'Que baixen les temperatures' (La Veu del País Valencià, 10/09/2014)

Aquesta és la idea de la Consellera d’Educació, Mª José Català per solucionar el problema de la calor a les escoles. I és que els xiquets (i els mestres) estan suportant una calor de més de 30º a dins de les aules. I supose que per solucionar el tema del fred de l’hivern, la Sra. Consellera tindrà com a solució, que pugen les temperatures! No que funcione l’aire condicionat, com funciona als despatxos del President Fabra i dels Consellers!   

Amb aquesta idea brillant, la Consellera Català també li pot donar una solució al Conseller de Governació per evitar els accidents de trànsit: prohibir la circulació.

I per evitar les protestes al Govern, la Generalitat pot fer una llei que diga: “La calle es mía” i així s’eviten les manifestacions. És la recepta que hi havia a l’Estat només fa 40 anys!

I per evitar la crítica al Govern, el Conseller de Cultura pot prohibir (tancar) els diaris, la ràdio i internet, com ho ha fet amb RTVV.

Per evitar el control al Govern, el President Juan Cotino pot expulsar de les Corts Valencianes els diputats del PSOE, de Compromís i d’Esquerra Unida, com va fer amb la diputada Mònica Oltra. Però no per un mes sinó per tot el que queda de legislatura. I d’aquesta manera solucionaria el problema que l’oposició estiga constantment criticant el President Fabra o la Consellera Català.  

Per solucionar i acabar amb el debat sobre la unitat de la llengua, el President Fabra pot clausurar l’AVL i els departaments de Valencià de totes les Universitats del món. I també Escola Valenciana, ACPV, la Fundació Huguet, els Blocs Jaume I.....

La Consellera Català ens ha dit que “la Conselleria no es responsable de la climatologia”. I és veritat!! Gràcies a Déu que la climatologia no depèn de la Consellera Català ni del Sr. Serafín Castellano, ni del Sr. Bellver!!!!

Però amb la mateixa climatologia a la ciutat de València, ¿per què no fa la mateixa calor (o el mateix fred a l’hivern!) al despatx del President de la Generalitat que a una aula (prefabricada) d’una escola valenciana? Si hi ha la mateixa climatologia, ¿per què la Consellera Català pot treballar al seu despatx sense cap molèstia per la calor, i els xiquets s’estan asfixiant a les aules prefabricades? O és que no hi ha la mateixa climatologia al Palau de la Generalitat i a l’escola P. Català per exemple?

La Consellera Català ha dit també que “la situació està totalment controlada”. Bé, està totalment controlada als despatxos dels Consellers i del President de la Generalitat. A les escoles ja veiem com estan els xiquets.

I després vénen amb la cançoneta de “nosotros defendemos lo nuestro”. I és que, segurament els mestres i els xiquets valencians no deuen ser “lo nuestro”!!

No és estrany que una de les enquestes conegudes (i que amagava el Govern) pose en evidència que el 83,2% dels valencians tenen poca confiança en el Sr. Fabra. Però el Sr. Fabra també té una solució per a no vore’s rebutjat pels valencians: no preguntar el grau de confiança que els ciutadans tenen amb ell!! Així ho han fet al Palau de la Generalitat, en l’enquesta d’abri de 2014, que ja no preguntava sobre la confiança en el President de la Generalitat.

Sant Pere Claver (LEVANTE-EMV, 09/09/2014)

 Hui dia 9 de setembre, l'Església celebra la festa de Sant Pere Claver, missioner a Cartagena d'Índies i pioner en la defensa dels Drets Humans. Claver va ser un jesuïta que ajudà i defensà els esclaus negres que arribaven a Amèrica en naus, des de l'Àfrica.

Nascut a Verdú el 25 de juny de 1580, Pere, fill de Pere Claver i d'Anna Corberó. Als 13 anys va quedar orfe de mare i poc temps després també va morir el seu germà Jaume. Pere va estudiar Gramàtica a la Universitat de Barcelona, i després, mentre estudiava Filosofia, decidí entrar a la Companyia de Jesús. Pere Claver, que començà el noviciat el 7 d'agost de 1602, amplià els estudis d'Humanitats a Girona i a Palma de Mallorca.

