dilluns, 5 de gener del 2015

4 de gener: Carta als Reis d´Orient (LEVANTE-EMV, 04/01/2015)

Benvolguts Reis d´Orient: un any més, plens d´il·lusió, esperem la vostra vinguda i els vostres regals demà a la nit, la nit més meravellosa de l´any.
Enguany voldria demanar-vos uns paquets ben grans de solidaritat, per tal d´acabar amb la fam al món.
Porteu-nos unes caixes ben grosses de fraternitat i de pau, per posar fi a l´exèrcit, a les guerres, a la violència, al terrorisme, a la despesa militar i a la indústria bèl·lica.
Porteu-nos també el desig de viure en harmonia amb la natura, per aprendre a respectar el medi ambient.
Deixeu als nostres balcons unes caixes de sentit comú, perquè les religions mai més no enfronten els hòmens i les dones, sinó que siguen espais de diàleg, de solidaritat i de fraternitat.
Doneu-nos als cristians un manera nova de viure, fonamentada en la fidelitat a l´Evangeli, sense additius, conservants, ni colorants, tal i com ens demana de viure el papa Francesc.
Porteu als governs el desig de la pau, basada en el respecte, la justícia i la solidaritat, sobretot pels més desvalguts del nostre món.
Porteu als polítics valencians l´amor per la nostra llengua, perquè siga estimada i respectada, i així, els nostres xiquets i xiquetes puguen estudiar en valencià, sense haver de patir cap mena de discriminació.
Porteu als bisbes i als capellans valencians unes grans caixes de sentit comú i de sentit pastoral perquè promoguen la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als Seminaris, i deixen, d´una vegada per sempre de menysprear i marginar el valencià.
Porteu als governs dels pobles el respecte per totes les llengües minoritàries, perquè siguen valorades, protegides i respectades com un patrimoni de la humanitat.
Porteu-nos també el desig de lluitar contra la violència masclista i la fi de la discriminació de les dones.
Porteu-nos una sanitat per a tothom i treball per als investigadors, perquè puguen acabar amb el càncer, la sida, l´alzhèimer, l´ebola i el pàrkinson.
Deixeu-nos unes caixes ben grans de justícia, per acabar amb l´esclavitud, la prostitució, la xenofòbia i el racisme, l´abús de poder i l´explotació de les dones i dels infants.
Porteu-nos el sentit de la fraternitat, perquè els països rics ja no s´aprofitaven més del països pobres, sinó que hi haja un corrent de solidaritat que ajude els pobles del Tercer Món a eixir de la pobresa i de la marginació.
Porteu-nos unes caixes ben grans d´honradesa i de rectitud, que acabe amb el frau, la corrupció, la mentida i l´abús dels mercats financers sobre els més dèbils de la societat.
Porteu-nos uns paquets ben grans d´il·lusió i de responsabilitat, per tal que la gent en atur puga trobar treball i així els jóvens valencians ja no hagen d´emigrar en busca de faena.
Deixeu als nostres balcons unes caixes de llibertat, perquè les nacions sense estat pugen decidir lliurement el seu futur, sense pressions ni amenaces per part dels estats més poderosos.
Porteu-nos el sentit de la fraternitat, perquè cap persona no siga desnonada de sa casa i tothom, en moments de dificultats, puga trobar ajuda i comprensió.
Porteu-nos finalment, la il·lusió per treballar per una banca ètica i unes finances amb rostre humà, que no asfixien els més dèbils de la nostra societat, sinó que els ajuden a eixir de les dificultats.
I també porteu uns paquets ben grans del sentit comú als nostres governants, per obrir RTVV, els repetidors de TV3 i les emissions de Catalunya Ràdio, per així defendre la llibertat d´expressió!!
Gràcies per tot, Majestats, vos esperem amb il·lusió perquè amb tot el que ens porteu, pugem fer realitat un món millor.
Al balcó vos deixaré un cabàs de palla i un altre de garrofes per a les vostres cavalcadures, i unes copetes d´anís i uns rotllets d´ou i unes rosquilletes del forn de Filo, perquè tingueu forces per poder continuar repartint alegria i il·lusió durant eixa nit tan llarga.



