Carta al Govern del País Valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 21/06/2015)

Al futur Molt Honorable President de la Generalitat del País Valencià

I als Honorables Consellers i Conselleres

En aquesta nova etapa que prompte començarà al País Valencià (tot i que, de fet, ja va començar el 24 de maig passat), vull adreçar-me a vostès per encoratjar-los a treballar per un País Valencià basat en la justícia i en la fraternitat. Un País on els més forts no abusen mai més dels més dèbils i on la justícia faça possible la llibertat i l’entesa entre els valencians.

Voldria que la seua tasca estiguera encaminada a acabar amb la fam, sobretot la dels nostres xiquets. Vull que s’esforcen per tal que els nostres infants, des de la cultura que ens fa passar de súbdits a ciutadans, puguen créixer en llibertat, per tal d’arribar a ser hòmens i dones lliures.

Vull i desitge que siguen sensibles al clam i a les necessitats de les persones més vulnerables de la nostra societat, i d’una manera especial, dels familiars de les víctimes del metro i dels veïns del Cabanyal.

Vull que treballen perquè la natura siga respectada i protegida, que tinguen cura del medi ambient, i que siguen sensibles als problemes dels llauradors, sempre els últims en tot.

Desitge que treballen per acabar amb l’atur i perquè els nostres jóvens, amb una faena digna, puguen tornar al nostre oaís.

Vull també que intenten acabar amb els desnonaments, i que el dret a l’habitatge siga respectat.

Vull que treballen per fer possible un diàleg entre el nostre Govern i els bancs i les entitats financeres. Que facen comprendre als bancs que, enmig d’una crisi brutal, han de saber ajudar els més desvalguts, no xafar-los.

Vull que en la seua noble tasca de servei als ciutadans, com a hòmens i dones cridats a la política, siguen honrats, que rebutgen qualsevol temptació de corrupció, que no es deixen endur mai pel frau i la mentida. I que es preocupen, de veritat, pel bé dels ciutadans.

Vull que treballen per normalitzar la nostra llengua. Que siga respectada i afavorida. Que s’acabe la discriminació lingüística que patim els valencians a la nostra terra i que els nostres xiquets puguen estudiar en valencià, sense les barreres i les dificultats que posaven els anteriors Governs valencians.

Vull que puga ser una realitat viure en valencià i per això els demane que promoguen la nostra llengua a l’administració, a la justícia i als mitjans de comunicació. Que puguem veure pel·lícules en valencià, comprar diaris en la nostra llengua i tindre una RTVV lliure i plural i en la nostra llengua. Sense manipulacions ni censures!! I que siga possible tornar a veure (qui ho vulga) TV3.

Vull també que treballen incansablement per una sanitat universal i de qualitat i per uns serveis socials i un ensenyament a l’abast de tothom, sense les retallades immorals que hem patit, sense les llistes d’espera escandaloses als hospitals.

Vull que tinguen una sensibilitat especial pels més desvalguts, que els malalts dependents siguen atesos amb eficàcia i que els pensionistes puguen viure amb dignitat i no amb la pensió de misèria que cobren molts d’ells.

Vull que els xiquets tinguen més beques per a llibres i per a menjadors.

Vull que traballen per extingir el racisme, la xenofòbia i tota mena d’ideologia totalitària, que no fan sinó degradar la humanitat.

Vull que cobren vostès un sou digne, sí, però que no siga abusiu i que vostès siguen exemples de sobrietat, d’austeritat i de sol·licitud.

Vull que el Govern valencià tinga una administració més senzilla i més austera, i alhora funcional, eficaç i més pràctica, sense tants assessors ni aduladors.  

Vull que el Govern de la Generalitat del País Valencià no tinga por al futur ni al present, perquè només la llibertat fa possible un Poble lliure.

Vull que treballen per tal que aviat siga una realitat el Corredor Mediterrani i que finalment arribe un nou finançament que no ofegue més els valencians.

