“Noqan hamuni kausanayquichispaq” (SAÓ, febrer de 2015)

Així, en llengua Quèxua, el nou arquebisbe metropolità de Cuzco, Richard Daniel Alarcón Urruti, inscrivia al seu escut episcopal el seu lema: “Jo he vingut per a que tinguen vida” (Jo 10:10).

Amb iconografia incaica en l’escut i amb Quèxua, l’arquebisbe Alarcón va voler entrar i inculturitzar-se a la seua diòcesi.

Després de segles de colonització i d’espanyolització d’Amèrica Llatina, aquest bisbe ha ennoblit i dignificat la llengua del seu poble del poble que ha de servir, posant-la al seu escut episcopal, un detall que en cap moment els ha passat pel cap, als bisbes del País Valencià.

Va ser Francisco Pizarro i Diego de Almagro els qui el 15 de novembre de 1533 arribaren a Cuzco, l’antiga capital de imperi inca. I va ser el mateix Pizarro qui va demanar a la Corona de Castella la necessitat d’un bisbat. Així el papa Pau III, el 13 de gener de 1536 erigí el bisbat de Cuzco com a diòcesi sufragània de Sevilla, fins que el 1546 passà a ser sufragània de Lima. Finalment el 23 de maig de 1943, el papa Pius XII elevà a arquebisbat la diòcesi de Cuzco.

Daniel Alarcón, nascut a Lima el 10 d’abril de 1952, i consagrat bisbe de Tarma el 21 de juliol de 2001, va ser nomenat pel papa Francesc nou arquebisbe de Cuzco el 27 d’octubre passat i prengué possessió de la diòcesi el 3 de gener.     

Algú pot pensar que això de posar el lema episcopal en la llengua dels cristians de Cuzco és només una anècdota. I pot ser que tinga raó. Però amb detalls com aquest, les persones demostren la seua sensibilitat cap a una cultura i una llengua.  

Dels quatre bisbes del País Valencià, cap d’ells no té l’escut en valencià. Només en llatí. I això que durant el Concili Vaticà II, els pares conciliars partidaris de les llengües vernacles defensaven aquestes llengües enfront del llatí, argüint, amb molt bon criteri, que “una Església viva no pot tindre una llengua morta”. Però al País Valencià tot continua igual que fa 100 anys. Així, el cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València, té al seu escut episcopal el lema: “Fiat voluntas tua”. El bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López: “In servitium communionis”. Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant: “Instaurare omnia in Christo”. I Enrique Benavent, de Tortosa: “In caritate et in Verbo veritatis”.

Segurament els bisbes deuen pensar que ningú no es fixa en el seu escut. I és veritat! Però no seria més pastoral posar el lema de l’escut en la llengua que entenen els cristians que aquests pastors (no ho oblidem) han de servir?  

Per altra part, a excepció del bisbat de Tortosa, els altres bisbats valencians tenen la web única i exclusivament en castellà, cosa que revela “l’estima” que aquests bisbes tenen per la nostra llengua.

L’Any de la vida consagrada (SAÓ, gener, 2015)

El passat 30 de novembre s’inaugurà l’Any de la Vida Consagrada, que durarà fins el 2 de febrer de 2016.

El febrer passat, la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, presentà a Roma la carta circular, “Alegreu-vos”, adreçada als consagrats i les consagrades. El text, inspirat ens les paraules del papa Francesc, per orientar aquest any dedicat a la vida consagrada, aprofundeix els temes de la fidelitat, el trobament amb Jesús, la missió dels consagrats i la importància de fer-se propers a la gent.

La carta comença amb unes paraules del papa, on ens demana viure el goig de la fe: “Volia dir-vos una paraula, i la paraula era alegria. On estan els consagrats sempre hi ha alegria”. El text destaca la vocació dels consagrats que “segueixen el Senyor de manera profètica”, com a “hòmens i dones capaços de despertar el món”. Per la fidelitat, els consagrats hem de donar “raó de la nostra alegria”, al costat de tants hòmens i dones que busquen l’Església com a casa paterna.

