4 de maig: Beat Ceferí Jiménez Malla (04/05/2015)

 El 4 de maig l´Esglesia celebra la festa del Beat Ceferí Jiménez, anomenat col·loquialment el "Pelé". Nascut a Benavent de Segrià, possiblement el 26 d´agost de 1861, va ser el primer màrtir gitano.

El Pelé, fill de Joan Jiménez i Teresa Malla, viatjava molt amb la seua família per Catalunya, l´Aragó i el sud de França. El mateix Ceferí deia que era "mig català, mig aragonès". Va ser analfabet, com en aquell temps era freqüent entre els gitanos, però molt intel·ligent i amb una memòria prodigiosa. La seua família vivia en la pobresa extrema i ell mateix havia dit que de menut havia passat gana, i per això sa mare anava a captar.

Un dia el pare del "Pelé" abandonà l´esposa i els fills, i se n´anà amb una altra dona i com que Ceferí era el més major de tots els germans, va ocupar el paper de patriarca de la família.

Als 18 anys, i amb el ritual gitano, el "Pelé" es va casar amb Teresa, i a principi del segle XX s´establiren a Barbastre. El "Pelé" era un home honrat i ple de solidaritat, de concòrdia i amb un esperit fortament religiós. Com que Ceferí i Teresa no van tindre fills, pel 1909 o 1910, el matrimoni va adoptar una neboda de Teresa, anomenada Josefina Jiménez, Pepita, neboda de la dona del "Pelé" que havia nascut a Catarroja. Pepita va ser estimada per Ceferí com si fóra la pròpia filla i per això li va donar l´educació que ell no havia pogut tindre.

Ceferí, que anava a missa freqüentment, va decidir regularitzar el seu matrimoni i el 3 de gener de 1912, quan el "Pelé" tenia 51 anys i la seua dona Teresa en tenia 53, es van casar per l´Església, anant-se´n a viure a Lleida.

Com a tractant de cavalls i de mules, el "Pelé", que era una persona que mai va enganyar ningú i va anar millorant la seua situació econòmica. Assistia els malalts i com a bon samarità, auxiliava la gent que passava necessitat, repartint menjar i diners als més pobres. Però sempre discretament, d´amagat, sense fer-se vore.

A tot Barbastre i a la comarca, se¡l tractava amb respecte, ja que era com l´alcalde dels gitanos. Intervenia en els conflictes entre ells i amb els no gitanos, donant sempre la raó a qui la tenia i posant pau i concòrdia en les desavinences. També feia catequesi als xiquets, als qui ensenyava a respectar la natura.

Quan el 1922 va morir la seua esposa Teresa, Ceferí va quedar desconsolat. Es quedà a viure amb la filla que havia adoptat, que en casar-se va alegrar la vida del "Pelé" amb néts i nétes.

Ceferí va pertànyer a l´Adoració Nocturna, al Tercer Orde Franciscà i a l´Arxiconfraria del Cor de Maria. En esclatar la guerra civil, quan les turbes ja tancaven i cremaven esglésies i convents, la nit del 19 de juliol de 1936, Ceferí va vore que portaven un capellà detingut. Ell els ho va recriminar i els anarquistes, que l´agarraren, van descobrir que portava un rosari i una navalla, i el detingueren. Un amic, que va anar a vore´l a la presó, li digué que li donara el rosari ja que això el comprometia, i també la filla li va demanar el mateix. Però el "Pelé" es mantingué ferm i no va voler ni dissimular ni renunciar a la seua fe. El 2 d´agost de 1936, amb altres presos, el "Pelé" va ser assassinat. Els gitanos de seguida es van commoure per l´assassinat de Ceferí, que havia mort amb el rosari a les mans.

Aquest primer màrtir gitano de l´Església, testimoni de fe, va ser beatificat pel papa Joan Pau II el 4 de maig de 1997.

La Pàtria Valenciana (VILAWEB/ONTINYENT, 03/05/2015)

Quan hi havia Canal 9, i si tenia temps, cada any, el dia de la Mare de Déu dels Desemparats acostumava a mirar per internet la Missa d’Infants.