També voldria que el Govern del País Valencià traballara per posar les bases que ens ajuden a arribar a la plena sobirania nacional, per tal de poder exercir el dret de decidir amb llibertat, el futur del nostre país.

Vull que el Govern valencià que aviat es formarà estiga ben cohesionat, sense recels ni malfiances entre els seus membres, disposats a treballar conjuntament i amb molta generositat.

Segur que si treballen per tot això i per moltes altres coses que m’he deixat al tinter, els valencians començarem a ser més lliures i més valencians

"Lloat sigues" (LEVANTE-EMV, 20/06/2015)

Amb aquest títol, paraules amb les quals comença el Càntic de les Criatures de sant Francesc d´Assís, el dijous passat es va donar a conèixer l´encíclica del papa Francesc sobre l´ecologia i el medi ambient, un text que ens convida a revisar la nostra relació amb la natura. L´encíclica, que té també una dimensió social, apareix uns mesos abans que el pròxim octubre, l´ONU pose en marxa els Objectius de Desenrotllament Sostenible, i que al desembre se celebre la reunió climàtica de l´ONU, a París, on s´ha d´aprovar el protocol que substituirà el de Kioto, per intentar aconseguir un acord climàtic global que siga vinculant, i així intentar reduir les emissions de CO2 i evitar l´augment de la temperatura global de la Terra.

La preocupació del papa per l´ecologia ja ve de lluny, ja que en l´eucaristia d´inici del seu ministeri episcopal com a bisbe de Roma, el 19 de març de 2013, el papa ens convidava a ser «custodis de la creació», i en l´audiència del 5 de juny del mateix any, Francesc deia: «Voldria detindre´m en la qüestió del medi ambient. ¿Què vol dir conrear i custodiar la terra?¿Estem conreant i custodiant la creació?¿O l´estem explotant?».

L´encíclica Lloat sigues, que forma part dels gestos tan eloqüents de Francesc, la va començar a preparar el papa ja fa temps, amb l´assessorament d´un equip d´experts, entre els quals hi ha el cardenal Turkson i el teòleg Víctor Manuel Fernández. Aquest text fa una crida a fer possible una revolució ètica i econòmica per previndre el canvi climàtic i la creixent desigualtat que hi ha entre regions riques i pobres. El papa, que apel·la al cor i a la ment de les persones, ens alerta sobre els perills de les indústries armamentístiques, el creixement dels residus i la gestió de l´aigua.

La qüestió de l´ecologia està molt relacionada amb la distribució equitativa dels aliments. Només fa uns dies, concretament el passat dia 12, el papa denuncià davant la FAO la falta de voluntat per acabar amb la fam al món. En un text dur i valent alhora, davant els representants d´aquest organisme internacional, el papa demanà «transformar el món perquè siga un jardí, un lloc habitable per a tots». I és que entre la destrucció i la conservació, el papa fa un pas més, ja que ens convida a transformar el nostre món.