La carta fa un repàs extensiu de l’alegria a través dels salms, del profeta Isaïes, de l’Evangeli i de la carta als Gàlates. I és que en un món mancat d’alegria, el text remarca la missió dels consagrats: viure “l’alegria de portar la consolació de Déu”.     

La vida consagrada, “cridada a encarnar la Bona Notícia”, ha de fer que el trobament amb el Senyor ens pose en moviment, per tal d’eixir de l’autoreferencialitat.

En un món amb una crisi permanent de fidelitat i de deshumanització i amb un predomini de desconfiances i recels i amb tantes persones marcades per la fragilitat, els consagrats estem cridats a ser ministres de consolació, per “portar l’abraçada de Déu” al nostre món. Per això se’ns demana “introduir la confiança en la possibilitat d’una felicitat autèntica”. Com que són molts els hòmens i les dones “que esperen una paraula de consol, de proximitat, de perdó i d’alegria”, els consagrats hem de ser “signe d’humanitat plena i facilitadors, no controladors de la gràcia”, i també, “testimonis d’una manera distinta de fer, d’actuar, de viure”.

Si la vida consagrada s’arrela en la pregària com a font de fecunditat de la missió, els consagrats hem de ser propers a la gent de hui, que “té necessitat de paraules, però sobretot té necessitat que donem testimoni de la misericòrdia i la tendresa del Senyor”. El papa convida els consagrats a “visitar les fronteres del pensament i de la cultura, a afavorir el diàleg i a eixir al trobament de tothom”. I també a viure la novetat del Regne, sense “por a deixar caure estructures caduques”.

Enmig d’una cultura del desencontre i de la fragmentació, les persones consagrades estem cridades a ser “icones vivents de la maternitat i de la proximitat de l’Església”.

Un papa marxista? (Diari de Girona, 21/02/2015)

Apunt d'acomplir-se el segon aniversari de l'elecció del cardenal Bergoglio com a nou bisbe de Roma, el papa Francesc ha estat qualificat de marxista per diversos sectors de l'ultraconservadurisme nord-americà. I crec que també alguns representants de la dreta més dura de l'Estat espanyol compartiran aquesta mateixa opinió. Per què, sobretot (però no només!) a partir de l'exhortació Evangelii gaudium, la caverna política ha qualificat el papa Francesc com a marxista?

En una entrevista al diari italià La Stampa del 15 de desembre de 2013, el papa Francesc denunciava, per falsa, la teoria del "vessament". Segons aquesta idea, tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provocaria per si mateix una major equitat i inclusió social en el món. Aquesta teoria ens prometia que quan el got s'omplís i estigués ben ple, vessaria, i d'aquesta manera els pobres se'n beneficiarien. Però en canvi, com ha dit el Papa (denunciant aquesta fal·làcia i aquesta mentida), "quan el got està ple, per art de màgia creix, i així mai no surt res per als pobres". I és per això que el papa Francesc, amb aquesta reflexió tan plena de sentit comú, ha escandalitzat els lobbys ultraconservadors. Amb la idea recollida a l'exhortació Evangelii gaudium que aquest sistema econòmic nostre "mata", el Papa ha posat el dit a la nafra. A l'acusació de marxista, el Papa, amb bon humor, va respondre així en aquesta entrevista: "La ideologia marxista està equivocada. Però en la meva vida he conegut molts marxistes, bons com a persones, i per això no em sento ofès". 

A l'exhortació Evangelii gaudium, el Papa denunciava "el fetitxisme dels diners i la dictadura de l'economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà" (55). I també s'escandalitzava de "l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera" (56), i per això el Papa proclamava un principi evident: que "els diners han de servir, no governar" (58).

Està més que comprovat que als representants de l'especulació, del frau i de la corrupció no els han agradat gens les paraules valentes del Papa, que a més defensa l'actitud de servei que han de tenir els polítics! Perquè si no és amb aquesta dimensió de servei, els polítics "l'embruten quan l'usen per als negocis". 

