3 d'abril: Divendres Sant

El 3 d´abril és Divendres Sant, dia que l´Esglesia commemora la Passió i la Mort del Senyor, "aquell anyell veritable, que trau el pecat del món" i que "s´immolà per nosaltres", com escrivia Sant Ciril d´Alexandria en les seus Homilies Pasquals.

L´acció litúrgica del Divendres Sant, que sol celebrar-se entre les 3 i les 6 de la vesprada, consta de quatre parts. En primer lloc hi ha la litúrgia de la Paraula, amb la lectura d´un fragment del capítol 53 del llibre del profeta Isaïes, el Psalm 21 i un fragment de la carta als Hebreus, i la Passió segons Sant Joan. Així com el Diumenge de Rams la lectura de la Passió, segons el cicle litúrgic, és la d´un dels tres Evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc), el Divendres Sant sempre es proclama la Passió segons Sant Joan (Jo 18:1-19:42).

Després de l´homilia del celebrant, comença la segona part d´aquesta litúrgia: la pregària universal, en la qual preguem per l´Església, pel papa, pels bisbes, pels preveres i pels diaques, per tots els qui exerceixen un ministeri i per tot el poble de Déu. També preguem pels catecúmens, és a dir, per aquells que es preparen per a rebre el baptisme la nit de Pasqua o durant el temps pasqual, i per la comunió plena de les Església cristianes, pels jueus, pels qui no creuen en Crist i pels qui no creuen en Déu. Finalment es prega també pels governants i per les necessitats de tots els hòmens, sobretot pels qui sofreixen.

La tercera part de la celebració és l´adoració de la creu, en aquest dia que commemorem la mort de Jesús: "Adorem, Senyor, la vostra Creu,/ lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció;/ per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món". Mentre es canten els improperis, que recorden les gestes de Déu a favor del seu poble i la ingratitud de la gent, els qui ho volen s´acosten a besar la creu, en senyal de veneració.

L´última part de la celebració del Divendres Sant és la comunió, amb el pa eucarístic que es va consagrar el Dijous Sant, ja que tant hui com demà, Dissabte Sant, són els dos únics dies de l´any que no se celebra l´Eucaristia.

La celebració de la Passió del Senyor té una dimensió sòbria, com correspon a la mort del just, i alhora, també té una dimensió plena de serenor, ja que l´arbre de la creu és ja com un tron, on Jesús ens avança la victòria de la pròxima resurrecció. I és que, si l´arbre del Paradís es va convertir en signe de mort, l´arbre de la creu é signe de vida, de perdó i d´esperança. Si ahir, Dijous Sant els ornaments dels celebrants eren blancs, i a la missa es cantava el "Glòria", mentre tocaven les campanes, hui els ornaments són rojos, ja que Jesús va ser el just que va donar la pròpia vida per nosaltres.

En acabar la celebració de la Passió, l´altar queda sense res, només amb la creu i uns ciris.

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, en la creu "Jesús dóna la vida per tothom; però no en el sentit que la dóna per al conjunt de la humanitat, sinó per a cadascun en particular". És per això que "la Passió de Nostre Senyor i Salvador Jesucrist és l´origen de la nostra esperança", com deia Sant Agutí en un dels seus sermons.

El fet de contemplar Jesús a la Creu, com ens diu Carme Gomà en el seu llibre, "Pregàries seguint l´any litúrgic", ens ha d´ajudar "a pensar en tantes persones que també han de passar pel tràngol del sofriment fins arribar a la mort". Per això la Creu de Jesús ens ha de "fer més sensibles al patiment dels altres". I alhora, ens ha d´omplir d´esperança, ja que la creu, imprescindible en la nostra vida, ens fa arribar a la resurrecció.

Com va dir el papa Francesc el 14 d´abril de l´any passat, "Jesús era considerat com un profeta, però va morir com un criminal". Però Déu no va deixar que la mort l´empresonara, perquè "quan tot sembla perdut, quan ja nos queda ningú, Déu intervé amb el poder de la Resurrecció". També en nosaltres! En les nostres morts i en les nostres creus, mentre esperem l´albada de Pasqua.