Aquesta és la primera encíclica del papa Francesc, ja que l´anterior Lumen Fidei, sobre la fe, publicada fa dos anys, era feta a partir dels textos que havia deixat Benet XVI. Abans de conèixer el text, com passa tantes vegades, alguns sectors conservadors dels EE UU ja han mostrat el seu desacord, com declarava el cardenal Madariaga: «He escoltat crítiques a l´encíclica del papa sobre l´ecologia per part d´ideologies capitalistes, abans que siga publicada. ¿Com poden criticar alguna cosa quan encara no la coneixen?». Amb 192 pàgines, 246 punts i 2 pregàries finals, aquesta encíclica, que com va fer el papa Joan XXIII amb la Pacem in terris està adreçada a tot el món i no només als cristians, ens recorda el crit de la Terra pel dany que li provoquem (nº 2) i per això la necessitat d´un canvi que reclamen els jóvens (nº 13).
El papa, que fa una «invitació urgent a un nou diàleg» (nº 14) sobre com estem construint el futur del planeta, denuncia «l´esclafament del sistema climàtic» (nº 24), ja que això és «un problema global, amb greus dimensions ambientals, socials, econòmiques i polítiques» (nº 25). El papa ens recorda també el «deute amb els pobres que no tenen accés a l´aigua potable» (nº30) així com l´escàndol que suposa «els aliments que es llancen» (nº 50). Aquesta encíclica ens anima a enfortir «la consciència que som una sola família humana» (nº 52) i a escoltar «el gemec de la germana Terra», que s´uneix «al gemec dels abandonats» (nº 53). El papa Francesc, amb valentia, denuncia aquells poders econòmics «que privilegien l´especulació» (nº 54) i que provoquen que moltes persones «estiguen privades dels drets humans bàsics» (nº 158).
Francesc també parla de la «inhumanitat dels bancs» (nº 189) i d´aquella política corrupta, així com de la falta de «bones polítiques públiques» (nº 197). Finalment el papa fa una crida a apostar «per una altre estil de vida». Com ha dit el bisbe Luis Infanti, d´Aysen, aquesta encíclica és «contundent, profètica i desafiant», pel fet que en aquest text el papa fa una crida a la consciència de creients i dels no creients, per tal de fer possible un canvi dels poders polítics, econòmics i tecnològics, que facen possible un món millor.

20 de juny: Sant Romuald (LEVANTE-EMV, 19/06/2015)

En un moment de decadència del cristianisme, Romuald va ser un dels millors representants de la reforma de l´Església, a finals del segle X i principis de l´XI. Si la reforma de Cluny, entre els benedictins va tindre lloc a principis del segle X, Sant Romuald va fer el mateix 100 anys després.

Romuald, de família dels Onesti, ducs de Ravena, va nàixer sobre el 950, com així ho canten aquests Goigs antics: "Ravena il·lustre ciutat,/ fill de sos Duchs vos honrá,/ com al pare os criticà/ per ser al vici entregat,/ fins que lo Totpoderós/ vos cridá ab toch especial".

Romuald va passar la seua joventut d´una manera desordenada. Però un fet luctuós, va canviar la vida del jove. Son pare, Sergi, en un duel, al qual va assistir Romuald, va matar el seu adversari: "A un desafío assistint/ quedàreu horrorisat,/ y en un monastir entrat/ gran remordiment sentint;/ allá aborríreu plorós/ vostra vida criminal". El jove, angoixat per aquella mort, es va retirar a fer penitència al monestir benedictí de Classe, a prop de Ravena. Després de 3 anys, Romuald va demanar que l´admeteren de monjo. La seua vida observant, era com una denúncia per als monjos relaxats, i per això, amb conformitat del seu abat, Romuald deixà el monestir i se n´anà a viure a un lloc solitari: "Malvist en lo manastir/ per vostre exemplar rigor,/ ab permís del superior/ al desert váreu partir/ vivint ab Marí gustós/ del Véneto al litoral".
Juntament amb Pere Urseol, duc de Venècia, Romuald va arribar al monestir de Cuixà, on començà a viure en una ermita, a prop del monestir cenobi benedictí: "Pere Urcéol, que abdicà/ de Venecia lo ducat,/ ab vos vingué acompanyat/ á ferse monjo en Cuxá;/ en eix punt portàreu vos/ una vida angelical".

Romuald va ser un prodigi d´ascetisme, amb dejunis rigorosos i pregàries, gràcies a les quals podia vèncer les temptacions.
Cap al 999, Romuald va tornar a Itàlia, per residir, de nou al monestir de Classe, on en solitud, continuava fent vida de pregària i de penitència. Va haver de patir els ultratges dels monjos del seu propi monestir, que l´expulsaren. Romuald demanà a l´emperador Otó III, uns terrenys on construí un monestir de vida contemplativa, basat en la soledat i en l´obediència: "Abat de Clásse nombrat,/ després vilment despedit,/ y de altres també expel·lit,/ de tant bullíci cansat,/ á Camálduli afanós/ vos portá un toch celestial".