Francesc fa una crida "als experts financers i als governants dels països, a considerar les paraules d'un savi de l'antiguitat: "No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i prendre'ls la vida. No són nostres els béns que tenim, són d'ells", segons deia Sant Joan Crisòstom (57). És per tot això que el Papa ens exhorta a retornar "l'economia i les finances a una ètica en favor de l'ésser humà" (58). Tenim un papa marxista? Tenim un profeta! Un papa valent que denuncia la injustícia i ens crida a la sol·licitud pels més desvalguts! Un papa que ha obert una nova primavera al si de l'Església. Un papa que denuncia "l'enduriment mental" d'una part de l'Església (i això també podria aplicar-se a alguns polítics), "la rivalitat per vanaglòria" o "els qui volen escalar", i no precisament als Pirineus, "la indiferència per l'altre", "el lluïment personal per al profit mundà", o "una economia de l'exclusió".
Francesc és un papa marxista? El papa Francesc és un do de Déu per a l'Església i per al món per la seva valentia, la seva audàcia i el seu compromís amb els més pobres.

Didín Puig (LEVANTE-EMV, 19/02/2015)

Conec Didín Puig no només pel fet de ser de Benimodo, sinó sobretot per l´amistat, de sempre que va tindre amb mon pare, i per això també amb mi. Fa uns mesos, aprofitant que vaig estar a casa uns dies, vingué a vore´m, i soparem junts, amb les meues germanes i l´amiga Mª Rosa Diranzo i el seu marit. I abans, acompanyant mon pare, vaig tornar a coincidir amb ella a la tertúlia d´El Micalet. És allí on em regalà el seu preciós llibre, "Vaig a dir-te quatre coses".

Dona de gran caràcter, emprenedora i optimista, Didín ha estat sempre un referent en el món del valencianisme. Malgrat la seua curta edat, Didín tenia ben clara la consciència nacional d´un poble que estava subjugat. Com conta ella mateixa, "era l´única xiqueta que parlava valencià a l´escola de la Gran Via de València". Fins i tot, per parlar en la nostra llengua, i no haver creuat un carrer pel pas de zebra, un guàrdia li va posar una multa de dues pessetes, amb l´advertiment, per part de l´autoritat, "que le hablara en cristiano". Valenta i decidida com era ja de menuda, Didín li respongué que no sabia "hablar en cristiano", i per això la multa passà de ser de dues pessetes, a un duro! Com sempre, la fidelitat i la lleialtat dels valencians dels pobles, manteníem viva la llengua, davant la indiferència o el menyspreu d´una bona part dels ciutadans del Cap i Casal! Més endavant, Didín va estudiar valencià a Lo Rat Penat (quan Lo Rat era un nucli valencianista) amb Enric Valor. Cal dir que va ser alumna de Carles Salvador i també de Sanchis Guarner, en un curs sobre llengua que va fer a la Universitat, quan el professor Sanchis encara estava exiliat a Mallorca.

Didín va renunciar a fer Dret, pel fet que li exigien tres mesos de Servei Social, cosa que li comportava entrar a la Sección Femenina de la Falange, "i per ací, jo no passava", com em deia ella mateixa. Per això se´n va anar a París per tal d´estudiar periodisme, i on visqué el maig del 68. A la capital francesa va desenrotllar una gran activitat, i gràcies a les seues gestions, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet van poder cantar al mític teatre Olympia.

De retorn al País Valencià començà a treballar a la casa Edigsa, i posteriorment a Aitana i Canal 9. Va ser ella també la responsable que el diari Avui arribara al País Valencià.

Nacionalista de soca arrel, Didín Puig sempre ha cregut que una persona "pot traure força de les dificultats", perquè només "s´aconsegueixen les coses, lluitant".