El 23 de gener de 1610, Pere rebia la carta del Provincial dels Jesuïtes, en la qual se li concedia poder anar a Amèrica com a missioner, tal i com ell desitjava. De Barcelona, passant per Tarragona i València, Pere arribà a Sevilla, on el 15 d'abril de 1610 s'embarcà amb destinació al Nou Món, concretament a Nova Granada. 

En arribar a Cartagena d'Índies, Pere i els seus companys es dirigiren a Santa Fe. Ordenat prevere el 19 de març de 1616, Pere va ser enviat a ajudar el P. Sandoval, que vivia amb els negres esclaus. El 3 d'abril de 1622 Pere Claver es consagrava a Déu amb els vots solemnes, que firmà com a «Esclau dels negres», ja que aquest era el seu desig com a jesuïta i missioner a Colòmbia.

Quan arribaven les naus des d'Àfrica, carregades d'esclaus negres, Pere anava a portar-los menjar i a defensar-los del tracte abusiu dels blancs. Cal dir que entre els segles XVI i XIX, van arribar a Amèrica entre 12 i 14 milions d'esclaus negres en el mercat de compra-venda. 

Pere també cuidava els malalts. Quan li van impedir pujar a les naus, Pere Claver anava als magatzems on els negres vivien d'una forma infrahumana. Tenia una atenció especial pels malalts i pels indigents. Per això acudia als hospitals per atendre'ls i també a les presons, on visitava els presos. I així ho canten aquests Goigs antics dedicats al fill més il·lustre de Verdú: «Vostre mans tot mal curaven,/ el futur, vostre ull preveu,/ dels sepulcre'ls morts eixien/ al sentir la vostra veu;/ fins lo vostre vell manteu/ maravelles ha obrat» 

Herald de la caritat, Pere Claver, que va viure d'una manera molt austera, amb una pregària intensa i amb una gran frugalitat en el menjar, a més d'assistir materialment els esclaus, també els ensenyava el catecisme. 

El 1651 es veié afectat per la pesta que es va estendre a Cartagena i durant 3 anys va haver d'estar a la infermeria del col·legi dels jesuïtes. El 6 de setembre de 1654, s'estengué per Cartagena la veu: «El sant es mor». Claver va morir la nit del 7 al 8 següent i fou canonitzat pel papa Lleó XIII el 1888: «Puix lo cel vos ha enviat/ com un altre nou Xavier:/ Gloriós Pere Claver,/ daunos vostra caritat». 

Que Sant Claver, que va ser un home senzill i ple d'amor, fins a fer-se, durant vora 40 anys, esclau dels esclaus, ens ajude a lluitar pels Drets Humans.

La Nativitat de la Mare de Déu (LEVANTE-EMV, 08/09/2014)

El 8 de setembre és la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, una celebració d'origen Oriental (com totes les festes marianes) que apareix a l'Església, ja al segle V. A Occident arribà el segle VII, com es veu a la Gàl·lia i a tots els Leccionaris Carolingis.

A Roma, el Sacramentari Gelasià conté les tres pregàries de la missa d'aquesta festa. I el Liber Pontificalis dóna ja testimoni d'aquesta celebració a la segona meitat del segle VII. A Roma aquesta festa va entrar juntament amb les festes de la Presentació, l'Anunciació i l'Assumpció de la Mare de Déu, gràcies als monjos orientals que arribaren a Itàlia fugint de la invasió musulmana. El papa Sergi I establí que en aquest dia se celebrara una processó des de la Curia Senatus a l'església de Santa Maria la Major. 

                                               Santuari de la Mare de Déu de la Balma

El Concili d'Efes (431) i el de Calcedònia (451) ja fan referència al a festa de la Nativitat de Santa Maria. I el Martirologi Jeronimià l'inscriví en les seues pàgines. 