Romuald va ser un exemple de pregària, de soledat i de penitència. Fundà altres monestirs a prop de Roma, amb un règim de vida de silenci i austeritat. El 1012 va fundar el monestir de Camp Màldoli, nom que ha donat lloc a l´Orde de Sant Romuald: la Camàldula, un monestir amb cel·les independents i vida mig eremítica, mig cenobítica: "Mòlts monastirs ja fundats,/ de merits y virtuts plé,/ suspirant ab sant dalé/ del cel per les claredats,/ os concedí Déu piadós/ gosar lo premi eternal". Romuald va morir a Val de Castro, el 7 de febrer de 1027 i l´Orde de la Camàldula va ser aprovat pel papa Alexandre II, en 1072.

Amb motiu del mil·lenari de la Camàldula, el 2012, el Prior General, Alessandro Barban deia que "El silenci i la pregària, no són un aïllament, ni una separació o una contradicció amb el diàleg i l´hospitalitat". I és que els monjos, tant els camaldulencs, com els benedictins o els cistercencs, no vivim aïllats del món. La vocació monàstica es viu en comunió amb els hòmens i les dones del nostre món. Per això els monjos i les monges ni fugim del món, ni el veiem com alguna realitat a condemnar! Al monestir, els monjos i les monges, mentre compartim allò que som i allò que tenim, sense tindre res propi, fem possible una manera de viure fonamentada en la senzillesa i la frugalitat, el perdó i la pau. I és que com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, "La Regla ens ensenya com hem de conviure amb els altres", en un ambient fratern.
Que la intercessió de Sant Romuald done un nou impuls a la vida monàstica i a la fe de tots els cristians: "Puig sou astre lluminós/ de la Iglesia universal:/ Lliuráunos sempre del mal/ Romuald, abat gloriós".

16 de juny: santa Ludgarda (16/06/2015)

El 16 de juny, celebrem la festa de Santa Ludgarda, una monja contemplativa, que va ser primer, benedictina i després cistercenca, i que va nàixer a Tongres (Bèlgica) el 1183 o el 1184.

De família acomodada, son pare, interessat en el triomf mundà de la seua filla, va fer diversos negocis que pràcticament el van arruïnar. Lutgarda, per la seua part, i influenciada per la frivolitat i la superficialitat de son pare, es deixava portar per la vanitat. Pel contrari, la mare de la jove, a diferència del marit, volia educar Lutgarda en la fidelitat a la fe. Per això i per tal de protegir-la de l´ambient buit e el que vivia, va ingressar Lutgarda en l´internat que tenien les monges benedictines del monestir de Santa Caterina, a Saint Troud.

La vida de la jove en aquest internat, i fins els 17 anys, no va ser gens exemplar. Va ser quan deixà les monges, que va reflexionar sobre el sentit de la seua existència i el buit en el que es trobava la seua vida. Per això demanà a les benedictines que l´admeteren per ser monja. Aquestes acceptaren que Lutgarda entrara al monestir, tot i que sense fer-se cap il·lusió en quant a la seua perseverança, ja que la coneixien bé degut al temps que passà a l´internat. Malgrat el passat de Ludgarda, la jove va fer un canvi, una conversió sincera i radical, i per això l´opinió negativa que les benedictines tenien d´ella, va canviar en vore el progrés espiritual de Ludgarda, durant el noviciat. I és que com ha dit el P. Jacques Leclercq, "als 17 anys, la vida mística la va envair com un huracà" i la va canviar per complet. De jove frívola i superficial com era Lutgarda, la gràcia de Déu la transformà en una jove madura, responsable i plena de desig de Déu.

Després de l´etapa de formació, Ludgarda va fer la professió, produint-se un fenomen que va percebre un capellà que assistia a la celebració. En el moment que a les monges els era posada al cap una corona feta de lli, aquell capellà veié que Ludgarda era coronada amb una corona d´or. Aquell capellà ho comentà amb un rector que tenia al costat, que li respongué que estava somiant despert.