El Sermó de les Set Paraules (LEVANTE-EMV, 03/04/2015)

Abans era tradicional fer cada Divendres Sant el Sermó de les Set Paraules, per meditar la Passió del Senyor, seguint les set paraules que Jesús digué a la creu.

Pròpiament no són set les paraules que es comenten en aquest sermó, sinó les set frases que Jesús digué al Gòlgota quan estava crucificat. D´aquesta manera els cristians, acompanyats pel capellà que feia el sermó, anaven resseguint els últims moments de Jesús, abans d´expirar.
Les Set Paraules de Jesús a la Creu van ser analitzades per primera vegada pel monjo cistercenc del segle XII, Arnauld de Bonneval. Però va ser Sant Rober Bel·larmí qui impulsà la seua difusió i devoció, en escriure el tractat "Sobre les Set Paraules pronunciades per Crist a l Creu".
Al llarg dels quatre Evangelis, és Sant Lluc qui recollí la primera, la segona i l´última de les Set Paraules. Per la seua part, el Quart Evangeli, recollí la tercera, la cinquena i la sisena de les frases de Jesús. I finalment Sant Marc i Sant Mateu ens presenten la quarta de les paraules de Jesús.

La primera de les frases de Jesús a la Creu, "Pare, perdoneu-los que no saben el que fan" (Lc 23:34) es la intercessió de Jesús a favor d´aquells que l´havien condemnat a mort i crucificat. Jesús al sermó de la muntanya ens va donar la nova llei del Regne, en la qual la compassió i la misericòrdia han de ser la norma de vida dels cristians. I per això el perdó és un dels trets característics dels deixebles de Jesús. Així ho va fer vore el Mestre quan Pere li va preguntar quantes vegades havia de perdonar: "Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? Fins a set vegades?" (Mt 18:21). Jesús no posa límits al perdó, perquè l´amor ens ha de fer perdonar sempre: "No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set", és a dir, sempre. I també en el Parenostre, Jesús ens convida al perdó mutu. Per això a la creu, Jesús va perdonar els seus botxins, implorant el perdó del Pare per aquells que l´havien crucificat.

La segona de les Set Paraules, "Et promet que hui estaràs amb mi al paradís" (Lc 23:43) està adreçada a l´anomenat "bon lladre", clavat a la creu també, al costat de Jesús. Al llarg de la seua vida, Jesús va mostrar sempre la seua sol·licitud pels qui patien i va acollir el clam dels més desvalguts. També a la creu, Jesús acollí la súplica d´aquell que la devoció popular ha anomenat Sant Dimas, el lladre que va reconèixer el Mestre com a Senyor: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne". I per això Jesús va prometre al bon lladre que seria acollit al Regne. Jesús no tanca mai les portes del Regne a ningú. Al contrari: la seua actitud és d´acolliment i d´obertura a tots els qui se li acosten.

La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: "Mare, ací tens el teu fill" i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: "Ací tens la teua mare" (Jo 19:26-27). En la primera frase, Jesús donà Maria al deixeble com a mare. Però no únicament al deixeble. Jesús va fer de Maria, mare de l´Església, de tots els cristians, com ressaltà el Vaticà II en la Constitució "Lumen gentium", en dir que Maria és "veritable mare dels membres (de Crist)....pel fet d´haver cooperat amb el seu amor a que naixeren a l´Església els fidels" (LG nº 53). I és en la segona de les frases, l´adreçada a Joan, que Jesús ens demana que veiem i que tinguem Maria com a mare.
La quarta frase de Jesús, "Déu meu, Déu meu, per què m´heu abandonat" (Mc 15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat, quan sent el silenci de Déu. I en aquest crit hi ha també el dolor dels qui senten l´abandonament de Déu enmig del seu dolor: els qui no tenen treball, els malalts, els qui passen per un depressió, els immigrants, els qui moren de fam....El crit de Jesús a la creu és també el crit del nostre món. El bisbe Pere Casaldàliga comentava aquesta paraula de Jesús a la creu així: "És l´hora de les tenebres, del silenci del Pare, per al seu Fill. És l´hora de la fe, fosca i despullada, del silenci de Déu, per a tots nosaltres".