Tot i que els Evangelis no ens diuen res del Naixement de la Mare de Déu, sí que ho fan els textos apòcrifs, sobretot el Protoevangeli de Jaume. També ens parlen d'aquest Naixement, els Sants Epifani, Joan Damascè, Germà de Constantinoble o Anselm. 

Sant Bernat, en contra de diverses opinions massa naïfs, rebutjà que la Mare de Déu fóra engendrada «amb un bes de pau (com asseguren alguns) i no per còpula conjugal». Home realista i savi, sant Bernat afegia encara: «Que ningú no diga això perquè seria inaudit». 

Per commemorar el Naixement es va construir a Jerusalem el temple anomenat de Santa Maria de la Nativitat, que més tard prengué el nom de Santa Anna.

                                                    La Mare de Déu de l'Oreto a l'Alcúdia

L'Església volgué celebrar el Naixement de la Mare de Déu, ja que Maria, amb la seua Nativitat, amb la seua entrada al món, anuncià una nova alegria. Com l'aurora que precedeix el sol, Santa Maria ens anuncia també l'arribada de Jesús: «És el vostre naixement/ alba clara d'un nou dia:/ Puix després de Vós, Maria/ vingué el sol més resplendent».

És per això que en el naixement de Maria, en la seua entrada al món, celebrem la festa de les Marededéus trobades, que també apareixen o entren en la vida d'un poble. Així se celebra a Catí amb la Mare de Déu de l'Avellà, a Sueca amb la de Sales, a Benfigos amb la Mare de Déu d'Ortisella, a l'Alcúdia amb la de l'Oreto, a Sorita amb la de la Balma, o a Algemesí amb la Salut. 

A la Font de la Figuera tenen per patrona la Mare de Déu dels Xics, ja que la tradició conta que el 24 de juliol de 1744, quan una processó infantil recorria els carrers del poble, va ser envaïda per un grup de bandolers, sense que cap xiquet resultara ferit.

L'Església ha exalçat al llarg de la història el naixement de la Mare de Déu, com han fet diversos poetes bizantins o Sant Andreu de Creta, ja que amb la Nativitat de Maria omplí de goig tot el món. Per això estan dedicades a la Nativitat de la Mare de Déu les esglésies de Benilloba, Algar de Palància, Burjassot, Almiserà, Sagunt, Benissoda, Caudete de las Fuentes, Torís o La Llosa de Ranes.

                                                 La Mare de Déu de la Salut a Algemesí

'Si els pobres s’emporten aliments sense pagar, no pequen' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/09/2014)

Amb aquesta valentia evangèlica parlava el bisbe Ramón Echarren, mort el passat dia 25. El bisbe Echarren, qui va ser auxiliar del cardenal Tarancon a Madrid en els difícils anys de la Transició, va nàixer a Gasteiz el 1929. Llicenciat en Teologia i en Ciències Socials, era un home obert i dialogant, que va col·laborar estretament amb el cardenal Tarancon.

El bisbe Echarren, un home eclesialment 'incorrecte', com Jesús de Natzaret, escandalitzat per la fam de milers de persones a Canàries, deia: 'Si els pobres de les barriades extremes de Las Palmas un dia van a uns gran magatzems, sobretot si són hipermercats d’alimentació, i prenen allò que necessiten, encara que siga sense pagar, això no és pecat. Això en la tradició de l’Església no és furtar. Tenen dret de menjar'. Per això deia també que 'les aportacions per a extirpar la pobresa són del tot insuficients'. El bisbe Echarren s’escandalitzava també d’unes mesures típiques que 'tendeixen a fer els rics més rics i els pobres més pobres'. Per això deia que 'estimar els pobres i no tocar la política és pura xerrameca'.

 

El bisbe Echarren denunciava també la immoralitat que suposava la compra de vots a Lanzarote. I en referència a la reforma laboral del govern de José M. Aznar, el bisbe Echarren afirmava: 'Quan un Parlament no està defensant allò que és de justícia, que és defendre els més necessitats del país, clar que és legítim anar a la vaga. Legítim i fins i tot obligatori!'. Per això assegurava que 'la dreta ha polititzat molt més l’Evangeli que no l’esquerra'.