La vida de Ludgarda progressava cada dia més en pietat i fervor, de tal manera que les altres monges l´escolliren abadessa (tot i la seua oposició) quan encara no tenia 24 anys. La seua sol·licitud maternal i el seu tracte suau i delicat amb les germanes, va ser el tret que caracteritzà el seu abadiat. Però després d´un temps de dubtes, i desitjant viure l´Evangeli amb més fiadelitat, i aconsellada per un sant capellà, Ludgarda abandonà el monestir de Santa Caterina de Saint Troud i se n´anà al monestir cistercenc d´Aywiéres, on va viure amb humilitat, dedicada a la pregària i a la penitència. També les monges del Cister, per la vida exemplar de Ludgarda, la van voler elegir abadessa, però ella ho va rebutjar.

Ludgarda va tindre al llarg de la seua vida nombroses experiències místiques, visions i èxtasis, a més del do de llengües que li permetien comprendre els Psalms, escrits en llatí. Segons la tradició, una nit se li va aparèixer la Mare de Déu, que afligida per l´heretgia dels albigesos, demanà a Ludgarda que fera dejunis perquè els heretges es pogueren convertir. Durant 7 anys, Ludgarda va viure menjant només pa i cervessa, i malgrat això no va defallir físicament, ja que feia amb normalitat els treballs que li eren assignats. Ludgarda va saber correspondre a la gràcia que Déu havia vessat en el seu cor, i així arribà al cimal de la perfecció i de la mística. Com a monja contemplativa, Ludgarda va tindre una vida interior profunda i molt rica.

La representació iconogràfica de Santa Ludgarda ens la presenta agenollada davant de Jesús clavat a la creu, que amb un braç desclavat, abraça aquesta monja. Aquesta representació té el seu fonament històric en l´esforç físic de Ludgarda, ja que un dia, que no es trobava bé i decidí no anar a les Matines, finalment decidí alçar-se del llit i anar al Cor. El seu esforç va ser recompensat, ja que quan Ludgarad entrà al cor per resar les Matines, veié Jesús crucificat que l´abraçava.

Com a bona filla de Sant Bernat, Ludgarda va tindre una gran devoció a la Mare de Déu, que se li va aparèixer per confortar-la i encoratjar-la. 5 anys abans de morir, Ludgarda va profetitzar la seua mort. Amb una vida marcada per la penitència i per la pregària, la primavera de 1246 la salut de Ludgarda va empitjorar. Va morir el 16 de juny de 1246.

15 de juny: Santa Micaela del Santíssim Sacrament (LEVANTE-EMV, 15/06/2015)

El 15 de juny celebrem la festa de Santa Mª Miquela del Santíssim Sagrament, que va morir a València, enguany fa 150 anys.

Mª Miquela Desmaissières López de Dicastillo y Olmedo, la futura Mare Sagrament, de família aristocràtica, va nàixer l´1 de gener de 1809. De cor noble i generós, Miquela va dedicar la seua vida a favor de les dones que havien caigut en la prostitució.

Miquela, que era vescomtessa de Jorbalán, de jove va alternar la vida caritativa a favor dels pobres i dels malalts, amb la vida cortesana a la cort de París i de Brussel·les. Va rebre un ensenyament excepcional, degut a la posició econòmica de la seua família.

Va ser a Madrid, quan en companyia d´una amiga visità l´hospital de Sant Joan de Déu, que acollia les prostitutes malaltes. Això va impactar la vescomtessa de Jorbalàn, que es va fer càrrec d´aquestes jóvens, quedant-se a viure amb elles en una casa. La seua família i les seues amistats no van voler saber res d´ella, degut a l´escàndol que en aquella època suposava el seu compromís amb aquelles dones que la societat marginava.

La caritat de Miquela va fer que, malgrat les contrarietats que va sofrir, fins i tot per part del seu confessor i d´un bisbe, sobreeixira en la seua tasca a favor de les dones que havien exercit la prostitució.