La cinquena frase, "Tinc set" (Jo 19:28) expressa el cansament i l´ofegament de Jesús a la creu. Però també la set de Déu i de portar Déu al nostre món. Per això el bisbe Pere Casaldàliga deia referent a aquesta paraula de Jesús: "Tu tens set ¿de què, oh Font d´Aigua Viva? Sabem que serà d´aquesta boca, reseca per la set, d´on ens vindrà l´himne de l´Alegria, el vi de la Fraternitat, i el creixement joiós de la Terra Promesa! Dóna´ns set de la set! Dóna´ns set de Déu! "

La sisena frase, "Tot s´ha acomplert" (Jo 19:30) és el final. Jesús ha viscut donant-se als altres i ara ha arribat al terme. El jesuïta Karl Rahner evocava així aquesta sisena paraula de Jesús a la creu: "El final és l´acompliment, perquè acabar amb fidelitat i amb amor, és l´apoteosi. El teu declinar és la teua visctòria".

Finalment, l´última de les Set Paraules de Jesús, "Pare a les teues mans encomane el meu esperit" (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en el Déu-Abbà. El Déu en el qual Jesús va confiar sempre. El Déu que defèn els pobres, que encoratja els desanimats, que acull els pecadors. El Déu, l´amor del qual "s´estén de generació en generació", que manifesta el seu poder derrocant els poderosos del soli i exalçant els humils. És el Déu del Magníficat (Lc 2:46-56). Amb aquesta frase Jesús es posà en les mans del Pare. I per això el bisbe Pere Casaldàliga comentava així aquesta paraula: "Descansa en Pau, finalment, en la Pau del Pare, Tu que eres la nostra Pau".

Jesús a la creu és l´expressió de l´amor de Déu per tots nosaltres, i en les seues Set Paraules trobem com una síntesi de la seua vida.

2 d'abril: Sant Francesc de Pàola (LEVANTE-EMV, 02/04/2015)

El 27 de març de 1416 naixia a una casa de Pàola, el primogènit dels esposos Jaume d´Alessio i Viena, un xiquet desitjat des de feia tres lustres. Els seus pares, convençuts que el menut era un do del cel, gràcies a la intercessió del sant d´Assís, li posaren de nom, Francesc. Una malaltia afectà la vista del xiquet, però una vegada més, la intercessió del sant d´Assís, produí el miracle.

El 1428, amb 13 anys, Francesc vestí l´hàbit d´oblat franciscà al convent de Sant Marc. Després d´un any tornà a la casa paterna i més tard emprengué una peregrinació pels llocs per on va passar Sant Francesc a la regió d´Umbria. Va ser així com decobrí la seua vocació a la soledat i a la penitència. Francesc començà a viure en una cova, a prop de Pàola i al cap de 5 anys se li van ajuntar deixebles que volien viure com ells. Així naixien els ermitans de fra Francesc, com els anomenava el poble. Poquet a poquet van nàixer altres comunitats d´aquests religiosos ermitans guiats per la caritat. De fet la caritat era la llum que il·luminava els seus passos. A més Francesc era un home caracteritzat per la humilitat i l´alegria, l´austeritat de vida, la generositat i la pregària contemplativa, com canten aquests Goigs: "De cada cor voleu fer/ un temple auster i fervorós/ i encara ens crida a tots/ l´exemple de vostre viure virtuós./ De les tenebres deslliureu-nos,/ que ens colga l´odi i la maldat".