3 de gener: Les 15 malalties de la Cúria (LEVANTE-EMV, 03/01/2015)

Una vegada més el papa Francesc ens ha sorprès gratament, en el discurs de felicitació als membres de la Cúria Romana del 22 de desembre. El bisbe de Roma es va dirigir als membres de la Cúria amb paraules valentes, com els profetes de l´Antic Testament i com el mateix Jesús, per tal de posar-los en guàrdia davant unes malalties que poden afectar la Cúria, certament, però també tots els cristians.
És evident que el papa sap que hi ha alguns membres de la Cúria que no recolzen la seva voluntat d´obertura de l´Església. Aquesta oposició no és nova al si d´aquest estament, ja que també el papa Joan XXIII va patir aquells que volien posar el "fre de mà" a les reformes que Roncalli volia introduir.
Com que el papa Francesc està ben informat d´allò que es cuina a la "sala de màquines" del Vaticà, ha volgut denunciar les 15 malalties de la Cúria, que, per altra part, poden afectar també la resta de l´Església.
Cal dir que el primer pas per tal de guarir a una malaltia, és diagnosticar-la. I això és precisament es el que ha fet el papa Bergoglio: posar al descobert els defectes o rèmores de la Cúria romana.
Com deia el papa en el seu discurs del 22 de desembre, "una Cúria que no fa autocrítica i no s´actualitza, és un cos malalt". D´ací que el papa Francesc, tot i reconèixer que la Cúria hauria de ser un "model d´Església", observa que en realitat és "un cos complex, amb molts Dicasteris, Consells, Oficines, Tribunals...". Per això el papa Bergoglio creu que "la Cúria està cridada a millorar i a créixer en comunió, santedat i saviesa", per així "realitzar plenament la seua missió".
La primera malaltia és la de "sentir-se indispensable", o voler-ho fer creure. És, com assenyala el papa, una malaltia originada per l´orgull, pel narcisisme i per l´autosuficiència. I és que a l´Església tots som importants, però cap de nosaltres no és indispensable.
La segona malaltia és la del "martalisme", de l´activitat frenètica de Marta, la germana de Maria i de Llàtzer, atrafegada fins al punt de no tenir temps per escoltar Jesús.
La tercera és la de "l´enduriment mental i espiritual", és a dir, la d´aquells que, mancats d´humanitat, tenen un cor de pedra, insensible als altres. I és que com a cristians, hem de fugir de la intransigència i del rigorisme.
La quarta malaltia és la de "l´excessiva planificació i del funcionalisme", pròpia d´aquells que veuen l´Església com una empresa, sense deixar lloc a l´acció de l´Esperit Sant.
La cinquena és la de la "mala coordinació", que es dóna quan prescindim dels altres. Per això hem d´aprendre del cos humà, que sap coordinar tots els seus membres.
La sisena és la de "l´alzheimer espiritual", quan oblidem en la nostra vida, la història de la salvació.
La setena és la de la "rivalitat per vanaglòria", quan l´orgull i els somnis de glòria i de "escalar" ens enceguen.
La huitena és "l´esquizofrènia existencial", pròpia d´aquells que porten una doble vida, marcada per la hipocresia i que desemboca en el buit existencial.
La novena és la "murmuració", càncer que divideix i destrueix les comunitats cristianes.
La desena és la "divinització dels responsables", pròpia dels aduladors, d´aquells que sempre donen la raó als qui estan al capdavant de l´Església.
L´onzena malaltia que assenyala el papa és la "indiferència envers els altres", quan ignorem aquells que tenim al costat.
La dotzena és la "cara de funeral", la d´aquells que sempre fan cara llarga, la dels pessimistes, la dels qui ho critiquen tot i la dels qui no troben mai, res ben fet.
La tretzena és "l´acumulació de béns materials", no per necessitat sinó per acumular i posseir més i més.
La catorzena és la d´aquells que viuen en "cercles tancats" i en "capelletes", pel fet que exclouen els altres, sobretot els qui no pensen com ells.
I la quinzena malaltia és la del "profit mundà i el lluïment personal", quan convertim el servei en poder.

Certament que és molt fàcil atribuir aquestes malalties a la Cúria, als bisbes i als capellans o als abats. Però tots els cristians hauríem d´estar ben alerta, com ens demana el papa (com a bon metge i amb el seu diagnòstic) per tal d´evitar emmalaltir amb alguna d´aquestes "infeccions", amb les quals desfigurem el missatge del Regne, ja que entelen la Bona Nova que Jesús ens demana viure i alhora transmetre a la nostra societat.