 

Bisbe renovador i avançat, amb motiu del centenari del naixement del cardenal Tarancon, Ramón Echarren participà en la miscel·lània d’homenatge que l’Ajuntament de Borriana dedicà al cardenal valencià.

Echarren escrivia: 'El cardenal va ser, sens dubte, tot i que alguns s’obstinen a negar-ho, una figura clau en la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Va ser també una figura clau en la transició, no gens fàcil, d’una Església plàcidament instal·lada en el nacional-catolicisme, a una Església desinstal·lada, que s’obria ja al futur, superant (almenys de moment), un passat que, només amb estranys equilibris, aconseguia no quedar-se  en mil fracassos'.

El bisbe Echarren subratllava la importància del paper jugat per Tarancon, 'aquell qui havia de conduir el rumb de l’Església a Espanya en aquells anys no gens fàcils'. Per això en aquell article Echarren lamentava la manera com el cardenal valencià va ser apartat per Roma: 'Crec que ningú no podrà o haurà de discutir el poc encert de Joan Pau II en marginar el Cardenal que més l’hauria pogut ajudar en el seu pontificat. Algun dia es coneixeran les raons del Papa, reals o fictícies, per a aquella decisió, avui de tan difícil comprensió'.

Amb motiu també del centenari del naixement del cardenal Tarancon, el bisbe Ramón Echarren escrivia un valent article al monogràfic de la revista valenciana Saó, de maig de 2007, on denunciava l’afinitat de la majoria dels bisbes amb la dreta espanyola. El bisbe Echarren també recordava que Tarancon 'havia aprés a valorar els ambients i les actituds de respecte, de diàleg intraeclesial i amb el món, amb els qui pensaven de diferent manera, buscant una Església neutral des de punt de vista polític. Una Església sense agressivitat, sense odis ni animadversions, bassada en l’aconfessionalitat  de les institucions civils i en l’acompliment de les lleis'.

  

Segons el bisbe Echarren, Tarancon volia 'una Església que, en l’àmbit de la Conferencia Episcopal, fóra realment dialogant, respectuosa, incapaç de desqualificar els adversaris, generosa, comprensiva'. Per això el bisbe Ramón Echarren recordava que Tarancon defensava el paper d’uns polítics que 'tingueren en compte el bé comú, el bé de tota la població, perquè  la fe no es pot imposar per mitjà de lleis'.

 

En aquest article a Saó, el bisbe denunciava en 2007 (com deia ell, a diferencia d’allò que passava en temps del cardenal Tarancon) l’actitud de 'l’Església actual d’elaborar un discurs i una estratègia de polarització amb l’Estat, buscant que es legisle, no d’acord amb la recerca del bé comú, sinó d’acord amb el Magisteri eclesiàstic'.

 

Quan en una entrevista el 1990 li van preguntar si ell era la UGT de l’episcopat, Echarren contestà: 'D’alguna manera, sí'. Per això proclamava que l’Església és més per als marginats. També denunciava en aquell mateix any el fet de viure 'en una democràcia salvatge, de liberalisme salvatge, que ajuda de veritat els rics'. I l’any 1991, preocupat pels més dèbils, el bisbe Echarren afirmava que el ministre Alfonso Guerra estava més a prop de l’Evangeli que Felipe González, ja que González donava suport al ministre Carlos Solchaga, qui 'és més a prop de defendre els interessos dels més rics, dels qui estan millor situats, que no els dels pobres'.

Amb Tarancon, Echarren va donar suport a l’Assemble Conjunta de bisbes i capellans de 1971, perquè l’Església demanara perdó per la Guerra Civil, ja que considerava un error l’anomenada 'Cruzada'. Echarren creia en una Església fidel al Vaticà II i lliure d’aliances amb cap partit polític.

