, no cal dir-ho, alguna cosa per digerir. Dóna´m la salut del cos, i el bon humor que em cal per mantindre-la. Dóna´m una ànima sana, Senyor, que tinga sempre davant els ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s´escandalitze enfront del pecat, ans trobe la forma de remeiar-lo. Dóna´m una ànima, Senyor, que no conega l´avorriment ni el remugueig, ni el ploricó ni la queixa. I no em deixes prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica per tot i que anomenem el Jo. Dóna´m, Senyor, el sentit de l´humor: fes-me capaç de riure d´una acudit perquè sàpia traure un poc d´alegria de la vida i la puga compartir amb els qui em rodegen".

Que Sant Tomàs More, que és un model de rectitud i d´honestedat en l´exercici de la vida pública, ajude els polítics que governaran la Generalitat i els ajuntaments en aquesta nova etapa que hem començat al País Valencià, per tal que siguen hòmens i dones sol·lícits pels més necessitats i honestos i justos en la seua tasca del seu servei als ciutadans.

21 de juny: Sant Lluís Gonçaga (LEVANTE-EMV, 21/06/2015)

 El 21 de juny celebrem la festa de Sant Lluís Gonçaga, un jove jesuïta que morí als 23 anys. Lluís va nàixer a Castiglione el 9 de març de 1568, al si d´una família noble, ja que son pare, Don Ferrante, era el marquès de Castiglione i sa mare, Marta, era filla dels barons de Santena de Chieri.

Lluís, que era el primogènit, estava destinat a heretar el títol de marquès de son pare i a seguir la carrera militar. Entre 1573 i 1576 Don Ferrante s´absentà de Castiglione pel fet que s´embarcà amb Joan d´Austria per a la campanya militar de Tunísia, després de la qual anà a Madrid per recollir una recompensa generosa. Quan Don Ferrante retornà a Castiglione, va trobar el seu fill Lluís molt canviat. Del comportament vulgar i de paraules malsonants que tenia abans, el xiquet, que ja tenia 8 anys, s´havia tornat formal i educat, a més de reflexiu, estudiós i piadós, en gran part gràcies a la influència de sa mare. Don Ferrante va tindre una certa desil·lusió pel canvi de Lluís, ja que el volia com a home de guerra.

Lluís i el seu germà Rodolf van anar a Florència, que en aquell moment era la capital de l´art. Lluís aprofità el seu temps de formació, a més d´aprendre també esgrima i ball. Però poquet a poquet, el jove va començar a trobar-se incòmode enmig del luxe de la cort. Aquest canvi s´accentuà encara més quan el seu confessor, el jesuïta Francisco de la Torre, li va donar a Lluís el llibre "Misteris del Rosari", la lectura del qual va propiciar que el jove oferira a la Mare de Déu la seua virginitat. Per això mossèn Jacint Verdaguer escriví aquest bonic poema a Sant Lluís: "Lliri de puresa,/ castíssim Lluís/ Lliri de puresa,/ flor del paradís./ Que dolça és ta essència,/ que hermós és ton cor,/ vessant ignocència/ com la rosa en flor./ Sou lliri puríssim/ que, al nàixer un matí,/ la mà de l´Altíssim/ porta a son jardí./ Sou fill de Maria,/ de Cristo germà,/ dolcíssima guia/ que el cel nos donà".

El novembre de 1579 Lluís i Rodolf s´incorporaren a la cort del Duc de Màntua, i de retorn a Castiglione, Lluís començà a ensenyar catecisme als xiquets de la ciutat. A més, li expressà a sa mare el seu desig de ser missioner com Sant Francesc Xavier, per això era assidu a la pregària i llegia les cartes del jesuïta navarrès i d´altres missioners també jesuïtes.

El 1582 Lluís s´instal·là a la cort espanyola i ell i el seu germà van ser nomenats patges de D. Diego, el príncep d´Astúries i hereu del tron espanyol. A Madrid, Lluís al mateix temps que estudià matemàtiques, biologia, llatí, castellà i filosofia, començà a viure d´una manera austera i modesta. Va ser el 15 d´agost de 1583, quan Lluís comprengué que Déu el cridava a entrar a la Companyia de Jesús, tot i l´oposició rotunda de son pare. Per traure-li del cap aquesta vocació a ser jesuïta, Don Ferrante envià Lluís i el seu germà Rodolf a un viatge per les diverses corts d´Itàlia: Màntua, Ferrara, Parma, Pavia i Torí. Don Ferrante va pensar que el contacte amb la noblesa faria que Lluís s´oblidara de la crida a ser religiós. A més, Don Ferrante va utilitzar diversos clergues perquè feren desistir Lluís de la seua vocació, tot i que no pogueren fer-lo canviar d´opinió. Finalment Don Ferrante va accedir al desig de Lluís i va traspassar a Rodolf els drets de primogènit que tenia Lluís, que el 2 de novembre de 1585 abdicà a favor del seu germà Rodolf.

El 25 de novembre de 1585, Lluís va ingressar al noviciat de Sant Andreu del Quirinal, on finalment va trobar la pau i la llibertat que desitjava. A més de fer el mes d´exercicis espirituals, Lluís començà a fer els serveis més humils del noviciat. De 1586 a 1587, a Nàpols, estudià metafísica i s´examinà amb èxit de filosofia. El 25 de novembre de 1587, a Roma, Lluís va fer la professió perpètua i començà els estudis de teologia.

El 1591 entrà la pesta a Roma, amb hospitals plens de malalts, els jesuïtes van acollir els pobres i els infectats i Lluís, un dia, veient un malalt al mig del carrer, el va prendre i se l´emportà a l´hospital. Però quedà contagiat per la malaltia que el va portar a la mort el 21 de juny d´aquell mateix any. Lluís, exemple de generositat i de netedat de cor, va ser canonitzat pel papa Benet XIII el 31 de desembre de 1726.

Com canta mossèn Jacint Verdaguer, Sant Lluís és el patró de la joventut cristiana: "Aqueix lliri vostre, plantau-lo en los cors./ Oh, feu lo cor nostre/ verger d´eixes flors./ Oh Verge Maria,/ eix lliri sagrat,/ vostra llum l´obriu,/ sol de Montserrat./ Lluïsos d´Espanya/ seguim nostre estel,/ del pla a la muntanya/ de la terra al cel".