Francesc, que tenia el do de fer miracles per allà per on passava, no va ser ordenat prevere, però fou un autèntic reformador i un valent defensor del pobres i dels oprimits, no només amb la paraula, sinó sobretot amb la seua protesta decidida davant l´abús dels poderosos. "A Déu no li agrada la tirania", repetia Francesc una i una altra vegada davant els senyors feudals sense consciència, els ministres sense entranyes i els reis dèspotes!! Per això Ferran I, instigat pels seus consellers va voler acabar amb Francesc de Pàola, però al final acabà reconeixent la seua santedat. Francesc denuncià al rei el seu despotisme, ja que oprimia el poble. Per això rebutjà els diners que el rei li donava per construir un convent: "L´or no vos pertany, és el preu injust del pes insuportable de les contribucions, que clamen venjança al cel".

El 2 d´abril de 1507, Divendres Sant, moria Francesc: "Lliureu vostra ànima tan pura/ el dia de Divendres Sant/ estès damunt una creu dura/ del Crist la Passió escoltant,/ al si del Pare acompanyeu-nos/ bon punt nostra hora haurà sonat". Va ser canonitzat pel papa Lleó X el 1519.

La vida de Sant Francesc de Pàola, fundador dels Mínims, va estar guiada per la caritat i per la lluita a favor dels pobres i dels oprimits. També hui, l´Església cal que defense les persones més fràgils, sovint xafades per l´abús dels poderosos. Com Sant Francesc de Pàola, l´Església, que no pot ser neutral davant la injustícia, cal que denuncie amb valentia la prepotència d´aquells que haurien de servir el poble, i acaben servint-se d´ell. Per això les comunitats cristianes han d´estar al costat dels immigrants, dels malalts dependents (abandonats pels governs) dels desnonats i dels pobres, i lluitar per la dignitat d´aquestes persones: "Vós feu el be sens trobar obstacle/ i a tots guieu tan santament/ que és un constant i excels miracle/ el vostre viure resplendent./ Torneu la pau al món! Salveu-nos/ que orfes som tots de fe i bondat".

Sant Francesc de Pàola és patró d´Alaquàs (amb el seu famós porrat), de Benimàmet i de Bolbaite i també se celebra a Viver, amb la tradicional foguera i calderes d´arròs del sant. I encara, és patró de Turballos, al Comtat, on mossèn Vicent Micó, amb un grup d´amics ha restaurat el poble, on hi ha una comunitat cristiana que és exemple de convivència pacífica, de no violència i ecològica.

És així com hui lloem Déu per la vida d´aquest sant humil i senzill: "Oh sant de Déu allibereu-nos/ de la mort trista en el pecat./ Francesc de Pàola, el do atorgueu-nos/ de viure humils i en caritat".

2 d'abril: Dijous Sant (LEVANTE-EMV, 02/04/2015)

Este 2 d´abril és Dijous Sant, una data on recordem i commemorem l´últim sopar de Jesús amb els seus deixebles abans de la seua Passió i la seua Mort.

En l´Eucaristia del Dijous Sant celebrem quatre realitats: la institució de l´Eucaristia i del presbiterat, el rentament dels peus, signe del servei i de l´amor de Jesús per tots nosaltres, i finalment el manament nou de l´amor.

Tant l´Evangeli de Mateu, com el de Marc i el de Lluc, ens narren la institució de l´Eucaristia, durant el sopar pasqual: "Mentre menjaven, Jesús prengué pa i, després de dir la benedicció, el partí, el donà als deixebles i digué: "Preneu, mengeu: això és el meu cos". Aleshores prengué la copa i, després de dir l´acció de gràcies, els la passà dient: "Beveu-ne tots, que això és la meua sang de l´aliança". (Mt 26:26-28).

És en l´Eucaristia que Jesús se´ns dóna com l´aliment que enforteix la nostra fe i la nostra caritat. I és l´Eucaristia la que ens enforteix en el nostre camí com a deixebles de Jesús.

El segon fet que celebrem hui és la institució del presbiterat, quan en l´últim sopar, Jesús encarregà als seus deixebles que commemoràrem i que continuàrem la seua missió enmig del món. Per això en instituir l´Eucaristia, el Senyor digué als seus amics: "Feu això per recordar-me". El sacerdoci ministerial esdevé així signe de la presència de Jesús enmig de l´Església. Però el sacerdoci ministerial és també servei a la comunitat cristiana, sobretot als més pobres i desvalguts i a l´Evangeli com a ministres de la comunió eclesial.