 

Amb la mort d’Echarren desapareix un bisbe plenament evangèlic i un dels més estrets col·laboradors de Tarancon en la renovació i en 'l’aggiornamento' de l’Església espanyola. I és que com ha dit una neboda seua, Echarren 'era poc amic de reverències, protector dels perseguits per la dictadura, defensor del dèbil, que no va congeniar mai amb el sector més rígid de l’Església'. Per això Echarren va ser realment un 'pastor amb olor d’ovella'.  Un pastor que apostava pel diàleg i que no posava Espanya com a 'bien moral' ni com a part del dogma de l’Església.

Jornada de pregària per la pau (INFORMACION.ES, 06/09/2014)

Per segon any consecutiu el papa Francesc ha convocat els cristians i tots els hòmens de bon voluntat, a una jornada de pregària i de dejuni per la pau, demà dia 7 de setembre, «vespra de la festa de la Nativitat de Maria, Reina de la Pau». Són les diverses situacions de conflicte bèl·lic a Síria, Iraq, Israel i Palestina, Mali, Nigèria o el Congo, que demanen, com ha dit el papa, «iniciatives a favor de la pau». 

El papa Francesc més d'una vegada ha fet una crida per canviar la cultura de la confrontació i del conflicte per la cultura de l'encontre i del diàleg, com a únic camí per aconseguir la pau. Perquè és només el llenguatge de la reconciliació i del perdó, l'única via per curar les ferides, construir ponts d'entesa i així fer realitat un món nou, més pacífic, més fratern, més just.

La guerra, les diferents guerres existents, unes més visibles i altres com mig amagades, no fan sinó provocar el sofriment i la mort de milers i milers de persones. Per això el papa ha demanat reiteradament canviar l'odi en amor, la venjança en perdó i la guerra en pau. Una pau que només serà autèntica si està fonamentada en la justícia i en el diàleg, com demanava també el bon papa Joan XXIII en l'encíclicaPacem in terris.

 

Al llarg de la història mil·lenària del monaquisme benedictí, i pel que fa a la construcció d'Europa, la pau ha estat com un lema de la vida monàstica. De fet a la Regla de Sant Benet, un text del segle VI, el Pare dels monjos insisteix molt en la importància d'aconseguir un cor pacífic, una pau que ha de ser l'ambient i el clima dels monestirs. Ja des del Pròleg de la Regla, un text d'una gran humanitat, Sant Benet posa la pau com un element que el monjo ha de buscar constantment: «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda't la llengua de mal i que els teus llavis no parlen amb engany; decanta't del mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la» (Pròleg 17).

També al capítol IV de la Regla, Sant Benet fa una llarga llista d'allò que ell anomena «instruments de les bones obres», entre els quals sobreïxen aquells que ajuden a construir la pau: «No satisfer la ira, no guardar ressentiment, no donar una pau fingida, no tornar mal per mal, no fer cap ofensa, estimar els enemics, no tornar maledicció per maledicció, no odiar ningú, no tindre gelosia, no ser amic de baralles, fer les paus abans de la posta de sol amb qui s'haja renyit» (RB IV).

En aquesta invitació a la pregària i al dejuni que el papa fa als catòlics, «als germans cristians no catòlics, a aquells que tenen altres religions i a tots els hòmens de bona voluntat», hi ha el desig urgent a acollir i a fer germinar la pau, que sempre és un do de Déu, com ho deixa entendre un apotegma dels pares del desert: una dona va vore Jesús mateix al darrere d'una parada del mercat, que li oferia tot allò que ella desitjara. La dona va demanar pau per al món, salut per als malalts, treball per a qui no en tenia... Però Jesús, somrient li digué: «No m'has entès bé. Jo no venc fruits sinó llavors». I és que la llavor de la pau és sempre un do de Déu. Però som nosaltres que l'hem de plantar perquè germine i l'hem de cuidar per tal que puga créixer i estendre's més i més. 