És per això, per la valentia amb la qual parla, que el papa Francesc, segons una enquesta recent, és el personatge més ben valorat pels espanyols, fins i tot per damunt dels reis d´Espanya i del president Obama.

2 de gener: Sant Basili (LEVANTE-EMV, 02/01/2015)

El dia 2 de gener celebrem la festa de Sant Basili, que va ser qualificat per Sant Gregori Naziançè, com a Gran i com a model de bisbe. Basili va nàixer el 330 a Cesarea, al si d´una família amb grans propietats. Estudià a Constantinoble i més tard fou professor de retòrica.
Després de vendre tots els seus béns, Basili es va retirar amb amics i familiars a una propietat, per fer vida contemplativa. Per conèixer el monaquisme, Basili va viatjar als centres monàstics més importants d´aquell temps: Palestina, Síria i Egipte. Ordenat prevere el 362, Basili s´enfrontà a l´emperador Valent que era arrià (negava la divinitat de Jesús) mentre que Basili defensà la fe proclamada pel Concili de Nicea.
Quan el 367 hi hagué una gran fam, Basili es posà al costat dels pobres, amb una predicació molt dura contra els rics. Gregori Nazianzé escrivia: "Hi va haver una gran fam, la ciutat patia, no arribava ajuda i la pesta s´escampava sense remei. El més dolorós és la insensibilitat i l´avarícia dels rics que fan negocis amb la pobresa i fan créixer les calamitats. La seua cobdícia, supera tota mesura ".
Tres anys més tard, el 370, Basili va ser escollit bisbe de Cesarea, on desplegà una gran activitat caritativa, creant una ciutat hospitalària per atendre als més marginats, amb un hospital per a leprosos, asil per a ancians, hostatgeria per als qui necessitaven refugi, centres d´aliments...
Entre les obres més importants de Sant Basili, tenim les Regles Monàstiques i Sobre l´Esperit San, una reflexió teològica de Basili sobre la tercera persona de la Trinitat, que va ser consagrada pel Concili de Constantinoble, el 381. Basili va escriure també un Tractat sobre el Baptisme i 365 cartes. Pel seu amor a la litúrgia, tenim una anàfora eucarística que porta el nom de Basili i que s´utilitza a les Esglésies de ritu bizantí.

Basili va donar nom al monaquisme anomenat basilià, que és el monaquisme grec oriental, ja que encara que ell no va ser l´iniciador de la vida monàstica, sí que va ser el qui li donà forma. Per a Sant Basili, els monestirs havien de ser fraternitats, on l´Evangeli fóra la Regla de vida, amb un equilibri entre la pregària i el treball manual, l´ajuda als pobres, l´austeritat i l´acolliment dels pelegrins. És per la seua important empremta en el monaquisme, que Sant Benet va citar en la seua Regla, Sant Basili, com a model de vida monàstica.
Basili destacava que la condició social del pobre i del ric, no és voluntat de Déu, sinó fruit del pecat, perquè Déu ho creà tot, per a tots, i ho donà a tots! Per això, en un sermó contra la riquesa, Basili escrivia: "¿Què contestaràs al Jutge, tu que revesteixes les parets i deixes desvestit l´home; tu que deixes que el blat acabe podrint-se i no alimentes el qui passa fam; tu que enterres l´or i menysprees el qui mor en la pobresa?". Per això denunciava "els goluts, que preferien més rebentar, que donar el que els sobrava als necessitats".
Ara que comencem el 2015, i quan, amb mentides ens volen fer creure que l´economia està recuperant-se, Basili, que va morir l´1 de gener de 379, ens és un exemple per a tots nosaltres per la seua sol·licitud i per la seua defensa dels pobres.
Tant de bo els nostres bisbes prenguen Basili com a exemple, per així, amb valentia, puguen denunciar els polítics que s´han enriquit a costa dels més pobres.