El tercer dels fets és el rentament dels peus, per recordar que també Jesús va llavar els peus als seus amics en aquesta nit santa, com a expressió d´amor i de servei, perquè "ell que va estimar els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava". Per això "s´alçà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a llavar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura" (Jo 13:1-5). I de la mateixa manera que en instituir l´Eucaristia Jesús digué: "Feu això per recordar-me", ara, en el rentament dels peus, Jesús també va exhortar els seus amics a llavar-se els peus mútuament, és a dir, a servir-nos els uns als altres: "Si jo, el Senyor i el Mestre, vos he llavat els peus, també vosaltres vos els heu de llavar els uns als altres" (Jo 13:15). Per això, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler,"Jesús, a més de donar un ensenyament de com els seus deixebles s´han de fer servidors els uns dels altres fins en les coses més humils, donava al rentament dels peus una dimensió més profunda: el Senyor es convertia en servidor dels deixebles. El rentament dels peus que va fer Jesús, expressa l´essencial del que va ser la seua vida i del que serà la seua passió fins a la creu: un servei per amor".
La lectura de l´Evangeli del rentament dels peus, ens convida al quart dels elements d´aquest Dijous Sant: l´amor fratern, l´amor dels uns altres, l´amor que és el signe dels deixebles de Jesús. Per això, com diu Carme Gomà en el seu llibre, "Pregàries seguint l´any litúrgic", en aquest Dijous Sant cal "viure amb intensitat" per "desfer-nos de les càrregues inútils i de les pors que ens paralitzen". D´aquesta manera esdevindrem "persones lliurades als altres".

La celebració litúrgica del Dijous Sant acaba amb la processó de l´Eucarista fins al monument, perquè en aquesta nit santa fem una estona d´adoració, mentre vetlem en la pregària el Senyor. I és amb el cant del Pange lingua, que acompanyem en processó el Santíssim Sagrament, al monument: "Canta llengua, el sant misteri/ del gloriosíssim Cos/ i de la sang preciosa/ que el Senyor de les nacions,/ fruit d´entranya generosa,/ ha vessat per salvar el món/. El Verb-carn amb la paraula/ muda en carn el que era pa;/ sang de Crist el vi es torna./ Si els sentits no entenen res,/ n´hi ha prou amb la fe sola/ perquè el cor n´estiga cert./ De genolls, adorem-lo,/ aquest sagrament tan gran,/ i el que en fou imatge antiga/ deixe lloc al ritu nou;/ que la nostra fe suplisca/ el defecte dels sentits".

En aquest Dijous Sant, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, som estimats per Jesús "amb aquella caritat sense límits", i per això "rebem el seu do individualment".

Que aquest Dijous Sant, dia de l´amor fratern, ens ajude a viure la nostra fe amb entusiasme, amb generositat i amb alegria.

La missa crismal (LEVANTE-EMV, 02/04/2015)

El Dijous Sant (o bé uns dies abans), i presidida pel bisbe de la diòcesi amb el seu col·legi presbiteral, se celebra a la catedral de cada bisbat la missa crismal. És en aquesta celebració litúrgica quan es beneeix l´oli dels malalts i el dels catecúmens i es consagra el Sant Crisma. I és també en aquesta celebració que els preveres renoven les seues promeses sacerdotals.

L´any passat el papa Francesc, en la missa Crismal, recordava el significat d´aquesta celebració a partir de la unció que, en l´ordenació presbiteral, hem rebut els preveres amb el Sant Crisma: "Ungits amb oli de joia, per tal d´ungir amb l´oli de la joia". I el papa remarcava com l´alegria sacerdotal ha de tindre la seua "font, en l´amor del Pare". En la nostra alegria sacerdotal, com deia el papa, hi ha tres trets significatius: "És una alegria que ens ungeix (no que ens unta i ens torna untosos, sumptuosos o presumptuosos), és una alegria incorruptible i és una alegria missionera que irradia i atrau a tots, començant pels que estan més lluny".