Per això demà dia 7, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, de les 7 de la vesprada a la mitjanit, hi haurà una pregària per la pau, a la qual també ens hi podem unir des de les nostres parròquies o des de casa, per demanar al Senyor que els governants treballen per un món pacífic, on la guerra i la violència siguen substituïdes pel diàleg, la justícia i la pau.

Fa 50 anys Tarancón ja feia ‘olor d’ovella’ (CATALUNYA RELIGIÓ, 04/09/2014)

Si d’aquí un mes, concretament el 4 d’octubre, el cardenal Antonio Cañizares farà la seva entrada com a nou arquebisbe de València, cal recordar que aquest any en fa 50 que el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancón, deixava aquesta diòcesi i entrava a Oviedo com a nou pastor de l’Església.

En una entrevista a la revista Buris-Ana, de 1964, Tarancón mateix manifestava el dolor que sentia de deixar Solsona després de 18 anys, “els més feliços de la meva vida”, com va dir ell mateix anys després. Però alhora manifestava “l’esperança per prestar un bon servei a l’Església en la nova diòcesi d’Oviedo”. I home savi i observador com era, al poc temps d’entrar a la diòcesi, i amb una actitud serena i prudent, deia: “Fins ara m’he limitat a vore, escoltar i callar. No tinc encara elements de judici suficients per assenyalar un pla de treball”.

En l’al·locució que va fer Tarancón a la catedral d’Oviedo en la seva presa de possessió com nou arquebisbe, el bisbe valencià es presentava així: “Jo no vinc en nom meu, ni enviat per cap autoritat humana. Vinc en el nom del Senyor”.

Tarancón, que se sentia “especialment responsable dels allunyats”, com el papa demana als bisbes, presentava el seu ministeri episcopal des de l’amor: “Vinc a servir-vos perquè vos estime”. I és que per a Tarancón, el servei era “la manera pràctica i eficient d’estimar”, ja que “l’amor autèntic es manifesta en el servei desinteressat”.

En el seu ministeri episcopal Tarancón tenia clara una cosa: “He d’estimar tothom i servir tothom. he de sacrificar-me per tothom”. Però alhora, com Jesús, manifestava quina era la seua preferència: “Us podeu estranyar que el vostre bisbe guardi les seves especials preferències per als qui més gran necessitat tenen de consideració, d’afecte d’ajuda?”. Tarancón afegia encara: “Podeu exigir-me que m’oblidi de les meues conveniències, dels meus interessos, i fins de mi mateix, per a compartir les vostres angoixes, per a sentir en el meu cor i fins en la meua pròpia carn els vostres dolors. Podeu exigir-me que em gasti i em consumeixi en el vostre servei”. I per això, degut a la seva sol·licitud de pastor, el nou arquebisbe d’Oviedo manifestava la seva comunió amb els qui patien: “Puc dir que també són meves les malalties, la debilitat, els sofriments de tots els membres de la família asturiana”. Amb aquesta actitud, el nou arquebisbe d’Oviedo presentava l’Església com a “Mare que no pot desentendre’s dels problemes que afligeixen els seus fills”.

Qualificat per la premsa com a “Herald de veritable vàlua, on s’hi barregen la confiança i l’exigència”, Tarancón a Astúries no era un estrany, com tampoc no ho havia estat a Solsona, Vila-real o Vinaròs. Amb tota naturalitat, Tarancón s’havia integrat en cada una de les comunitats cristianes que havia servit. No era, ni ho va ser mai, un príncep ni un amo del ramat, sinó el primer servidor. Per això feia “olor d’ovella”, com vol el papa Francesc que siguin tots els pastors de l’Església.

Tarancón manifestava que arribava a Oviedo com a bisbe i només com a això: “No busqueu en mi un polític, ni un economista, ni un sociòleg”. I amb senzillesa es presentava així als cristians d’Oviedo: “Humanament vinc amb les mans buides”. A més, i perquè ningú no es fera il·lusions, Tarancón deia: “no em demaneu allò que no vos puc donar”.