Amiga i veïna de Vicent Andrés Estellés, que va viure un temps a Benimodo, fa uns anys li van publicar un llibre seu per a xiquets, preciós i entranyable, editat per Edicions 96. Aquesta obra, amb dades ben curioses, refranys i endevinalles, és una dels moltes pagines que Didín ha escrit al llarg de la seua vida, tot i que desgraciadament, altres textos seus han acabat a la paperera, "perquè ho acabe tirant tot".
El 2010 la Societat Coral El Micalet li atorgà, ben merescudament, el Micalet d´Honor 2010, per a reconèixer públicament la tasca i la trajectòria de Didín, "per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble". Com deia Tonetxo Pardiñas, president d´El Micalet, el guardó que se li va lliurar, és un reconeixement "a tota una vida de treball, callat però constant".

Didín és per a tots els qui ens estimem el nostre País i la nostra llengua, un exemple de tenacitat, de lluita per superar les adversitats i de constància i fidelitat a la nostra cultura i al nostre Poble. Com canviaria el nostre País amb més Dídins!!

La Quaresma, temps de perdó (LEVANTE-EMV, 20/02/2015)

El dimecres passat començàvem el temps de Quaresma, que són aquests 40 dies que ens ajuden preparar-nos per a la gran festa de la Pasqua. Durant la Quaresma, el dejuni, l´almoina i la pregària, i d´una manera especial el Parenostre, ens acompanyen en el nostre camí de conversió.

Els cristians venerem i estimem el Parenostre amb un afecte especial, pel fet que és la pregària que Jesús ensenyà als deixebles i que ells ens van transmetre. En el Parenostre demanem a Déu que es faça realitat el seu Regne, així com també el pa que hem de compartir i el perdó: el de Déu i el que ens hem de donar els uns als altres.

És per eixa pregària, on demanem el perdó a Déu i als germans, que em van sorprendre, ja fa uns anys, les declaracions a la premsa del qui va ser president de la Diputació de Castelló, el Sr. Carlos Fabra, pel fet que en unes declaracions a la premsa, deia: "Cuando rezo el Padre nuestro y llego al pasaje "perdonanos nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden", me lo salto. Yo no perdono a los que me han hecho vivir un auténtico calvario. No los perdonaré en mi vida".

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, a propòsit del perdó, recomanava el llibre de Vladimir Jankélevitch, "Le pardon", com el millor text sobre aquest tema. Torralba feia referència a Hannah Arendt, qui reconeixia que Jesús de Natzaret era el "lloc del perdó en la defensa dels assumptes humans ", ja que és el perdó "el qui té el poder de trencar el cicle de la venjança". Segons Arendt, deixebla predilecta del filòsof Martin Heidegger, "el perdó actua sempre de nou", perquè expressa "la voluntat de canviar i de començar de nou", una actitud pròpia dels éssers humans.

Ja el papa emèrit Benet XVI, deia que "el perdó és l´esperança dels creients", perquè en el perdó l´amor venç l´odi i el mal! I és que el perdó és sempre font d´alegria i de renovació interior! I també font de salut, com ho expressa sàviament mossèn Ballarín. En una entrevista que li va fer David Pagès a Serra d´Or, mossèn Josep Mª Ballarín deia: "En aquest món hi ha una cosa molt important que naix del Parenostre: que Déu ens salve del ressentiment. S´ha d´oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens ressentiment, ho pagues tu, més que no l´altre". I és veritat: el ressentiment fa més mal al qui el té, que a aquell a qui s´odia! Perquè el ressentiment és sempre font d´amarguesa i de fracàs!

També Sant Pau expressava d´aquesta manera l´actitud del cristià que vol ser fidel a l´Evangeli: "Revestiu-vos de sentiments de bondat, de mansuetud, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i perdoneu-vos mútuament si algú té contra un altre un motiu de queixa; tal com el Senyor vos perdonà, feu-ho també vosaltres" (Col 3: 12-13)

I és que el perdó i l´amor (que són com les dues cares d´una moneda) han de ser els distintius dels seguidors de Jesús de Natzaret. Només perdonant i estimant, els cristians farem creïble la nostra fe. Si no, tot seran paraules buides i discursos sense continguts!
Com diu el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, "La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i fins i tot la més digna davant l´ofensa, la humiliació o la injustícia. Però no és això el que humanitza el món! Una parella sense comprensió mútua es destrueix. Una família sense perdó és un infern. Una societat sense compassió és inhumana".