El papa ens recordava en aquesta celebració, "els signes de la litúrgia de l´ordenació sacerdotal", que "ens parlen del desig maternal que té l´Església de transmetre i comunicar tot el que el Senyor ens va donar" i que són "la imposició de les mans, la unció amb el Sant Crisma, el revestiment amb ornaments sagrats".

El col·legi presbiteral, en comunió amb el seu bisbe i aplegat al voltant d´ell, ha de viure aquest dia i sempre, l´alegria, el goig, que és un do de l´Esperit. Una alegria que, com deia el papa, "ens agermana amb la pobresa, amb l´obediència, amb la fidelitat". I és per això que els preveres hem de ser sempre hòmens sol·lícits, amb una disponibilitat total pels germans, per així fer de "l´Església una casa de portes obertes, llar per als qui viuen al carrer, casa de bondat per als malalts, campament per als jóvens".

Si en la missa crismal de 2013 el papa ens exhortava als preveres a ser "pastors amb olor d´ovella", tots ens hem de sentir ben a prop d´aquells que el Senyor ens ha confiat.

Segons la tradició de la litúrgia llatina, la benedicció de l´oli dels malalts (que com el seu nom indica s´utilitza en el sagrament de la unció dels malalts) es fa abans d´acabar la pregària eucarística. La benedicció de l´oli dels catecúmens (amb que s´ungeixen els qui encara no han estat batejats) i la consagració del Crisma, té lloc després de l´oració de la postcomunió de la missa, però també es pot realitzar després de la litúrgia de la paraula.

Pel que fa al Crisma, signe de l´Esperit Sant, és una mescla d´oli amb perfums i s´utilitza per ungir els qui són consagrats, els qui són fets altres "Crist", pels sagraments del baptisme, la confirmació i l´ordenació presbiteral, els tres sagraments que imprimeixen caràcter, és a dir, aquells que només es poden rebre una sola vegada a la vida. I és que si l´Eucaristia, la unció dels malalts, la reconciliació i el matrimoni són sagraments que es poden rebre més d´una vegada, els altres tres, no es poden repetir.

Pel que fa a la renovació de les promeses sacerdotals, es realitza després de l´homilia del bisbe, que és qui s´adreça als preveres recordant-los "la memòria del dia en el qual Crist Senyor va conferir el seu sacerdoci als apòstols i a nosaltres". El bisbe exhorta els capellans a unir-se al Crist i a conformar-se "millor al Senyor Jesús", a ser "fidels dispensadors dels misteris de Déu en la celebració de l´Eucaristia, en els actes del culte diví i en la predicació, imitant el Crist, cap i pastor". L´assemblea prega també pel bisbe per tal que "siga fidel a l´ofici apostòlic", perquè puga reproduir cada dia més en la seua vida, "la imatge de Crist sacerdot, el bon Pastor, el Mestre i el Servidor de tots". Per això la missa crismal expressa la comunió i la unitat del presbiteri diocesà amb el seu bisbe i pastor.

La Sarpassa i les matraques (LEVANTE-EMV, 01/04/2015)

El Dijous Sant, la lluna farà el ple. Serà la lluna de Nisan dels jueus que estableix la Pasqua dels cristians, i que obrirà les celebracions del Tridu Pasqual on commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.

Al llarg d´aquesta Setmana Santa, i sobretot en els dies del Tridu Pasqual, els cristians celebrarem el nucli de la nostra fe per mitjà de les celebracions litúrgiques de la Missa de la Cena del Senyor, el Dijous Sant, la Passió, el Divendres, la pregària de silenci del Dissabte i la gran Vigília Pasqual la nit del dissabte al diumenge.

Però les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams al Diumenge de Pasqua, tenen el complement que aporta la devoció popular. És el cas dels Viacrucis, les processons o les representacions de la Passió del Senyor.