D´aquesta manera, fundà la congregació religiosa de les Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat. Ella mateixa, amb les seues 7 primeres companyes va fer la professió simple el 6 de gener de 1859, i un any i mig després, el 15 de juny de 1860, va fer la professió perpètua.
La congregació es va estendre a Saragossa, València, Barcelona i Burgos. Va ser a València mateix on la Mare Sagrament, el 1858 va fundar una comunitat de Religioses Adoratrius. Enmig de l´epidèmia de còlera que es produí a València, el 1865, la Mare Sagrament, va morir en aquesta ciutat, el 24 d´agost d´aquell any, enguany en fa 150. El seu cos va ser enterrat al cementeri de València i després, traslladat a la casa de la congregació, al carrer Hernás Cortés. El 4 de març de 1934, Mª Miquela del Santíssim Sagrament va ser canonitzada pel papa Pius XI i proposada a tota l´Eglésia com a model de generositat i d´amor.

Actualment les Adoratrius, amb més de 1000 religioses, viuen a 23 països d´Europa, Àsia i Amèrica, treballant per tornar la dignitat a aquelles dones explotades per la prostitució i l´exclusió social.

Les Adoratrius continuen en ple segle XXI, el carisma de la Mare Sagrament en la tasca de l´alliberament integral i la reinserció social de les dones víctimes de la prostitució o d´altres tipus d´esclavitud. Per això han creat diversos projectes, com Font de vida, Emaús, Betània, Sicar o Amaranta, entre molts d´altres, per promoure els drets de les dones, enmig d´un món que continua discriminant-les. A més de València, les religioses Adoratrius es troben a diversos països d´Iberoamèrica, al Japó i la Índia, a Espanya, el Regne Unit i França.

Al nostre País, Alpuente li ha dedicat una ermita a la Mare Sagrament. La construcció, de planta rectangular, és del 1936, i es troba al costat de la carretera que travessa l´aldea de la Carrasca.

Hui les Adoratrius, que el passat 14 d´abril van rebre el Premi "Drets Humans Rei d´Espanya", fidels al carisma de la seua fundadora, continuen l´obra d´alliberament de la dona, responent amb fidelitat a la tasca d´evangelització que els va encomanar Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament. Com declarà el passat 14 d´abril la Germana Ramona Rabaneda, superiora de la comunitat de València, "el nostre objectiu és que la dona puga viure feliç allà on estiga, sense ser esclavitzada, per això atenem les dones, siguen quines siguen les seues problemàtiques, com el maltractament o les toxicomanies". Com deia la Germana Rabaneda, l´objectiu de la Congregació de les Adoratrius és "un canvi social", que ajude les dones a viure millor. Aquest va ser l´objectiu de la Mare Sagrament en fundar les Adoratrius.

14 de juny: El profeta Eliseu (LEVANTE-EMV, 14/06/2015)

El 14 de juny celebrem la festa del profeta de l´Antic Testament, Eliseu, la vida del qual es troba recollida al primer i al segon Llibre dels Reis.

Aquests dos llibres (una mateixa obra en dues parts) ens presenta una narració de la història de la reialesa israelita, que abasta una miqueta més de quatre segles, del 971 al 586 abans de Crist. Al costat de les memòries o els fragments dedicats als reis de Judà i d´Israel, és remarcable en aquesta narració dels dos Llibres dels Reis, l´actuació dels profetes, que es fan sentir més en els temps de desgràcies. Enmig dels regnats més irresponsables, fan la seua irrupció aquests hòmens de Déu, amb intervencions prodigioses. Els més significatius d´aquests hòmens de Déu van ser els profetes no escriptors (ja que no ens han deixat cap obra escrita) Elies, la vida del qual està recollida des del capítol 17 del primer Llibre dels Reis, fins al capítol 2 del segon Llibre dels Reis, i Eliseu, que trobem al capítol 19 del primer Llibre dels Reis (amb la vocació del profeta) i dels capítols 2 al 13 del segon Llibre dels Reis.