“La Comunidad Valenciana ha sufrido mucho” (VILAWEB/ONTINYENT, 04/01/2015)

Amb aquestes paraules, el President Alberto Fabra ha estat molt encertat. I és que amb les seues declaracions el Sr. Fabra té més raó que un sant! Ha dit una gran veritat! Però li ha faltat repondre’s ell mateix (i dir-ho als valencians), per què els ciutadans del País Valencià estan patit tant, i qui ha estat el responsable (o responsables) d’aquest patiment.
Amb aquestes declaracions, el President Fabra ha estat més honrat que el Sr. Rajoy, que també la setmana passada deia: “Predije un 2014 mejor y se ha cumplido con creces”. Y no content amb aquestes declaracions del tot insultants per a tanta gent com pateix, encara afegia: “Y el 2015 será el año del despegue definitivo”.
Segurament que el 2014 ha estat “mejor” per al Sr. Florentino Pérez i el projecte Castor i per als qui s’han aprofitat de les targes opaques. I també haurà estat “mejor” per als ministres d’Espanya i per als Consellers de la Generalitat del País Valencià, que no han de patir pel sou que cobren. Però per a la gran majoria dels valencians, el 2014 ha estat un any de sofriment. I si no, que el Sr. Rajoy ho pregunte als ancians i als pensionistes, als mestres, als aturats, als immigrants, als llauradors...
El Sr. Alberto Fabra, reconeixent el patiment dels valencians, hauria de donar explicacions de per què la vigilància de les seus de RTVV costarà 566000 euros. O per què l’amistós del partit de bàsquet que Espanya va jugar a Castelló de la Plana li va costar al Consell 280000 euros.
I al costat d’aquests diners malgastats, hem començat l’any amb un salari mínim de 648,6 euros. Com viuria un mes el Sr. Fabra, o els Srs. Rus o Castellanos o la Sra. Rita Barberà amb 648,6 euros? Per no parlar de la “dimitida” o destituïda exministra Ana Mato, després d’haver estat imputada pel cas Gürtel (una més!) i que ha estat ascendida al Congrés amb la vicepresidència de la Comissió de Cooperació. Això vol dir 1000 euros més al mes al seu sou mensual de 4730,91. O el Sr. Ruiz Gallardón, que en dimitir de ministre de Justícia ha passat a ocupar una butaca al Consell Consultiu de Madrid, on cobra uns 5000 euros al mes. No és això un insult a aquells que pateixen la crisi econòmica?
I al costat d’aquests sous indecents, ¿com és possible que el centre de la Fundació Síndrome de Down de Castelló de la Plana tanque per falta de recursos, després de 14 anys prestant un servei a aquestes persones?
¿Com és possible que, si segons el Sr. Rajoy, el 2014 ha esta  “mejor”, la Casa de Caritat de València haja atès durant aquest any “mejor”, una xifra rècord de 420000 persones? O que el Banc d’Aliments del meu poble, l’Alcúdia, haja atès 400 famílies? Per no parlar de Càritas o de la Creu Roja, que fan miracles, mentre el Govern del País Valencià i el de l’Estat s’ocupen de partits de bàsquet i d’altres indecències? O que fins i tot Sanitat haja admès que va deixar baixes sense cobrir a l’ambulatori del meu poble? O que el Centre de Diàlisi de Cullera haja tancat degut a les retallades?
I mentre tant els bisbes del País Valencià no són capaços d’alçar la seua veu per denunciar la indecència i la immoralitat d’aquest Govern Valencià que margina i menysprea els ciutadans més vulnerables. Per no parlar dels jóvens que han hagut de deixar el nostre País i buscar un futur a l’estranger!
L’arquebisbe de San Juan de Puerto Rico, Roberto González Nieves, només fa uns dies exigia al govern que acabara la seua política d’imposició d’impostos als pobres, i, amb valentia, deia: “No més arbitris als aliments i a les medicines. Hi ha moltes persones que degut a l’alt cost de la vida no poden pagar els serveis bàsics de llum i d’aigua”. I alhora exigia a Washington l’abolició de la llei  de cabotaje, per tal de fer possible una economia solidària, ja que amb aquesta llei s’està asfixiant el poble de Puerto Rico.
I al País Valencià els nostres bisbes no són capaços d’alçar la seua veu per denunciar la política de balafiament del PP i els seus negocis bruts i indecents. Com també els sous que cobren, amb els quals insulten la gent que no pot arribar a final de mes!  