Conten d´un pare del desert que deia al seu deixeble: "El teu amor serà com el de Déu, quan en el teu cor hages perdonat al teu germà, fins i tot abans que ell et demane perdó". Només així podrem construir un món en pau i més humà. I és que com digué Martin L. King, "El qui és incapaç de perdonar, és incapaç d´estimar".

La Quaresma que començà el dimecres passat, és un camí de conversió, de canvi, d´obertura a Déu. La Quaresma és un camí que ens ensenya a demanar perdó i a perdonar, per així esdevenir més humans. Perquè com deia molt encertadament el periodista Sebastià Alzamora en relació a la portada de la revista Charlie Hebdo després del assassinats terroristes, "El perdó, sobretot en els moments més difícils, és el primer signe, no tan sols de civilització, sinó d´humanitat".

'El PP es el partido más honrado y más honesto' (La Veu del País Valencià, 20/02/2015)

Entre incrèdul i sorprès vaig llegir aquestes paraules, supose que meditades, del Sr. Alberto Fabra, President de la Generalitat del País Valencià, i expectant candidat del PP a les eleccions del pròxim mes de maig. I dic expectant, perquè des de Madrid no acaben de donar-li el “Nihil obstat”.

El mateix dia que el Molt Honorable President feia aquestes declaracions sobre l’honradesa i l’honestedat del PP, els mitjans de comunicació ens informaven de la petició de “32 anys de presó per a la cúpula de Camps”. I el mateix dia encara, el Sr. Carlos Floriano, vicesecretari d’Organització i Electoral del PP, demanava, pel que fa al finançament d’aquest partit, que es determinen responsabilitats i que “se devuelva el dinero si es que seha de devolver”. El Sr. Floriano exigia que “se aclare cuanto antes mejor” la qüestió del finançament del PP valencià. Per tant és evident que si el Sr. Floriano diu “que se aclare cuanto antes”, vol dir que no està tot clar. I amb tot, el Sr. Fabra ens diu que “el PP es el partido más honrado y más honesto”.

Si el PP valencià és com diu i com defèn el Sr. Fabra, ¿de quin partit són (o han estat) els Sr. Ricardo Costa, Vicente Rambla, Carlos Fabra, Milagrosa Martínez, Luis Díaz Alperi, Rafael Blasco, Luis Fernando Cartagena, José Joaquín Ripoll, Víctor Campos, Sonia Castedo o Ángélica Such. De quin partit eren els Srs. Manuel Cervera i Luis Rosado i la Sra. Alcia de Miguel, exconsellers del Govern del Sr. Francisco Camps i que seran processats? O  la Sra. Cristina Ibáñez, gerent del PPCV i destituïda per Gènova el dimarts passat?

Però aquests polítics no són els únics pillats “in fraganti”. També és un escàndol el cas Bárcenas, Pujol, Matas, Millet.....o la qüestió, no suficientment aclarida del Sr. Monedero. 

Desgraciadament els escàndols de corrupció no són exclusius del “partido más honrado y más honesto”. El cas de Bankia i el Sr. Rodrigo Rato (de quin partit era el Sr. Rato?) i la venda de preferents, el Sr. Miguel Blesa, els casos d’Andalusia amb els Srs. Griñan i Chávez, o els delegats de CCOO de la banca, que es van repartir 3,7 milions d’euros en sobresous i 14 (!!) en viatges, reunions i dinars. Tots aquests casos posen en evidència, una vegada més, la simptomatologia d’una classe política, empresarial i sindical, malalta. I recordem que fa uns quants anys també van fer les seues “proeses” els Srs. Juan Guerra i Luis Roldán.

Sant Pau escrivia als cristians efesis: “Cap amic de fer diners, que és una idolatria, no tindrà part en l’herència de Crist i de Déu” (Ef 4:5). I el mateix Jesús també ens prevenia sobre la usura i la cobdícia: “Guardeu-vos de tota ambició de riqueses” (Lc 12:13).

És evident que fa falta una regeneració política i un gran pacte contra la corrupció, com han proposat els professors Aureli Martínez i Adela Cortina, impulsors de 99 mesures contra la corrupció. Però això només serà possible si, com ha dit el papa Francesc, tornem a posar al centre de la vida social i política l’home, i deixem de tindre com a única preocupació i finalitat els diners. El papa ha és molt clar pel que fa a la corrupció i per això ha dit: “Aquell qui roba a l’Estat i ho dóna a l’Església és un hipòcrita corrupte. Aquell qui diu: “Sóc un benefactor de l’Església”, però roba a l’Estat o als pobres, roba!”. I el papa ha afegit encara: “Qui porta a casa diners guanyats amb la corrupció, dóna als seus fills pa brut”, ja que “la corrupció és l’herba mala que infecta la política, l’economia, la societat i fins i tot l’Església”. D’ací que fa només uns dies, el teòleg basc Jon Sobrino deia: “La riquesa és com un cable d’alta tensió, que qui el toca es crema”. I així estem (estan!) de socarrats!!    

18 de febrer: Santa Bernadeta Sobirós (LEVANTE-EMV, 18/02/2015)

Hui dia 18 de febrer, una setmana després de la festa de la Mare de Déu de Lorda, l´Església celebra la festa de Santa Bernadeta Sobirós, que nascuda a Lorda el 7 de gener de 1844, pertanyia a una família molt senzilla d´aquesta vila de la Gascunya. 

Van ser diverses les circumstàncies que van fer que la situació econòmica de la família s´enfonsara en la misèria. El pare, que era moliner, va ser acusat injustament i degut a això hagueren de deixar el molí on vivien. Sense vivenda, sense treball i sense menjar, va ser un cosí, Andreu Sajús, qui els acollí, cedint-los una masmorra del poble, l´antiga presó, que estava abandonada degut a la seua insalubritat. 

La menuda Bernadeta patia asma i per això deixà Lorda, una zona molt humida, i es va traslladar un temps a Bartrès, una vila mig bucòlica, on va ser criada i pastora a casa d´una familiars. Sense saber llegir ni escriure, Bernadeta començà aprendre catecisme amb moltes dificultats.

El 28 de gener de 1858 Bernadeta tornà a Lorda. La xiqueta, senzilla i humil, ignorava el francès i només parlava el gascó (l´occità de Gacunya), la llengua del poble. Ella mateixa es considerava l´última de les xiquetes de la seua edat. I amb tot, Bernadeta, una xiqueta senzilla i pobra, va ser aquella a la qual la Mare de Déu va escollir per revelar-se.

El dijous 11 de febrer de 1858, un dia sense escola, Bernadeta, amb la seua germana i una amiga, van eixir de Lorda per anar a recollir llenya al bosc. Però una dona que estava llavant els va aconsellar que no anaren al bosc sinó a la zona de Massavielha, al costat del Gave de Pau, i així ho van fer. La germana i l´amiga de Bernadeta es van avançar i la menuda es quedà tota sola. I va ser en aquell moment, segons contà després Bernadeta, que "Vaig sentir el so del vent. Però vaig vore que els arbres no es movien. Vaig continuar descalçant-me per passar el riuet, i vaig tornar a sentir el mateix so del vent. Vaig alçar els ulls i vaig vore branques i esbarzers agitats a la zona de la gruta. I vaig vore una jove, tota blanca, no més alta que jo, que em va saludar amb una lleugera inclinació del cap, obrint les mans".