És a través dels dos Llibres dels Reis, on veiem com el compilador de l´obra sembla que no faça cas de la història que va escrivint, ja que dóna tota la importància del text a la missió profètica d´aquests enviats de Déu. Per això les narracions més completes d´aquests dos llibres, a part de la història del rei Salomó, són els cicles dels dos profetes esmentats.

Eliseu, un nom que vol dir "Déu és la meua salvació" era fill de Safat, de família acomodada, ja que tenia 12 parelles de bous per treballar els camps. La història del profeta Eliseu, que va viure entre el 850 i el 800 abans de Crist, comença al verset 19 del capítol 19 del primer Llibre dels Reis, quan el profeta Elies veié Eliseu, que estava llaurant el camp amb 12 parelles de bous, i li llançà al damunt el seu mantell, signe de la crida a seguir-lo. Eliseu, obedient a la crida, s´acomiadà de la família, matà una parella de bous amb els que estava llaurant, convidà la gent del poble i "després va seguir Elies i es posà al seu servei" (1R 19:21)

Un dels episodis més coneguts de la història d´Eliseu és quan va rebre l´esperit de profecia d´Elies en ser portat al cel el profeta de foc. Eliseu, sabent que Elies seria endut al cel, demanà a Elies que el fera el seu successor, a la qual cosa Elies li digué que així seria si el veia anar-se´n al cel. I així va ser, ja que en ser arrabassat Elies en un carro de foc cap al cel, el profeta va deixar caure el seu mantell, que va recollir Eliseu, i amb el mantell, Eliseu també va rebre l´esperit de profecia d´Elies, quedant així hereu i successor d´Elies. Va ser a partir d´aquell moment que Eliseu també començà a fer prodigis i miracle com a profeta. El primer del miracle va ser quan, amb el mantell d´Elies, Eliseu va serparar les aigües del Jordà (2R 2:13ss).

Eliseu també va profetitzar la pluja, després d´un temps sense ploure al campament i la victòria sobre Moab (2R 3:9ss). Un altre fet prodigiós d´Eliseu, fruit de la seua sol·licitud pels més desvalguts va ser la multiplicació de l´oli d´una viuda, l´obtenció d´un fill a Guihezí, la dona sunamita que l´acollia, i la resurrecció d´aquest xiquet, quan estant al camp amb son pare, va morir (2R 4). També cal recorda la multiplicació d´uns pans (2R 4:42) i sobretot la curació de l´arameu Naaman que era leprós, després que es banyara al Jordà (2R5).

Eliseu també va anunciar les crueltats del nou rei dels arameus (2R 8:7), la unció de Jehú com a nou rei d´Israel (2R 9) i la profecia de la derrota d´Israel (2R 13:14) i finalment el miracle que va fer el profeta després de mort (2R 13.20).

La vida dels hòmens de Déu, com Eliseu, perdura després de mort per les seues bones obres, que són un signe de la bondat d´aquests enviats de Déu.

“Em doblegaré però no em trencaré” (VILAWEB/ONTINYENT, 14/06/2015)

Des del 24 de maig que he seguit (entre sorprès i estupefacte) les negociacions dels partits polítics per fer possible el nou Govern de la Generalitat del País Valencià: Converses, trencaments, recels, diàleg, desqualificacions, pressions, malfiances i malentesos, com en un pervers serial de televisió. I finalment, l’acord!

Fer un govern demana saber pactar, dialogar i transigir. És evident que recolzat amb les majories absolutes que el PP ha tingut al País Valencià aquests últims anys, aquest partit no ha volgut fer pactes ni ha propiciat el diàleg. Però quan no hi ha un partit amb majoria absoluta, cal exercir l’art de l’entesa i de l’acord, com, finalment, sembla que s’ha produït.

Hem de reconèixer que el PP ha guanyat les eleccions al País Valencià, en ser el partit que ha obtingut més diputats a les Corts Valencianes. Però com que li faltaven socis de govern, els altres partits s’han afanyat per fer possible l’alternança al PP.

Crec, com ja vaig dir en un altre article, que els polítics han de tindre molt clar que són servidors de la ciutadania que els ha elegit. I que els vots que han obtingut, no són seus! Són prestats per aquells que els han votat. Per tant, els partits polítics que volen fer un nou govern, han de treballar amb la premissa que han estat elegits per intentar solucionar els problemes dels ciutadans, no per crear-ne de nous, ni tampoc per frustrar les expectatives d’aquells que els han votat. I encara menys, per repartir-se el pastís! L’ambició i la cobdícia per aconseguir càrrecs, mai no hauria d’estar present en la política.

Per això, fer un nou govern demana saber transigir, escoltar l’altre i no imposar les pròpies idees, sinó saber confrontar-les amb les dels adversaris, per així arribar a acords. I sempre des de la tolerància, la generositat i el respecte als altres. Mai des de les desqualificacions, ni la prepotència, ni tampoc invocant el llenguatge de la por o de les amenaces.

El papa Joan XXIII contava que hi havien representants de l’Església que havien seguit el lema (estúpid) del poeta llatí, Horaci: “Frangar, non flectar”, és a dir: “Em trencaré, però no em doblegaré”. Joan XXIII, amb més intel·ligència, preferia actuar tenint com a lema, el contrari d’Horaci: “Em doblegaré però no em trencaré”. Com els joncs, que amb flexibilitat es dobleguen per deixar passar l’aigua, i d’aquesta manera no es trenquen.

La intransigència i el rigorisme en la política (i en tots els altres àmbits de la vida) no serveixen sinó per impossibilitar els acords. Si el PP volia tornar a governar, ara que no té majoria absoluta, hauria d’haver sabut transigir i dialogar, no imposar el seu model d’una manera arrogant. Si el PSOE, Compromís i Podem volen fer un nou govern, no poden tampoc instal·lar-se en la intransigència, en els recels, ni en un diàleg de sords, que no fa sinó dificultar qualsevol pacte. ¿Val més trencar-se per no doblegar-se? ¿O més aviat cal saber doblegar-se per evitar trencar-se?  

Els Pares del Desert instruïen els deixebles a la vida monàstica amb els apotegmes, que eren aquelles paraules plenes de saviesa que marcaven una manera de viure. Un dels apotegmes més coneguts ens parla d’un monjo que quedà escandalitzat, en vore altres monjos que reien i que es comportaven amb naturalitat, sense caure en la severitat ni en el rigorisme. En comentar el que havia vist a un ancià espiritual, aquest li digué: “Pren un arc i tensa’l”. El monjo prengué un arc i el tensà. El pare espiritual li digué: “Tensa’l més”. Aquell monjo el tensà una miqueta més. El pare espiritual li digué: “Tensa’l més encara”. El monjo li respongué: “Si el tense més es trencarà”. El pare espiritual aprofità aquest exemple de l’arc, per fer-li vore a aquell monjo que si tensem la vida de les persones, des del rigorisme, la severitat i la intransigència, aquestes persones també es trenquen.

La política (com la vida) és aquell art que ens permet el diàleg, sense tensar-lo, sense trencar-lo. No sé si els polítics que estaven intentant arribar a acords al País Valencià, apostaven més pel, “Em trencaré però no em doblegaré”, o per, “Em doblegaré però no em trencaré”. Només les persones intel·ligents saben que el trencament porta a la destrucció i a la frustració. I que doblegar-se, ser flexible, saber acollir les opinions dels altres (encara que semble un signe de debilitat) porta a enriquir les pròpies idees i a arribar a acords. Quin ha estat el camí que han pres els nostres politics? I per què la por al diàleg i al pacte? Benvingut siga un Govern del País Valencià que aposta pel diàleg i per la pluralitat.