   

1 de gener: La Mare de Déu (LEVANTE-EMV, 01/01/2015)

Els cristians comencem l´any civil cada 1 de gener celebrant la solemnitat de Santa Maria, la Mare de Déu, la festa mariana més antiga en la litúrgia romana, una festa anomenada també, de la Maternitat Divina de Maria.
Aquest dogma de l´Església va ser definit el 431 pel Concili d´Efes, per condemnar l´heretgia de Nestori, bisbe de Constantinoble, que propagà les doctrines de Teodor de Mopsuèstia. Per a Teodor, en Jesucrist hi havia dues persones, una humana i una altra divina, i no una sola persona, i per això Maria, que era només la mare de Jesús (d´ací el nom de Christotokos amb el qual se l´assignava) només podia ser mare de la naturalesa humana de Jesucrist, però no era Mare del Crist Déu. D´ací que no podia ser anomenada Theotokos i per tant portadora o Mare de Déu.
Per tractar aquest problema teològic, els emperadors Teodosi i Valentinià convocaren el Concili d´Efes, que començà el 22 de juny de 431. Aquest Concili va condemnar les doctrines de Nestori i proclamà com a dogma de fe la maternitat divina de Maria. Segons aquest dogma, Maria, que és la Mare de Jesús, és per això mateix Mare de Déu, ja que Jesús és Déu. Va ser sobretot Sant Ciril d´Alexandria el qui defensà el títol de Mare de Déu a Maria, ja que ella havia concebut una única persona que era Déu.
Ja els pares grecs, al segle III, aplicaren el títol de Theotokos, o portadora de Déu a Maria. De fet, aquest títol ja era utilitzat abans del Concili d´Efes per Alexandre, bisbe d´Alexandria, per Eusebi de Cesarea, per Atanasi d´Alexandria i per Ciril de Jerusalem. També el Concili de Calcedònia (451) es reafirmà en considerar Maria, Mare de Déu, ja que defensava que Jesucrist és una sola persona i no dues.
També al segle III, Sant Hipòlit, en la seua "Refutació de totes les heretgies", escrivia: "Sabem que la Paraula va assumir un cos en la Verge...que va ser plasmat de la nostra mateixa naturalesa". I Sant Atanasi, en les seues "Cartes", deia: "la Paraula de Déu ve a socórrer la posteritat d´Abraham, per això hagué de fer-se semblant en tot als germans, assumint un cos semblant al nostre". D´ací que "Maria és veritablement present en aquest misteri, perquè la Paraula va assumir d´ella com a propi, aquell cos que va oferir per nosaltres".
Segles més tard, concretament al XII, Sant Bernat de Claravall en el sermó 1, en l´Epifania del Senyor, també destacava la maternitat divina de Maria, en reconèixer "la humanitat del nostre Salvador", que "va vindre en la carn". Així, "coneguda la humanitat de Déu", ja que va assumir "la nostra pròpia carn...a través de la seua humanitat, se´t manifesta el gran amor que té per tu". I si "el nom de Déu va ser afegit al títol d´home", vol dir que Maria, en tant que mare de l´home Jesús, és també mare de Déu.
Com ens diu la germana Teresa Forcades, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, al seu treball, "Los Dogmas Marianos. El futuro de la experiencia cristiana", "el títol de Theotókos és la primera afirmació dogmàtica de l´Església referida a Maria". Per això si "la fe cristiana afirma que en Jesús, és Déu mateix qui naix en l´espai i en el temps de nostra història", Maria, com a Mare de Jesús, és també la Mare de Déu. "El nucli decisiu de la Maternitat de Maria és la presa de consciència de fins on arriba l´escàndol de l´encarnació".
També la teòloga del barroc Mª Jesús d´Àgreda (1602-1666) en la seua obra "La mística de la Ciutat de Déu", afirmava que la maternitat de Maria era el lloc teològic de la nostra llibertat, tal i com ens recorda també la germana Teresa Forcades en el treball esmentat.
Va ser per commemorar el XV centenari del Concili d´Efes, que el papa Pius XI, instituí la festa de la Maternitat Divina de Maria, l´11 d´octubre de 1931. Però amb la reforma litúrgica postconciliar, aquesta festa es traslladà a l´1 de gener, octava de Nadal.
En aquesta festa de la Mare de Déu, aclamem Maria amb un himne grec del segle V, que diu així: "Déu vos salva! Terra d´un fruit incorruptible./ Déu vos salve! Engendradora del qui ens ha engendrat a la vida./ Déu vos salve! Camp que fa brotar esplets de compassió./ Déu vos salve! Taula que porta plena provisió de clemència./ Déu vos salve! Perquè feu reflorir un jardí de delícies./ Déu vos salve! Perquè prepareu el port de les ànimes./ Déu vos salve! Encens agradable d´intercessió./ Déu vos salve! Expiació de tot el món./ Déu vos salve! De Déu pels mortals, benvolença./ Déu vos salve! Dels mortals per Déu, confiança. Al·leluia, Al·leluia, Al·leluia".