També, antigament, tenia lloc el ritual de la Sarpassa o Salpassa, anomenada també Solispassa, a Catí, i que consistia en la visita del capellà (revestit amb el roquet i l´estola morada) a les cases del poble, que ell beneïa, oferint als amos de la llar, la sal.

A Catí, com recollí mossèn Joan Puig al seu "Vocabulari de Catí", aquest ritual se celebrava el Dimecres Sant al matí, i en compte de sal, el capellà tirava segó beneït a les portes de les cases, mentre donava a besar la Veracreu, acompanyat dels xiquets que "que porten massoles i les piquen a terra". Segons mossèn Joan Puig, "el costum de la Salispassa no sabem de quan ve i què significa. En 1645 encontrem un document que parla de solis pacis que alguns diuen que ens recorda la despedida de Jesús quan s´oferí per a patir mort i passió pels pecadors". Mossèn Puig es pregunta en el llibre mencionat abans, si "significarà salispassa el pas de la sal, en memòria d´haver espargut l´Àngel de Déu la porta dels israelites de sang, perquè l´Àngel exterminador els estalviara de la mort?". El que sí reporta mossèn Joan Puig és "que de xiquets hem vist el costum d´anar el capellà tirant segó pastat ab aigua salada a la porta de les cases, acompanyat de la turbamolta de xiquets ab massoles de fusta que picaven contra la terra i fent un ruïdo no gens armònic el dia de Dimecres Sant". Mossèn Puig també recordava com el capellà "els tres primers dies de Semana Santa o després de Pasqua, eixia en cavalcadura, acompanyat de l´escolà, visitant els masos i beneint pa per a les persones i segó i sal per als animals, i els masovers com agraïment li donaven algunes parelles d´ous".
També a Bocairent els veïns esperaven el pas del capellà a qui donaven sal i ous, que servien per a fer les mones que el patronat repartia després als xiquets, o bé per a donar-les a les famílies necessitades, com explica José L. Martínez Ángel en el seu treball, "Mossèn Sixto i la Sarpassa".

A Ondara també se celebrava el ritual de la Salpassa, Sarpassa o Serpassa, com diuen a Pedreguer. Hi ha una teoria segons la qual la Sarpassa vindria de Salis sparsio, o espargir la sal. També hi ha qui creu que aquest ritual prové d´un ancestral costum de la Roma pagana, celebrat durant les festes pàl·lies del solstici de primavera. Mitjançant aquest ritual, el món agrícola i ramader romà, beneïa les llars i els estables amb una barreja d´aigua, sal, llorer i sofre per rendir culte i demanar la protecció de la deessa Pal·las.

El ritual de la Sarpassa, el Dimecres Sant al matí, consistia en beneir amb aigua i sal totes aquelles cases que ho demanaven. El rector, a més de beneir les llars, aprofitava l´ocasió per convidar els feligresos a les celebracions del Tridu Pasqual. I les famílies obsequiaven el rector amb ous i diners per a les obres de la parròquia.

El rector donava a besar la creu als veïns de la casa, i després barrejava un grapadet de la sal beneïda que els escolans portaven, amb la sal del platet de la casa, al mateix temps que beneïa la llar amb el salpasser. I eren els xiquets qui donaven colps a terra amb les maces de fusta que portaven, mentre cantaven: "Ous ací, ous allà, garrotades a l´escolà". O també: "Ous ací, ous al cepillo, bastonades al monescillo".
A Benissa cantaven: "Ous, ous, bones pasqües, bons dijous". I a Calp: "Aigua a la pica, aigua al ponedor, un cabàs de faves al senyor rector". I a Pedreguer: "Ous ací, ous al putxero, tres maçaes al polissero". Al Verger: "Ous ací, ous, allà, macetaes a l´escolà". I encara, a Xàbia: "Ous, ous a l´armari, bastonades al vicari" i "Ous, ous al racó, bastonades al senyor rector".