Bernadeta contava que aquella "Jove" portava en el braç dret un rosari, i malgrat això la menuda va tindre por i va retrocedir: "Em vaig fregar els ulls diverses vegades, em pensava que m´enganyava". Bernadeta va vore que la "Jove" li somreia "amb molta gràcia i que semblava que em convidava a acostar-me a ella. Però jo encara tenia molta por. I em va vindre la idea de resar". La xiqueta va traure el rosari de la butxaca: "em vaig agenollar i em vaig senyar. Mentre, la Jove es va girar cap a mi. Ara tenia el rosari a la mà. Es va senyar com per a començar a resar. A mi, la mà em tremolava. Vaig intentar senyar-me de nou i vaig poder fer-ho. Des d´aquell moment no vaig tindre més por". Bernadeta descrivia així aquella "Jove": "Portava un vestit blanc. Un vel blanc que li cobria el cap i arribava a terra. Sobre cada peu tenia una rosa groga. La faixa del vestit era blava, la cadena del rosari era groga. La Jove estava plena de vida, era molt jove i es trobava rodejada de llum". 

Quan Bernadeta va acabar de resar el rosari, aquella "Jove" la va saludar "somrient, i desaparegué". La xiqueta en un primer moment callà sobre allò que havia vist, però al final li ho digué a la seua germana.

El 14 de febrer Bernadeta tornà altra vegada la cova de Massavielha, malgrat la prohibició dels seus pares. I el 18 hi hagué la segona aparició d´aquella "Jove", que li va parlar a Bernadeta i li digué: "No et promet fer-te feliç ací a la terra, sinó al cel". I li demanà que la menuda anara a la gruta durant 15 dies. Així, la xiqueta tornà al lloc el 19, el 20 i el 21, en aquesta ocasió ja amb un centenar de persones que l´acompanyaren. També el 23 i el 24, dia en el qual la Mare de Déu demanà que feren penitència, i el 25, amb 300 persones, i on aquella "Jove" assenyalà a Bernadeta una font on la xiqueta es va rentar la cara.

El 27 de febrer ja eren 800 persones les qui acompanyaren Bernadeta a la cova de Massavielha, i el 28, més de 1000. L´1 de març va tindre lloc el primer dels miracles, quan una dona quedà curada del braç quan se´l banyà amb l´aigua de la font. El dia següent la Mare de Déu demanà a Bernadeta que diguera als capellans que construïren en aquell lloc una capella i que la gent anara allí en processó. El 3, Bernadeta estava acompanyada per 3000 persones i el 4, per 8000. Però va ser el 25 de març, festa de l´Anunciació del Senyor, quan aquella "Jove" li digué a la xiqueta qui era: "Que sòi era Immaculada Concepcion" (Que sóc la Immaculada Concepció), un nom que Bernadeta no havia sentit mai, i que la menuda anà repetint fins que arribà a casa del rector per dir-li´l, ja que ell li havia preguntat diverses vegades el nom d´aquella "Jove". Era evident que Bernadeta ignorava aquesta expressió teològica, que havia estat proclamada dogma el 1854 pel papa Pius IX. Com m´ha recordat l´amic Ventura, la inscripció que hi ha al peu de la imatge la van escriure amb criteris normatius del francès, i no en el gascó de Lorda, per rebaixar encara més la parla d´un poble. Com que jo no sabia aquesta informació, en l´article de l´11 d´aquest mes sobre la Mare de Déu de Lorda, vaig posar la frase que hi ha al peu de la imatge de Maria.
El 7 d´abril va tindre lloc el miracle del ciri, quan la flama tocà la mà de Bernadeta sense cremar-la, i el 16 de juliol va tindre lloc l´última de les aparicions de la Mare de Déu.

Posteriorment Bernadeta entrà com a religiosa, i morí el 16 d´abril de 1879. Va ser canonitzada pel papa Piu XI el 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepcion, el nom (en l´occità de Gascunya) amb el qual la "Jove" es va donar a conèixer a aquella xiqueta de cor senzill i bo.