Tarancón, que no volia un cristianisme fàcil i egoista, va elogiar els papes Joan XXIII i Pau VI, que, van marcar “la ruta de la renovació interior de l’Església”. És així com a Oviedo, Tarancón, tot seguint les directrius del papa Montini, portà la renovació del Vaticà II a l’Església asturiana.

El 9N, la llengua i el TC (Diari de Girona, 03/09/2014)

Un dels arguments que presenten els qui estan en contra de la consulta que Catalunya celebrarà el 9 de novembre, és el Tribunal Constitucional (TC), ja que si aquesta institució emet un dictamen desfavorable, la consulta no s'hauria de celebrar. I per això demanen que el president Mas acati la legalitat (la prohibició) i no convoqui la consulta.

Però què ha passat reiteradament amb les sentències del TC i també del Superior de Justícia Valencià i del Suprem, en relació amb la nostra llengua? Els Presidents de la Generalitat del País Valencià, Francisco Camps i Alberto Fabra, amb els seus consellers Alejandro Font de MoraMª José Català, quin cas han fet dels reiterats dictàmens a favor de la unitat lingüística, i per tant de la legalitat que consagra aquesta unitat?

El 2 de juliol de 2008 (i aquest només és un exemple dels molts que hi ha) el TSJ valencià donava la raó a les universitats de València i d'Alacant en el seu litigi contra l'Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat, de 19 de juliol de 2006. La Conselleria, absurdament, negava el reconeixement de la titulació de Filologia Catalana per acreditar els coneixements de valencià a les oposicions de personal docent a l'ensenyament secundari al País Valencià. L'alt tribunal valencià va estimar els recursos de les Universitats de València i d'Alacant, amb els mateixos arguments que la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional espanyol, que avalava la doble denominació, valencià/català, per a la llengua, oficialment valenciana a l'Estatut del País Valencià, i catalana en l'àmbit acadèmic.

Aquesta era la quinzena sentència del TSJ valencià a favor de la unitat de la llengua, i la que feia 17 si tenim en compte els pronun?cia?ments del Constitucional i del Suprem Espanyols. Però davant la sentència del Tribunal Constitucional, i de les múltiples sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i del Tribunal Suprem, i per tant de la legalitat, la Generalitat Valenciana, a més de no haver tingut mai la intenció de complir les resolucions judicials, ha perdut com a mínim 60.000 euros per la mania d'interposar recursos (que ha perdut sempre!) contra les sentències de la Justícia.

Ara la consellera Mª José Català i el Conseller Luis Santamaría, de nou neguen l'autoritat del Constitucional, del Suprem i del Superior de Justícia valencià, ja que volen obligar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a modificar la definició de valencià (que a ells no els agrada) que consagren el Constitucional, el Suprem i el Superior de Justícia.

Quan el Sr. Alberto Fabra (que era alcalde de Castelló) protestava perquè el Sr. Camps ens impedia als valencians de veure TV3, ¿no devia ser perquè reconeixia que els valencians i els catalans parlem la mateixa llengua? O bé devia ser perquè volia aprendre català, una llengua diferent al valencià?

Segons els qui estan en contra del 9N, no es pot celebrar la consulta a Catalunya pel fet que el TC la prohibirà. I s'ha d'acatar la decisió del TC. Però per al reconeixement de la unitat de la llengua, la Generalitat Valenciana no acata, sinó que ataca (o ignora) allò que diu el TC. I després el Sr. Fabra o la Sra. Català diuen que la llei és igual per a tothom! 

Si la Generalitat del País Valencià ha desobeït reiteradament les sentències del TC (i no ha passat res), la Generalitat de Catalu?nya no pot fer el mateix?

La consellera Mª José Català (també es canviarà el seu cognom?) i el conseller Santamaría volen que l'AVL modifiqui la definició de valencià. Obligaran també el TC, el Superior de Justícia i el Suprem, a modificar les reiterades sentències sobre la unitat de la llengua? De pas, que obliguin també a modificar la llei de la gravetat, el teorema de Pitàgores i el principi d'Arquímedes...