29 de desembre: El cardenal valencià Joan Benlloch (29/12/2014)

Este 29 de desembre s´acompleixen 150 anys del naixement de Joan Benlloch i Vivó, que amb el temps seria bisbe de Solsona, d´Urgell i Copríncep d´Andorra, i també arquebisbe de Burgos i cardenal.
Joan Benlloch va estudiar al Seminari de València, al carrer Trinitaris, on i es doctorà en Teologia i en Dret. En aquest Seminari ensenyà Humanitats. Va ser ordenat prevere el 1888 i la seua primera tasca pastoral la va exercir a l´església dels Sants Joans de València.
El 1899 va ser destinat al Seminari de Segòvia, on va ser Chantre de la catedral i Vicari General. El 1901 va rebre el nomenament d´Administrador Apostòlic de Solsona, i va ser consagrat bisbe. El 1902 va ser nomenat bisbe de Solsona i quatre anys més tard, el 1906, bisbe d´Urgell i Copríncep d´Andorra. El bisbe Benlloch es l´autor del poema, "El Gran Carlemany", que esdevindria l´himne del Principat d´Andorra, amb música de mossèn Enric Marfany Bous.
El gener de 1917 fou nomenat arquebisbe de Burgos i el 7 de març de 1921 el papa el va crear cardenal. És per això que Benlloch va assistir al conclave que elegí el papa Pius XI. A Burgos, Benlloch va impulsar una gran activitat missionera, per exprés desig del papa Benet XV. D´aquesta manera fundà el Seminari de Missions de Burgos, amb l´objectiu de formar els capellans que després anirien a Llatinoamèrica.
Entre finals del 1923 i principis de 1924 el cardenal Benlloch va fer una visita diplomàtica, en nom d´Alfons XIII, a diversos països de Llatinoamèrica, viatge que també aprofità per donar a conèixer el Seminari de Missions de Burgos, destinat a formar els capellans que anirien de missions a Amèrica del Sud.
Benlloch inicià el seu viatge el 5 de setembre de 1923 des del port de València, a bord del transatlàntic "Reina Victòria Eugènia". Després de fer escala a Cadis i a les Canàries, el cardenal arribà a Montevideo, d´on es desplaça a Argentina, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Veneçuela i Cuba. De retorn, el cardenal Benlloch va arribar a València el 4 de gener de 1924. El cardenal Joan Benlloch va anar també a Llatinoamèrica com a representant del rei Alfons XIII, en un intent d´acostar de manera més profunda els vincles de "l´hispanoamericanisme".
Així ho recollia el diari Mercurio de Santiago de Xile el 30 de setembre de 1923 amb aquestes paraules: "Trae el ilustre huésped una misión de mayor acercamiento entre la Madre Patria y Chile?.La actuación del cardenal Benlloch es, en efecto, de esas que por su naturaleza especialísima forman del hombre muy rápidamente una personalidad tan sólida como efectiva, y debido a eso, el ilustre purpurado goza en España de un prestigio social inmenso". Per a l´Església de Xile la visita de Benlloch esra de gran importància, ja que el purpurat valencià era el primer cardenal que visitava el país, per la qual cosa s´establí un vincle de normalitat entre Xile i la Santa Seu. Segons el professor Rubén Domínguez Méndez, en el seu treball "El viaje del cardenal Benlloch por Iberoamérica en 1923. los intereses de España e Italia en la correspondencia diplomática del Archivio Segreto Vaticano", la mescla d´element patriòtic espanyol i religiós, va quedar en evidència quan el cardenal oferí una bandera espanyola. A més, el fet que Benlloch no mostrara cap dificultat en ressaltar el caràcter espanyol i patriòtic de la missió, va fer que l´Església Llatinoamericana veiera clarament l´equiparació entre el representant de la Santa Seu i el d´Alfons XIII.
El cardenal Benlloch va morir el 14 de febrer de 1926 i va ser enterrat a la catedral de Burgos. Posteriorment les seues despulles van ser traslladades a València, on van ser enterrades a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats el 3 de maig 1931.