El 2013 em va agradar vore el cardenal Santos Abril dient alguna part de l’Eucaristia en valencià, com també el qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro. Certament que la nostra llengua encara està en una situació d’inferioritat a les diòcesis valencianes. Fins i tot en el dia de la Mare de Déu dels Desemparats!!

Però enguany, quan falta una setmana per a la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, tinc una curiositat pel que fa a la Missa d’Infants: vore si l’himne de la Coronació de la Mare de Déu, que es canta al final de l’Eucaristia, es cantarà com cada any, o hi hauria alguna modificació, degut a la Llei de Senyes d’Identitat. Ho dic, perquè l’himne a la Mare de Déu comença amb les paraules: “La Pàtria Valenciana, s’empara baix ton mant”. És evident que enguany no podré vore la retransmissió pel fet que ens han tancat Canal 9. Per això demane que si algun dels lectors de Vilaweb la pot veure, m’ho faça saber.

Després de l’actitud pintoresca de la Generalitat Valenciana (una més!) de prohibir qualsevol referència al terme País Valencià, no sé si l’himne començarà com sempre, o des de la Generalitat prohibiran utilitzar, “Pàtria Valenciana”.

Algú em dirà que Pàtria i País no són equivalents. Però per eixir de dubte he buscat eixos termes en el diccionari de  l’Academia Española i en el Diccionari General de la Llengua Valenciana, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. No de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua! Així no em podran dir catalanista!

El diccionari de l’Academia Española, en una primera accepció, defineix “País”, com a “nación” i “región”. I “Patria”, com a “tierra natal o adoptiva, ordenada como nación a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos”.  

Per la seua part, el Diccionari General de la Llengua Valenciana, defineix “País”, com a “territori d’una nació o d’un poble”. I “Pàtria”, com a “lloc, país o nació, d’a on u es natural”(!)

Enguany, al final de la missa d’Infants, l’himne de la Coronació es cantarà com sempre? Si el Diccionari General de la Llengua Valenciana i el de l’Academia Española fan una equivalència entre País i Pàtria, el pròxim diumenge, dia de la Mare de Déu, ¿la Generalitat s’afanyarà a modificar el terme “Pàtria Valenciana” de l’himne de la Coronació de la Mare de Déu i el substituirà per, “Comunidad Valenciana”?

I és que el terme “Pàtria” no és d’ara, com m’ha recordat l’amic Francesc Joan Monjo, que en preparar la seua tesi doctoral, ha recuperat un paràgraf ben explícit: “El 17 de setembre de 1816, el P. Josep Giner, religiós jerònim i prior del Reial Monestir de Sant Miquel dels Reis, predicà en la missa d’acció de gràcies pel restabliment de la Companyia de Jesús, a l’església del col·legi dels jesuïtes, dient: “Valencia, esta nuestra amada y religiosa Patria””.

L’himne de la Mare de Déu dels Desemparats també conté, desgraciadament, les expressions: “Oh Verge sobirana de terres de llevant” i “La terra llevantina”. Si la Generalitat prohibeix enguany l’expressió “La Pàtria Valenciana”, estic segur que no tocarà ni “terres de llevant”, ni tampoc “La terra llevantina”! I si no, temps al temps!!

Per cert: la lletra de l’himne de la Coronació és de José Mª Juan García i la música, del compositor català Lluís Romeu, capellà nascut a Vic!! La Generalitat, també canviarà la música de l’himne, pel fet de ser d’un músic català?

3 de maig: Les Creus de Maig (03/05/2015)

Cada 3 de maig, amb la benedicció dels termes i l´ornamentació de les creus amb flors, celebrem la festa de les Creus de Maig, tan populars a València, a Borriana i a Alboraia, on les comissions falleres s´encarreguen de l´ornamentació de les creus.

Aquesta festa tan bonica també la trobem a l´Alfàs del Pi, Mutxamel, el barri de la Santa Creu d´Alacant i el de Bocairent, La Granja de Rocamora, Paterna, Bigastre, Xàbia, Sagunt, Benidorm o Callosa de Segura entre molts altres pobles. A Benidorm la festa de les Creus de Maig és una de les més antigues de la ciutat, documentada des del 1802.

La popularitat d´aquesta festa l´expressa el cants d´uns Goigs, de 1846, dedicats a la Santa Creu que diuen així: "Puix lo cel, /mogut de amor,/ nos fa la grácia peregrina; /adorém la Creu Divina /del Divino Redemptor".

La festa de la Invenció o Trobament de la Santa Creu, recorda la tradició segons la qual el 326, Santa Elena, la mare de l´emperador Constantí, va trobar la creu de Jesús. L´origen d´aquesta festa en el 3 de maig ve de la Gàl·lia, amb el nom de "De Inventione Sanctae Crucis". Tot i que després del Concili aquesta festa va ser suprimida, encara continua present, en la seua dimensió popular a molts pobles del nostre País, tal i com recordava el poeta Carles Salvador amb aquest poema tan bonic: "Maig florit, mes de roselles entre el blat daurat pel sol. Els clavells són esclatats, sensuals, blancs i vermells. Maig florit, per les flors ets beneït".

Els primers documents que ens parlen de la celebració popular de la Santa Creu són del segle XVIII, on se´ns descriu l´ornamentació de les creus amb flors que es posaven als carrers i places dels pobles. Però ja abans, al segle XVI, els Jurats de València van decidir construir creus gòtiques de pedra per assenyalar els límits del terme o a dalt d´una muntanya. Així en trobem moltes, com la Creu del Cardenal a Alzira o la del Bartolo a Benicàssim. Va ser posteriorment, quan aquestes creus s´adornaven amb flors. I és que la Creu de Jesús ha estat sempre venerada i adorada: "Oh Creu santa/ i redemptora/ de Jesús Crucificat,/ la més gran benefactora/ que ha tingut la humanitat;/ amb els vostres raigs hermosos/ tots els pobles llumineu".

La part litúrgica i popular de la festa del Trobament de la Santa Creu consisteix en la benedicció del terme, que es fa amb la Vera Creu, o Lignum Crucis, és a dir, amb un menut fragment de la Creu de Jesús, posada en un reliquiari. I és així com en aquest dia els capellans fan la benedicció del terme, amb una especial invocació a Déu per la protecció dels camps i de les collites, amenaçades sovint pel mal temps i sobretot per les pedregades: "Vas morir per culpa nostra/ en l´alt arbre de la Creu/ i has deixat al món la mostra/ del que sempre ja sereu:/ eternal consol del trist/ i conhort dels desterrats".

Uns altres Goigs dedicats a la Santa Creu, destaquen la presència de Jesús, com a fruit sagrat de la creu: "Sagrat Arbre de la vida,/ quina fruita ens heu donat!/ es la fruita beneïda/ de Jesús Crucificat".

També el 3 de maig té lloc la festa del Crist del Grau, l´anomenat familiarment el "Negret", en record de l´arribada per mar als Poblats Marítims de València, el 1411, de la imatge del Sant Crist.

Que en plena primavera, quan les creus s´omplin de flors, els cristians intentem escampar la bona olor del Crist, mostrant a la nostra societat l´amor i la misericòrdia de Déu. I que les flors que ornamenten les Creus de maig i la devoció dels Poblats Marítims de València al Sant Crist del Grau, siguen signes de la nova primavera de l´Església, tal i com el papa Francesc ens convida a fer realitat.

Madona Sancta Maria del Lledó (LEVANTE-EMV, 02/05/2015)

 Aquest és el títol de l´opuscle escrit el 1924 per Lluís Revest i Corzo, arxiver i cronista de Castelló de la Plana. Publicat per la Societat Castellonenca de Cultura, aquest text recull els documents dels acords i de les propostes que, de maig de 1374 a l´agost de 1384, es van fer en relació al culte a la Mare de Déu del Lledó. Així per exemple hi ha una nota del 30 de maig de 1382, en la qual "lo consell acorda que N´Arnau Sala fos manobre de la obra de Madona Sancta Maria de la vila de Castelló".

Cada any, en començar el mes de maig, el meu record es trasllada a la ciutat de Castelló, per la festa, el primer diumenge d´aquest mes, de la Mare de Déu del Lledó, la mare de Jesús i de l´Església, la "plena de gràcia" (Lc 1:28) i la profetessa del Magníficat que ens precedeix en el camí de la fe.

El cardenal Tarancon, que va ser arquebisbe de Madrid i president de la CEE, en la seua visita a la basílica del Lledó el 10 d´agost de 1977, escrivia: "Lledó és el centre espiritual de Castelló. La Mare de Déu centra la devoció i l´amor de tots els cristians castellonencs. Demane a la Mare de Déu del Lledó, que protegisca sempre els fills de Castelló i consolide la seua fe i el seu patriotisme. Amb la meua benedicció afectuosa. Enrique cardenal Tarancon".

Des de que el 1366 Perot de Granyana, llaurant el camp, trobà aquella imatge entranyable i menuda de Santa Maria al peu d´un lledoner, la ciutat de Castelló ha vist en la Mare de Déu, la dona forta que va al davant de la família humana, salvada pel seu Fill Jesús. És així com la patrona de Castelló de la Plana, "l´hort tancat on creixia la Flor del Déu humanat", com canten els Goigs, se sent solidària del seu poble, que l´aclama com a mare i intercessora.

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "Maria amb la seua santedat de vida i amb la seua fidelitat a la Bona Nova evangèlica predicada pel seu fill, és l´honor del poble cristià, perquè ningú com ella s´ha identificat tant amb Jesucrist i s´ha donat tant íntegrament a Déu". Per tot això, són molts els pobles i viles, com Castelló de la Plana, que li han dedicat santuaris, capelles, ermites i altars i que indiquen, com diu el P. Josep Mª Soler, "la seua presència espiritual en la geografia cristiana". Ho veiem al Lledó i també a Alzira amb la Mare de Déu del Lluch, a Peníscola, amb la Mare de Déu de l´Ermitana, a Agres, amb la Mare de Déu d´Agres a Cullera i la Mare de Déu del Castell, a Morella amb la Vallivana, a Utiel i el Remei, a Catí amb la Mare de Déu de l´Avellà, al Puig, amb la Mare de Déu del Puig, a Sorita amb la Balma, a Benaguasil i la Mare de Déu de Montiel, o a Vinaròs amb la Mare de Déu da la Misericòrdia.

Des de la basílica del Lledó, on és venerada pels castellonencs, Maria és la primera entre els pobres i els humils que constituïren la resta d´Israel, i per això representa la icona més perfecta de les actituds fonamentals dels cristians: la fe, la disponibilitat, l´esperança compartida amb els qui sofreixen, l´agraïment davant l´amor infinit que és sempre fidel. Maria, que és l´aurora de la nostra salvació i la tota santa, ens és, com ha dit el P. Josep Mª Soler, "germana per la fe i mare, a causa de la sol·licitud per tots els deixebles de Jesús".

M´agrada recordar la relació de Montserrat amb la Mare de Déu del Lledó per mitjà d´un monjo, el P. Ireneu Segarra, que va compondre la música de la Salve Lledonera, sobre un text del poeta Bernat Artola: "Salve Verge del Lledó/ de l´amor nostra Senyora,/ patrona i emparadora/ llum del vostre Castelló./ Plens de filial devoció/ vos preguem, Santa Maria,/ nostre consol i alegria,/ nostra constant confiança,/ no ens negueu mai l´esperança/ de la glòria, oh Verge Pia!".

Com deia el teòleg Max Thurian, "Maria és signe de la gràcia i de l´amor de Déu", i per això els deixebles de Jesús experimentem el do de la seua maternitat divina. Amb l´exemple de la seua santedat, la Mare de Déu del Lledó ens ensenya a ser fidels a l´esperit de les Benaurances i a mantindre´ns en l´actitud de lloança del Magníficat, el càntic de Maria i de l´Església.

La festa de la Mare de Déu del Lledó ens ompli d´esperança i ens ajuda a fer del moment present, una ocasió per a viure una fe més gran i una caritat més fervent. I també per a ser sol·lícits amb les necessitats dels qui més sofreixen.

En la festa de la patrona de Castelló, és el moment d´invocar-la, com canten els Goigs de la Mare de Déu del Lledó, "Protegiu els nostres camps,/ beneïu la nostra terra,/ aparteu d´ací la guerra,/ la fam, la pesta i els llamps;/ tot treball honrat i bo,/ troba en Vós sa protectora./ Del poble de Castelló,/ sigau llum i auxiliadora./ De l´amor nostre, Senyora!/ Mare de Déu del Lledó".

Cada any els lledoners que hi ha pujant a Montserrat, en començar a brotar em recorden la proximitat de la festa de la patrona de Castelló de la Plana, "l´honor del nostre poble" (Jt 15:9), "patrona i emparadora/ llum del vostre Castelló".

Que Santa Maria, la mare de Jesús i mare de l´Església, en la seua advocació del Lledó, siga per a tots els castellonencs llum i guia en el camí de la fe. I que ella que va ser fidel al pla de Déu, ens ajude en la nostra vida mentre la invoquem amb els Goigs: "Beneïu nostra alegria,/ consoleu nostra tristor,/ i sempre del vostre amor,/ ompliu-nos, Verge Maria!".

La rogativa de Morella a la Vallivana (01/05/2015)

Com cada any, el primer dissabte de maig té lloc la romeria de Morella al santuari de la Mare de Déu de Vallivana. I és que la primavera és temps de rogatives, algunes de les quals, desgraciadament han desaparegut, però d´altres, com la de Morella a la Vallivana, afortunadament es conserven.

Cada sis anys Morella es vesteix de festa en la celebració del Sexenni en honor de la Mare de Déu de Vallivana. L´últim dels Sexennis, en la seua 53ena edició, va ser el 2011. Però cada any, el primer dissabte de maig, amb la Rogativa de Morella, els morellans es desplacen a peu al Santuari de la Mare de Déu, a 24 quilòmetres de la capital dels Ports, per honorar la seua patrona, fins l´endemà diumenge, que la gent torna de nou a Morella.

El Sexenni, massa desconegut entre els valencians, té el seu origen en la protecció que la Mare de Déu va fer de Morella en la terrible pesta de 1672. Un any després, "el Justícia, Jurats i Consell de Morella", van acordar "donar grasies a la Imperatris de totes les creatures y Senyora nostra la Verge de Vallivana ara i en tot tems en un novenari de sis en sis anys per l´benefisi de la salud alcanzada en l´any passat". Per això el poble decidí "en demostració de agraïment y grasies, se porte a la present vila, y se li celebre un novenari en la iglesia major, perque se continue y aumente la devosió á la sagrada image".

L´edició facsímil de la Historia de la Muy Noble, Fiel, Fuerte y Prudente Villa de Morella, de Francisco Oliet Palos, de 1861, descriu la "Historia de Maria Santísima de Vallivana. Su origen y antiguedad". En aquest text, Oliet es fa ressò de "la breve historia de Maria Santisima que se publicó en Valencia por Joseph Garcia en 1721", i escriu: "Esta Santa Imagen es de los tiempos de los Santos Apóstoles quando el Apostol Santiago estuvo en Valencia y despues en Peñíscola". L´Apòstol va passar també per Morella, on va trobar "en el Bosque de Vallivana (que dista dos leguas de la Villa) la estatua del Dios Jupiter la derribó por sus manos de aquel injusto trono y colocó en el, la Imagen Sacrosanta de Maria Madre de Dios, para que fuese venerada de los fieles Christianos".

El llibre detalla "Su aparicion y hallazgo (en tiempo de dicho Rey D. Jayme) por un humilde Pastor". El text descriu també la imatge de Santa Maria, que és "de Barro cozido; pero de un rostro tan hermoso, que parece animado" i per això mateix, "roba y atrae los corazones de los que la miran y veneran". El text inclou els capítols referents a "Su culto y Devocion", els "Prodijios obrados por su intercesión", descrivint el "Motivo de las fiestas sexenales" i el "Modo conque la Ylte. Villa las exequta", la "Casa y hermitorio de Vallivana" i els "Gozos en honor de Ntra. Sra. de Vallivana".

En 1929 Eduard López Chavarri, escrigué en referència a la festa del Sexenni: "fa goig de vore el camí solcat per núvols d´incens, cobert d´enramades, i ple de cants religiosos, de llums, d´arcs que brillen al sol, de flors, de "visques" entusiastes".
Com escrivia Joaquim Puig fa sis anys, el Sexenni, "És una aliança entre el passat i el futur, entre els morellans més enllà dels pensaments, el temps i la condició".

I el filòleg Vicent Pitarch, escriu: "quan un s´acosta a Morella, tot participant de les festes del Sexenni, t´assalta la impressió d´endinsar-te en un ambient barroc", pel fet que "Morella es transfigura durant les festes del Sexenni".

En la seua devoció a la Mare de Déu de Vallivana, la beneïda entre les dones, els morellans ens ensenyen a confiar en Santa Maria, mare de consol i d´esperança i estrella que il·lumina les nostres nits.

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler,"la maternitat de Maria ha fet possible que la humanitat puga palpar amb paraules i gestos humans, com la Saviesa divina compartia les seues delícies amb el gènere humà". I és aquesta sol·licitud maternal de Santa Maria, que "queda significada en la multitud de santuaris marians que hi ha a la nostra terra", com el de Vallivana.

Que la Mare Verge, que és imatge de l´Església i que amb el cant del Magníficat proclamà la grandesa del Déu que ens salva, del Déu que "dispersa els hòmens de cor altiu", del Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:51-52) ajude els morellans a avançar en el camí de la fe. I que aquesta rogativa de Morella al santuari de la Mare de Déu de Vallivana, faça dels morellans, testimonis de la Pasqua del Senyor que ara estem celebrant.

Sant Atanasi d'Alexandria (01/05/2015)

Bisbe d´Alexandria, Atanasi, nascut en aquesta ciutat sobre el 296, va ser un pastor de l´Església i prototipus de fortalesa en la lluita contra l´heretgia arriana.

Degut a l´edicte de Constantí, el 313, el cristianisme va perdre la radicalitat del temps de les persecucions i per això es va relaxar la vida de fe. Amb l´heretgia d´Arri, Crist era desposseït de la naturalesa divina igualant -lo a un altre home, que només era fill de Déu per adopció, però no Déu igual al Pare i a l´Esperit Sant. D´aquesta manera quedava alterada la doctrina sobre la Trinitat i sobre Jesús.

En aquest context de l´arrianisme, el bisbe Alexandre d´Alexandria, dirigí la formació intel·lectual d´Atanasi, a qui ordenà diaca, participant com a tal, en el 320, en el Concili Provincial d´Alexandria, on els bisbes d´Egipte i del Líban van condemnar per primera vegada, Arri i la seua heretgia.
Atanasi va conèixer el sant Abat Antoni (de qui va escriure la seua vida) per les llargues temporades que passà al desert.

Als 25 anys escrigué el seu Discurs contra el paganisme, on Atanasi combatia el paganisme i el neoplatonisme de l´Escola d´Alexandrai. Altres obres seues són l´Apologia contra els arrians i les Cartes Pasquals.

Davant el progrés de l´heretgia d´Arri, el papa Silvestre i l´emperador Constantí enviaren a Alexandria el gran bisbe de Còrdova, Ossi, que suggerí la conveniència de convocar un Concili, davant la gravetat dels fets. És així com va tindre lloc el Concili de Nicea, el 325, el primer Concili Ecumènic, que condemnà Arri i on Atanasi va participar d´una manera decisiva.

A la mort del bisbe Alexandre, el va succeir com a nou pastor, Atanasi, que hagué d´acceptar el ministeri obligat pel poble que l´aclamava i que veia en ell un sant. Així esdevingué Patriarca d´Alexandria i Primat d´Egipte.

Però amb el seu nomenament, els heretges arrians començaren una lluita contra Atanasi, que el portà a ser desterrat del bisbat cinc vegades! Calumniat i perseguit per l´arrianisme i per alguns emperadors, el papa Juli I, el 342, aprovà la doctrina i la vida d´Atanasi. Però el sant bisbe no pogué residir definitivament a Alexandria. Va ser finalment el 365, quan Atanasi tornà al bisbat, que serví huit anys, fins a la seua mort el 2 de maig de 373. De fet, dels 46 anys que Atanasi fou bisbe, en passà 17 a l´exili!

Atanasi, degut a la seua saviesa i a la seua fortalesa davant les adversitats, va ser declarat confessor i doctor de la fe, el primer que l´Església va proclamar. A més com a Pare de l´Església, és conegut amb el sobrenom de Gran, com els papes Sant Gregori i Sant Lleó o el monjo i bisbe Sant Basili.

Sant Atanasi és venerat per les Esglésies Catòlica, Anglicana, Ortodoxa i Copta, ja que és un sant d´abans de la divisió de l´Església.

La tirania dels mercats i el món obrer (La Veu del País Valencià, 01/05/2015)

Fa uns dies el Sr. Sebastián Mora, Secretari de Càritas, deia que les dades de l’augment de la desigualtat en Espanya són obscenes. Per això demanava als governants que, amb valentia, afronten aquest problema. I afegia encara: “És inacceptable aquesta desigualtat, ja que degrada la democràcia”. El Sr. Mora també denunciava el tema de la fiscalitat, ja que no hi ha una fiscalitat redistributiva que genere igualtat.

Davant el problema de la pobresa, el Secretari de Càritas proposava una renda mínima per a les, entre 500000 i 600000 llars que no tenen cap ingrés. Finalment el Sr. Mora parlava de l’ensenyament i de la sanitat, àmbits que han patit un deteriorament els últims anys (malgrat l’optimisme dels Srs. Rajoy i Montoro), així com el tema de la immigració, on segons el Secretari de Càritas, podem vore la indignitat a la qual hem arribat.    

En la celebració de l’1 de maig, Dia del Treball, a més d’aquestes valentes reflexions del Secretari de Càritas, també vull recordar el document, “La tirania dels mercats davant la vida del món obrer”, que l’any passat presentà la Joventut Obrera Cristiana i la Germandat Obrera d’Acció Catòlica.

El document de la JOC i de la GOAC, molt poc divulgat pels mitjans de comunicació, feia memòria dels “treballadors que han sofert i continuen sofrint condicions precàries  i insegures de treball”, que “els ha portat a perdre la salut i fins i tot la vida”. Aquest text (tan actual) també recordava els “treballadors explotats per la usura dels empresaris o de grups multinacionals o financers que especulen i no dubten en posar com a centre de l’activitat econòmica, el benefici i els diners. Així, la persona i les seues famílies és mercaderia que es compra a canvi d’un salari cada dia més baix”.

Aquest escrit també feia memòria dels qui en el passat han estat “un exemple de resistència i de lluita”, que ha permès “que el col·lectiu obrer i la societat avancen cap a un món de justícia, igualtat i pau”.

El text de la JOC i de la GOAC denunciava el sofriment del món obrer, degut a les desigualtats “cada vegada més grans, entre països i dins mateix de cada país”. Els obrers cristians criticaven el fet que el treball, “al servei del capital, està deixant de ser un element essencial per a que les persones i les famílies puguen viure amb dignitat”.

 El document recordava a més, que “a Espanya hi ha una gran tassa d’atur del 26%”, i del 56% en els jóvens, ara fa un any. A més, aquells que troben treball ho fan en unes condicions precàries i inestables, “amb jornals que no permeten eixir de la pobresa”.
La JOC i la GOAC denunciaven l’atac “planificat i dirigit a redistribuir la riquesa, des de la majoria humil obrera i treballadora, cap a un grup dominant, aplicant la despietada ideologia neoliberal, en un món amb fronteres per a les persones, però no per als diners”.

També es denunciava la fractura social que hi ha a l’Estat espanyol entre els més pobres i els més rics, una fractura “que s’ha eixamplat un 45%”, per la qual cosa hi ha “un 82,6% més d’exclusió severa que en 2007”! Per això, davant la situació d’insolidaritat estructural en relació al món obrer, la JOC i la GOAC observaven “que les condicions de vida que ofereix la nostra societat no són decents, perquè humilien gran quantitat de persones que aboquen a l’atur o a al treball precari i mal remunerat”.

El text de la GOAC i de la JOC acabava fent una crida a “repensar l’economia i la política des del caràcter humanitzador que té el treball”, a “treballar per garantir una renda bàsica per a que totes les persones puguen viure amb dignitat” i a “lluitar per la defensa dels drets socials”.

Davant d’aquest document dels treballadors cristians, tan actual hui com fa un any, ¿per què els Governs de l’Estat i el de la Generalitat no afavoreixen les polítiques socials i econòmiques que proposava la JOC i la GOAC? ¿I per què el poder polític i econòmic continuen defensant una economia suïcida, que com ha dit el papa Francesc, “mata”?