A més de la Sarpassa, una altra tradició que hi havia durant el Tridu Pasqual eren les matraques. S´ha de tindre en compte que les campanes tenen un to festiu, i per això deixaven de tocar-se a partir del Glòria de la missa de la Cena del Senyor, el Dijous Sant i no tornaven a voltejar-se fins al Glòria de la Vigília Pasqual. Però com que calia avisar els feligresos per als actes litúrgics, s´utilitzaven aquestes matraques, que eren uns artefactes de fusta que es tocaven en compte de les campanes.

La Sarpassa i les matraques, encara que siguen una anècdota del passat, ens recorden la importància de viure amb fe la Setmana Santa, per així commemorar la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.

PD: La imatge és de la sarpassa de Pego.

30 de març: Sant Joan Clímac (LEVANTE-EMV, 30/03/2015)

Enguany el dia de Sant Joan Clímac, que els monjos celebrem el 30 de març, cau en plena Setmana Santa. Aquest sant va ser un dels més famosos dels sants abats de la muntanya del Sinaí.

El Sinaí, al segle IV, segons ens conta la monja Egèria en el seu viatge religiós a Terra Santa, estava ple de monestirs. Ella mateixa ens narra en la seua crònica del viatge, l´anomenat Itinerarium o Pelegrinatge, els diversos monestirs que visità, així com també una església, ermites i coves on vivien els monjos anacoretes. Aquesta església de la qual ens parla Egèria, era la que manà construir al segle IV Santa Helena, mare de l´emperador Constantí, i que el 527 Justinià va fortificar, construint al seu costat el monestir de Santa Caterina, on hi ha les relíquies d´aquesta màrtir d´Alexandria. Aquest monestir situat al peu del Sinaí, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat el 2002.

El monestir de Santa Caterina està habitat des de fa segles, i actualment hi ha monjos ortodoxos grecs. Amb una important biblioteca, el segle XIX es va descobrir el Còdex Sinaític, un text del segle IV, que conté tot el Nou Testament i la major part de la versió grega de l´Antic Testament.

El Sinaí té per als monjos el record de Moisès i d´Elies, als qual Déu va parlar en aquesta muntanya santa. Això va fer que foren molts els monjos que atrets per aquest fet, habitaren aquest lloc. Els monjos dels Sinaí seguien la Regla de Sant Basili, portant una vida que girava al votant del treball, la pregària i l´estudi de la Sagrada Escriptura.

És ací, al monestir de Santa Caterina, on va transcórrer la vida de Sant Joan Clímac, els més conegut dels monjos del Sinaí, gràcies sobretot a la seua obra més important: l´Escala del paradís.

Joan Clímac (del grec Clymax o escala) va viure en la segona meitat del segle VI i la primera del VII. Home de gran cultura i amb molts béns econòmics, ho abandonà tot per consagrar-se a Déu com a monjo, en una vida humil, pobra i austera. Després del noviciat, Joan es retirà a una ermita on estudiava, pregava i treballava. En conèixer la santedat de vida de Joan, van ser molts els qui anaren a vore´l en busca de consell, que ell donava més amb les obres que amb les paraules.

Però en morir l´abat del monestir de Santa Caterina, els monjos anaren a buscar Joan, perquè fóra ell el nou abat, un servei que ell va fer amb saviesa i bondat. En aquest monestir escriví l´Escala del paradís, una obra formada per 30 graus o escalons, que corresponen als capítols del llibre. En l´Escala, Joan Clímac explica, en forma d´aforismes i de sentències, les virtuts dels monjos i els vicis que ha de vèncer. Així tenim per exemple el tema de la renúncia al món i als afectes terrenals, l´obediència, el do de llàgrimes, l´amor al silenci, combatre la peresa, fugir de la mentida o la pobresa per a vèncer l´avarícia.

Com més tard farà Sant Benet, Joan Clímac construí una hostatgeria per acollir pobres i pelegrins.

Joan Clímac va morir d´una manera senzilla, tal i com va viure i la seua Escala del paradís, una obra de gran interès monàstic, va ser traduïda al llatí.

Que el sant monjo Joan Clímac ens siga exemple de donació a Déu, de pregària i de servei als nostres germans.