29 de desembre: Sant Tomàs Becket (LEVANTE-EMV, 29/12/2014)

El 14 de desembre de l´any passat, moria l´actor Peter O´Toole, que va interpretar magistralment el rei Enric II en la pel·lícula "Becket".

Tomàs Becket va nàixer el 21 de desembre de 1118 a Cheapside. Als 24 anys començà la carrera eclesiàstica, i animat per l´arquebisbe Teobald, de Canterbury, anà al continent a estudiar Dret Canònic. El 1154 va ser ordenat diaca i després ardiaca de Canterbury. El 20 de novembre del mateix any va ser ungit rei, Enric II, que elegí el brillant ardiaca Tomàs com a primer ministre. Amics i companys, Tomàs hagué de seguir el rei en les seus extravagàncies, encara que des de la serenitat i la prudència.

El 1162, Enric II proposà Tomàs com a primat d´Anglaterra i arquebisbe de Canterbury, ja que pensà que, per l´amistat que tenien, l´ardiaca no s´oposaria a cap decisió del rei. Tomàs rebutjà el càrrec, perquè "ben aviat perdria jo el favor de la vostra Majestat, i l´afecte amb que m´honoreu es convertiria en odi, ja que jo no podria accedir a les vostres exigències pel que fa als drets de l´Església". Però Becket va ser ordenat prevere i consagrat bisbe.
Aviat Tomàs va vore que era impossible compaginar la responsabilitat de primer ministre i canceller d´Anglaterra, amb la d´arquebisbe primat de Canterbury. Per això, Tomàs frenà les exigències del rei que volia imposar la seua voluntat en detriment dels drets de l´Església. Becket renuncià al càrrec de canceller, ja que no volia ser manipulat pel rei. Va ser el primer dels enfrontaments entre els dos amics, que s´anirien repetint davant la conducta irreprotxable de Tomàs, en la defensa de la llibertat de l´Església.
Enric II inicià un procés contra Becket, acusant-lo d´haver robat diners de les arques reials durant el seu temps de canceller. Tomàs, que denuncià la il·legalitat del procés, s´exilià a França, on visqué al monestir cistercenc de Pontigny. Enric II confiscà els béns de Tomàs, desterrà els seus familiars i amics i amenaçà amb apoderar-se de tots els monestirs anglesos del Císter, si l´Orde continuava acollint el seu enemic. Per això Becket es traslladà a un monestir benedictí. Davant l´amenaça d´excomunió d´Enric per part del papa, el rei simulà una reconciliació amb Tomàs a Normandia, el juliol de 1170, amb la qual cosa Tomàs pogué tornar a Anglaterra.
Amb tot, el Consell Reial, presentà calúmnies contra Becket, i finalment Enric II pronuncià les paraules de condemna: "¿No hi ha ningú entre els meus, capaç de venjar el meu honor i alliberar-me d´aquest capellà insolent?". Quatre cavallers del rei es dirigiren a Canterbury el 29 de desembre de 1170 i demanaren vore l´arquebisbe, amb qui mantingueren un diàleg tens. Quan Tomàs entrava a la catedral, els hòmens armats preguntaren: "¿On és Tomàs el traïdor?". Becket respongué: "Estic ací. No traïdor sinó arquebisbe i sacerdot de Déu". Tomàs, que anava revestit amb els ornaments litúrgics, fou assassinat.
Sant Tomàs Becket és un exemple per als nostres polítics per la seua rectitud de vida i per no haver caigut en la corrupció! I és que Becket va ser un home just i honest, que va preferir morir abans que corrompre´s, una lliçó que haurien d´aprendre aquells que amb mentides i trampes s´aprofiten del seu càrrec per tal de fer negocis bruts.


A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT